jueves, 24 de mayo de 2012

BRUCE SPRINGSTEEN A L´ ESTADI OLÍMPIC DE BARCELONA (18 de Maig de 2012):


Hem de remuntar-nos al 21 d´ abril de 1981 per recordar la primera actuació del “Boss” a la nostre ciutat. L´ escenari en aquella ocasió va ser un Palau Municipal d´ Esports que a l´ època era centre d´ esdeveniments culturals i esportius de la vila. El motiu era la presentació del ja llunyà “ The River“ (1980) en la que era la seva primera gira trans- oceànica. En acabar el directe, una gran aclamació del respectable, que també va venir acompanyada de la unanimitat de la crítica que es va rendir als seus peus. Naixia un autèntic mite al nostre país i en especial a la nostre ciutat. Malgrat tot la veritable explosió arribaria poc més tard de la mà del carismàtic “Born In The USA” (1984). Ja res seria el mateix.

                                                

31 anys, 12 discos d´ estudi i més de 10 visites (algunes amb doble i triple actuació) més tard, el “fenomen Bruce” és ja una de les idiosincràsies de la Ciutat Comtal fent palès un idil•li entre un públic i un músic que sembla no tenir fi. Al menys fins que les forces del rocker aguantin.

Enguany, amb el combatiu “Wrecking Ball” (2012) com a pretext, Springsteen es troba immers en una gira que l´ ha dut i l´ ha de dur per diferents ciutats europees, i com no, amb doble ració a casa nostre.


Amb tot, els del segon torn (molts repetirien) vem pujar cap a l´ anella olímpica després d´ una jornada en què els mitjans de comunicació anaven plens d´ elogis pel concert del dia anterior, qualificat per alguns com un dels millors que havia fet mai a Barna.



No és estrany, doncs, que amb tals expectatives s´ ens fessin llargs els quasi cinquanta minuts d´ espera - més per com estava refrescant per aquelles altituds - abans que la banda finalment apareixés damunt d´ un escenari coronat per la senyera i, com no, per la bandera yankee.




Enmig de la forta cridòria el Boss ens clamava enèrgicament “Bona nit Catalunya”, “Hola Barcelona” i “ esteu preparats?”. La tònica va ser aquesta al llarg de tota la vetllada amb els seus parlaments (més aviat lectures) en català i amb les seves referències a Barcelona i Catalunya. Ell si sap ficar-se a les masses a la butxaca.

Del nou disc en va tocar una pila, la que li dona nom, l´ actual “We Take Care of Our Own” (per l´ estil Arcade Fire), “Death to My Hometown” amb els seus aires celtes, la prescindible “Rocky Ground” i “We Are Alive” iniciada amb acústica i acabada amb tota la formació entregada . I com oblidar la balada “Jack Of All Trades”, amb la que va retre homenatge a totes aquelles famílies que havien perdut casa i feina a les nostres terres, així com al moviment 15 de maig i “a tots els qui lluiten a Catalunya”. Compromès com sempre, gràcies Bruce!



 
De la resta del repertori, ja se sap, amb la E Street Band la època del 1984 al 2002 passa desaparcebuda. En qualsevol cas, l´ amic va armat d´ arguments i d´ èxits, sobre tot tira de tres discos “Born To Run” (1975), “Born In The USA” (1984) i “The Rising” (2002). Aquest darrer li va servir per alguns moments culminants del directe. La emotiva “My City of Ruins” amb la que el de New Jersey va deixar constància de la gran passió que sent per la música Soul, i on a més va exercir de predicador afro-americà allargant-la i interactuant amb el respectable. Fantàstica peça que mostrar les dots vocals de l´ ídol (en certs moments emulava els registres de Sam Cooke). O les corejables “The Rising” i “ Waiting On A Sunny Day”, aquesta amb un nen del públic cantant la tornada i tot.


La banda, com no, fabulosa, professional i especialment sacrificada pel lluïment del qui és el seu “cap”. Als supervivents de la E Street Band - Max Weinberg (bateria), Billy Tallent (Baix), el virtuós Nils Lofgreen (guitarra) i el “Soprano” Steve Van Zandt, amb el mític mocador el cap – els acompanyaven una generosa formació amb teclats, secció de vent - el substitut del Clarence és el seu propi nebot - , cors, violins, ...
  


Les hores anaven passant (fins a tres va durar el concert) però el “frontman” no es cansava, fet força inexplicable per algú que passa la seixantena i que en cap moment va parar de moure´ s amunt i avall de l´ escenari, apropant-se a les primeres files del públic (li van arrencar un botó!), fer saltirons, tirar-se pel terra....

I els hits van anar sortint a dojo, tant els esperats com el “Born To Run”, “Badlands”, “Born in the USA” o “ Dancing in The Dark” com d´ inesperats com “Downbound Train”, “Bobby Jean” o “Working on the Highway” del “Born In The USA” o el “Because The Night” que li va escriure a la Pattie Smith. Parlant de Pattie, en Bruce va recordar a la seva esposa absent de la gira -“està a casa amb els nens” va dir -.
Per al final, el moment més emotiu, després de teatralitzar un esgotament dramàtic va regalar-nos “Tenth Avenue Freeze-out” aturada per homenatjar al desaparegut Clarence Cleammons de qui van mostrar imatges a la pantalla. Perfecte recordatori al més carismàtic dels músics de la E Street que va morir feia just onze mesos.

Era el fi de festa de dos dies d´ espectacle musical d´ un dels herois internacionals més mítics que han trepitjat mai casa nostre. Si és que ja sigui per sort o bé per desgràcia, la gent necessita posar herois a les seves vides - sobre tot en aquests temps tant complicats en el que ens toca viure -, i el gran Bruce Springsteen compleix amb aquest paper a la perfecció.


                                          




Per Àlex Guimerà.



SETLIST

Night

The Ties That Bind

We Take Care of Our Own

Two Hearts

Wrecking Ball

Death to My Hometown

My City of Ruins

Spirit in the Night

The E Street Shuffle

Jack of All Trades

Trapped

Downbound Train

Because the Night

Working on the Highway

Shackled and Drawn

Waitin’ on a Sunny Day

The Promised Land

Racing in the Street

The Rising

We Are Alive

Badlands

* * *

Ramrod

Rocky Ground

Born in the USA

Born to Run

Bobby Jean

Dancing in the Dark

Tenth Avenue Freeze-out

















sábado, 19 de mayo de 2012

Bruce Springsteen - Barcelona 17/05/2012

EL BOSS INCENDIA BARCELONA 
(17/05/2012)



Hacía cuatro años (parecía una eternidad) que Bruce no visitaba nuestra ciudad, cuatro años desde aquel mítico concierto en el Camp Nou, escenario que llenó sin problemas. 

El retorno se ofrecía mejor aún que su última visita. Con un excelente disco bajo el brazo, que le permite compaginar sus éxitos con su nuevo repertorio sin rebajar el listón, el Boss se plantó en Barcelona para dar dos conciertos y deleitar con su directo a una ciudad que siente verdadera devoción por él.

Con cincuenta minutos de retraso comenzó el show. El concierto empezó con un más que sentido homenaje a la dama del “Love to love you”, la mítica Donna Summer, fallecida ese mismo día. Sonando su tema “Last Dance” se presentó la mítica E-Street Band. 


“Hola Barcelona, hola Catalunya, hola Barcelona, hola Catalunya”…. y una atronadora Badlands como primer plato de la velada. ¡Fántastico comienzo! A continuación varios temas de su último trabajo para acompañarlos con temas emblemáticos como “No surrender” o ”My city of ruins”. El tema “Jack of all trades” fue dedicado, en un más que aceptable catalán, a todas aquellas familias que habían perdido sus trabajos y sus casas. Además también dedicó su canción a los indignados del 15-m, movimiento que siempre ha defendido en sus apariciones públicas con orgullo y honestidad.

En general un concierto largo (en sentido positivo) de más de tres horas para un público de unas 50.000 personas totalmente entregadas a uno de los artistas que mejor se defiende en directo. Una persona de 62 años que se mueva, transmita y ofrezca un concierto con tan suma calidad, emotividad, expresividad y agresividad todo a en uno, merece el más sentido reconocimiento de cualquier seguidor o aficionado a la música. En una palabra: un concierto SOBERBIO.


By rocker3103

TEMAS

·  Badlands
·  Talk to Me
·  Youngstown
·  Johnny 99
·  You Can Look (But You Better Not Touch) (Premiere: Tour debut)
·  The River
·  Prove It All Night  (with 1978 Intro)
·  Hungry Heart  (Premiere: Tour debut)
·  The Rising

Bises:

·  Bobby Jean

lunes, 14 de mayo de 2012

Mor l´ ànec de la Stax ( Donald "Duck" Dunn 24/11/1941 - 13/05/2012)


Donald "Duck" Dunn va morir ahir a Tòquio a l´edat de setanta anys després de donar un últim concert de blues en una gira pel Japó que ha hagut de ser cancel·lada.


Nadiu de Memphis, ja a l´institut va fer lligams d´amistat amb el brillant guitarrista Steve Crooper, qui el va fer entrar a la memorable "Booker T. And The MG´s" la formació d´acompanyament de la Stax Records. Hàbil baixista va deixar la seva emprempta en maratonians concerts i gravacions dels seixanta tant per a la propia discográfica "Stax" com per la seva agermanada "Atlantic", en suport de monstres de la música negre de gran tallatge com Otis Redding, Sam & Dave, Wilson Pickett o Isaak Hayes, aquest darrer també company seu a la "Booker T" com a teclista.

                                 
                                           Els incombustibles Booker T. & And The MG´s

Eterna és la seva matge interpretant la instrumental "Green Onions" amb la imborrable línia de baix que es desplega en la que és una de les més meravelloses peces de rock sense ser cantada.

Membre del Hall Of Fame des de 1992, en els anys vuitanta va formar part dels populars Blues Brothers, apareixent a la pel·lícula original de John Beluschi i Dan Aykroyd però també anant-se de gira amb la banda promocional.
                                  
                                                  Tot un Blues Brother


A més, l´incansable músic ha tingut el privilegi d´haver gravat per lo millor de lo millor del rock amb celebritats com Elvis Presley, Bob Dylan, Ray Charles, Neil Young, Eric Clapton, Jerry Lee Lewis, Muddy Waters, Diana Ross .... Un autèntic treballador del rock que amb la seva discreció va saber formar part d´ club selecte al que molts pocs tenen la fortuna de formar-hi part. Rest In Peace!

                                              Booker T.  And The MG´s - Green Onions