A mitja tarda d' ahir la Rolling Stone publicava un comunicat sobre la mort d' un dels músics més influents dels darrers anys, un poeta i un símbol del rock, el llegat del qual engrandeix un mite com pocs hi ha hagut. A hores d' ara es desconeixen les causes exactes de la defunció, malgrat que tot apunta cap a un rebuig i una mala adaptació del fetge que se li va trasplantar el passat més de maig. Ara el món del rock s' ha quedat més buit i orfe que mai. Et trobarem molt a faltar, Lou Reed.
I què millor que fer-li un petit homenatge a la seva vida trajectòria a través de fotografíes i imatges.
Lewis Allen Reed va néixer en el sí d' una familia de clase mitjana jueva el 2 de març de 1942 a un hospital de Brooklyn, tot i que la seva infància la va passar a Lone Island (Nova York). El seu pare era contable i no es pot dir que tinguéssin una bona relació. De jove en Lou es va declarar bisexual, per la qual cosa el van dur a rebre tractament d' electroteràpia.
Les seves inquietuts Intel·lectuals passaven també per la literatura, poesía i per altres formes musicals com el free-jazz, formes que va poder explorar en la seva estada a la Universitat de Syracuse.
Amb tals ànsies d' explorar formes artístiques va formar els Velvet Underground. Era l' any 1964 i en Lou treballaba composant per Pickwick Records, discográfica on va conèixer a un polifacètic i jove músic galès anomenat John Cale. Amb ells se' ls va afegir Sterling Morrison (guitarra) i Maureen Tucker (batería).
Va ser sota l' apadrinament del geni del pop-art Andy Warhol quan la formació va començar a despegar. El pintor els va imposar incloure a una cantant-model alemanya Christina Päffgen, anomenada Nico, dotada d' una veu profunda i misteriosa.
Un element que va diferenciar els seus directes va ser un espectacle de llums, imatges i performance ideat pel cineasta Paul Morrissey (de la Factory de Warhol). Amb tot, de seguida van captar l' atenció del món underground de N. Y.
Típica és la imatge d' en Lou als seixanta amb les ulleres de sol, amb una àurea de misteri i d' home curtit en els baixos fons urbans. Per això les seves lletres de les cançons en aquella època reflectien la Nova York decadent, de les drogues, dels transexuals, del sadomasoquisme, les prostitutes i la viòlencia. Una temática força allunyada al que aleshores imperava en el mainstream: el flower power, els colors, la pau i l' amor.
El primer disc de la Velvet va ser publicat l' any 1967 amb una artística i inmortal portada feta per Warhol, i en ell es recollia una col·lecció de cançons que ja són part indispensable de l' ideari del rock. Parlo de "Venus In Furs", "I' m Waiting For The Man", "All Tomorrow Parties", "Heroin" i d' "I' ll Be Your Mirror", entre d' altres. Malauradament el disc no va captar l' atenció del gran públic ja que només va arribar al lloc 171 de les llistes.
Tot i la brillantesa del debut de la VU, en Lou i en John Cale no estaven gaire satisfets amb el resultat ja que el veien massa pop i ambdós volien experimentar noves formes sonores. Aquest fet va tensar la relació amb el fins aleshores mecenes i mànager de l' agrupació, fet que va desencadenar amb el seu acomiadament i amb el de la cantant Nico. Posteriorment els músics ajudarien a aquella en el seu primer i únic disc en solitari "Chelsea Girl".
Pel tercer disc, l' homònim "The Velvet Underground" (1969), en Cale ja havia marxat, el qual es va notar en el resultat. Doncs les cançons ara eren més pop, més reflexives i més intimistes ("Candy Says", "Pale Blue Eyes",...), tal i com indica la portada.
El darrer disc de la Velvet, Loaded (1970) va ser gravat per Atlantic Records inclou dos himnes rock com són "Sweet Jane" i "Rock' n Roll". Aquest va ser el punt i final del projecte que a més va publicar fantàstics directes com el molt recomanable "Kansa' s City".
Els setanta havien arribat i en Lou fora de la VU va començar a explorar món, entrant en contacte amb genis de la talla del David Bowie i del Iggy Pop, amb qui es canviaven idees i tendències musicals.
Després d' un discret disc de debut en solitari, l' any 1973 publicaria "Transformer", el qual va ser magistralment produit pel Bowie i fent que el músic de Lone Island assolís un èxit que fins aleshores se li havia resistit. L' obra es tracta d' una de les creacions més essencials en el rock de tots els temps, i inclou diverses cançons que han resistit el pas del temps meravellosament, algunes de les quals han assolit l' estatus d´himne. Així, "Vicious", "Satélite Of Love", i sobre tot "Perfect Day" i "Walk on The Wild Side", amb tota seguretat la seva cançó emblema.
La portada del disc mostrava en l' artista una ambivalencia sexual que estava molt en voga en aquells temps del glam i que tants fruits va saber-li treure el Bowie del Ziggy Stardust. Mentre que el títol del disc fa referència als trasvestits, que ja havien estat protagonistas en alguna de les seves lletres anteriors.
Després de la repercusió de "Transformer" el geni va decidir apartar-se del camí comercial i va gravar un dels seus millors treballs "Berlin" (1973), que és una espècie d' òpera-rock que narra una història decadent i depriment de soledat, impotència i desarrelament vital. Un disc que posa els pels de punta de principi a final, i que aprofundeix en la miseria humana.
L´ època daurada en solitari del cantautor va seguir amb el "Rock' n Roll Animal" que és una gravació d' un potent directe cel·lebrat a l' Academia de Música Howard Stein de N. Y. Amb aquest treball culminaría una de les millors triolgies rock de sempre.
En els concerts dels setanta en Lou desplegava molta energia rock, a base de guitarres contundents, cuir i cadenes, histrionicisme, i magnifiques reinterpretacions del seu repertori.
El mateix any 74 va arribar també l' infravalorat "Sally Can' t Dance" (1974), el primer que va gravar als EEUU fora de la VU i pel qual va adoptar un canvi de look a base de decoloració del cabell.
Aquí tenim el Lou ben ros en un dels seus concerts de presentació de l' anterior disc. La jupa de cuir que no falti.
Un altre dels seus discs més emblemàtics és el "Coney Island Baby" (1976) que acaba amb la cançó que el titula on desplega melangia, grans arranjaments i uns cors impagables.
Els excessos van marcar la seva vida als anys seixanta i setanta, amb abusos de drogues (eroïna), festes descontrolades i una gran activitat sexual que incloïen relacions amb d' altres homes. No cal dir que per les seves farres tenia companys cèlebres com el Mick Jagger o el propi Bowie.
Al final dels setanta en Lou va estar present en l' explosió artística de Nova York amb el punk i la new wave i va entablar una forta amistat amb la Pattie Smith que s' ha mantingut fabulosament amb el pas del temps. Amb ella ha col·laborat sovint, sobre tot en el terreny de la poesia.
Als vuitanta l' edició de treballs d' estudi alternats amb excelents directes no va parar, i el públic ja l' havia encumbrat com un músic de culte, reconeixent cada cop més el seu treball amb la Velvet i la seva enorme importància.
L' any 1989 va treure al mercat el fantàstic "New York" que tenia una direcció més comercial i que la crítica el va situar com a un dels discs d' aquell any gràcies a temes com "Romeo Had Juliette".
L' any 1993 els membre de la Velvet Underground van tornar a tocar plegats fent una mini gira que rememorava la obra d' un dels grups més influents de tots els temps. Malauradament aquesta imatge no es podrá repetir ja que Morrison (1995) i Reed (2013) ja no hi són.
Tot i abandonar la Velvet per una qüestió d' egos, ell i el John Cale s' han anat retrobant i compartint de nou projectes al llarg dels anys. Segurament eren el perfecte complement artístic l' un de l' altre, mantenint una relació que si bé no era estreta va acabar sent força coordial.
L' any 1990 els dos cracks van publicar conjuntament "Songs For Drella" on rendien homenatge a ' Andy Warhol qui havia esdevingut essencial en les seves trajectòries professionals.
En el plànol sentimental és fonamental la Laurie Anderson - cantautora polifacética molt ben considerada per la crítica - amb qui en Lou ha conviscut des de 1995 i amb qui ha format una relació molt sòlida i estable. Finalment el 12 d' abril de 2008 la parella va formalitzar la seva relació en una boda clandestina que va tenir lloc a Colorado.
Amb ella, a més, ha col·laborat artísticament en múltiples ocasions i sempre que han pogut s' han acompanyat en tots els seus actes i presentacions.
Cal dir que la Laurie ha estat al seu costat fins el seu darrer dia.
Moltes són les ocasions que en Lou ha visitat el nostre país: Doctor Music, Primavera Sound, FIB, Festival de Porta Ferrada,... Però un concert destaca per damunt dels demés: el que va oferir de manera gratuita davant de la Catedral de Barcelona a les Festes de la Mercè de l' any 1998. La plaça i els carrers colindants es van colapsar de gent que no volia perdre' s al geni novaiorquès.
Especial ha estat la relació amb Catalunya més enllà dels escenaris. Amant de la poesia catalana, va participar en recitals de poesia d' aquí (al CCBC el 2008) i a N. Y. a la setmana 'Made in CataluNYa' que va organitzar l'Institut Ramon Llull el 2007, juntament amb la seva dona i la Pattie Smith. Memorables les seves interpretacions de poemes de Joan Margarit, Salvat-Papasseit i Martí i Pol. Curiós. Com també és curiosa aquesta imatge del seu Facebook on felicitava el nadal amb un retrat on duia barretina i apareixia amb les muntanyes de Montserrrat de fons.
Els seus companys de promoció - com el mític Pete Towshend dels Who - sempre l' han respectat molt, però van ser les generacions de rock dels 80 i 90 (Sonic Youth, Pavement, R. E. M.,... qui més es van sentir influenciats per les seves cançons amb la Velvet. Fent cert allò que el propi Reed va señalar: " en la seva época la Velvet va vendre pocs discs, però els pocs que el van comprar van fundar una banda".
Els anys han passat però en Lou sempre ha seguit en contacte amb d' altres músics, mostrant una actitut molt oberta i respecte cap a altres obres i enfocs. Aquí el veiem amb l' Anthony (d' "Anthony and The Johnsons"), un músic de darrera generació.
Mostra de l' anterior és també el disc que va treure l' any 2011 amb els Metallica, un disc amb bastanta mala crítica però que és interessant per l' apropament de dos estils de fer rock tant distants.
El darrer Lou Reed s' ha centrat més en els recitals de poesía, en escriure, i en fer concerts amb la Laurie, mostrant un estil més reposat i allunyat a l' esperit rocker que tant l' ha engrandit al llarg dels anys. També ha estat un gran activista en la lluita contra les injustícies socials i polítiques, sobre tot en la causa del Tibet.
Aquí Lou en una de les seves últimes aparicions, fent palesa la seva debilitat als 71 anys arrel del transplantament patit. La mala fortuna ha fet que el desenllaç ens privés d' un dels més grans creadors del rock que mai ha existit i, de ben segur, que mai existirà.
Descansa en pau, Lou!
No hay comentarios:
Publicar un comentario