jueves, 23 de enero de 2014

STEPHEN MALKMUS (II): Concert a la Sala Bikini (21/01/14)



                                   
Recentment estrenat disc i ens el presenta al cap de pocs dies a la nostra ciutat. Tot un luxe per als caçadors del rock preuat d'aquest tipus l'art del qual està per sobre de les vendes, recaptacions, popularitat i totes aquestes flegmes. Amb Pavement va marcar època i després ha anat elaborant-se una trajectòria més que profitosa que amb el temps va madurant.
Però abans un aperitiu de la mà dels noruecs "The Megaphonic Thrift" que apunten maneres amb el seu rock noise amb molts elements de Sonic Youth.
Després del canvi d'equips, en el qual va aparèixer el Jick Mick Clark testant el seu teclat, finalment l'actuació va arrencar amb una exhibició de la distingida vena flemática del nostre protagonista, qui va entrar com cap estel de rock ho faria. Ni tan sols va esperar que la música de la sala i les llums s'apaguessin, per després llevar-se la seva jersei de manera desgarbada abans de saludar-nos amb un "Hola" d'estar per casa i presentar-nos el seu primer tema, "Senator". La seva posició a l'esquerra de l'escenari, és una declaració d'intencions que vol donar protagonisme als seus companys com a conjunt. Doncs tal existeix pel bon rotllo que es desprenia en les taules, i sobretot pel compactat del seu so, sense fissures ni excessos de protagonisme innecessaris. A més la baixista Joanna Bolme li dóna el complement de carisma i atractiu ideal pel de Stockton, qui va mostrar el seu particular llanguiment damunt de l'escenari, esment a part dels seus collarets fosforitos i samarreta "PUG Records".
                                         
L'eix central del bolo van ser les peces de la seva flamant publicació que va ser desgranant amb total naturalitat. Des dels riffs saltarins de "Lariat" (ressons a Wilco o als Eels) , presentada amb uns acords de Nirvana, a la florida "Cinnamon And Lesbians", "Houston Hades" - per la qual va preguntar a la sala si hi havia algun texà- , la desenfada " Rumble At The Raimbo" , la lourediana "Independence Street" i la psicodèlica "Planetary Motion". Bons encaixos d'un bon àlbum. Dir que en viu les peces llueixen molt mes, i que les taules de mestre del indie rock de Malkmus s'estenen als seus companys, les aptituds musicals dels quals van aconseguir moments sublims de pura vitamina rock. Tampoc van faltar clàssics com "Jo Jo' s Jacket" del seu debut en solitari, ni la llarga "Real Emotional Trash" amb les seves arrencades opulentos de guitarra per posar punt i aparti al directe abans dels bisos, en els quals va destacar el bateria Jake Morris cantant, la versió de la Creedence "Born On The Bayou", i la Pavement "Harnes You Hopes" . Llàstima que de la seva anterior formació no abordés mes, doncs amb la forma que es gasta a les seves 47 anys i els seus companys de viatge haguessin fet gaudir més si cap d'un directe sense parangó algun en l' Univers Indie.

Per Àlex Guimerà


martes, 21 de enero de 2014

STEPHEN MALKMUS (I) : "Wig Out At Jagbags" (2013):

                                   


Justo estrenamos ejercicio mientras repasamos la lista de los mejores discos del que hemos terminado, cuando aparece este cuarto trabajo de Stephen Malkmus junto a sus Jicks (sexto en solitario) para postularse en claro candidato a estar entre los mejores de 2014 de aquí a doce meses.  Y es que el ex Pavement ha encontrado en  Mike Clark (teclados y guitarra), Joanna Bolme (bajo) y Jake Morris (batería, desde 2010) unos perfectos compañeros con quienes poder desplegar su inagotable talento, por encima de sus otros proyectos colectivos (Silver Jews, Kim’ s Bedroom). Pues, es con los Jicks con quienes mejores álbumes ha grabado fuera de la banda que le hizo “famoso”.
                                
Este “Wig Out At Jagbags” ha sido grabado en Holanda con la ayuda del productor  Remko Schouten, quien estuvo en la gira de 2010 de los Pavement; y con la colaboración vocal del líder de los galeses Travis, Fran Healy. Rozando los cincuenta el bueno de Stephen ha abordado un rock más maduro y menos ruidoso de lo que nos tiene acostumbrados, aunque a decir verdad se ha esforzado demasiado en cambiar respecto a su anterior y excepcional “Mirror Traffic” (2011). Quizás en las doce nuevas píldoras echamos de menos un poco más de espontaneidad y fuerza,  aquella misma con la que el de Stockton ha alcanzado sus mejores cotas. No obstante, siempre es de agradecer empezar el año con uno de los grandes y destapar para nuestro deleite canciones que no nos van a dejar indiferente y que a buen seguro albergan alguna que otra sorpresa. Con la tónica general de unas melodías y texturas calmadas a la vez que confeccionadas y con la guitarra tornadiza como hilo conductor, resaltan “Planetary Motion”, en la que  recupera el alma de la psicodelia guitarrera sesentera, “Lariat” con sus rasgueos juguetones, la displicente “Cinnamon and Lesbians” y “Rumble At The Rainbo” en la que  juega a ser Elvis Costello con coros de Fran Healy. Aunque no hay que despreciar otras como la calmada “Houston Shades” con su lapsus grunge inicial , “Chartjunk” y sus aromas Soul, la mutante “Surreal Teenagers” o “Independence Street” en la que resurge el Lou Reed que lleva a dentro.



La fina pluma vuelve a la palestra con sus ironías y juegos de palabras denominación de origen, mientras la realización de los Jicks exhiben otro acierto en Malkmus. Un tipo que merece ser tratado con todos los honores, lo merece por trayectoria, por talento y sobre todo por dejarnos nuevamente un disco que mejora con las escuchas.


PS: Esta noche en Bikini...en breve crónica...


Puedes ver la crítica del disco también en:


http://www.paisajeselectricos.com/2014/01/16/wig-out-at-jagbags-de-stephen-malkmus/

jueves, 9 de enero de 2014

FIVE YEARS!!! CINCO AÑOS!!! CINC ANYS!!! (09/01/09 -09/01/14)


 

Tal día como hoy de hace cinco años, arrancamos esta aventura que a pesar de tener pocos lectores hemos ido continuando, gracias al amor por el rock. Esperamos poder seguir, al menos, por cinco años mas. Rock' n Route!!
 
 



We've got five years, stuck on my eyes
We've got five years, what a surprise
We've got five years, my brain hurts a lot
We've got five years, that's all we've got
 
(David Bowie 1972)

jueves, 2 de enero de 2014

MILLORS DISCOS DEL 2013 (II) MENCIONS ESPECIALS VETERANS:

Com ens agraden els vells rockers de sempre. En un any en que hem perdut a un dels més grans, en Lou Reed, anem a repassar a un póquer de cracks que ens han sorprès amb nou material on segueixen donant lliçons magistrals de música. Un respecte a la tercera edat del rock!
 
1) PAUL MC CARTNEY- NEW:
                   

L' inquiet ex-Beatle torna amb la seva millor versió amb un "nou" disc sota el braç, ple de sorpreses. Amb una portada futurista a base de llums de neó, el llarga durada du una bona càrrega de cançons pop optimistas i enèrgiques, la producció de les quals les fan brillar  especialment. El prestigiós i eclèctic equip de tècnics d' estudi amb els que s' ha rodejat ha generat un disc que sona rabiosament actual on s' inclouen cançons per a tots els gustos: Electro-pop (Appreciate), Folk minimalista (Early Days), Power Pop (Save Us), Alt-Country (Turned Out), baladas fosques (Road), Blues (Get Me Out Of Here) i molt pop de sempre (New, On My Way To Work, I Can Bet,...).  Afortunadament la xistera del bo del Paul ha tornat repleta , demostrant que la seva inventiva les seves inquietuts no semblen tindre fi ni esgotar-se en la seva vigorosa vellesa. Lunny queda la seva darrera passa. Amén.

Cançons Preferides: Save Us, Early Days, New.


2) DAVID BOWIE - THE NEXT DAY:

                        

 
Després de deu anys de silenci, i gravat de manera clandestina amb el recuperat Tony Visconti ( productor de moltes de les millors obres del "Duc Blanc"), "The Next Day" ha estat molt ben acollit per la crítica especialitzada. Rao no els faltava ja que en l' interior de la controvertida portada (un collage de la portada del "Heroes" de 1977) trobem una compilació de rock elegant, madur,  i  fosc, on repesca diferents sonoritats de les seves  etapes mentre reflexiona sobre el pas del temps i la melancolía de mirar enrera. Un intel·ligent i ambiciós disc que guanya amb les escoltes, i que es troba a l' alçada del qui el signa.  Només ens queda somiar perquè, a més, vingui acompanyat d' una gira.

Cançons Preferides: Next Day, The Stars (Are Out Tonight), Were Are We Now.


3) ERIC BURDON- TILL YOUR RIVER RUNS DRY:

                        

Amb 72 anys aquest animal del rock es manté exultant i força actiu. A finals de gener va publicar aquest àlbum el qual  li va servir d' excusa per embarcar-se en una gira pels EEUU i per algunes ciutats europees, entre els quals, s' incloïa Barcelona, on va actuar el més de maig i va demostrar com d' intactes manté les seves aptituts vocals i el seu esperit rythm ' n blues. Un esperit  omnipresent en les cançons d' aquest "‘Til Your River Runs Dry", on rendeix tribut al gran Bo Diddley amb ” Before You Accuse Me” i amb una peça propia anomenada “Special Bo Diddley. Amb d' altres com  “When I Was Young”, “Water” o “27 Forever” fa un exercici de nostàlgia alhora que sonen vives i actuals.
 
Cançons Preferides: Water, 27 Forever, Before You Accuse Me
 


4) BOOKER T. - SOUND THE ALARM:

                          

El qui fora líder i multinstrumentalista de la banda d' acompanyament de la factoria Stax als seixanta (Otis Redding, Sam & Dave, Rufus i Carla Thomas,...) ha demostrat la seva supervivencia ben entrat el nou mil·leni amb el seu primer treball amb Stax Records després de 40 anys. Rodejat de joves veus negres (entre les quals hi ha la filla de Billy Withers) i amb uns teclats inimitables, "Sound The Alarm" és un bonic relat Soul que ens fa rememorar una época irrepetible que podem recuperar gràcies a la música. Passional i viu Booker T.
 
Cançons preferides:  Sound The Alarm, Fun, Broken Heart.

miércoles, 1 de enero de 2014

MILLORS DISCOS DEL 2013:



Aquest 2013 ha estat un bon any ple de debuts i recuperacions on els bons discos  han proliferat  per sort nostre. Aquí us deixem una mostra, que són els que més ens han agradat. Espereu que els gaudiu, tot dessitjant-vos un bon 2014 ple de discos rodons i cançons increïbles. Salut i rockandroll!


1.- THE FRATELLIS- WE NEED MEDICINE:




Després de cinc anys perduts, aquests escocesos amb nom de malvats dels Goonies han tornat per quedar-se amb un enorme disc fresc i directe que és pura tralla rock' n roll. Amb cançons d' aquelles que es fiquen al cap per no sortir, i melodies alegres, les influències glam-rock (Slade, T.Rex) marca de la casa segueixen per acoblar-se a un so pur americà (Aerosmith, Springsteen) en el que és probablement el seu millor treball fins a dia d' avui. Onze cançons que us dispararan directes a la pista de ball. 
Cançons preferides: Haloween Blues, This Old Ghost Town, Jeannie Nitro.
2.-  SUEDE- BLOODSPORTS:

El retorn dels Suede ha estat per la porta gran amb un disc on reemprenen les seves millors essències dels 90 de discs com "Dog Man Star" i especialment de l' incommensurable "Comming Up". Pop poderós amb reminiscències glam, melodies contagioses, guitarres enèrgiques tot sota l' especial dramatisme del carismàtic Brett Anderson. Bones cançons pop d' un nom que segueix deixant petjada.
Cançons preferides: Barriers, Snowblind, Hit Me.


3.-  THE STRYPES- SNAPSHOT:



Una alenada d' aire fresc aquests adolescents irlandesos que han publicat el seu disc de presentació després de forjar-se en directe prop d' any i mig i de treure uns fantàstics EP de temes propis junt amb versions de clàssics del rock. Com si arribessin del túnel del temps la seva música ens transporta al Londres dels seixanta amb unes influències clares com són els Stones, Them, Animals o els Beatles de l' època d´Hamburg. Pur rock' n roll espontani a base de molta energia, ritmes contundents i guitarres a tota canya. De moment han cridat l' atenció de bastantes velles glòries del rock, esperem que creïn tendència.


Cançons preferides: Blue Collar Jane, What A Shame, Hometown Girls.

4.- VERONICA FALLS- WAITING FOR SOMETHING TO HAPPEN:


Aquest any ens ha caigut el segon disc de la formació de Roxanne Clifford i James Hoare (Escòcia). Amb un so més refinat i lluminós que en el seu debut abandonen les reminiscències a la Velvet Underground per apropar-se als Belle And Sebastian dels darrers discs i inclús als Fleedwood Mac del Rumours. Cançons com "Broken Toy" transpiren molta emoció, melancolia, ritme i pop factoria Smiths i dels recents The Pain of Being Pure at Heart. Un bon hype de pop britànic que esperem que tingui una digne continuació.
Cançons preferides: Teenage, Broken Toy, Waiting For Something to Happen.

 
5.- FRANZ FERDINAND-RIGHT THOUGHTS, RIGHT WORDS, RIGHT ACTIONS:




Amb aquest flamant disc, els d' Alex Kapranos reemprenen el camí perdut amb ànsies de reconquerir el seu lloc en el panorama alternatiu recuperant el so vuitanter inicial d' aromes New Wave i post-punk. En els nous temes percebem guitarres nítides, ritmes contagiosos i una contundència garagera fabulosament produïda. Una bona noticia per a tots els qui hem passat tants bons moments ballant al so d' aquesta banda amb nom d' arxiduc austríac.
Cançons preferides: Righ Action, Love Ilumination, Bullet.  
6.- YO LA TENGO- FADE:

Uns mestres de la música del nostre temps. La seva creativitat sembla no tenir límits. Aquest cop han aparcat les estridències - excepte a "Paddle Forward"-  que els han situat a l' olimp de l' indie rock per oferir-nos un disc "pensit" i fràgil en què les deu cançons semblen que es desfacin als nostres oïdes. Unes cançons difuminades i subtils riques de detalls instrumentals que brillen tant com ho fan els seus creadors en cada passa que donen. Honestos i genials, únics.
Cançons preferides: Ohm, Is That Enough,  Paddle Forward, Before We Run.


7.- IRON & WINE - GHOST ON GHOST:

El bo del Sam Beam ho ha tornat a fer: sorprendre' s i atrapar-nos en les seves xarxes. Ho diem un cop escoltat a fons el seu nou disc on el folk és el fil conductor a través del qual ens va introduint d' altres gèneres: jazz  (‘Lover´s Revolution’), soul (‘Caugt In Brairs’, ‘Winter Prayers’),  blues (‘Grass Widows’), pop (‘Grace For Saints And Ramblers’, ‘New Mexico´s No Breeze’) i inclòs el  funk (‘Singers And The Endless Song’) . Tot i que els millors paisatges els trobem de nou en els temes més  comercials (‘The Desert Babbler’ i ‘Baby Center Stage’), on el barbut  cantautor ens hipnotitza amb la seva dolcesa vocal i especial delicadesa al tractar les melodies.
Cançons preferides: Grace For Saints And Ramblers, The Desert Babbler, Baby Center Stage,


8.- THE NATIONAL- TROUBLE WILL FIND ME:

El sisè àlbum dels de Matt Berninger potser no supera les elevades fites dels seus predecessors, no obstant es tracta d' un encertat i deliciós treball ric en detalls i amb un recompensat esforç de creació i producció. Amb "Trouble Will Find Me" The National exploren sonoritats  des de la calma i la serenitat alhora que tornen  a explotar les seves millors virtuts de sempre: la profunditat d' una veu que no té preu, la temàtica existencialista, una variada i acurada instrumentació i també l' hàbil i redoblada bateria que aquest cop no es troba tant omnipresent.
Cançons preferides: I Should Life In Salt, Heavenfaced, Pink Rabbits.


9.- ROBYN  HITCHCOCK - LOVE FROM LONDON:


L' heroi de culte psicodèlic ha complert aquest any els seixanta, i amb ells s' ha regalat el seu dinovè treball fora dels Soft Boys. "Love From London" és compacte i substanciós tot evocant el pop dels 80 de la seva època amb els "Egyptians" mentre ens canta a l' optimisme i a la fe humana en aquests temps de tanta convulsió. Potser l' anglès no té gaire popularitat ni el reconeixement degut, però sempre té coses interessants a oferir-nos. Estarem atents al seu següent moviment.
Cançons preferides: Harry' s Song,  Death And Love,  End Of Time.


10.-  QUEENS OF THE STONE AGE- ...LIKE CLOCKWORK:

Un dels noms més importants de la dècada anterior a creat molta expectació a abans de treure el seu sisè treball. Sis anys d' ençà del "Era Vulgaris" (2007) són un espai massa gran  per uns QOTSA  que treien disc cada dos anys i que han estat entretinguts amb d' altres projectes ( Eagles Of Death Metal, Death Weather,...). Afortunadament l' ansiada espera ha pagat la pena ja que les reines tornen a mossegar  amb un discàs on experimenten camins del rock alhora que sonen directes i contundents. Estructures metal, guitarres plenes de matitzos, balades intimistes, una miqueta de blues, misteri, pianos, ritmes colpidors,....I com ens tenen acostumats no falten les col·laboracions de noms coneguts, en aquest cas, d' Elton John, Alex Turner i l' omnipresent  Dave Grhol . God Save The Queens!
Cançons preferides: I Sat By The Ocean, My God Is The Sun, Fireweather Friends.


11.- CAMPER VAN BETHOVEN-  COSTA PERDIDA:
                                          

Llegendes dels 80 per recuperar ells vells (i bells) sons de la música més tradicional americana i dur-los al món alternatiu. Aquest any han tornat després de quasi 10 anys de silenci amb aquesta "Costa Perdida" on trobem de tot: balades folk, mig temps pop, americana, ska (???) i moltes reminiscències country. Un disc elegant i complert que es deixa escoltar molt fàcil tant per els fans dels Camper de tota la vida com per als nou vinguts.  
Cançons preferides: Too Hight For The Love-in, Peaches In The Summertime, La Costa Perdida.


12.- JONATHAN WILSON – FANFARE:


Aquest disc d' aquest  neo hippie anomenat Jonathan Wilson confirma un talent d' un home que ha acompanyat en gires a grans com Neil Young, Wilco  o Jackson Browne, i produit a  Elvis Costello qui va animar-lo a treure un disc. El que va fer el 2011 amb “Gentle Spirit”, i ara amb aquest refinat tractat de melancolia esperançadora que ataca directe als sentits, abordant com ningú el llegat del pop, folk, progressive-rock  i la psicodelia dels seixanta i setanta. Un portentós i polifacètic músic a reivindicar  com  ho és el seu segon i complex llarga duració, el qual s' ha de degustar paulatinament per poder apreciar els seus infinits matisos. No apte per a impacients. 

Cançons preferides: Love To Love, Moses Pain, New Mexico.
13.-VAMPIRE WEEKEND- MODERN VAMPIRE IN THE CITY:
                                          
Els novaiorquesos han publicat el seu tercer llarga duració un cop establerts a l' olimp del indie-rock on continuen amb el seu  pop lluent i melós, amb influències rítmiques africanes. Amb un treball força madurat i matitzat, amb lletres més cuidades i pensades (A "Hudson" per exemple reflexionen sobre el pas del temps), han sabut trobar l' equilibri perfecte entre les balades i els mig temps ( a destacar la fràgil "Step") amb hits destinats a la pista de ball (com "Diane Young" o "Worship You").  Es "Modern Vampires In The City" un disc on  els VW donen un pas endavant per anar definint una carrera musical amb molta personalitat i atractius suficients per poder mantindre el seu estatus. 
Cançons preferides:  Step, Diane Young,  Hudson.
14.- MILES KANE- DON' T FORGET WHO YOU ARE:


Miles Kane s' ha encumbrat per mèrits propis en un dels clars referents actuals a les illes. Sense inventar res de nou, canalitza a través de melodies rodones les ensenyançes del millor rock britànic de les darreres dècades i ho rega amb una energia i entrega que es desprèn en les gravacions i que es pot comprobar en directe. Amb aquest segón disc, a més, ha millorat el que va fer a "Colour Of The Trap", gràcies a perles com la que titula el disc o "Fire In My Heart", aquesta amb un piano memorable. Disc imprescindible per aquells nostàlgics dels Smiths, dels Jam, del "Brit-Pop" i, com no,  del so Mersey.


Cançons preferides:  Don' t Forget Who You Are, Out Of Control, Fire In My Heart.

15.-  BRENDAN BENSON- YOU WERE RIGHT:
                                          
                        

Un dels darrers discs en entrar a la llista és aquest "You Were Right" d' aquest inquiet, creatiu, sofisticat i discret multinstrumentalista anomenat Brendan Benson. El qui fora geni a l' ombra de  Jack White a "The Raconteurs", acaba de publicar el seu sisè disc en solitari després del notable "What Kind Of World" de 2012. Amb el seu rock extemporani d' influències del millor del rock dels setanta (power pop, rock sureny, rythm ' n blues,...) exhibeix de nou peçes sorprenents a base de bones melodies i execució espontània.   Un bon treball d' un músic que a ningú hauria de passar per alt.
Cançons preferides: Diamond, I Don' t Wanna See You Anymore, Oh My Love.


16.- ARCTIC MONKEYS- A.M.



Amb aquest "AM" els micos de l' àrtic han donat de nou un gir artístic respecte als anteriors treballs. En aquesta ocasió han adoptat  textures blues, ryhthm n’ blues i inclús algo hip-hoperas, recordant en ocasions als Black Keys més pausats sense perdre la identitat. Mantenint intacte el seu esperit rocker de sempre, a base de contundència guitarrera i la potentent batería marca de la casa, el disc confirma la maduresa d' una agrupació que poc a poc es va confirmant com a un dels clars referents del rock dels darrers anys

Cançons preferides: R U Mine, Do I Wanna Know?, Mad Sounds.


17.- KINGS OF LEON- MECHANICAL BULL.



Els germans (i cosí) Followill han lograt fer el que potser és el seu treball més complert, en la seva fusió perfecte de rock clàssic americà i indie, amb temes força potents on les guitarres sonen èpiques i la veu del Caleb dramàtica com mai. Lluny queden aquells paios freaks que fa deu anys van saltar a la fama amb els seus bigotis i amb el rock sureny de temes com "Red Morning Light"  i "Molly Chambers". Disc a disc han anat creixent i ara ja són autèntiques rock stars. Bentrobat "Toro mecànic".

Cançons preferides: Supersoaker, Rock City, Temple.



BONUS TRACKS:


18.- FRISKA VIJOR- REMEBER OUR NAME
19.- FOXYGEN - WE ARE DE 21ST CENTURY  AMBASSADORS OF PEACE AND MAGIC

20.- FOALS- HOLY FIRE

21.- ADAM GREEN & BINKI SHAMPIRO

22.- JACCO GARNDER - CABINET OF CURIOSITIES
23.- MANIC STREET PREACHERS- REWIND THE FILM
24.- ARCADE FIRE- REFLEKTOR
25.-  EDITORS- THE WEIGHT OF YOUR LOVE