Aquí va l' altre rànquing o recordatori de discos rock de 2022, en aquest cas a càrrec dels músics veterans. Un tast del que els qui en edat de jubilar-se segueixen a ple rendiment publicant discos interessants. Perquè l' arruga és bella.
MAVIS STAPLES & LEVON HELM- Carry Me Home:
La diva del soul Mavis Staples ha rescatat aquest disc que va gravar l' any 2011 amb el bateria de The Band Levon Helm a casa d' ell de Woodstock poc temps abans que ens deixés. Un treball que reuneix el millor de la música Soul, Góspel y Blues amb aquell toc d' Americana marca de Helm. La Mavis vocalment pletòrica com sempre i els músics en estat de gràcia fent lluir les guitarres, vents i percusions. Ull amb l' emotiva versió de The Weight. Un disc d' època.
Cançons preferides: Trouble In Mind, You Got To Move, The Weight.
GILBERT O' SULLIVAN- Driven:
Qui es va fer famós fa cincuanta anys amb peces com "Alone Again (Naturaly)" copsant els primers llocs a les llistes d'`exits, acaba de treure el seu 20 è disc d' estudi. Un disc que sona fresc i per res impostat on compta amb les col·laboracions vocals de la cantant escocesa KT Tunstall i del "simple red" Mick Hucknall. Cançons melòdiques fetes per un septuagenari que es nega a viure de rendes.
Cançons preferides: Blue Anchor Bay, Take Love, You Can' t Say I Didn' t Try.
JOHN MELLENCAMP- Strictly A One Eyed Jack:
El retorn del cantautor americà abans conegut com a John Cougar ha estat una de les sorpreses del 2022. Doncs en el seu nou disc ens ofereix petites històries encapsulades en cançons folk-pop de tall intimista, formidable producció instrumental i una veu afectada pel pas del temps que ens apropen al personatge. Per si fora poc s' acompanya de bons músics com el Bruce Springsteen.
Cançons preferides: Sweet Honey Brown, Wasted Days, Chasing Rainbows.
BRUCE SPRINGSTEEN- Only The Strong Can Survive:
Sembla ser que a part de la crítica i fans no ha acabat de convènçer el nou treball del Boss. Si bé cal agafar-lo com el que és, un disc de versions de clàssics del soul amb els que el rocker rep homenatge a les sonoritats que van marcar-lo als seus inicis. I si, a nosaltres ens encanta, ja que està molt ben produit i cantat, sona fresc i a més es nota que s' ho està passant bé. A sobre hi colabora un mite com el Sam Moore (de Sam & Dave). A aquestes alçades el de New Jersey es mereix fer el que li doni la gana i si a més ho fa bé millor que millor.
Cançons preferides: Soul Days, Nightshift, I Forgot To Be Your Lover
ELVIS COSTELLO- The Boy Named If:
Després del fallit experiment "Spanish Model" sembla que el mestre de la New Wave ha recuperat el camí amb un disc afinat on retroba les seves essencies a base de rock frenètic, melodies rodones, actitut i una frescor que semblava que havia oblidat. Acompanyat per The Imposters (pràcticament hi són tots els originals dels Atractions) el cantant d' ulleres ens apropa a la seva versió de finals dels 70 on treia bones cançons pop com a xurros.
Cançons preferides: Farewell Ok, Paint The Red Rose Blue, Magnificent Hurt.
VAN MORRISON- What's It Gonna Take?
El Lleó de Belfast no falla mai en aquesta llista anual de veterans. I és que no deixa de publicar nous àlbums any rera any amb material nou, noves composicions que per enguany s' han centrat en una temàtica força controvertida: la pandèmia. Volcant en les cançons les seves teories de conspiració i negacionista envers el Covid. No per això ha de desmerèixer la qualitat musical del treball, doncs les noves peçes sonen força bé i neden entre el soul, el jazz cantat, el blues i, en definitiva, en el particular univers creatiu d' aquest troç de vocalista i geni incansable, pel bo i pel dolent.
Cançons preferides: Dangerous, Stage Name, Pretending.
OZZY OSBOURNE- Patient nº 9:
Qui fora líder i cantant dels Black Sabath ha publicat el seu 13è disc en solitari en el qual hi ha participat el gran Jeff Beck aportant poder a les guitarres i on també hi apareixen el seu ex-company de banda Tony Lommi, Eric Clapton, Duff McKagan (Guns n Roses), Josh Homme (QOTSA), Robert Trujillo (Metallica) o el recentment desaparegut Taylor Hawkins (Foo Fighters). Quasi res, vaja. Un elepé precedit i marcat pels problemes de salut del solista que demostra que és quasibé indestructible i que es manté més viu que mai amb el seu hard rock o heavy metal del que ell va ser-ne pioner.
Cançons preferides: Immortal, One Of Those Days, Degradation Rules.
MIKE CAMPBELL & The Dirty Knobs- External Combustion:
El qui fora la mà dreta de Tom Petty als Heartbreakers debuta junt amb els Dirty Knobs amb aquest "External Combustion" on pràcticament s' estrena com a vocalista i posa la guitarra a unes 11 cançons que segueixen l' estela del desaparegut rocker de Florida i amb les quals ens demostra que pot tindre un interessant recorregut sense ell. A més hi colabora el gran Ian Hunter. Rock atemporal de combustió.
Cançons preferides: Wicked Mind, Dirty Job, Electric Gypsy.
ELIOTT MURPHY - Wonder:
Dos anys després de publicar "The Middle Kingdom" amb el seu inseparable Oliver Durant, el cantautor rocker publica aquest "Wonder" escrit només per ell i on hi colabora el francès en les guitarres i veus, i sota la producció del seu fill Gaspard Murphy. Tot dona com a resultat un dels seus millors treballs recents. Com sempre poètic i intel·ligent, afincat a Paris des de fa anys Murphy segueix gaudint de la música amb total llibertat.
Cançons preferides: Hope In Your Eyes, Sunlight Keeps Falling, Children Of Children.
HANK WILLIAMS JR.- Rich White Honky Blues:
L' incansable fill del gran mestre del Country ha publicat el seu disc número 57 (!!!) que ha produit el Dan Auerbach (Black Keys) i que està format per versions de tòtems del blues com Robert Johnson, Lightnin’ Hopkins, Muddy Waters o Big Joe Turner, junt amb peces pròpies per demostrar que els gens musicals del pare del Country segueixen intactes tot i que per a l' ocasió ha optat per canviar cap a un gènere que també broda.
Cançons preferides: Georgia Woman, I Like It When It' s Stormy, Jesus Won' t You Come By Here.
MENCIÓ ESPECIAL:
NEIL YOUNG & CRAZY HORSES- World Record:
La sobreproducció d' àlbums és una de les essències del canadenc. Amb tanta proliferació discogràfica ens trobem davant d' encerts com de fiascos. Per a l' ocasió el gran Neil torna amb els Crazy Horses en la seva millor versió i on els anys no semblen haver transcorregut per a ell (i ells). Cru, enèrgic, salvatge i directe, com als vells temps les peçes resulten trepidants i fresques. I a sobre reivindicatives. De nou, i més que mai, incombustible.
Cançons preferides: Love Earth, This Old Planet, Chevrolet,...
No hay comentarios:
Publicar un comentario