miércoles, 10 de enero de 2018

MIKEL ERENTXUN- SALA BIKINI (27/12/2017):





Quien piense que ir a un concierto de Mikel Erentxun es ir a recolectar canciones como " Cien Gaviotas" o "Jardín de Rosas" va muy errado. Y es que con más de 30 años de carrera en sus espaldas y 9 discos de estudio en solitario tiene mucho que ofrecer, máxime cuando sus dos últimas entregas muestran un músico enérgico, remozado y con rumbo acertado. Hablamos de "Corazones" (2015) gestado tras una crisis cardiaca del donostiarra, que dio motivo a una extensa gira que llegó a pisar tierras yankees. Y  "El Hombre sin sombra", con el que ha prolongado su vida en la carretera en una gira de presentación cuyo final anunciado tenía tres paradas en Barcelona (27 de diciembre), Madrid (29 de diciembre) y Donostia (30 de diciembre), con estrenos de canciones e invitados.
En la primera parada, en la sala Bikini, la banda salió puntual para abordar de entrada su nuevo éxito "Cicatrices", grabada con Maika Makovski a dos voces. Una pieza que muchos esperábamos para el final pero que sirvió para animar a un respetable que fue de menos a más, contagiado por la fuerza del escenario. La siguieron otras piezas de lo nuevo como "El amor te muerde los labios al besar", "Héroe" y "Llamas de hielo". Un inicio atronador con crescendos, melodías perfectas, mucha pasión y ambientes rockeros. De ello no solo tiene mérito las imponentes dotes escénicas y carisma del solista, sinó también su banda de acompañamiento. Con  sus habituales Fernando Macaya al bajo y Carlos Aranzegui entregado como siempre a la batería y habilidoso con las escobillas y otros efectos rítmicos; ahora se les une una jovencísima y virtuosa Marina Iniesta a las guitarras, teclados y voces. Con un rasgado tan sucio como envolvente, la nueva incorporación dota a la banda de un sonido rockero muy actual y potente elevando las piezas como nunca.
Y tras el inicio con las nuevas canciones, una de las pocas concesiones al pasado con "Mañana" y su estribillo pegadizo con la que el público comenzó a despegar. Tras ella más canciones de "El Hombre sin sombra" como las baladas "Y  sin embargo te quiero" y "Libélulas" o la pieza de letra triste "El principio del final", alternada con "Cartas de Amor" de Duncan Dhu, una desfigurada y electrizante "A un minuto de ti"  y con rescates del penúltimo álbum como la espléndida "Ojos de miel",  "Dakota y Yo" dedicada a su hija pequeña y la Dylaniana "Corazones" con la que acabó el set a todo gas.
Para la vuelta un Erentxun solitario interpretó "Si te vas" para luego dar paso a Shuarma con quien dijo que habían compartido conciertos pero nunca encima del escenario. Con el rubio desaliñado lo clavaron con "Quién se acuerda de ti" alternando estrofas.
Para un segundo bis las elegidas fueron la inédita "El abrazo del erizo", "El hombre que hay en mi" con su riff beatleiano y "Arde Madrid" con la que dejó el listón demasiado alto.
Van pasando los años y el cantante de Duncan Dhu sigue allí de lleno en sus 50, en plena forma y entregado a sus canciones y conciertos, reinventándose desde la madurez y renovando su amor al rock' n roll sin perder su sello ni identidad. Y, además, en su última versión nos aparece con buen rumbo y con gratas compañías.  Auténtico.


Por Àlex Guimerà

viernes, 5 de enero de 2018

MILLORS DISCOS DE 2017 (II) ESPECIAL VETERANS:


No, no ens hem oblidat dels nostres grans. Doncs aquest any també han tingut el seu paper en forma de publicació d' interessants treballs on aixamplen la seva llegenda. Un any marcat per la desaparició de grans noms, com en Chuck Berry o en Tom Petty, anem a repassar el que ens ha deparat el curs, versió seniors, esclar:


CHUCK BERRY- Chuck:




Una de les grates noticies d' enguany havia d' estar el retorn discogràfic del fundador del rock'n roll Chuck Berry que després de 38 anys (el "Rock It!" és de 1979)  publicava nou treball. Per desgràcia la noticia no va ser tant bona ja que el gran Chuck ens va deixar a principis d' any, deixant-nos un buit irreparable. Per al nostre consol, el disc (postum) ha deixat palesa la seva emprempta i autenticitat. Un disc ple de pur rock' n roll del millor: riffs frenètics, ritmes trepidants i lletres marca de la casa... ah i una reinvenció del "Johnny B Goode" en clau femenina. També hi trobem força blues que mostra d' on prove el gènere. Descansi en pau geni figura.

Cançons preferides: Wonderful Woman, Big Boys, Lady B Goode. 





RAY DAVIES- Americana:




Si un músic s' ha erigit com a veu del Regne Unit per mèrits propis aquest ha estat el líder dels Kinks. Les seves sonoritats britàniques i les lletres crítiques amb la societat de les illes han marcat època en el pop de les illes. Ara, trencant amb tots els estigmes ha decidit mirar cap a la música nordamericana per publicar aquests excels disc recolzat per uns asos del gènere com són els Jayhawks de Gary Louris. El resultat 15 peçes de rock americà fresques i no faltes de meoldia i vitalitat. A la ona d' aquest crack anomenat Sir Ray Davies.

Cançons preferides: Americana, Poetry, The Great Highway,...






CHRIS HILLMAN- Bidin' My Time:




El geni tapat dels meravellosos The Byrds (y dels Flying Burrito Brothers) en les seves diferents etapes ha publicat el que és sense dubte un dels grans treballs de la secció veterana del rock. Recuperant ingredients de les seves formacions de la mà del Country-Rock deluxe, en Chris demostra estar pletòric vocalment, dotant als temes d' una instrumentació i frescura molt actual. Rock clàssic per el nou mil·leni.

Cançons preferides: Bells Of Rhimney, Here She Comes Again, Wildflowers.






BOB DYLAN- Triplicate:




No pot faltar en Robert Zimmerman a aquesta llista de discos de veterans. Doncs els darrers dos anys amb "Fallen Angels" y "Shadows In The Night" el mestre dels mestres s' ha anat endinsant en el Gran Cançoner Americà fent versions de clàssics standards que enguany ha tingut forma de tríple àlbum. Una bogeria de producció discogràfica que ens mostra un Dylan més reflexiu que ha homanetjat com a ningú els clàssics de la música americana.

Cançons preferides: Stardust, I Could Have Told You, My One And Only Love.






NEIL YOUNG- Hitchhicker:





Hi ha algún any on el canadenc no publiqui material inèdit? Pel 2017 el regal han estat una sèrie de cançons recuperades de la seva època daurada i d' explendor compositiva (mitjans dels setanta), amb versions acústiques  i despullades de peçes que els seus fans ens hem cansat d' escoltar electrificades com són "Pocahontas" o "Powderfinger" junt amb d' altres inèdites i d' editades però menys reconegudes de discos menors com són "Decade" (77) o "Hawks & Doves" (80). No ens cansarem mai d' escoltar-lo.

Cançons preferides: Pocahontas, Powderfinger, Hitchhicker.







THE BEACH BOYS- Sunshine Tomorrow:





Mentre segueixen fent gires desdoblats el Brian Wilson homenatjant el Pet Sounds i el Mike Love rememorant els èxits de la banda, els Beach Boys han tret aquest troç de recopilatori format a partir de descarts de les grabacions dels "Smiley Smile" i "Wild Honey" i d' un directe inèdit "Lei' d In Hawaii". Una col·lecció florejada del millor pop lluminós (Sunshine Pop) dels seixanta sorgits de la inesgotable creativitat d' aquest geni  tant particular que és Brian Wilson i plasmats amb precioses armonies vocals i instrumentació acurada. L' enèsima meravella de l' univers dels "nois de la platja".

Cançons preferides: I Was Made To Love Her, Country Air, Mama Says,....







GREGG ALLMAN- Southern Blood:





Un altre dels grans noms que ens ha deixat enguany ha estat el Gregg Allman, vocalista, teclista i supervivent dels llegendaris The Allman Brothers i un dels arquitectes del rock sureny. La fortuna ha deparat que la seva marxa ens deixés un exels àlbum ple de bones cançons on el blues, el soul i el rock d' arrels tenen protagonisme i flueixen de la mà d' una exel·lent producció i arrenjaments. Un més que digne cant del cisne.

Cançons preferides: My Only True Friend, Black Muddy River, Willin'.





ROGER WATERS- Is This The Life We Really Want?




L' ex Pink Floyd també duia temps sense publicar disc en solitari, doncs el nou " Is This The Life We Really Want?" és el primer en 24 anys des del "Amused to Death" (1992). Aparcades les revisions dels èxits de la seva antiga banda i els concerts multitudinaris, en Roger ha tornat a la seva vessant creativa  amb un disc que recorda molt en forma i fons al "The Wall" (1980 ) i que ha estat produït per Nigel Grodich (Radiohead), dotant-lo d' un clima acústic molt actual. En plena forma.

Cançons preferides: Deja Vu, Picture That, Part Of Me Died.





PAUL WELLER- A Kind Revolution:



El Modfather sembla que no se li acabin les cançons de la xistera. Doncs per aquest 2017 ha editat aquest "A Kind Revolution" on mira directe cap a la música negre i la repassa amb el seu rock britànic clàssic amb una producció molt actual. Rhythm ' n blues, jazz, funky i soul i un univers que fa molt de temps va oferint-nos aquest geni anglès.

Cançons preferides: Woo Sé Mama, Long Long Road, Satellite Kid.







CHARLIE WATTS- Charlie Watts Meets the Danish Radio Big Band:



El més discret dels Rolling Stones va aparacar les ampuloses gires de la seva banda per satisfer amb aquest disc la que és la seva veritable passió: el Jazz. Gravades en directe amb la "Danish Radio Big Band" les set peçes que el formen inclouen dues versions de "les Sanàniques Magestats" com són "You Can’t Always Get What You Want" y "Paint It Black" on els instruments clàssics jazzístics brillen com mai. Molt interessant i agradable.

Cançons preferides: You Can’t Always Get What You Want, Paint It Black.






RINGO STARR- Give More Love:




Malgrat l' edat el Beatle divertit segueix a la seva. Treu disc cada 2 o 3 anys i segueix anant de gira amb la seva All Starr Band on incorpora músics d' altres formacions clàssiques. Amb una producció fabulosa a base de pianos, guitarres i la seva reconeixible bateria, "Give More Love" ens ofereix rock clàssic amb tornades alegres i contagioses, i la seva impagable veu nasal i carisma omnipresent.

Cançons preferides: We' re On The Road Again, Standing Still, Shake It Up. 

lunes, 1 de enero de 2018

MILLORS DISCOS DEL 2017:


Com cada principi d' any els de rocknroute no faltem a la cita de repassar quins són els discos que més ens han agradat de l' any tancat. Un any on hi ha hagut molt on triar i on cada cop costa més haver de deixar discos fora de la llista de 25. En falten molts però els que hi ha són realment bons.




CHUCK PROPHET.- Bobby Fuller Died For Your Sins:





De nou el Profeta es revela com a una de les ments més creatives del pop-rock actual. Situat injustament a una segona divisió dels cantautors americans (darrera de Tom Petty, Jeff Tweedy, Lucinda Williams, bruce Springsteen...) , disc a disc ens demostra el seu talent fent cançons. Mostra és el seu 14è àlbum on manté el nivell dels dos magistrals predecessors a base del que millor sap fer cançons americana que revessen melodia i inquietut i que t' atrapen des de la primera escolta. Sense dubte, un dels grans que torna fort.

Cançons preferides: Bobby Fuller Died For Your Sins, Bad Year For Rock' n Roll, Jesus Was a Social Drinker.




PETER PERRETT- How The West Was Won:





El debut en solitari del qui fora líder i veu dels llegendaris The Only Ones a finals dels setanta ha debutat amb un discarro que ens ha deixat de pedra doncs a base de senzillesa aconsegueix encandilar-nos mentre xiuxiueja les lletres al so d' unes guitarres oníriques i uns ambients serenament apassionats. Un alumne força aventatjat del gran Lou Reed que als 65 anys ens ha donat el millor de si. Més val tard que mai.


Cançons preferides: An Epic Story, Hard To Say No, Troika,...







IMELDA MAY- Life Love Flesh Blood:







Interessant gir artístic de la irlandesa, que ha aparcat el rockabilly (estètica i tot) per abraçar el Soul, el Jazz vocal, Blues i el pop negre. Un disc plagat de grans temes d' aroma clàssic enregistrat a Los Angeles amb la col·laboració estelar del Jeff Beck. Intimitat, maduresa i delicia vocal en un interessant disc d' una més que interessant cantant i multinstrumentista quarentona carregada de talent.

Cançons preferides: Call Me, Should' nt Be You, Human.





THURSTON MOORE- Rock' n roll Consciousness:



Excels el nou treball en solitari del Sonic Youth. Allunyat de les distorsions, la ràbia juvenil i la foscor  el bo del Thurston ha tirat de guitarres melòdiques i climes crepusculars per a construir aquest disc de 5 peces on la maduresa, la lluminositat i els paral·lelismes amb certs moments dels Yo La Tengo són patents. Unes cançons que t' envolten, t' atrapen i t' eleven.

Cançons preferides:  Tunr On, Somoke Of Dreams, Aphrodite.






FATHER JOHN MISTY- Pure Comedy:



La carrera en solitari del qui fora baterista i veu dels vinguts cap a menys Fleet Foxes (J.Tillman) es consolida amb aquest tercer disc de Father John Misty que manté el nivell de l' anterior  i sobervi "I Love You Honeybear". Amb l' apassionament habitual el cantant es desplega com gran cantautor romàntic que és a base de balades clàssiques que evoquen al millor Elton John de principis dels setanta on els pianos, els arrenjaments orquestrals i l' entrega vocal acompanyen unes composicions no mancades d' ironia, actualitat i sensibilitat. Gran!

Cançons preferides: Pure Comedy,  Total Entretainment Forever,  Ballad Of The Dying Man. 






THE SADIES.- Nothern Passages:




Els germans Good (Dallas i Travis) segueixen amb una carrera impagable on les guitarres surf, el sons country, les B.S.O. de Morricone, els Shadows i els sons hippies es barregen deliciosament. Per a l' ocasió la major pulcritut, la maduresa compositiva i la complexitat de matissos els ha donat aquest discàs on trobarem garage, hard rock,  rythm' n blues, però també country-folk  i pop sosegat. Tots uns clàssics sorgits dels noranta a reivindicar els canadencs.

Cançons preferides: God Bless The Infidels, Another Season Again, It’s Easy (Like Walking).







DAN AUERBACH- Waiting On A Song:




Una de les dues potes dels The Black Keys ha publicat el que és el seu segón disc en solitari on abandona el Blues per soprendre' ns ja que tira de rock- surf dels 50 però també soft- rock a l' estil del que feien els Beach Boys i el Harry Nilsson als 70. Melodies rodones, vitalisme i molt de sol en un disc que revela la polivalència d' aquest gran músic i compositor americà que es diu Dan Auerbach.

Cançons preferides: Waiting On A Song,  Livin' In A Sin, Shine On Me.





THE WAR ON DRUGS- A Deeper Understanding:




Adam Granduciel i els seus s' han graduat definitivament a l' olimp de l' indie pop amb aquest disc ple de sonoritats expansives, climes emotius i efectes impossibles alhora que mantenen les melodies i els ritmes contagiosos com mai. Un disc 10 amb segell propi. Quan el pop creix.


Cançons preferides: Pain, Holding On, Nothing To Find.






DANIEL MCGEEVER- Cross The Water:




Un dels millors discos de l' any és també un dels que ha arribat més tard i per això no constarà a les (prematures) llistes del millor de 2017 . Un escocès, ex membre de Wellgreen, ha debutat amb un disc plagat de preciositat i ecos als seixanta-setanta amb influències clares de Beatles, Big Star o Badfinger, i perquè no, de l´Elton John. Pura bellesa pop.  

Cançons preferides: Julia, You' re Comming Home, Wedding Day.




BENJAMIN BOOKER- Witness:




Per al seu segón disc el Benjamin Booker se' n va anar sol amb la seva guitarra a Mèxic. Allí és on va trobar la inspiració per gravar aquest excels disc on segueix amb les seves arrels negres però per a l' ocasió les rega amb un tex-mex que en ocasions evoca a grans com el JJCale. Un disc eclèctic y sorprenent que confirma un dels grans noms del Soul de la actualitat.

Cançons preferides: Believe, Truth Is Heavy, Carry.





RYAN ADAMS.- Prisioner:





Una violenta ruptura i una enfermetat ha hagut de passar el cantautor per tornar a treure a llum la seva millor versió. I és que aquest "prisioner" és visceral, sincer, real i mostra molt del seu talent que a vegades hem vist quelcom perdut en busca de la gran fama. Amb un to de Rock Adult i similituts al so Springsteen en la seva versió pausada més recent, el disc ens regala maduresa, ràbia i melancolia. Ben vingut de nou!

Cançons preferides: Do You Still Love Me?, Doomsday, To Be Without You.






DANNY & THE CHAMPIONS OF THE WORLD- Brilliant Light:




Ningú diría que aquesta ja veterana banda (des del 2007) són de Londres, doncs manufacturen Americana de qualitat. Dirigits per Danny Wilson enguany s' han lluït amb aquest "Brilliant Light" que és un álbum doble format per 18 cançons on no falten els mig-temps, les balades country, el soul i les textures negres ni els sons purs yankees.

Cançons preferides: Waiting For The Right Time, Bring Me To My Knees.






REAL ESTATE- In Mind:




Després de l' èxit de 2014 amb el disc "Atlas" els Real Estate tenien el repte de superar la marxa del guitarrista Matt Mondanile, el que han fet notablement amb un vell amic de la Universitat Julian Lynch. El resultat ha estat aquest discàs (que fa el 5 de la seva carrera) amb el que es confirmen com a banda de recorregut i ho fan pulint el seu so aparcant la distorsió en benefici de composicions lluminoses i harmonies vocals molt de la corda dels Teenage Fanclub.

Cançons preferides: Darling, Stained Glass, White Light.






KURT VILE/ COURTNEY BARNETT- Lotta Sea Lice:




Com ens ha agradat aquesta col·laboració entre dos noms interessants com són l' ex "War On Drugs" Kurt Vile i la cantautora australiana revelació Cortney Barnett. Junts han manufacturat un álbum a dos veus on les guitarres sonen nítides si no en arpegis, les veus mandroses i l' esperit indie coqueteja amb l' americana, i amb el folk. Esperem que "els altres Kurt i Courtney" tinguin continuïtat ja que els senta molt bé la companyia mutua. El futur dirà.

Cançons preferides:  Over Everything, Continenthal Breakfast, Blue Cheese.





SPOON- Hot Thoughts:





Els d' Austin han tornat tres anys després del meravellós i calmat "They Want My Soul" amb un àlbum ric de matizos forjat a base d' efectes elèctrics i de sintes al costat de les habituals guitarres, i mirant cap al Funky i el Synth Pop. De nou peçes plenes de brillantor i originalitat que fan créixer aquesta banda no del tot reconeguda però que sense dubte és molt i molt gran.



Cançons preferides: WhisperI'lllistentohearit, First Caress, Shotgun.







HAPPPYNESS- Write In:



Uns altres que provenen de Londres i que han deixat un dels grans discos del 2017 són els Happyness, un jove trio talentós que s' aporpen a al rock dels 90 (Yo La Tengo o Teenage Fanclub com a referents) amb guitarres distorsionades i ambients crepusculars però que en aquest segón disc han introduït pianos i formes sixties, sentant-los a les mil meravelles. Un valor segur de futur.


Cançons preferides: Falling Down, Thought Windows, Uptrend/Style Raids.




DANIEL ROMANO- Modern Pressure:






El canadenc Daniel Romano du una carrera artística que dura tota la dècada i a un ritme de disc per any. Va començar amb un Country que mirava directament el llegat de Gram Parsons, però disc a disc ha anat trencant esquemes derivant cap a un folk-rock Dylanià. És el cas de les noves cançons  d'aquest disc plagat de bones melodies, dolçor i creativitat. 12 grans cançons d' un paio tant interessant com ignorat per públic i crítica. Bob Dylan de butxaca!


Cançons preferides: Modern Pressure, Roya, Dancing With The Lady In The Moon.




THE SHINS- Heartwarms:



Novament la banda de John Mercer ens ha fet esperar des de l' anterior disc (5 anys), en un disc on mantenen la lluminositat i les melodies, però on les cançons venen adornades per l' electrònica influència del projecte paral·lel del seu lider Broken Bells. De nou l' adn de la banda però amb envolcall de sintes i efectes de teclats mostrant una evolució d' una formació que si bé ens fa esperar, trepitja sobre segur.


Cançons preferides: Heartworms, Rubber Ballz, The Fear.







LUKAS NELSON & THE PROMISE OF THE REAL:





Fill del gran Willie Nelson i membre de la banda d' acompanyament de Neil Young als darrers discos i gires ha publicat aquest disc amb el que es reivindica com a compositor i músic a base de  modern rock sureny on combina estils (blues, folk, soul,...) i on demostra ser un as a la guitarra i estar dotat d' una potent veu. Nova generació per mantenir viva la flama del rock.

Cançons preferides:  Die Alone, Find Yourself, Four Letter World.





FOXYGEN.- Hang:





El duet format per Sam France i Jonathan Rado ens han tornat a encisar amb un disc on aparquen (en cert punt) la psicodelia dels seixanta, tant flower-power com de la velvet i el so Kinks per fixar-se amb el Glam, el rock sinfònic i el soft-rock . A més s' han dotat d' una orquestra clàssica de més de 40 músics produïnt vuit talls d' un disc que pot semblar molt pretenciós però que resona a les mil meravelles.

Cançons preferides: Follow The Leader, America, Mrs. Adams.




THE NATIONAL- Sleep Well Beast:





El retorn dels de Matt Beringer no ha defraudat tal i com s esperava, doncs els The National han aparcat els seus projectes personals (discos en solitari, col·laboracions, produccions de discos,...) per unir forces de nou en aquest "Sleep Well Beast", setè treball de la formació on si bé tiren dels ingredients de sempre no es fan repetitius gràcies a unes bones composicions i unes interpretacions vocals i instrumentals que creixen en cada disc. Uns que mai fallen.


Cançons preferides: The System Only Dreams in Total Darkness






JOSH RITTER- Gathering:





El d' Idaho du força temps entre nosaltres tirant de galons i demostrant el seu potencial melòdic amb discos que mai deixen indiferent. Amb "Gathering" trobem la seva versió més rockera on toca diferents estils - balades, country, pop, rock - amb una instrumentació envidiable i, sobre tot, amb unes cançons que ens tornen a entusiasmar.

Cançons preferides: Showboat, When Will I Canged (amb Bob Weir), Train Go By.






TEMPLES- Volcano:




El retorn dels anglesos ha confirmat que "Sun Structures" no era flor d' un dia si no el començament (potent) d' una carrera d' aquesta formació que té molt a dir. Amb aquest segón treball els Temples acullen els sintetitzadors i reserven les guitarres per a crear mil efectes psicodèlics d' unes cançons que tornen a ser rodones però que per a la ocasió tenen més matitzos i profunditat. Psicodelia del nou mileni.

Cançons preferides: (I Want To Be) Your Mirror, Celebration, Strange Or Be Forgoten.




STEVE EARLE- So You Wanna Be An Outlaw:




Un dels discs de rock-country més interessants de l' exercici ens l' ha dut una institució com és l' Steve Earle. Grabat al costat de la seva banda The Dukes, Earle fa un particular homenatge al moviment musical "Outlaw Country" i en concret als grans Willie Nelson i Waylon Jennings (qui va deixar el seu lloc a Big Bopper en la fatídica avioneta on també van morir Ritchie Valens y Buddy Holly) . Un fresc disc de gènere on es combinen balades, mig temps i accelerades peces de ball per recordar i posar al lloc on es mereix el Country dels foragits.

Cançons preferides: So You Wanna Be An Outlaw, Looking For A Woman,Sunset Highway.



JASON ISBELL & THE 400 UNIT- The Nashville Sound:




Des que va sortir del centre de desintoxicació el 2012, el Jason Isbell ha encadenat tres discarros com són "Southestern" (2013), "Something More Than Free" (2015) i ara aquest junt amb The 400 Unit on dona una lliçó magistral on abraça magistralment el sons de Nashville, la ciutat on s' ha refugiat amb la seva dona i membre de la banda d' acompanyament. Un tractat de balades, mig temps i cançons d' autor de puresa americana.


Cançons preferides: If We Were Vampires, Molotov, Hope The Hight Road. 






BONUS TRACK:



JD MCPHERSON- Undivided Heart & Soul:





Quin canyonàs en tot l' estómac ha estat el tercer treball d' aquest músic d' Oklahoma que ens recupera el rockabilly y el rythm n blues per la porta gran a base de ritmes tant frenètics com irresistibles, ànima soul i energia pel porus. I el que és millor, ho ha fet sonant actual com mai.

 Cançons preferides: Desperate Love, Bloodhound Rock, Lets Get Out Of Here While You' re Young.

viernes, 22 de diciembre de 2017

DISCOS DE 2017: STEREOPHONICS/



Siempre he simpatizado con los Stereophonics. Injustamente tratados como los hermanos menores de los Oasis, su realidad se impuso al paso de la moda del Brit Pop, pues sus mayores éxitos los recogieron con paso hacia el nuevo milenio en el que encadenaron cuatro discos en el número 1 de las listas británicas . Aunque a decir verdad, nunca han superado su disco de debut, el fornido "World Gets Around" (1997) , a pesar de no incluir sus hits más reconocibles  - hablo de "Dakota", "Mr. Writer", "Just Looking", "Have A Nice Day",... - . Con la voz rota de su líder Kelly Jones como bandera, junto a unas aguerridas guitarras, su historia ha ido de rock clásico sin complicarse demasiado la vida. Melodías directas, energía y una formación que no ha descompuesto su eje central (el bajista Richard Jones y el propio Kelly) quienes han permanecido unidos desde sus inicios a los que se han añadido en los últimos tiempos el batería  Jamie Morrison y el guitarra Adam Zindani.



Así, paso a paso han llegado a su décimo álbum este "Scream About Sounds", descrito por Kelly como "una colección de himnos para escapar de la asfixia de las ciudades" . Y ciertamente  su comienzo lo atestigua  con  "Caught By The Train", que podían firmar los mismísimos Kings Of Leon,  y una dinámica "Taken A Tumble". Luego un poco de barroquismo con  "What' s All The Fuss About?" rebajan el tono a base de violines y climas dramáticos.
"Geronimo" arranca con un  "Suzy Q What Makes You?" , en clara referencia a la canción de Dale Hawkins popularizada por la Creedence Clearwater Revival, para dar paso a un parafraseo entre trompetas, pianos desordenados y una sección rítmica letal.


"Before Anyone Knew Our Name" y "Boy In A Bike" certifican su facilidad para crear convincentes baladas a base de sentimiento y desnudos  pianos. Mas instrumentalizada es la otra balada del disco "All In One Night" no faltos de sus recurridos "Oh Oh Oh Oh Uh Oooh". 



En "Chances Are", en cambio, tiran de rock noventero y bravas guitarras, a la onda del último Ryan Adams . Y en "Would You Believe?" de Soul con las voces de Uk Ghospel Choir, en "Cryin' In Your Beer?" de Blues a toda mecha. Para el cierre el mediotiempo  "Elevators" combinando piano y acústica de forma deliciosa.

                          

Han pasado veinte años desde su debut, y estos galeses siguen allí. No inventan, no exploran, pero tampoco defraudan, sus canciones siguen siendo buenas y por encima de todo siguen amando y respetando el rock.


Por Àlex Guimerà


Publicado en http://www.elgiradiscos.com/2017/12/stereophonics-scream-above-sounds.html


domingo, 10 de diciembre de 2017

DISCOS DE 2017: BECK/ Colors:





Si algo no se le puede echar en cara a Beck es su conformismo. Irrumpió de forma revolucionaria a principios de los noventa con dos gemas como son "Mellow Gold" (1994) y "Odelay" (1996), donde fusionó los ritmos hip-hoperos con el folk y el pop. En etapas posteriores Bek David Campbell ha transitado por distintos estilos musicales que ha ido sintetizando y combinando con mayor y menor acierto. Luego los cuarenta le trajeron un parón de seis años para digerir la creación de un "Morning Phase" (2014) con el que no solo tuvo reconocimiento de la crítica especializada sino que se coló en el mainstream por la puerta grande, Grammys incluidos. Con aquel disco nos metía en sonoridades frágiles, íntimas, lleno de ricos y tenues matices instrumentales y por encima de todo nos construía unos ambientes que combinaban a la perfección la serenidad, la emoción y la melancolía. 

                                     
Para su continuación, Beck vuelve a romper esquemas y tira hacia la electrónica desde donde construye un disco de pop comercial que puede descolocar a muchos. Y es que el rubio californiano ha tirado hacia las melodías directas y pegadizas, pero lo ha envuelto en una producción muy elaborada para que luzcan más. Para ello, aparca sus tonos irónico, bucólico o triste y abraza un optimismo y vitalismo juvenil que puede parecer simple pero que pretende ser contagioso. 

                                
Al parecer el proyecto lleva tiempo gestionándose, desde 2013, tiempo en el que tuvieron lugar las primeras grabaciones, contando con su productor Greg Kurstin (Shins, Adele, Liam Gallagher, Foo Fighters,...) como socio y coautor de la gran mayoría de las canciones. Unas canciones cuyas estructuras miran hacia la música de baile de los ochenta, el synth pop (Soft Cell, The Human League, Ultrabox,...), aunque su vestimenta bebe de los arreglos del nuevo milenio en la onda de la nueva psicodelia y esa tendencia hacia la electrónica abrazada por bandas como The Shins, Temples, Spoon y, por qué no, los fallidos Coldplay y Arcade Fire. También encontramos texturas vocales shinepop perfectamente entremezcladas entre ritmos de baile ("Colors", "Seventh Heaven" ), rapeos que dan lugar a power pop sintetizado ("I' m So free"), cruces entre Jamiroquai y Wham! ("No distraction", "Up All Night"), Hip-Hop en todo su esplendor ("Wow") o baladas lánguidas al piano ("Fix Me"). 

                             

Destacan "Dreams (Colors Mix)" / "Dreams", irresistibles piezas discotequeras que llevan mucho de los ochenta (Bowie, black music, ritmos de rock industrial, funky,...); y "Dear Life" que recuerda a los mejores The Feeling ( una banda interesante por momentos, por cierto ). 

                               

Demasiado complejo definir un disco que mira hacia el dance pop del pasado arrastrando consigo múltiples influencias de ayer y de hoy para sonar del todo moderno en pleno 2017. Algunos lo criticarán otros lo adorarán. Para gustos los colores.

Por Àlex Guimerà

jueves, 7 de diciembre de 2017

MUERE JOHNNY HALLYDAY, EL "ELVIS FRANCÉS" A LOS 74 AÑOS:





El gran Johnny Hallyday ha fallecido esta madrugada en París, a los 74 años de edad, víctima de un cáncer de pulmón que él mismo hizo público en las redes sociales el pasado mes de marzo pasado. La muerte se produjo en su casa de Marnes-la-Coquette, al oeste de París, dónde se encontraba tras haber estado internado seis días.

Jean-Philippe Léo Smet (así se llamaba) nació en la misma París, en el año 1943, en plena ocupación Nazi. Hijo de la modelo francesa Huguette Clerc y del artista belga de "music-hall" Léon Smet, quienes lo mandaron a vivir a Londres con sus tíos, tomando el apellido de aquellos.

                           

Con 17 años dio su primer concierto y una año después publicó su disco de debut "Hello Johnny" (1960) con hits como "Souvenirs Souvenirs" o "T' amier follement" saltando rápidamente a la fama sobre todo por su versión francesa de “Let’s Twist Again” ( “Viens danser le twist”) y ganándose merecidamente el sobrenombre de "Elvis francés".



Fue el comienzo de una carrera imponente que dejaría más de 100 millones de discos vendidos, conciertos multitudinarios, películas, codeos con estrellas del rock (Ray Charles,  Fats Domino, Jimi Hendrix,,...) y el paso por varias épocas y múltiples estilos (todos con fortuna): pionero del rock'n'roll en Europa, los años yeyé, música ligera, canción popular francesa.... para volver en los últimos tiempos a lo que mejor se le daba el blues y el rock.

                                         


Conocido también por su agitada vida amorosa, con matrimonios tormentosos con Sylvie Vartan y Nathalie Baye, intentos de suicidio, accidentes, excesos con las drogas y el alcohol, acusaciones de evación fiscal, y un largo etcétera que convirtieron en su vida en una auténtica montaña rusa. Atrás deja cuatro hijos y una viuda Laeticia Boudou, con quien se casó y permaneció a su lado desde 1996.


Y a modo de epílogo, y tomando las palabras de nuestro Loquillo - quienes grabaron juntos, por cierto-: "fue el personaje más grande que ha dado el rock en Europa" y " con su muerte se acaba la cultura del rock and roll" .


Descanse en paz  (París 15 de junio de 1943- París 6 de diciembre de 2017).