viernes, 25 de septiembre de 2009

I´M YOUR FAN: LEONARD COHEN 21-09-2009 al Palau Sant Jordi

El 2009 ha estat un molt bon any de concerts per a mi, iniciat pel desconcertant Robert Fripp, he vibrat amb la força dels ACDC, bocabadat amb un incomensurable Neil Young i emocionat amb el rock clàssic del John Fogerty. Però el millor estava per arribar, i lluny de la virtuositat guitarrística dels mencionats predecessors, el passat dilluns vaig poder gaudir d´ un directe que mai s´ esborrarà de la meva retina i menys encara de la meva pell.
Com si del més meticulós dels pintors es tractés, Leonard Cohen va agafar la seva particular paleta de poesia y melodies per pintar poc a poc una autèntica obra d´ art, perquè el que va succeir la nit del 21 de setembre de 2009 al Palau Sant Jordi de Barcelona va ser això, un recital esdevingut obra d´ art. Preocupat jo per l´ incident de València en que el canadenc va defallir en ple escenari víctima d´ una intoxicació alimentaria, i essent conscient que per algú de la seva edat (el mateix dia 21 en feia 75) les limitacions podrien ser paleses, vaig descobrir finalment com n´ estava d´ errat.
A pocs minuts passats de dos quarts de nou va aparèixer tota la banda per finalment entrar el nostre protagonista, rebent una més que merescuda ovació dels més de 14.000 espectadors allí congregats a les que va respondre amb humils reverències i oferiments del seu carismàtic barret cap a l´ audiència, i el que és més destacable, sense perdre el seu entranyable somriure, tot recollint el ram de flors que li van regalar. A continuació el primer esboç de concert amb la memorable “Dance me To The End Of Love” on ja d´ entrada va quedar evident lo intactes que es troben tant la seva veu com el seu incomfusible estil. A aquesta la seguirien una pila més, amb un Cohen vigorós, sense donar cap mostra de cansament, agenollant-se, movent-se per l´escenari dinàmic i sobri, elegant, amable i innocent, i per damunt de tot respectuós amb el respectable, valgui la redundància. El repertori una meravella, com ho són la gran majoria de les seves cançons, doncs per sobre de tot ell té cançons en majúscules i aquestes van anar sortint una a una sense escatimar el més mínim, pintant un paissatge de emocions impossíble de superar i molt difícil d´igualar damunt un escenari. El concert es va dividir en dues parts de més d´una hora amb un intèrval de descans de mitjà hora, i al final de tot els bisos.
Menció a part mereix la seva banda d´ acompanyament -formada per sis músics i tres coristes- que és més que això, ja que cada membre va brillar amb llum pròpia tenint cadascú la seva petita porció de protagonisme en què van poder exhibir les propies inesgotables aptituds. Amén de les dues rondes de presentacions per part de l´anfitrió de cada músic. Així Sharon Robinson, corista, vocalista i coautora de temes com “Everybody Knows” o “Boggie Street”, aquesta interpretada per ella mateixa al final del segón set amb la seva poderosa veu, i de la que Cohen es va referir com la seva “My Secret Wife”, fent un joc de paraules amb la cançó “In My Secret Life”. O les coristes Webb Sisters, vestides per a l´ ocasió i mostrant les seves dots gimnastes, que van cantar amb nota alta “If It Be Your Will” i “Chelsea Hotel”. I què dir d´un dels protagonistes de l´event, sense el qual les cançons no haguéssin sonat tant memorables: el guitarrista saragossà (i resident a la Ciutat Comtal) Javier Mas, mestre de la bandurria, laud, guitarra i tot el que li poséssin al davant. O el baixista i director musical Roscoe Beck, present i responsable a l´igual que Mas en la gira d´homenatge “Acords amb Leonard Cohen” que va passar per terres catalanes l´any 2007. Un luxe de banda, en què cada so, cada arrenjament estava meticulosament escollit i posat en el moment i sentit adequat, el mestre va posar la resta...
A la mencionada “Dance Me To The End Of Love” inicial, tota una declaració d´intencions, va seguir-la “The Future” i “Ain´t No Cure For Love” , després la qual va agrair-nos el càlid acolliment rebut al que el públic va respondre amb un improvitzat i alhora adequat “Happy Birth Day To You”. Acte seguit el primer gran clàssic de la vetllada, “Bird On The Wire” del “Songs From Room” de fa 40 anys, que em va semblar melancòlica i càlida com la original i sobre tot indemne al pas del temps. En aquesta primera part també tocaria “Who By Fire” “Lover Lover Lover” o “Hey That's No Way To Say Goodbye”pinzellades de la seva primera època, alternades amb les més recents, “In My Secret Life”, “Waiting For A Miracle” o “Anthem” aquesta iniciada a mode de rapsoda.
Passat el merescut descans, va retornar amb l´artilleria pesada, primer una “Tower Of Song”, que ni pintada per a l´ocasió, després la inmortal “Suzanne” interpretada únicament amb la seva guitarra i veu, el que va deixar aturat a tant concorregut aforament que aguantant-se la respiració deborava la magistral peça. L´emoció es percebia en l´ambient, i no ho dic com a tòpic, els que allí hi eren de ben segur m´ hauran entès. La fulla de ruta estava escrita: la adorable “Sisters Of Mercy”, la delicada “The Gypsy´s Wife”, la històrica “The Partisan” amb les boniques estrofes en francès que tant bé sonen en veu del canadenc, la singapurense “Boogie Street” que com hem dit va interpretar la Sharon, la extasiadora “Hallelujah” que mai em cansaré d´escoltar-la, l´elegant “I´m Your Man”, les campanes d´ “Anthem” que va començar-la a recitar i l ´homenatge a Lorca de “Take This Walz”, que semblava que seria la darrera, doncs a l´acabar-la en Leonard va abandonar l´escenari enmig de les fortes (i constants al llarg a la nit) ovacions tot fent infantils saltironets.
Però no, l´obra no estava rubricada, i calia posar una cirera al pastís, i aquesta van ser els bisos, reflexe de personalitat, entrega incondicional al públic i incombustió total per part del poeta. Així la meva preferida de sempre, “So Long Marianne”, conmovedora i bucòlica, tocada amb la banda, no em va estranyar que una part de la graderia al obrir-los el pas a la pista s´ avançéssin com posseïts directes cap a l´escenari. I la festa seguia, ballant i corejant “First We Take Manhattan” o plorant amb la preciosa “Famous Blue Raincoat”. O aquell moment de les Webb Sisters amb “If It Be Your Will” i “Chelsea Hotel n.2”, o també els solos que van oferir cada músic, que lluny de ser pesats van ser frescos i àgils, o el ritme de “Closing Time”...
Però per desgràcia tot el que comença s´acaba, i el final el va posar un simpàtic “I Tried To Leave You” on els jocs de paraules van sorgir amb “I Hope You´re Satisfied”, i la “Whither Thou Goest” cantada a Capella just abans de dessitjar-nos enmig de reberències que les nostres vides fóssin tant dolces com una poma banyada en mel, sense menció dels agraïments a la nostre hospitalitat i altres flors que ens va anar tirant. I arribats aquest punt, els nostres aplaudiments insaciables van veure com s´esfonia de l´escena fràgil i humil alhora que ferm i grandiloqüent, i va ser aquí quan em va invair aquella amarga sensació de tenir la quasi certesa que seria el darrer concert seu que mai més viuria en directe.

SETLIST

SET I
Dance Me To The End Of LoveThe Future, Aint No Cure For Love, Bird On The Wire, Everybody Knows, In My Secret Life, Who By Fire, Hey That's No Way To Say Goodbye, Lover, Lover, Lover, Waiting For A Miracle, Anthem
SET II
Tower of Song, Suzanne, Sisters Of Mercy, The Gypsy's Wife, The Partisan, Boogie Street, Hallelujah, I'm Your Man, Take This Waltz

BISOS:
So Long Marianne, First We Take Manhattan, Famous Blue Raincoat, If It Be Your Will, Chelsea Hotel n. 2, Closing Time, I Tried To Leave You, Whither Thou Goest
Per Àlex Guimerà

lunes, 21 de septiembre de 2009

MR. BIG : Reunion Tour 2009.



A principios de este año se anunció el regreso y la gira de reunión de MR. BIG, con motivo de su 20 Aniversario. En un principio, dicha gira de reunión sólo consistiría en una serie de conciertos por tierras niponas, junto con el lanzamiento de su enésimo disco de grandes éxitos " Next Time Around " y la grabación de un Dvd de uno de estos conciertos, " Back to Budokan ".

Posteriormente y para alegría mayúscula de muchos, se anunciaría que dicha gira de reunión les traería a Europa y las fechas de la ya mencionada gira. Una gran noticia la reunión & gira de esta mítica banda de Hard Rock, formada en los EEUU en 1989, que durante estos días nos visitan,


18-09-09 - Madrid - La Riviera.
19-09-09 - Bilbao - Rockstar Live.
21-09-09 - Barcelona - Bikini.


y que regresan con su formación original, Billy Sheehan (bass), Paul Gilbert (guitar), Eric Martin (voice) y Pat Torpey (drums).



Con dicha formación grabaron 4 discos, Mr. Big (1989), Lean Into It (1991), Bump Ahead (1993) y Hey Man (1996). Posteriormente Paul Gilbert abandonó el grupo en 1996 y fue sustituído por Richie Kotzen (ex guitarra de Poison), con quien grabaron los discos Get Over It (2000) y Actual Size (2001).

Los cuatro discos son imprescindibles, pero hay que destacar estas dos joyas de Hard Rock,

Lean Into It


Bump Ahead


y el concierto Mr. Big Live ( Live in San Francisco ) que grabaron en 1992.


Alive and Kickin'!


by Juanjo.

martes, 15 de septiembre de 2009

GRANDES DISCOS: Otis Blue/ Otis Redding Sings Soul (1965) por OTIS REDDING

Si una leyenda del rock me tiene del todo fascinado por su personalidad , este es sin duda alguna Otis Redding. Criado en ambientes rurales siempre se mostró al mundo auténtico y sencillo, familiar y bondadoso, aun gozando de su estrellato musical hizo patente su honestidad y humildad, dejando claro que la genialidad no tiene porque ser propiedad exclusiva de excéntricos o divinos, sino que a veces adopta formas terrenales sin tener que complicarse sus caminos. Patoso y grande (medía mas de metro noventa) tenía enormes dificultades cada vez que le tocaba hacer un play-back para televisión, amén de su descoordinación al bailar, supliendo esas apariciones públicas con su gran carisma e imborrable sonrisa.
Descubierto en los estudios de grabación de la mítica Stax Records, a los que acudió como mozo de carga y con mucha insistencia para que le oyeran cantar, enseguida evidenció sus innatas aptitudes para la música, que pasaban por tener una voz mucho mas que prodigiosa y por un instinto innato para la composición y los arreglos, así como también por saber interpretar las canciones desde lo mas profundo del alma, lo cual dejó helados a los responsables de la discográfica sureña que vieron en él un verdadero filón de oro.
Tras dos discos (“Pain In My Heart” y “ The Great Otis Redding Sings Soul Ballads”) y un puñado de gloriosos singles aparece este “Otis Blue/ Otis Redding Sings Soul”, seguramente su mejor disco, disculpando el memorable “Dictionari Of Soul” de 1966 que incluye “Try A Little Tenderness”, de gran calado en los sectores hippies. Otis Blue se trata de un compendio perfecto de música soul que combina temas propios junto a versiones de grandes del género como lo son Sam Cooke, Solomon Burke o Smokey Robinson.
El disco fue gravado en menos de 24 horas en los estudios de la Stax en Memphis con la participación de la formación de gala de T. Broker and The MGs, maestros de los estudios y padres de la archifamosa “Green Onions”: Broker T. Jones (órgano y piano), Steve Crooper (guitarra), Donald “Duck” Dunn (bajo) y Al Jackson (batería); mas la sección de viento, tan importante para la música de la factoría y del nuevo Rey del Soul.
Precisamente son trompetas y saxos lo primero que se escucha en el disco, marcando el ritmo y acompañando a la melodía que vendrá, en este caso en “Ole Man Trouble”, canción propia cuya letra proviene del Ghospel.
La fórmula se repite en todo el disco, así en “Respect” composición posteriormente popularizada por Aretha Franklyn, tiene además lectura metafórica reivindicativa de las desigualdades raciales tan extendidas en la Norteamérica de esos días. O en “Down In The Valley”, de Solomon Burke que se asemeja mas a la original que otras, quizás esta tiene mas ritmo y vitalidad, por decir algo. Otra versión es “My Girl”, prestada de la industria Motown, con quien la Stax rivalizaba, y cuyas diferencias quedan aquí patentes cuando la comparamos con la de los Tempations.
La trilogía de Sam Cooke la inicia “A Change Is Gonna Come” cambiando la dulzura e inocencia del ídolo de Mississipi por fuerza y pasión desenfrenada. La siguen “Shake”, irremediable incitación al baile la interpretación en vivo de la cual era todo un espectáculo de descontrol, delirio y porqué no decirlo enajenación humana; y un “Wonderfull World”, revisión exitosa de todo un clásico universal.
Con “I´ve Been Loving You Too Long” encontramos el clímax de este discazo. Redding canta al amor cálido y tierno, pero también pasional y desesperado, haciendo lo que tantos y tantos han intentado sin éxito, dar música a ese sentimiento que todos hemos vivido cuanto menos en alguna ocasión y que como en su letra señala una vez que comienza no se puede parar. Soul en estado puro.
Pero no solo de Soul vive el astro, también se atreve con el Blues en “Rock Me Baby”, de B.B. King , del que sale con una nota muy alta, lo que nos da que pensar cuantos géneros y registros podía dominar con fortuna. El disco se completa con “(I Can't Get No) Satisfaction” de los Stones dejando en evidencia los orígenes del rithm´n blues anglosajón y con “You Don't Miss Your Water” único éxito de William Bell, arquitecto del sonido Stax y amigo de Redding.
Finalmente el diez de diciembre de 1967 la desgracia acabaría con la vida de nuestro héroe, privando a generaciones venideras de su enorme talento y del camino al que se dirigía, camino señalado por una de las mejores composiciones que la música contemporánea ha dado, (Sittin On) The Dock Of The Bay. Nunca sabremos cuánto mas pudo dar al Soul y con qué giros evolutivos nos habría sorprendido, pero al igual que su ídolo Sam Cooke (fallecido el mismo día dos años antes), el mundo y la música nunca fueron los mismos, dejándonos un legado musical y personal que confirman que el mundo con él siempre fue un mundo mejor.


I´VE BEEN LOVING YOU TOO LONG
I've been loving you too long to stop now
There were time and you want to be free
My love is growing stronger, as you become a habit to me
Oh I've been loving you a little too long
I dont wanna stop now, oh
With you my life,
Has been so wonderful
I can't stop now
There were times and your love is growing cold
My love is growing stronger as our affair [affair] grows old
I've been loving you a little too long, long,
I don't want to stop now
oh, oh, oh
I've been loving you a little bit too long
I don't wanna stop now
No, no, no
Don't make me stop now
No baby
I'm down on my knees Please, don't make me stop now
I love you, I love you,
I love you with all of my heart
And I can't stop now
Don't make me stop now
Please, please don't make me stop now
Good god almighty I love you
I love you, I love you, I love you
I love you, I love you
I love you in so many different ways...
I love you in so many different ways....



Por Àlex Guimerà

lunes, 7 de septiembre de 2009

THE BEATLES: Re-Mastering i Rock Band.

La data d´avui va ser l´escollida. Segurament per la peculiaritat del 9-9-9, emprant una tècnica de marketing per la qual difícilment podria ser oblidada per tothom qui estigués interessat en l´inesgotable món dels Beatles. Doncs si, el dia ha arribat, i coincidint amb la tornada de les vacances ha estat publicat una serie de material que ens mostra que la poma (Apple) mai quedarà del tot espremuda. El material consisteix en la remasterització dels 13 albums oficials de la arxifamosa banda: "Please please me" (1963), "With The Beatles" (1963), "A hard day's night" (1964), "Beatles for sale" (1964), "Help!" (1965), "Rubber soul" (1965), "Revolver" (1966), "Sgt. Peppers Lonely Hearts Club Band" (1967), "Magical mistery tour" (1967), "The Beatles" (Àlbum Blanc) (1968), "Yellow submarine" (1968), "Abbey Road" (1969) i "Let it be" (1970). A aquests se´ls afegeix un disc amb els dos recopilatoris“Past masters", tots ells en versió estéreo per primera vegada. Això suposa que podrem apreciar amb major precisió i pulcritut cadascún dels detalls dels seus discos, tant arrenjaments com harmonies vocals, que tant i tant han donat a la història del rock. Una meravella que al marge de victimitzar les economies dels incondicionables fans de la meravellosa banda de Liverpool (entre els quals m´incloc) pot suposar una relectura de la seva obra des d´un prisme més acurat i novedós. El procés de remasterització digital ha estat un llarg (més de 4 anys) i munuciós procés realitzat pels enginyers més experimentats de la discogràfica EMI i amb les tècniques més avançades del qual han participat supervisant els dos Beatles supervivents Ringo Starr i Paul Mc Cartney. El resultat són els mencionats 14 discos presentats amb els dissenys i formats dels discos originals i amb fotografies i textes inèdits, acompanyats d´un dvd per a cada disc en format QuickTime dels making off de les gravacions. Els discos també poden adquirir-se en una capsa especial que inclou a part de les 14 noves remescles estereos els discos en l´edició mono.
A més, avui també s´ha fet concidir amb la sortida del joc de videoconsola "The Beatles: Rock band", un prodigi de tecnología que permetrà emular dins del món digital als “Fab 4” al llarg de la seva carrera a través de 45 temes sel·leccionats de l´extens catàleg del grup i d´un perifèrics especials que plagien els instruments reals amb els que tocàven. En resum, una bogeria del progrés que mostra, junt amb la remasterització quan de vius i actuals estan els Beatles i quan de poderós és el seu atractiu per a les masses consumistes. Llarga vida al rock!



http://www.thebeatles.com/core/home/
http://www.thebeatlesrockband.com/

jueves, 3 de septiembre de 2009

Crónica Festivales: LORCA ROCK 2009 (III).


DEATH N’ ROUTE

PART III: CARCASS, LES RESTES DEL CADÀVER


“Identificar cossos descomposats i desmembrats comporta molts problemes”. Carcass, gran grup de death, va ser un dels primers a donar forma al propi estil musical. Van veure la llum el 1985 a Liverpool i després de cinc albums es van separar el 1996 per diverses causes. A més el bateria Ken Owen va patir una embòlia que li va paralitzar mig cos i que el va deixar amb el cervell tocat.

Fa poc més d’un any van pendre en préstec al bateria d’Arch Enemy per fer una gira de festivals, i puc dir que he tingut la oportunitat de veure una formació mítica que, probablement, no es tornarà a ajuntar mai més. El mateix Jeff Walker, vocalista i baixista del grup, afirmava fa poc en una entrevista que mai havien sonat així i que mai havien tingut tanta acollida: la seva música, de moment, ha traspassat el temps.


Eren ben bé les tres de la matinada i els ànims del públic al Lorca Rock estaven a mig gas. Per evitar el pogo vaig preferir situar-me davant la taula de so. El viatge ja havia valgut la pena, per tant només quedava assaborir les restes del cadàver. El Michael Amott està massa ficat amb Arch Enemy i el Bill Steer porta molts anys tocant rock dels setanta en un grup anomenat Firebird. Jo estava nerviosa perquè, després de tant de temps i tants canvis, aquella reunió podria resultar decepcionant.




Llavors van obrir amb Corporeal Jingsore Quandtary. El meu cos va patir dos actes reflexos incontrolats: vaig agafar el braç del meu company per córrer cap endavant com una chalada, i em vaig despendre de la samarreta per quedar-me en sostenidors, lliure. Mare meva quin mur de so: volum a tope, execució perfecte, canya i potència. Allò si que era un concert, jo no parava de dir: estic flipant, estic flipant!.

Després d’aquesta cançó el Jeff, molt avesat a parlar amb el públic, va saludar amb el crit de: “Lorca, buenas noches cabrrrones”. No recordo l’ordre exacte del setlist, però van tocar, gairebé sencers, els dos discos més coneguts: Necroticism i Heartwork. Amb perles de la talla de Symposium of sickness, Incarnate Solvent Abuse, Buried dreams, No love lost, o This mortal coil no em vaig desnucar de miracle, crec que mai havia fet tant de headbanging.


És simplement fantàstica la compenetració que mostren tocant cançons tan complexes i plenes de canvis. El Michael i el Bill formen un duo de guitarres inigualable, i el Jeff és un lletrista, si més no, curiós.

En cadascun dels albums hi ha una evident evolució d’estil, cosa que condemnà l’últim disc: Swansong. Derivava cap a un so més rock i deixava enrera les lletres sanguinàries per fer crítica social, per això els seguidors del grup els van girar l’esquena. En directe no toquen cançons d’aquest album, però us puc dir amb fermesa que Swansong es tracta d’una puta obra mestra i que, com a mi, ha obert les portes del death a molta gent. Cap a mig concert el Jeff va dir, amb raó: “Ara tocarem una cançó del nostre disc més odiat i alhora més estimat”. Només va ser una, però casi la palmo: evidentment era Keep on rotting in the free world. Amb ella vaig tancar el cercle arribant al cim del meu pelegrinatge.




Faltava poc pel final. El Jeff, amb el seu anglès de Liverpool, va voler presentar als components. Va explicar una anècdota: “Això no és una broma, en sèrio, aquesta tarda quan estavem a l’hotel un dels nois de Marduk ha anat cap al Bill i li ha preguntat quí era. Però com pot ser? Qui collons no coneix al primer guitarrista de Napalm Death? Aquest home no necessita presentació: William Geoffrey Steer!!” El pobre Bill estava toquetejant l’ampli tot tímid. No només és bon músic i bon cantant de melòdic i gutural, sinó que, permeteu-me dir-ho, està bastant buenorro.

Les presentacions no van acabar aquí. El Jeff en comptes de citar al Dave d’Arch Enemy, va dir: “I aquí tenim a Ken Owen!” Si senyors, l’antic bateria va entrar per sorpresa i va tocar una mica. Estava fet caldo però se’l veia content, i nosaltres, amb la resta del públic, vem al·lucinar en colors. Resulta que, com a bons amics, se l’emporten de gira per donar-li vidilla, tot i els problemes que comporta viatjar amb una persona discapacitada. En una entrevista van comentar que una bona part de la recaptació és per ajudar-lo a ell. Va ser un moment únic.


El final es va presentar apoteòsic amb Heartwork i jo, dolguda, hagués preferit passar l’eternitat en aquell directe. Després vem anar a la tenda on, com no, em va ser impossible dormir entre l’ambient festivalero.

L’endemà vem partir cap al nord (més de vuit hores de cotxe) amb el cos fet una piltrafa però amb la ment viva i plena d’experiències memorables: l’acampada, els Arch Enemy, l’Angela, la oportunitat única de veure Carcass...

D’acord, diré la veritat. Durant tota la tornada no em vaig poder treure del cap al guitarrista ros. Cony, que no sóc de pedra. I ara que ho penso... aprofitaré aquest mitjà digital de masses per deixar un missatge, mai se sap quan pot sonar la flauta: Eh, Bill, em vull casar amb tu i vull que tinguem fills. El meu contacte te’l donaràn els companys del blog.

Em despedeixo de tots vosaltres amb una abraçada.

Salut!

Pat