Avui Kurt Cobain hagués complert 50 anys: Un repàs fotogràfic al músic:

Kurt Cobain és una de les darreres llegendes del rock. La seva prematura mort l' any 1994 va engreixar el maleit club dels rockers morts a l' edat dels 27. La nota de suicidi, les teories que atribueixen la seva mort a Courtney Love, la depressió permanent, la infància complexe marcada por la separació dels seus padres i el vaivén de llars, l' adolescencia problemàtica, la seva creativitat introspectiva, l' estrellat atípic.....són la història d' una persona i d' un talent descomunal que va marcar a tota una generació i que va fer de lo rar i alternatiu de lo comercial i guai.
Per sort ens queden els discos de Nirvala, lamentant com hagués evolucionat creativament i en quin estat (personal i artístic) es trobaria a dia d' avui amb 50 anys.
Sempre fidels a la seva música i dolorosament admirats de la seva personalitat, què millor que fer un repas fotogràfic a la vida d' en Kurt.

Nascut l' any 1967 de ben petit era un nen feliç, tot fins que els seus pares es van separar. Mai ho va superar.

Malgrat tenir dues families i tres germans mai es va acabar de sentir part de cap familia.

De seguida es va refugiar dels seus problemes amb ell mateix, ja dibuixant còmics, escrivint lletres o tocant instruments. A l' institut no van ser pocs els problemes que va patir on es va sentir marginat i estigmatitzat com a extrany.

A  l' adolescència va marxar de casa a viure amb una novia mentre es passava el dia tancat a casa mirant la tele, llegint  (Kerouak o Bukovski es trobaven entre les seves preferències)  o fent música sino pintant.

La seva capacitat compositiva i la seva manera d' expressar la rabia amb la música poc a poc va començar a captar fans, naixent el seu mite i el de Nirvana.

Els discos de Nirvana van arribar editats pel segell independent Sub Pop fins que van despertar l' interès del Mainstream i de Geffen i Universal. Pot dir-se que Cobain i Niravana van posar de moda lo alternatiu i van fer néixer el concepte indie venent milions de còpies dels seus discos.

Tot i que la seva música estilísticament es va etiquetar com a Grunge. Junt amb altres bandes com Pearl Jam o Soundgarden van marcar a tota la joventut dels noranta. Els seus directes gamberros i intens davant d' una legió entregada de fans són ja imatge pel record.

L' abús de substàncies i d' alcohol es barrejava amb el seu caràcter depressiu i histriònic.

Aquí amb Thurson Moore dels grans Sonic Youth. Cobain també va tenir amistat amb Michael Stipe dels R.E.M.

El matrimoni amb Courtney Love cantant de Hole va fer una de les parelles més Chic del moment tot i que la controvèrsia sempre els va perseguir.

Tot i la fama i el brutal èxit artístic Cobain mai va sentir-se plenament realitzat. La introspecció d' uns sentiments melancòlics, de desesperació vital i d' angoixa servien per a la música però no per a la seva estabilitat personal.

Un dels seus millors moments va arribar amb la paternitat. Frances Bean Cobain filla amb la Courtney (nascuda 18 d' agost de 1992) va poder gaudir molt poc temps de son pare.

Amb discos com "In Utero", "Incesticide" i sobre tot "Nevermind" la música de Nirvana va donar la volta al món i va encumbrar-lo com a una llegenda del rock.

Un dels millors moments artístics que ens va regalar va ser el concert MTV Unplugged gravat el 18 de novembre de 1993 on la tristesa i l' angoixa topaven amb la bellesa d' un disc publicat pòstumament.

El 6 d' abril de 1994 en Kurt va aparèixer mort junt amb una carta de suicidi. El misteri sobre el fatal desenllaç així com les especulacions han rodejat una tragèdia que ens va privar d' un artista irrepetible. 

Howe Gelb/ Future Standards:

Supongo que cuando llevas un buen tiempo en esto de la música y has logrado un buen puñado de éxitos, tienes licencia para hacer lo que te venga en gana, guste o no guste. Así lo ha hecho una y otra vez Bob Dylan nadando contracorriente respecto a las expectativas creadas a su alrededor. Y así lo acaba de hacer el gran Howe Gelb con su último disco "Future Standards", en el que rompe de modo radical con su sembrada carrera.
Para la ocasión el legendario músico de Tucson (Arizona) ha aparcado los sonidos folk, americana y alt-country para abrazar el jazz vocal en un nuevo formato de banda (The Howe Gelb Piano Trio), con él a la voz y al piano junto a contrabajo y batería. Como hiciera con el aclamado "Alegrías" junto a Raimundo Amador, Gelb es capaz de aparcar sus sonoridades para inmiscuirse en casas ajenas y salirse exitoso de la aventura.
Y es que apenas han pasado tres años desde su última (s) entrega (s) en solitario, con la dupla arenosa "Dust Bowl"/ "The Coincidentalist", y un año desde el notable "Heartbreak Pass" con Giant Sand, para presentarse bien afeitado y de etiqueta con los nuevos cortes. Unos nuevos cortes que como los dos últimos discos del Premio Nobel de Literatura miran hacia los standards americanos, aunque a diferencia de aquel Howe opta por su propia cosecha y no por el cancionero americano, si bien la inspiración o (el homenaje) proviene directamente de los Cole Porter, Frank Sinatra o Chet Baker, y de las baladas de los años 40 y 50, cuyo espíritu logra plasmar.

                       

Por ello, de entrada escuchamos su voz más cálida que nunca, una calidez que no evoca al sol del desierto si no a la luz de la luna vista desde algún callejón perdido. Luego un piano que marca el tono de todo el disco y nos revela a un Howe virtuoso y sensible a las teclas como si hubiera estado toda su vida dedicado a esto del jazz. Para cerrar el paquete un contrabajo y unas escobillas que marcan de forma perezosa un ritmo que acaba reinando a lo largo de todo el vinilo. Aunque también tenemos a la solista Lonna Kelley que adorna temas como la inicial "Terribly So" o "A Book You've Read Before", en las que canta a dueto, y la presencia del guitarrista Naim Amor, que da alguna pincelada testimonial de las seis cuerdas. 

Sin rastro alguno de las influencias fronterizas del artista, las nuevas canciones se muestran románticas y taciturnas, compactas y para nada impostadas, enlazadas en un tono uniforme y melancólico que conecta con el legado al que mira con humildad. Sin duda alguna, el disco le abrirá las puertas a festivales de jazz (¿vendrá a las próximas ediciones de los festivales de San Sebastián y de Barcelona?) y encandilará a un nuevo público ajeno al mundo de la americana que se preguntarán de dónde sale este tipo que canta jazz con sombrero de vaquero.

Por Àlex Guimerà

Publicado en http://www.elgiradiscos.com/2017/02/howe-gelb-future-standards.html

THE DOORS VS. ECHO AND THE BUNNYMEN: People Are Strange:

En 1967 fue el año de la explosión de los californianos The Doors. Tras publicar su homónimo disco de debut en la que se incluían himnos imperecederos como “Light My Fire”, “Break On Through (To The Other Side)” o “The End”, la banda sacó la continuación “Strange Days”. Uno de sus singles fue “People Are Strange” con música de Robbie Krieger y letra del icono Jim Morrison. El tema, inspirado en los sonidos cabareteros, trata de la soledad y alienación social, y al parecer se le ocurrió al cantante mientras se encontraba inmerso en una de sus depresiones existenciales.

Años mas tarde, una banda de post-punk de Liverpool, hizo suyo este tema para incorporarlo en la banda sonora de una película de Joel Schumacher, el thriller “Jóvenes Ocultos” (1987). Eran Echo & The Bunnymen y dotaron de sintetizadores a la canción sin perder el ambiente oscuro y rockero de la original.

Por Alejandro Guimerà

Publicado en http://notedetengas.es/versioname-otra-vez-11-people-are-strange-echo-and-the-bunnymen-vs-the-doors/