PHIL SPECTOR: SU GRANDEZA EN 10 CANCIONES:

Esta semana hemos tenido la noticia del fallecimiento de uno de los mayores genios musicales de nuestros tiempos. El artífice de la introducción del Estudio de Grabación como un instrumento más del pop o como un lugar para la experimentación artística. Su aportación fue crear un sistema de grabación por capas o pistas de sonidos en el que los instrumentos se sobreponían creando un efecto orquestral en las canciones pop, lo que junto a las reverberaciones y distorsiones se denominó el Wall Of Sound o Muro del Sonido. Alejándonos de su persona y de su terrible existencia y fin, pasamos a recordar diez canciones que nos ha dejado para la posteridad.

1. To Know Him Is To Love Him- The Teddy Bears (1958):

Inspirada en el epitafio de su suicida padre (literalmente ponía "To Know Him Was To Love Him") un precoz Phil de 18 años compuso esta bonita balada que gravó con su banda vocal The Teddy Bears y con la que alcanzó el número 1 de las listas de su país. La banda no duraría demasiado (se disolvió en 1960) y él pasó a unas labores de producción y composición que pronto le darían la fama y el éxito.

2. Da doo ron ron.- The Crystals (1963):

Una de las bandas de la factoría Spector o mejor dicho del sello Philles Records (fundado en 1961 junto a Lester Sill) fueron las Crystals, un cuarteto femenino afroamericano oriundo de Nueva York que ponía sus dulces voces al servicio de las melodías adolescentes y producciones de nuestro protagonista. Su mayor éxito es esta pegadiza pieza escrita por Spector (y Jeff Barry y Ellie Greenwich) en la que el alquimista del sonido dota de su magia sonora en la búsqueda de lo que él llamaba el “sonido del amor” o la banda sonora adolescente perfecta.

3. Be My Baby- The Ronettes (1963):

Otra de las bandas de Phillies Records fueron las Ronettes quienes meses después del pelotazo de las Crystals grabaron y publicaron la que es una de las mejores piezas pop de todos los tiempos, firmada también por el propio Phil y grabada en sus habituales Golden Star Studios de L.A. en agosto de 1963. Con su famosa batería inicial a cargo del mítico batería de estudio Hal Blaine de los Wrecking Crew – el equipo de músicos de sesión habituales de la factoría entre los que pasaron ilustres como Leon Russell o Glenn Campbell – y con una joven Cher entre las coristas la pieza venía cargada de las capas de ritmos, instrumentos y efectos que tanto cambiarían al pop en un futuro inmediato. Sin ir más lejos Brian Wilson de los Beach Boys se obsesionó de forma enfermiza llegando a escuchar la pieza en bucle buscando el secreto del Muro del Sonido que tan bien emuló con el icónico Pet Sounds.

Luego Phil se casó con la vocalista de las Ronettes, la exótica y bella Ronnie Spector, pero el matrimonio no terminó bien con secuestro del productor a la solista inclusive y un mal sabor de boca que contrasta con la dulzura de la pieza más famosa que ambos jamás grabaron.

4. Silent Night- VVAA (1963):

Sin duda alguna 1963 fue el año del compositor y productor, pues en diciembre del mismo su sello lanzó el álbum “A Christmas Gift For You”, un elepé en el que reunía a sus estrellas Crystals, Ronettes, Darlene Love y Bob B. Soxx and The Blue Jeans para interpretar unos clásicos villancicos bajo su mágica fórmula. El disco en cuestión con el tiempo ha sido encumbrado como uno de los mejores álbumes pop navideños de siempre. Su momento cumbre, este Silent Night final con el productor dando su solemne discurso tras un piano y unos violines y unas melodías vocales celestiales crecientes de los talentosos artistas del sello.

5. You’ ve Lost That Loving Feeling- Righteous Brothers (1964):

Si bien el mayor éxito que Spector les produjo a los hermanos Righteous fue la archiconocida balada “Unchained Melody”, su mayor lucimiento en el estudio tuvo lugar con esta pieza que rompía moldes en minutaje y en producción musical. Compuesta por el propio Phil y y por Barry Mann y Cynthia Wei, la pieza duraba casi 4 minutos, algo impensable en aquellos tiempos para un single de éxito ya que los DJ se negaban a radiar canciones largas, por lo que en la etiqueta del vinilo se falseó la duración real. De nuevo, las capas de sonido, los efectos de percusiones imposibles, la reverberación y en esencia el “Muro de Sonido” para una canción épica dónde las haya. Magistral.

6. River Deep- Mountain High- Ike & Tina Turner (1966):

Impresionado tras ver en Los Angeles una actuación de Tina Turner con su marido Ike en 1965, Phil decidió ficharlos para producirles un álbum y para grabar una canción que había escrito junto con Jeff Barry y Ellie Greenwich. Para ello tuvo la idea de utilizar el máximo número de medios posibles, multiplicar pistas e instrumentación y hacer su obra definitiva, una oda al amor que sonara a infinito. Así Tina aportaría su sobresaliente poderío vocal, por lo que acabó pagando un bonus a Ike para que no apareciera por el estudio de grabación y poder centrarse en encontrar la toma definitiva (ya se conoce el perfeccionismo de Spector repitiendo una y otra vez las tomas). El resultado, a pesar de solo alcanzar el número 88 de las listas, una canción épica, infinita de trompetas, multipistas de percusiones, teclados, coros celestiales,... y por encima de todo una Tina Turner en estado de gracia destripándose para cantar como nunca se había hecho antes a la inmensidad del amor.

7. The Long And Winding Road- The Beatles (1970):

El último álbum publicado de los Beatles, “Let It Be”, fue en realidad el penúltimo que gravaron y el único no producido por George Martin sino por Phil Spector quien dotó del cargamento de orquestra, coros y efectos del muro de sonido dando un resultado que nunca ha gustado a Paul McCartney quien en 2003 sacó “Let It Be...Naked”. Sin embargo la versión desnuda desluce piezas como esta preciosa balada a la que nos cuesta escuchar sin los violines y los efectos. Una canción que aúna sensibilidades musicales estratosféricas y que sitió al productor en la órbita Beatle.

8. Jelous Guy- John Lennon (1971):

La colaboración con los de Liverpool hizo que John Lennon le buscara para colaborar en su disco debut con la Plastic Ono Band y también en su obra magna “Imagine”, un disco con presencia de las guitarras de George Harrison ( a quien Phil también había producido su triple álbum “All Things Must Pass”) y con unas canciones a las que el arte del productor acabó de dar esa mezcla de dulzura, romanticismo y melancolía agridulce. Muestra de ello es esta “Jelous Guy” cuyos violines de fondo deslizan hacia el cielo. Talento con talento para la posteridad.

9. Memories- Leonard Cohen (1977):

A pesar de ser un disco renegado por el propio Leonard Cohen y por muchos de sus acólitos, “Death Of Ladie’ s Man” es un hito. Y no solamente porqué rompió con el minimalismo folk del poeta sino porqué su resultado une belleza sonora con poesía como nunca. Las canciones fueron compuestas mano a mano entre los dos genios, Leonard y Phil, pero el segundo prohibió la presencia en el estudio del primero a excepción del registro de su parte vocal, por lo que el disco tiene más del productor que del canadiense. Como esta “Memories” que nos remonta 15 años atrás a la Phillies Records con unos coros celestiales, vientos apoteósicos y unas capas instrumentales deliciosas.

10.- Do You Remember Rock’ n Roll Radio?- Ramones (1980):

Según parece fue el propio Phil Spector quien se interesó por la banda punk, los cuales estuvieron encantados con colaborar con él y su “Wall Of Sound” ya no solo porqué siempre habían admirado las “girl bands” y el sonido pop de principio de los sesenta más inocente, si no porque vieron una forma de ampliar su mercado remozando su sonido. Pero la cosa no fue como todos pensaban ya que el carácter extremadamente perfeccionista y obsesivo de Spector llevó a hartar a los de Queens, con sesiones de grabación eternas, repeticiones de tomas que nunca acababan o incluso secuestro a punta de pistola del productor para que estos hicieran lo que él les mandaba. Afortunadamente, el disco “End Of A Century” suena bastante bien con piezas como esta que limpia y adorna la suciedad sonora de los anteriores cuatro álbumes de los Ramones y que incluye la versión de “Baby, I Love You” de las Ronettes.

Publicado en https://www.eldestiladorcultural.es/musica/pop/phil-spector-a-traves-de-10-temas-inmortales/

Cinco momentazos de cine con David Bowie:

El uso de la música en el cine resulta a veces decisivo a la hora de transmitir sensaciones al espectador. Para ello los mejores directores saben elegir la música y situarla en las escenas mas adecuadas en beneficio del metraje. Con Bowie no podía ser menos, si bien su relación con el cine fue directa como actor, su presencia musical en escenas resulta formidable y en momentos estremecedora. Vayamos a ver cinco ejemplos para conmemorar el quinto aniversario de su muerte:



1.- MALDITOS BASTARDOS- Dir. Quentin Tarantino (2009)/ "Cat People" (Let' s Dance)

Escena en la que la joven judía a quien los nazis mataron a su familia de niña, prepara su dulce venganza para lo que se viste para la ocasión. Escena chulesca, dinámica y algo irreverente trae la modernidad de la mano de este "Cat People" con el que Bowie nos encandiló a mediados de los ochenta y que tan bien supo utilizar Tarantino en su maravillosa película.




2.- LABERINTO- Dir. Jim Henson (1986)/ "As the world falls down":

Este exitoso film protagonizado por una jovencísima Jenniffer Connelly traía al propio David Bowie como actor interpretando a Jareth, el rey de los Goblins, Bowie, además de aportar algunas de las canciones originales para una banda sonora compuesta por Trevor Jones. Formidable fabula juvenil, con la que muchos niños descubrimos al camaleónico artista, alcanza su clímax con esta "As The World Falls Down".

3.- ABSOLUTE BEGGINERS- Dir. Julien Temple (1986) /"Absolute Begginers":

Ambientada en los años 50 y basada en la novela de Colin MacInnes, el reputado director de videoclips y autor del exitoso documental de los Sex Pistols, ideó y dirigió esta película cuyos resultados fueron algo fallidos por crítica y público con la que se dio a conocer como actriz su protagonista Patsy Kensit y en la que participaron como actores Ray Davies y Bowie, este último además aportando una de sus mejores creaciones musicales de los ochenta que sirve para dramatizar la apasionada historia de amor entre dos jóvenes.

4.- DOGVILLE- Dir. Lars Von Trier (2003) / "Young Americans" (Young Americans)

Impactante y crudo final de la icónica película del director danés. Tras su lección de cine "Dogma" el cierre con imágenes de pobreza y con la canción "Young Americans" que en su día se interpretó como una crítica mordaz al sistema político americano aunque en palabras del músico trataba "sobre los problemas  de dos recién casados". Una pieza "plastic soul" que resulta desgarradora junto con las deprimentes imágenes de extrema pobreza.  

5.- LOST HIGHWAY- Dir. David Lynch (1997)   / "I' m Derenged"(Outside)

Después de que Bowie participara en la película "Twin Peaks: Fire Walk with Me" (1992) del director, aporta este tema del álbum Outside (1995) en su versión normal y reprise. En la escena se ve a un Bill Pullman conduciendo de noche sin rumbo creando unas ensoñadoras sensaciones de surrealismo. Una escena que nos mete en el especial universo del gran director de "Blue Velvet"de la mano de este temazo del Gran Duque.

BONUS TRACK:



SEVEN- Dir. David Fincher (1995) / "The Hearts Filthy Lessons":

Impactante thriller policíaco protagonizado por unos soberbios Brad Pitt, Morgan Freeman, Kevin Spacey y Gwyneth Paltrow, con los que Fincher explora lo mejor y lo peor de la naturaleza humana. Con "The Hearts Fillthy Lessons"el director logra además trasladarnos la angustia y horror de el final de un filme de obligado visionado.

MILLORS DISCOS DEL 2020- (II) Especial veterans:

En un any marcat pel Covid-19 i per les pèrdues de grans músics, hem pogut presenciar el nou miracle del gran Bob Dylan fet disc, però també com molts dels supervivnets s' han reivindicat amb interessants treballs malgrat l edat i els impediments. Potser no hem pogut gaudir de la música en directe, però els més grans ens han regalat molts bons moments per recordar-nos que el rock sempre hi serà.

BOB DYLAN- Rough And Rowdy Ways:

El 39è àlbum del de Minnessotta ens ha arribat després de tancar el cicle d' Standards i remprendre el camí de Tempest respecte al qual ha fet una passa endavant. Si bé el blues hi torna a ser-hi present amb temes impressionants com "False Prophet", "Crossing The Rubicon" o "Goodbye Jimmy Reed", el disc presenta una forma calmada de cantar del Bob i una instrumentació tant precisa com subtil que ens atrapa i embolcalla com ningú altre i ens transporta cap a llocs on mai ens havia dut. Parlem de joies inmortals com "I' ve Made Up My Mind To Give Myself On You" o "Key West (Philosofer Pirate)" que voldriem que mai acabés. Però no ens oblidem de "My Own Version Of You" i el seu to inquietant, la serenitat de "Mother Of Muses"  o el millor retrat de l actualitat (que ocupa el segon cd o la cara 4 del vinil) "Murder Most Foul". Difícil referir-se a la grandesa d' aquest disc i del seu autor, falten i sobren les paraules. Esperem gaudir-lo per molt temps.

Cançons preferides: I' ve Made Up My Mind To Give Myself On You, Key West (Philosofer Pirate), My Own Version Of You...

ACDC- Power Up!:

Sobrevivint a la dissolució de la formació i a la mort del Malcolm Young, els australians han vingut a salvar-nos aquest 2020 per recordar-nos quant necessitem el rock' n roll a les noves vides en un àlbum carregat dels ingredients de sempre - riffs potents, veu de Brian al límit i ritmes trepidants- i on les composicions estan més lluïdes que mai. Rock i blues de tota la vida sota una producció que fa que sonin actuals. Llarga vida al rock! 

Cançons preferides: Realize, Shot In The Dark, Demon Fire.

BILL FAY - Countless Branches:

Des que va tornar el 2013 amb el "Life Is People" la carrera d' aquest gran cantautor anglès sorgit als 70 no ha fet més que créixer. Ho confirma aquest treball que tanca la "trilogia de resurrecció"i on la guitarra acústica i el piano són suficients per acompanyar la seva sentida veu - en ocasions també per violins - en un pop de càmera ideal pels paladars més exquisits.

Cançons preferides: How Long How Long, Filled With Wonder Once Again, Love Will Remain.

BRUCE SPRINGSTEEN- Letter To You:

El segon miracle de l' any ha estat el nou disc del Boss. Després de l' irregular "Western Stars" el de New Jersey recupera a la seva E Street Band per produir un dels seus millors treballs en temps. Concebut durant el confinament i amb mirada clara cap a la degradació del sistema polític mundial i americà, les noves cançons sonen fresques, atemporals i amb la perfecte dosi de melancolia que adorna unes melodies més infalibles que mai. 

Cançons preferides: Letter To You, Ghosts, Song For Orphans.

PAUL MC CARTNEY- MC CARTNEY II:

Molts encara estem lamentant la cancel·lació del seu concert a Barcelona per culpa de la pandèmia, però el confinament ens ha compensat i ha fet que el bo del Paul recuperés peces que tenia a mitges, en fes de noves i les gravés en el seu estudi casolà per treure un nou treball que suposa la continuació McCartney I (1970) i McCartney II (1980) completant la trilogia. Uns discs que es basen en què són fets de cap a baix pel propi baixista que produeix i toca tots els instruments. De nou el mestre no falla ja que es tracta d' un recull de composicions pop molt ben arrodonides que demostren que la seva xistera no s' acaba mai.

Cançons preferides: Find My Way, Labatori Lili, When Winter Comes.

JOEY MOLLAND- Be True To Yourself:

L' únic supervivent dels reivindicables Badfinger va publicant un disc en solitari per dècada, arribant el de la nova aquest primer any en un disc on recupera les essències de la seva formació junt amb aromes beatleros on els sons McCartney i Harrison hi són presents, però també l' influència de la ELO y Jeff Lynne. Cançons pop lluminoses d' aquelles que s' enganxen. Un disc preciós que cap fan del millor pop clàssic s' hauria de deixar perdre. Molt recomanable.

Cançons preferides: Heaven, All I Want To do, Loving You.

NEIL YOUNG- Homegrown:

Per a l' època de quarentena el vell Neil Young ens va rescatar el seu disc perdut "Homegrown". El disc en qüestió havia de publicar-se entremig de "On The beach"(74)  y "Tonight' s The Night" (75) o el que és el mateix, enmig de la trilogia negre (junt amb "Time Fades Away") o l' època més fosca i inspirada del canadenc. El treball va composar-lo arrel d´una ruptura sentimental i el pudor a fer-se públic va fer que el guardés al calaix quasi cinquanta anys. Per sort aquest maleït 2020 ens l' ha rescatat i hem pogut gaudir del Neil Yooung més delicat i sentimental a base de pianos, guitarres acústiques, harmòniques i la veu propera. Un bon disc surgit de la porta del temps.

Cançons preferides: Seprarate Ways, Mexico, Vacancy. 

YUSUF/CAT STEVENS- Tea For The Tillerman2:

El cantautor abans conegut com a Cat Stevens i actualment com a Yusuf Islam sembla que darrerament vol reprendre els seus anys daurats (a principis dels setanta) on va inmortalitzar himnes per tota una generació. Per enguany ha fet una revisió i actualització del seu àlbum insgne (amb perdó de l' inmens "Teaser And The Firecat") "Tea For The Tillerman" prou reconegut per tots i on les magnètiques peçes "Wild World", "Father And Son" i companyia sonen renovades a base d' una meticulosa producció, efectes orquestrals i certa sensació de pèrdua de gravetat. Com si el genial cantautor les hagués deixat flotant a l' espai exterior.

Cançons preferides: Wild World, Sad Lisa, Father And Son,...

JOHN FOGERTY- Fogerty' s Factory:

Un altre dels discos de confinament ha estat el "Fogerty' s Factory" que el bo del John als seus 75 anys va gravar amb els seus tres fills del seu segón matrimoni després de fogejar-se al seu canal de Youtube repassant els èxits de la Creedence, de la seva carrera en solitari i alguna que altre versió. Un disc que sona força bé i on descobrim que el cantant encara conserva força bé la veu i que energia en té per estona. Tot queda en familia.

Cançons preferides: Lean On Me, Fortunate Son, Bad Moon Rising.

WILLIE NELSON- First Rose Of Spring:

Als seus 87 anys i després d' haver-ho donat tot, aquest home no sols és capaç d' editar un disc any rera any si no de fer-ho amb solvència. I és que el disc número...70! és un nou gran recull de peces country amb ànima. Per a l' ocasió tira de la seva vessant més romàntica, doncs darrera de la vermellosa portada (feta pel seu fill Micah) s' amaguen onze peces de gran calat sentimental, on res és impostat, cada nota suma i on la veu llueix com si el cantautor tingués 50 anys menys. Co-produït i co-escrit (hi ha versions també) per Buddy Cannon el disc navega entre els standards i les balades campestres de tota la vida. Una delicia vaja.

Cançons preferides: First Rose Of Spring, Blue Star, Don' t Let the Old Man In.

PRETENDERS- Hate For Sale:

Més de quaranta anys després del seu debut, la banda liderada per la carismàtica Chriissie Hydne (l' any entrant complirà els 70) ha tornat als seus orígens amb un intens disc en quan a so i a lletres amb el que protesten davant d' una realitat que es neguen a acceptar. Guitarrassos, línies de baix potents, bateries frenètiques i una cantant per la qui sembla qui no passa el temps.

Cançons preferides: Hate For Sale, The Buzz, Maybe Love In NYC.

MILLORS DISCOS DEL 2020:

Bon any a tothom..esperant deixar tots els mal moments del 2020 ben enderera.  I bon canvi de dècada - pels que consideren que es comença a l' any 1 - però abans toca fer balanç del que ens ha donat en l' aspecte musical l' any sortit. Doncs ha estat un any on hem tingut forces discos interessants, alguns dels quals us volem recomanar. Que sigui de gust!

THE LEMON TWIGS-  Songs For The General Public:

Després de la Òpera Rock "Go To School", els germans D’Addario han optat per treure un disc de cançons pop alliberades dels lligams del disc-concepte. Unes cançons plenes de llum, melodies, veus i instruments diversos tocats tots ells per aquests joves talentosos que miren cap a la dècada dels 70 i cap als sons de gent com Todd Rudgrent, Queen, Elton John o inclús els New York Dolls o la E Street Band. El resultat, un disc pop atemporal del que s' enganxen i t atrapen com cap altre. Són els Lemon Twigs, uns músics joves, creatius i inspirats, capaços de treure' s de la xistera un grapat de cançons pel públic general i pel públic més exigent.

Cançons preferides: Fight, The One, Hog,...

JONATHAN WILSON- Dixie Blur:

Després de transitar per sonoritats psicodèliques i d' acompanyar a Roger Waters en la seva darrera gira, el Jonathan va buscar consell al gran Steve Earle qui el va aconsellar anar cap a les arrels musicals del rock americà. Així i sota la producció de Pat Sansone (Wilco) "Dixie Blur" navega per textures musicals clàssiques americanes, en un country-folk que borda adornant-ho amb cors i la millor instrumentació: vents, pianos, slides, violins guitarres,... en el que ha estat un dels millors discs de l any i que alguns seguirem escoltant durant molt temps. 

Cançons preferides: So Alive, Enemies, Oh Girl,...

CORDOVAS- Destinity Hotel:

Malgrat que aquesta formació de cinc músics de Nashville ronda des de fa una dècada, no ha estat fins aquest any que han saltat a la fama. I ho han fet amb aquest mega-disc d' arrels on els sons clàssics country-rock han aparescut regats per les textures rockeres californianes amb allò que molts anomenen "Cosmic Country". Un disc plagat de grans melodies i millors arrenjaments que ha deixat bocabadats a tots els fans de l' Americana, de The Band, dels Eagles o dels Byrds època Gram Parsons. Es diu ràpid.

Cançons preferides: High Feeling, Destiny, Rain On The Rail

FOUNTAINS DC - A Hero' s Death:

Els de Dublin tornen amb aquest disc on l' energia juvenil, les guitarres poderoses i els teclats vuitanters marquen les pautes d' uns temes post-punk molt més obscurs que els del seu predecessor "Dogrel" de . Amb un Grian Chatten que busca a Ian Curtis com a referent al cantar, el disc no sols mira als Joy Division si no també als Sonic Youth i als Radiohead, mostrant alhora certa personalitat. Són els Fountains, de Dublin City esclar.

Cançons preferides: I Don' t Belong, A Lucid Dream,, A Hero' s Death.

ROOKIE- Rookie:

Excels debut d' aquesta formació de Chicago de nom simpàtic (i més essent debutants) que mira directe cap el rock clàssic, concretament cap als 70 (des dels Allman Brothers, a Big Star passant per America). I ja només des de la portada que ens remota cap aquella època daurada del rock, doncs el seu contingut són dotze temes regats pel millor power-pop, quan no balades delicioses, grans tornades, pianos, slides, veus harmonitzades, secció rítmica potent o guitarres afilades.  No sabem si quallaran entre la joventut i si tindran un llarg i pròsper recorregut, el que si sabem de ben segur és que han estat els debutants/rookies de l' any.

Cançons preferides:  Sunglasses, One Way Ticket, Miss United States.

EZRA FURMAN- Sex Educations (BSO):

El nou elepé de l' Ezra Furman és en realitat una compilació d' antics temes seus reinterpretats junt amb noves peçes que ha anat confeccionant per acompanyar a la serie juvenil britànica de Netflix "Sex Education", una serie que tracta sobre la sexualitat i sobre els conflictes adolescents. Per això el nostre queer preferit s' ha allunyat del punk dels "12 Nudes" per centrar-se més en el pop més directe i desenfadat donant forma aquest disc de 19 temes que segueix en l' immens nivell que ens té acostumats. De nou genial.

Cançons preferides: Love You So Bad, Every Feeling, I Can Change.

 

JASON ISBELL AND THE 400 UNIT- Reunions:

Un dels reis de l' Americana és en Jason Isbell, qui amb els seus 400 Unit va creixent disc a disc. I és que desde el lloable "The Nashville Sound" de 2017 el músic ha arrassat arreu del món des de l' ombra amb el tema "Maby It' s Time" que Bradley Cooper i Lady Gaga van interpretar a la pel·lícula "A Star Is Born".  Per enguany amb l' ajuda de la seva dona Amanda Shires i sota la producció de Dave Cobb les seves composicions guanyen en riquesa i en detalls sonors amb unes lletres que parlen de temes personals com són la parella o la paternitat. Per si fora poc, es permet el luxe de convidar a un gran com el David Crosby i en introduir sintes propis dels 80 per treure el que és un dels millors treballs discogràfics de l' any.


Cançons preferides: What’ve I Done to Help, Overseas, Letting You Go.

ROLLING BLACKOUTS COASTAL FEVER- Sideways To new Italy

El segon disc dels australians després del seu reconegut debut "Hope Downs" confirma que estem davant d' una de les formacions guitarreres de futur. Si bé la seva fórmula ja ens és coneguda, els temes estrenats tenen pegada, fons i ànima. Amb flaires dels primers REM o dels seus compatriotes Go Betweens, el disc neda entre el post-punk, la psicodèlia i el pop-rock dels 80 amb unes lletres que parlen d' un inconformisme amb la societat, quelcom que trobem tan a faltar en la música de les noves generacions com els seus guitarrassos. Necessaris.

Cançons preferides: The Second Of  The First, cars In Space, The Cool Change.

THE STROKES- The New Abnormal:

Gran retorn de Julian Casablancas, Albert Hammond Jr. i companyia després de set anys de silenci discogràfic. Amb "The New Abnormal" els novaiorquesos han relaxat les poderoses guitarres per oferir-nos un bon disc carregat de melodies fresques com les dels seus inicis, encertats arranjaments d' òrgans i sintes, una àura post-punk/art-rock i una certa melangia que els fa una banda única. La banda de la que ens vem enamorar farà ben aviat vint anys. Uns clàssics de l indie del nou mil·leni.

Cançons preferides: Adults Are Talking, Brooklyn Bridge To Chorus, Bad Decisions.

NAP EYES- Snapshot Of A Beginner:

Una de les formacions de culte de l' indie són aquests canadencs que amb el seu quart treball ens han deixat flipats a base del seu pop clàssic amb influències dels Smiths, Go-Betweens o Yo La Tengo, i per sobre de tot del Lou Reed i la Velvet més calmada. Veu dolça, guitarres tant lluïdes com atrevides i un cert romanticisme que sembla descol·locat en l' època en que vivim. Un disc pausat per degustar i paladejar com el bon vi. Guanya amb les escoltes.

Cançons preferides: Mark Zuckerberg, If You Were In Prison, When I Struck Out On My Own.

DROPKICK- The Scenic Route:

Una de les bandes a descobrir des de fa anys són els escocesos Dropkick qui sota l estela dels Teenage Fanclub aborden un power pop deliciós. Liderats per un genial Andrew Taylor, acaben de publicar "The Scenic Route", el disc 16è de la seva carrera de preciosa portada i cançons de perfecte melodia, carregades de guitarres poderoses i harmonies vocals. Molts records als TFC però també als Jayhawks, als REM més dolços i en especial a totes aquelles bandes sorgides de les fredes terres d' Escòcia. En mitja hora us tornaran a atrapar.

Cançons preferides: Feeling Never Goes Away, I' m Over You Goodbye, Matter Of Time.

NADA SURF- Never Not Together:

Fabulosos de nou els Nada Surf en el seu darrer treball on conjunten a la perfecció una maduresa instrumental y un treball de producció formidable amb el seu estil musical habitual de pop enèrgic, de melodies rodones i lluminositat. El resultat són aquestes 9 noves cançons elegants i coherents amb el seu llegat. I és que Matthew Caws, Daniel Lorca, Ira Elliott, i des de fa uns anyets el Doug Gillard, són uns clàssics de l indie americà, quelcom que s han currat disc a disc, cançó a cançó.

Cançons preferides: So Much Love, Come Get Me, Can' t Wait. 

CHUCK PROPHET- The Land That Time Forgot:

Ho tenia complicat després del meravellós "Buller Fuller Died For Your Sins" (2017), però el nostre profeta preferit ho ha tornat a fer. De nou amb bones composicions fetes junt amb el seu amic poeta Klipschutz (amb qui repeteix després de "Temple Beautiful" de 2012) i la seva recepta habitual musical, les guitarres sonen com sempre i la seva veu carismàtica ens contagia de la vitalitat d' aquest home a qui esperem que ben aviat torni a les nostres sales després de que el covid-19 ens privés de veure' l junt amb la Lucinda Williams. Americana en estat pur on no hi falten els referents culturals en les lletres (Johnny Thunders, Abraham Lincoln,...) i la seva ironia habitual.

Cançons preferides: Best Shirt On, Marathon, Paying My Respects To The Train.

THE JAYHAWKS- Xoxo:

De nou tenim a la llista de discos de l' any els gran Jayhawks. Tot i que per a la ocasió el disc ofereix una nova perspectiva de la banda ja que el bo del Gary Louris ha cedit protagonisme compositiu (i interpretatiu) als seus companys, que han demostrat estar a l' alçada oferint unes noves cançons que sonen fresques i eviten caure en la repetició. Però no ens enganyem, l' onzè àlbum dels de Minnesota du de nou harmonies vocals i guitarrassos a parts iguals i aquella vitalitat delicada marca de la casa. Un encert. 

Cançons preferides: Dogtown Days, Homecoming, Society Pages.

KEVIN MORBY- Sundowner:

Com un Bob Dylan de nova generació, el 2020 ha estat un bon any pel cantautor  ex baixista de The Woods. Amb el que fa el seu sisè treball en vuit anys ho clava amb unes cançons de to intimista que apareixen molt més despullades en quan a producció que les d' anteriors referències però que amaguen un univers rera seu. 

Cançons preferides: Valley, Campfire, Wander.

CLEM SNIDE- Forever Just Beyond:

La formació de l Eef Barzelay ja du més de 25 anys de trajectòria i amb aquest nou treball el seu líder dona per superada una mala dècada (divorci, ruina econòmica,...) amb l ajuda d' Scott Avett (composa, produeix i toca en el disc), amb unes noves onze cançons acústiques perfectament adornades amb veus i instruments barrocs i on els textes són més personals que mai. Country-Folk del millor

Cançons preferides: Don' t Bring No Ladder, Soul Charlie, The Ballad Of Eef Barzelay.

TAME IMPALA- The Slow Rush:

El quart disc dels australians s' endinsa més si això era possible en la psicodelia de darrera generació. Amb cançons treballadíssimes en quan a instrumentació i producció de la ma de l' alma matter de la formació, Kevin Parker. El disc juga amb les textures sonores i dona molt de pes als sintetitzadors, les bateries doblades, els samplers,... Un disc majúscul lisèrgic i modern.

Cançons preferides: On Track, Is It True, One More Our.

BRIAN FALLON-  Local Honey:

El qui fora líder dels The Gaslight Anthem ha publicat aquest passat any 2020 el seu tercer disc en solitari on es mostra molt més calmat i madur que en les anteriors entregues, i certament també menys èpic respecte a "Painkillers" de 2016 i menys marxós que "Sleepwalkers" de 2018 .  El to serè i força melancòlic, de les vuit noves peces que componen aquest treball de folk-pop-rock atemporal, es deixen escoltar la mar de bé. Perquè els cantautors sempre estaran amb nosaltres.

Cançons preferides: When You' re Ready, Lonely For You Only, Hard Feelings.

FIONA APPLE - Fetch The Bolt Cutter:

La cantautora nord-americana ronda des de mitjans dels noranta, moment on va assolir cert èxit comercial amb el seu disc debut "Tidal" (1996), però que va topar amb certa controvèrsia amb la industria musical. Des d' aleshores ha tret tant sols quatre àlbums més, culminant la seva carrera amb aquest "Fetch The Bolt Cutter" que ha estat molt aclamat al llarg d' aquest any acabat. Un disc pel que ha esperat 8 anys i on l' experimentació casolana - jocs de veus, sons de gats i gossos, percusions multiplicades,... -  tenen tant a dir com les seves lletres tan reivindicatives com intel·ligents. Jazz-pop deluxe que no ha necessitat grans alquímies d' estudi per ser una de les veus femenines del moment.

Cançons preferides: I Want You To Love Me, Fetch The Bolt Cutters, Under the Table. 

CHRIS STAPLETON- Starting Over:

Una de les preciositats de l' any ha estat aquest "Starting Over" , el que és el quart treball en solitari d' un barbut de Kentucky anomenat Chris Stapleton capaç de deleitar-nos amb un country-folk de tota la vida, però també amb pinzellades de rock sureny, blues i soul. Un disc carregat de bones melodies, sentimentalisme, reflexions, melancolia, autenticitat i intimitat, tot plegat tant necessari per aquest estrany any que acabem de deixar enrere.

Cançons preferides: Starting Over, Arkansas, Joy Of My Life.

BONUS TRACK:

BRIGHT EYES- Down In The Weeds:

Des de 2011 no publicaven treball, temps en què el seu líder Connor Oberst ha anat editant força treball en solitari. Finalment i després de greus problemes personals el d' Omaha ha decidit rescatar-se a través de la seva banda i reunir-se de nou amb Mike Mogis i Nate Walcott per treure un disc eclèctic que reuneix el millor de les etapes passades de la banda i que deixen un gran regust, sobre tot pel seu caràcter emotiu.

Cançons preferides: Just Once In A World, Tilt- A- Whirl, Calais To Dover.