ARTIC MONKEYS (i Miles Kane) al Palau Sant Jordi de Barcelona (28-1-12):

Pels qui comencem a tenir més propers els quaranta que els trenta i estem curtits en mil concerts de vells rockers, veure com les noves generacions encara vibren per aquest beneït gènere que tantes i tantes alegries ens ha donat, ens posa de bon humor i ens fa preveure un llarg recorregut de les guitarres elèctriques.
La cita rockera en qüestió era al Palau Sant Jordi i els protagonistes un dels grups més en voga del panorama juvenil rocker, els Artic Monkeys, als que s´afegia el seu inseparable Miles Kane com a artista convidat. Amb la mandra d´enfrontar-nos a les massificacions vem fer cap a la Muntanya Olímpica tenint en ment les boníssimes sensacions que ens han deixat els seus darrers treballs, els respectius “Suck It And See” i “The Colour Of The Trap”.

A les nou en punt tocades, mentre l´audiència s´anava posicionant dins l´inmens recinte les llums es van apagar i un eufòric Miles Kane sortia a escena al so de “Wha-Wha” del George Harrisson per defensar a capa i espasa el seu flamant disc de debut . El qui va formar junt amb l´Alex Turner els brillants “The Last Shadow Puppets” té molt a ensenyar al seu bon amic en quan a savoir faire darrere el micro. Kane en els més de 40 minuts que va tocar – massa temps perquè l´etiquetem de teloner - va desplegar-se com a perfecte frontman conectant amb el respectable i contagiant d´una energia que ens predisposava a gaudir del ja de per si bon espectacle musical. Amb aquesta empenta va interpretar peçes com “Inhaler”, “Come Closer”, “Rerrerange” o “My Fantasy” que van sonar força més poderoses que en les gravacions originals. Fantàstic aperitiu.
Després de més de 20 minuts d´espera van sortir els de Sheffield que de seguida van abordar la recent “Don't Sit Down 'Cause I've Moved Your Chair”. En una posada en escena sense pantalles i una molt encertada il·luminació que anava jugant amb cada tema, el que va destacar per damunt de tot va ser la proposta musical i la força amb la que aquesta era abordada. Doncs la formació sonava més Hard Rock que mai, durs i virtuosos, pletòrics com els rockers de la millor tradició. A més, l´Alex Turner va fent esforços per conectar amb el públic a qui es va dirigir en català i va anar agraïnt de manera humil les ovacions rebudes. Menció a part del seu pentinat tupé a lo Johnny Cash.
El repertori – un setlist que a la gira ha estat cada dia idèntic o quasi idèntic en ordre i contingut – va anar alternant temes dels seus quatre treballs de manera equitativa. Així, del seu aclamat debut van sorgir “I Bet You Look Good On The Dancefloor”, “When The Sun Goes Down” , “The View From The Afternoon” o “Still Take You Home”; del darrer disc a part de la inicial les dures (que no més bones) “Libary Pictures”, “Evil Twin” i “Brick By Brick” però també les grans “Helcat Spangled Sha La La La”, “She´s Thunderstorms” i Black Treacle”. I dels dos àlbums del mig no van faltar “Teddy Picker”, “Brianstorm” i “Crying Lighting”.
I els previsibles bisos arrencats amb la gloriosa “Suck It And See” que poc té a veure amb el que els Artic ens han acostumat fins ara i que denoten una maduresa que tantdebò tingui continuitat en els seus posteriors treballs. Aquesta va anar seguida per la imprescindible “Fluorescent Adolescent” que va fer ballar a tota la multitut, a la que es va afegir “505” del “Favourite Worst Nightmare” (2007) que no seria el millor final possible pel bon directe que ens havien ofert a no ser per la guitarra del Miles que va exercir de estrella convidada de darrer moment.
Segurament molts vem tobar a faltar joies de la ja creixent discografia dels Micos de l´Àrtic com són les rítmiques “Mardy Boom” i “A Certain Romance” o les fines “Pildriver Waltz”, “Reckless Serenade” o “All My Own Stunts” del seu darrer àlbum. Però s´ha de reconèixer que no van decebre el més mínim i que ens va quedar l´auguri d´un futur meteòric d´una formació que sap com tractar el rock de la mà d´un líder indiscutible gens mancat de talent. Joventut diví tresor.

Per Àlex Guimerà

GRANDES DISCOS: Tom Petty And The Hertbreakers (1976) por TOM PETTY AND THE HEARTBREAKERS:

Formados a mediados de los setenta, Tom Petty and the Heartbreakers ofrecían una propuesta musical que nada tenía que ver con los nuevos sonidos del punk y la new wave. Desacertadamente se les catalogó en el mismo paquete y se les atribuyó semejanzas con dicho movimiento cuando en realidad sus puntos de mira y desarrollos nada tenían que ver. A pesar de que los Rompecorazones desbordaban energía y ofrecían una inmediatez difícilmente disasociable con el nuevo oleaje, sus verdaderas influencias provenían del garage-rock de los sesenta, pero también (y sobre todo) de los Stones, los Beatles, Dylan o los Byrds.

De hecho su líder y compositor creció al mismo tiempo que el rock lo hizo en su país absorviendo todo lo que llegaba a sus oídos, a parte de los mencionados otros como Chuck Berry, la Creedence, los Animals, Yardbirds o Roy Orbison. Además, parece ser que fue con tan solo once años cuando Thomas Earl Petty (nacido el 20 de octubre de 1950) decidió definitivamente entregar su vida a la música al conocer y estrechar la mano a nada mas y nada menos que al mismismo Elvis Presley quien se encontraba actuando en su ciudad natal Gainsville (Florida).

Con una inspiración de tal magnitud Petty ya no se detendría para formar parte de varias bandas como “The Epics”, dedicada a versiones de los Fab Four, o “Mudcrutch”, de sonido mas rockero y contando en sus filas con dos de los futuros Hertbreakers Mike Campbell (guitarra) y Benmont Tench (teclados).

Este bagaje Petty le sirvió para ir perfilando su sonido hasta que en 1973 se fue a probar fortuna a Los Angeles con una grabación en la mano y 37 dólares en el bolsillo. Tras deambular un año por la ciudad de los sueños implorando oportunidades, finalmente pudo meterse en los estudios Shelter acompañado por la formación de los Heartbreakers ya al completo – una vez incorporados Stan Lynch (batería) y Ron Blair (bajo) - y gravar así a lo largo de casi dos años el que iba a ser su vibrante disco de debut.

El disco epónimo no salió hasta noviembre de 1976 y contenía un reparto de diez canciones comprimidas en sus escasos 30 minutos de duración. Su portada mostraba una imagen de Petty en actitud displicente bajo un dibujo de un corazón atravesado por una guitarra. Esa imagen transgresora unida a las vestimentas de la banda basadas en el cuero les acercaba en gran medida al punk. No obstante su primer 45 pulgadas transpiraba puro rock americano de cuna, eso si, algo remozado.

Como en "Rockin' Around (With You)" la única en la que Petty compartió autoría (con Campbell) a pesar de que su vuelta es algo punk el ritmo es puro rockabilly y la melodía y los coros tienen bastante de psicodelia sesentera.

O su primer single, "Breakdown”, un blues espontáneo que surgió y se escribió cuando la banda ensayaba en las sesiones de grabación. Otro blues, tal y como indica su nombre, es "Hometown Blues" aunque mas acelerado que el anterior y con reminiscencias stonianas mas que latentes. Lo mismo sucede con "The Wild One, Forever" que suena como si hubiera sido cantada por el mismísimo Mick Jagger en uno de sus arrebatos de sensiblería. O con “Anything That´s Rock´N Roll” y “Fooled Again (I Don´t Like It)” mostrando la vertiente más rockandrollera de aquellos.

Con “The Wild One, Forever” el quinteto muestra el camino que tanto y tan bien explotaría el Boss en un futuro muy inmediato, mientras que en "Strangered in the Night" se contó con los coros de Dwight Twilley cuya banda compartió inicios con los Hertbreakers aunque nunca su ascensión y futuro.

En "Mystery Man", en cambio, Petty se viste del mejor Van Morrison - ¿Into The Mystic?- adoptando el sentimentalismo y la candidez vocal de aquel para dejar bien claro que lo suyo también pasaba por las baladas. El otro single fue la volcánica “American Girl” arrolladora desde su rasgueo de guitarra inicial hasta cuando se esfuma tras ese melódico solo. La rúbrica perfecta del disco y uno de los temas cumbres de la carrera del de Florida. Será quizás por cómo supo aunar la dicción de la rimberbacker de los Byrds con el garbo de “sus Majestades Satánicas”. Por algo el propio Roger Mc Guinn al escucharla por la radio pensó para sus adentros “No recuerdo cuándo gravé esta canción”. Cuanto menos curioso.

Dando validez a la dicha “ nadie es profeta en su tierra” , este trabajo fue ignorado en los Estados Unidos al dar a luz, teniendo que pasar dos años para conseguir cierta notoriedad en aquellos lares. Sorprendentemente fue en tierras británicas dónde la formación obtuvo sus primeros éxitos, quizás debido a que allí las nuevas corrientes musicales tuvieron mayor impacto que en el otro lado del charco.

En cualquier caso este debut dio inicio a una carrera musical repleta de logros de un músico que siempre ha mantenido una propuesta coherente y honesta con y sin los Heartbreakers, y que quedó encumbrado aún mas a finales de los ochenta y principios de los noventa gracias a emblemas como “Free Fallin´ o “Learning To Fly” o a su participación en los dos álbumes de los maravillosos “Travellin Willburys”.

Por desgracia, no sabemos si por culpa de su fobia a coger aviones o por qué motivo, nunca ha pisado los escenarios de nuestro país, lo que hace que tengamos una espina clavada todos aquellos quienes admiramos su música y el rock americano en general.

Por Àlex Guimerà


American Girl

Well she was an American girl
Raised on promises
She couldn't help thinkin that there
Was a little more to life
Somewhere else
After all it was a great big world
With lots of places to run to
Yeah, and if she had to die tryin'
She had one little promise
She was gonna keep
Oh yeah, all right
Take it easy baby
Make it last all night
She was an American girl
Well it was kind of cold that night
She stood alone on her balcony
Yeah, she could hear the cars roll by
Out on 441
Like waves crashin' in the beach
And for one desperate moment
There he crept back in her memory
God it's so painful when
Something that's so close
Is still so far out of reach

The Pains Of being Pure At Heart 13/01/2012 RAZZ 2

Barcelona era la última parada de la gira española de The Pains of Being Pure at Heart, que llevaban desde principios de año rodando por nuestras fronteras. El Razzmatazz 2 acogió su despedida el pasado viernes en forma de un concierto corto pero intenso. Tocaron apenas una hora y por mucho que flotara en el aire, tras sus últimos acordes, cierta sensación de adiós rápido y precipitado, injusto sería no reconocer que, aunque escasa, fue una hora bien aprovechada. Los hits se sucedieron sin tregua uno tras otro, predominando entre ellos los incluidos en aquel primer disco que los descubrió al mundo allá por el 2009.

Temazos como “This love is fuckin right”, “Everything with you”, “Young adult friction” o las nuevas “Belong” o “Heaven’s gonna happen now” son más que suficientes para caldear el ambiente, incluso con una puesta en escena algo distante como la suya. Y es que el cuarteto neoyorquino (convertido en quinteto en esta gira, en la que contaban también con el guitarrista Connor Hanwick de The Drums) no es la alegría de la huerta, eso hay que reconocerlo, y a ratos puede echarse de menos el espíritu acalorado que se esperaría tendría que acompañar melodías tan llenas de fuerza y sentimiento como las suyas.

Las retraídas sonrisas del cantante y guitarrista Kip Berman y los bailoteos de la despeluchada teclista Peggy Wang (cuyos coros, desafortunadamente, no lograron hacerse escuchar en todo el concierto), son las únicas concesiones que se permiten los de Brooklyn, revestidos, los miembros restantes, de cierta rigidez almidonada que uno no sabe si achacar a su timidez o a su apatía.

Las canciones, sin embargo, siguen sonando cálidas e irresistibles, impregnando cada rincón con su bullicio de guitarras y cielos de primavera, abrigando nuestras almas con esa dulce nostalgia guerrera marca de la casa y recordándonos, al fin y al cabo, que lo que importan son las buenas melodías y que, de eso, andan sobrados.


Por Eli Hernández
(Fotos por El Ales)

Ver la crónica en
http://www.binaural.es/cronica-concierto/the-pains-of-being-pure-at-heart-en-barcelona-13-1-2012-razzmatazz-2/

GRANS DISCOS DEL 2011

Com ja va sent costum per aquestes dates, des del blog us volem felicitar l´ entrada del nou any tot fent un petit repàs dels discos que més ens han agradat de l´ anterior. Anem a veure quins han estat. Feliç 2012 i rock´n route:

1.- ARTIC MONKEYS- Suck It And See.
Àlex Turner amb els seus 25 anyets ja ha publicat 6 àlbums al marge de les diferents col·laboracions que ha fet. I en totes desplega el seu talent d´ una manera o altre. Lluny queda el seu debut de fa cinc anys d´ estil revival punk, doncs en aquest “Stuck It And See ” les cançons sonen força més elaborades i melòdiques fent palesa una maduresa que ens fa preveure un llarg recorregut de la formació, amb el permís de Turner, es clar. Un dels clars vencedors de l´ any.

Cançons Preferides: She´ s Thunderstorms, Piledriver Waltz, Suck It And See.

2.- THE DECEMBERISTS- The King is Dead.
Després de vagar amb experiments poc fructífers els Decembristes han tirat pel dret i de quina manera.. Tirant de country-rock de tota la vida han elaborat un disc impagable digne de grans com Dylan o Young on les melodies i la instrumentació acústica són l´ eix central.. Violins, banjos, pianos, guitarres acústiques... Posats tots d´ acord en el si d´ alegres i agradables cançons de marcat tarannà èpic. Què més es pot demanar?

Cançons Preferides: All Arise, Calamity Song, Down By The Water.

3.- NOAH AND THE WHALE- Last Night On Earth:
Després de dos llargues durades de marcat caràcter folk, aquests londinencs han fet un petit gir artístic per treure un brillant disc pop ple de cançons fresques i lluminoses, d´ aquelles que no marxen fàcilment del cap. Una nova confirmació de com el punk ja no està de moda al Regne Unit.

Cançons Preferides: Tonight´ s The Kind Of Night, L.I.F.E.G.O.E.S.O.N. , Just Me Before We Met.

4.- THE VACCINES- What Did You Expect from the Vaccines?
Què esperàveu dels Vacciness? Amb aquest títol es presenten la nova banda britànica de moda que ha volgut fugir del new-punk per recrear-se amb un pop àgil de segell propi i de reminiscències vuitanteres. Per això, quan posem el seu primer disc trobem onze cançons elèctriques i refrescants que tant et fan ballar com et fan sentir exultant. L èxit ha estat tal que inclús han publicat un dels seus directes. Tot en un sol any.

Cançons Preferides: If You Wanna, Blow It Up, Post Break-Up Sex.


5.- FRISKA VILJOR- The Begining of the Beginning of the End:
Gran disc dels suecs en que seguint la línia de la millor tradició del seu país oferint un pop triomfal i sense cap mena de pretensió. Un grup en alça que en els seus poc més de sis anys d´ existència han publicat quatre discos d´ estudi on han deixat perles com “Old Man” o “If I Die Now” . Un grup que mereix ser descobert.

Cançons Preferides: Larionov, You Meant Nothing, Passionseeker.

6.- IRON AND WINE- Kiss each Other Clean:
El projecte de Sam Bean torna a la càrrega amb aquest disc continuista respecte el “Shepherd´s Dog” del 2007 però del que s´ avança en la recerca de nous camins que a vegades no són del tot fàcils. Amb una major pulcritud en la instrumentació és capaç d´ introduir elements funkys i afegir-los al seu arsenal rítmic que té tant treballat. De totes maneres les seves millors armes segueixen sent les mateixes: la veu càlida i les dolces melodies.

Cançons Preferides: Walking Far From Home, Tree By The River, Godless Brother In Love.

7.- FLEET FOXES- Helplessness Blues:
Sembla mentida que un grup sortit de Seattle pugui destil·lar tanta pulcritud de sonoritats. El seu nou disc “Helplessness Blues” és un perfecte compendi d´ instrumentació acurada, cors angelicals, experimentació musical i textes reflexius. Un d´ aquells discs que va guanyant amb les escoltes i una enorme continuació al seu aclamat disc de presentació.

Cançons Preferides: Battery Kinze, Helplessness Blues, Someone You´ re Admired.

8.- LUCINDA WILLIAMS - Blessed:
Gran noticia del 2011 la tornada de la millor Lucinda Williams. La dama del Country-Rock recupera la seva millor forma per oferir-nos un disc força calmat sorgit des de la tristesa i el malestar. Menys electrificada del normal però amb les habituals melodies inspirades en la música tradicional americana, les cançons inclouen lletres de lo més profundes i reflexives. Un fabulós disc per a gaudir en soledat. A més, la Lucinda compte amb la guitarra d´ Elvis Costello en una de les cançons.

Cançons Preferides: Copenhagen, Ugly Truth., Convince Me.

9.- MY MORNING JACKET- Circuital.
Molts crítics l´ han situat com el millor disc del desaparegut 2011. Raons no els falten, doncs els nord americans han fet un pas colosal en la recerca del seu particular so on encaixen a la perfecció el rock tradicional al més pur estil Neil Young amb textures psicodèliques i a vegades electròniques. Sense cap mena de dubte una de les grans joies de l´ any.

Cançons Preferides: Holdin´On To Black Metal, First Light, The Day Is Coming.



10.- PJ HARVEY – Let England Shake.
Una altre gran dona del rock per aquest 2011. La P. J. ha tret un discàs enguany on deixa aparcada la seva vessant més guitarrera i rockera per adoptar formes més acústiques i pausades on la lírica, com no, té molt a dir.

Cançons Preferides: Let England Shake, On A Battleship Hill, In The Dark Places.


11.- FOUNTAINS OF WAYNE- Sky Full Of Horses.
Amb un estil denominat “nerd rock” però que en realitat s´ ha d´ emmarcar dins del power-pop independent americà la banda liderada per Chris Collingwood i Adam Schlesinger (aka The Wonders) ens han presentat un àlbum on trobarem treballades harmonies vocals, alegres trompetes, melodies festives i una certa melangia encoberta que permeten recuperar del bo i millor dels ja llunyans anys noranta.

Cançons Preferides: The Summer Place, Richie And Ruben, A Road Song.

12.- BEIRUT- The Rip Tide.
Publicat inicialment als Estats Units en format digital aquest “The Rip Tide” segueix l´ estil dels anteriors treballs de la formació amb un pop eclèctic que neda entre la música tradicional balcànica, el folk i la música mexicana. Un deliciós treball d´ orfebreria instrumental que confirma el talent d ´ aquesta banda anomenada Beirut però que prové de Santa Fe (New Mexic).

Cançons Preferides: A Candle´s Fire, Santa Fe, Vagabond.


BONUS TRACKS: Per Cisco A.

13.- Bon Iver - Bon Iver. Un senyor disc és el que ha publicat Mr. Justin Vernon. Aquest tercer treball (dos LP's i un EP) serveix com a confirmació d'un talent molt dificil de trobar, són deu nous temes d'una delicadesa i emotivitat gens fàcil d'aconseguir que ens transporta a ambients on regna el relax i la calma.

Cançons preferides - Perth ( http://www.youtube.com/watch?v=c3GN9CqxKAY ) , Holocene ( http://www.youtube.com/watch?v=TWcyIpul8OE ), Calgary (http://www.youtube.com/watch?v=0KrmxavLIRM ).



14.- WU LYF - Go tell fire to the mountain.
Aquests nois de Manchester son unes de les agradables noticies d'aquest 2011, amb una música molt canyera i una veu molt especial per part del seu vocalista. Vam poder gaudir del seu directe als concerts de la Mercè'11 i per un servidor tenen un directe espectacular tot i que l'escenari i les restriccions de decibels no van ajudar gaire. En resum, grup molt recomenable pels que no els conegueu i per als que si, doncs a seguir disfrutant-los.

Cançons preferides - Dirt ( http://www.youtube.com/watch?v=-l5tM_Za1cE ), spitting blood, heavy pop


15.-Miles Kane - Colour of the Trap
Per definir el disc que ha parit aquest noi em venen un parell de paraules al cap, classe i elegància, es nota la sang anglesa en aquesta feina. Alguns esperem impacients el concert que els Arctic Monkeys faran a Barcelona per poder veure a aquest "jovenet" en directe. El senyor Alex Turner ha sabut buscar un bon còmplice per que els acompanyi i de pas fer alguna cançoneta molt recomenable.


Cançons preferides - Come Closer ( http://www.youtube.com/watch?v=V7g8zhk5KZM&ob=av2e ), Rearrange ( http://www.youtube.com/watch?v=2SV422fSYE4&ob=av2e ), Inhaler ( http://www.youtube.com/watch?v=5ArKce0jgjc&ob=av2e )



Altres recomonacions:

16.- Pete Yorn – Pete Yorn
17.- The Cars- Move Like This
18.- Stephen Malkmus And The Jicks- Mirror Traffic
19.- Telekinesis- 12 Desperate Straight Lines
20.- Girls- Father, Son, Holy Ghost
21.-Death Cab For Cutie - Codes And Keys
22.- The Black Keys- El Camino
23.- Wilco- The Whole Love
24.- Foo Fighters- Wasting Light
25.- The Pains Of Being Pure At Heart- Belong