DISCOS DE 2018: JEFF TWEEDY- Warm:

Que el de Chicago es uno de los mejores músicos de nuestros tiempos, no lo discute nadie a estas alturas. Sus logros creativos al timón de Wilco así lo atestiguan, pero sus aportaciones en Golden Smog , sus primarios Uncle Tupelo o el proyecto Tweedy junto a su hijo Spencer lo confirman más si cabe. Con unos últimos trabajos "Star Wars" (2015) y "Schmilco" (2016) de su banda de referencia, en los que la balada y los ambientes íntimos tomaban protagonismo, el bueno de Jeff se atrevió a debutar en solitario en "Together At Last" (2017). Un disco que revisaba  el cancionero Wilco de un modo oscuro, tedioso, sereno y sosegado, recuperando los mejores momentos de la figura del cantautor folk-rock.

                               

Y parece que con "Warm" Tweedy ha querido ir por los mismos derroteros explorando esa cara más íntima de su música, buscando una simpleza instrumental y una autenticidad que los avances en la producción parece que nos quieran hacer olvidar. Para la aventura se acompaña de su vástago y de su amigo y compañero Glenn Kotche (baterista de Wilco), en lo que parece ser una vuelta al Lo-Fi.  

Con cierto espíritu de las míticas sesiones de la Pink House de The Band y Dylan respirándose en el empaque de las canciones, el perezoso arranque  de "Bombs Above" cantada con esa voz lennoniana que últimamente se gasta el solista, es seguido por la recitada "Some Birds".

                              

Si bien son las canciones taciturnas y pesadas (en el buen sentido) las que reinan en el elepé. Hablamos de "How Hard It' s For A Desert To Die", "Having Been is No Way To Be",  " Warm (When The Sun Was Died)"  y "How Will I Find You? ", esta con su ritmo trap.

En "Red Brick", los amagos al noise diluyen unas fabulosas guitarras sixties,  y la parte más vanguardista del lote nos lo trae "From far Away" con sus ambientes espectrales. 

Aunque las mejores composiciones que encontramos puede que sean las más poperas y simples "I Know What It' s Like" y "Don' t Forget" , esta última con un violín letal; también  "Let's Go Rain" que cantada a modo de himno podrían haberla firmado los Grateful Dead del 73.

Lejos quedan ya  los grandes discos "Being There" (96) o "Yankee Hotel Foxtrot" (02),  Tweedy se ha hecho mayor, y afortunadamente sigue publicando nuevo material sin parar. Si bien ha rebajado el tono y ha optado por las acústicas, el intimismo y la calma, sigue aportándonos cosas nuevas e interesantes. Es lo que definiríamos como talento y coherencia.

Por Àlex Guimerà

Publicado en http://www.elgiradiscos.com/2019/01/jeff-tweedy-warm.html

TRILOGÍAS DEL ROCK: DAVID BOWIE (Trilogía Berlinesa):

ESPECIAL 4º ANIVERSARIO DEL FALLECIMIENTO DE DAVID BOWIE

El músico que más ha logrado reinventarse en la historia del rock es quizás David Bowie. Con una década en los setenta en la que transitó por el folk espacial, reinó la fiebre glam, abrazó el soul en la soleada California, para acabar afincado en una Berlin vanguardista que le abrió la mente hacia nuevas dimensiones sonoras con lo que se denominaba Kraut Rock. Fue hacia finales de década cuando cansado de la vida de excesos y alejándose de las drogas y tentaciones de Los Angeles es cuando el inquieto Bowie decide refugiarse en una Berlín Oeste que se encontraba en plena Guerra Fría y que ofrecía nuevas tendencias musicales y artísticas del momento. Acompañado de otro genio como es Iggy Pop con quien compartió apartamento, - y a quien producirá sus discos "Lust For Life" y "The Idiot" - , el Duque Blanco descubrió in situ a los padres de la música electrónica Krakftwerk, Tangerine Dream  y Neu!, quienes le dejaron huella junto al acercamiento hacia la música oriental (japonesa, árabe,..). Fue entonces cuando congenió también con un por entonces inspirado Brian Eno que había huido de Roxy Music para emprender su formidable carrera alejado del glam rock y colaboró con otro visionario del rock como era el alma mater de King Crimson y guitarrista dúctil por excelencia Robert Fripp (King Crimson). Bajo la colaboración y producción de Eno y del imprescindible  Tony Visconti Bowie grabó estas tres obras "Low", "Heroes" y "Lodger" que se conocen como la "Trilogía Berlinesa", en los que buscó nuevos y experimentales sonidos en los que  la presencia de sintetizadores y de efectos electrónicos resultaba fundamental, así como la austeridad y simpleza, los ambientes oscuros y unas guitarras no ortodoxas. Un hito artístico de la mano de un genio entre los genios.




LOW (1977):





El debut berlines se grabó principalmente en Francia bajo la tutela de la dupla Tony Visconti- Brian Eno y con presencia de Iggy Pop (coros en "What In The World"), el segundo aportando sus conocimientos con los sintetizadores y en los sonidos electrónicos y ambient. Visconti, por su parte, produjo el álbum y dio con una nueva forma de grabar la batería  El resultado un álbum que desconcertó a crítica y a público a partes iguales por su cargado carácter vanguardista y en dónde quizás solo "Sound & Vision" y "Be My Wife" llevan cierta conexión con su etapa anterior, a pesar de sus complejos tratamientos instrumentales. Pues  el disco, que inicialmente iba a llamarse "New Music Night and Day", presenta piezas instrumentales, capas de sonidos desconcertantes, ritmos tribales y ambientes sintetizados. Con unas letras en las que Bowie nos habla de sus miedos de su adicción a la cocaína pero también de magia negra, "Low" sigue sonando moderno y actual hoy en día.




HEROES (1977):

La obra cumbre de la trilogía es también una de las referencias del imponente legado del londinense. 

Siendo el único de los tres discos grabado íntegramente en la ciudad de Brandenburgo, concretamente en Hansa Tonstudio, repitieron en la producción de Visconti junto al propio Bowie y la colaboración de Brian Eno, quien aportó ideas y co-compuso temas, pero tuvo en la fugaz presencia de la guitarra de Robert Fripp uno de sus mayores aciertos. Y es que el adalid del rock progresivo se encontraba  por entonces retirado pero fue convencido por Eno para acabar viajando desde Estados Unidos y grabar en un día unos riffs para la posteridad.

En el interior de su mítica y artística cubierta a cargo del fotógrafo Masayoshi Sukita se esconde mucho más que el himno que es "Heroes" y su canto al amor y libertad (va sobre unos enamorados que huyen tras el muro de Berlin), puesto que tenemos piezas como "V-2 Schneide" inspirada y dedicada en Florian de Kraftwerk, o piezas de tecno-pop como "Beauty And The Beast" y "Joe The Lion", de ritmos bailables y letras absurdas. Pero también hay instrumentales de atmósferas oscuras (Sense of Doubt" y "Neuköln) y ecos a los sonidos orientales (The Secret Life of Arabia).

Es una de las tres partes de Berlín, sin duda, una de las etapas cumbre de la carrera de este héroe londinense.



LODGER (1979):



Tras un parón de dos años y con la publicación del directo "Stage" (1978), David Bowie repite compañeros Visconti- Eno para editar este álbum en el que se aleja de los anteriores para orientarse hacia el pop, a la vez que se dejaba llevar por los influjos musicales de lo que posteriormente se llamaría World Music, sin olvidarse del uso de los sintetizadores ni de sus nuevas visiones de vanguardia. Sin temas instrumentales, "Lodger" trae temas más luminosos que sus dos anteriores álbumes, y nos regala singles de éxito como son "DJ", "Look Back In Anger" y"Boys Keep Swinging" a la vez que se pierde en canciones de texturas irreverentes ("African NIght Fight"), reggae de aromas turcos ("Yassassin") o el universo Eno más tierno ("Fantastic Voyage"). Un fornido trabajo que cerraba una etapa y abría una nueva década exitosa para el mayor camaleón de la música popular.

10 AÑOS DE BLOG ROCK' N ROUTE!!!!!

"Damas y caballeros!!! La función va a comenzar!!!Deseamos que esta aventura que se inicia con el nuevo año sea del agrado de todos los aquí presentes." De esta guisa arrancábamos este blog hace ya 10 años. Una aventura por la que han pasado muchos discos, muchos homenajes a rockeros desaparecidos, muchos conciertos y un amor por el rock y la música que aún perdura con el tiempo, a pesar de los cambios que nos da la vida. Ah! Y lo que es mejor: la amistad de los tres fundadores está más viva que nunca!

¡Larga vida a las rutas de vinilo y al rock' n roll!

MILLORS DISCOS DE 2018 (II) ESPECIAL VETERANS:

Repassats els nostres discos preferits del 2018, cal ara veure com ha anat la cosa en la categoria de veterans. Us passem els que han estat les novetats més interessants del curs pels qui ja fa temps van passar l' edat de jubilar-se però que afortunadament no ho han fet.

PAUL MC CARTNEY- Egypt Station:

Als seus 76 anys no sembla que ni les gires ni els discs d' estudis d' en Macca vagin a acabar-se, doncs el que fa els seu àlbum número 17 fora dels Beatles està plagat de grans temes pop escoltant-se modern i actual com mai. Unes composicions de nou brillants on les melodies i els arranjaments segueixen sent d' una altre constel·lació. Que segueixi la festa!

Cançons preferides: Come On To Me, I Don' t Know, Fuh You.

MARIANNE FAITHFULlL-Negative Capability:




La que fora musa del rock dels seixanta, i autora del sublim "Broken English" (1979), ha encadenat uns quants grans discos els darrers anys. Amb aquest "Negative Capability" sembla que s' ha superat, a base de pop barroc a l' hora que taciturn i íntim on desplega una serena melancolia que mira al passat des de la vellesa (en el bon sentit). Grans versions de "As Tears Goes By" i "It' s All Over Now, Baby Blue". Quan l' arruga és bella ho és més que mai.

Cançons preferides: The Gypsy Faerie Queen, As Tears Goes By, They Come At Night.






ROGER DALTREY- As Long As I Have You:




L' ex The Who sembla que li va anar força bé la seva col·laboració amb Wilko Johnson de 2014 amb el "Going Back Home" doncs de seguida de publicar-lo va començar a treballar amb un disc que ens ha arribat aquest any on el soul y el blues són l' eix central. Amb una producció moderna i amb el suport del seu company Pete Towshend a les guitarres les noves cançons (en la seva majoria versions) són potents, sentides i molt aconsellables.

Cançons preferides: I' ve Got Your Love, Get On Out Of The Rain, The Love You Save.





WILKO JOHNSON - Blow Your Mind:



Com el seu amic Roger, la continuació discográfica de l' ex Dr. Feelgood arriba cuatre anys després de l' excelsa col·laboració, ben madurat i amb el segell blues marca de la casa molt present. Un disc madur que tracta sobre el pas del temps i on els esperits de Chuck Berry, Bo Diddley o Howlin' Wolf  van apareixent. Una nova perla d' aquest supervivent del rock.

Cançons preferides: Blow Your Mind, Marijuana, That' s The Way I Love You.

WILLIE NELSON- Last Man Standing:

"Last Man Standing" així titula el seu nou disc el Willie Nelson (el que fa 67), doncs és ben cert que ell és el darrer cowboy en peu. Líder d' una generació i mite vivent del country, de nou ens regala música de pedigrí amb aquestes onze peçes perfectament musicalitzades i interpretades amb una  veu que no sembla que sigui la d' un home de 85 anys.   

Cançons preferides: Last Man Standing, Bad Breath, Ready To Roar.

DAVID BYRNE- American Utopia:

Amb aquest "American Utopia" l' ex-líder dels majestuosos Talking Heads publica el que és el seu primer disc en solitari en 14 anys. Un disc on juga amb la electrònica i la música de ball, els ritmes africans, la world music i els fonaments de la New Wave de la que ell n' és precursor. Però ho fa des d' una maduresa i una relaxació que li dona l' experiència dels 66 anys.

Cançons preferides: Gasoline & Dirty Sheets, Every Day Is A Miracle, Everybody Is Coming In My House

ELVIS COSTELLO - Look Now:

Després de 10 anys sense publicar material amb els seus Imposters, Costello ha publicat aquest discàs amb ells, on además ha estat ajudat en la composició per dos monstres com són Burt Bacharach i Carole King. Romàntic i delicat al piano, o marxós amb efectes moderns, ja no tant enèrgic a la guitarra com temps enrera però de nou melòdic. Tot en un any on el britànic ha superat un càncer i on ha donat magnífics concerts per Europa. Un clàssic dels darrers quaranta anys.      

Cançons preferides: Under Lime, I Let The SUn Go Down, Suspect My Tears.

JOAN BAEZ- Whistle Down The Wind:

Amb rumors que parlen que aquesta serà la seva darrera aparició discográfica, la Joan Baez ha tret un magnífic disc produït per Joe Henry a base de versions de gent com Tom Waits o Josh Ritter i on les reivindicacions polítiques tornen a arribar des de la veu prodigiosa d' aquesta llegenda del folk que ha sabut envellir a les mil meravelles.

Cançons preferides: Whistle Down The Wind, Last Leaf, The Great Correction.

RY COODER- The Prodigal Son:

Després d' un silenci de sis anys el bo del Ry Cooder demostra que segueix en forma amb la publicació d' un disc format per 8 versions i 3 temes propis on els sons americans tradicionals (blues, blue-grass, tex-mex...) segueixen sent la seva emprempta juntament amb la seva crítica social habitual que en aquest cas arriba de la mà de la música espiritual negre. Benvinguts siguin els fills pròdigs si són així.

Cançons prefereides: Gentrification, You Must Unload, I' ll Be Rested When The Roll Is Called.

RAY DAVIES- Our Country: Americana Act II:

La segona part d' "Americana" arriba un any després de la primera entrega i just abans d' anunciar una possible reunió dels Kinks i publicar material inèdit de la llegendària formació. Comptant  de nou amb els Jayhawks com a banda de suport, el disc sona més crepuscular que l' anterior, plagat de balades de posta de sol, de lletres (com no) brillants i certa absència de les seves habituals melodies plenes de llum. Potser no és la continuació que molts haguéssim desitjat però això no fa desmerèixer un disc que es deixa escoltar i que amaga alguna que altre perla.   

Cançons preferides: Back In The Day, The Big Guy, Muswell Kills.

BUDDY GUY- The Blues Is Alive And Well:

En Buddy Guy és un dels supervivents d' una generació de bluemans negres que van disparar-nos al cor amb la seva música al llarg dels anys 50 y 60. Havent traspassat la franja dels 80 anys aquest exercici ens ha tret el seu enèssim tractat de blues on hi col·laboren els seus deixebles Mick Jagger, Keith Richards i Jeff Beck, per demostrar que el gènere es troba més viu i bé que mai. 

Cançons preferides: Guilty As Charged, Ooh Daddy, End Of The Line.




VAN MORRISON AND JOEY DEFRANCESCO- You' re Driving Me Crazy:

El Lleó de Belfast es troba en un moment dolç tant en estudi com en directe, doncs als seus concerts esplèndits s' ajunten discos com aquest que ha fet amb el multi instrumentista Joey Defrancesco on els aromes jazzístics són omnipresents en uns temes plens de pianos, vents, fum y un Van que demostra el seu inabastable talent pel jazz. Un disc on revisa clàssics del gènere junt amb alguns dels seus temes ho passa magistralment al blanc i negre transportant-nos a alguna petita sala de concerts perduda en algún carreró de Manhattan dels anys 30.

Cançons preferides: Hold The Right There, Goldfish Bowl, Everyday I Have The Blues. 





GRAHAM PARKER -Cloud Symbols:

Gravat sense els seus Rumours, aquesta llegenda de culta anglesa ha publicat un nou disc on mostra que és un mega-crack a reivindicar. A més sona fresc, poderós i juvenil, afegint una secció de vents impagable quan no uns violins emotius o uns fins pianos. Onze noves peces que amb prou feines arriben als 3 minuts i que enganxen al mestre del pub rock com mai.

Cançons preferides: Girl In Need, Every Saturday Nite, Maida Hill.

MILLORS DISCOS DEL 2018:

Feliç 2019 a tothom! Com és clàssic ja en el blog repassem els discos de l' exercici un cop l' any ha acabat. Quina millor manera de començar el nou! Un any acabat on la tònica ha estat la del retorn de moltes cares conegudes. Esperant que les nostres eleccions siguin del vostre gust, us convidem a escoltar-los. Com sempre: són els que estan, però no estan tots els que són.



CAR SEAT HEADREST- Twin Fantasy:

Sense cap mena de dubte un dels millors, si no el millor, elepés de rock de l' any acabat, si em permeten la llicència. De fet aquest disc va ser composat i ja gravat fa una pila d' anys, però el Will Toledo ha volgut tornar-lo a registrar per acabar de donar forma al que és un fabulós disc d' aquest sensacional projecte de rock indie americà on les influències del rock dels 90 són paleses en unes cançons que no només ens atrapen en ambients carregats de passió sino que aconsegueixen sorprendre' ns com mai. Pura evolució del rock.

Cançons preferides: My Boy,Beach Life-In-Death, Sober To Death,...




PARQUET COURTS - Wide Awake!:



Una de les bandes de la present dècada són sense dubte els "Parquet Courts". Publicant disc per any de de 2011 han sabut mantenir un nivell elevadíssim amb discos com aquest "Wide Awake!" on mesclen sons indies, dance, punk, post-punk i rock clàssic de mil influències. I és que la gran gràcia dels novaiorquesos és la seva capacitat de sorprendre' ns una i altre vegada mitjançant melodies contagioses. Que no parin!

Cançons preferides: Total Football,  Wide Awake !, Tenderness...



J MACIS- Elastic Days:




El carismàtic líder dels Dinosaur Jr i el que clarament és un dels millors músics dels nostres temps, ha tret un senyor disc on mostra la seva cara més calmada i sensible. Amb les atmòsferes elèctriques en un segon terme, les composicions pop llueixen més que mai a base d' una instrumentació majoritàriament acústica i una sensibilitat que només  els més grans tenen dins seu. Senzillament indescriptible.

Cançons preferides: See You At The Movies, Web So Dense, Elastic Days....






LEMON TWIGS- Go To School:

Curiós i sobre tot força imaginatiu el que fan aquest duet de germans (D' Addario) novaiorquès dotat d' una facilitat melòdica gens habitual els nostres dies. Amb "Go To School" s' han superat per crear una meravella amb forma d' òpera rock sobre un mico adolescent força irreverent i marcada pel glam dels seixanta tot i que les guitarres de tall punk de la Gran Poma també hi són presents. Canvis de ritme, riffs molt Queen, operetes i barroquisme en un disc tant desconcertant com tremendament descomunal i captivador.

Cançons preferides: Never In My Arms, Always In My Heart, Home Of A Heart (The Woods), Go To School....

SIMON LOVE- Sincerely, S. Love X:

Darrere d' aquest títol epistolar s' amaga un dels millors treballs de l' any provinent de Cardiff i signat pel que va ser el líder de The Loves, que amb el seu segon álbum en solitari aconsegueix atrapar-nos a base de dolces melodies, lletres sarcàstiques quan no absurdes, instrumentació clàssica carregada de violins, vents i pianos i sobre tot molt de barroquisme elegant. Perquè el rock i el pop també són deliciosos amb una mica de sucre.

Cançons preferides: Joey Ramone, I Fucking Love You, (Wy' d You Get That) Tatto Girl?.

COURTNEY BARNETT- Tell Me How You Really Feel:

Després del seu celebrat duet amb Kurt Vile, l' australiana va patir una important crisi creativa a l' hora d' afrontar el seu esperadíssim nou disc. Afortunadament les muses van estar de la seva part per treure aquest discarro on recupera les essències del seu refrescant indie del debut "Sometimes I Sit And Think, Sometimes I Just Sit" (2015) al que afeageix maduresa en les lletres i una instrumentació molt cuidada entre encertadíssimes melodíes. Un clàssic per aquest 2018.

Cançons preferides: Charity, Nameless, Faceless, I' m Not Your Mother, I' m Not Your Bitch.






KURT VILE - Bottle It In:

A l' igual que la seva companya sembla que la col·laboració de l' any passat també li va sentar bé, doncs el Kurt Vile ha donat amb el disc perfecte, el seu "Coney Island" particular a base de mitjos temps que neden entre el folk-rock, la psicodelia i el country rock més calmat, on la veu sona greu i displicent (Lou Reed?), les guitarres ben trenades i unes lletres que per la ocasió venen inspirades en els seus odiats viatges en avió. L' ex War On Drougs creix i creix i nosaltres no fem més que alegrarnos-en.

Cançons preferides: Loading Zones, One Trick Ponies, Rollin With The Flow.






ROLLING BLACKOUTS COASTAL FEVERS- Hope Downs:

Provinents de Melbourne (Australia) aquesta banda recuperen un cert indie rock que semblava en extinció on les influències de grans formacions como els Feelies, The Soft Boys o els mites australians The Go-Betweens són evidents alhora que han dut frescura al món indie. Guitarres lluminoses, ritmes pop frenètics i molta hipnosi juvenil.

Cançons preferides: Talking Straight, Time In Common, Sister' s Jeans. 





CALEXICO- The thread that keeps us:




Aquests clàssics del rock fronterer es reinventen a cada disc que passa. Si en les dues anteriors entregues tiraven molt d' indie rock, ara la cosa va en clau alt-country, tot sense perdre les seves essències tex-mex. Distorsions entre ritmes llatins, trompetes, ambients confosos, so lo-fi,... i per damunt de tot cançons capaces de transmetre emocions. Uns clàssics del rock, vaja.

Cançons preferides: End Of The World With You, The Town & Miss Lorraine, Music Box.





ERZA FURMAN- Transangelic Exodus:



Un altre dels grans noms de la nova generació de creadors del rock és aquest trans d' orígen jueu que és capaç de juntar en les seves cançons la dolços del pop dels 50, la èpica del glam, els ritmes de la new wave i la llibertat de l' indie, per treure discarros com aquest on els climes angoixants i obscurs s' imposen com a forma d' expressar la seva disconformitat amb la societat. Genial!

Cançons preferides: Suck The Blood From My Bound, No Place, Love You So Bad.





ARCTIC MONKEYS- Tranquility Base Hotel & Casino:




Són potser la millor banda de rock de la seva generació, liderats per Alex Turner han sabut evolucionar i reinventar fórmula sense abandonar el camí del rock en el seu estat pur. Amb el nou treball - s' ha fet esperar més del que voldríem - , demostren com saben evolucionar ja que han trencat tots els esquemes per crear un univers musical nou regat amb dosis de rock del Bowie de l' època d' "Station To Station", elements de Scott Walker i inclús del Marvin Gaye més místic.

Cançons preferides: One Point Perspective, Tranquility Base Hotel & Casino, Four Out Five.





THE SHEEPDOGS- Changing Colours:






Discarro de rock clàssic el que han tret aquests canadencs. I és que en un any marcat per la mediocritat de les llistes mainstream discos com aquests ens recorden el que ens agrada del rock. Riffs de guitarres, solos de hammond, veus poderoses, rebel·lia i lletres plenes de poesia en una barreja de soul, blues que només el rock sureny és capaç. Pels amants dels Allman Brothers, els Lynyrd Skynyrd i el rock dels setanta aquest serà el seu disc del 2018.

Cançons preferides: Nobody, You Got To Be A MAn, Born A Retless Man...



KYLE CRAFT- Full Circle Nightmare:



Ens va deixar flipats amb el seu debut fa dos anys i ara ens confirma que allò no era flor d' un dia, doncs aquest "Full Circle Nightmare" tot i no arribar a les cotes de l' anterior, arriba a atrapar de la mà d' un rock de taberna on els pianos honk-tonk, les panderetes i els hammond complementen una veu que no té preu i unes composicions que segueixen mirant al rock dels setanta, a Bowie i a Dylan.

Cançons preferides: Fever Dream Girl, The Rager, Exile Rag.





ANNA CALVI- Hunter:





Un altre dels noms femenins que més hem escoltat aquest any ha estat el  d' Anna Calvi qui¡ amb el seu tercer àlbum ha acabat de despuntar, sent comparada per molts amb PJ Harvey i Patti Smith. I la veritat és que aquí ens dona deu bones raons pels elogis amb la seva forma especial i inclús teatral de cantar, capaç de jugar amb els falsets però també de donar amb les notes impossibles, amb la seva guitarra carregada de personalitat, els seus ritmes primaris, els pianos vuitanters i un missatge de llibertat sexual que ha tingut molta acceptació entre els seus molts nous fans.

Cançons preferides: As A Man, Don' t Beat The Girl Out Of My Boy, Eden.






THE GOON SAX- We' re Not Talking:




Amb el seu debut de fa dos anys se' ls conèixer com la banda del fill de Robert Forster de The Go-Betweens. Ara el trío continúa sent jove però ja han demostrat sobradament que tenen personalitat  propia. Sobre tot si publiquen discos como aquest on el seu pop de tall twee du moltes influències del indie dels  80 y 90 (penso en Violent Femmes, GB, Belle & Sebastian, Smiths,...), però també duen quelcom de la Velvet Underground. Sentiments juvenils aussies canalitzats, perfectes i directes peces pop.

Cançons preferides: Make Time For Love, Love Lost,A Feww Times To Many.
 





HAWK- Bomb Pop:




El disc power pop de l' any arriba de la súper banda que ha organitzat el músic de Chicago David Hawkins que s' ha reunit amb Gary Louris (Jayhawks), el batería dels Attractions d' Elvis Costello, Pete Thomas i Ken Stringfellow de The Posies. El resultat aquest enorme i refrescant tractat de pop poderós ple de les millors influències de rock clàssic però alhora força novedós. Llàstima que al nostre país tindrà poca difusió.

Cançons preferides: Allison' s Gone, Mrs. Anderson, I Lied.





THE JAYHAWKS- Back Roads And Abandoned Motels:




La tornada dels de Gary Louris ha estat millor que mai amb aquest disc carregat de melancolia lluminosa que tant bé saben manufacturar. Onze noves peces de rock americà que van ser composades amb i per ser cantades en duet amb d' altres músics (Jakob Dylan o Dixie Chicks) i que finalment han quedat en mans dels falcons que de nou fan palesa la seva gran capacitat interpretativa a base de jocs de veus, pianos delicats i guitarres rurals.

Cançons preferides: Everybody Knows, Bitter End, Bird Never Flies. 

STEPHEN MALKMUS - Sparkle Hard:

Un dels nostres rockers favorits i que rarament ens falla és l' ex- Pavement que lluny de buscar revivals s' ha establert amb els seus Jicks publicant el seu setè disc en solitari on el low-fi i el so velvet de la seva antiga formació se substitueix per un tractament pulcre i treballat made in San Francisco (¿Grateful Dead?) en unes peçes que continúen sent d' estructura lliure i sorprenent.

Cançons preferides: Middle America, Shiggy, Refute.

JONATHAN WILSON- Rare Birds:



Immers a la gira de Roger Waters Us+Them fent els papers de cantant (aka David Gilmour) i en ocasions de guitarrista principal, el Jonathan Wilson ha publicat el seu tercer treball on precisament les influències de Pink Floyd i dels sons dels anys 70 són paleses en les 13 peçes. Melodies que embolcallen, passatges somiadors, delicadesa i una producció marca de la casa immillorable.

Cançons preferides: Trafalgar Square, Over The Midnight, Loving You.

GRETA VAN FLET- Anthem of the Peaceful Army:




Aquest quartet està format per dos bessons Jake (cantant) i Josh (guitarra) Kiszka de tan sols 22 anys, el seu germà petit Sam (baix i òrgan) i el seu amic Danny Wagner (bateria) ambdós de 19 anys. Malgrat la seva joventut ja tenien dos EPs publicats i una reputació a base de guitarrassos, poderosa veu i una secció rítmica trepidant. Amb la evident comparació permanent dels Led Zeppelin, veurem cap a on dirigeixen una carrera que arrenca amb moltes ganes i talent.


Cançons preferides: When The Courtain Falls, You' re The One, The Cold Wind.






THE BEVIS FRONT- We' re Your Friends, Man:




Aquest disc va sortir quan la majoria de les llistes del millor de l' any ja estaven fetes, demostrant que fins el 31 de desembre no està tot el peix venut. I és que aquests britànics sorgits de l' escena indie de finals dels 80 (molts paral·lelismes amb els Dinosaur Jr) han tret un dels millors treballs de l' exercici de 20 temes plens de guitarres arrabatedores, melodies hipnòtiques i energia indie rock digne de les millors joves bandes. No se' l deixin perdre.

Cançons preferides: We' re Your Friends, Man, Lead On, In The Leaves. 





MONTERO- Performer:




El disc psicodelic de l' any, ve de Melbourne - quin anyada australiana tant bona! -  i d' aquest projecte darrere el qual s amaga Ben Montero, un petit geni dotat d' una sensibilitat musical que mira directe als sons lisèrgics dels seixanta (als Beatles del Sgt Peppers), però també al synth pop dels vuitanta i que l' agermana amb gent com els MGMT o al Jacco Gardner. Bones veus, melodies dolces, arrenjaments de somnis i molt color.


Cançons preferides: Performer, Montero Airlines, Vibrations.




YO LA TENGO- There's A Riot Going On:




Uns que sempre hi han de ser presents en les llistes del millor quan treuen disc són els Ira Kaplan i companyia. Per aquest any han decidit cap a la seva versió més calmada i ambiental en un disc forjat des de la improvització i gravat en els estudis casolans i sense assajar. Ambients espectrals, delicadesa, bellesa i sensacions són el que de nou ens aporten aquest trio pels que la música és un camí de constant profundització.

Cançons preferides: Shades Of Blue, For You Too, Polynesia 1.






THE CORAL- Move Throught The Dawn:




Sense fer quasi soroll, els de Liverpool s' han llaurat amb una carrera força interessant i equilibrada publicant treballs com aquest - el que fa el 9è - on les reminiscències dels sons dels seixanta de bandes com Love, Buffalo Springfield o els evidents Beatles es fan palesos malgrat la portada ens despisti cap a textures pop més electròniques o sintètiques. De nou els Coral mostren que van contra les modes i com quasi sempre aconsegueixen encertar.

Cançons preferides: Eyes Like Pearls, Sweet Release, After The Fair.






EELS- The Deconstruction:




El nostre barbut preferit va publicar a principis d' any el seu enèssim (però no per això a menys tindre) elepé. De nou amb el seu blues-Soul de nou mil·leni regat per un imaginari propi que ens transporta a un univers sonor plagat de ritmes impossibles, passatges delicats, cançons de cuna i rock d' home llop.

Cançons preferides: Bone Dry, You' re The Shining Light, 



BONUS TRACK:



SHAME - Songs Of Praise:

Fundats al 2014, aquest quintet londinenc ha anat llançant uns EPs d' avançament de la mà de Rough Trade creant unes espectatives que s' han confirmat amb escreix amb el seu elepé de debut on els sons post punk mesclen influències de l' indie dels 80 com els Joy Division, Smiths o Soft Pack . Salvatges i enèrgics. L' enèssim hype britànic en època de vaques flaques? el disc és francament bo.

Cançons preferides:  One Rizla, Tastless, Angie.