Crónica Festivales: LORCA ROCK 2009 (III).

DEATH N’ ROUTE

PART III: CARCASS, LES RESTES DEL CADÀVER

“Identificar cossos descomposats i desmembrats comporta molts problemes”. Carcass, gran grup de death, va ser un dels primers a donar forma al propi estil musical. Van veure la llum el 1985 a Liverpool i després de cinc albums es van separar el 1996 per diverses causes. A més el bateria Ken Owen va patir una embòlia que li va paralitzar mig cos i que el va deixar amb el cervell tocat.

Fa poc més d’un any van pendre en préstec al bateria d’Arch Enemy per fer una gira de festivals, i puc dir que he tingut la oportunitat de veure una formació mítica que, probablement, no es tornarà a ajuntar mai més. El mateix Jeff Walker, vocalista i baixista del grup, afirmava fa poc en una entrevista que mai havien sonat així i que mai havien tingut tanta acollida: la seva música, de moment, ha traspassat el temps.

Eren ben bé les tres de la matinada i els ànims del públic al Lorca Rock estaven a mig gas. Per evitar el pogo vaig preferir situar-me davant la taula de so. El viatge ja havia valgut la pena, per tant només quedava assaborir les restes del cadàver. El Michael Amott està massa ficat amb Arch Enemy i el Bill Steer porta molts anys tocant rock dels setanta en un grup anomenat Firebird. Jo estava nerviosa perquè, després de tant de temps i tants canvis, aquella reunió podria resultar decepcionant.

Llavors van obrir amb Corporeal Jingsore Quandtary. El meu cos va patir dos actes reflexos incontrolats: vaig agafar el braç del meu company per córrer cap endavant com una chalada, i em vaig despendre de la samarreta per quedar-me en sostenidors, lliure. Mare meva quin mur de so: volum a tope, execució perfecte, canya i potència. Allò si que era un concert, jo no parava de dir: estic flipant, estic flipant!.

Després d’aquesta cançó el Jeff, molt avesat a parlar amb el públic, va saludar amb el crit de: “Lorca, buenas noches cabrrrones”. No recordo l’ordre exacte del setlist, però van tocar, gairebé sencers, els dos discos més coneguts: Necroticism i Heartwork. Amb perles de la talla de Symposium of sickness, Incarnate Solvent Abuse, Buried dreams, No love lost, o This mortal coil no em vaig desnucar de miracle, crec que mai havia fet tant de headbanging.

És simplement fantàstica la compenetració que mostren tocant cançons tan complexes i plenes de canvis. El Michael i el Bill formen un duo de guitarres inigualable, i el Jeff és un lletrista, si més no, curiós.

En cadascun dels albums hi ha una evident evolució d’estil, cosa que condemnà l’últim disc: Swansong. Derivava cap a un so més rock i deixava enrera les lletres sanguinàries per fer crítica social, per això els seguidors del grup els van girar l’esquena. En directe no toquen cançons d’aquest album, però us puc dir amb fermesa que Swansong es tracta d’una puta obra mestra i que, com a mi, ha obert les portes del death a molta gent. Cap a mig concert el Jeff va dir, amb raó: “Ara tocarem una cançó del nostre disc més odiat i alhora més estimat”. Només va ser una, però casi la palmo: evidentment era Keep on rotting in the free world. Amb ella vaig tancar el cercle arribant al cim del meu pelegrinatge.

Faltava poc pel final. El Jeff, amb el seu anglès de Liverpool, va voler presentar als components. Va explicar una anècdota: “Això no és una broma, en sèrio, aquesta tarda quan estavem a l’hotel un dels nois de Marduk ha anat cap al Bill i li ha preguntat quí era. Però com pot ser? Qui collons no coneix al primer guitarrista de Napalm Death? Aquest home no necessita presentació: William Geoffrey Steer!!” El pobre Bill estava toquetejant l’ampli tot tímid. No només és bon músic i bon cantant de melòdic i gutural, sinó que, permeteu-me dir-ho, està bastant buenorro.

Les presentacions no van acabar aquí. El Jeff en comptes de citar al Dave d’Arch Enemy, va dir: “I aquí tenim a Ken Owen!” Si senyors, l’antic bateria va entrar per sorpresa i va tocar una mica. Estava fet caldo però se’l veia content, i nosaltres, amb la resta del públic, vem al·lucinar en colors. Resulta que, com a bons amics, se l’emporten de gira per donar-li vidilla, tot i els problemes que comporta viatjar amb una persona discapacitada. En una entrevista van comentar que una bona part de la recaptació és per ajudar-lo a ell. Va ser un moment únic.

El final es va presentar apoteòsic amb Heartwork i jo, dolguda, hagués preferit passar l’eternitat en aquell directe. Després vem anar a la tenda on, com no, em va ser impossible dormir entre l’ambient festivalero.

L’endemà vem partir cap al nord (més de vuit hores de cotxe) amb el cos fet una piltrafa però amb la ment viva i plena d’experiències memorables: l’acampada, els Arch Enemy, l’Angela, la oportunitat única de veure Carcass...

D’acord, diré la veritat. Durant tota la tornada no em vaig poder treure del cap al guitarrista ros. Cony, que no sóc de pedra. I ara que ho penso... aprofitaré aquest mitjà digital de masses per deixar un missatge, mai se sap quan pot sonar la flauta: Eh, Bill, em vull casar amb tu i vull que tinguem fills. El meu contacte te’l donaràn els companys del blog.

Em despedeixo de tots vosaltres amb una abraçada.

Salut!

Pat