THE SIMPSONS ROCK´N ROUTE-METAL

Homer Guitar Hero

 

 

 

 

 

 

                      
      Otto, el heaviata conductor de l´autobús escolar de Springfield

                                   
                                   Bart a la banda real (?) Spinal Tap

 

        Aerosmith, ni l´Steve Tyler ni el Joe Perry s´escapen a ser simpsonitzats

           
      Aerosmith actuant al bar del Moe en l´episodi "Flameado de Moe"

 Els Bon Jovi més recents i la parodia a una de les pitjors portades de discos de la història  (parlem de la portada de  "Have A Nice Day" del 2005 )

 

                  
                                 Uns clàssics del gènere: els Metallica

Metallica a bord d´una furgoneta conduida pel secundari "Topo"

 

 

Otto amb Jason Newsted i Kirk Hammett de Metallica

 

                         Els ACDC simponitzats per un fan

                                      
                              Aquí un altre fan s´atreveix amb Judas Priest

                                               
                                                Homer fan dels Guns´n Roses???

                                              No podia faltar el nostre estimat Lemmy

                                          
                       Kid Rock en una de les temporades recents de la sèrie

                 
                                 Els Kiss una mica desestructurats

                              L´Ozzy Osbourne entregant uns premis

                                        Els californians Korn

                                               La Maggie metalera

                                      
                               Siniestros, la familia Simpson al complert


  I per acabar... 3 bloggers simpsonitzats (uns més metaleros que els altres...)

                                                                              RAUL

                                                                           JUANJO

                                                                             ALEX

GRANDES DISCOS: Crooked Rain, Crooked Rain (1994) por PAVEMENT:

 

La disociación arte y popularidad es constante no solo en la pintura o en la literatura si no también en el mundo de este arte al que conocemos como rock. Creatividad, talento e innovación no han ido necesariamente asociados a las ventas astronómicas de discos, los grandes taquillazos ni al reconocimiento masivo de los medios de comunicación. Es mas, la mediocridad muy a menudo ha impostado el talento del mismo modo que gente cuyo ingenio ha supuesto avances e influencias para el futuro desarrollo de la evolución musical han sido ignorados por la industria y por sus canales Mainstream . Uno de los más recientes ejemplos lo encontramos en Pavement, una formación norteamericana de indie rock a la que muchos han calificado como “la banda de los noventa”. Y razones no les falta.

Formados tras la senda marcada por bandas de rock independiente “Made in USA” de los ochenta como REM, Sonic Youth, Husker Dü o Dinosaur Jr. precisamente llenaron el vacío dejado por estos en una década de los noventa en la que estos cayeron hacia un éxito masivo (hablo especialmente de la banda de Michael Stipe) o hacia su disolución u olvido. Pioneros del movimiento Low-Fi cuya máxima premisa era recuperar para el rock la autenticidad de su sonido mas directo y crudo utilizando medios tecnológicos simples en las grabaciones; con su primer álbum “Slanted and Enchanted” de 1992 lograron captar esa aura amateur pretendida a lo que añadieron unas letras ingeniosas a la vez que incisivas.

                               

Pero fue dos años mas tarde cuando alcanzaron su cenit creativo de la mano de este monumental "Crooked Rain, Crooked Rain". Un segundo trabajo en dónde el conjunto cambió su composición ya que una de sus almas Gary Young tuvo que ser expulsado por sus incipientes problemas con las drogas y el alcohol y por su comportamiento conflictivo e imprevisible durante las giras. Al parecer, el ex-hippie y batería se levantaba a media actuación para dar vueltas entre el público, si es que no se había quedado colapsado y dormido encima de los bombos, sin contar con las veces que se plantaba en la puerta de la sala para regalar a sus fans ensaladas o puré de patata.

Por ello y para completar la banda llegaron unos tipos normales llamados Bob Nastanovich, Mark Ibold y Steve West que se añadieron a Steven Malkmuss (guitarra, voz e imagen de Pavement) y Scott Kannberg para irse a gravar a Londres bajo las órdenes de Joe Boyd, antiguo productor de ilustres como Nick Drake o Fairport Convention, con quien no faltaron las tensiones.

En el plano musical, relajaron su estilo de tocar y fueron menos Low-Fi que en su debut aunque se mantuvieron fieles a su fórmula original. Y es allí donde precisamente recae su grandeza: en cómo supieron hilvanar a través de atractivas melodías pop todo el ruido, el caos sónico y las estructuras disonantes aprendidas de las bandas de los ochenta.

                                     

En "Crooked Rain, Crooked Rain", además, vemos un eclecticismo que caracterizará al conjunto a base de sus múltiples influencias: desde la siempre referenciada Velvet Underground - especial atención a las similitudes en el canto de Malkmus con Reed - a los mancunianos The Fall, pasando por Dinosaur Jr. o The Kinks. Pero especialmente la fusión distorsión y melodía herencia de los Sonic Youth y la adopción de las alternancias altos-bajos de inevitable recuerdo a la banda de Frank Black (Pixies).

Así, “Silence Kid" - en edición original por error de impresión se titulaba "Silence Kit"- llama la atención por su imprevisible aunque coherente cambio de ritmo. De "Stop Breathin'" destaco los acordes hipnóticos de su magistral guitarra final, de "5-4=Unity" su inspiración en el jazz, de "Newark Wilder" su delicado y frágil desorden.

Luego vienen "Unfair" y "Gold Soundz", piezas centrales de la obra. La una invade por su ritmo desgarrador y bien hubiera podido sido compuesta por el mismísimo Kurt Cobain, la otra es mas pop y está conducida por una sublime guitarra rítmica.

Y qué decir de "Cut Your Hair", uno (sino el mayor) de los emblemas de la formación que incluso tonteó con el éxito. Se trata de una crítica mordaz contra aquellas bandas de rock que cuidan demasiado su estética en lugar de preocuparse por su arte. Otra a destacar es "Range Life" , un fabuloso medio tiempo con alma naif y cuerpo minimalista. Es la perfecta antesala del camino que tanto y tan bien luego explorarían bandas del Alt-Country capitaneadas por Jeff Tweddy y sus geniales Wilco. En su letra, además, se incluyen referencias despectivas a Smashing Pumpkins y a Stone Temple Pilots que no sentaron demasiado bien a los afectados.

En cambio "Heaven Is a Truck" se convirtió en una de las favoritas de sus fans a pesar que Malkmuss la metió en las sesiones de remasterización a escondidas y en contra de la voluntad de sus compañeros. La siguen "Hit the Plane Down" caótica pero manteniendo cierta coerencia, quizás por virtud de su contundente línea de bajo; y "Fillmore Jive", especial homenaje a los mods ingleses de los sesenta, cuya épica cierra magistralmente un álbum lleno de matices para explorar.

Curioso que teniendo muchos elementos de grandeza pasaron a ser considerados como extraños y como banda de culto para una minoría, cuando bien tenían talento suficiente para poder arrollar el mercado y encumbrarse hacia el estrellato. El problema quizás se encontraba en su imagen de tipos corrientes: ni consumían cocaína, ni estaban atormentados, y menos aún cuidaban su estética. Se trataba simplemente de varios jóvenes que se divertían haciendo música y experimentando con ella.
 

Encima en nuestro país pasaron prácticamente desapercibidos ya que apenas lograron entrar en los circuitos de la música independiente de los noventa cuya hegemonía recayó en los prolíferos y abundantes grupos británicos y sus a menudo fáciles y seductoras artimañas que lograron el interés masivo de los alternativos sin dejar grandes aportaciones para el futuro del rock, con contadas (pero notables) excepciones. Aunque es fácil decirlo a tiro pasado el tiempo y la distancia hacen que los discos se revaloricen en su justa medida, a la vez que nos ayudan a comprender el alcance y el sentido de la frase de “mas vale caer en gracia que ser gracioso”. Y la gracia en los noventa se encontraba al lado de los Pavement.

Por Alejandro Guimerà

 

RANGE LIFE

after the glow, the scene, the stage, the set
talk becomes slow but there's one thing i'll never forget:
hey, you gotta pay your dues before you pay the rent.
over the turnstile turn out in the traffic
there's ways of living it's the way i'm living
right or wrong, it's all that i can do,
and i wouldn't want to let you be
i want a range life, if i could settle down,
if i could settle down, then i would settle down
[x2]
run from the pigs, the fuzz, the cops, the heat
pass me your gloves, there's crime and it's never complete
until you snort it up or shoot it down
you're never gonna feel free
out on my skateboard the night is just hummin'
and the gum smacks are the pulse i'll follow if my walkman fades
but i've got absolutely no one, no one but myself to blame
don't worry- we're in no hurry
school's out, what did you expect?
i want a range life, if i could settle down,
if i could settle down, then i would settle down
[x2]
out on tour with the smashing pumpkins
nature kids, i/they don't have no function
i don't understand what they mean
and i could really give a fuck.
the stone temple pilots,
they're elegant bachelors
they're foxy to me are they foxy to you?
i will agree theY DESERVE absolutely nothing
nothing more than me
dreamin' dream dream dream....

GRANS DISCOS DEL 2012

Tornem a la càrrega. Per quart any consecutiu ha arribat l´ hora de fer balanç de quins han estat els nostres discos escollits d´ aquest any acabat, un any especialment productiu en l´ aspecte musical, el qual es tradueix en que hem enxamplat una mica la llista. Per cert, s´ accepten propostes. Feliç 2013 a tothom!

1.- CALEXICO- Algiers.

En aquest 2012 ens ha arribat la versió més trista, asserenada i melancòlica dels grans Calexico. Amb això, "Algiers" rebrota una bellesa i una sensibilitat madura que respecta el particular eclecticisme musical dels anteriors treballs ja que aquí no hi falten les dosis adequades de country, indie rock, música tradicional mexicana i jazz. Una preciositat de disc que ja sona a clàssic de demà i que ens fa veure que a dia d´ avui també es fa bona música.

Cançons Preferides: Splitter, Fortune Teller, The Vanishing Mind.

2.- NADA SURF - The Stars Are Indifferent To Astronomy.

Amb una carrera musical que ja ha arribat als 20 anys, els novaiorkesos continuen fidels a la seva fórmula power-pop i no deixen d´ oferint-nos cançons tant rodones i vibrants com sempre però com mai. Un fabulós treball en el que el trio sona més semblant a “High/Low” (1996) que al "Lucky" (2008) enèrgics i senzills però alhora melòdics. Tant senzill de dir i tant complicat de fer.

Un apunt, la banda ha extret cinc temes de l´ àlbum per regravar-los en format acústic en un EP anomenat “The Dulcitone Files” que només es ven on-line o als seus concerts.

Cançons Preferides: Jules And Jim, The Moon Is Calling, Looking Through.

3.- JACK WHITE- Blunderbuss.

Aquest paio no para mai. Després d´ haver tancat la seva etapa amb White Stripes i d´haver aparcat els seus múltiples projectes (els Racounteurs i els Dead Weather) i bandes sonores, al abril ens va arribar el seu primer llarga duració en solitari on ens va deixar ben clar qui és. Sempre imprevisible i alhora captivador, a "Blunderbuss"ofereix una lliçó magistral del rock dels seixanta i setanta ja que passa pel folk, pel country i la psicodelia i també pel hard rock blues. Pura energia rock ´roll!!!

Cançons preferides: Sixteen Saltines, I´m Shakin´, I Guess I Should Go To Sleep.

4.- BEACH HOUSE – Bloom.

Després d´ emocionar al planeta indie amb el deliciós “Teen Dream”, l´ Alex Scarly i la Victoria Legrand han tornat a la càrrega amb el seu particular dream-pop ple de sensibilitat i melangia millorat en quan a arrenjaments i tractament de les textures sonores. Un meravellós disc de confirmació d´ un duet que fan créixer l´ univers pop. Especial atenció a “Myth”.

Cançons Preferides: Myth, The Hours, On The Sea.

5.- REDD KROSS - Ressarching The Blues.

Tres lustres hem hagut d´esperar per escoltar el sisè disc d´estudi de la banda dels germans Mc Donald que ve ple de power pop, punk, rock i pop melòdic. Un disc contundent alhora que complert i atractiu on els Redd Kross ens demostren que encara tenen molt a dir i que els obliga a no tornar-se a apalancar per retornar a l´estudi de gravació. Uns clàssics d´abans, d´ara...i esperem que d´ un futur proper.

Cançons Preferides: Stay Away from Downtown, Dracula´s Daughter´s, Winter Blues.

6.- LEE NARALDO -Between the times and the tides.

Amb els Sonic Youth sempre l´ hem vist a la ombra de Kim Gordon (baixista) i de Thurson Moore (veu i guitarra) aportant menys composicions que aquells. Ha estat amb el seu quart disc en solitari quan s´ ha reivindicat i destapat com al gran músic de talent que és. Menys experimental que en els seus anteriors treballs, “Between The Times And The Tides” és un molt bon disc de marcat caràcter pop-rock dels 90. Madur i força més relaxat que amb la seva banda, en Lee ens ha regalat una de les que ha estat – sense cap mena de dubte - millors sorpreses de l´ any. I ho ha fet per mèrits propis.

Cançons Preferides: Waiting On A Dream, Off The Wall, Lost (Plane T Nice).

7.- COWBELL- Beat Stampede.

Aquest disc apareixerà a poquíssimes llistes de l´any al nostre país. Es tracta d´ un dels darrers descobriments de les terres britàniques, un poderós duet a l´estil White Stripes que debuta amb 10 bufetades a la cara del modernisme mediocre a base de recuperar (i actualitzar) els sons dels seixanta: rythm n blues, garage, soul,... A sobre es permeten el luxe de fer una balada magistral com "All In Good Time". Un nom molt a tenir en compte per als qui adorem el rock atemporal.

Cançons Preferides: Talluah, Mississipi, All In Good Time.

8.- TIGERCATS- Isle Of Dogs.

Genial debut d´aquests londinencs sense pretensions que a base de cançons alegres i contagioses s´han plantat davant d´un panorama britànic insípid i força estancat. De tendències a les melodies més popies de l´indie rock americà dels 90 i similituds amb bons grups com són Vampire Weekend o Wedding Present haurem de tenir-los en compte cara el futur. Esperem que a diferència de la majoria dels debuts no ens decebin amb el seu segon disc.

Cançons Preferides: Coffin For The Isle Of Dogs, Full Moon Reggae Party, Easter Island.

9.- BAND OF HORSES- Mirage Rock.

Serà l´edat, però és d´ agrair que segueixin proliferant discos com aquest: allunyats d´ estridències barates, aventures psicodèliques sense sentit o pretensions absurdes de vanguardisme. Dos anys després de l´ encisador "Infinite Arms" els BOH han renovat la nostre confiança tirant de nou d´acústiques acurades, netes harmonies vocals i bones estructures de les cançons. Uns altres que no ens fallen.

Cançons Preferides: Knock Knock, How To Live, Electric Music.

10.- BEACHWOOD SPARKS- The Tarnished Gold.

Amb una barreja de country folk pop delicat que beu de les herències de grans com The Byrds, CSN&Y o The Band els de Los Angeles protagonitzen el disc barroc del 2012 que és el seu tercer llarga duració després del "Once We Were Trees" de 2001 (!!!). Tretze enormes cançons que semblen d´una altre època i que ens transporten als ambients més plàcids.

Cançons Preferides: The Tarnished Gold, Talk About Lonesome, No queremos oro.

11.- FANFARLO - Rooms Filled with Light

Els denominats “British Arcade Fire” ens han enviat un missatge ben clar: estan aquí per quedar-se. I és que amb la continuació del seu debut “Reservoir” (2009) ens ha quedat palès que no van ser una moda passatgera i que tenen corda per estona. En aquest “RFWL” tiren més de sintetitzadors, teclats i d´influències dels vuitanta tot i que mantenen els violins i la secció de vents, i com no el seu especial toc per fer bona música moderna.

Cançons Preferides: Deconstruction, Shinny Things,Tightrope.

12.- THE SHINS- Port Of Morrow .

Ja quasi ens havíem oblidat d´ aquesta meravellosa formació que des del "Wincing the Night Away" de 2007 no havia tret cap treball i l´ espera ha valgut la pena. De fet parlem de The Shins com podríem parlar de James Mercer, ja que no només és l´ autèntica ànima del projecte sinó també l´ únic supervivent dels primers Shins després d´ haver fet fora als seus companys per fitxar a nous músics. És per això que signa i canta cada un dels deu dolços i càndids talls pop que conformen aquest flamant “Port Of Morrow”.

Cançons Preferides :Simple Song, It´s Only Life, No Way Down .

13.- LIGHTSHIPS – Electric Cables.

Gerard Love no sols és el baixista i una de les veus dels escocesos “Teenage Fanclub” sinó que també és autor de molts dels seus èxits. Ara en solitari i acompanyat d´ alguns dels seus companys (i membres de Belle And Sebastian) ha donat llum a un projecte que desprèn les millors essències del pop-rock més melós, tendre i intimista. Un disc ple de textures i melodies fràgils que millora amb les escoltes. Música de cotó de sucre per deixar-se endur.

Cançons Preferides: Muddy Rivers, Sweetness In Her Spark, Streeching Out.

14.- DR. DOG- Be The Void.

Sensacional treball d´aquest combo de Pensylvania de més de deu anys de carrera en el qual s´han posat a experimentar i per això s´han allunyat de la música rock-folk tradicional americana - tant en voga avui en dia curiosament - per sonar més pop i en ocasions una mica psicodèlics. I ho han fet utilitzant sintetitzadors, percusions africanes i melodies no sempre fàcils. Un bon disc d´un grup que va a la seva, arrisca i guanya.

Cançons Preferides:Lonesome, These Days, Heavy Light.

15.- MUMFORD & SONS- Babel.

Un dels noms de moda del panorama indie. Malgrat ser oriunds de Londres es podria pensar que són de New Orleans, doncs la seva música desprèn cultura americana a dojo: country, folk i inclús bluegrass. Amb aquest "Babel" segueixen amb el llenguatge musical de l´anterior "Sigh No More". Tirant de melodies encisadores, càntics èpics i ritmes vibrants gràcies a ells els banjos tornen a ser moderns, el que és millor, han situat a la candelera una música oblidada per el gran públic. Com a sorpresa final el bonus track una versió de "The Boxer" on compten amb ni més ni menys que el seu autor (Paul Simon).

Cançons Preferides: Babel I Will Wait, For Those Below.

16.- BILL FAY- Life Is People.

Un dels discos que ens ha deixat amb la boca oberta és aquest “Life Is People” d´un cantautor anglès anomenat Bill Fay. Curiosa és la seva historia, com després d´una curta i desaparcebuda carrera transcorreguda entre 1967 i 1971 ha retornat passats més de 40 anys i una vida d´ allò més corrent – ha treballat en tasques de neteja, en un supermercat, de jardiner i de recolector de fruites entre d´altres -.

Amb cançons plenes de poesia, bellesa i delicadesa ens mostra com el rock el 2012 encara pot ser sincer i pur. Quelcom que es confirma amb el fet que destina tots els guanys a Metges Sense Fronteres. Merci per la lliçó Mr. Fay, ens feia falta.

Temes preferits: There Is A Valley, Never Ending Happening, Empires.

Per Àlex Guimerà

BONUS TRACKS:

17.- TWO GALLANTS - The bloom and the bligt.

Tras cinco años de silencio el dúo de San Francisco ha vuelto a la carga más brutal y escandaloso que nunca. Recrudeciendo su sonido y distanciándose del folk de raíces con el que nos cautivaron en el pasado, Adam Stephens y Tyson Vogel se han vestido con sus galas más rockeras y han querido capturar en este cuarto disco la intensidad sobrecogedora de sus directos. La fiereza siempre estuvo allí, pero si antes se asomaba sin aderezos, apoyada únicamente en el lirismo punzante, los arreglos desnudos y la voz rasgada, ahora lo hace escudada en la estridencia y la distorsión. El efecto es tal vez menos sutil, pero también más inmediato e igualmente formidable.

Canciones Favoritas: Song of songs, Broken eyes, Winter's Youth.

Por Elisenda Hernández Janés

18.- The VACCINES- Come Of Age.

19.- XX- Coexist

20.- BRENDAN BENSON – What A kind Of World

21.- DJANGO DJANGO - Django-Django

22.- ALABAMA SHAKES- Boys & Girls

23.- DR. JOHN- Locked Down

24.- BOB DYLAN- Tempest.

25.- GRIZZLY BEAR- Shields.