miércoles, 22 de enero de 2020

THE TOY DOLLS (40th Anniversary Tour) 18 de enero de 2020 Sala Razzmatazz:



FIERY JACK
CLOUGHY IS A BOOTBOY!
ARTHUR' S CLARK' S A DARK HORSE
BITTEN BY A BED BUG
THE DEATH OF BARRY THE ROOFER WITH VERTIGO
DOUGY GIRO
SPIDERS IN THE DRESSING ROOM
I' VE GOT ASHMA
EL CUMBANCHERO
THE LAMBRUSCO KID
SHE' S A WORKY TICKET
NELLIE THE ELEPHANT
RICHARD CLAYDERMAN' S A CREEP
SHE GOES TO FINOS
TOCCATA IN DM
ALEC' S GONE
DRUM INTERLUDE
HARRY CROSS (A TRIBUTE TO EDNA)
WIPE OUT


BIS: 
DIG THAT GROOVE BABY


BIS 2
WHEN THE SAINTS GO MARCHING IN
GLENDA AND THE TEST TUBE BABY
IDLE GOSSIP












Fotos por Juanjo Cordero.

miércoles, 8 de enero de 2020

GRANDES DISCOS: Ramones (1976) por RAMONES:



Si los Sex Pistols fueron la banda de referencia punk del Reino Unido, los Ramones lo fueron al otro lado del Atlántico a pesar de que en su día no cosecharon en su país el éxito y la notoriedad pública de sus homólogos británicos. Aunque cabe decir que a diferencia de aquellos los Ramones tenían influencias musicales y cierto espíritu bastante alejados a pesar de abanderar ambos el nuevo movimiento musical. Si bien los Pistols bebían bastante del poso de los New York Dolls, los Ramones no se inspiraron hacia la reciente leyenda de sus conciudadanos Johnny Thunders y compañía, sinó que miraban hacia la música de los sesenta con las denominadas "Girl Bands", la "British Invasion", el Garage, el Surf Rock,  y como no,  el proto-punk de los Stooges de Iggy Pop. 

                     

Pero todo se gestó entre las calles sucias de Queens (New York) cuando cuatro jóvenes amigos decidieron formar una banda de rock ante la insistencia de uno de ellos, Tom. Como nombre decidieron adoptar el pseudónimo utilizado por Paul Mc Cartney en los hoteles cuando viajaba con los Beatles para pasar desapercibido. Un nombre que decidieron usar como apellido cada uno de ellos para dar sensación de grupo. Así es como nacen los Joey Ramone (Jeffrey Hyman), Dee Dee Ramone (Douglas Colvin), Johnny Ramone (John Cummings) y Tommy Ramone (Tom Erdelyi).

Si bien en un primer momento Joey iba ser el batería de la banda, se decidió ponerlo a cantar a pesar de que su aspecto desgarbado, sus casi dos metros de altura, su miopía y su trastorno obsesivo-compulsivo no eran lo que se veía por un front-man al uso. En seguida conectaron y encajaron con un  nuevo movimiento contracultural musical surgido en las calles de la Gran Manzana de la que formaron parte junto a otras futuras estrellas como Blondie, Patti Smith o The Dictators, capitaneados por la sucia leyenda de los Dolls, Johnny Thunders. Un movimiento que tuvo eje central en la desaparecida sala de conciertos ubicada en Manthatan "CBGB". Fue en ese entorno donde se fogueó una banda cuyas actuaciones llenas de energía y frenesí se alejaban del caos y a la rabia propia de los Sex Pistols, para tirar de la diversión más desenfadada.

             

Así fue como captaron el interés de Sire Records quien les produjo su primer disco. Un homónimo debut que fue grabado en enero de 1976 en los estudios Sound Plaza con un presupuesto paupérrimo de apenas 6.000 dólares, lo que hizo que en una semana estuviera listo y lo que confirma una inmediatez de sonido que les alejaba del rock rimbombante, artificioso e intelectual que tanto detestaban de riffs y desarrollos de más de 10 minutos. Esa era la búsqueda de la banda, recuperar la sencillez, cierta inocencia, rebeldía y visceralidad con la que nació el rock' n roll en sus inicios.

               

Arrancando con la que quizás ha sido su canción más reconocida "Blitzkireg Bop" con sus reconocidos "Hey Ho Let' s Go!" y su estructura de tres acordes surf tocadas a todo trapo. La sigue la absurda incitación a pegar a un pijo "Beat On The Brat" y "Judy Is  A punk" con la que el cuarteto reconocía formar parte del movimiento mientras narraba la historia de dos amigas que se unen al ejército de liberación de Sudán. La dulzura se apodera con "I Wanna Be Your Boyfriend" en la que Tommy connecta con las azucaradas baladas pop de los sesenta. Mientras que los bajos fondos surgen con "Now I Wanna Sniff Some Glue", en la que narran como se drogaban esnifando pegamento, y "53rd & 3rd" firmada por Dee Dee, narra sus experiencias en las calles como chapero. "I Down Wanna Go Down To The Basemen" es un homenaje al cine B de terror. 

                          

Con la versión de "Let' s Dance" (Chris Montez 1965) dejan claras sus influencias musicales, a las que rinden homenaje con capas de guitarras sucias e instintos primarios. En la misma tónica, una canción de desamor "I Don' t Walk Around With You" con unos irresistibles "uuuu". 
En "Havanna Afair" Tommy se luce a los palos y en "Today Your Love, Tomorrow The Wolrd" juegan irreverentemente con la temática del nazismo.

                      
Tras el disco, llegaron "Leave Home" (77) y "Rocket To Russia"(77) que siguieron la senda de su debut con nuevos singles pegadizos, que aunque no tuvieron ventas notables si consolidaron el movimiento y una parroquia de fieles seguidores que ya nunca más les abandonaría. Publicados sus primeros tres discos, Tommy pasaría a tareas de producción y composición dejando en 1978 los tambores a Marky Ramone (Marc Bell), quien debutó con el notable "Road To Ruin" , antes de editar nuevos discos, películas y mercadotecnia en los 80 y mitad de los 90, momento en el que la formación se disolvió poco tiempo antes de que Dee Dee, Joey y Johnny fallecieran en un periodo de tres años (del 2001 al 2004), el primero por sobredosis y los otros dos por la enfermedad del cáncer.


Fue el punto y final de una banda que comenzó siendo un divertimento juvenil para acabar convirtiéndose en un auténtico símbolo y estandarte de una época irrepetible pero también de una particular manera de vivir y sentir la música. Leyendas del rock.

Por Àlex Guimerà



Blitzkrieg Bop


Hey ho, let's go! hey ho, let's go!
Hey ho, let's go! hey ho, let's go!
They're forming in straight line
They're going through a tight wind
The kids are losing their minds
The blitzkrieg bop
They're piling in the back seat
They're generating steam heat
Pulsating to the back beat
The blitzkrieg bop
Hey ho, let's go
Shoot'em in the back now
What they want, I don't know
They're all revved up and ready to go
They're forming in straight line
They're going through a tight wind
The kids are losing their minds
The blitzkrieg bop
They're piling in the back seat
They're generating steam heat
Pulsating to the back beat
The blitzkrieg bop
Hey ho, let's go
Shoot'em in the back now
What they want, I don't know
They're all…


sábado, 4 de enero de 2020

MILLORS DISCOS DE 2019 (II) ESPECIAL VETERANS:



Un cop fet el repàs dels discos que més ens han agradat de l´any acabat, cal fer una mirada cap als treballs que els més veterans ens van regalar en un any on de nou les pèrdues de il·lustres noms com Dr. John, Roky Erickson o Scott Walker han tornat a ser noticia. Esperem que pel nou any tothom conservi salut i talent.


LEONARD COHEN- Thanks For The Dance:



Posem aquí el disc pòstum del poeta, perquè és on ell hagués volgut estar. Un disc sorgit de peces que va deixar gravades el canadenc i que la perícia del seu fill Adam ha sabut donar les capes de producció adequades per deixar-nos unes meravelloses nou cançons on el cantautor ens canta més íntim i proper que mai, per recordar-nos que el poder de la música va més enllà de la vida.

Cançons preferides: Happens to The Heart, It's Torn, The Hills.



BRUCE SPRINGSTEEN- Western Stars:




Ja feia tems que s' anunciava aquest disc en solitari del Boss després de navegar en projectes com "Springsteen on Broadway" (2018) y publicar la autobiografía amb el seu disc d' acompanyament "Chapter & Verse" (2016), ha arribat aquest "Western Stars" que com bé indica el seu títol evoca sons de l' Oest americà i on l' orquestració adorna un disc que acaba sonant certament cinematogràfic. Un sorprenent gir d' en Bruce que ha arriscat amb molta intel·ligència buscant nous horitzons. De l' Oest, esclar.

Cançons preferides: Western Stars, Sleepy Joe s Cafe, Sundown.




VAN MORRISSON- Three Chords And The Truth:



Malgrat la fama de malcarat, sec i antipàtic, el bo de "Van The Man" no deixa de treure material discogràfic a pesar de la veterania i del seu meravellós llegat. Enguany ens ha arribat la seva millor versió a base d' una veuassa que es conserva estupendament, unes melodies dolçes i captivadores, una instrumentació acurada i l' ànima del "Lleó de Belfast" a ple rendiment. No et cansis mai!


Cançons preferides:  Dark Night Of The Soul, If We Wait For Mountains, Days Gone By.




WILLIE NELSON - Ride Me Back Home:





Després de l homenatge a Frank Sinatra de l' any passat amb "My Way" el texà mantén el to interpretatiu en el seu nou disc i les pinzellades jazz en el seu omnipresent Country en onze cançons on les versions (Guy Clark, Billy Joel), la col·laboració amb els seus fills Micah i Lukas i les reflexions a la mort hi són presents. El to melancòlic ens indica que el músic té 86 anys tot i treure discos any si any també, malgrat el seu activisme social i polític i  al marge que els seus discos encara es deixen escoltar força bé. 

Cançons preferides:  Inmigrant Eyes, One More Song To Write, It' s Hard To Be Handle.





IGGY POP- Free:



Segueix a tope donant concerts malgrat els seus 72 anys. Ha marcat època amb els seus discos dels setanta i es resisteix a deixar-ho. Per això al 2019 va treure aquest "Free" on es despulla (aquest cop anímicament) per parlar de les seves inseguretats, en un to musical més relaxat, ambiental i sovint recitat com si es tractés d' un rapsoda. Perquè les bèsties salvatges també tenen ànima i esperit...lliure, això si.

Cançons preferides:  Loves Missing, Sonali, James Bond .



NEIL YOUNG & Crazy Horse- Colorado:




El canadenc de nou s' ha ajuntat amb els seus Crazy Horse amb Nils Lofgreen al capdavant per manufacturar aquest disc que es troba entre el millor del seu prolífic material recent a base de guitarres tant brutes com treballades, passió elèctrica i en altres ocasions sentiment acústic delicat. El Neil dels millors temps que per conegut no ens deixa de cansar.


Cançons preferides:  Think Of Me, Olden Days, Rainbow Of Colours.




RINGO STARR- What' s My Name:



No falla, cada dos (màxim tres) anys, el Beatle més simpàtic treu nou disc. Com sempre, uns nous temes amb els que si bé no ens sorprèn, l' optimisme i la lluminositat pop van de la ma d' una producció impecable i unes melodies entranyables. La veu nasal i la bateria del de Liverpool com a eix central i per a l' ocasió la revisió d' un tema de John Lennon tan bucòlic com és "Grow Old With Me" on es mostra delicat i sensible com mai, però també la versió modernitzada de "Money" . Ringo, un nom que ja és com de la familia.


Cançons preferides:  Grow Old With Me,  Life Is Good, What's My Name.




THE WHO-Who:



Tretze anys després del "Endless Wire", el Roger Daltrey i el Pete Towshend s' han tornat a reunir per publicar aquest "Who" de fabulosa portada on fan ressonar el millor de la marca: guitarres contundents, ritmes frenètics i la veu del Roger poderosa lluint com mai, però també sentides balades. En una època on no han parat d' actuar (i on Roger ha tret grans treballs en solitari) rodejats de joves i contrastats músics, el disc dona corda a la creativitat del Pete que segueix en forma. Esperem que vingui acompanyada de concert per les nostres terres.

Cançons preferides:  Ball & Chain, Detour, Break The News.

miércoles, 1 de enero de 2020

MILLORS DISCOS DEL 2019 (I):

Bon any a tothom i feliç entrada de dècada per a tothom. Sense a faltar a la nostre cita habitual anem a repassar quins han estat els discos de rock que ens han semblat més interessants de l' exercici tancat, un exercici on la figura del cantautor ha destacat per sobre de la banda. Esperem que us agradin!



NICK ENG- Long Shot:



Provinent de Reno (Nevada), aquest jovenet fan dels Beatles ha manufacturat un segon àlbum farcit de sensacionals cançons pop amb l' àuria del pop dels seixanta de clara inspiració al Beat, però també amb formes de la nova ona britànica de finals dels setanta (Nick Lowe, Graham Parker,...). És pràcticament un desconegut i els seus discos són complicats de trobar, però la red i les plataformes musicals ens deixen gaudir de les 10 perles musicals que ens ha regalat aquest geni de butxaca que té les coses clares i sap treure el millor del passat per sonar fresc i lluminós. No us el perdeu.

Cançons preferides: For Tonight, Between You And Me, Nowadays.




ANDREW BIRD- My Finest Work Yet:





Després d' una carrera de quasi més de 25 anys, ha arribat el que per ell és el seu millor treball. Enfundat amb una portada reproduint el quadre neorrealista "La mort de Mara" el disc du el millor Bird xiulant, tocant el violí i cantant com mai amb un pop madur i treballat carregat de melodies i lletres profundes - en "Bloodless" fa una crítica a la situació política actual comparant-la amb la Catalunya de 1936 -. Folk pop ben manufacturat d' un músic prolífic que prové del jazz i que ha té una carrera a reivindicar.

Cançons preferides: Sisyphus, Olimpyans, Bellevue Bridge Club,...




ERZA FURMAN- Twelve Nudes:





L' artista queer ha tret un discàs punk on treu tota la seva mala llet davant el panorama socio-polític actual a base de grans referències del gènere, guitarrassos potents i una veu que du al límit en els escassos 27 minuts que dura aquest disc. Ja anava sent hora que algú donés un cop de puny a la taula!

Cançons preferides: Cam Down Aka I Should Not Be Alone, I Wanna Be Your Girldfriend, My Teth Hurt...





YOLA- Walk Through Fire:





Yolanda Quartey ha saltat de corista de bandes com Massive Attack o Chemical Brothers a ser el nou descobriment de Dan Auerbach (el Black Keys és autor de molts dels seus temes) debutant amb aquest impactant llarga durada on el Country Soul esdevé el clar protagonista d' unes cançons melancòliques i que venen envoltades de delicades melodies. Una preciositat de disc que ja sona a clàssic.

Cançons preferides: Shady Groove, It Ain' t Easier, Love All Night (Work All Day),...



HOLLIS BROWN- Ozone Park:



Ja duen una dècada en marxa, però encara no han fet el salt cap a la fama. Mèrits no els falten ja que amb discos com "3 Shots" i sobre tot aquest darrer ho justificarien. Amb "Ozone Park" els de Nova York han manufacturat un disc carregat de bones melodies, instrumentació i pop ballable, sentit i d' aquell que se' t fica al cap per a no marxar. Amb tints vuitanteros però sense perdre el seu to clàssic, en ocasions recorden a la millor versió del Ryan Adams més recent. Un disc que no apareixarà en gaires llistes, però que no us hauríeu de perdre.

Cançons preferides: Stubborn Man, Do Me Right, The Way She Does It....



MICHAEL KIWANUKA- Kiwanuka:



Després de l' impressionant "Love & Hate" (16) el londinenc tenia el repte de treure nou disc, el qual és evident que ha superat i amb nota amb aquest homònim tercer treball de portada icònica. Amb sonoritats setanteres negres properes a Sly & Family Stone o Funkadelic més que al soul clàssic, el nou disc manté l' esperit d' un artista que sap recuperar el millor del gènere del passat i adaptar-lo a les textures més modernes. Kiwanuka!

Cançons preferides: You Ain't The Problem, I' ve Been Dazed,  Hero,...




VAMPIRE WEEKEND- Father Of The Bride:



Sis anys han hagut de passar perquè els novaiorquesos publiquessin la continuació del "Modern Vampires Of The City" (13), i realment l' espera ha valgut la pena, doncs el nou material segueix carregat de talent musical, a base d' excel·lent producció on els pianos, veus, guitarres treballades i els ritmes africans en són protagonistes, en unes 18 cançons que alternen els tempos melancòlics amb peces encaminades a la pista de ball. La banda cada cop més gira entorn al genial Ezra Koenig, i el cantant i compositor va demostrant el seu talent disc a disc cançó a cançó. 

Cançons preferides: Hold You Now, Hall,  Bambina. 





BEIRUT - Gallipoli:




Els millors Beirut han tornat a principi d' aquest 2019 amb aquest "Gallipoli" que és un excels disc on la èpica, el sentimentalisme i la instrumentació barroca de fort protagonisme de  trompetes i amb influències multiculturals marquen el to d' un treball reivindicable com ho és aquesta formació darrera la qual s' amaga Zach Condon capaç de deixar-nos ennuegats amb petits miracles com "When I Die". Tant enlluernadors com necessaris.


Cançons preferides: When I Die, Gallipoli, Landslide.





PETER PERRET-Humanworld:




Va passar de ex-líder de la banda de culte de finals dels anys 70 The Young Ones i llegenda maleïda perduda a ser un dels noms del 2017 amb l excels retorn de " How The West Was Won" que va colar-se entre el millor de l' any. I ara, dos anys després repeteix mèrits per ser-hi gràcies de nou a l' impuls dels seus fills (Jamie i Peter Jr., guitarra i baix al disc) amb aquest "Humanworld" d' impacte rocker a base de bones cançons i lletres inspirades pels que molts joves músics matarien. Power pop de gran calada i aquell influx del Lou Reed i la Velvet. De nou pletòric i imprescindible.


Cançons preferides: Heavenly Day, The Power Is In You, Master Of Destruction,...



ATTICK LIGHTS- Love In The Time Of Shark Attacks:



Provinents de terres escoceses, com els seus compatriotes Teenage Fanclub y Dropkicks, ofereixen unes sonoritats pop delicioses a base de guitarres contundents, melodies i tornades d aquelles que et persegueixen durant dies.  Van debutar el 2008 i onze anys més tard treuen el seu tercer disc gràcies a Elefant Records, un compendi de temes plens de cors de veus, guitarres afilades, eufòria pop i sobre tot grans cançons.


Cançons preferides: Never By Myself, Come Back To Me,  I Found A Girl.





FOXYGEN- Seing Other People:




La banda californiana ha anat mutant disc a disc en un inconformisme artístic digne d' elogi. Enrera queda la psicodèlia de darrere generació que ens va encandilar amb "We ' re The 21 st Century Ambassadors of  Peace & Magic", doncs el nou treball s' ha basat en ritmes funkies, electropop,  rock industrial, krautrockk, i molt dels anys 80. Un disc interessantíssim que no para de guanyar amb les escoltes d' una banda que es nega a repetir-se.

Cançons preferides:Mona, The Thing Is, News.





SHARON VAN ETTEN- Remind Me Tomorrow:



Els trenta i la maternitat han donat una maduresa a la de New Jersey que allunyada del folk-rock guitarrer dels anteriors treballs ha tret aquest discarro on es mostra molt segura de sí mateixa tot virant cap a textures electròniques, Kraut, pop ambiental i rock de sintetitzadors. Amb lletres profundes i complexes, la Sharon s ha convertit per mèrits propis en una de les esperances de futur del rock. Esperem que segueixi creixent.


Cançons preferides: Comeback Kid, Seventeen, You Shadow.




TYLER RAMSEY- For The Morning:



L' ex Band Of Horses s' ha reivindicat com a gran músic y compositor amb un disc de somni, doncs des de la bonica portada a cada un dels deu talls, "For The Morning" és un treball ambiciós plagat de climes plàcids, nocturnitat, delicadesa y intimisme on evoca les lluites internes del seu autor que navega entre la vida de pare i la vida de l' artista nòmada. Els grans BOH perden un dels seus pilars, però nosaltres guanyem a un músic en el seu despertar en solitari.


Cançons preferides: A Dream Of Home, Breaking A Heart, Evenin Country. 





KYLE CRAFT & Showboat Honey:




El de Mississipi sembla que estigui abonat a aquesta secció, doncs des del seu impactant debut "Dolls Of Highland" (2016) ha tret disc per any. Pel 2019 ens signa un disc amb la seva banda Showboat Honey i on abraça certa psicodèlia dels seixanta (molt Beatle, per entendre' ns) fabulosament actualitzada però també soft rock dels setanta (ELO). La veuassa, els pianos, els efectes sonors y l' energia innata del de Louisiana ens confirmen que té talent i corda per estona. L' anirem seguint ben aprop.

Cançons preferides: 2 Ugly 4 NY, Buzzkill Caterwaul, Sunday Driver.





JOSH RITTER- Fever Breaks:



Al de Moscow (Idaho) li ha sentat molt bé la seva amistat amb el Jason Isbell qui li ha deixat la seva banda The 400 Unit i li ha produït un disc on llueixen les seves composicions d' Americana més que mai. Des de peçes íntimes de guitarra puntejada, a mig temps melancòlics o blues renovat, en un músic que s' ha ficat per mèrits propis entre els grans com Ryan Adams, Chuck Prophet o, es clar, el seu gran amic Isbell.

Cançons preferides: Ground Don' t Want Me, All Some Kind Of Dream, A New Man.




WIVES- So Removed:





Provinents com els Ramones de Queens, aquest quartet ha debutat amb un àlbum que mira cap a la millor tradició de New York (Lou Reed, Sonic Youth, Strokes) però també a l' Iggy Pop, als Pixies o a The Fall. Un debut poderós carregat de guitarres brutes, crítica social i molta bel·ligerància punk-rock actualitzant un llegat d' una ciutat que manté encesa la flama del rock.

Cançons preferides: Waving Past Nirvana, The 20 Teens, Hit Me Up.





SPIELBERGS- This Is Not The End:





El debut d' aquests noruegs ens torna directament a la dècada dels noranta i al moment on l' indie diversificaba les seves propostes explorant nous terrenys per al rock. Així, el jove trio ens ofereix un disc de textures variades on el noise, el punk, el hardcore i l' indie rock aconsegueixen atrapar-nos tot recordar-nos l' època daurada dels Pavement, Dinosaur Jr., Jesus & Mary Chain o Husker Dü. Aquests és el principi.

Cançons preferides: Five On It, Distant Star, 4 AM.




THE BLACK KEYS- Let' s Rock:




Que si van en pilot automàtic, que si s' esperava més d' ells, que si repeteixen fórmula,... molt s' ha dit del darrer treball del duet aquest any, però la veritat és que les 12 noves cançons ens han acabat de convèncer, quan a més tenen doble valor en aquests temps difícils pel rock i on les textures d' arrel es troben a faltar més que mai. I és que els Auerbach i Carney ens han regalat noves càpsules rock a base de ritmes contundents, guitarrassos i melodies directes. Què més podem demanar? 

Cançons preferides: Shine A Little Light, Lo/Hi, Go.




RICHARD HAWLEY – Further:




El bo del Richard Hawley ha tornat a llençar un disc formidable on els ingredients de sempre tornen a ser infalibles, sense que soni a repetitiu. Estem parlant de la veu de crooner, els solos de guitarra, les composicions rodones i una instrumentació clàssica potenciada més que mai en un disc on les cançons no passen de tres minuts de durada. Un crack que de nou ens arriba melancòlic, taciturn i clàssic com mai, demostrant el perquè és un dels davanters del pop britànic de les darreres dècades.

Cançons preferides: Alone, Not Lonely, Is There A Pill?




ANGEL OLSEN- All Mirrors:



Amb el seu quart disc la de St. Louis, i de la ma d' un dels millors productors del momento com és John Congleton, assoleix la barreja perfecte entre delicadesa, sentiment, passió i contundència. Amb la seva fragilitat vocal que tant ens transmet,  unes textures de sintetitzadors multiformes i uns ambients que transiten dels somnis més dolços als malsons més inquietants, Angel Olsen ha assolit el seu particular Everest artístic.

Cançons preferides:  Love Cassette, All Mirrors, Spring.




FOUNTAINES D.C.- Dogrel:




Provinents de Dublin i liderats per  Grian Chaten, Fountaines DC han tret un disc carregat de guitarres poderoses i de missatge corrossiu on la crítica política, l existencialisme juvenil són els camps de batalla. Un disc que recupera el millor del punk reivindicatiu (els Clash més durs, Stiff Little Fingers, Wire...) i ens el du a les portes dels nous anys 20. Estarem atents a l' evolució d' aquesta agrupació plena d' energia i d' inconformisme.

Cançons preferides:  Boys In The Better Land, Liberty Belle, Television Screens.




STEVE GUNN- The Unseen In Between:




El salt de qualitat del de Filadèlfia ha vingut després de més de deu anys a l' ombra d' altres artistes a la producció (Kurt Vile, sense anar més lluny) i després d' uns treballs on la cosa no acabava d' arrancar. Per sort amb el disc d' enguany, arropat pel baixista de Dylan Tony Garnier i pel productor James Elkington, inclou uns temes que neden amb solvència entre el folk, l' indie pop, el rock clàssic i inclús la psicodèlia. Engreixant la llista dels millors cantautors del nou mil·leni.

Cançons preferides: New Moon, Vagabon, Stonehurst Cowboy.





NICK WATERHOUSE- Nick Waterhouse:






El quart treball d' aquest músic californià du el seu nom com a títol. Una manera de reivindicar les onze noves peces d' aroma més que mai retro recuperant el rockabilly, el garage i el rythm n blues primari seixanter. Sovint sentit i romàntic, en altres ocasions desenfrenat i ballable, però sempre apassionant-se amb l' ajuda de marcats baixos, percussions caribenyes, saxos i trompetes i guitarres festives. Perquè les revisions no sempre sonen tant fabulosament bé.


Cançons preferides: Song For Winners, Wreck The Rod, Man Leaves Town.