sábado, 18 de junio de 2011

JOHN CALE - PARIS 1919 a l´Auditori del Forum (Primavera Sound) 28-5-11

Després de gravar l´ obra mestra “White Light/White Heat” (1968), la segona de la Velvet Underground, John Cale va haver d´ abandonar la banda. Sembla ser que la coexistència dins la magistral formació amb l´ altre geni Lou Reed va desencadenar que l´ autor de “Transformer” - diuen que pres de la gelosia del talent del gal·lès -posés entre l´ espasa i la paret a la resta de l´ agrupació al fer-los escollir qui dels dos havia de plegar.

Un cop fora, el multinstrumentalista va centrar la seva atenció musical en la producció d´ altres músics amb treballs tant notables com van ser el debut dels Stooges, alguns discos de Nico o de Nick Drake i més endavant el “Horses” de la Patti Smith, fent palesa la seva capacitat creativa. No obstant, durant aquest període també es dedicaria a la composició i a la gravació de material propi. Com quan al 1970 va treure al mercat “Vintage Violence”, un disc de marcat caràcter folk, i un any després un complexa i vanguardista “The Academy In Peril” , totes dues antesales de la seva obra magna i del que és un dels millors tractats pop-rock que mai s´ han fet. Estem parlant del “Paris 1919” (1973).

Reconec que no he profunditzat en la seva obra en solitari però si que he de dir que aquest disc en majúscules està entre els meus preferits de sempre, havent-me enganxat des del primer dia que vaig tenir la fortuna de poder-lo escoltar.

A “Paris 1919” Cale explota les seves qualitats no sols compositives sinó també instrumentals. Estem parlant d´ algú que als cinc anys ja s´ iniciava a l´ estudi de la música clàssica i als vuit ja composava. I és precisament classicisme el que revessa al disc. Amb una instrumentació altament treballada que fa lluir cada un dels vuit talls amb la veu poderosa i afinada de l´ ex Velvet com a fil conductor.

Aixímateix, els textos que acompanyen les dolces melodies denoten l´ intel·lectualisme del seu creador, el qual amb aquest disc intentava rememorar el Paris de principis de segle XX. Resulta evident que en l´ època en que va composar-lo, el denominat enfant terrible del rock es trobava en un període d ´ especial inquietud i d´especial interès per tot el que tenia a veure amb la filosofia o la poesia. A tot això hem d´ afegir els abusos d´ absenta i d´algunes drogues que l´ influenciaven en les seves produccions preminenment experimentals. En aquest cas, però, Cale va aparcar la recerca de noves formes per moldejar un disc més convencional i inspiradament bonic que concentraria cada un dels seus aprenentatges clàssics sense semblar excessiu i superflu, quelcom que havia sovintejat els anys anteriors en les denominades òperes-rock.

Però centrem-nos en com vam reviure aquest “Paris 1919” a l´ Auditori del Fòrum el dia 28 de maig passat dins del Festival Primavera Sound:



Havent pagat el peatge d´ esperar i fer cua a primera hora de la tarda d´un dissabte calurós, els escassament 3.000 espectadors que teníem cabuda a l´ Auditori vam anar poblant les nostres localitats. Després d´ un preludi irritant pels nostres oïdes gràcies a un so de viola distorsionada (només un autèntic esnob podria exaltar-ho!) les llums es van abaixar i a l´ hora assenyalada amb la puntualitat britànica que era d´esperar van començar a aparèixer músics damunt l´escenari, fins a un total de dinou, majoritàriament clàssics (l´orquesta BCN216) però alguns de la banda rock. I darrera de tots ells un John Cale sorprenentment vestit amb armilla i faldilla escosesa entrant amb tota la parsimònia i situant-se al darrere dels teclats. El silenci expectant era preludi del que havia de venir...

Des de les primeres notes de l´ autobiogràfica “Child's Christmas In Wales” vam poder comprovar com la intensitat, l´ optimisme i els curats arranjaments amb els quals va ser gravada seguien intactes al pas del temps. Malauradament la veu no n´ havia sortit igual d´ indemne, i amb “Hanky Panky Nohow” la gola del gal·lès va haver de tirar d´ ofici per poder mantenir les virtuts originals. Amb “The Endless Plain of Fortune” el deleit del seu particular pop de cambra avançava i el disc se´ns escorria de les mans. És el que va passar amb l´ esperada “Andalucia” una preciositat de cançó on la metàfora de l´ amor serveix per lloar a unes terres encisadores. Ens trobàvem a l´ autèntic clímax del concert (i del festival) junt amb la que la va seguir, l´explèndida “Paris 1919” amb els seus violins lluminosos i la seva tornada mítica a to de “You´ r A Ghost laralarala”. Per tornar-se boig.

La literària “Graham Greene” i la històrica “Half Past France” evidenciaven encara més la magnitud del disc i el nostre privilegi de poder-lo paladejar en directe amb tots els seus matisos instrumentals. I després d´ aquestes “Antarctica Starts Here” que enlloc de murmurejar-la com va fer en el disc Cale la va cantar a viva veu. Té sentit el canvi si atenem que mentre que en el vinil era la última peça, en el directe va ser la penúltima abans de “Macbeth” que havia estat saltada del seu ordre. Aquesta darrera, un rock´ n roll festivaler, em va semblar ideal per concloure la part de la interpretació del disc, alegre i rítmica, probablement la més típica de totes les del “Paris 1919”, pop de tota la vida.





En acabar l´ èxtasis em va venir la incògnita de si ja havia finalitzat l´ audició o bé si s´ afegiria alguna altre peça, tant debò fos alguna de la Velvet o la versió d´ “hallelujah” que li havia vist interpretar en directe en un homenatge a Leonard Cohen. El que va succeir aleshores va ser que l´ orquesta va abandonar l´ escenari, restant únicament la formació rockera amb en John al capdavant (guitarra electrica en mà), a la que s´hi va afegir un cor de tres veus femenines per interpretar una recent “Jumbo intha Mothernworld” (2006). En aquell moment qualsevol comparació resultava del tot odiosa i d´ alguna manera havíem de retornar a trepitjar de peus a terra després del que acabàvem de gaudir. També vindrien dues de noves “Hey Ray“ i “Sentimental”, per aquesta darrera havien retornat els músics clàssics. Tot plegat evidenciava la irregular trajectòria d´ un rocker que ha estat capaç de mirar als ulls a les muses de la inspiració i després caure en el més trist anonimat de la ma de la mediocritat. Ho confirmaven les següents “Secret Corrida” (1996) i “Hedda Gabler “ i la final “Captain Hook” ambdues del disc “Sabotage” de 1979. Si bé no podem dir que totes elles siguin cançons insuportables o indignes en si, si que podem afirmar que mai passaran sense pena ni glòria en els Ipods o aparells musicals dels qui després d´ escoltar els dos primers treballs de la Velvet Underground i aquest Paris 1919 vulguin aprofundir en la obra del majestuós John Cale.

Per Àlex Guimerà





SETLIST:

PARIS 1919 :

Child's Christmas in Wales
Hanky Panky Nohow
The Endless Plain of Fortune
Andalucia
Paris 1919
Graham Greene
Half Past France
Antarctica Starts Here
Macbeth

Bonus Tracks:




Jumbo intha Mothernworld
Hey Ray
Sentimental
Secret Corrida
Hedda Gabler
Captain Hook

viernes, 3 de junio de 2011

PRIMAVERA SOUND 2011: PARC DEL FORUM (del 25 al 29 de Mayo el 2011):

Digerido un final de semana maratoniano de conciertos es hora de que haga un pequeño resumen de lo que pude ver :

Viernes:

- Avi Buffalo:
En su primera actuación en nuestras tierras, el jovencísimo cuarteto de Long Beach hizo un concierto en el que se limitó a interpretar dos canciones de su homónimo álbum de debut "Remember Last Time" y el single "What ´s In It For" completadas con composiciones inéditas que dejan entrever un próximo segundo álbum. Es digno de mención cómo su líder y factotum Avi Zahner-Isenberg tocaba los solos de guitarra como un poseso al lado de la pasividad y apatía de alguno de sus compañeros. Curioso contraste.







-Tennis:
Pop acaramelado con mirada puesta en los primeros sesenta. Los responsables, el joven matrimonio de Denver formado por Patrick Riley (guitarra) y Alaina Moore (teclados y voz) que nos engancharon rápidamente con sus alegres canciones minimalistas ideales para llenar la tarde en un escenarios menor como el ATP (nombre muy apropiado para el grupo, por cierto).





- Jason Collett:
El canadiense abandonó la pomposidad de Broken Social Scene para ofrecer un íntimo y agradable concierto en el recóndido escenario Adidas en el que sólo precisó de su guitarra acústica y melancólica voz. Folk de toda la vida para tomar un respiro en el festival.




- M Ward:
Con una carrera en solitario mas que consolidada y que trasciende a sus fabulosos proyectos "She And Him" y "Monster of Folk", M. Ward dio muestras en el escenario San Miguel de su poderío rockero de la mano de temas como "Chinese Translation" o una inmejorable versión de "Roll Over Bethoven" tras la cual eché en falta mas rock ´n roll en el Primavera Sound.

-The National:
A pesar de que los de Brooklyn fueron desterrados al lejano escenario Levante fue uno de los conciertos mas concurridos y esperados del viernes. Repasando de lo mejor que podemos encontrar en su exitoso último trabajo (“High Violet”) ““Bloodbuzz Ohio”, “Afraid of Everyone”, “Terrible Love” (estas dos últimas cantadas con Sufjan Stevens), “Sorrow” “Anyone's Ghost” y “Conversation 16” a las que alternó con algunos de sus anteriores éxitos como “ Fake Empire” o . Quizás se les pueda criticar que no son especialmente animosos o comunicativos con el público, pero a todos los que corrimos para verlos nos quedó claro que su directo es tan fresco y potente como lo es su propuesta.


-Belle And Sebastian:
El genial Stuart Murdoch y los suyos tienen tanto repertorio que van muy sobrados. Su capacidad para crear buenas canciones les permite poder hacer varios conciertos sin repetirse y aún así mantener el nivel. Por ello es normal que al acabar uno de sus conciertos todo seguidor comente que le faltó tal o cual canción. Y en su momento en el PS es cierto que faltaron muchísimas que nos hubiera gustado escuchar. Por suerte los escoceses abrodaron muchas de sus joyas centrándose en dos discos el “Write About Love” (2010) de reciente facturación - con “I Want The World To Stop”, “I'm Not Living in the Real World” – y el “Dear Catastrophe Waitress” (2003) que es el que les llevó a un público mas mainstream - con “Step into My Office, Baby”, “I´ m A cuckoo”, “If You Find Yourself Caught in Love”, “Lord Anthony” y la que da titulo al álbum”-. Pero personalmente para mi lo mejor de todo fue poder gozar de las mas antiguas como son “Judy and The Dream of Horses”, “If You're Feeling Sinister”, “Le Pastie De La Bourgeoisie” que nunca falta en sus directos, “The Boy with the Arab Strap” para la que Stuart hizo subir al escenario a bailar a unos eufóricos seguidores y la final “Sleep the Clock Around” una de mis preferidas que tras escucharla pensé “¿qué mas se puede pedir?”.





-Pulp:
Con toda la expectación y aglomeración del viernes concentrada ante sus pies, los ingleses hicieron todo lo que se esperaba de su regreso a los escenarios, repasar sus éxitos de siempre y dar muestras de su energía y carisma . Por el Parc del Forum desfilaron “Babies”, “Do You remember the First Time?” “Sunrise”, “This Is Hardcore y sobre todo un arsenal de melodías provenientes “Diferent Class”. Hasta ocho temas de su obra magna pudimos corear los mas de cincuenta mil fans que allí nos reunimos. Desde la bailonga “Disco 2.000”, hasta la emotiva “Something Changed”, pasando por la popular “Common People” que Jarvis utilizó para homenajear al campamento y a la lucha de los “indignados”. Y por si fuera poco dejó para el bis un “Razzmatazz” dedicada a la sala del mismo nombre de la Ciudad Condal tal como había hecho por el mismo aniversario de la misma. Ah! Y las luces con las letras P U L P reinando en el escenario. Simplemente memorable.



Sábado:


-Fleet Foxes:
Ya sabíamos que sus discos sonaban de maravilla, con sus voces harmónicas y sus arreglos instrumentales depurados, pero después de verlos vimos cómo su directo también está cuidado y no tiene fisuras. Las canciones mantienen su espíritu sin estar enlatadas ni encorsetadas. Tocaron de todo, del primer disco “Ragged Wood” , "White Winter Hymnal”, “Your Protector" y "He Doesn't Know Why" a las que añadieron “Mikonos”, del recién estrenado “The Cascades” , “Grown Ocean”, “Drops In The River”, “Battery Kinzie”, “Sim Sala Bim” y “Helplessness Blues”. Un grupo con una propuesta original y renovada, herederos de la música folk tradicional americana y con clara inspiración en el sonido de “Crosby, Stills, Nash & Young, su fuerte directo da otro argumento para quienes pensamos que los de Seattle y su rock pastoral tienen largo recorrido.





-P J Harvey:
Ataviada con un vestido blanco y un peinado de lo mas extravagante al mas puro estilo ninfa mitológica la Polly Jean dio un repaso a su último e imponente disco "Let England Shake" (2011) desgranando todas sus piezas a escepción de dos y alternando la guitarra con el autoharp. Acompañada de sus habituales colaboradores John Parish y Mick Harvey completó una notable actuación menos rockera de lo habitual y mas acústica en la que también dio cabida a clásicos como "C'mon Billy", "Meet Ze Monsta", "Pocket Knife", "Down By the Water" o "The Debil" de su anterior e igualmente imprescindible trabajo.



-Animal Collective:
Su sonido no es fácil para alguien que no es ni de lejos seguidor de la música electrónica. No obstante su propuesta experimental que tantea la psicodelia y el noise hicieron que me interesara en su momento por el “Merriweather Post Pavilion” (2009) mas aún después de haber recibido tantas buenas críticas. De este modo me acerqué al escenario San Miguel para ver cómo su puesta en escena no escatima en colorido, ya por sus indumentarias como por los videos alucinógenos que acompañaban en las pantallas, y como sus ritmos tribales y distorsiones no son precisamente santo de mi devoción, mas aún cuando el colectivo animal hizo un concierto demasiado experimental a mi modo de ver y para nada comercial, cuando realmente quizás hubiera sido lo conveniente al ser uno de los nombres fuertes del cartel.

-Mujeres (versionando a The Beatles):
Cuando los festivaleros se encontraban apurando sus últimas cervezas del fin de semana bailando al son de los temazos de DJ Coco (ya empieza a ser un clásico del evento) cuatro músicos trajeados interrumpieron la sesión para sorprender a la concurrencia con buenas versiones de los Fab 4: “I Saw Her Standing There”, “Please please me”, “She Loves You” y “I Should Have Known Better”. Los individuos en cuestión no eran otros que el grupo barcelonés “Mujeres” quienes revisaron los anteriores temas de modo fresco y con su particular punk-garage sesentero. Un acierto de la organización y una suerte mía por estar rondando por allí.

Texto Àlex Guimerà
Fotos Ana H. Janés (excepto la de la PJ)

PD: El concierto de John Cale del sábado merece un post aparte.
PD2: Gozar del directo de la PJ hizo que me perdiera al bueno de Dean Wareham de Galaxie 500 que era otra de las mejores propuestas del festival que por desgracia no se supo programar mejor.