El 2009 ha estat un molt bon any de concerts per a mi, iniciat pel desconcertant Robert Fripp, he vibrat amb la força dels ACDC, bocabadat amb un incomensurable Neil Young i emocionat amb el rock clàssic del John Fogerty. Però el millor estava per arribar, i lluny de la virtuositat guitarrística dels mencionats predecessors, el passat dilluns vaig poder gaudir d´ un directe que mai s´ esborrarà de la meva retina i menys encara de la meva pell.
Com si del més meticulós dels pintors es tractés, Leonard Cohen va agafar la seva particular paleta de poesia y melodies per pintar poc a poc una autèntica obra d´ art, perquè el que va succeir la nit del 21 de setembre de 2009 al Palau Sant Jordi de Barcelona va ser això, un recital esdevingut obra d´ art. Preocupat jo per l´ incident de València en que el canadenc va defallir en ple escenari víctima d´ una intoxicació alimentaria, i essent conscient que per algú de la seva edat (el mateix dia 21 en feia 75) les limitacions podrien ser paleses, vaig descobrir finalment com n´ estava d´ errat.
A pocs minuts passats de dos quarts de nou va aparèixer tota la banda per finalment entrar el nostre protagonista, rebent una més que merescuda ovació dels més de 14.000 espectadors allí congregats a les que va respondre amb humils reverències i oferiments del seu carismàtic barret cap a l´ audiència, i el que és més destacable, sense perdre el seu entranyable somriure, tot recollint el ram de flors que li van regalar. A continuació el primer esboç de concert amb la memorable “Dance me To The End Of Love” on ja d´ entrada va quedar evident lo intactes que es troben tant la seva veu com el seu incomfusible estil. A aquesta la seguirien una pila més, amb un Cohen vigorós, sense donar cap mostra de cansament, agenollant-se, movent-se per l´escenari dinàmic i sobri, elegant, amable i innocent, i per damunt de tot respectuós amb el respectable, valgui la redundància. El repertori una meravella, com ho són la gran majoria de les seves cançons, doncs per sobre de tot ell té cançons en majúscules i aquestes van anar sortint una a una sense escatimar el més mínim, pintant un paissatge de emocions impossíble de superar i molt difícil d´igualar damunt un escenari. El concert es va dividir en dues parts de més d´una hora amb un intèrval de descans de mitjà hora, i al final de tot els bisos.
Menció a part mereix la seva banda d´ acompanyament -formada per sis músics i tres coristes- que és més que això, ja que cada membre va brillar amb llum pròpia tenint cadascú la seva petita porció de protagonisme en què van poder exhibir les propies inesgotables aptituds. Amén de les dues rondes de presentacions per part de l´anfitrió de cada músic. Així Sharon Robinson, corista, vocalista i coautora de temes com “Everybody Knows” o “Boggie Street”, aquesta interpretada per ella mateixa al final del segón set amb la seva poderosa veu, i de la que Cohen es va referir com la seva “My Secret Wife”, fent un joc de paraules amb la cançó “In My Secret Life”. O les coristes Webb Sisters, vestides per a l´ ocasió i mostrant les seves dots gimnastes, que van cantar amb nota alta “If It Be Your Will” i “Chelsea Hotel”. I què dir d´un dels protagonistes de l´event, sense el qual les cançons no haguéssin sonat tant memorables: el guitarrista saragossà (i resident a la Ciutat Comtal) Javier Mas, mestre de la bandurria, laud, guitarra i tot el que li poséssin al davant. O el baixista i director musical Roscoe Beck, present i responsable a l´igual que Mas en la gira d´homenatge “Acords amb Leonard Cohen” que va passar per terres catalanes l´any 2007. Un luxe de banda, en què cada so, cada arrenjament estava meticulosament escollit i posat en el moment i sentit adequat, el mestre va posar la resta...
A la mencionada “Dance Me To The End Of Love” inicial, tota una declaració d´intencions, va seguir-la “The Future” i “Ain´t No Cure For Love” , després la qual va agrair-nos el càlid acolliment rebut al que el públic va respondre amb un improvitzat i alhora adequat “Happy Birth Day To You”. Acte seguit el primer gran clàssic de la vetllada, “Bird On The Wire” del “Songs From Room” de fa 40 anys, que em va semblar melancòlica i càlida com la original i sobre tot indemne al pas del temps. En aquesta primera part també tocaria “Who By Fire” “Lover Lover Lover” o “Hey That's No Way To Say Goodbye”pinzellades de la seva primera època, alternades amb les més recents, “In My Secret Life”, “Waiting For A Miracle” o “Anthem” aquesta iniciada a mode de rapsoda.
Passat el merescut descans, va retornar amb l´artilleria pesada, primer una “Tower Of Song”, que ni pintada per a l´ocasió, després la inmortal “Suzanne” interpretada únicament amb la seva guitarra i veu, el que va deixar aturat a tant concorregut aforament que aguantant-se la respiració deborava la magistral peça. L´emoció es percebia en l´ambient, i no ho dic com a tòpic, els que allí hi eren de ben segur m´ hauran entès. La fulla de ruta estava escrita: la adorable “Sisters Of Mercy”, la delicada “The Gypsy´s Wife”, la històrica “The Partisan” amb les boniques estrofes en francès que tant bé sonen en veu del canadenc, la singapurense “Boogie Street” que com hem dit va interpretar la Sharon, la extasiadora “Hallelujah” que mai em cansaré d´escoltar-la, l´elegant “I´m Your Man”, les campanes d´ “Anthem” que va començar-la a recitar i l ´homenatge a Lorca de “Take This Walz”, que semblava que seria la darrera, doncs a l´acabar-la en Leonard va abandonar l´escenari enmig de les fortes (i constants al llarg a la nit) ovacions tot fent infantils saltironets.
Però no, l´obra no estava rubricada, i calia posar una cirera al pastís, i aquesta van ser els bisos, reflexe de personalitat, entrega incondicional al públic i incombustió total per part del poeta. Així la meva preferida de sempre, “So Long Marianne”, conmovedora i bucòlica, tocada amb la banda, no em va estranyar que una part de la graderia al obrir-los el pas a la pista s´ avançéssin com posseïts directes cap a l´escenari. I la festa seguia, ballant i corejant “First We Take Manhattan” o plorant amb la preciosa “Famous Blue Raincoat”. O aquell moment de les Webb Sisters amb “If It Be Your Will” i “Chelsea Hotel n.2”, o també els solos que van oferir cada músic, que lluny de ser pesats van ser frescos i àgils, o el ritme de “Closing Time”...
Però per desgràcia tot el que comença s´acaba, i el final el va posar un simpàtic “I Tried To Leave You” on els jocs de paraules van sorgir amb “I Hope You´re Satisfied”, i la “Whither Thou Goest” cantada a Capella just abans de dessitjar-nos enmig de reberències que les nostres vides fóssin tant dolces com una poma banyada en mel, sense menció dels agraïments a la nostre hospitalitat i altres flors que ens va anar tirant. I arribats aquest punt, els nostres aplaudiments insaciables van veure com s´esfonia de l´escena fràgil i humil alhora que ferm i grandiloqüent, i va ser aquí quan em va invair aquella amarga sensació de tenir la quasi certesa que seria el darrer concert seu que mai més viuria en directe.
SET I
Dance Me To The End Of LoveThe Future, Aint No Cure For Love, Bird On The Wire, Everybody Knows, In My Secret Life, Who By Fire, Hey That's No Way To Say Goodbye, Lover, Lover, Lover, Waiting For A Miracle, Anthem
Tower of Song, Suzanne, Sisters Of Mercy, The Gypsy's Wife, The Partisan, Boogie Street, Hallelujah, I'm Your Man, Take This Waltz
BISOS:
So Long Marianne, First We Take Manhattan, Famous Blue Raincoat, If It Be Your Will, Chelsea Hotel n. 2, Closing Time, I Tried To Leave You, Whither Thou Goest
No hay comentarios:
Publicar un comentario