KYLE CRAFT- Dolls Of Highland:
Enorme sorpresa d' aquest 2016 l' explosió musical d' aquest noi de 27 anys de Portland que ha publicat un discàs de rock que recull essències de grans com Bob Dylan, David Bowie i el rock dels setanta, amb un so actual i molt poderós. Glam rock, però també rock sureny, guitarres acústiques però també tralles elèctriques, melodies delicades i sentiment a dojo, però per damunt de tot molt de l' esperit rockandroller perdut per les darreres generacions. Un imponent disc d' un artista que esperem que marqui època.
Cançons preferides: Berlin, Lady Of The Ark, Pentecost,...
BAND OF HORSES.- Why You Are OK:
Amb el seu quart disc d' estudi els de Seattle trenquen una aturada de quatre anys per confirmar-se de nou com a una de les grans bandes americanes de rock independent del moment. Amb cançons emotives alhora que enèrgiques saben convence' ns novament amb aquell particular estil que convina a la perfecció l' indie guitarrer amb les textures Country de tota la vida y una veu aguda de Ben Bridwell que no té preu. Sense cap mena de dubte un dels grans noms de l' any.
CAR SEAT HEADREST- Teens Of Denial:
Meravllós el segon disc d' aquesta banda de Virginia liderada per Will Toledo que no es va cansar de publicar material en el seu Bandcamp fins captar l atenció d' una discogràfica amb la que van treure el seu debut discogràfic l' any passat Teens Of Style. Amb un estil que reuneix i barreja el millor sorgit del rock americà dels 90, noise, power-pop, grunge, low-fi,... i ho fan amb una força i elegància fora del comú. Els nous Pavement?
Cançons preferides: Fill In The Blank, Drunk Drivers/Killer Whales, Unforgiving Girl (She' s Not An).
TEENAGE FANCLUB- Here:
La continuació de "Shadows" s' ha fet esperar sis llarg anys, i els que els galesos han estat distrets amb diferents projectes paral·lels. Amb el retorn se' ls ha criticat que duen el pilot automàtic i que no arrisquen, però la veritat és que la seva fórmula segueix sent infalible. El power pop de guitarres poderoses, les veus armonitzades, les melodies rodones i els ecos a grans com Big Star o The Byrds sobrevolen en unes cançons d' un disc que resulten fabuloses alhora que excitants. No podien ser menys.
Cançons preferides: I' m In Love, Thin Air, The Darkest Part Of The Night
DRIVE-BY TRUCKERS- American Band:
Sense bubte el disc d' americana d' aquest 2016. Una onzena entrega dels d' Anthems (Georgia) on reuneixen els millors ingredients del gènere que els serveixen per fer crítica socio-política dels nostres temps. Amb forta presència d' unes guitarres que evoquen al millor Neil Young, els temes sonen frescos, potents i reivindicatius. Pletòrics des dels USA.
Cançons preferides: Ramon Casiano, Filthy And Fried, What It Means.
DRIVE-BY TRUCKERS- American Band:
Sense bubte el disc d' americana d' aquest 2016. Una onzena entrega dels d' Anthems (Georgia) on reuneixen els millors ingredients del gènere que els serveixen per fer crítica socio-política dels nostres temps. Amb forta presència d' unes guitarres que evoquen al millor Neil Young, els temes sonen frescos, potents i reivindicatius. Pletòrics des dels USA.
Cançons preferides: Ramon Casiano, Filthy And Fried, What It Means.
MICHAEL KIWANUKA- Love & Hate:
El disc soul de l' any ha estat sense cap mena de dubte el debut d' aquest londinenc d' origens ugandesos que ha sabut posar al dia la millor de les tradicions de la música negra (soul, blues, gospel,...) però també folk, dotant el seu so d' uns maravillosos arrenjaments actuals i envolvents capaços d' emocionar des de la primera a la darrera nota. Ecos al millor Marvin Gaye, Stevie Wonder o Bill Withers, molta personalitat i sobre tot capacitat d' atrapar-nos. Simplement colpidor.
Cançons preferides: Cold Little Heart, Love & Hate, One More Night,...
THE GOON SAX- Up To Anything:
Una de las sorpreses d' aquest any ha estat la irrupció d' aquest trio australià format per tres adolescents Louis Forster (fill de Robert Forster de The Go-Betweens), James Harrison i Riley Jones que aborden uns sons indie molt madurs, de ritmes impecables i lletres instrospectives. D' influències que van des dels inevitables The Go-Betweens, a Talking Heads, Galaxie 500 o Bob Dylan, sembla que tenim banda per estona.
Cançons preferides: Up To Anything, Boyfriend, Sometimes Accidentaly.
PARQUET COURTS- Human Performance:
Aquests novaiorquesos liderats per Andrew Savage s' han doctorat amb el seu cinquè treball, a base de guitarres rítmiques afilades, cert regust spagetty western (tant present en el seu darrer treball), ritmes incansables, la imprevisibilitat dels Pavement i l' esperit velvetià (o louredià) rondant per allà. Un disc tant sorprenent com audaç d' una formació que engrandeix el rock en una època on tot (o quasi) està inventat.
Aquests novaiorquesos liderats per Andrew Savage s' han doctorat amb el seu cinquè treball, a base de guitarres rítmiques afilades, cert regust spagetty western (tant present en el seu darrer treball), ritmes incansables, la imprevisibilitat dels Pavement i l' esperit velvetià (o louredià) rondant per allà. Un disc tant sorprenent com audaç d' una formació que engrandeix el rock en una època on tot (o quasi) està inventat.
Cançons preferides: Dust, Paraphrased, Two Dead Cops.
PIXIES- Head Carrier:
Amb el segón disc de "tornada" els de Frank Black recuperen la forma i ho fan a base de cançons on no perden el seu so característic i fugen d' autoplagis. Tot i que segueixen sent poderosos, el nou material té un to més pop i melòdic del que ens tenen habituats. I és que malgrat que el disc és l' excusa per sortir de gira, els hi ha sortit un sisè treball rodó ple de hits indie que sonen frescos i actuals.
Cançons preferides: Head Carrier, Classic Masher, Belt Espirit.
WILCO- Schmilco:
La banda de Jeff Tweddy ha tornat un any després de l' "Star Wars" amb els que se suposen els descarts d' aquell però que en realitat són grans temes, fonamentalment balades de tarannà personal i intimista on la guitarra, la manera de cantar i els climes hi tenen molt a dir i on la inspiració la du la música de Harry Nilsson (d' aquí el títlo) i del John Lennon més cru. L' enèssima versió dels de Chicago que van perfilant disc a disc el seu imponent univers musical.
OKKERVIL RIVER- Away:
Els americans arrenquen el seu nou disc amb un tema anomenat "Okkervil River RIP", quan precisament estan més vius que mai. I és que "Away" és un treball pletoric, fet des de la maduresa d' una banda que aposta pels sons tradicionals americans i que per a l' ocasió fa palesa una sensibilitat i delicadesa fora del comú a base de textures i ambients on perdre' s.
Cançons preferides: Okkervil River R.I.P., The Industry, Frontman In Heaven.
LUCINDA WILLIAMS- The Ghosts Of Highway 20:
La dama del country-rock ja sembla una fixe d' aquestes llistes els anys on treu nou disc. Mèrits els té, doncs amb "els fantasmes de l' autopista 20" dona una lliçó de balades on el pes el duen les guitarres (slides, acústiques, elèctriques,...), la seva veu trencada i tot el sentiment melancòlic que hi posa amb el que foragita els seus particulars fantasmes. Un disc madur, pàlid, dolorós i alhora preciós. Com la mateixa vida.
Cançons preferides: “Dust”, “Death Came”, “Bitter Memory”.
THE JAYHAWKS- Paging Mr. Proust:
És possible que aquest disc no sigui el millor de la seva discografia, però no per això podem dir que els Jayhawks no han publicat un el disc que esperàvem des del "Rainy Day Music " (2003). Coproduït per Peter Buck (REM) els de Minnesota conserven les seves referències de sempre (Byrds, Big Star, Tom Petty...) amb un grapat de bones cançons de melodies rodones, cors enérgics i millor instrumentació "marca de la casa" de Gary Louis. Uns asos de la Americana, Country-Rock y Alt- Country que demostren que estan en forma.
Cançons preferides: Quiet Corners & Empty Spaces, Leaving The Monsters Behind, The Dust of Long Dead Star.
PJ HARVEY- The Hope Six Demolition Project:
Cinc anys després del sobervi "Let England Shake" la polly jean ha tornat a publicar un disc i ho ha fet per la porta gran, amb un disc gestat arrel de viatges Vietnam, Kosovo, Afganistan i els mateixos EEUU. Impregnat d' influències musicals multiculturals, la PJ ha sabut convinar-les magistralment amb l' essència de les seves sonoritats rockeres. Un disc ple de denuncia social, observació del món y guitarres amb personalitat.
Cançons preferides: The Comunity Of Hope, A Line In The Sand, The Wheel.
KAKKAMADDAFAKKA-KMF:
Fabulós disc el tercer dels noruegs, on demostren com s' han fet majors d' edat i segueixen desacomplexats fent el que volen. Amb una bona barreja d' influències (ritmes africans, reggae, synth-pop, indie,...) amb temes per a ballar sense fre i també d' altres més melancòlics i inspirats, si bé totes les cançons d' ara sonen més treballades i menys "gamberres". Bona nota a aquest disc d' aquest bon grup a reivindicar.
Cançons preferides: Change, Language, Empty Streets.
NADA SURF - You Know Who You Are:
Amb més de 20 anys de carrera els de Brooklyn han incorporat una segona guitarra (Doug Guillard) per gravar aquest disc que reuneix els seus millors arguments power pop que per a la ocasió venen més pulits i millor produits. Melodies nostàlgiques, to asserenat i un cert aire als Death Cab For Cutie. Un bon treball fet des de la maduresa d' aquesta banda que ja podem qualificar com a veterana.
Cançons preferides: Believe You' re Mine, Cold To See Clear, Gold Sounds.
ULTIMATE PAINTING- Dusk:
Si l' any passat Jack Cooper (Mazes) i James Hoare (Veronica Falls) ens van meravellar amb el seu "Green Lanes", aquest 2016 ho han tornat a fer amb aquest disc on la mescla de les guitarres oníriques marca "Velvet Underground" amb la delicadesa "Teenage Fanclub" es torna fosca en un disc pausat, intimista, i alhora inquietant. És la bellesa d' unes cançons amb aromes retro.
Cançons preferides: Bills, Song For Brian Jones, Monday Morning Somewhere Central.
VIOLENT FEMMES- We Can Do Anything:
El primer disc en 16 anys dels fundadors de l' indie-rock no ha decebut a ningú. Ans el contrari, "We Can Do Anything" ve ple de la seva especial barreja de country-folk, punk , rockabilly i surf amb bones composicions on si bé no tenen la joventut ni espontaneitat dels vuitanta aconsegueixen contagiar-nos amb el seu ritme i guitarres acústiques en unes cançons fabulosament produïdes. Una gran tornada!
Cançons preferides: Memory, Big Car, I' m Not Done.
SUEDE-Night Thoughts:
Un dels discs més matiners del 2016 va arribar just a l' encetar el curs. Tres anys després del notable "Bloodsports" els de Brett Anderson han confirmat que encara tenen forces coses a ensenyar-nos. Marcat pel glam-pop tremendista i enèrgic marca de la casa, el nou disc va més enllà que el seu precedent ja que és una especie d´opera pop pensada com a unitat amb instrumentació orquestral, dramatisme i encert vocal que agermana el nou disc amb l' època del "Dog Man Star" (94) més que amb la inmediatesa pop del "Comming Up" (96).
Cançons preferides: Outsiders, Like Kids, No Tomorrow.
WOLFMOTHER- Victorious:
Amb el quart disc i els deu anys de carrera complerts, els australians Wolfmother han recuperat el ganxo del seu debut demostrant les millors virtuts del seu rock dur d' influències "ledzeppelianes"i "blacksabathianes" a base de guitarres virtuoses, ritmes trepidants i un rock pluscuamperfecte cada cop més ben produït, millor cantat (amb destacats cors). Un disc on la banda d' Andrew Stockdale ha recuperat el tro del indie hard rock i ho ha fet amb el millor argument possible: a base de bones cançons. Victoriosos.
Cançons preferides: The Love That You Give, Pretty Peggy, Best Of A Bad Situation.
THE CORAL.- Distance Inbetween:
Interessant gir cap a espais foscos i tènues d' aquest grup que es caracteritzava per la lluminositat i els colors en els seus inicis. Amb l' incorporació d' una segona guitarra (del Paul Molly dels Zuttons) el nou disc ha convinat major profunditat i varietat de les guitarres amb efectes dels sintetitzadors i uns ritmes marca de la casa, per donar un dels millors discos de psicodèlia d' enguany.
Cançons preferides: Chasing the Tail Of a Dream, Miss Fortune, It' s You.
DYLAN LEBLANC.- Cautionary Tale:
Amb el seu tercer llarga duració, aquest cantautor de Louisiana confirma el seu talent per a les balades que en els seus inicis li va suposar comparacions amb Townes Van Zandt. Si bé amb les noves cançons busca apropar-se a la figura del cantautor indie-folk a base d' instrumentació vaquera - piano, guitarres acústiques, slides, bateries, mandolina, violins- i la seva arma més preciada, una veu plena de calidesa que consegueix emocionar com pocs.
Cançons preferides: Cautionary Tale, Roll The Dice, I’ m Moving On.
TINDERSTICKS- The Waiting Room:
El nou disc del sextet liderat per Stuart Staples ha vingut carregat dels habituals ingredients: veu de baríton, melodrama, elegància passional, romanticisme hipnòtic i barroquisme en els arrenjaments. A més hi afegeixen cert to jazzístic i uns tempos pausats que creen uns climes força reconfortables. Gravats amb l' ajuda de les veus de la Jehnny Beth (Savages) i de la desapareguda Lhasa De Sela els onze talls de "The Waiting Room" venen acompanyats d' onze videoclips. Pop de càmera.
Cançons preferides: This Fear Of Emptiness, How He Entered, Like Only Lovers Can.
THE LAST SHADOW PUPPETS- Everything You've Come To Expect:
L' esperadíssim retorn de la banda de l' Alex Turner i del Miles Kane no ha decebut. Doncs la continuació de la nineta dels ulls dels músics britànics ens ha dut de nou el pop retrospectiu del debut de 2008 on els aires a l' Scott Walker hi són omnipresents. Tot i que per l' ocasió el duet ha perdut certa innocència i ampulositat a favor d' un so més canallesc que conecta amb la sensualitat de la dècada dels setanta. De violins magistrals i melodies encertades, el nou de TLSP ha estat una de les grans notícies d' enguany mentre esperem els nous treballs dels Arctic Monkeys i del Miles Keane.
Cançons preferides: Aviation, Miracle Alginer, Sweet Dreams TN.
JAMES- Girl AT The End Of The World:
Els mancunians James segueixen engreixant la seva excelsa discografia i el seu llegat popero amb un disc on la producció del Max Dingel (Killers, Muse) els dona un caire més electrònic i actual a base de matitzos i efectes dels sintetitzadors que ja haviem palès a l' anterior i també interessant "Le Petit Mort". Les melodies, la èpica, la portentosa instrumentació (trompetes, teclats, guitarres,...) i la veu impagable del Tim Both ja venen de sèrie. Llegendes del pop britànic.
Cançons preferides: To My Surprise, Nothing But Love, Feet Of Clay.
JAMES- Girl AT The End Of The World:
Els mancunians James segueixen engreixant la seva excelsa discografia i el seu llegat popero amb un disc on la producció del Max Dingel (Killers, Muse) els dona un caire més electrònic i actual a base de matitzos i efectes dels sintetitzadors que ja haviem palès a l' anterior i també interessant "Le Petit Mort". Les melodies, la èpica, la portentosa instrumentació (trompetes, teclats, guitarres,...) i la veu impagable del Tim Both ja venen de sèrie. Llegendes del pop britànic.
Cançons preferides: To My Surprise, Nothing But Love, Feet Of Clay.
BONUS TRACK:
DINOSAUR JR - Give A Glimpse Of What Yer Not:
Com no resistir-se a aquestes bèsties de l' indie americà. I és que des que es van reajuntar la formació original el 2005 sembla que la cosa rutlla. La confirmació aquest "Give A Glimpse Of What Yer Not" on les guitarres sonen més musculoses que mai així com ho fa la secció rítmica, tot transportant-nos als anys 90 i a la darrera època daurada del rock americà on ells n' éren abanderats. Titànics.
Cançons preferides: Going Down, Tiny, Be A Part.
No hay comentarios:
Publicar un comentario