lunes, 28 de octubre de 2013

LOU REED (2/3/42 - 27/10/13) : UNA VIDA EN IMATGES:

 
 
 
 
 
 
A mitja tarda d' ahir la Rolling Stone publicava un comunicat sobre la mort d' un dels músics més influents dels darrers anys, un poeta i un símbol del rock, el llegat del qual engrandeix un mite com pocs hi ha hagut. A hores d' ara  es desconeixen les causes exactes de la defunció, malgrat que tot apunta cap a un rebuig i  una mala adaptació del fetge que se li va trasplantar el passat més de maig. Ara el món del rock s' ha quedat més buit i orfe que mai. Et trobarem molt a faltar, Lou Reed.
 
I què millor que fer-li un petit  homenatge a la seva vida trajectòria a través de fotografíes i imatges.
 
 
 
 
Lewis Allen Reed va néixer en el sí d' una familia de clase mitjana jueva el 2 de març de 1942 a un hospital de Brooklyn, tot i que  la seva infància la va passar a Lone Island  (Nova York). El seu pare era contable i no es pot dir que tinguéssin una bona relació. De jove en Lou es va declarar bisexual, per la qual cosa  el van dur a rebre tractament d' electroteràpia. 
 
De ben petit va aprendre a tocar el piano i la guitarra, i poc a poc es va anar aficionant al rock' n roll, militant en diferents formacions com els The Shades. En aquests temps ja duia ulleres de sol que tant el van carecteritzar al llarg de la seva carrera.


 
 
 
 
Les seves inquietuts Intel·lectuals passaven també per la literatura, poesía i per altres formes musicals com el free-jazz, formes que va poder explorar en la seva estada a la Universitat de Syracuse.
 
 
 
 Amb tals ànsies d' explorar formes artístiques  va formar els Velvet Underground. Era l' any 1964 i en Lou treballaba composant per Pickwick Records, discográfica on va conèixer a un polifacètic i jove músic galès anomenat John Cale. Amb ells se' ls va afegir Sterling Morrison (guitarra) i Maureen Tucker (batería). 
 
 
Va ser sota l' apadrinament del geni del pop-art Andy Warhol quan la formació va començar a despegar. El pintor els va imposar incloure a una cantant-model alemanya Christina Päffgen, anomenada Nico, dotada d' una veu profunda i misteriosa.
 
 
Un element que va diferenciar els seus directes va ser un espectacle de llums, imatges i performance ideat pel cineasta Paul Morrissey (de la Factory de Warhol). Amb tot, de seguida van captar l' atenció del món underground de N. Y.
 
 
 
 
Típica és la imatge d' en Lou als seixanta amb les ulleres de sol, amb una àurea de misteri i d' home curtit en els baixos fons urbans. Per això les seves lletres de les cançons en aquella època reflectien la Nova York decadent, de les drogues, dels transexuals, del sadomasoquisme, les prostitutes i la viòlencia.  Una temática força allunyada al que aleshores imperava en el mainstream: el flower power, els colors, la  pau i l' amor.
 
 
 
El  primer disc de la Velvet va ser publicat l' any 1967 amb una artística i inmortal portada feta per  Warhol, i en ell es recollia una col·lecció de cançons que ja són part indispensable de l' ideari del rock. Parlo de "Venus In Furs", "I' m Waiting For The Man", "All Tomorrow Parties", "Heroin" i d'  "I' ll  Be Your Mirror", entre d' altres. Malauradament el disc no va captar l' atenció  del gran públic ja que només va arribar al lloc 171 de les llistes.
 
                                   

Tot i la brillantesa del debut de la VU, en Lou i en John Cale no estaven gaire satisfets amb el resultat ja que el veien massa pop i ambdós volien experimentar noves formes sonores. Aquest fet va tensar la relació amb el fins aleshores mecenes i mànager de l' agrupació, fet que va desencadenar amb el seu acomiadament i amb el de la cantant Nico. Posteriorment els músics ajudarien  a aquella en el seu primer i únic disc en solitari "Chelsea Girl".

 
El resultat va ser el disc vanguardista "White Light/ White Heat" (1968) amb cançons més crues, plenes de distorsions de guitarres i violins, i atonalitats tant característiques de la Velvet.



 
Pel tercer disc, l' homònim "The Velvet Underground" (1969), en Cale ja havia marxat, el qual es va notar en el resultat. Doncs les cançons ara eren més pop, més reflexives i  més intimistes ("Candy Says", "Pale Blue Eyes",...), tal i com indica la portada.


 

El darrer disc de la Velvet, Loaded (1970) va ser gravat per Atlantic Records inclou dos himnes rock com són "Sweet Jane" i "Rock' n Roll". Aquest va ser el punt i final del projecte que a més va publicar fantàstics directes com el molt recomanable "Kansa' s City".

 

 
Els setanta havien arribat i en Lou fora de la VU va començar a explorar món, entrant en contacte amb genis de la talla del David Bowie i del Iggy Pop, amb qui es canviaven idees i tendències musicals.
 
 
 
Després d' un discret disc de debut en solitari, l' any 1973 publicaria "Transformer", el qual va ser magistralment produit pel Bowie i fent que el músic de Lone Island assolís un èxit que fins aleshores se li havia resistit. L' obra es tracta d' una de les creacions més essencials en el rock de tots els temps, i inclou diverses cançons que han resistit el pas del temps meravellosament, algunes de les quals han assolit l' estatus d´himne. Així, "Vicious", "Satélite Of Love", i sobre tot "Perfect Day" i "Walk on The Wild Side", amb tota seguretat la seva cançó emblema.
 
 
 
La portada del disc mostrava en l' artista una ambivalencia sexual que estava molt en voga en aquells temps del glam i que tants fruits va saber-li treure el Bowie del Ziggy Stardust. Mentre que el títol del disc fa referència als trasvestits, que ja havien estat protagonistas en alguna de les seves lletres anteriors.
 
 


 
Després de la repercusió de "Transformer" el geni va decidir apartar-se del camí comercial i va gravar un dels seus millors treballs "Berlin" (1973), que és una espècie d' òpera-rock que narra una història decadent i depriment de soledat, impotència i desarrelament vital. Un disc que posa els pels de punta de principi a final, i que aprofundeix en la miseria humana.

 
 
 
 
 
L´ època daurada en solitari del cantautor va seguir amb el "Rock' n Roll Animal" que és una gravació d' un potent directe cel·lebrat a l' Academia de Música Howard Stein de N. Y. Amb aquest treball culminaría una de les millors triolgies rock de sempre.
 
 
 
En els concerts dels setanta en Lou desplegava  molta energia rock, a base de guitarres contundents, cuir i cadenes, histrionicisme, i magnifiques reinterpretacions del seu repertori.
 
 
 
El mateix any 74 va arribar també l'  infravalorat "Sally Can' t Dance" (1974), el primer que va gravar als EEUU fora de la VU i pel qual va adoptar un canvi de look a base de decoloració del cabell.
 
 
Aquí tenim el Lou ben ros en un dels seus concerts de presentació de l' anterior disc. La jupa de cuir que no falti.
 
                                            
Un altre dels seus discs més emblemàtics és el "Coney Island Baby" (1976) que acaba amb la cançó que el titula on desplega melangia, grans arranjaments i uns cors impagables.
                             
 

 
 
Els excessos van marcar la seva vida als anys seixanta i setanta, amb abusos de drogues (eroïna), festes descontrolades i una gran activitat sexual que incloïen relacions amb d' altres homes. No cal dir que per les seves farres tenia companys cèlebres com el Mick Jagger o el propi Bowie.
 
 
 

 
 Al final dels setanta en Lou va estar present en l' explosió artística de Nova York amb el punk i la new wave i va entablar una forta amistat amb la Pattie Smith que s' ha mantingut fabulosament amb el pas del temps. Amb ella ha col·laborat sovint, sobre tot en el terreny de la poesia.
 

  
 
Als vuitanta l' edició de treballs d' estudi alternats amb excelents directes no va parar, i el públic ja l' havia encumbrat com un músic de culte, reconeixent cada cop més el seu treball amb la Velvet i la seva enorme importància.

 

L' any 1989 va treure al mercat el fantàstic "New York" que tenia una direcció més comercial i que la crítica el va situar com a un dels discs d' aquell any gràcies a temes com "Romeo Had Juliette".
 
 

                                    

L' any 1993 els membre de la Velvet Underground van tornar a tocar plegats fent una mini gira que rememorava la obra d' un dels grups més influents de tots els temps. Malauradament aquesta imatge no es podrá repetir ja que Morrison (1995) i Reed (2013) ja no hi són.


 
 
Tot i abandonar la Velvet per una qüestió d' egos, ell i el John Cale s' han anat retrobant i compartint de nou projectes al llarg dels anys. Segurament eren el perfecte complement artístic l' un de l' altre, mantenint una relació que si bé no era estreta va acabar sent força coordial.

 


L' any 1990 els dos cracks van publicar conjuntament "Songs For Drella" on rendien homenatge a ' Andy Warhol qui havia esdevingut essencial en les seves trajectòries professionals.


 
 
En el plànol sentimental és fonamental la Laurie Anderson - cantautora polifacética molt ben considerada per la crítica - amb qui en Lou ha conviscut des de 1995 i amb qui ha format una relació molt sòlida i estable. Finalment el 12 d' abril de 2008 la parella va formalitzar la seva relació en una boda clandestina que va tenir lloc a Colorado.
 
 
 
Amb ella, a més, ha col·laborat artísticament en múltiples ocasions i sempre que han pogut s' han acompanyat en tots els seus actes i presentacions.
 
 
 
Cal dir que la Laurie ha estat al seu costat fins el seu darrer dia.
 


Moltes són les ocasions que en Lou ha visitat el nostre país: Doctor Music, Primavera Sound, FIB, Festival de Porta Ferrada,... Però un concert destaca per damunt dels demés: el que va oferir de manera gratuita davant de la Catedral de Barcelona a les Festes de la Mercè de l' any 1998. La plaça i els carrers colindants es van colapsar de gent que no volia perdre' s al geni novaiorquès.


                                                 

Especial ha estat la relació amb Catalunya més enllà dels escenaris.  Amant de la poesia catalana, va participar en recitals de poesia d' aquí (al CCBC el 2008) i a N. Y.  a la setmana 'Made in CataluNYa' que va organitzar l'Institut Ramon Llull el 2007, juntament amb la seva dona i la Pattie Smith. Memorables les seves interpretacions de poemes de Joan Margarit, Salvat-Papasseit i Martí i Pol. Curiós.  Com també és curiosa aquesta imatge del seu Facebook on felicitava el nadal amb un retrat on duia barretina i apareixia amb les muntanyes de Montserrrat de fons.



 
Els seus companys de promoció - com el mític Pete Towshend dels Who - sempre l' han respectat molt, però van ser les generacions de rock dels 80 i 90 (Sonic Youth, Pavement, R. E. M.,... qui més es van sentir influenciats per les seves cançons amb la Velvet. Fent cert allò que el propi Reed  va señalar: " en la seva época la Velvet va vendre pocs discs, però els pocs que el van comprar van fundar una banda".


                                     

Els anys han passat però en Lou sempre ha seguit en contacte amb d' altres músics, mostrant una actitut molt oberta  i respecte cap a altres obres i enfocs. Aquí el veiem amb l' Anthony (d' "Anthony and The Johnsons"), un músic de darrera generació.


                               

Mostra de l' anterior és també el disc que va treure l' any 2011 amb els Metallica, un disc amb bastanta mala crítica però que és interessant per l' apropament de dos estils de fer rock tant distants.
 
                                          
El darrer Lou Reed s' ha centrat més en els recitals de poesía, en escriure, i en fer concerts amb la Laurie, mostrant un estil més reposat i allunyat a l' esperit rocker que tant l' ha engrandit al llarg dels anys. També ha estat un gran activista en la lluita contra les injustícies socials i polítiques, sobre tot en la causa del Tibet.

                                             

Aquí Lou en una de les seves últimes aparicions, fent palesa la seva debilitat als 71 anys arrel del transplantament patit. La mala fortuna ha fet que el desenllaç ens privés d' un dels més grans creadors del rock que mai ha existit i, de ben segur, que mai existirà.
 
Descansa en pau, Lou!

martes, 22 de octubre de 2013

DISCOS DEL 2013: PAUL MC CARTNEY - NEW:




Lo de Macca parece de otro planeta, incombustible dónde los haya, edita discos con gran asiduidad, realiza giras mundiales en las que deja bocabiertos a miles de fans, recibe premios a doquier, clausura la ceremonia inaugural de los JJOO, pinta cuadros abstractos, se deja ver en la alta sociedad, participa en conciertos benéficos,... Se nota que le gusta la fama y que quiere estar en permanente contacto con el arte, y con lo que mejor se le da, la música. Sin necesidad de demostrar nada a nadie sigue en primera página del panorama musical actual, editando material de calidad para todos los gustos. Quizás si quiera demostrar algo a alguien: a sí mismo. Sin ir mas lejos, el año pasado publicó una interesante compilación de standards  “Kisses On The Bottom", en la que rendía homenaje a las canciones pre-rock que le había enseñado su padre. Canciones cuya influencia ha quedado patente en muchas de sus canciones a lo largo de su carrera.
 
 
En 2013, habiendo cumplido ya 71 años, vuelve con su mejor versión con un "nuevo" disco bajo el brazo lleno de sorpresas. Con una portada futurista a base de luces de neón, el larga duración trae un buen cargamento de canciones pop optimistas y enérgicas cuya producción lo hace brillar  aún más. Pues para la grabación el músico de Liverpool ha elegido a un cuarteto de alquimistas del sonido de reconocido prestigio y con distintos enfoques para su trabajo: Giles Martin (hijo de George Martin con quien ya trabajó en el disco "Beatles Love"), Mark Ronson (famoso por haber producido a la malograda Amy Winehouse), Paul Epworth (Adele, Primal Scream) y Ethan Johns (Kings Of Leon). El resultado de tales colaboraciones  da un disco muy elaborado que suena rabiosamente actual que incluye canciones para todos los gustos: Electro-pop (Appreciate), Folk minimalista (Early Days), Power Pop (Save Us), Alt-Country (Turned Out), baladas oscuras (Road), Blues (Get Me Out Of Here) y mucho pop imperecedero (New, On My Way To Work, I Can Bet,...). Cierto que el acertado elenco de técnicos ha dotado de brillantez y eclecticismo al 33 pulgadas, pero si las composiciones no fueran de primera calidad los adornos quedarían vacíos. Afortunadamente la chistera del bueno de Paul ha llegado cargada de nuevo, demostrando que su inventiva y sus inquietudes parecen no tener fin ni estar cerca de agotarse en su vigorosa vejez. Lejos queda su último paso. Amén.
 
Canciones favoritas:  Save Us, Early Days, New.


Por Àlex Guimerà
 


 
 


lunes, 14 de octubre de 2013

DISCOS DEL 2013: THE STRYPES - SNAPSHOP:


 
Vaya bofetón en toda la cara el debut recién salido del horno de este cuarteto de adolescentes irlandeses . ¿ Es cierto que tienen entre 16 y 17 años? Si suenan como si fueran unos viejos rockeros consagrados. ¿ De verdad que son un grupo del año 2013? Si parece que vengan directamente del Swinging london de los sesenta. ¿ Han escrito los temas de su disco?  Si  su repertorio podría pasar perfectamente como clásicos del rythm' n blues británico.
Vayamos por partes y aparquemos tanta emoción. Cierto es que el panorama musical internacional independiente mas reciente parecía haber olvidado las raíces  del rock' n roll, pues su hegemonía se la han ido repartiendo el nuevo  folk y la psicodelia barroca, el rock pasado por la electrónica y el pop insulso con tintes punks que tanto ha dado de comer a las discográficas los últimos años .

 
Por ello la trayectoria de estos chavales parece hecha por los mejores guionistas:  el  combo se ha ido fogueando tocando en directo durante año y medio antes de publicar este larga duración - pasando por el Festival Euroyeye de Gijón, por cierto - mientras que ha auto editando un puñado de buenos singles en los que se alternaba material propio con versiones de los Who, Beatles o Bo Diddley. Luego llegaron sus primeras actuaciones televisivas, reportajes en prensa especializada y las tópicas comparaciones con los genios de Liverpool. Fue de este modo cómo llamaron la atención de ilustres como Jeff Beck, Paul Weller, Roger Daltrey y sir Elton John quien les fichó para su compañía de management   Rocket Music.
Y ahora el esperadísimo disco de presentación, este " Snapshop" que como su nombre indica es instantáneo e inmediato como una fotografía, contundente y directo,  como el auténtico rock. El vinilo en sus 12 partes esconde espontaneidad, fuerza, poderío y sobre todo mucha juventud. Las influencias parecen claras: los Beatles de la etapa de Hamburgo, Animals, Who , Stones,  Yardbirds,  Dr. Feelgood además de Chuck Berry o Bo Diddley . Mucho rythm & blues,  tintes punks  y una instrumentación virtuosa de esas que te hacen añorar la mejor tradición del rock. Pasajes maravillosos de guitarras arrebatadoras con entregadas armónicas y ritmos frenéticos.

Para destacar temas, me atrevo con "Mystery Man" , que dinamita un inicio rockanroleando a lo bestia,  y cuyos aullidos recuerdan a un  joven Paul Mc Cartney  .  También los singles "Blue Collar Jane" y "What a Shame" que son menos clásicos aunque mas  pegadizos y comerciales. Igual sucede con "Hometown Girls" que pueden llegar a recordar a los Mando Diao mas rockeros, guitarras Stones al margen. Sin embargo mis preferidas son "I Can Tell" y " You Can' t Judge a Book By The Cover" , que se trata de dos recios blues acelerados con riffs a lo Keith Richards y voz a lo Eric Burdon.
Pero en esta bendita ópera prima también hay espacio para las baladas (blues, eso sí), es el caso de "Angel Eyes"  en la que la voz de Ross Farelli parece cruzar las de Mick Jagger y Alex Turner.  Pues este último y sus Artic Monkeys  son  otros de los influjos de esta banda,  por algo les van a telonear en su inminente gira europea.  Veremos cómo responden los fans ante la flamante camada.  Lo que no hay duda es que "Snapshop" es un meritorio debut que revive el alma del R' N R que en estos días se hallaba algo adormecida. A ver si crean tendencia.



Por Alejandro Guimerà