sábado, 22 de octubre de 2011

THE YARDBIRDS al Festival Internacional de Blues de Cerdanyola (21-10-11)



Foto a càrrec de Marc Muñoz


Amb els anys el Festival de Blues de Cerdanyola ha anat madurant i ha anat incloent paulatinament noms de pes internacional al seu cartell. Així, els darrers anys han anat passant pels seus escenaris celebritats com Peter Green dels Fleetwood Mac, Solomon Burke o els Ten Years After. Per a la present edició la organització no ha volgut ser menys i ens ha brindat la oportunitat de veure en directe a un dels grups més llegendaris que mai ha donat el blues. Estem parlant dels imprescindibles The Yardbirds.


Amb tal reclam vaig fer cap a la cita vallesana coneixent perfectement l´estat actual de l´agrupació que ha forjat a tres guitarristes els noms dels quals fan tremolar només anomenar-los, Eric Clapton, Jeff Beck i Jimi Page. El que haviem de veure eren uns Yardbirds renovats i rejovenits on només quedaven dels seus fundadors Chris Dreja (guitarrista) i Jim Mc Carty (bateria).



Amb un entorn tant nostrat com l´ Auditori del Casal de Cerdanyola i un cop feta la cua enmig de gegants i capgrossos que reposaven fins el pròxim event popular, vaig plantar-me al ben mig d´una sala plena de vells rockers del tot expectants. Després d´una amable i breu presentació del director del festival, la banda va aparèixer a escena i de seguida vaig comprovar com faltava un dels dos supervivents dels seixanta, el guitarrista Chris Dreja.



Segons ens va aclarir en Jim, el seu company havia sofert recentment un infart i es trobava recuperant-se a California. Esperem que es recuperi ben aviat.



Un cop superada la decepció fetixista de l´abscència de Dreja, val a dir que les sensacions que em va causar el directe van ser majúscules, doncs el circumstancial quartet va oferir una classe magistral de com interpretar el blues donant-li un aire renovat i actual, a base d´entrega, potència i múscul.


Foto a càrrec de Marc Muñoz



Sense oblidar-nos d´ un Andy Mitchel prodijós en la veu i virtuós en l´harmònica i d´un David Smale donant una lliçó de baix, val a dir que l´estrella que va brillar amb llum pròpia va ser el guitarrista Ben King que al marge del seu físic atípic similar al d´un vigorèxic atleta universitari americà, toca com els àngels.


La formació actual dels Yardbirds (amb Chris Dreja). Perfecta mescla de veterania i joventut.

I a bona fe puc dir que en Jim seguia perfectement als seus companys malgrat els més de 35 anys que el separen d´ells. La forma i la contundència en la pegada de la bateria no sols van ser mereixiedors de ser reconeguts pel respectable sino que ens van permetre retrocedir a mitjans dels seixanta i paladejar una mica a com sonava la banda original.



Amb tot, els músics varen anar desgranant alguns dels seus èxits modernitzant-los i donant-los un toc hard rock. D´aquesta manera, després de tres temes i les primeres salutacions i els aclariments esmentats van encadenar quatre temassos com “Lost Woman”, “The Nazz Are Blue” – aquestes dues i la fabulosa “Over The Sidewalks Down” van ser les úniques que van interpretar del millor disc que tenen, “Roger The Enginier” del 1966 - , “Heart Full Of Soul” i “Shape Of Things”.



Intercalats amb altres temes més recents, els clàssics dels Yardbirds van anar emergent al mateix temps en que un públic escèptic anava convertint-se i rendint-se a un espectacle on els solos de guitarra, harmònica, baix, percusions (curiosos els timbals d´Andy Michell perfectament tocats pel crack del Ben King) n´eren protagonistes . D´aquesta manera vem gaudir de “Think About It”, “Train Kept A Rollin´” o de l´emblemàtica “For Your Love”. Aquesta darrera iniciava la recta final un cop el veterà va agrair-nos la presència i presentar-nos els seus joves col•legues.




Foto a càrrec de Marc Muñoz


Per finalitzar van escollir “Dazed And Confused” que és seva tot i que va ser universalment popularitzada pels Led Zepelin - l´arrel dels quals són els Yardbirds, per això inicialment s´havien d´anomenar New Yardbirds-. Un final èpic que demostrava la dimensió total dels quatre músics. Uns músics que tornarien amb el bis “I´m A Man”, idoni final per un extraordinari concert enmarcat en un festival de blues.

Per Àlex Guimerà


Foto dels Yardbirds a finals de l´any 1964 (amb Eric Clapton) signada per Jim Mc Carty

miércoles, 12 de octubre de 2011

BAND ON THE MOON: Homenatge a 31 anys de carrera dels R. E. M. a través de la seva discografia :





El passat dia 21 de Setembre el grup R. E. M. va anunciar a través de la seva pàgina Web oficial la seva separació després de 31 anys de fructífera carrera musical. Endarrera queden 15 discs d´ estudi, 85 milions de discos venuts a tot el planeta i el reconeixement de ser un dels grups de rock alternatiu més influents de tota la història. Per això hem volgut retre´ ls homenatge fent un repàs a la seva extensa i prolífera carrera a través dels seus discs, als que afegim un disc doble recopilatori amb 40 èxits de sempre que encara no ha sortit al mercat.





DISCOS D´ ESTUDI:



1983 – MURMUR (IRS)


Editat el 12 d´abril de 1983 i amb “Radio Free Europe” com a single de promoció, el debut dels R.E.M. va arribar en un moment en que la indústria musical americana necesitaba d´herois propis que superéssin la New Wave i el punk, on els anglesos tenien el monopoli. Al costat dels primers treballs de grups com Violent Femmes o Hüsker Dü aquest “Murmur” oferia una nova sensibilitat rockera que incloïa lletres críptiques i fosques al costat de sonoritats garage-pop d´arrel tradicional nordamericana.

Cançons preferides: Radio Free Europe, Talk About the Passion, Perfect Circle.


1984- RECKONING (IRS)




La comfirmació i consolidació va arribar amb els mateixos ingredients de l´òpera prima - armonies entusiastes, guitarres accelerades pop i l´espontaneitat del directe - amb peçes memorables com “So Central Rain”, “Pretty Persuasión” o “Don´t Go Back To Rockville”, aquesta darrere de marcat adn country. La portada naif presentava una serp de dos caps.

Cançons preferides: So. Central Rain (I'm Sorry), Pretty Persuasion, (Don't Go Back To) Rockville.





1985- FABLES OF THE RECONSTRUCTION (IRS)



També conegut com a “Fables Of The Reconstruction Of The Fables”, el tercer disc va suposar un gir i una ruptura amb tot el que havien fet fins aleshores. Segurament va ajudar molt el canvi de productor (Joe Boyd) i el fet que se´n anéssin a Londres a gravar (i Stipe a posar-se malalt). El resultat és un disc menys fresc i més obscur que els seus predecessors i que introdueix elelments folk. A més, el van dedicar als territoris del sud dels EEUU.

Cançons preferides: Maps And Legends, Driver 8, Green Grow The Rushes.




1986- LIFES RICH PAGEANT (IRS)



El títol fa referència a una frase repetida per l´inspector Clouseau interpretat per Peter Sellers que despren diversió. I aquest esperit és el que van voler recuperar en el seu quart LP posant ènfasi en l´energia del directe copsada a les mil maravilles en les ecologistes “Fall On Me” i “Cuyahoga, “Superman” (cantada per Mills), “Begin The Begin” i totes les que les acompanyen. Bill Berry amplia la seva aportació dels ritmes de bateria a la imatge del seu rostre a la portada.

Cançons preferides: Fall On Me, Swan Swan H, Superman.



1987- DOCUMENT (IRS)


Primer àlbum produït per Scott Litt (que els acompanyarà fins el 1996) i primer salt cap a la fama. Els de Georgia començaven a trobar aquell punt d´equilibri entre un pop comercial i el rock alternatiu que els havia dut a ser una banda de culte arreu del seu país. Les bombes “The One I Love” i “It´s The End Of The World” van trascendir els circuits de ràdios universitàries per fixar els fonaments de l´èxit que els havia d´arribar. A això cal afegir els textes polítics d´un Michael Stipe cada cop més interessat en el tema.

Cançons preferides: Finest Worksong, It´ s The End Of The World And We Know It (And I Feel Fine), The One I Love.




1988 – GREEN (Warner)



Havent esgotat el contracte amb l´ anterior discogràfica, el quartet van signar per sis àlbums amb Warner per 10 milions de dòlars. El primer d´ ells, “Green” els catapulta cap a les grans masses que es comencen a interessar per la seva música alternativa que cada cop va adoptant més tonalitats pop. El títol, irònicament inspirat en el color del diner, denota el marcar caràcter polític que té.

Cançons preferides: Pop Song 89, Stand, Orange Crush.



1991 –OUT OF TIME (Warner)


Sense cap mena de dubte aquest és el disc que els va du a la fama a arreu del planeta. Amb hits de la magnitut “Losing My Religion” (el video del qual va ser criticat per sectors cristians) o “Shinny Happy People” (que va comptar a l´ igual que d´ altres dues amb la veu de Kate Pierson de B-52) introdueixen elements country i instruments com la mandolina. Un disc pop-rock vital i refrescant que va fer retornar l´ atenció del públic cap al rock de tota la vida.

Cançons preferides: Losing My Religion, Shinny Happy People, Near Wild Heaven.





1992 – AUTOMATIC FOR THE PEOPLE (Warner)


Si amb l´ anterior “Out Of Time” els de Michael Stipe van llicenciar-se amb aquest “Automatic For The People” van doctorar-se. Majestuós disc de migs-temps considerat per molts fans com el millor que mai han tret la formació recentment disolta. La cançó "Man On The Moon" es va convertir en emblema de la banda des d´ençà servint per tancar tots els seus directes.

Cançons preferides: Man On The Moon, Everybody Hurts, Find The River.




1994- MONSTER (Warner)


Un dels discs més controvertits de la seva carrera. Amb “Monster” R.E.M. trenquen amb la línia dels àlbums predecessors i s´ alinean al costat dels grups alternatius. Cançons grunge, guitarres brutes, crits i versos desesperats. Molt a la ona de l´ amic d´ Stipe Kurt Cobain, desaparegut poc temps abans, a qui dediquen “Let Me In”.
.
Cançons preferides: What´ s The Frequency Keneth?, Star 69, Bang And Blame.


1996- NEW ADVENTURES IN HI-FI (Warner)



Amb un so híbrid dels dos anteriors discos, el New Adventures no només és un molt bon disc sinó també un dels més llargs dels que aquí recordem (més de 65 minuts). Gravat entremig de la gira del “Monster” de 1995 compta, a més, amb la col·laboració de la veu de Pattie Smith en un dels temes que més van sonar per les ràdios en el seu día,“E-Bow the Letter”.

Cançons preferides: Electrolite, Leave, Beetersweet Me.




1998 – UP (Warner)


Segurament el treball més electrònic que tenen. Sense perdre la seva essència “Up” és el primer disc en que R.E.M. són un trio per l´ abandonament del bateria Bill Berry per motius de salut. Adaptant-se als nous temps sonors “Up” presentava textures melòdiques acurades i donava senyals que els seus autors tenien inspiració per estona. La cançó “Hope” és una adaptació intel·ligent de “Suzzanne” del Leonard Cohen.

Cançons preferides: At My Most Beautiful, Walk Unafraid, Lotus.




2001 – REVEAL (Warner)



Amb el nou mil·leni estrenat els de Anthens treuen un disc actual i coherent amb peces pop sentides i delicades entre les quals destaca un hit que els torna a un primer pla de la indústria musical més comercial, “Imitation Of Life”, que a més va venir acompanyada d´ un videoclip molt innovador i guardonat amb múltiples premis audiovisuals.

Cançons preferides: I´ Ve Been High, Imitation Of Life, I´ ll Take The Rain.



2004- AROUND THE SUN (Warner)



En plena campanya per treure del poder al govern Bush, “Around The Sun” és un disc anti-bèlic i d´ homenatge als caiguts de l´ Onze S. De textes plens de càrrega política emmarcats en dolces i reflexives melodies, el seu tretzè àlbum demostra no sols la seva versatilitat i honestedat sinó també la seva inesgotable qualitat. Per desgràcia, tant la crítica com les vendes no els van fer justícia.

Cançons preferides: Leaving New York, Final Straw, Aftermath.



2008- ACCELERATE (Warner)



Com diu el títol els REM s´ acceleren en un bon disc què retornen als seus orígens més salvatges en 11 càpsules rock, moltes de les quals en prou feines sobrepassaven els dos minuts de durada. Tant visceral com sincer aquest àlbum ens demostra la veritable essència d´ uns músics amb trenta anys de trajectòria.

Cançons preferides: Man-Sized Wreath, Supernatural Superserious, Mr. Richards.


2011- COLLAPSE INTO NOW (Warner)

El final del camí arriba amb 12 cançons plenes de vells arrenjaments marca de la casa. Les veus ressonen com mai, les lletres són més personals, les guitarres més nítides i a sobre han dotat d´un video per a cada tema. Si l´”Acelérate” mostrava la cara dura i crua del grup, aquest disc de clausura mostra la seva cara més ben maquillada.

Cançons preferides: Überlin, Mine Smell Like Honey, Walk It Back.




RECOPILATORIS I CONCERTS:






1987- DEAD LETTER OFFICE /CHRONIC TOWN (IRS)







Fantàstic disc de rareses i cares B de la època de la IRS on s´ atreveixen amb fortuna amb versions de gent com Velvet Underground (Femme Fatale, There she Goes Again i Pale Blue Eyes) o Aerosmith (Toys In The Attic). A l´ edició en CD van afegir un EP anomenat “Chronic Town” que, de fet, és el debut del grup de 1982. Imprescinddibles.





Cançons preferides: Ages Of You, Gardening At Night, Famme Fatale.



1988- EPONYMOUS (IRS)






Primer recopilatori del grup tret a presses per IRS Records just un més abans de publicar “Green” amb la Warner. Dotze cançons on s´ encabeixen els èxits dels cinc primers discos i algunes versions alternatives.










1991- THE VERY BEST OF R.E.M. (IRS)






Arrel de l´ enorme èxit mundial del “Out Of Time”, l´ antiga discogràfica IRS va aprofitar per fer negoci treient un recopilatori dels cinc primers discs molt més complert que l´ “Eponymous” i sense versions alternatives.








1994- R.E.M. SINGLES COLLECTED (IRS)







La compilació definitiva de la IRS Records. Inclou les cares A i B dels singles de la seva etapa des de 1983 a 1987. Més d´ una hora i 20 grans temes d´ una banda que per aleshores sonava a tot arreu.







2003- IN TIME: THE BEST OF R.E.M.(Warner)







Perfecte recopilat de l´ etapa amb la Warner fins al 2003 – no queden inclosos els 3 darrers treballs- . Aquí trobem les cançons per tothom conegudes com “Man On The Moon”, “Losing My Religion” o “Everybody Hurts” al costat d ´ altres destacables dels set discos que van gravar entre 1988 i el 2003. A més s´ inclouen dos temes gravats per bandes sonores - “All The Right Friends” (Vanilla Sky) i la magnífica “The Great Beyond” (Man On The Moon)- , una composició recuperada de 1985 que va servir de single de promoció “Bad Day” i una de nova “Animal”.








2006- THE BEST OF THE I.R.S. YEARS 1982-1987 (IRS)






L´ enèsim recull dels èxits amb la International Record Syndicate . Aquí ja són 42 temes que s´ inclouen en dos discos on trobem els singles, les cares B, versions en directe i en acústic i altres rareses. Ideal per si es desconeix el material de la seva primera etapa.







2007- R.E.M. LIVE (Warner)
Concert gravat el 2005 al Point Theatre de Dublin al 2005 en la gira “Around The World Tour”. 22 interpretacions de clàssics de sempre junt amb les més significatives del promocionat “Around The Sun” en dos discs al que afegien un DVD amb el propi directe.









2009- LIFE AT THE OLYMPIA (Warner)






Curiosa la relació dels nordamericans amb Dublin ja que amb aquest segon concert en dos anys escullen de nou la capital irlandesa. Aquí canvien de sala (l´ Olympia) i enregistren un setlist format per 39 temes a tota pastilla que transiten per la seva època inicial, el “Monster”, “el New Adventures” i el aleshores per estrenar “Accelerate”. Totes, junt amb les inèdites “Staring Down the Barrel of the Middle Distance" i "On the Fly", doten a aquest àlbum d´un gloriós llegat en viu de l´esperit més rocker dels “Rapid Eyed Movement”.











2011- R.E.M, PART LIES, PART HEART, PART TRUTH, PART GARBAGE (1982- 2011)

Disc per tancar 31 anys de carrera musical aglutinant els èxits de sempre amb ambdues discogràfiques a les que afegiran nous temes gravats en les sessions del seu darrer disc, “A Month of Saturdays”, “Hallelujah” i “We All Go Back To We Belong” , aquesta darrere estarà disponible el pròxim 18 de octubre. Per comprar el disc, haurem d´ esperar fins el dia 15 de novembre. El que si que es coneix és la portada.

R.E.M. són

Michael Stipe: Veus
Mike Mills: Baix i veus
Peter Buck: Guitarra
Bill Berry: Bateria (fins 1998)

miércoles, 5 de octubre de 2011

Mor Bert Jansch:



3 Novembre de 1943 – 5 Octubre de 2011




L´escocès Herbert "Bert" Jansch ha mort a dia d´avui a l´edat de 67 anys a conseqüència del càncer que sofria, després de set setmanes d´hospitalització en la residència de malalts terminals de Londres Marie Curie.

El que fora fundador i líder de la banda folk "Pentangle" (1967- 1973) mai ha tingut un reconeixament popular tot i que els seus principals admiradors han estat companys de professió que no els ha passat desaparcebuda la seva tècnica depurada com a guitarrista acústic. Així, cracks mundials de la talla de Neil Young, Jimi Page, Johnny Marr, Nick Drake (al Cel sia), Paul Simon o Donovan han reconegut estar influenciats pel recentment desaparegut.

Gran compsitor i lletrista, Jansch va recuperar la música tradicional popular anglosaxona i la va actualitzar als aires dels seixanta donant-li un toc blues tot i que també va interessar-se pel country, el jazz, la psicodelia i el pop.

Nacut a un 3 de novembre a Glasgow en una familia d´orígen alemany, de seguida va encarar les guitarres i va foguejar-se en pubs d´Edimburg (on la seva familia s´havia traslladat) on va aprendre de grans com Woody Guthrie o Peter Seeger, a qui va arribar a conèixer personalment.
Després el Regne Unit se li quedaria petit i hauria d´anar rondant arreu del món fins que va ser deportat de Tànger. De tornada a Londres, va gravar el seu primer disc (autoeditat) que va vendre a la discogràfica "Transatlantic Records" en el que va suposar el seu debut. Un primer àlbum homònim que és considerats per molts com la seva millor obra.



Després de publicar les dues continuacions en solitari coneix a John Renbourn (un altre virtuós de la guitarra), Jacqui McShee (veu) i Danny Thompson (baix) amb qui funda "Pentangle"; grup que al costat de "Fairport Convention", "The Incredible String Band" o "Caravan" (sense oblidar-nos del Donovan) renoven l´escena folk anglesa a finals dels seixanta. Començada la nova dècada "Pentangle" van introduïr les guitarres electriques per donar més perfils a la seva música fins que a 1973 públiquen el seu darrer disc abans de separar-se. En aquell moment havien deixat bons discos entre els que destaquen "Sweet Child" (1968), "Basket Of Light" (de 1969 amb el hit "Light Flight") i "Cruel Sister" (1970).







Els anys següents va abandonar les actuacions en directe i els viatges per refugiar-se en una granja de Gales amb la seva dona i els seus fills. Jansch, que no havia deixat de gravar en solitari quan estava a "Pentangle" - d´aquell periode destaca un profund "Birthday Blues" (1969) -, crea memorables obres als setanta, com "Moonshine" (1973), "L. A. Turnaround" (1974) o "A rare Conundrum" (1977).






I els 80 van arribar amb la seva tornada als circuits de concerts (un cop va abandonar familia i granja, per cert) i amb varis intents de resucitar "Pentangle". En aquells dies va arrencar la seva adicció a l´alcohol, la qual va anar creixent, i sobre tot condicionant en les dècades posteriors la seva salut i carrera musical.

Els darrers anys va anar alternant concerts i col·laboracions amb la publicació de discos com "The Black Swan" de bona acollida per la crítica, fins que a 2009 va ser-li detectada l´enfermetat.





Enrera han quedat més de 25 àlbums, i un artista genial de culte al que paga la pena profunditzar i gaudir de la seva obra.


Només ens queda afegir el que Neil Young va dir d´ell: "És un guitarrista genial com ho va ser Jimi Hendrix. Bert Jansch és igual però en guitarra acústica… i és el meu preferit. " Per això se´l va endur de gira l´any passat.


Descansi en pau el cisne negre del folk.