Recentment
estrenat disc i ens el presenta al cap de pocs dies a la nostra ciutat. Tot un
luxe per als caçadors del rock preuat d'aquest tipus l'art del qual està per
sobre de les vendes, recaptacions, popularitat i totes aquestes flegmes. Amb
Pavement va marcar època i després ha anat elaborant-se una trajectòria més que
profitosa que amb el temps va madurant.
Però abans un aperitiu de la mà dels noruecs "The Megaphonic Thrift" que apunten maneres amb el seu rock noise amb molts elements de Sonic Youth.
Però abans un aperitiu de la mà dels noruecs "The Megaphonic Thrift" que apunten maneres amb el seu rock noise amb molts elements de Sonic Youth.
Després del canvi d'equips, en el qual va aparèixer el
Jick Mick Clark testant el seu teclat, finalment l'actuació va arrencar amb una
exhibició de la distingida vena flemática del nostre protagonista, qui va
entrar com cap estel de rock ho faria. Ni tan sols va esperar que la música de
la sala i les llums s'apaguessin, per després llevar-se la seva jersei de
manera desgarbada abans de saludar-nos amb un "Hola" d'estar per casa
i presentar-nos el seu primer tema, "Senator". La seva posició a
l'esquerra de l'escenari, és una declaració d'intencions que vol donar
protagonisme als seus companys com a conjunt. Doncs tal existeix pel bon rotllo
que es desprenia en les taules, i sobretot pel compactat del seu so, sense
fissures ni excessos de protagonisme innecessaris. A més la baixista Joanna
Bolme li dóna el complement de carisma i atractiu ideal pel de Stockton, qui va
mostrar el seu particular llanguiment damunt de l'escenari, esment a part dels
seus collarets fosforitos i samarreta "PUG Records".
L'eix
central del bolo van ser les peces de la seva flamant publicació que va ser
desgranant amb total naturalitat. Des dels riffs saltarins de
"Lariat" (ressons a Wilco o als Eels) , presentada amb uns acords de
Nirvana, a la florida "Cinnamon And Lesbians", "Houston
Hades" - per la qual va preguntar a la sala si hi havia algun texà- , la
desenfada " Rumble At The Raimbo" , la lourediana
"Independence Street" i la psicodèlica "Planetary
Motion". Bons encaixos d'un bon àlbum. Dir que en viu les peces llueixen
molt mes, i que les taules de mestre del indie rock de Malkmus s'estenen als
seus companys, les aptituds musicals dels quals van aconseguir moments sublims
de pura vitamina rock. Tampoc van faltar clàssics com "Jo Jo' s
Jacket" del seu debut en solitari, ni la llarga "Real Emotional
Trash" amb les seves arrencades opulentos de guitarra per posar punt i
aparti al directe abans dels bisos, en els quals va destacar el bateria Jake
Morris cantant, la versió de la Creedence "Born On The Bayou",
i la Pavement "Harnes You Hopes" . Llàstima que de la seva
anterior formació no abordés mes, doncs amb la forma que es gasta a les seves
47 anys i els seus companys de viatge haguessin fet gaudir més si cap d'un
directe sense parangó algun en l' Univers Indie.
Per Àlex Guimerà
También en castellano en http://www.paisajeselectricos.com/2014/01/22/stephen-malkmuss-the-jicks-sala-bikini-barcelona-21114/.
No hay comentarios:
Publicar un comentario