Un cop fet el repàs dels discos que més ens han agradat de l´any acabat, cal fer una mirada cap als treballs que els més veterans ens van regalar en un any on de nou les pèrdues de il·lustres noms com Dr. John, Roky Erickson o Scott Walker han tornat a ser noticia. Esperem que pel nou any tothom conservi salut i talent.
LEONARD COHEN- Thanks For The Dance:
Posem aquí el disc pòstum del poeta, perquè és on ell hagués volgut estar. Un disc sorgit de peces que va deixar gravades el canadenc i que la perícia del seu fill Adam ha sabut donar les capes de producció adequades per deixar-nos unes meravelloses nou cançons on el cantautor ens canta més íntim i proper que mai, per recordar-nos que el poder de la música va més enllà de la vida.
Cançons preferides: Happens to The Heart, It's Torn, The Hills.
BRUCE SPRINGSTEEN- Western Stars:
Ja feia tems que s' anunciava aquest disc en solitari del Boss després de navegar en projectes com "Springsteen on Broadway" (2018) y publicar la autobiografía amb el seu disc d' acompanyament "Chapter & Verse" (2016), ha arribat aquest "Western Stars" que com bé indica el seu títol evoca sons de l' Oest americà i on l' orquestració adorna un disc que acaba sonant certament cinematogràfic. Un sorprenent gir d' en Bruce que ha arriscat amb molta intel·ligència buscant nous horitzons. De l' Oest, esclar.
Cançons preferides: Western Stars, Sleepy Joe s Cafe, Sundown.
VAN MORRISSON- Three Chords And The Truth:
Malgrat la fama de malcarat, sec i antipàtic, el bo de "Van The Man" no deixa de treure material discogràfic a pesar de la veterania i del seu meravellós llegat. Enguany ens ha arribat la seva millor versió a base d' una veuassa que es conserva estupendament, unes melodies dolçes i captivadores, una instrumentació acurada i l' ànima del "Lleó de Belfast" a ple rendiment. No et cansis mai!
Cançons preferides: Dark Night Of The Soul, If We Wait For Mountains, Days Gone By.
WILLIE NELSON - Ride Me Back Home:
Després de l homenatge a Frank Sinatra de l' any passat amb "My Way" el texà mantén el to interpretatiu en el seu nou disc i les pinzellades jazz en el seu omnipresent Country en onze cançons on les versions (Guy Clark, Billy Joel), la col·laboració amb els seus fills Micah i Lukas i les reflexions a la mort hi són presents. El to melancòlic ens indica que el músic té 86 anys tot i treure discos any si any també, malgrat el seu activisme social i polític i al marge que els seus discos encara es deixen escoltar força bé.
IGGY POP- Free:
Segueix a tope donant concerts malgrat els seus 72 anys. Ha marcat època amb els seus discos dels setanta i es resisteix a deixar-ho. Per això al 2019 va treure aquest "Free" on es despulla (aquest cop anímicament) per parlar de les seves inseguretats, en un to musical més relaxat, ambiental i sovint recitat com si es tractés d' un rapsoda. Perquè les bèsties salvatges també tenen ànima i esperit...lliure, això si.
Cançons preferides: Loves Missing, Sonali, James Bond .
NEIL YOUNG & Crazy Horse- Colorado:
El canadenc de nou s' ha ajuntat amb els seus Crazy Horse amb Nils Lofgreen al capdavant per manufacturar aquest disc que es troba entre el millor del seu prolífic material recent a base de guitarres tant brutes com treballades, passió elèctrica i en altres ocasions sentiment acústic delicat. El Neil dels millors temps que per conegut no ens deixa de cansar.
Cançons preferides: Think Of Me, Olden Days, Rainbow Of Colours.
RINGO STARR- What' s My Name:
No falla, cada dos (màxim tres) anys, el Beatle més simpàtic treu nou disc. Com sempre, uns nous temes amb els que si bé no ens sorprèn, l' optimisme i la lluminositat pop van de la ma d' una producció impecable i unes melodies entranyables. La veu nasal i la bateria del de Liverpool com a eix central i per a l' ocasió la revisió d' un tema de John Lennon tan bucòlic com és "Grow Old With Me" on es mostra delicat i sensible com mai, però també la versió modernitzada de "Money" . Ringo, un nom que ja és com de la familia.
Cançons preferides: Grow Old With Me, Life Is Good, What's My Name.
THE WHO-Who:
Tretze anys després del "Endless Wire", el Roger Daltrey i el Pete Towshend s' han tornat a reunir per publicar aquest "Who" de fabulosa portada on fan ressonar el millor de la marca: guitarres contundents, ritmes frenètics i la veu del Roger poderosa lluint com mai, però també sentides balades. En una època on no han parat d' actuar (i on Roger ha tret grans treballs en solitari) rodejats de joves i contrastats músics, el disc dona corda a la creativitat del Pete que segueix en forma. Esperem que vingui acompanyada de concert per les nostres terres.
Cançons preferides: Ball & Chain, Detour, Break The News.
No hay comentarios:
Publicar un comentario