miércoles, 21 de febrero de 2018

STEREOPHONICS: Sala Apolo 2/1/18



Viernes por la noche en Barcelona, y teníamos una cita en una remodelada Sala Apolo que había agotado entradas para la segunda sesión con la que Stereophonics presentaban su flamante décimo álbum "Scream About Sounds"  en la ciudad.


Y la verdad es que da gusto ver tanta gente aglomerada para presenciar un concierto de rock, a pesar de que muchos vinieran de tierras británicas. Con la batería ubicada detrás y muy por encima del resto de la banda, los cinco músicos aparecieron bien puntuales para ofrecer un fornido directo que no pudo decepcionar a nadie.  Pues la entrega e intensidad de los músicos se juntó con la generosidad del repertorio así como con un formato audiovisual infalible en el que los video -montajes de detrás del escenario completaban las canciones, mientras que  el sistema de iluminación se lució como nunca.
Se nota que los galeses saben lo que hacen y lo hacen con total profesionalidad y sin salirse del guión. Lo suyo es rock comercial sin más y lo bordan. En el Reino Unido arrastran masas y aquí en España tienen tirada. Lo tomas o lo dejas.


Liderados por un Kelly Jones que lo dio todo tras su hortera chaqueta floreada y que exhibió la potencia de su voz rota y su gusto a hacer paseíllos a lo "guitar hero", el  otro pilar del combo es el estrambótico  Jamie Morrison quien a base de esperpentos da mucha tralla a los tambores. Pero también el dinamismo y la simpatía del bajista (y miembro original junto a Kelly) Richard Jones y el virtuosismo de Adam Zindani a las seis cuerdas tuvieron su protagonismo. Si bien el teclista Tony Kirkham anda con ellos desde casi el principio no es miembro oficial de la banda, pero resulta fundamental en sus conciertos, desde los pianos hasta los syntes pasando por las armónicas.


Con todo, hasta 24 temas tocaron sin bajar el tono ante un público pletórico y entregado al cien por cien.  De lo nuevo, buenos temas como son "Chances Are" la canción de estadios "Caught By The Train",  la balada "All In One Night" con sus "Oh Oh Oh Oh Uh Oooh",  o los ritmos new wave de "Geronimo". Los clásicos  llegaron con la tempranera "A Thousand Trees" encadenada con la acústica "Step On My Old Sizes Nines", pero también con el trío popero "Maybe Tomorrow"- "Have A Nice Day" - "Mr. Writer" que mostraron la cara cándida de la banda. La rockera y más dura la pusieron la punk "C' est la vie" o "Catacomb". Aunque lo que les sienta de maravilla es la épica indie, muestra de ello sus hits de esta década "Mr. and Mrs. Smith" que acabó con un lucido solo de batería  e "Indian Summer" con su carga emocional.  Para la recta final cayeron al escenario banderas de Gales y los estandartes de los noventa "Traffic", "Local Boy In The Photograph" ("World Gets Around" 1997),  "Just Looking", "The Bartender And The Thief" ("Perfomance & Coctails" 1999), esta última con una intro de "Aces Of Spades" de los Motorhead.
Y de cierre, como no, "Dakota", anticipada en acústico y  luciendo en todo su esplendor ante el revoloteo de unos fans que lo acabaron de dar todo.


Por Àlex Guimerà

viernes, 9 de febrero de 2018

ELLIOTT MURPHY- Sala Bikini 11/01/18:




Considero que es un privilegio tener tan a menudo por nuestro país al gran Elliott Murphy. Si el año pasado fue una gira que pasó por lugares dispares como Hostalets de Balanyà (Barcelona) o La Coruña o su doble visita en los centros FNAC de Barcelona y Madrid;   para este  2018 la gira tiene señaladas paradas por Barcelona (11 de enero), Eibar (12 de enero), Pamplona (13 de enero) , Bilbao (18 de enero) , Santander, Madrid (19 y 20 de enero), Zaragoza (21 de enero) y Andoain (26 de enero). Una suerte tener tan al alcance a este cantautor urbano que supo captar en los setenta lo mejor de la herencia Lourediana y aunarlo con el tono de Dylan y Springsteen. Un hacedor de canciones que ha trascendido al tiempo y a decidido vivir a su aire fijando su residencia en París, lo que se documenta magníficamente en el recomendable documental  "The Second Act of Elliott Murphy" dirigida por el español Jorge Arenillas.

                                            

En una Sala Bikini a medio llenar para demasiado artista, el concierto que inauguraba su gira española y la temporada de conciertos barcelonesa, Murphy apareció puntual a las 20:30 junto a  Oliver Durand para abordar una tempranera "Drive All Night" que daría arranque a una fabulosa velada.
El formato dueto a las guitarras es una fórmula muy acertada teniendo en cuenta el buen resultado sonoro que da. Seguramente el bardo optó ya hace más de una década por este formato a fin de ahorrarse los líos de llevar a una banda completa - en sus giras también alterna los directos con banda -, pero todo es posible gracias al virtuosismo del bueno de Oliver quién con una guitarra acústica es capaz de llenar muchísimo y crear infinidad de efectos gracias a los pedales, el slide y su enorme talento instrumental. Un complemento ideal que da luz propia al sextagenario (68 tiene) y a sus poderosas canciones.

                           
Y quien se piense que el concierto iba de baladas acústicas va errado, pues los temas aparecieron marchosos y aptos para el baile. Es el caso de "Winners, Loosers, Beggars, Choosers", la sureña "Take Love Away" o la épica "Talk To You".
Del robusto disco del año pasado "Prodigal Son" sonaron la bonita "Hey Little Sister", la sentida "Let Me In",  "You' ll Come Back To Me" y la enérgica "Chelsea Boots". Restos de uno de los discos a reivindicar de su extensa discografía.
Entre medio "para-pa-pás", invitaciones a marcar el ritmo con las palmas, poses de escenario entre los dos músicos, entrega y mucha simpatía. Como cuando nos dijo que  si París era su "Hometown" pero que Barcelona era sus "Second Hometown", nos consta que es así. O cuando bromeó acerca de su harmónica Honner era lo único que se conservaba de su persona, o cómo en los setenta tocó por primera vez en la ciudad ante 10 personas  (y que en el año 2.200 lo haría en un Estadio). Todo con su melena rubia-canosa, su pañuelo, y gorro, en esa imagen tan icónica como respetada.

                               

Para la recta final un auténtico hat-trick rockero:  la hipnótica "A Touch Of Kindness" no falta de su maravilloso riff ("Comming Home Again" de 2007) , la eterna "Dastiny" (del disco "12" de 1990) y la legendaria "Last Of The Rock Stars" en su versión original ("Aquashow" de 1973) y no "deconstructed". Entre medio un magnífico pupurri con clásicos como "Shout" de los Isley Brothers, "Runnaway" de Del Shanon  o "The House Of Rising Sun".

                                

Para los bises, Oliver situó un atril ante su compañero con la letra de "Free Falling" del malogrado Tom Petty al que homenajearon ante la complacencia del público. Un público al que se le vio entregado y disfrutando. Luego vino la recitada "On Elvis Preseley' s Birthday" y otra gema clásica como es "Rock Balad".
Los aplausos y el reconocimiento de los fans trajeron una última desenchufada y con las luces encendidas a modo de homenaje al entusiasmo recibido.
¡Ah! y para quienes les supo a poco la gira y el documental, seguro que fueron corriendo a su librería de cabecera a buscar el nuevo libro del neoyorkino de relatos  titulado "Historias de París".


Por Àlex Guimerà

domingo, 28 de enero de 2018

DIEZ CANCIONES IMPRESCINDIBLES DE ADAM GREEN:




Controvertido personaje y genial músico, su capacidad compositiva, su grave voz, su sentido del espectáculo y el talento para las letras irreverentes cuando no provocadoras, lo han llevado a ser uno de los iconos de la contracultura norteamericana y del mundo indie. Con una carrera plagada de grandes canciones, vayamos a repasar las que nos han parecido más significativas de su figura y trayectoria. 


                              

DANCE WITH ME: Un adolescente Adam Green abandonó los Moldy Peaches para emprender una carrera en solitario que se inició con este tema incluido en su homónimo EP y en el disco de debut “Garfield” (2002) con el que comenzó a ganarse una legión de fans y todo gracias a un ritmo trepidante, un sonido sucio a la vez que atractivo y una aguerrida invitación a bailar. Toda una declaración de intenciones y una de las preferidas de los fans.

FRIENDS OF MINE: El salto definitivo de calidad del cantautor y de su anti-folk lo dio con el disco que lleva el nombre de esta maravillosa canción (2003). Con unos violines rítmicos, la grave voz de Adam, un barroquismo romántico y un dinamismo que la convierten en un irresistible hit, que narra el enamoramiento de la madre de la novia con la que se excusa diciéndole que le va a presentar algunos amigos.

                          

JESSICA: El “Friends Of Mine” está lleno de piezas memorables “Bunnyranch”, “Prince’s Bed”, “I wanna Die” o la preciosa “Frozen In Time”, pero ninguna combina letra abrasiva con música delicada y llena de belleza como “Jessica”. Dedicada a la cantante y actriz Mainstream Jessica Simpson de cuyos sentimientos ironiza.

WE ARE NOT SUPPOSED TO BE A LOVERS: Una de las joyas ocultas del disco “Friends Of Mine” es esta triste balada, de letra indescifrable y tono romanticón merced al adaggio a cargo de guitarra y piano. Otra muestra de la sensibilidad y del enorme talento compositivo del de Nueva York que es capaz de abordar formas musicales dispares.

                                  

GEMSTONES: La confirmación del artista llegó con este disco y esta canción de 2005 en la que abandona los violines y arreglos para dedicarse a explorar con nuevas formas musicales y en la que los cambios de ritmo toman protagonismo de modo tan imprevisible como absurdo.

NAT KING COLE: Fabuloso single de anticipo del álbum “Jacket Full OF Danger” (2005), una especie de rock’ n roll con el que Green parece que quiera emular a Jim Morrisson poniendo la voz en un tono mas grave al que tiene y en la que los arreglos instrumentales van apareciendo entre un ritmo creciente.

                              

MORNING AFTER MIDNIGHT: Entre las 20 canciones del “Sixes & Sevens” (2008) destaca esta que parece que mira hacia cierto rock orquestral de los setenta, en el que la ampulosidad y su carácter festivo se mezclan con efectos absurdos para acabar en un “Cha Cha Cha” final.

WHAT MAKES HIM ACT SO BAD: En esta canción como en su disco “Minor Love” (2010), Green se entromete en los sonidos yankees mezclando a Johnny Cash con Lou Reed. Precisamente a la voz de este parece que emula aquí aunque las guitarras no suenan sucias como las del malogrado músico sino son mas bien Country.

                               

HERE I AM: Adam Green arrasó entre público y crítica con su disco dueto con Binki Shapiro de 2013, en el que se desprende de su traje de anti-folk para ejercer de crooner en canciones como esta chico-chica llenas de romanticismo y melancolía.




INTERESTED IN MUSIC: Una de las mejores piezas del proyecto-banda sonora “Aladdin” (2016) es esta brevísima canción llena de armonías, música de organillo, melodía y sentido vitalista. El enésimo divertimento de este genio de las canciones y del entretenimiento.

                                         

martes, 16 de enero de 2018

Mor Dolores O' Riordan veu de The Cramberries:







Dolores Mary Eileen O'Riordan Burton  (Limerick, Irlanda, 6 de septembre de 1971- Londres 15 de gener de 2018).






DREAMS (Dolores O' Riordan/ Noel Hogan)


Oh my life is changing everyday

In every possible way

And oh my dreams

It's never quite as it seems

Never quite as it seems


I know I felt like this before

But now I'm feeling it even more

Because it came from you

Then I open up and see

The person falling here is me

A different way to be


I want more, impossible to ignore

Impossible to ignore

And they'll come true

Impossible not to do

Possible not to do


And now I tell you openly

You have my heart so don't hurt me

You're what I couldn't find

A…

miércoles, 10 de enero de 2018

MIKEL ERENTXUN- SALA BIKINI (27/12/2017):





Quien piense que ir a un concierto de Mikel Erentxun es ir a recolectar canciones como " Cien Gaviotas" o "Jardín de Rosas" va muy errado. Y es que con más de 30 años de carrera en sus espaldas y 9 discos de estudio en solitario tiene mucho que ofrecer, máxime cuando sus dos últimas entregas muestran un músico enérgico, remozado y con rumbo acertado. Hablamos de "Corazones" (2015) gestado tras una crisis cardiaca del donostiarra, que dio motivo a una extensa gira que llegó a pisar tierras yankees. Y  "El Hombre sin sombra", con el que ha prolongado su vida en la carretera en una gira de presentación cuyo final anunciado tenía tres paradas en Barcelona (27 de diciembre), Madrid (29 de diciembre) y Donostia (30 de diciembre), con estrenos de canciones e invitados.
En la primera parada, en la sala Bikini, la banda salió puntual para abordar de entrada su nuevo éxito "Cicatrices", grabada con Maika Makovski a dos voces. Una pieza que muchos esperábamos para el final pero que sirvió para animar a un respetable que fue de menos a más, contagiado por la fuerza del escenario. La siguieron otras piezas de lo nuevo como "El amor te muerde los labios al besar", "Héroe" y "Llamas de hielo". Un inicio atronador con crescendos, melodías perfectas, mucha pasión y ambientes rockeros. De ello no solo tiene mérito las imponentes dotes escénicas y carisma del solista, sinó también su banda de acompañamiento. Con  sus habituales Fernando Macaya al bajo y Carlos Aranzegui entregado como siempre a la batería y habilidoso con las escobillas y otros efectos rítmicos; ahora se les une una jovencísima y virtuosa Marina Iniesta a las guitarras, teclados y voces. Con un rasgado tan sucio como envolvente, la nueva incorporación dota a la banda de un sonido rockero muy actual y potente elevando las piezas como nunca.
Y tras el inicio con las nuevas canciones, una de las pocas concesiones al pasado con "Mañana" y su estribillo pegadizo con la que el público comenzó a despegar. Tras ella más canciones de "El Hombre sin sombra" como las baladas "Y  sin embargo te quiero" y "Libélulas" o la pieza de letra triste "El principio del final", alternada con "Cartas de Amor" de Duncan Dhu, una desfigurada y electrizante "A un minuto de ti"  y con rescates del penúltimo álbum como la espléndida "Ojos de miel",  "Dakota y Yo" dedicada a su hija pequeña y la Dylaniana "Corazones" con la que acabó el set a todo gas.
Para la vuelta un Erentxun solitario interpretó "Si te vas" para luego dar paso a Shuarma con quien dijo que habían compartido conciertos pero nunca encima del escenario. Con el rubio desaliñado lo clavaron con "Quién se acuerda de ti" alternando estrofas.
Para un segundo bis las elegidas fueron la inédita "El abrazo del erizo", "El hombre que hay en mi" con su riff beatleiano y "Arde Madrid" con la que dejó el listón demasiado alto.
Van pasando los años y el cantante de Duncan Dhu sigue allí de lleno en sus 50, en plena forma y entregado a sus canciones y conciertos, reinventándose desde la madurez y renovando su amor al rock' n roll sin perder su sello ni identidad. Y, además, en su última versión nos aparece con buen rumbo y con gratas compañías.  Auténtico.


Por Àlex Guimerà

viernes, 5 de enero de 2018

MILLORS DISCOS DE 2017 (II) ESPECIAL VETERANS:


No, no ens hem oblidat dels nostres grans. Doncs aquest any també han tingut el seu paper en forma de publicació d' interessants treballs on aixamplen la seva llegenda. Un any marcat per la desaparició de grans noms, com en Chuck Berry o en Tom Petty, anem a repassar el que ens ha deparat el curs, versió seniors, esclar:


CHUCK BERRY- Chuck:




Una de les grates noticies d' enguany havia d' estar el retorn discogràfic del fundador del rock'n roll Chuck Berry que després de 38 anys (el "Rock It!" és de 1979)  publicava nou treball. Per desgràcia la noticia no va ser tant bona ja que el gran Chuck ens va deixar a principis d' any, deixant-nos un buit irreparable. Per al nostre consol, el disc (postum) ha deixat palesa la seva emprempta i autenticitat. Un disc ple de pur rock' n roll del millor: riffs frenètics, ritmes trepidants i lletres marca de la casa... ah i una reinvenció del "Johnny B Goode" en clau femenina. També hi trobem força blues que mostra d' on prove el gènere. Descansi en pau geni figura.

Cançons preferides: Wonderful Woman, Big Boys, Lady B Goode. 





RAY DAVIES- Americana:




Si un músic s' ha erigit com a veu del Regne Unit per mèrits propis aquest ha estat el líder dels Kinks. Les seves sonoritats britàniques i les lletres crítiques amb la societat de les illes han marcat època en el pop de les illes. Ara, trencant amb tots els estigmes ha decidit mirar cap a la música nordamericana per publicar aquests excels disc recolzat per uns asos del gènere com són els Jayhawks de Gary Louris. El resultat 15 peçes de rock americà fresques i no faltes de meoldia i vitalitat. A la ona d' aquest crack anomenat Sir Ray Davies.

Cançons preferides: Americana, Poetry, The Great Highway,...






CHRIS HILLMAN- Bidin' My Time:




El geni tapat dels meravellosos The Byrds (y dels Flying Burrito Brothers) en les seves diferents etapes ha publicat el que és sense dubte un dels grans treballs de la secció veterana del rock. Recuperant ingredients de les seves formacions de la mà del Country-Rock deluxe, en Chris demostra estar pletòric vocalment, dotant als temes d' una instrumentació i frescura molt actual. Rock clàssic per el nou mil·leni.

Cançons preferides: Bells Of Rhimney, Here She Comes Again, Wildflowers.






BOB DYLAN- Triplicate:




No pot faltar en Robert Zimmerman a aquesta llista de discos de veterans. Doncs els darrers dos anys amb "Fallen Angels" y "Shadows In The Night" el mestre dels mestres s' ha anat endinsant en el Gran Cançoner Americà fent versions de clàssics standards que enguany ha tingut forma de tríple àlbum. Una bogeria de producció discogràfica que ens mostra un Dylan més reflexiu que ha homanetjat com a ningú els clàssics de la música americana.

Cançons preferides: Stardust, I Could Have Told You, My One And Only Love.






NEIL YOUNG- Hitchhicker:





Hi ha algún any on el canadenc no publiqui material inèdit? Pel 2017 el regal han estat una sèrie de cançons recuperades de la seva època daurada i d' explendor compositiva (mitjans dels setanta), amb versions acústiques  i despullades de peçes que els seus fans ens hem cansat d' escoltar electrificades com són "Pocahontas" o "Powderfinger" junt amb d' altres inèdites i d' editades però menys reconegudes de discos menors com són "Decade" (77) o "Hawks & Doves" (80). No ens cansarem mai d' escoltar-lo.

Cançons preferides: Pocahontas, Powderfinger, Hitchhicker.







THE BEACH BOYS- Sunshine Tomorrow:





Mentre segueixen fent gires desdoblats el Brian Wilson homenatjant el Pet Sounds i el Mike Love rememorant els èxits de la banda, els Beach Boys han tret aquest troç de recopilatori format a partir de descarts de les grabacions dels "Smiley Smile" i "Wild Honey" i d' un directe inèdit "Lei' d In Hawaii". Una col·lecció florejada del millor pop lluminós (Sunshine Pop) dels seixanta sorgits de la inesgotable creativitat d' aquest geni  tant particular que és Brian Wilson i plasmats amb precioses armonies vocals i instrumentació acurada. L' enèsima meravella de l' univers dels "nois de la platja".

Cançons preferides: I Was Made To Love Her, Country Air, Mama Says,....







GREGG ALLMAN- Southern Blood:





Un altre dels grans noms que ens ha deixat enguany ha estat el Gregg Allman, vocalista, teclista i supervivent dels llegendaris The Allman Brothers i un dels arquitectes del rock sureny. La fortuna ha deparat que la seva marxa ens deixés un exels àlbum ple de bones cançons on el blues, el soul i el rock d' arrels tenen protagonisme i flueixen de la mà d' una exel·lent producció i arrenjaments. Un més que digne cant del cisne.

Cançons preferides: My Only True Friend, Black Muddy River, Willin'.





ROGER WATERS- Is This The Life We Really Want?




L' ex Pink Floyd també duia temps sense publicar disc en solitari, doncs el nou " Is This The Life We Really Want?" és el primer en 24 anys des del "Amused to Death" (1992). Aparcades les revisions dels èxits de la seva antiga banda i els concerts multitudinaris, en Roger ha tornat a la seva vessant creativa  amb un disc que recorda molt en forma i fons al "The Wall" (1980 ) i que ha estat produït per Nigel Grodich (Radiohead), dotant-lo d' un clima acústic molt actual. En plena forma.

Cançons preferides: Deja Vu, Picture That, Part Of Me Died.





PAUL WELLER- A Kind Revolution:



El Modfather sembla que no se li acabin les cançons de la xistera. Doncs per aquest 2017 ha editat aquest "A Kind Revolution" on mira directe cap a la música negre i la repassa amb el seu rock britànic clàssic amb una producció molt actual. Rhythm ' n blues, jazz, funky i soul i un univers que fa molt de temps va oferint-nos aquest geni anglès.

Cançons preferides: Woo Sé Mama, Long Long Road, Satellite Kid.







CHARLIE WATTS- Charlie Watts Meets the Danish Radio Big Band:



El més discret dels Rolling Stones va aparacar les ampuloses gires de la seva banda per satisfer amb aquest disc la que és la seva veritable passió: el Jazz. Gravades en directe amb la "Danish Radio Big Band" les set peçes que el formen inclouen dues versions de "les Sanàniques Magestats" com són "You Can’t Always Get What You Want" y "Paint It Black" on els instruments clàssics jazzístics brillen com mai. Molt interessant i agradable.

Cançons preferides: You Can’t Always Get What You Want, Paint It Black.






RINGO STARR- Give More Love:




Malgrat l' edat el Beatle divertit segueix a la seva. Treu disc cada 2 o 3 anys i segueix anant de gira amb la seva All Starr Band on incorpora músics d' altres formacions clàssiques. Amb una producció fabulosa a base de pianos, guitarres i la seva reconeixible bateria, "Give More Love" ens ofereix rock clàssic amb tornades alegres i contagioses, i la seva impagable veu nasal i carisma omnipresent.

Cançons preferides: We' re On The Road Again, Standing Still, Shake It Up. 

lunes, 1 de enero de 2018

MILLORS DISCOS DEL 2017:


Com cada principi d' any els de rocknroute no faltem a la cita de repassar quins són els discos que més ens han agradat de l' any tancat. Un any on hi ha hagut molt on triar i on cada cop costa més haver de deixar discos fora de la llista de 25. En falten molts però els que hi ha són realment bons.




CHUCK PROPHET.- Bobby Fuller Died For Your Sins:





De nou el Profeta es revela com a una de les ments més creatives del pop-rock actual. Situat injustament a una segona divisió dels cantautors americans (darrera de Tom Petty, Jeff Tweedy, Lucinda Williams, bruce Springsteen...) , disc a disc ens demostra el seu talent fent cançons. Mostra és el seu 14è àlbum on manté el nivell dels dos magistrals predecessors a base del que millor sap fer cançons americana que revessen melodia i inquietut i que t' atrapen des de la primera escolta. Sense dubte, un dels grans que torna fort.

Cançons preferides: Bobby Fuller Died For Your Sins, Bad Year For Rock' n Roll, Jesus Was a Social Drinker.




PETER PERRETT- How The West Was Won:





El debut en solitari del qui fora líder i veu dels llegendaris The Only Ones a finals dels setanta ha debutat amb un discarro que ens ha deixat de pedra doncs a base de senzillesa aconsegueix encandilar-nos mentre xiuxiueja les lletres al so d' unes guitarres oníriques i uns ambients serenament apassionats. Un alumne força aventatjat del gran Lou Reed que als 65 anys ens ha donat el millor de si. Més val tard que mai.


Cançons preferides: An Epic Story, Hard To Say No, Troika,...







IMELDA MAY- Life Love Flesh Blood:







Interessant gir artístic de la irlandesa, que ha aparcat el rockabilly (estètica i tot) per abraçar el Soul, el Jazz vocal, Blues i el pop negre. Un disc plagat de grans temes d' aroma clàssic enregistrat a Los Angeles amb la col·laboració estelar del Jeff Beck. Intimitat, maduresa i delicia vocal en un interessant disc d' una més que interessant cantant i multinstrumentista quarentona carregada de talent.

Cançons preferides: Call Me, Should' nt Be You, Human.





THURSTON MOORE- Rock' n roll Consciousness:



Excels el nou treball en solitari del Sonic Youth. Allunyat de les distorsions, la ràbia juvenil i la foscor  el bo del Thurston ha tirat de guitarres melòdiques i climes crepusculars per a construir aquest disc de 5 peces on la maduresa, la lluminositat i els paral·lelismes amb certs moments dels Yo La Tengo són patents. Unes cançons que t' envolten, t' atrapen i t' eleven.

Cançons preferides:  Tunr On, Somoke Of Dreams, Aphrodite.






FATHER JOHN MISTY- Pure Comedy:



La carrera en solitari del qui fora baterista i veu dels vinguts cap a menys Fleet Foxes (J.Tillman) es consolida amb aquest tercer disc de Father John Misty que manté el nivell de l' anterior  i sobervi "I Love You Honeybear". Amb l' apassionament habitual el cantant es desplega com gran cantautor romàntic que és a base de balades clàssiques que evoquen al millor Elton John de principis dels setanta on els pianos, els arrenjaments orquestrals i l' entrega vocal acompanyen unes composicions no mancades d' ironia, actualitat i sensibilitat. Gran!

Cançons preferides: Pure Comedy,  Total Entretainment Forever,  Ballad Of The Dying Man. 






THE SADIES.- Nothern Passages:




Els germans Good (Dallas i Travis) segueixen amb una carrera impagable on les guitarres surf, el sons country, les B.S.O. de Morricone, els Shadows i els sons hippies es barregen deliciosament. Per a l' ocasió la major pulcritut, la maduresa compositiva i la complexitat de matissos els ha donat aquest discàs on trobarem garage, hard rock,  rythm' n blues, però també country-folk  i pop sosegat. Tots uns clàssics sorgits dels noranta a reivindicar els canadencs.

Cançons preferides: God Bless The Infidels, Another Season Again, It’s Easy (Like Walking).







DAN AUERBACH- Waiting On A Song:




Una de les dues potes dels The Black Keys ha publicat el que és el seu segón disc en solitari on abandona el Blues per soprendre' ns ja que tira de rock- surf dels 50 però també soft- rock a l' estil del que feien els Beach Boys i el Harry Nilsson als 70. Melodies rodones, vitalisme i molt de sol en un disc que revela la polivalència d' aquest gran músic i compositor americà que es diu Dan Auerbach.

Cançons preferides: Waiting On A Song,  Livin' In A Sin, Shine On Me.





THE WAR ON DRUGS- A Deeper Understanding:




Adam Granduciel i els seus s' han graduat definitivament a l' olimp de l' indie pop amb aquest disc ple de sonoritats expansives, climes emotius i efectes impossibles alhora que mantenen les melodies i els ritmes contagiosos com mai. Un disc 10 amb segell propi. Quan el pop creix.


Cançons preferides: Pain, Holding On, Nothing To Find.






DANIEL MCGEEVER- Cross The Water:




Un dels millors discos de l' any és també un dels que ha arribat més tard i per això no constarà a les (prematures) llistes del millor de 2017 . Un escocès, ex membre de Wellgreen, ha debutat amb un disc plagat de preciositat i ecos als seixanta-setanta amb influències clares de Beatles, Big Star o Badfinger, i perquè no, de l´Elton John. Pura bellesa pop.  

Cançons preferides: Julia, You' re Comming Home, Wedding Day.




BENJAMIN BOOKER- Witness:




Per al seu segón disc el Benjamin Booker se' n va anar sol amb la seva guitarra a Mèxic. Allí és on va trobar la inspiració per gravar aquest excels disc on segueix amb les seves arrels negres però per a l' ocasió les rega amb un tex-mex que en ocasions evoca a grans com el JJCale. Un disc eclèctic y sorprenent que confirma un dels grans noms del Soul de la actualitat.

Cançons preferides: Believe, Truth Is Heavy, Carry.





RYAN ADAMS.- Prisioner:





Una violenta ruptura i una enfermetat ha hagut de passar el cantautor per tornar a treure a llum la seva millor versió. I és que aquest "prisioner" és visceral, sincer, real i mostra molt del seu talent que a vegades hem vist quelcom perdut en busca de la gran fama. Amb un to de Rock Adult i similituts al so Springsteen en la seva versió pausada més recent, el disc ens regala maduresa, ràbia i melancolia. Ben vingut de nou!

Cançons preferides: Do You Still Love Me?, Doomsday, To Be Without You.






DANNY & THE CHAMPIONS OF THE WORLD- Brilliant Light:




Ningú diría que aquesta ja veterana banda (des del 2007) són de Londres, doncs manufacturen Americana de qualitat. Dirigits per Danny Wilson enguany s' han lluït amb aquest "Brilliant Light" que és un álbum doble format per 18 cançons on no falten els mig-temps, les balades country, el soul i les textures negres ni els sons purs yankees.

Cançons preferides: Waiting For The Right Time, Bring Me To My Knees.






REAL ESTATE- In Mind:




Després de l' èxit de 2014 amb el disc "Atlas" els Real Estate tenien el repte de superar la marxa del guitarrista Matt Mondanile, el que han fet notablement amb un vell amic de la Universitat Julian Lynch. El resultat ha estat aquest discàs (que fa el 5 de la seva carrera) amb el que es confirmen com a banda de recorregut i ho fan pulint el seu so aparcant la distorsió en benefici de composicions lluminoses i harmonies vocals molt de la corda dels Teenage Fanclub.

Cançons preferides: Darling, Stained Glass, White Light.






KURT VILE/ COURTNEY BARNETT- Lotta Sea Lice:




Com ens ha agradat aquesta col·laboració entre dos noms interessants com són l' ex "War On Drugs" Kurt Vile i la cantautora australiana revelació Cortney Barnett. Junts han manufacturat un álbum a dos veus on les guitarres sonen nítides si no en arpegis, les veus mandroses i l' esperit indie coqueteja amb l' americana, i amb el folk. Esperem que "els altres Kurt i Courtney" tinguin continuïtat ja que els senta molt bé la companyia mutua. El futur dirà.

Cançons preferides:  Over Everything, Continenthal Breakfast, Blue Cheese.





SPOON- Hot Thoughts:





Els d' Austin han tornat tres anys després del meravellós i calmat "They Want My Soul" amb un àlbum ric de matizos forjat a base d' efectes elèctrics i de sintes al costat de les habituals guitarres, i mirant cap al Funky i el Synth Pop. De nou peçes plenes de brillantor i originalitat que fan créixer aquesta banda no del tot reconeguda però que sense dubte és molt i molt gran.



Cançons preferides: WhisperI'lllistentohearit, First Caress, Shotgun.







HAPPPYNESS- Write In:



Uns altres que provenen de Londres i que han deixat un dels grans discos del 2017 són els Happyness, un jove trio talentós que s' aporpen a al rock dels 90 (Yo La Tengo o Teenage Fanclub com a referents) amb guitarres distorsionades i ambients crepusculars però que en aquest segón disc han introduït pianos i formes sixties, sentant-los a les mil meravelles. Un valor segur de futur.


Cançons preferides: Falling Down, Thought Windows, Uptrend/Style Raids.




DANIEL ROMANO- Modern Pressure:






El canadenc Daniel Romano du una carrera artística que dura tota la dècada i a un ritme de disc per any. Va començar amb un Country que mirava directament el llegat de Gram Parsons, però disc a disc ha anat trencant esquemes derivant cap a un folk-rock Dylanià. És el cas de les noves cançons  d'aquest disc plagat de bones melodies, dolçor i creativitat. 12 grans cançons d' un paio tant interessant com ignorat per públic i crítica. Bob Dylan de butxaca!


Cançons preferides: Modern Pressure, Roya, Dancing With The Lady In The Moon.




THE SHINS- Heartwarms:



Novament la banda de John Mercer ens ha fet esperar des de l' anterior disc (5 anys), en un disc on mantenen la lluminositat i les melodies, però on les cançons venen adornades per l' electrònica influència del projecte paral·lel del seu lider Broken Bells. De nou l' adn de la banda però amb envolcall de sintes i efectes de teclats mostrant una evolució d' una formació que si bé ens fa esperar, trepitja sobre segur.


Cançons preferides: Heartworms, Rubber Ballz, The Fear.







LUKAS NELSON & THE PROMISE OF THE REAL:





Fill del gran Willie Nelson i membre de la banda d' acompanyament de Neil Young als darrers discos i gires ha publicat aquest disc amb el que es reivindica com a compositor i músic a base de  modern rock sureny on combina estils (blues, folk, soul,...) i on demostra ser un as a la guitarra i estar dotat d' una potent veu. Nova generació per mantenir viva la flama del rock.

Cançons preferides:  Die Alone, Find Yourself, Four Letter World.





FOXYGEN.- Hang:





El duet format per Sam France i Jonathan Rado ens han tornat a encisar amb un disc on aparquen (en cert punt) la psicodelia dels seixanta, tant flower-power com de la velvet i el so Kinks per fixar-se amb el Glam, el rock sinfònic i el soft-rock . A més s' han dotat d' una orquestra clàssica de més de 40 músics produïnt vuit talls d' un disc que pot semblar molt pretenciós però que resona a les mil meravelles.

Cançons preferides: Follow The Leader, America, Mrs. Adams.




THE NATIONAL- Sleep Well Beast:





El retorn dels de Matt Beringer no ha defraudat tal i com s esperava, doncs els The National han aparcat els seus projectes personals (discos en solitari, col·laboracions, produccions de discos,...) per unir forces de nou en aquest "Sleep Well Beast", setè treball de la formació on si bé tiren dels ingredients de sempre no es fan repetitius gràcies a unes bones composicions i unes interpretacions vocals i instrumentals que creixen en cada disc. Uns que mai fallen.


Cançons preferides: The System Only Dreams in Total Darkness






JOSH RITTER- Gathering:





El d' Idaho du força temps entre nosaltres tirant de galons i demostrant el seu potencial melòdic amb discos que mai deixen indiferent. Amb "Gathering" trobem la seva versió més rockera on toca diferents estils - balades, country, pop, rock - amb una instrumentació envidiable i, sobre tot, amb unes cançons que ens tornen a entusiasmar.

Cançons preferides: Showboat, When Will I Canged (amb Bob Weir), Train Go By.






TEMPLES- Volcano:




El retorn dels anglesos ha confirmat que "Sun Structures" no era flor d' un dia si no el començament (potent) d' una carrera d' aquesta formació que té molt a dir. Amb aquest segón treball els Temples acullen els sintetitzadors i reserven les guitarres per a crear mil efectes psicodèlics d' unes cançons que tornen a ser rodones però que per a la ocasió tenen més matitzos i profunditat. Psicodelia del nou mileni.

Cançons preferides: (I Want To Be) Your Mirror, Celebration, Strange Or Be Forgoten.




STEVE EARLE- So You Wanna Be An Outlaw:




Un dels discs de rock-country més interessants de l' exercici ens l' ha dut una institució com és l' Steve Earle. Grabat al costat de la seva banda The Dukes, Earle fa un particular homenatge al moviment musical "Outlaw Country" i en concret als grans Willie Nelson i Waylon Jennings (qui va deixar el seu lloc a Big Bopper en la fatídica avioneta on també van morir Ritchie Valens y Buddy Holly) . Un fresc disc de gènere on es combinen balades, mig temps i accelerades peces de ball per recordar i posar al lloc on es mereix el Country dels foragits.

Cançons preferides: So You Wanna Be An Outlaw, Looking For A Woman,Sunset Highway.



JASON ISBELL & THE 400 UNIT- The Nashville Sound:




Des que va sortir del centre de desintoxicació el 2012, el Jason Isbell ha encadenat tres discarros com són "Southestern" (2013), "Something More Than Free" (2015) i ara aquest junt amb The 400 Unit on dona una lliçó magistral on abraça magistralment el sons de Nashville, la ciutat on s' ha refugiat amb la seva dona i membre de la banda d' acompanyament. Un tractat de balades, mig temps i cançons d' autor de puresa americana.


Cançons preferides: If We Were Vampires, Molotov, Hope The Hight Road. 






BONUS TRACK:



JD MCPHERSON- Undivided Heart & Soul:





Quin canyonàs en tot l' estómac ha estat el tercer treball d' aquest músic d' Oklahoma que ens recupera el rockabilly y el rythm n blues per la porta gran a base de ritmes tant frenètics com irresistibles, ànima soul i energia pel porus. I el que és millor, ho ha fet sonant actual com mai.

 Cançons preferides: Desperate Love, Bloodhound Rock, Lets Get Out Of Here While You' re Young.