martes, 31 de diciembre de 2013

JONATHAN WILSON – FANFARE :




Este disco no estuvo entre las listas de los mejores álbumes del 2013, pero méritos para estarlo los tenía y muchos. Firmado por un neo hippie llamado Jonathan Wilson cuyo talento no ha pasado desapercibido por mayores como Neil Young, Wilco o Jackson Browne, quienes lo han secuestrado de gira, o como Elvis Costello quien tras sus labores a la producción le animó a sacar un disco. Y lo hizo, vaya si lo hizo: primero en 2011 con “Gentle Spirit”, luego en 2012 gravando una fabulosa versión de “Isn’ t It a Pity?” de George Harrisson con las voces de Graham Nash inclusive; y el año pasado con este refinado tratado de melancolía esperanzadora llamado “Fanfare” que ataca directo a los sentidos, abordando como nadie las enseñanzas del pop, folk, progressive-rock y psicodelia de los sesenta y setenta.

Tan solo poner el vinilo ya escuchamos unos amables pianos que rompen un inquietante sonido del viento antes de despegar con una triunfal artillería instrumental en la canción que nombra el disco : redobles de batería, teclados, violines, sintes, saxos… y la voz de nuestro nuevo amigo que recuerda al Jeff Lyne de los setenta, el de la E. L O, grupo al cual evocan algunos pasajes de este mayestático disco. La delicadeza psicodélica la trae la epistolar “Dear Friend” con desarrollo de guitarra digna de la mejor tradición. Una guitarra que aparece también en “Lovestrong” cuando se abandona la fragilidad del piano inicial.
Y qué decir de la maravilla country- pop “Love To Love” recuerda a un cruce entre Ryan Adams y Jeff Tweeddy (Wilco) en un medio tiempo que cala los huesos, o del rock fronterizo de “Desert Trip” que es suave como la arena al viento.
La portentosa “Futur Vision” es un delirio para los oídos a base de voces compactadas, instrumentación cambiante, ritmos cautivadores y un piano que se desvanece en los instantes finales.
En “Moses Pain” se desnuda con la guitarra acústica, demostrando que lejos de los arreglos y la instrumentación cargada su música tiene sustancia.
“Fazon” es algo funky y bastante soft-rock aunque su final pueda parecer rock progresivo, género que aborda también en “New Mexico” con unas flautas dignas de los mejores Jetro Thull.
En definitiva estamos ante un portentoso y polifacético músico a reivindicar como lo es este segundo y complejo larga duración, el cual debe degustarse paulatinamente para poder apreciar sus infinitos matices. No apto para impacientes.

Por Alejandro Guimerà

Ver crónica en http://www.paisajeselectricos.com/2013/12/02/jonathan-wilson-fanfare/

martes, 24 de diciembre de 2013

MANIC STREET PREACHERS: Rewind The Film


 
A estas alturas de la película no vamos a reivindicar aquí a los galeses Manic Street Preachers. Con una carrera muy coherente siempre se han mantenido al margen del Mainstream - quizás lo rozaron con "This Is My Truth Tell Me Yours" en 1998 - y han explotado a la perfección su fórmula infalible:  guitarras frenéticas, dulces melodías  y letras incendiarias cargadas de compromiso social.

Con este "Rewind The Film" han decidido tomarse un respiro con un disco dónde  la política ha quedado aparcada parcialmente para centrarse más en la introspección personal y en la melancolía, mientras que los guitarrazos  han desaparecido- los guardarán para el próximo disco (o no) previsto para el año que viene "Futorology"-  y en su lugar han optado por un sonido acústico tan bien producido como relajante .  Contando con colaboraciones vocales de lujo como  son Richard Hawley y la cantautora Lucy Rose, han adornado más si cabía un disco que ya lucía bien de por sí.  Y es que el disco no se parece a nada de lo que los de James Dean Bradfield hayan hecho hasta la fecha, incluso su carismática voz en ocasiones  cuesta reconocerla.

Como una suerte de disco navideño, ideal para degustar tras los ventanales en un día festivo de nieve,  estamos ante los Manics más dóciles e íntimos, en ocasiones además algo épicos ("Anthem For a Lost Cause"), almibarados (  "4 lonely roads"),  tímidamente agitadores  ("30 year War") , instrumentales  ("Manorbier") o desnudos ("Running Out Of Fantasy" o "This Sullen Welsh Heart").  Si bien brillan con luz propia la marchosa y rimbombante "Show Me The Wonder"  y la celta "Rewind The Film", fabulosas piezas que rezuman villancico en sus melodías. 

Es "Rewind The Film" un trabajo reposado y manso, de unos tipos inconformistas. Pacífico y dócil, que choca con su etiqueta de beligerantes.  Un trabajo maduro y bondadoso,  a la fin. Doce canciones perfectas para poder encontrar esos espacios  de sosiego tan cotizados en estos días de tanta agitación. Como la navidad delante de la  chimenea.

 

lunes, 16 de diciembre de 2013

GRANDES DISCOS: New York Dolls (1973) por NEW YORK DOLLS:




Con solo dos álbumes, fugaces y prematuros, las muñecas de Nueva York se adelantaron a su tiempo e influenciaron a toda una generación de músicos. Surgidos en el mundo underground de la Gran Manzana a principios de los setenta con el poso dejado por la Velvet y tras la estela del Glam británico, este quinteto capitaneado por dos futuras leyendas, Johnny Thunders (en realidad John González, guitarra y voces) y David Johansen (voz principal), creó una sonoridad propia que entroncaba el glam rock con el rythm ' n blues más salvaje y el proto-punk, antesala del punk.
                                  
Su epónimo debut vino después de dos años de ardorosos directos - en los que telonearon a los Faces de Rod Steward - y el fallecimiento de su primer batería, el colombiano Billy Murcia. Al parecer este fue encontrado en su casa por una grupie, inconsciente por un colocón de caballo, quien no se le ocurrió otro remedio que meterlo en una bañera y embutirlo de café, lo que causó su ahogamiento. Con la nueva formación, el quinteto ya había adoptado su característica estética, esencia de su figura, a base de carmín y maquillaje, postureo,  exuberancia y mucha ambigüedad sexual. Siendo pioneros en América del denominado glitter-rock, de la que Bowie y Bolan eran referencia en Inglaterra, su provocación y atrevimiento no fue bien entendido, ya que en su país se veía como un lucha contra los prejuicios cuando de lo que se trataba era de una posición artística y estética. 
                                                                                          
Practicaban un rock' n roll primario y desacomplejado, que acogía influencias tanto de Chuck Berry (ojo al rasgueo de guitarra), como de los Rolling Stones más duros, o de bandas de rock sudoroso como eran los Stooges o MC5, aunque siempre con un ojo puesto en lo que se hacía desde Londres por sus compañeros de promoción. El impetuoso modo de tocar la guitarra de Thunders y la voz desgarbada y aullante de Johansen  - una especie de Mick Jagger barriobajero y mugriento -, eran santo y seña de este colectivo que se presentaron con este vinilo de portada  impactante. En ella los Dolls aparecen travestidos como si fueran prostitutas de las calles de N. Y.

Bajo el cobijo de la Mercury Records, esta obra capital del rock fue producida por Todd Rundgren  (ex líder del grupo de culto "Nazz" y futuro guitarrista de Meat Loaf), quien mitigó el rock resonante e inclemente de la banda propiciando un resultado algo mas pulcro y apto para ser comercializado.  

                                             

Aunque no puede decirse que fuera demasiado exportable el relato que hacían sus letras de los suburbios de la gran ciudad, donde la máxima "sexo, drogas y rock' n roll"  salía de las alcantarillas más sucias, tal y como años antes había retratado Lou Reed.Precisamente es lo que encontramos en incontinencias metropolitanas como "Subway' Train'" o "Trash", esta última con claro sonido punk. Como también "Bad Girl", que permite entender de dónde surgieron los Sex Pistols.  En “Vietnamese Baby”  es como si les hubiera dirigido el mismísimo Iggy Pop,  mientras que "Lonlely Planet Boy" es puro rolling stones, con su guitarra acústica, un saxo muy dócil y unas sútiles modulaciones de voz muy típcas de Jagger.  También lo es "Pills", directo del "Exile On Main Street". "Looking For A Kiss", en cambio es glam con un riff  ¿compiado? del "Get It On" de T. Rex.   El rock duro lo traen la tosca "Frankestein" y "Jet Boy" con sus descargas eléctricas infalibles.  Por encima de todas la dinámica "Personality Crisis", maravillosa canalización de rabia adolescente con pólvora rock' n roll, guitarras cortantes, pianos y mucho faranduleo.

                                          
A pesar de que este disco y el que le siguió " Too Much too Soon" (1974) no fueron comprendidos en su época, resquicios que quedaban de la Factory apadrinaron a los Dolls, deslumbrados e identificados con su actitud y su música. Pero también un manojo de jóvenes de la ciudad de los rascacielos los llegaron a adorar ciegamente, gestando a finales de la década dos movimientos rompedores como fueron el punk comandado por los Ramones, y la New Wave, amén de todo el elenco de la CBGB y otras deleidades como Patti Smith.  Queda claro, pues, la trascendencia de esta banda y de este disco que sirvieron de enganche entre el glam y el punk, pero también entre el rock stoniano y el ideario velvetiano con el rock embrutecido del futuro. Demasiado madrugadores, demasiado rápidos.



Por Alejandro Guimerà


PERSONALITY CRISIS

Well we can't take it this week
And her friends don't want another speech
Hoping for a better day to hear what she's got to say

All about that
Personality Crisis you got it while it was hot
But now frustration and heartache is what you got
(That's why they talk about Personality)

But now your wanna be someone.
Now you got to do somethin'.
Wanna be someone who cow-wow-ounts.
But you think about the times you did they took every ounce
When it sure got to be a shame when you start to scream and shout
You got to contradict all those times you were butterflyin about
(You was butterflyin')

All about that Personality Crisis
You got it while it was hot
But now frustration and heartache
Is what you got
—break—

And you're a prima ballerina on a spring afternoon (whistle)
Change on into the wolfman howlin at the moon (howl)

All about that Personality Crisis
You got it while it was hot
But now frustration and heartache
Is what you got

Now with all the crossin fingers that mother nature sends
Your mirrors get jammed up with all your friends

That personality - everything starts to blend
Personality - when your mind starts to bend
Personality - impression of a friend,
Of a friend, of a friend, of a friend, of a friend
Personality - wonderin' how celebrities ever met
(Look and find out on television)

Personality Crisis you got it while it was hot
Frustration and heartache is all you got, don't you worry
Personality Crisis please don't cry
It's just a Personality Crisis, please don't stop

You got to walk with Personality
Talk with Personality

martes, 26 de noviembre de 2013

THE STRYPES + ARCTIC MONKEYS EN BADALONA:



Sábado 16 de noviembre de 2013
Pavelló de Badalona (Barcelona)


                    


Con "AM" los monos del ártico han dado un giro artístico considerable respecto a su anterior trabajo. Adoptando texturas blues, ryhthm n’ blues e incluso algo hip-hoperas, mantienen intacto su espíritu rockero de siempre, a base de potencia guitarrera y esa batería contundente marca de la casa. Algo que pudimos gozar de pleno en su directo del pasado sábado en el Pavellón de Badalona.  
Antes los jovenzuelos The Strypes, con su vuelta al rock británico de los sesenta, dieron un concierto de casi una hora a base de garra, electricidad y mucha actitud. Como si quisieran acelerar las canciones de su disco debut para captar nuevos adeptos y no dejarse canciones en el tintero, aprovecharon su oportunidad y lograron conectar con un joven público que disfrutó con una música con la que ya disfrutaban sus abuelos. Da gusto ver a Ross Farrelly escondido tras sus gafas de sol a lo Eric Burdon y tocando la harmónica como nadie, a Josh McClorey tocar la guitarra a lo Brian Jones y dando brincos a lo Pete Towshend, a Evan Walsh coger las baquetas como los músicos de jazz y a Pete O'Hanlon rascar el bajo como nadie. Empezaron con el single “Mystery Man”, dispararon sus otros hits como “Blue Collar Jane”, la lenta “Angel Eyes” o “What a Shame” y se atrevieron con potentes versiones clásicas como “You Can' t Judge A book By The Cover” (Bo Didley), “I' m A Hog For You, Baby” (The Coasters) o “Heart Of The City” (Nick Love) ¡Fabulosos!
 

 
Ante esa exhibición los de Sheffield tenían el listón muy elevado y sin lugar a dudas lo superaron con su gran concierto Quizás el setlist andó algo cojo, con ausencias notables, pero la ejecución de las canciones fue a las mil maravillas. Atrás unas luces con las letras "AM" y con una iluminación muy acertada. Evitaron las pantallas y demostraron que el rock' n roll es directo y no requiere de filtros ni artificialidades. Además Alex Turner ha ido adquiriendo tablas en el escenario como perfecto frontman, conectando con el joven público que gozó como nunca entregado ante el directo que nos ofrecieron.




El repertorio, un setlist que en la gira ha sido casi idéntico en orden y contenido, alternó temas nuevos con temas de sus anteriores trabajos. Así, del ‘AM’ tocaron el single “Do I Wanna Know?”, la ardiente “Fireside”, la sensual “Why'd You Only Call Me When You're High?”, los falsetes de “One for the Road”, “Snap Out Of It” al puro estilo The Black Keys o para el cierre la esperada “R U Mine?”. Del anterior disco, ‘Suck It And See’ (2011), interpretaron las excelentes “She´s Thunderstorms”, Black Treacle” y “Recless Serenade”, poco para un disco tan mayor. De su aclamada opera prima surgieron, entre otras, “I Bet You Look Good On The Dancefloor”, “Dancing Shoes” y una acústica y descafeinada “Mardy Boom” en el bis, desperdiciando su ritmo contagioso. También aparecieron la imprescindible “Fluorescent Adolescent”, que bailó toda la muchedumbre, "Teddy Picker", "Brian Storm" (del Favourite Worst Nightmare) y “Crying Lighting”, “Pretty Visitors” (del menor Humbug). Por el camino se dejaron muchos temazos.
A pesar de todo, el directo no pudo decepcionar a nadie, quedando la sensación en el aire de haber visto un grupazo de nueva generación que mantiene viva la llama del rock a base de congregar día sí y día también a miles de chavales de veinte años que van a corear y aplaudir fielmente sus feroces guitarrazos.



Por Alejandro Guimerà



lunes, 11 de noviembre de 2013

DUNCAN DHU PALAU DE LA MÚSICA CATALANA (BARCELONA 08/11/13):

 
 
 
 
 Antes del verano los donostiarras anunciaron su regreso al ruedo con la publicación de un EP con seis nuevos temas titulado “El Duelo”,  después de doce años sin sacar material nuevo. Además, a modo de nostalgia (aunque ellos lo negaron) pusieron a la venta una caja con  un completo recopilatorio de sus éxitos junto con un dvd con su último concierto de 1999  de la Sala Luz de Gas  de Barcelona. Pues fue en esta ciudad dónde se les vio juntos por última vez, y  la que han elegido para arrancar una gira que pasará por distintos puntos de España y también  por Latinoamérica. El reclamo tanto para los conciertos de la gira como para sus flamantes CDs es precisamente de lo que han querido rehuir: la añoranza de que un tiempo pasado siempre fue mejor. Pero que nadie se engañe,  su público lo forman treintañeros y cuarentones que los encumbraron a mediados de los ochenta, aquellos cuya juventud tiene como banda sonora sus canciones.
 

Con esta hambre de revivir en directo los éxitos de la banda se llenó por dos días el emblemático (y también corrompido) Palau de la Música Catalana, siendo el primero  a las nueve de un  largo y fatigoso viernes de otoño.
Al son de emblemáticas piezas de Elvis Presley la espera se hizo corta hasta que apagaron  las luces y  apareció  la banda al son de “Girl On The North Country” de Dylan-Cash. Y en tanto se escuchaba a aquellos dos mitos americanos aparecieron los nuestros para empezar a deleitarnos con un concierto de casi dos horas y media.
                                            
 Vestido con una camisa hillbilly que recordaba al mito del country-rock Gram Parson, Mikel Erentxun,  en todo momento en perfecta forma, hizo los honores de anfitrión de la fiesta cediéndolo en ocasiones  a su compañero Diego Vasallo , quien estuvo muy aclamado por el respetable. Sobresaliente la formación de acompañamiento,  con sus virtuosos y polifacéticos músicos - batería, teclados, bajo, guitarras, slides, voces,... -, quienes ayudan  al dueto a conseguir una acústica que vuelve a los orígenes mas rockabilly y menos pop con muchos elementos country y “americana”. Esa es precisamente la gracia del retorno, una agradable revisión de las canciones de siempre embalsamadas en un sonido rockero mas maduro que no priva (en tónicas generales) de su espíritu original.
A lo largo de la velada fueron surgiendo las piezas de nueva cuña como “El Duelo”, “Cuando llegue el fin” o la versión de una canción menorquina cantada por Diego  que es “ Llora guitarra”, como sus últimas “Nada”,  “Siempre (al abandonarnos)”,  “Lobos” (del álbum “Crepúsculo” de  2001) o “La Herida” (“Colección” de 1999). Y poco a poco fueron desgranando los éxitos de siempre, aquellas que realmente habían motivado a un respetable cuya generación ya encara la madurez pero que se resiste a abandonar su espíritu joven. Hablo de “ A tientas”,  “La casa azul” (mas acústica), “Una calle de Paris”, “No puedo evitar (pensar en ti)”, “Palabras sin nombre”, “Rozando la eternidad” y un sinfín de títulos que me voy a dejar en el tintero.
Para nuestro pesar hay que decir que la voz de Diego se ha resentido bastante al paso del tiempo, y lo que era un atractivo de la banda – su timbre grave y profundo – se ha convertido en su punto débil – la fragilidad de unas cuerdas vocales  desfiguradas -. A pesar de ello, el bajista abandonó en numerosas ocasiones su bajo Hofner para abordar  el micrófono , como sucedió con la mítica “Rosa gris” a la que su armónica sustituyó la mandolina. A su favor, hay que decir que Vasallo es la parte oscura y misteriosa de los DD y la que les dota de cierta autenticidad  y misticismo rockanrollero. El músculo, la voz, la actitud, el dinamismo lo dio el bueno de Mikel, melodramático y romántico como siempre pero también pletórico y amable como nunca.
Para la recta final cayeron, entre otras,  las ansiadas  “Entre salitre y sudor”, “En algún lugar”, “Cien Gaviotas”, “Jardín de rosas”, y  “Esos ojos negros”, esta última para el segundo bis cuando todo el público puesto de pie la coreó reclamando la vuelta de los artistas.  
 
Y esta es la breve historia de un muy aconsejable directo de largo recorrido que pasó en un santiamén y que nos permitió gozar de unas muchas de las buenas canciones de una gran banda que en ningún lugar de ningún gran país se debería de olvidar.

Por Alejandro Guimerà


                                 


 

miércoles, 6 de noviembre de 2013

SUEDE AL RAZZ!!!


 
La barcelonina sala de concerts Razzmatazz és un lloc emblemàtic per a la mítica banda londinenca. Éssent sala Zeleste havien actuat diverses vegades (el 1994,1995, 1996, 1999,...) i amb la nova direcció l'any 2010 en la seva gira de presentació de l'àlbum recopilatori. A més, les seves cançons van ser estandards per allà els noranta en les mítiques sessions de divendres i dissabte de la discoteca "A Saco". És per això que els de Brett Anderson havien de tornar després del seu reeixit pas pel Festival Cruïlla. Amb el rejovenit so del seu nou àlbum "Bloodsports" - primer treball d'estudi després del menor " A New Morning" de 2002 - la formació es troben de gira de promoció en la qual van combinant els seus clàssics temes amb les gemmes de nova creació.
Però abans de l'esperat directe uns vells coneguts, els "Teleman", ja que a pesar que són una nova banda en realitat són una continuació dels "Pete And The Pirates", els qui van deixar clar que el seu estatus de teloners era circumstancial. Amb un so més pausat que amb la seva anterior formació, i elements electro-pop, van sorgir algunes melodies contagioses marca de la casa, com "Steam Train Girl" o "Cristina". Recomanables.

 

 
 
 A continuació l'entrada dels "velluts" vestits tots amb camisa negra menys el seu líder que la lluïa blanca. Després d'una arrencada melodramàtica al piano amb la vella "Two Of Us" , un "Hello Barcelona" i al tall. Cap treva per al respectable que no va deixar de saltar ni corejar perfectament dirigits pel bo de Brett els hits sorgits del "Bloodsports" - " Barriers", "Snowblind", "It Starts And ends With You"- i els rescatats dels noranta - "Filmstar", "Trash", "Animal Nitrate", "We' re The Pigs" -. A continuació una mica de descans i baixada de to, tot sigui dit, amb cançons menors del seu repertori com "Sabotage", "Killing Of  The Flasboy" (cara B), una versió descafeïnada i acústica de "Heroine" (era la primera vegada que la tocaven en directe) o "For The Strangers". Potser hagués estat millor alternar èxits amb tanta balada i mig temps, per allò dels contrastos. Aquesta segona part, més relaxada, va donar pas a un final novament arrollador amb les canonades pop "Sota Young", "Metall Mickey" i la esperadísima i imprescindible "Beautiful Ones", icona pop on els hi hagi. Quins salts!


Com ja sabíem el seu directe no defrauda, potent, guitarres trepidants, melodies envolupants de tota la vida, invitacions a ballar i saltar, la-la-lás per aquí i per allà, records d'adolescència per tots els trentanyers congregats i una infinitat de sensacions a les quals dubto que ningú a la sala deixés de sucumbir. I el bo de Brett, frontman pop per antonomàsia, desplegant la seva sex-appeal i carisma de llarg a llarg de l'escenari i capitalitzant el protagonisme de la seva banda, perquè Suede sempre ha estat seva malgrat el que diguin els defensors de Bernard Buttler. El seu estat de gràcia i vitalitat és la força dels seus directes per molt que els instruments estiguin perfectament engreixats.
I com a únic bis "New Generation", una joia del "Dog Man Star" (1994) que ens va fer acomiadar d'un concert que va permetre divertir-nos i gaudir de bona música pop, unes cançons que van marcar una època en la qual vam ser joves i a la qual vam tornar de nou ahir encara que fora per un breu espai de temps. 

                                       

SETLIST:

  1. Still Life
  2. Barriers
  3. Snowblind
  4. It Starts and Ends With You
  5. Filmstar
  6. Trash
  7. Animal Nitrate
  8. We Are the Pigs
  9. Sometimes I Feel I'll Float Away
  10. Sabotage
  11. The Drowners
  12. Killing of a Flashboy
  13. My Dark Star
  14. The 2 of Us
  15. Heroin
  16. For the Strangers
  17. So Young
  18. Metal Mickey
  19. Beautiful Ones
BIS:
  1. New Generation

lunes, 28 de octubre de 2013

LOU REED (2/3/42 - 27/10/13) : UNA VIDA EN IMATGES:

 
 
 
 
 
 
A mitja tarda d' ahir la Rolling Stone publicava un comunicat sobre la mort d' un dels músics més influents dels darrers anys, un poeta i un símbol del rock, el llegat del qual engrandeix un mite com pocs hi ha hagut. A hores d' ara  es desconeixen les causes exactes de la defunció, malgrat que tot apunta cap a un rebuig i  una mala adaptació del fetge que se li va trasplantar el passat més de maig. Ara el món del rock s' ha quedat més buit i orfe que mai. Et trobarem molt a faltar, Lou Reed.
 
I què millor que fer-li un petit  homenatge a la seva vida trajectòria a través de fotografíes i imatges.
 
 
 
 
Lewis Allen Reed va néixer en el sí d' una familia de clase mitjana jueva el 2 de març de 1942 a un hospital de Brooklyn, tot i que  la seva infància la va passar a Lone Island  (Nova York). El seu pare era contable i no es pot dir que tinguéssin una bona relació. De jove en Lou es va declarar bisexual, per la qual cosa  el van dur a rebre tractament d' electroteràpia. 
 
De ben petit va aprendre a tocar el piano i la guitarra, i poc a poc es va anar aficionant al rock' n roll, militant en diferents formacions com els The Shades. En aquests temps ja duia ulleres de sol que tant el van carecteritzar al llarg de la seva carrera.


 
 
 
 
Les seves inquietuts Intel·lectuals passaven també per la literatura, poesía i per altres formes musicals com el free-jazz, formes que va poder explorar en la seva estada a la Universitat de Syracuse.
 
 
 
 Amb tals ànsies d' explorar formes artístiques  va formar els Velvet Underground. Era l' any 1964 i en Lou treballaba composant per Pickwick Records, discográfica on va conèixer a un polifacètic i jove músic galès anomenat John Cale. Amb ells se' ls va afegir Sterling Morrison (guitarra) i Maureen Tucker (batería). 
 
 
Va ser sota l' apadrinament del geni del pop-art Andy Warhol quan la formació va començar a despegar. El pintor els va imposar incloure a una cantant-model alemanya Christina Päffgen, anomenada Nico, dotada d' una veu profunda i misteriosa.
 
 
Un element que va diferenciar els seus directes va ser un espectacle de llums, imatges i performance ideat pel cineasta Paul Morrissey (de la Factory de Warhol). Amb tot, de seguida van captar l' atenció del món underground de N. Y.
 
 
 
 
Típica és la imatge d' en Lou als seixanta amb les ulleres de sol, amb una àurea de misteri i d' home curtit en els baixos fons urbans. Per això les seves lletres de les cançons en aquella època reflectien la Nova York decadent, de les drogues, dels transexuals, del sadomasoquisme, les prostitutes i la viòlencia.  Una temática força allunyada al que aleshores imperava en el mainstream: el flower power, els colors, la  pau i l' amor.
 
 
 
El  primer disc de la Velvet va ser publicat l' any 1967 amb una artística i inmortal portada feta per  Warhol, i en ell es recollia una col·lecció de cançons que ja són part indispensable de l' ideari del rock. Parlo de "Venus In Furs", "I' m Waiting For The Man", "All Tomorrow Parties", "Heroin" i d'  "I' ll  Be Your Mirror", entre d' altres. Malauradament el disc no va captar l' atenció  del gran públic ja que només va arribar al lloc 171 de les llistes.
 
                                   

Tot i la brillantesa del debut de la VU, en Lou i en John Cale no estaven gaire satisfets amb el resultat ja que el veien massa pop i ambdós volien experimentar noves formes sonores. Aquest fet va tensar la relació amb el fins aleshores mecenes i mànager de l' agrupació, fet que va desencadenar amb el seu acomiadament i amb el de la cantant Nico. Posteriorment els músics ajudarien  a aquella en el seu primer i únic disc en solitari "Chelsea Girl".

 
El resultat va ser el disc vanguardista "White Light/ White Heat" (1968) amb cançons més crues, plenes de distorsions de guitarres i violins, i atonalitats tant característiques de la Velvet.



 
Pel tercer disc, l' homònim "The Velvet Underground" (1969), en Cale ja havia marxat, el qual es va notar en el resultat. Doncs les cançons ara eren més pop, més reflexives i  més intimistes ("Candy Says", "Pale Blue Eyes",...), tal i com indica la portada.


 

El darrer disc de la Velvet, Loaded (1970) va ser gravat per Atlantic Records inclou dos himnes rock com són "Sweet Jane" i "Rock' n Roll". Aquest va ser el punt i final del projecte que a més va publicar fantàstics directes com el molt recomanable "Kansa' s City".

 

 
Els setanta havien arribat i en Lou fora de la VU va començar a explorar món, entrant en contacte amb genis de la talla del David Bowie i del Iggy Pop, amb qui es canviaven idees i tendències musicals.
 
 
 
Després d' un discret disc de debut en solitari, l' any 1973 publicaria "Transformer", el qual va ser magistralment produit pel Bowie i fent que el músic de Lone Island assolís un èxit que fins aleshores se li havia resistit. L' obra es tracta d' una de les creacions més essencials en el rock de tots els temps, i inclou diverses cançons que han resistit el pas del temps meravellosament, algunes de les quals han assolit l' estatus d´himne. Així, "Vicious", "Satélite Of Love", i sobre tot "Perfect Day" i "Walk on The Wild Side", amb tota seguretat la seva cançó emblema.
 
 
 
La portada del disc mostrava en l' artista una ambivalencia sexual que estava molt en voga en aquells temps del glam i que tants fruits va saber-li treure el Bowie del Ziggy Stardust. Mentre que el títol del disc fa referència als trasvestits, que ja havien estat protagonistas en alguna de les seves lletres anteriors.
 
 


 
Després de la repercusió de "Transformer" el geni va decidir apartar-se del camí comercial i va gravar un dels seus millors treballs "Berlin" (1973), que és una espècie d' òpera-rock que narra una història decadent i depriment de soledat, impotència i desarrelament vital. Un disc que posa els pels de punta de principi a final, i que aprofundeix en la miseria humana.

 
 
 
 
 
L´ època daurada en solitari del cantautor va seguir amb el "Rock' n Roll Animal" que és una gravació d' un potent directe cel·lebrat a l' Academia de Música Howard Stein de N. Y. Amb aquest treball culminaría una de les millors triolgies rock de sempre.
 
 
 
En els concerts dels setanta en Lou desplegava  molta energia rock, a base de guitarres contundents, cuir i cadenes, histrionicisme, i magnifiques reinterpretacions del seu repertori.
 
 
 
El mateix any 74 va arribar també l'  infravalorat "Sally Can' t Dance" (1974), el primer que va gravar als EEUU fora de la VU i pel qual va adoptar un canvi de look a base de decoloració del cabell.
 
 
Aquí tenim el Lou ben ros en un dels seus concerts de presentació de l' anterior disc. La jupa de cuir que no falti.
 
                                            
Un altre dels seus discs més emblemàtics és el "Coney Island Baby" (1976) que acaba amb la cançó que el titula on desplega melangia, grans arranjaments i uns cors impagables.
                             
 

 
 
Els excessos van marcar la seva vida als anys seixanta i setanta, amb abusos de drogues (eroïna), festes descontrolades i una gran activitat sexual que incloïen relacions amb d' altres homes. No cal dir que per les seves farres tenia companys cèlebres com el Mick Jagger o el propi Bowie.
 
 
 

 
 Al final dels setanta en Lou va estar present en l' explosió artística de Nova York amb el punk i la new wave i va entablar una forta amistat amb la Pattie Smith que s' ha mantingut fabulosament amb el pas del temps. Amb ella ha col·laborat sovint, sobre tot en el terreny de la poesia.
 

  
 
Als vuitanta l' edició de treballs d' estudi alternats amb excelents directes no va parar, i el públic ja l' havia encumbrat com un músic de culte, reconeixent cada cop més el seu treball amb la Velvet i la seva enorme importància.

 

L' any 1989 va treure al mercat el fantàstic "New York" que tenia una direcció més comercial i que la crítica el va situar com a un dels discs d' aquell any gràcies a temes com "Romeo Had Juliette".
 
 

                                    

L' any 1993 els membre de la Velvet Underground van tornar a tocar plegats fent una mini gira que rememorava la obra d' un dels grups més influents de tots els temps. Malauradament aquesta imatge no es podrá repetir ja que Morrison (1995) i Reed (2013) ja no hi són.


 
 
Tot i abandonar la Velvet per una qüestió d' egos, ell i el John Cale s' han anat retrobant i compartint de nou projectes al llarg dels anys. Segurament eren el perfecte complement artístic l' un de l' altre, mantenint una relació que si bé no era estreta va acabar sent força coordial.

 


L' any 1990 els dos cracks van publicar conjuntament "Songs For Drella" on rendien homenatge a ' Andy Warhol qui havia esdevingut essencial en les seves trajectòries professionals.


 
 
En el plànol sentimental és fonamental la Laurie Anderson - cantautora polifacética molt ben considerada per la crítica - amb qui en Lou ha conviscut des de 1995 i amb qui ha format una relació molt sòlida i estable. Finalment el 12 d' abril de 2008 la parella va formalitzar la seva relació en una boda clandestina que va tenir lloc a Colorado.
 
 
 
Amb ella, a més, ha col·laborat artísticament en múltiples ocasions i sempre que han pogut s' han acompanyat en tots els seus actes i presentacions.
 
 
 
Cal dir que la Laurie ha estat al seu costat fins el seu darrer dia.
 


Moltes són les ocasions que en Lou ha visitat el nostre país: Doctor Music, Primavera Sound, FIB, Festival de Porta Ferrada,... Però un concert destaca per damunt dels demés: el que va oferir de manera gratuita davant de la Catedral de Barcelona a les Festes de la Mercè de l' any 1998. La plaça i els carrers colindants es van colapsar de gent que no volia perdre' s al geni novaiorquès.


                                                 

Especial ha estat la relació amb Catalunya més enllà dels escenaris.  Amant de la poesia catalana, va participar en recitals de poesia d' aquí (al CCBC el 2008) i a N. Y.  a la setmana 'Made in CataluNYa' que va organitzar l'Institut Ramon Llull el 2007, juntament amb la seva dona i la Pattie Smith. Memorables les seves interpretacions de poemes de Joan Margarit, Salvat-Papasseit i Martí i Pol. Curiós.  Com també és curiosa aquesta imatge del seu Facebook on felicitava el nadal amb un retrat on duia barretina i apareixia amb les muntanyes de Montserrrat de fons.



 
Els seus companys de promoció - com el mític Pete Towshend dels Who - sempre l' han respectat molt, però van ser les generacions de rock dels 80 i 90 (Sonic Youth, Pavement, R. E. M.,... qui més es van sentir influenciats per les seves cançons amb la Velvet. Fent cert allò que el propi Reed  va señalar: " en la seva época la Velvet va vendre pocs discs, però els pocs que el van comprar van fundar una banda".


                                     

Els anys han passat però en Lou sempre ha seguit en contacte amb d' altres músics, mostrant una actitut molt oberta  i respecte cap a altres obres i enfocs. Aquí el veiem amb l' Anthony (d' "Anthony and The Johnsons"), un músic de darrera generació.


                               

Mostra de l' anterior és també el disc que va treure l' any 2011 amb els Metallica, un disc amb bastanta mala crítica però que és interessant per l' apropament de dos estils de fer rock tant distants.
 
                                          
El darrer Lou Reed s' ha centrat més en els recitals de poesía, en escriure, i en fer concerts amb la Laurie, mostrant un estil més reposat i allunyat a l' esperit rocker que tant l' ha engrandit al llarg dels anys. També ha estat un gran activista en la lluita contra les injustícies socials i polítiques, sobre tot en la causa del Tibet.

                                             

Aquí Lou en una de les seves últimes aparicions, fent palesa la seva debilitat als 71 anys arrel del transplantament patit. La mala fortuna ha fet que el desenllaç ens privés d' un dels més grans creadors del rock que mai ha existit i, de ben segur, que mai existirà.
 
Descansa en pau, Lou!