MOR TOM VERLAINE, LÍDER I GUITARRISTA DELS TELEVISION:

 

TOM VERLAINE (Morristown, 13 de desembre de 1949 - 28 de gener de 2023)

                                    

I remember

Ooh, how the darkness doubled

I recall

Lightning struck itself

I was listening

Listening to the rain

I was hearing

Hearing something else

Life in the hive puckered up my night

A kiss of death, the embrace of life

Ooh, there I stand neath the Marquee Moon

Just waiting

I spoke to a man

Down at the tracks

And I ask him

How he don't go mad

He said, "look here, junior, don't you be so happy

And for heaven's sake, don't you be so sad"

Life in the hive puckered up my night

The kiss of death, the embrace of life

Ooh, there I stand 'neath the Marquee Moon

Hesitating

Well, the Cadillac

It pulled out of the graveyard

Pulled up to me

All they said, "get in, get in"

Then the Cadillac

It puttered back into the graveyard

Me, I got out again

Life in the hive puckered up my night

A kiss of death, the embrace of life

Ooh, there I stand neath the Marquee Moon

But I ain't waiting, uh-uh

I remember

How the darkness doubled

I recall

Lightning struck itself

I was listening

Listening to the rain

I was hearing

Hearing something else

                    

                            R.I.P.

MOR DAVID CROSBY, HIPPIE, GENI I FIGURA DEL FOLK-ROCK:

Nascut com a David Van Cortlandt Crosby a Los Angeles en una familia acomodada (el seu pare era director de fotografía de cinema i guanyador d' un Òscar) va començar a tocar la guitarra amb el seu germà Ethan. En 1964 després de conèixer a Roger MCGuinn creen els Byrds junt amb el solista Gene Clark, el baixista Chris Hillman i el baterista Michael Clarke.

                                     

Amb ells, la seva capacitat per a l' harmonia va ajudar a impulsar una formació fonamental a la història del rock que juntava les composicions de Dylan amb la música i veus dels Beatles amb discarros com "Mr Tambourine Man" (65), "Turn, Turn Turn" (65), "Younger Than Yesterday" (66) o "Fith Dimension" (67), els dos darrers amb tocs de psicodelia. Amb la seva peculiar actitut hippie, consum de drogues i vida social, el David va entrar en contacte a L.A. amb la aristocràcia del rock dels seixanta el que va generar certes divergències artístiques amb el líder Roger McGuinn, fet pel qual finalment els Byrds el van expulsar l' any 67 de males formes.

                           

Posteriorment, y rebotat de la mítica formació va formar una de les més importants super-bandes de tots els temps Crosby, Stills, Nash & Young amb els qui va seguir col·laborant al llarg de tota la seva carrera. Amb els mítics discos "Crosby, Stills & Nash" (68) y "Deja Vú" (70) la banda va arrassar amb el seu folk de grans harmonies vocals, inclús participant al festival de Woodstock.

                          

En solitari el Crosby va publicar grans treballs d' entre els quals destaquen el seu debut "If I Could Only Remember My Name" (71) o els més recents "Croz" (14), "Lighthouse" (18) o "For Free" (21).

                            

Icona de la vida al Laurel Canyon els anys 60 i 70, d' esperit lliure i idees d' esquerres, el seu bigoti, veu alta i guitarra acústica acompanyaran per sempre més a l' imaginari del folk-rock americà del que és un dels pares de la seva renovació.

Descansi en pau.

(14 d' agost de 1941- 19 de gener de 2023).

LUKE HAINES & PETER BUCK - All The Kids Are Super Bummed Out:

Hay colaboraciones que difícilmente uno se hubiera imaginado antes de que sucedan. La de un guitarrista de una de las más legendarias bandas de rock americano de las últimas décadas con el líder de una formación de culto por muchos del todo desconocida del Brit Pop. Hablamos, por si no lo habían adivinado, del mítico Peter Buck artífice del sonido de guitarras de los añorados R.E.M., y de Luke Haines, líder de una de las joyas ocultas del pop británico de los noventa, los seminales The Auteurs.

Para ello tenemos que remontarnos hasta aproximadamente unos tres años atrás cuando Buck contactó con Haines para comprarle una pintura-retrato de Lou Reed - el bueno de Luke fan del cantautor neoyorkino y ducho en la pintura - . Fruto de ello el americano y el inglés entablaron una amistad que fue creciendo hasta que ambos decidieron grabar un disco indie rock a cuatro manos "Beat Poetry For Survivalists" (2020) de tono lo-fi y algo experimental, y que a decir verdad fue liderado por el británico.

Han pasado dos años y la amistad traducida en colaboración artística parece que ha ganado estabilidad, lo que demuestran en este segundo disco más ambicioso con diecisiete cortes en los que la dupla ha querido tocar varios palos como el rock americano, el garage, la psicodelia, la electrónica,... con ambos regalándose en el estudio con el sintetizador Moog y el Melotrón, cuando no ensuciando las pistas con las seis cuerdas o jugando con otros instrumentos atípicos al rock (flauta, sitar,...).

Completan la formación del disco el cantautor Scott McCaughey, habitual compañero y colaborador de Buck ya desde la época R.E.M. y la baterista Linda Pitman (también de los Filthy Friends de Buck y McCaughey).

                               

Desde inicios de este  " All The Kids Are Super Bummed Out " vemos como no se trata de un álbum al uso, pues con la inicial "The British Army On LSD" florecen unas texturas industriales que se repiten en otros cortes como "45 Revolutions" .  En la cara A encontramos también un inquietante riff marcando "The Skies Are Full Of Insane Machines" , una curiosa la flauta en "Sunstroke",   guiños a los Sonic Youth  en "Psychedelic Sitar Casual", efectos sonoros frenéticos de "The Commies Are Comming " o las retrospectivas al sonido  REM de "When I Met God".

Para la cara B,  la música ambient (rollo Brian Eno) hace acto de presencia en "Exit Space" y en "And We Will", y los jugueteos electrónicos  en "Diary Of A Crap Artist", "Iranian Embassy Siege" como habrán intuido es world music, hay más Sonic Youth en "Flying People" y pop de toda la vida "Waiting For The UFOs".

Un disco al que, además, merece la pena prestar atención a sus letras, pues traen reivindicaciones sociales, hablan de Dios, de Ovnis, de conflictos creativos, y de un sinfín de temas surgidos del imaginario del gran Luke Haines quién no desiste de seguir creando desde las zonas marginales, unas zonas que al parecer agradan y sientan cómodo al guitarrista de los R.E.M.

Por Àlex Guimerà

MUERE JEFF BECK, EL GUITARRISTA PERFECTO:

Wallington, Gran Londres, 24 de junio de 1944 - 10 de enero de 2023:

Shapes Of Things
(The Yardbirds)


Shapes of things before my eyes,
Just help me to despise.
Will time make men more wise?

Here, within my lonely frame,
My eyes just hurt my brain.
Will time make men more sane?

Come tomorrow, will I be older?
Come tomorrow, maybe a soldier, (Now listen)
Come tomorrow, maybe I'm older than today.

(Listen to this)
Here within my lonely frame,
My eyes just hurt my goddarn brain.
Will time make men more sane?

MILLORS DISCOS DEL 2022 (II) ESPECIAL VETERANS:

 Aquí va l' altre rànquing o recordatori de discos rock de 2022, en aquest cas a càrrec dels músics veterans. Un tast del que els qui en edat de jubilar-se segueixen a ple rendiment publicant discos interessants. Perquè l' arruga és bella.

MAVIS STAPLES & LEVON HELM- Carry Me Home:

La diva del soul Mavis Staples ha rescatat aquest disc que va gravar l' any 2011 amb el bateria de The Band Levon Helm a casa d' ell de Woodstock poc temps abans que ens deixés. Un treball que reuneix el millor de la música Soul, Góspel y Blues amb aquell toc d' Americana marca de Helm. La Mavis vocalment pletòrica com sempre i els músics en estat de gràcia fent lluir les guitarres, vents i percusions. Ull amb l' emotiva versió de The Weight. Un disc d' època.

Cançons preferides: Trouble In Mind, You Got To Move, The Weight. 

GILBERT  O' SULLIVAN- Driven:

Qui es va fer famós fa cincuanta anys amb peces com "Alone Again (Naturaly)" copsant els primers llocs a les llistes d'`exits, acaba de treure el seu 20 è disc d' estudi. Un disc que sona fresc i per res impostat on compta amb les col·laboracions vocals de la cantant escocesa KT Tunstall i del "simple red" Mick Hucknall. Cançons melòdiques fetes per un septuagenari que es nega a viure de rendes.  

Cançons preferides: Blue Anchor Bay, Take Love,  You Can' t Say I Didn' t Try.

JOHN MELLENCAMP- Strictly A One Eyed Jack:

El retorn del cantautor americà abans conegut com a John Cougar ha estat una de les sorpreses del 2022. Doncs en el seu nou disc ens ofereix petites històries encapsulades en cançons folk-pop de tall intimista, formidable producció instrumental i una veu afectada pel pas del temps que ens apropen al personatge. Per si fora poc s' acompanya de bons músics com el Bruce Springsteen. 

Cançons preferides: Sweet Honey Brown, Wasted Days, Chasing Rainbows.

BRUCE SPRINGSTEEN- Only The Strong Can Survive:

Sembla ser que a part de la crítica i fans no ha acabat de convènçer el nou treball del Boss. Si bé cal agafar-lo com el que és, un disc de versions de clàssics del soul amb els que el rocker rep homenatge a les sonoritats que van marcar-lo als seus inicis. I si, a nosaltres ens encanta, ja que està molt ben produit i cantat, sona fresc i a més es nota que s' ho està passant bé. A sobre hi colabora un mite com el Sam Moore (de Sam & Dave). A aquestes alçades el de New Jersey es mereix fer el que li doni la gana i si a més ho fa bé millor que millor.

Cançons preferides: Soul Days, Nightshift, I Forgot To Be Your Lover 

ELVIS COSTELLO- The Boy Named If:

Després del fallit experiment "Spanish Model" sembla que el mestre de la New Wave ha recuperat el camí amb un disc afinat on retroba les seves essencies a base de rock frenètic, melodies rodones, actitut i una frescor que semblava que havia oblidat. Acompanyat per The Imposters (pràcticament hi són tots els originals dels Atractions) el cantant d' ulleres ens apropa a la seva versió de finals dels 70 on treia bones cançons pop com a xurros.

Cançons preferides: Farewell Ok, Paint The Red Rose Blue, Magnificent Hurt. 

VAN MORRISON- What's It Gonna Take?

El Lleó de Belfast no falla mai en aquesta llista anual de veterans. I és que no deixa de publicar nous àlbums any rera any amb material nou, noves composicions que per enguany s' han centrat en una temàtica força controvertida: la pandèmia. Volcant en les cançons les seves teories de conspiració i negacionista envers el Covid. No per això ha de desmerèixer la qualitat musical del treball, doncs les noves peçes sonen força bé i neden entre el soul, el jazz cantat, el blues i, en definitiva, en el particular univers creatiu d' aquest troç de vocalista i geni incansable, pel bo i pel dolent.

Cançons preferides: Dangerous, Stage Name, Pretending.

OZZY OSBOURNE- Patient nº 9:

Qui fora líder i cantant dels Black Sabath ha publicat el seu 13è disc en solitari en el qual hi ha participat el gran Jeff Beck aportant poder a les guitarres i on també hi apareixen el seu ex-company de banda  Tony Lommi, Eric Clapton, Duff McKagan (Guns n Roses), Josh Homme (QOTSA), Robert Trujillo (Metallica) o el recentment desaparegut Taylor Hawkins (Foo Fighters). Quasi res, vaja. Un elepé precedit i marcat pels problemes de salut del solista que demostra que és quasibé indestructible i que es manté més viu que mai amb el seu hard rock o heavy metal del que ell va ser-ne pioner.

 

Cançons preferides: Immortal, One Of Those Days, Degradation Rules.

MIKE CAMPBELL & The Dirty Knobs- External Combustion:

El qui fora la mà dreta de Tom Petty als Heartbreakers debuta junt amb els Dirty Knobs amb aquest "External Combustion" on pràcticament s' estrena com a vocalista i posa la guitarra a unes 11 cançons que segueixen l' estela del desaparegut rocker de Florida i amb les quals ens demostra que pot tindre un interessant recorregut sense ell. A més hi colabora el gran Ian Hunter. Rock atemporal de combustió. 

Cançons preferides: Wicked Mind, Dirty Job, Electric Gypsy.

ELIOTT MURPHY - Wonder:

Dos anys després de publicar "The Middle Kingdom" amb el seu inseparable Oliver Durant, el cantautor rocker publica aquest "Wonder" escrit només per ell i on hi colabora el francès en les guitarres i veus, i sota la producció del seu fill Gaspard Murphy. Tot dona com a resultat un dels seus millors treballs recents. Com sempre poètic i intel·ligent, afincat a Paris des de fa anys Murphy segueix gaudint de la música amb total llibertat.

Cançons preferides: Hope In Your Eyes, Sunlight Keeps Falling, Children Of Children.

HANK WILLIAMS JR.- Rich White Honky Blues:

L' incansable fill del gran mestre del Country ha publicat el seu disc número 57 (!!!) que ha produit el Dan Auerbach (Black Keys) i que està format per versions de tòtems del blues com Robert Johnson, Lightnin’ Hopkins, Muddy Waters o Big Joe Turner, junt amb peces pròpies per demostrar que els gens musicals del pare del Country segueixen intactes tot i que per a l' ocasió ha optat per canviar cap a un gènere que també broda.

Cançons preferides: Georgia Woman, I Like It When It' s Stormy, Jesus Won' t You Come By Here.

MENCIÓ ESPECIAL:

NEIL YOUNG & CRAZY HORSES- World Record:

La sobreproducció d' àlbums és una de les essències del canadenc. Amb tanta proliferació  discogràfica ens trobem davant d' encerts com de fiascos. Per a l' ocasió el gran Neil torna amb els Crazy Horses en la seva millor versió i on els anys no semblen haver transcorregut per a ell (i ells). Cru, enèrgic, salvatge i directe, com als vells temps les peçes resulten trepidants i fresques. I a sobre reivindicatives. De nou, i més que mai, incombustible.

Cançons preferides: Love Earth, This Old Planet, Chevrolet,...

MILLORS DISCOS DEL 2022:

Bon any a tots! Esperem que aquest ja finalitzat any 22 us hagi dut molts bons discos i molts concerts, ara que ja hem recuperat certa normalitat. Per a celebrar el canvi d' any tornem a fer la llista dels treballs que més ens han atrapat del darrer curs. Que vagi de gust.

DAMIEN JURADO - Reggae Film Star:

Aquest cantautor d' americana de segona fila però primeríssima classe ja ha publicat una vintena de discos d' ençà va debutar l' any 1997. I amb aquest nou treball ens ha atrapat com pocs són capaços gràcies a unes cançons íntimes de guitarra acústica i veu captivadora, carregades de sentiment i cert record al gran Nick Drake. Un disc per posar-lo en soledat i deixar-se endur per les seves melodies encisadores.


Cançons preferides: Roger, Whatever Happened To Paul Sand?, Day Of The Robot.

BUILT TO SPILL-When The Wind Forgets Your Name:

Quin discarro s' han tret aquesta banda d' indie americà nascuda durant l' efervescència dels 90. Amb nou arguments de pes on es barreja el soroll guitarrer, el rock clàssic i les melodies més dolçes, tot adornat per una producció notable on les pinzellades de psicodelia o shoegaze també hi són presents. Doug Martsch ha canviat els membre s de la banda, s' ha hagut de reinventar i ha guanyat apareixent a les apostes dels millors discos de rock de l' any.

Cançons preferides: Understood, Elements, Comes A Day.

ARCTIC MONKEYS- The Car:

Incompresos pel rotund gir que ha donat la seva carrera. Apartats del poder de les guitarres Alex Turner ha virat cap a els teclats i els arranjaments barrocs (violins, vents,...) en unes composicions que no són de les que entren a la primera però que ben escoltades són per deleitar-se com mai. Maduresa musical de clara influència dels sons negres dels setanta, una mica de Bowie i molt de crooner. Turner escriu i canta com mai per fer un pas endavant de gegant. Complexe i grata evolució.

Cançons preferides: Thewre' d Better Be A Mirrorball, Hello You, Perfect Sense,...

PETER DOHERTHY AND FREDERIC LO- The Fantasy Life Of Poetry & Crime:

Qui ho hagués dit a principis dels 2000 quan els Libertines ho petaven que el Pete (ara Peter) Doherthy assentaria el cap i esdevindria en un family man. Assentat al sud de França i desintoxicat de les drogues s' ha ajuntat amb l' experimentat músic francès Frederic Lo. El resultat és un formidable disc de pop refinat, de gust afrancesat i instrumentació acurada (teclats, vents, cordes,..), deixant enrere els temps de rock trepidant amb Carl Barat i amb Babyshambles. Maduració. 


Cançons preferides:  Fantasy Life Of Poetry & Crime, You Can' t Keep It From Me Forever, Glassblower,...

SLOAN- Steady:

Sembla mentida que duguin treien discos des de 1992 i pràcticament siguin desconeguts al nostre país ja que no s' han editat els seus discos fins fa poc. El qual resulta incomprensible ja que aquests canadencs s' han llaurat una molt més que considerable carrera a base de power pop i riffs ACDC que ara rubriquen amb aquest bestial treball que a molts ens ha fet profunditzar en el seu llegat anterior. Un discàs i una banda a tenir molt en compte. 

Cançons preferides: Magical Thinking, Spend The Day, Dream It All Over Again.

ROLLING BLACKOUTS COASTAL FEVER- Endless Rooms:

Molt s' ha parlat de la nova onada rockera australiana i de com han esdevingut com una de les grans esperances pel futur del rock.  Pes important han tingut els RBCF amb el seu rock carregat d' energia, actitut i electricitat. Amb aquest "Habitacions buides", però, han rebaixat l' energia i han perdut cert optimisme apropant-se al post-rock i al rock més complexe. El resultat és un disc robust on mantenen la identitat sense repetir-se. Se' n diu evolució.

Cançons preferides: The Way It Shatters, My Echo, Dive Deep.

SUEDE- Autofiction:

Els londinencs han tornat a la primera plana del panoramba musical gràcies a aquest disc directe i sincer sorgit desde les entranyes i que els Suede han gestat tornant als seus origens. Doncs "Autofiction" va estar ideat en una sala d' assajos abandonada de Londres i gravat amb poca producció d' estudi. El resultat ha estat un disc post-punk de so brut i cru que han donat autenticitat a unes cançons firmades per Brett Anderson lluides com mai.

Cançons preferides: She Still Leads Me On, Personality Disorder, Black Ice.

BEN LEE- I' m Fun:

Relegat des de fa anys a l' anonimat, l' australià qui al seu dia encisà mig món amb "Catch My Desease", mai ha deixat de publicar álbums amb més o menys encert. Per a l' ocasió s' ha rodejat d' interessants col·laboradors (com Zooey Deschanel de She & Him)per arrodonir unes fabuloses i madures cançons pop carregades de dolçor i lluminositat.

Cançons preferides: Parents Get High, Crooked Tree, Like This or Like That.

WILCO - Cruel Country:

Que a aquestes alçades de la seva carrera els Wilco es marquin un disc com "Cruel Country" mostra la seva grandesa i la importància que tenen en la música rock de les darreres dues dècades. Després  de la seva darrera entrega "Ode To Joy" (2019) més experimental, pel nou doble álbum han tirat de country folk clàssic, dels sons d' arrels americanes, i ho han fet a través d' unes composicions calmades, de tall clàssic. Un disc d' excessos en el millor sentit de la paraula i que significa un altre dels grans capítols d' aquesta inigualable formació de Chicago liderada per Jeff Tweedy.  

Cançons preferides: Cruel Country, Tired Of Taking It Out On You, A Lifetime To Find.

SPOON- Lucifer On The Sofa:

Els d' Austin (Texas) de nou han tornat amb un sensacional treball (el que fa el número deu) on els ritmes trepidants, les fuatejades de guitarres i la carismàtica veu del Britt Daniel brillen com mai. Però també trobem passatges ambientals regats per lo-fi i pianos naif i d' altres experiments art-rock. Una banda que sempre ens convençen.

Cançons preferides: The Hardest Cut, The Devil And Mr. Jones, On The Radio.

ANDREW BIRD- Inside Problems:

Aquest cantant, multi-instrumentista, compositor i ocasional actor (té un paper a la serie Fargo) va publicar aquest disc a principis de Juny. Un llarga durada que si bé no arriba a la excel·lència del "My Finest Work Yet" (2019) ni té la lluminositat d' aquell si que li posem bona nota ja que ens du unes estructures musicals complexes i les lletres de pes habituals embolcallat amb uns arrenjaments de pedigrí.

Cançons preferides: Inside Problems, The Night Before Your Birthday, Never Fall Apart.

EZRA FURMAN- All Of Us Flames:

El tercer disc de la trilogia després de "Transangelic Exodus" (2018) i el punk "Twelve Nudes" (2019) ha quedat marcat per la transició a gènere femení d' aquesta artista de Chicago. El disc produït per John Congleton (Bob Dylan, Bruce Springsteen o Patti Smith) reivindica els drets del seu col·lectiu i ho fa amb unes peces que sonen èpiques, quan no tira de synth pop, dream pop o del seu característic rock carregat de ràbia punk. Un disc que du missatge i arriba ben embolcallat.

Cançons preferides: Train Comes Through, Throne, Lilac and Black.

MILES KANE- Change The Show:

La tornada de la meitat de "The Last Shadow Puppetts" ha tornat amb força, doncs el seu nou treball si bé manté tots els ingredients del rock britànic que el caracteritzen, per a la ocasió l' ha regat amb aromes T. Rex, Bowie de la època de Plastic Soul i certa influència de la música negre de meitat dels setanta. Amb una instrumentació més complexe i acurada, on els vents prenen protagonisme, el Miles ens mostra el camí de la bona maduració d' un artista.

Cançons preferides: Tears Are Falling, Change The Show, Coming Of Age.

THE SADIES- Colder Streams:

Un any dur pels canadencs amb la pèrdua del cantant guitarrista Dallas al febrer. Malgrat la desgràcia han pogut publicar nou disc on trobem diferents estils musicals: garage, surf, country, psicodelia,... sempre sota la mirada als sons dels seixanta. Un disc que cal degustar a fons, com aquesta formació de culta d' indie americà sorgida dels noranta i que disc rera disc confirmen el seu gran talent. esperem que puguin sobreviure a la baixa.

Cançons preferides: Stop And Start, So Far For So Few, No One' s Listening.

FONTAINES D.C.- Skinty Sia:

Amb el seu segon disc "A Hero's Death" (2020) els Dublinesos ho van clavar ja que van fer un disc rock de quilats. Ara ens ha arribat la continuació que si bé  no s' alça a les cotes del seu precedent ens deixa moltes coses interessants ja que el quintet segueix experimentant tot i que baixa la força i energia amb unes cançons on ens mostren que en el rock no tot està inventat. Els Fontaines D.C. un nom al que seguir.

Cançons preferides: Jackie Down The Line, Roman Holiday, I Love You. 

KIWI JR.- Choper:

Es confirma que els de Seattle són una banda formidable a tindre en compte. Amb "Choper" arriben millor produits (Dan Boeckner) per sonar encara millor i les lletres inspirades de Jeremy Gaudet (veu i guitarra) segueixen dins d' un pop-rock que mira cap als 80 (Smiths, Go-Betweens), 90 (Pavement) y 00 (Strokes). Rock de les noves generacions que apunta força bé.

Cançons preferides: Unspeakable Things, Night Vision, The Extra Sees The Film.

INTERPOL- The Other Side Of Make-Believe:

Vint anys despés del seu debut "Turn On The Bright Lights" (2002) els de Paul banks tornen amb un gran disc on han rebaixat el ritme en unes peces carregades de melancolia marca de la casa i de matissos sonors. Les guitarres s' han afluixat, les bateries s' han enlentit i la veu s' ha tornat més càlida que mai en el seu disc més refinat gestat durant la pandèmia. Ja són clàssics. 

Cançons preferides: Toni, Fables, Something Changed.

TCHOTCHKE- Tchotchke:

El debut d' aquest trio femení (Eva, Emily i Anastasia) ha estat gravat al estudis Electric Lady de Nova York  amb la participació dels Lemon Twigs i du molt de la música d' aquells. Pop lluminós, naif, de tall clàssic (primers anys 60) i twee. Innocència i joventut a parts iguals en un bonic disc interessant pels fans dels Belle & Sebastian, Camera Obscura, Best Coast o dels oblidats Hidden Cameras. Sucre del millor.

Cançons preferides: Ronnie, Dizzy, Don' t Hang Up To Me.