martes, 31 de enero de 2017

Oriol Saltor / Cristalls:






Tras una carrera discográfica de casi diez años, formando parte del magnífico combo pop "La Puerta de los Sueños" , Oriol Saltor decidió junto con su hermano Jaume emprender un nuevo rumbo en el que dar rienda suelta a todo su talento instrumental y creativo. De ahí nació el dúo Saltors , con tres álbumes instrumentales a cuatro manos en los que transitaban por el blues, el rock’ n roll, flamenco, funk, country... Así, “Instrumental” (2009) , “Cordes de plata” (2011) y un desenchufado "Acústic a Aurha” (2014) apuntaban su buen hacer con temas propios y una finísima versión de “Tears in Heaven” de Eric Clapton. Podemos ver esta versión como el punto de conexión para que Oriol se lanzara a finales del año pasado a publicar el que es su debut en solitario "Cristalls".

Con el nuevo proyecto, el barcelonés se muestra mucho más personal, íntimo y aventurero a la caza de nuevas técnicas de guitarra con los que expresar su talento y potencial: fingerpicking, clásica, flamenco o ragtime... Unos doce cortes formados principalmente por versiones de clásicos del pop-rock aunque con espacios para unos temas propios que merecen especial atención. Así, Oriol aborda la mencionada "Tears In Heaven" languideciéndola de un modo bello, y logrando lo difícil: no quedar derrotado ante el sentimentalismo de la versión unplugged de "Mano Lenta". De aquel mismo, la romántica "Wonderful Tonight", que dedicara a su esposa Pattie Boyd mientras esperaba que aquella se acabara de arreglar para ir a una cena. Y ya que hablamos de la ex de George Harrisson, del mundo beatle encontramos una taciturna "Yesterday", con su melancolía perfectamente captada; "Imagine" con las dificultades de transportarla del piano en toda su complejidad, y "Hey Jude", que suena más íntima que nunca. Luego "Bridge Over Troubled Water" de Simon & Garfunkel y el himno de Lluis Llach "Que Tinguem Sort" con un toque rítmico soberbio.

El ragtime llega de la mano del tema propio "Stand Up", dinámico y entrañable, como "Blue Rag" en la que la agilidad del músico se muestra más que nunca. Lo mismo que en la flamenca "Rumba Americana" , prodigiosa, vital y cambiante con sus tintes de melancolía bebe directamente de la música clásica y en especial del "Concierto de Aranjuez". Aunque mi favorita es la bonita "Cristalls", una pulcra y delicada pieza de orfebrería que evidencia el talento compositivo de su autor.

Un disco delicioso de principio a fin surgido del romanticismo, la técnica y del preciosismo de las cuerdas, con versiones de temas que a pesar de ser muy populares llevan sello propio, y con unos grandes temas nuevos. Cuando la guitarra habla por si sola.

Por Àlex Guimerà

Publicado en http://www.elgiradiscos.com/2017/01/oriol-saltor-cristalls.html

sábado, 7 de enero de 2017

MILLORS DISCOS 2016(II): ESPECIAL VETERANS:


Amb el 2016 tancat, no podem fer res més que lamentar-nos de grans pèrdues en el món de la música. Si des de bon començament vem topar amb la mort d' un dels més grans de tots els temps, en David Bowie, tres dies després del seu aniversari i de la publicació d' un disc i d' uns videoclips on ens donava pistes de la seva inminent desaparició; al novembre es repetia la tragèdia amb un altre dels més grans, Leonard Cohen. Un any dur per ambdues pèrdues (i també d' altres grans noms del rock com George Martin, Prince, o Leon Russel ), però positiu també pel Nobel de Literatura atorgat al Bob Dylan, així com per la publicació de grans treballs d' altres llegendes del rock que, per el moment, es resisteixen a abandonar-nos. Recordant els treballs del Duc Blanc i del Leonard, repassarem també altres discos d' altres enormes rockers que esperem poder gaudir durant molt de temps.



DAVID BOWIE- Blackstar:




Aquest any acabat va arrancar amb un nou disc de David Bowie seguit per l' inesperat anunci de la seva mort.  Dues notícies inseparables doncs el seu darrer treball (el nº 25 d' estudi) tracta sobre la mort amb unes pistes que sols vam acabar d' entendre amb la fatal noticia. Si el notable "The Next Day" Bowie repassava la vida i mirava cap enrera, en  aquest "Blackstar" completava una vida plenament lligada amb l' art i feia de la seva mort la darrera obra mestre. A nivell musical el disc fusionava el pop amb el jazz i la electrònica alemanya dels setanta (Kraftwerk, Can) en un disc experimental que ens confirmava per enèssima vagada el tarannà inconformista i aventurer d' aquesta músic i artista irrepetible que malauradament ja no està entre nosaltres. El cant del cisne d' un dels més grans genis dels nostres temps.

Cançons preferides: Lazarus,Girl Loves Me, Dollar Days.






LEONARD COHEN- YOU WANT IT DARKER:



A principis de novembre degustàvem aquest meravellós disc del canadenc on ens anunciava que es trobava preparat per encarar la mort amb cançons càlides, de melodies boniques i ambients bucòlics però on la presència del final semblava evident. Tot i així ningú s' esperava que pocs dies després s' anunciaria la seva mort causant una gran tristesa per la pèrdua d' un altre dels més grans. Per sort, ens va deixar com a darrer llegat aquest majestuós treball capaç d' encongir els cors més valents.

Cançons preferides: You Want It Darker, I' m Leaving The Table, String Reprise,...



IAN HUNTER & THE RANT BAND- FINGERS CROSSED:




Un dels millors discos del 2016 de la categoria de veterans és aquest "dits creuats" del mític ex cantant i lider dels Mott The Hopple que amb 77 anys dona de nou una lliçó de rock a base de bones composicions, guitarres entregades, pianos precisos i molta visceralitat. Amb homenatge inclòs al seu desaparegut amic Bowie ("Dandy"), Hunter demostra que la flama del rock difícilment se li apagarà mentre sigui entre nosaltres.

Cançons preferides: Dandy, Bow Street Runners, Long Time,...





MUDCRUTCH- 2:







L' any 2008 la llegenda del Tom Petty recuperava la seva primera banda i gravaba el debut discogràfic a base de country-rock. Anys després torna amb la continuació en un disc que si bé no és gaire arriscat, mostra molts dels talents dels californians (en especial el segell marca de la casa Petty) amb instants realment sublims. Un disc fet des de la diversió d' uns músics que tenen més de seixanta anys i que acaba sentant-los a la perfecció.

Cançons preferides: Trailer, I Forgive It All, The Other side Of The Mountain.




THE ROLLING STONES- BLUE AND LONESOME:




Més de deu anys després de publicar el discret "The Bigger Band" (2005), els rollings han tornat amb un nou disc d' estudi on recuperen les seves arrels musicals, el blues. El nou, gravat només en tres dies i amb la col·laboració d' Eric Clapton (un altre bluesman anglès de socarrel) en dos temes, ofereix noves composicions i dues versions dels legendaris Howlin' Wolf i Little on Jagger-Richards i companyia es desenvolupen a les mil meravelles, amén d' una producció espectacular. Mitjans no els falten.
Celebrem aquest disc i sobre tot la decisió de tornar als orígens i a les seves essències musicals, en un disc fabulós, potent i que ens evoca deliciosament als Rolling Stones dels primers anys.

Cançons preferides: Ride ' Em On Down, Hate To See You Go, Just Your Fool.


BOB DYLAN- FALLEN ANGELS:





Un any després de publicar el "Shadows In The Night" el premi Nobel de Literatura repeteix disc d' Standards rescatats del "Gran Cançoner Americà" (peces de Johnny Mercer, Van Heusen,...) i l' univers Frank Sinatra en unes interpretacions fosques i íntimes de la mà de la producció de Jack Frost (alter ego del cantant) i de la particular veu rasposa i càlida. Publicat el dia del seu 75è aniversari el disc número 37 demostra que aquest geni segueix fent el que li rota.

Cançons preferides: Polka Dots And Moonbeams,  Melancoly Mood.






THE MONKEES- Good Times!





Superada la pèrdua de David Jones (2012), la resta del Monkees ha tret el que és el seu dotzè àlbum i el primer en 20 anys per celebrar el seu cinquantè aniversari. Un disc amb claríssims aromes nostàlgics que mira directement cap a les estructures dels seus èxits clàssics. Amb peçes composades per grans noms com Harry Nilsson, Neil Diamond (qui ja els havia regalat alguns hits), Rivers Cuomo (Weezer), Paul Weller, Noel Gallagher o la dupla King-Gofflin, el disc no podia ser mediocre per res. Bue-eye Soul, Rythm' n Blues (del bo no del d' ara), Beat, Folk y Dream Pop y molta melodia vitalista que els va encumbrar, a pesar de ser un grup pre-fabricat, com un dels referents d' una època irrepetible.

Cançons preferides: Good Times, You Bring The Summer, Whatever' s Right, Wasn' t Born To Follow,...




DAVID CROSBY- Lighthouse:




Dos anys després del seu darrer treball en solitari "Croz" amb el que l' ex-Byrd es rodejava d' altres llegendes i tirava d' una excelsa producció, aquest 2016 ha tornat  amb aquest "Lighthouse" gravat en poc més d' una setmana i amb el qual ens ha tornat a iluminar  amb el seu particular estil que per a l' ocasió es trona molt més càlid, minimalista i tranquil. Un disc de cert regust intimista i melancòlic ideal per a degustar a la vora de la llarg de foc en les tardes fredes d' hivern.

Cançons preferides: Things We Do For Love, The US Below, Paint You A Picture.


GRAHAM NASH- This Path Tonigh:




L' ex- company de Crosby als CSN (i als CSNY) ha publicat nou disc en solitari després d' un silenci discogràfic de 14 anys, amb 10 temes originals on ens demostra de nou les seves capacitats compositives. Amb el recolzament en la producció de Shane Fontayne, el disc du grans arrenjaments i una instrumentació potent amb Hammond, piano, guitarres,  secció  rítmica,... que enllacen aquest gran treball d' aromes romàntics pel que molts músics matarien. Fabulós.

Cançons preferides: This Path Tonigh, Myself At Last, Cracks In The City.



THE RIDES- Pierced Arrow:




Caram amb l' Stephen Stills, lluny de treure un disc d' autor com han fet els seus companys Nash i Crosby, ha rescatat els llegendaris The Rides amb qui l' any 1968 va treure el bestial disc ""Super Seassion". Per a l' ocasió no hi són els Al Cooper i Mike Bloomfield però si Kenny Wayne Shepherd i el jove Barry Goldberg que interpreten aquest disc salvatge de rockandroll i blues, ple de solos de guitarres, ritmes trepidants i on no hi falten els mig temps ni les balades. Enèrgic i rocker Stills, meravellosa segona joventut.


Cançons preferides: Kick Out Of It, Mr. Policemen, My Babe.


VAN MORRISSON- Keep Me Singing:




El lleó de Belfast sembla que no es cansa de fer concerts i gravar discos, ja que si al 2012 va treure el "Born To Sing: No Plan B" i l' any passat el "Duets: Re-Working The Catalogue", aquest 2016 ha tret aquest disc amb material nou. Un treball on el mestre troba el punt on es troba còmode: balades que naden entre el blues, soul i el jazz. No ha tret un nou "Astral Weeks" ni un "Moondance" pero si 13 bones cançons on llueix la seva imponent veu i es rehivindica com el que és, una autèntica llegenda.


Cançons preferides: The Pen Is Mightier Than The Sword, Going Down To Bangor, Caledonia Swing.


IGGY POP- POST POP DEPRESSION:




La iguana sembla que està cansada del circ musical i ens ho fa saber amb aquest disc que és de lo millor que ha tret en molt temps. Recolzat per el solista de Queens Of The Stone Age Josh Homme, el baixista d' aquells Dean Fertita i el bateria dels Arctic Monkeys Matt Helders, el disc sona menys salvatge del que el seu autor ens té acostumat, cru i repren les sonoritats que el mateix Iggy va assolir el 1977 amb "The Idiot" i "Lust For Life" de la ma del nom de l' any, David Bowie. Amb textes que sonen a comiat, plens d' angustia, cansament i melancolia, el rei del proto-punk ens va anunciant la seva retirada. 

Cançons preferides: Break Into Your Heart, Gardenia, Chocolate Drops. 


NEIL YOUNG- Peace Trail / Earth:





La incontinència discogràfica que ens té acostumats el Neil Young ha donat aquest any dos bons àlbums, malgrat el que es digui, un disc menor del canadenc és major en comparació al que la gran majoria de les noves generacions publica. Amb "Earth" mostra la seva part elèctrica i rehivindicativa i ho fa amb el so fresc dels seus acompanyants Promise Of The Real - la banda amb la que va venir el passat Juliol a Barcelona, amb fills del gran Willie Nelson entre les seves files-. Amb el més recent "Peace Trail" en Neil ha desplegat la seva cara acústica, aquella que ell mateix li retreu a en Dylan que no segueixi treient. Un disc senzill, directe i íntim on la guitarra acústica, el low-fi i l' harmònica i tenen molt a dir.

Cançons preferides: Mother Earth, My Country Home, Peace Trail, Terrorist Suicide Hang Gliders.


JOHN CALE- M: Fans:



Coetani de Bowie i amb qui va compartir en Lou Reed, en John Cale ha tret nou disc. Amb el flamant material, l' autor del "Paris 1919" recrea el seu disc experimental de 1982 "Music For a New Society" que desfregmenta i reinventa afegint més mitjans en la gravació i la maduresa dels més de trenta anys transcurreguts d' un disc nascut de l' angustia i del dolor d' aquest mestre del pop de vanguarda.

Cançons preferides: Chinese Envoy, Change Made, Close Watch.


ELTON JOHN- Wonderful Crazy Night: 



Segurament els seus millors moments van quedar als setanta i alguna cosa als vuitanta però sabem que segueix sent capaç de fer bons discos com el "The Union" (2010) o el "The Diving Board" (2013) i ara (en menor mesura) aquest "WCN" que ve carregat de pop al piano amb molts colors i diversió. Potser el británic es repeteix a si mateix i no crea res de nou, però si la fórmula funciona i a sobre serveix per enviar-lo de gira, benvinguda.

Cançons preferides: Blue Wonderful, Looking Up, Guilty Pleasure.





OBIRTUARI 2016: David Bowie, Leonard Cohen, George Martin,  Prince, Duane Eddy, Keith Emerson, Paul Kantner (Jefferson Airplane), Glenn Frey (Eagles), Maurice White (Earth Wind & Fire) . 

ACS.

domingo, 1 de enero de 2017

MILLORS DISCOS 2016 (I):

Com vola el temps! El 2016 ja ens ha volat de les mans i un munt de bons discos ja són història del passat. Anem a repassar els discos que més ens han agradat (dels que hem pogut escoltar) d' aquest any ja acabat. Que tingueu molt bona entrada d' any i a seguir escoltant bona música.



KYLE CRAFT- Dolls Of Highland:



Enorme sorpresa d' aquest 2016 l' explosió musical d' aquest noi de 27 anys de Portland que ha publicat un discàs de rock que recull essències de grans com Bob Dylan, David Bowie i el rock dels setanta, amb un so actual i molt poderós. Glam rock, però també rock sureny, guitarres acústiques però també tralles elèctriques, melodies delicades i sentiment a dojo, però per damunt de tot molt de l' esperit rockandroller perdut per les darreres generacions. Un imponent disc d' un artista que esperem que marqui època.

Cançons preferides: Berlin, Lady Of The Ark, Pentecost,...



BAND OF HORSES.- Why You Are OK:



Amb el seu quart disc d' estudi els de Seattle trenquen una aturada de quatre anys per confirmar-se de nou com a una de les grans bandes americanes de rock independent del moment. Amb cançons emotives alhora que enèrgiques saben convence' ns novament amb aquell particular estil que convina a la perfecció l' indie guitarrer amb les textures Country de tota la vida y una veu aguda de Ben Bridwell que no té preu. Sense cap mena de dubte un dels grans noms de l' any.

Cançons preferides: Casual Party, In A Drawer, Country Teen...




CAR SEAT HEADREST- Teens Of Denial:





Meravllós el segon disc d' aquesta banda de Virginia liderada per Will Toledo que no es va cansar de publicar material en el seu Bandcamp fins captar l atenció d' una discogràfica amb la que van treure el seu debut discogràfic l' any passat Teens Of  Style. Amb un estil que reuneix i barreja el millor sorgit del rock americà dels 90, noise, power-pop, grunge, low-fi,... i ho fan amb una força i elegància fora del comú. Els nous Pavement?

Cançons preferides: Fill In The Blank, Drunk Drivers/Killer Whales, Unforgiving Girl (She' s Not An). 



TEENAGE FANCLUB- Here:



La continuació de "Shadows" s' ha fet esperar sis llarg anys, i els que els galesos han estat distrets amb diferents projectes paral·lels. Amb el retorn se' ls ha criticat que duen el pilot automàtic i que no arrisquen, però la veritat és que la seva fórmula segueix sent infalible. El power pop de guitarres poderoses, les veus armonitzades, les melodies rodones i els ecos a grans com Big Star o The Byrds sobrevolen en unes cançons d' un disc que resulten fabuloses alhora que excitants. No podien ser menys.

Cançons preferides: I' m In Love, Thin Air, The Darkest Part Of The Night




DRIVE-BY TRUCKERS- American Band:




Sense bubte el disc d' americana d' aquest 2016. Una onzena entrega dels d' Anthems (Georgia) on reuneixen els millors ingredients del gènere que els serveixen per fer crítica socio-política dels nostres temps. Amb forta presència d' unes guitarres que evoquen al millor Neil Young, els temes sonen frescos, potents i reivindicatius. Pletòrics des dels USA.

Cançons preferides: Ramon Casiano, Filthy And Fried, What It Means.   




MICHAEL KIWANUKA- Love & Hate:



El disc soul de l' any ha estat sense cap mena de dubte el debut d' aquest londinenc d' origens ugandesos que ha sabut posar al dia la millor de les tradicions de la música negra (soul, blues, gospel,...) però també folk, dotant el seu so d' uns maravillosos arrenjaments actuals i envolvents capaços d' emocionar des de la primera a la darrera nota. Ecos al millor Marvin Gaye, Stevie Wonder o Bill Withers, molta personalitat i sobre tot capacitat d' atrapar-nos. Simplement colpidor.

Cançons preferides: Cold Little Heart, Love & Hate, One More Night,...




THE GOON SAX- Up To Anything:




Una de las sorpreses d' aquest any ha estat la irrupció d' aquest trio australià format per tres adolescents Louis Forster (fill de Robert Forster de The Go-Betweens), James Harrison i Riley Jones que aborden uns sons indie molt madurs, de ritmes impecables i lletres instrospectives. D' influències que van des dels inevitables The Go-Betweens, a Talking Heads, Galaxie 500 o Bob Dylan, sembla que tenim banda per estona.

Cançons preferides: Up To Anything, Boyfriend, Sometimes Accidentaly.




PARQUET COURTS- Human Performance:




Aquests novaiorquesos liderats per Andrew Savage s' han doctorat amb el seu cinquè treball, a base de guitarres rítmiques afilades, cert regust spagetty western (tant present en el seu darrer treball), ritmes incansables, la imprevisibilitat dels Pavement i l' esperit velvetià (o louredià) rondant per allà. Un disc tant sorprenent com audaç d' una formació que engrandeix el rock en una època on tot (o quasi) està inventat.

Cançons preferides: Dust, Paraphrased, Two Dead Cops.


PIXIES- Head Carrier:




Amb el segón disc de "tornada" els de Frank Black recuperen la forma i ho fan a base de cançons on no perden el seu so característic i fugen d' autoplagis. Tot i que segueixen sent poderosos, el nou material té un to més pop i melòdic del que ens tenen habituats. I és que malgrat que el disc és l' excusa per sortir de gira, els hi ha sortit un sisè treball rodó ple de hits indie que sonen frescos i actuals. 

Cançons preferides: Head Carrier, Classic Masher, Belt Espirit.






WILCO- Schmilco:



La banda de Jeff Tweddy ha tornat un any després de l' "Star Wars" amb els que se suposen els descarts d' aquell però que en realitat són grans temes, fonamentalment balades de tarannà personal i intimista on la guitarra, la manera de cantar i els climes hi tenen molt a dir i on la inspiració la du la música de Harry Nilsson (d' aquí el títlo) i del John Lennon més cru. L' enèssima versió dels de Chicago que van perfilant disc a disc el seu imponent univers musical.


Cançons preferides: If I Ever Was A Child, Someone To Lose, Nope.







OKKERVIL RIVER- Away:


Els americans arrenquen el seu nou disc amb un tema anomenat "Okkervil River RIP", quan precisament estan més vius que mai. I és que "Away" és un treball pletoric, fet des de la maduresa d' una banda que aposta pels sons tradicionals americans i que per a l' ocasió fa palesa una sensibilitat i delicadesa fora del comú a base de textures i ambients on perdre' s. 



Cançons preferides: Okkervil River R.I.P., The Industry, Frontman In Heaven.



LUCINDA WILLIAMS- The Ghosts Of Highway 20:


La dama del country-rock ja sembla una fixe d' aquestes llistes els anys on treu nou disc. Mèrits els té, doncs amb "els fantasmes de l' autopista 20" dona una lliçó de balades on el pes el duen les guitarres (slides, acústiques, elèctriques,...), la seva veu trencada i tot el sentiment melancòlic que hi posa amb el que foragita els seus particulars fantasmes. Un disc madur, pàlid, dolorós i alhora preciós. Com la mateixa vida.


Cançons preferides: “Dust”, “Death Came”, “Bitter Memory”.





THE JAYHAWKS- Paging Mr. Proust:



És possible que aquest disc no sigui el millor de la seva discografia, però no per això podem dir que els Jayhawks no han publicat un el disc que esperàvem des del "Rainy Day Music " (2003). Coproduït per Peter Buck (REM) els de Minnesota conserven les seves referències de sempre (Byrds, Big Star, Tom Petty...) amb un grapat de bones cançons de melodies rodones, cors enérgics i millor instrumentació "marca de la casa" de Gary Louis. Uns asos de la Americana, Country-Rock y Alt- Country que demostren que estan en forma.




Cançons preferides: Quiet Corners & Empty Spaces, Leaving The Monsters Behind, The Dust of Long Dead Star.







PJ HARVEY- The Hope Six Demolition Project:



Cinc anys després del sobervi "Let England Shake" la polly jean ha tornat a publicar un disc i ho ha fet per la porta gran, amb un disc gestat arrel de viatges  Vietnam, Kosovo, Afganistan i els mateixos EEUU. Impregnat d' influències musicals multiculturals, la PJ ha sabut convinar-les magistralment amb l' essència de les seves sonoritats rockeres. Un disc ple de denuncia social, observació del món y guitarres amb personalitat.


Cançons preferides: The Comunity Of Hope, A Line In The Sand, The Wheel.





KAKKAMADDAFAKKA-KMF:



Fabulós disc el tercer dels noruegs, on demostren com s' han fet majors d' edat i segueixen desacomplexats fent el que volen. Amb una bona barreja d' influències (ritmes africans, reggae, synth-pop, indie,...) amb temes per a ballar sense fre i també d' altres més melancòlics i inspirats, si bé totes les cançons d' ara sonen més treballades i menys "gamberres". Bona nota a aquest disc d' aquest bon grup a reivindicar.

Cançons preferides: Change, Language, Empty Streets.





NADA SURF - You Know Who You Are: 


Amb més de 20 anys de carrera els de Brooklyn han incorporat una segona guitarra (Doug Guillard) per gravar aquest disc que reuneix els seus millors arguments power pop que per a la ocasió venen més pulits i millor produits. Melodies nostàlgiques, to asserenat i un cert aire als Death Cab For Cutie. Un bon treball fet des de la maduresa d' aquesta banda que ja podem qualificar com a veterana.


Cançons preferides: Believe You' re Mine, Cold To See Clear, Gold Sounds.






ULTIMATE PAINTING- Dusk:



Si l' any passat Jack Cooper (Mazes) i James Hoare (Veronica Falls) ens van meravellar amb el seu "Green Lanes", aquest 2016 ho han tornat a fer amb aquest disc on la mescla de les guitarres oníriques marca "Velvet Underground"  amb la delicadesa "Teenage Fanclub" es torna fosca en un disc pausat, intimista, i alhora inquietant. És la bellesa d' unes cançons amb aromes retro.

Cançons preferides: Bills, Song For Brian Jones, Monday Morning Somewhere Central.





VIOLENT FEMMES- We Can Do Anything:



El primer disc en 16 anys dels fundadors de l' indie-rock no ha decebut a ningú. Ans el contrari, "We Can Do Anything" ve ple de la seva especial barreja de country-folk, punk , rockabilly i surf amb bones composicions on si bé no tenen la joventut ni espontaneitat dels vuitanta aconsegueixen contagiar-nos amb el seu ritme i guitarres acústiques en unes cançons fabulosament produïdes. Una gran tornada!


Cançons preferides: Memory, Big Car, I' m Not Done.








SUEDE-Night Thoughts:




Un dels discs més matiners del 2016 va arribar just a l' encetar el curs. Tres anys després del notable "Bloodsports" els de Brett Anderson han confirmat que encara tenen forces coses a ensenyar-nos. Marcat pel glam-pop tremendista i enèrgic marca de la casa, el nou disc va més enllà que el seu precedent ja que és una especie d´opera pop pensada com a unitat  amb  instrumentació orquestral, dramatisme i encert vocal que agermana el nou disc amb l' època del "Dog Man Star" (94) més que amb la inmediatesa pop del "Comming Up" (96).

Cançons preferides: Outsiders, Like Kids, No Tomorrow.



WOLFMOTHER- Victorious:



Amb el quart disc i els deu anys de carrera complerts, els australians Wolfmother han recuperat el ganxo del seu debut demostrant les millors virtuts del seu rock dur d' influències "ledzeppelianes"i "blacksabathianes" a base de guitarres virtuoses, ritmes trepidants i un rock pluscuamperfecte cada cop més ben produït, millor cantat (amb destacats cors). Un disc on la banda d' Andrew Stockdale ha recuperat el tro del indie hard rock i ho ha fet amb el millor argument possible: a base de bones cançons. Victoriosos.

 Cançons preferides: The Love That You Give, Pretty Peggy, Best Of A Bad Situation.


THE CORAL.- Distance Inbetween:


Interessant gir cap a espais foscos i tènues d' aquest grup que es caracteritzava per la lluminositat i els colors en els seus inicis. Amb l' incorporació d' una segona guitarra (del Paul Molly dels Zuttons) el nou disc ha convinat major profunditat i varietat de les guitarres amb efectes dels sintetitzadors i uns ritmes marca de la casa, per donar un dels millors discos de psicodèlia d' enguany.


Cançons preferides: Chasing the Tail Of a Dream, Miss Fortune, It' s You.





DYLAN LEBLANC.- Cautionary Tale:



Amb el seu tercer llarga duració, aquest cantautor de Louisiana confirma el seu talent per a les balades que en els seus inicis li va suposar comparacions amb Townes Van Zandt. Si bé amb les noves cançons busca apropar-se a la figura del cantautor indie-folk a base d' instrumentació vaquera - piano, guitarres acústiques, slides, bateries, mandolina, violins- i la seva arma més preciada, una veu plena de calidesa que consegueix emocionar com pocs.

Cançons preferides: Cautionary Tale, Roll The Dice, I’ m Moving On.







TINDERSTICKS- The Waiting Room:



El nou disc del sextet liderat per Stuart Staples ha vingut carregat dels habituals ingredients: veu de baríton, melodrama, elegància passional, romanticisme hipnòtic i barroquisme en els arrenjaments. A més hi afegeixen cert to jazzístic i uns tempos pausats que creen uns climes força reconfortables. Gravats amb l' ajuda de les veus de la Jehnny Beth (Savages) i de la desapareguda Lhasa De Sela els onze talls de "The Waiting Room" venen acompanyats d' onze videoclips. Pop de càmera.

Cançons preferides: This Fear Of Emptiness, How He Entered, Like Only Lovers Can.




THE LAST SHADOW PUPPETS- Everything You've Come To Expect:



L' esperadíssim retorn de la banda de l' Alex Turner i del Miles Kane no ha decebut. Doncs la continuació de la nineta dels ulls dels músics britànics ens ha dut de nou el pop retrospectiu del debut de 2008 on els aires a l' Scott Walker hi són omnipresents. Tot i que per l' ocasió el duet ha perdut certa innocència i ampulositat a favor d' un so més canallesc que conecta amb la sensualitat de la dècada dels setanta. De violins magistrals i melodies encertades, el nou de TLSP ha estat una de les grans notícies d' enguany mentre esperem els nous treballs dels Arctic Monkeys i del Miles Keane.

Cançons preferides: Aviation, Miracle Alginer, Sweet Dreams TN.


 JAMES- Girl AT The End Of The World:





Els mancunians James segueixen engreixant la seva excelsa discografia i el seu llegat popero amb un disc on la producció del Max Dingel (Killers, Muse) els dona un caire més electrònic i actual a base de matitzos i efectes dels sintetitzadors que ja haviem palès a l' anterior i també interessant "Le Petit Mort". Les melodies, la èpica, la portentosa instrumentació (trompetes, teclats, guitarres,...) i la veu impagable del Tim Both ja venen de sèrie. Llegendes del pop britànic.

Cançons preferides: To My Surprise, Nothing But Love, Feet Of Clay.







BONUS TRACK:

DINOSAUR JR - Give A Glimpse Of What Yer Not:





Com no resistir-se a aquestes bèsties de l' indie americà. I és que des que es van reajuntar la formació original el 2005 sembla que la cosa rutlla. La confirmació aquest  "Give A Glimpse Of What Yer Not" on les guitarres sonen més musculoses que mai així com ho fa la secció rítmica, tot transportant-nos als anys 90 i a la darrera època daurada del rock americà on ells n' éren abanderats. Titànics.

Cançons preferides: Going Down, Tiny, Be A Part.