sábado, 31 de enero de 2015

CONCIERTO VAN MORRISON GRAN TEATRO DEL LICEU (BARCELONA) 19/01/15:




El norirlandés Van Morrison actuó el pasado día 19 en su único concierto en nuestras tierras en un emblemático recinto como es el barcelonés Teatro del Liceu. Parece ser que el solista le ha cogido cariño al teatro ya que en diez años ha actuado tres veces en él (además de este año en 2005 y en su paso por el Festival Mil·leni de 2013). Con unas localidades casi inaccesibles, el recinto pero se llenó de un público que pudo gozar de unas de las mejores voces de la música popular de nuestros tiempos. Y es que en el año que va a cumplir 70 años el "León de Belfast" goza de una potencia de voz que ha salido indemne al paso del tiempo.

                           

Todo comenzó muy puntual - a las ocho de la tarde- cuando su banda entró para comenzar a interpretar la instrumental "Celtic Swing" rubricada con el saxo de Van. Sin apenas saludar el concierto fue fluyendo de la mano de un perfeccionismo sonoro logrado sobre todo por el elevadísimo nivel instrumental de los músicos de acompañamiento: bajo, guitarra, batería, teclista y viento y solista-coro femenino.
Para nuestro gusto el repertorio no fue el idóneo, pues la entrada excesiva de versiones ajenas  para alguien que ha compuesto tantas buenas  piezas, junto con la gran relevancia de las canciones ochenteras y noventeras cuando sus mayores logros fueron en los sesenta y setenta. No obstante nos concedió el himno de Them "Baby Please Don' t Go", eso sí incrustado en un meddley (junto a "Parcham Farm" y "In The Midnight" del disco "back On Top" de 1999) o una "Moondance" alargada con el arsenal jazzy sonando a las mil maravillas. Precisamente de tintes jazzys surgió la esperadísima e icónica "Brown Eyed Girl", que no acabó de convencer al respetable.
De lo más sentido de la noche fue la balada "Sometimes We Cry" adornada por los instrumentos y apasionada por el desgarro vocal del propio Van. En la misma onda soul sonaron  "Open The Door (To Your Heart)" y "Days Like This", con su logrado ritmo de viento. ¿por qué esas y no otras más populares como "Have Told You Lately " o 
También se puso Blues con "Think Twice Before You Go" de John Lee Hooker  y con una descafeinada versión del tema de Muddy Waters popularizado por Etta James " I Just Want To Make Love To You", y con "I Believe To My Soul" de Ray Charles versionado en su mítico concierto "From It's Too Late To Stop Now" de 1974.

                            

Su lado pop lo trajo la reciente "Magic Time"  y "Higher Than The World",  sin olvidarnos de "Whenever God Shines His Light"  que gravó en los ochenta junto con Cliff Richard, haciendo la coreógrafa las veces del cantante de "The Young Ones".
Todo culminó en una desconcertante recta final desprovista de bises - salvo las idas y venidas del veterano músico - con "In The Garden" (del disco " No Guru, No Method, No Teacher" del 86) y el himno garagero "Gloria" con un estribillo cambiado de tono. Fue ese el mayor momento de lucimiento de los músicos que alargaron la pieza, hicieron sus solos y nos distrajeron de la marcha del principal protagonista.
 Quizás  a uno le quedó pendiente haber escuchado mas temas como "Beside You", "Bright Side On The Road", "Into The Mystic", "And It Stoned Me" o "Domino" entre las mil maravillas que nos ha ido dejando a lo largo de los años, lo cual hubiera sido de locura;  pero no por ello dejamos de quitarnos el sobrero que tanto le gusta lucir, ante este tipo que a pesar del transcurso de los años nos sigue ofreciendo música en directo a un nivel que muy pocos pueden lograr.

Por Alejandro Guimerà



sábado, 17 de enero de 2015

The Limboos y The Excitements (Apolo 9 de enero de 2015):



Da gusto ver congregada tanta gente dispuesta a gozar de una música tan elitista. Todo gracias a los de Penniman Records, discográfica que apuesta firmemente por las sonoridades de raíz. Ellos fueron los que organizaron esta velada para no perdérsela en la barcelonesa Sala Apolo, testigo de grandes conciertos de rock’ n roll.

Para abrir boca The Limboos, un curioso cuarteto proveniente de Madrid, con fuerza rockabilly, alma bluesy y sentido del ritmo latino. Decimos curioso porqué el guitarra rítmico-teclista y hombre de las maracas tiene pinta de antropólogo de los años cincuenta, la batería luce aspecto de beatnick (look a lo Astrid Kirchherr) y el bajista que podría pasar como personaje de la serie “Mad Men".

Todos junto con el guitarrista y solista – su aspecto es algo mas convencional, no en cambio su vozarrón – dieron muestra de sus dotes como músicos ofreciendo un paquete de canciones rescatadas de su disco de debut “Space Mambo” : más aceleradas que en el disco ” Tell Me Pretty Baby” y ” Keep Your Hands Off My Pocket”, el blues cubano“Early in The Morning” o la chuckberryana “Rockin’” .
                               
También se atrevieron con una versión de Eddie King y una frikada folklore final que tiñeron de tralla rockanrolera. Un sonido muy compacto autodefinido por el propio combo como “ rythm ‘ n blues exótico” con el que es evidente se desenvuelven a las mil maravillas.

Después de tan suculento entrante el plato principal con los locales “The Excitements”, banda mucho mas rodada y conocida que no han parado de cosechar grandes críticas dentro y fuera de nuestras fronteras.
Con la entrada de unos músicos (bajo, guitarra solista, guitarra rítmica, batería y sección de viento) que podrían pasar como asalariados de la Stax Records, con un Albert Greenlight asumiendo a la perfección el rol deSteve Cropper con sus majestuosos solos, y un Daniel Segura cuya figura evoca al desaparecido Donald“Duck” Dunn. De entrada pieza instrumental y el fundador y veterano Adrià Gual haciendo de maestro de ceremonias para acabar de calentar al respetable y dar entrada a la fuerza de la naturaleza que es Koko-Jean Davis.

                                  
Con un repertorio de temas propios de alto voltaje y un estatus musical que les hermana con los mismísimos T. Boker & The Mgs, la solista es la guinda al pastel y el eje central que da sentido a todo este fastuoso proyecto.

Resultan evidentes las comparaciones de Koko-Jean con una joven Tina Turner. Cierto que tiene mucho de ella, en especial su garra felina, pero la vocalista de los Excitements tiene mucho mas: la candidez y belleza exótica de Ronnie Spector, la sensualidad de Diana Ross, el sentido del ritmo de Mary Wells, la potencia vocal de Aretha Franklyn o el alma oscura de Etta James. Luego sus bailes desenfrenados y su forma de calentar al espectador resultan inauditos en nuestros días, patadas al aire, vueltas, saltos de puntillas y mil meneos más para dejarnos atónitos una y otra vez. Además sus elegantes insinuaciones y portentoso atractivo nos recuerda que la ordinariez y la vulgaridad de la sexualidad evidente que ofrecen las actuales estrellas del rythm ‘ n blues con sello Grammy-MTV, se alejan por completo de la refinada sutileza de sus predecesoras de los años sesenta.
                                       

Lo dicho, con la instrumental “The Hammer” encendiendo las mechas, la cantante se estrenó con el garbo rítmico de “Take The Bitter With The Sweet” del primer álbum del septeto. Luego del disco que presentaban – “Sometimes Too Much Ain’ t Enough” (2013)- el hiper-marchoso hit “Ha, Ha, Ha” introducida con un alegato anti-hombres. Tras la agitación, la Koko- Jean nos dejó helados con la balada soul “I’ ve Bet and I’ ve Lost Again”, dando muestra de su excepcional sentido para la lujuria sentimental.
                                 
Del último LP también  atacaron la desenfrenada “Keep Your Hands Off”, con la que nos volvió a calentar la sangre y “I Believe You” que hace bailar sin descanso a través de estructuras góspel. No nos olvidamos del blues misterioso “Don’ t You Dare Tell Her” ni del “Sometimes Too Much Ain’ t Enough” con sus ritmos a lo “Everybody Needs Somebody” de Solomon Burke. Precisamente, el rey del rock’ n soul ofreció en esa misma sala un bendito homenaje a sus compañeros justo dos meses antes de dejarnos.
                            

El set lo cerró “Let’ s Kiss And Make Up” dando paso a los bises con una vuelta de los músicos a sus puestos con actitud profesional antes de abordar unos primeros compases que dieron paso a la entrada de la diva, esta vez enfundada en un vintage vestido rojo para atacar enérgicamente “I Don’ t Love You More” con su debida teatralización “telefónica”. Y tras los pertinentes agradecimientos “I Need You”, excelente cara B del single de “Ha Ha Ha” con sus aires al “Shout” de los Isley Brothers.

Luego todos nos marcharíamos a nuestras casas para pasarnos las horas y los días escuchando los discos de Otis Redding, James Brown, Wilson Picket y todo el elenco de la música negra oriunda del sur de los EEUU, de la Atlantic y la Stax. Unos sonidos y una dichosa energía que han sabido recuperar de forma asombrosa esta excitante formación barcelonesa con proyección internacional.

Por Alejandro Guimerà

sábado, 10 de enero de 2015

MILLORS DISCOS 2014 (II): Mencions especials veterans:

Un any on els "Grans" (d' edat, llegat i talent) han estat molt prolífics. Alguns d' ells des del traspàs han publicat discos pòstums, d' altres s' han reinventat explorant noves formes, també n' hi ha que han repetit fórmules infalibles, o els qui han buscat la tirada comercial o els qui simplement ho fan per ells. En qualsevol cas els respectem per tot el que han fet i pel que encara tenen a dir-nos de nou. Esperem que en el nou any segueixin tant en forma.

BOB DYLAN AND THE BAND-The Basement Tapes Complete- The Bootleg Series Volum.11:




El volum 11 de The Bootleg Series de Bob Dylan acaba amb un deute pendent a la història del rock, la publicació complerta -130 temes en sis discos -  de les gravacions del soterrani de la casa "Big Pink" que el cantautor va enregistrar en 1967 amb els seus amics de The Band (aleshores Hawks). Alternant temes de nova creació (hi ha fins a 30 noves composicions de Dylan), amb versions d' altres músics (Johnny Cash, John Lee Hoker, Hank Williams, Pete Seeger,...) i amb temes del "cançoner popular americà", l' agrupació experimenta, juga, s' emociona, apren i en definitiva, gaudeix de fer música amb tota la llibertat, allunyats de la societat canviant d' una època i de les imposicions comercials que imposen la fama. Tot després de l' accident en moto que va patir en Bob a Woodstock. Unes gravacions que també es venen en format "RAW" de dos volums, que es queden curts davant de tal magnífic i macro llegat.

Cançons preferides: Odds And Ends, Tears Of Rage, People Get Ready, Folsom Prison Blues, Bells Of Rhymney, You Ain't Going Nowhere, Quinn The Eskimo (Mighty Quinn),  I Shall Be Realised....



BRUCE SPRINGSTEEN-High Hopes:




Just abans de complir l' edat de la jubilació, el Boss ha publicat el seu 18è disc d' estudi, que és en realitat una compilació de cares B i temes descartats d' anteriors treballs que ha gravat amb la col·laboració del guitarrista Tom Morelo (Rage Against The Machine). Tot i que el disc ha estat criticat per la falta de columna vertebral artística i pels excessos d' ampulositat, de fet és un bon recull de temes desperdigats que ens permet tornar a gaudir d' un rocker que sembla que té metxa per estona.

Cançons preferides: High Hopes, Just Like Fire Would, Frankie Fell In Love.




DAVID CROSBY.- CROZ:




Llegenda amb els Byrds i després amb els CSNY, enguany ha publicat el seu primer disc d' estudi en solitari en 20 anys. Onze bones cançons plenes de maduresa, calma i melancolia crepuscular de la mà d' una veu que ha quedat força indemne al pas del temps, unes acústiques senzilles y acompanyaments acurats tot enregistrat en els estudis de Jackson Browne i amb l' ajuda del fill d' en David, James Raymond. Diu l' autor que el disc segurament no vendrà quasi copies i que l' ha fet per ell mateix. Per sort som molts els qui hem apreciat aquest silenciós retorn d' un nom molt gran.

Cançons preferides: What' s Broken, Time I Have, Radio.



MIKE OLDFIELD.- MAN ON THE ROCKS:




El disc número 25 de l' autor de Tubullar Bells arriba després de sis anys de silenci on a part del seu directe a l' acte d' ignauguració dels Jocs Olímpics de Londres i les constants reedicions Deluxe del seu material clàssic, poca cosa ens ha ofert. Per aquest any finalitzat aquest "Man On The Rocks" que com indica el títol es un dels treballs més rockers de la seva trajectòria (sinó el que més) on exhibeix el seu domini de la guitarra i pel que ha necessitat la veu de Lucas Spliler (The Struts) i la col·laboració de músics d' estudi de primera divisió. Aconsellable l' edició Deluxe que té un segón disc amb les versions instrumentals.

Cançons preferides: Sailing, Minutes, Chariots.



JOHNNY CASH- Out Among the Stars:



Deu anys després de la seva desaparició, el fill de l' "home de negre" John Carter ha rescatat unes gravacions perdudes de son pare per possibilitar aquest bon disc pòstum, que ha alegrat als fans nostàlgics de la seva música. I és que el bo del Johnny està més viu que mai a través de temes com el que dona nom al disc o She Use To Love Me A Lot. Sembla mentida que tantes bones cançons no s' haguessin publicat abans.

Cançons preferides: Out Among the Stars, Baby Ride Easy, She Use To Love Me A Lot.





NEIL YOUNG- A Letter From Home / Storyton :



Ja ho deia el canadenc a "Hey Hey My My" : el rock' n roll mai morirà. I com a bon mestre que és predica amb l' exemple publicant material cada any com aquesta "Carta des de la llar" (maig) on versiona a mode "low-fi" a gent de la talla de Phil Ochs, Willie Nelson, Bob Dylan o Bruce Springsteen. I el resultat és un disc molt personal on fa seves les cançons alienes enmig d' un ambient casolà que li dona autenticitat i cruesa. Per cert, el disc el produeix un senyor anomenat Jack White.


I pels que els hi sembli poc aquest disc tenen una segona oportunitat ja que el canadenc ha publicat un segon disc a aquest 2014 anomenat "Storyton" (novembre) on aborda deu composicions pròpies amb una doble edició: una d' instrumentació minimalista a càrrec del músic i una segona on la música la posa una orquestra simfònica i ell només hi canta (és el primer cop que només posa la veu en un disc seu). L' experiment es queda a mig camí ja que no acaba de rutllar ja que ni les cançons desprenen el millor de l' artista ni el vell rocker ha nascut per cantar amb una big band a mode de crooner. No obstant trobem perles com "Tumblewed" o "Who' s Gonna Stand Up" tocades amb l' ukelele.

No està malament per un paio de la seva edat, tres àlbums en un any. I a sobre li ha donat temps per ennoviar-se amb Darryl Hanna, ser activista ecologista, escriure les seves memòries mentre no està damunt de l' escenari.

Cançons preferides: Girl From The North Country, On the Road Again, My Hometown/ Who' s Gonna Stand Up, Tumblewed, All Those Dreams.



JOHNNY WINTER- Step Back:




Un altre disc postum, aquest cop només mesos després de la desaparició del seu autor. El bluesman albí, ens deixa aquest disc com a comiat ple del que millor va saber fer en vida: tocar Blues i Rock' n roll. I a més ho fa acompanyat amb el bo i millor del gènere com Eric Clapton, Billy Gibbons (ZZTop), Dr. John, els Blues Brothers, Ben Harper, Brian Setzer, Dr. John o Joe Perry (Aerosmith). Repassant clàssics de Willie Dixon, Howlin' Wolf, Lightin Hopkins o B.B. King, la guitarra del Johnny sona afilada com mai en aquest discarro de rock clàssic que sense complicacions sona a les mil maravelles. Gràcies pel darrer esforç.

Cançons preferides: Who Do You Love, Okie Dokie Stomp, Mojo Hand.




ROGER DALTREY /WILKO JOHNSON- Going Back Home:





Recentment s' ha sabut que el bo de Wilco Johnson (Dr. Feelgood) ha superat el càncer contra el que lluitava els darrers temps. Pel camí, com si fora poca cosa, es va marcar aquest treball amb el Roger Daltrey (The Who) ple de força rocknroll. El disc, format per deu cançons del Wilco i una versió de Dylan i amb una instrumentació potent i molt ben produïda, ha estat molt ben acollit al Regne Unit arribant fins al tercer lloc de les llistes. Pura energia y ritmes per curar-se de tots els mals.

Cançons preferides: Going Back Home, Some Kind Of Hero, All Trought The City.



LEONARD COHEN- Popular Problems:




No sabem si va ser arrel de l' estafa de la seva mànager o si és per aprofitar el temps, però cert és que la vellesa del cantautor canadenc està sent molt prolífica. Amb constants gires on es buita per complert en cada concert, i amb la publicació de dos discos d' estudi en dos anys, sembla ser que tenim Leonard Cohen per temps. A més, se' l veu bé cantant i còmode sobre els escenaris. I ara aquest "Popular Problems" on demostra novament el que millor sap fer: crear boniques melodies, amb la seva poesia infinita i adornar-ho tot amb els millors arrenjaments musicals i de cors. Que no se' ns cansi.

Cançons preferides: Almost Like The Blues, Did I Ever Love You, My Oh My.



JERRY LEE LEWIS- Rock & Roll Time:



Un dels tres grans supervivents del rock' n roll pioner (junt amb Little Richard i Chuck Berry) ha demostrat que es troba més viu que mai als seus quasi vuitanta anys, exhibint un to al piano del que és mestre i fugura d' un gènere que va néixer i créixer amb ell. Amb versions dels seus coetanis com Johnny Cash, Fats Domino o el propi Berry, però també atrevint-se amb folkies com Dylan i Kris Kristofferson, l' autor de "la gran bola de foc" s' ha rodejat d' altres grans com Neil Young, Nils Lofrgen o Robbie Robertson per manufacturar el seu enèssim llegat de pur rock' n roll.

Cançons preferides: Little Queenie, Mississipi Kid, Promised Land.



PINK FLOYD- The Endless River:





Vint anys després del seu darrer treball, les diferències entre David Gillmour i Roger Waters continuen igual d' insalvables, malgrat la retrobada el 2005 en el concert benèfico del "Live 8" . Per el camí les morts de Syd Barrett i Richard Wright, però els Pink Floyd segueixen d' actualitat amb aquest 15è disc d' estudi, un doble àlbum instrumental conformat per material sobrant de les sessions de gravació de l' anterior "The Division Bell" de 1994, del que s' han regravat i pulit algunes parts i afegit d' altres noves, buscant en tot moment un so del nou segle a través de les noves tecnologies,

Cançons preferides: Allons (1), Surfacing, Louder Than Words.



ROBERT PLANT- Lullaby and... The Ceaseless Roar


No podia faltar a aquesta llista l' aclamat per la crítica desè disc en solitari de l' ex-zep. Mentre en Jimmy Page es desgasta filtrant la discografía dels Led Zeppelin, el Robert Plant s' ha ajuntat amb una nova banda - els The Sensational Space Shifters- fugir de lo fàcil (fer cançons canyeres de rock) i aprofundir-se en les sonoritats aràbigues i textures més suaus que tant li agraden.  Amb arrenjaments i una elaborada producció, es nota que  és el disc que volia el solista,  allunyat d' imposicions discogràfiques i sobre tot d' autocomplaències del seu passat. Un recull que sona actual, sona novedós i sona a rock, de matitzos i relaxat, però  en definitiva a rock. Perquè hi ha vida després dels Led Zeppelin!

Cançons preferides: Little Maggie, Rainbow, Turn It Up.


JOHN MAYALL- A Special Life:



De ple a la gira del seu  80 aniversari (amb parada a Barcelona i Girona), el Bluesman ha publicat el seu enèssim treball  de Blues amb el que ens torna a atrapar amb un gènere que ell va fer créixer a Anglaterra. Amb sols quatre temes del seu puny i lletra, la resta són versions, algunes robades dels seus majors, gent amb la que ha crescut i sempre ha anat homenatjant amb el seu particular estil, per a l' ocasió són els  Eddie Taylor o Albert King. Un disc que mostra com la història d' amor de Mayall amb el Blues sembla no tenir final.

Cançons preferides: Floodin' In California, Big Town Playboy, Heartache.


BRYAN FERRY- Avonmore: 



Deu ser que anar de gira li prova al ex-líder dels Roxy Music, però aquest disc recupera les millors essències pop del seu pas als setanta i vuitanta i s' allunya de les versions "per a mestreses de casa". Pop molt ben instrumentat, enèrgic i refrescant, segurament hi ha ajudat el fet que hi ha ficat mà el Rhett Davies col·laborador dels millors dies de l' anglès ("Avalon" i "Boys And Girls"). A més, hi ha col·laborat en Johnny Marr (Smiths) amb qui ha escrit a quatre mans "Soldiers Of Fortune".  Bona gira, bon nou disc.

Cançons preferides: Loop De Li, Soldiers Of Fortune, One Night Stand.


MARIANNE FAITHFULL- Give My Love To London: 


La qui fora musa als seixanta està tenint un envelliment no mancat de creativitat, com la que hi ha en aquest darrer treball que fa el 20è de la seva carrera i on hi han col·laborat en  Nick Cave, l' Steve Earle, l'  Adrian Utley (Portishead), Brian Eno i el Roger Waters. Amb cançons pròpies i dels seus "socis", també s' atreveix a versionar al Leonard Cohen i als Everly Brothers, mostrant-se còmode amb el Blues, misteriosa, inquietant, poderosa, tímida, rockera, marchosa o reivindicativa. El crepuscle d' una diva.

Cançons preferides: Give My Love To London, true Lies, The Price Of Love.


TOM PETTY AND THE HEARTBREAKERS- Hypnotic Eye:


El Tom Petty i els seus "trenca cors" han assolit el número u de llistes de vendes aquest any i ha estat gràcies a aquest  discarro ple d' urpes rockeres. Guitarres afilades, bateries contundents, muscle al baix i molta compenetració d' una banda amb el seu líder que canta com si no haguéssin passat els anys per ell. Amb elements de blues, de hard-rock, alguna pinzellada jazz, melodrama habitual de l' agrupació y riffs  per tots els costats,

Cançons preferides: American Dream Plan B,  Fault Lines, Red River. 

jueves, 1 de enero de 2015

MILLORS DISCOS 2014 (I):

Com passa el temps. L' any se' ns ha anat de les mans, per sort ens queda tota la bona música que ens ha anat deixant. Anem a repassar quins són els millors discos, o més ben dit els que més ens han agradat d' aquest passat 2014 i ho fem com hauria de ser: acabat l' any. Esperem que el llistat us sigui útil i pugueu descobrir alguna que altre joia que se us havia passat per alt. Bon 2015 per tots i rock' n roll!




1.- TEMPLES - SUN STRUCTURES:


Gran cop d' efecte retro el que ens ha dut la fabulosa la nova sensació britànica, recuperant sensacions seixanteres a base de cops de guitarra a lo Roger Mc Guinn, distorsions psicodèliques que recorden als Beatles del Sgt. Peppers, i desenllaços Kaleidoscòpics ideals per deixar-se perdre. Les capacitats de James Bagshaw (veus i guitarra) i Thomas Warmsley (veus i baix) ens ensenyen com la millor psicodèlia ve de la mà de les guitarres i no dels sintetitzadors. Apostoflants!

Cançons preferides: Shelter Song, The Golden Throne, Colours To Life.


 2.- WEEZER - EVERYTHING WILL BE ALRIGHT IN THE END: 




Fabulós ha estat el nou disc dels de Rivers Cuomo amb el que recuperen els seus millors moments (dels Blue i Green àlbums) després d' oblidar-se dels experiments dels seus darrers treballs i havent-se pres quatre anys per preparar-lo i gravar-lo amb l' ajuda de qui mai haguéssin hagut de perdre, el seu productor Ric Oasek, factor decisiu del veritable"so weezer". Amb “ Everything Hill Be Alright In The End” recuperen el seu meravellós power-pop enèrgic, lluminós i de tronades rodones. Ara els aquells adolescents nerds dels 90 ja són pares de familia, però mantenen viu com mai el seu rock emotiu de sempre.


Cançons preferides: Eulogy For A Rock Band, British Are Coming, Cleopatra.


3.- BAND OF SKULLS- HIMALAYAN:



Malgrat la nova onada de blues capitanejada per Jack White i els Black Keys no els ha servit per assolir major notoreitat, aquests desconeguts son una de les bandes de rock a reivindicar de la cada cop més avançada dècada. Sobre tot amb la publicació d' aquests tercer treball que consolida la breu trajectoria que va arrencar a Londres a finals de 2008 de la ma de Russell Marsen (veus i guitarra), Emma Richardson (veus i baix) i Matt Hayward (bateria). Des dels seus inicis el combo de Southampton va apostar fort pel blues i pel garage, amb uns pulits jocs de veu noi-noia i un poder elèctric d' imprevisible desenvolupament. El resultat de tot és quelcom que pocs dels seus coetanis són capaços de conseguir: causar la sorpresa en el rock!

Cançons preferides: Nightmares, Brothers And Sisters, Cold Sweet.


4.- ROGER DALTREY /WILCO JOHNSON- GOING BACK HOME:



Recentment s' ha sabut que el bo de Wilco Johnson (Dr. Feelgood) ha superat el càncer contra el que lluitava els darrers temps. Pel camí, com si fora poca cosa, es va marcar aquest treball amb el Roger Daltrey (The Who) ple de força rocknroll. El disc, format per deu cançons del Wilko i una versió de Dylan i amb  una instrumentació potent i molt ben produïda,  ha estat molt ben acollit al Regne Unit arribant fins al tercer lloc de les llistes. Pura energia y ritmes per curar-se de tots els mals.

Cançons preferides: Going Back Home, Some Kind Of Hero, All Trought The City. 


5.- THE PINECONES - OOH!:



El pop retro d' aquest combinat canadenc ofereix deu talls de fàcil entrada i degustació, enquadernats en una atractiva portada que mostra els seus creadors amb equips stereo als caps. Amb el punto de mira cap el pop-rock americà de mitjans-finals dels seixanta, amb influències que van dels Byrds, als Loovin' Spoonful, Turtles a la psicodèlia californiana. Apassionats en les veus, contundents i experimentals a les guitarres i directes a les melodies, el tercer treball dels "Pinyes" no mereix caure en l' oblit dels nostres temps.

Cançons preferides: It' s Always On Her Mind, Kimberly Keeps, Come On Back.


6.- STEPHEN MALKMUS & THE JICKS- Wig Out At Jagbags:




El quart disc del Stephen Malkmus junt amb els Jicks (sisè en solitari) va ser un dels més matiners del 2014. Gravat a Holanda comptant amb la col·laboració de Fran Healy (Travis) a les veus, el nou disc de l' ex-Pavement ens ofereix un rock madur i menys sorollós del que ens té acostumats, amb melodies molt ben confeccionades i amb la guitarra variable com a fil conductor. La fina ploma, les ironies i els jocs de paraula de denominació d' origen posen la resta d' un disc que creix amb les escoltes.

Cançons preferides: Planetary Motion, Lariat, Rumble At The Rainbo.



7.- JAMES- LA PETIT MORT:



Amb els nous 10 talls els de Tim Both recuperen els seus dies perduts i ho fan explotant les seves inesgotables eines de sempre: carisma vocal, cors afinats, violins emotius, trompetes èpiques, guitarres pop engreixades, melodies rodones, ritmes ballables,... Tot i que "Le Petit Mort" du també una mica de sintetitzadors mal triats i balades al piano, realment s'omple a força de tornades pop capaces de tornar a seduir als fans. No hi ha dubte que es tracta del disc de tornada que esperàvem de James. Encara que hàgim hagut d'esperar 13 anys i deixar passar tres discos descafeïnats. Benvinguts de nou.

Cançons preferides: Walk Like You, Moving On, Frozen Britain




8.- DRIVE-BY TRUCKERS- ENGLISH OCEANS:

Aquests veterans del rock mai s' han apartat del seu camí de sons clàssics i americana amb pedigrí. I ara no havien de ser menys. Amb un major protagonisme compositiu del seu cantant Mike Cooley, que s' ha afegit al líder Patterson Hood, el resultat és un disc rock sobri i personal, replè de mig-temps a càrrec d' una producció sublim on no la millor instrumentació. Uns oceans inglesos ideals per submergir-se en el millor country rock d' avui en dia.

Cançons Preferides: Primer Coat, The Part Of Him, Natural Light.


9.- FANFARLO- LET' S GO EXTINCT:


Lo nou dels Fanfarlo es presenta amb una portada propia de "2001 Odissea a l' Espai" i molt alegre i desenfadat, bones melodies i un halo misteriós quelcom "espacial". La instrumentació torna a ser molt pensada, donant protagonisme al vent quan toca, però amb els teclats i sintetitzadors prenent el domini. Un disc que ningú hauria d' infravalorar ja que aconsegueixen fer fàcil el difícil, amb un pop vuitanter força atractiu.

Cançons preferides: Life In The Sky, Landlocked, Myth Of Myself (A Ruse To Exploit Our Weaknesses)



10.-DROPKICK - GOOD VIBES: THE DROPKICK SONGBOOK. VOL. 1:




Aquest disc no apareixerà en quasi ninguna de les llistes del millor d' enguany. Però no serà per manca de mèrits doncs amb la col·lecció de "Good Vibes: The Dropkick Songbook Vol.1" els escocesos Dropkick ofereixen un recital memorable d'  indie rock a base de guitarres lluminoses, belles armonies vocals i altes dosis de dolcesa que evoquen inevitablement als referencials Teenage Fanclub més melosos. 

Cançons preferides: Breakdown, Obvious, Good Vibes.


11.- THE NEW MEDICANTS- INTO THE LIME:



Ja que parlem dels Teenage, beneïda associació The New Medicants, doncs han donat un dels millors tractats pop de l' exercici. Norman Blake (Teenage Fanclub), Joe Pernice (Pernice Brothers) i Mike Belitsky (Pernice Brothers i The Sadies) han millorat el que van anticipar amb l' EP Australia (2013), a base de tornades rodones, desplegament vocal lluent, romanticisme i producció delicada. No us el deixeu perdre!

Cançons preferides: A Very Sorry Christmas, Shouting Match, High On The Skyline.



12.- WOODS- WITH LIGHT AND WITH LOVE:



El setè disc dels de Brooklyn en vuit anys manté molt dels elements dels anteriors com son les estructures folk-rock, la lluminositat melancòlica, la veu en fals a lo Neil Young, els cors acurats, la baixa fidelitat,... Com a novetat pinzellades psicodèliques en unes cançons rodones que llueixen com mai gràcies a una treballada instrumentació que du slide guitars ("Shepard" o "Full Moon"), òrgans Hammond ("Leaves Like A Glass") , guitarres lisèrgiques ("Twin Steps"),... Un bon disc, ple d' inspiració, llum i amor.

Cançons preferides: Shepard, Mooving To The Left, Full Moon.



13.- JACK WHITE- LAZARETTO:




Després d'un 2013 i inici del 14 una mica mogudet per a l'ex-WHite Stripes, amb polèmiques amb els Black Keys o Lana Del rey, una separació i un record Guiness de publicació de disc més ràpid, el Jack ha volgut titular el disc com els històrics hospitals d'aïllament insinuant com se sent. Amb unes lletres basades en escrits que va fer quan tenia 19 anys (de vegades no acaben de convèncer), el nou treball du molt de rock‘ n roll clàssic, country i folk, i molta experimentació sonora, a vegades minimalista, d'aquella que tant li agrada al guitarrista. Enèsim lliurament aquest inquiet creador de xistera inesgotable que disc a disc, i projecte a projecte, fa reviure les millors pureses del rock.

Cançons preferides: Three Woman, Lazaretto, Just one Drink.



14.- TOM PETTY AND THE HEARTBREAKERS- HYPNOTIC EYE:


El Tom Petty i els seus "trenca cors" han assolit el número u de llistes de vendes aquest any i ha estat gràcies a aquest  discarro ple d' urpes rockeres. Guitarres afilades, bateries contundents, muscle al baix i molta compenetració d' una banda amb el seu líder que canta com si no haguéssin passat els anys per ell. Amb elements de blues, de hard-rock, alguna pinzellada jazz, melodrama habitual de l' agrupació y riffs  per tots els costats,

Cançons preferides: American Dream Plan B,  Fault Lines, Red River.


15. - LUCINDA WILLIAMS - DOWN WHERE THE SPIRIT MEETS THE BONE



La dama del rock ha tornat a la càrrega amb aquest "Burning Bridges" per tornar a colar-se en una llista del millor de l' any. Aquest cop ha fugit de les imposicions discogràfiques i ha creat el seu propi segell "Higway 20 Records" per editar un recull de 20 temes repartits en dos discos on torna a adentrar-se en els sons d' arrel amb el sentimentalisme de sempre. Des de Blues amarg, a balades acústiques o rocks salvatges, de nou la Lucinda  torna a tocar el moll de l' os.

Cançons preferides: East Side Of Town, Wrong Number, Temporary Nature (Of Any Precious Things)


16.- SPOON- THEY WANT MY SOUL:



Just han passat deu anys d' ençà aquest convinat d' Austin (Texas) va publicar el seu EP de debut. Els anys han volat i sense adonar-nos els Spoon s' han anat assentat en un segon pla del circuit alternatiu gràcies a una extensa discografia (8 discs ja!) on han anat construint un so propi pop-rock regat per d' altres esils, que han ofert cançons captivadores. Com moltes de les que ofereixen en aquest comfeccionat llarga duració de preciosa portada i pausada degustació, ple de matitzos i arrenjaments i capaç de causar les millors sensacions. Cullerades del millor rock d' uns nordamericans que deixen emprempta sense fer gaire soroll.

Cançons preferides: Rent I Pay, Rainy Taxi, Do You.



17.- BECK- MORNING PHASE:


 Lluny queda aquell jove músic eclèctic que va revolucionar el panorama a mitjans dels noranta amb experiments amb caixes de ritme, textures folk i melodies pop. Ara el ros californià ja fa temps que ha superat la quarentena i la familia i la cienciologia ocupen la major part de la seva vida. Per sort ha tingut temps per grabar aquest "Morning Phase" on ens sumergeix en sons emocionals, melancòlics i fragils, amb una instrumentació deliciosa i una veu més treballada.  Un disc madur que deixa a l' oient una inmensa sensació de pau i serenitat. Com sol dels bons matins el Beck torna a brillar.

Cançons preferides: Heart is A Drum, Say Goodbye, Country Down.


18.- TWIN PEAKS- WILD ONION:



Aquesta banda de garage-rock americà amb nom de sèrie de culte ha manufacturat un dels millors treballs d' enguany. El nou treball dels de Chicago està ple de grans temes de guitarres i melodies en un clima proper a la vessant més pop del shoegazing. Fins a setze temes de cop - i cap sobrant - que té doble mèrit atès que el seu debut va ser l' any passat amb "Sunken". Veurem com evolucionen, de moment són uns desconeguts que mereixen ser descoberts.

Cançons preferides:  I Found A New Way, Mirror Of Time, Telephone.


19.- MAZES- WOODEN AQUARIUM:



Fundats a Manchester al canvi de dècada van debutar al 2011 amb "A Thousand Heys", que va tenir la continuitat amb "Ores & Minerals" l' any passat i ara aquest tercer llarga duració on el trio han pulit la seva proposta per oferir una de les recomanacions de l' exercici. Abandonant el Krautrock per abraçar un pop-rock més nítid de trasfons angustiós, guitarres a lo Ira Kaplan o J.Macis, ambients inquietants i molta influència yankee (Pixies, Feelies, Yo la Tengo,...). Per això sen van anar a viure a Nova York, sembla que l' enstança els ha estat profitosa.

Cançons preferides:  Explode Into Colo(u)rs, It Is What Is It, Letters Between U & V. 


20.- CHUCK PROPHET- NIGHT SURFER:


El "profeta" ens ha donat un discàs amb el segell propi del rock clàssic amb el que arriba a la maduresa d' una carrera que va arrancar als vuitanta amb els mítics "Green On Red" i que va continuar des dels 90 en solitari. Amb una visita per les nostres terres, lo nou ofereix honestedat i un pedigrí rocker difícil de trobar. A més, està gravat al seu estudi casolà de San Francisco. Si t' agrada Elliott Murphy, Tom Petty, Josh Rouse o Alejandro escovedo no te l deixis escapar. 

Cançons preferides: Wish Me Look,   Ford Ecoline, Tell Me Anything (Turn To Gold).


21.- PIXIES- INDIE CINDY:


Han hagut de passar gairebé cinc lustres perquè els "follets" publiquessin un nou llarga durada. Precedit per la marxa de Kim Deal i la publicació de 3 EPs i un single d'avançament, aquest any ens ha arribat "Indie Cindy", el contingut del qual ja coneixiem. Un contingut en què es nota el pas del temps, en forma de pèrdua d'energia i espontaneïtat juvenil, així com també d'embrutiment sonor i cruesa inquietant. A canvi tenim bones composicions molt ben produïdes, donant com resultat un compendi que supera amb escreix a la mitjana del que arriba a les nostres mans. La qual cosa hem de valorar-ho, en termes generals, com un retorn molt positiu.

Cançons preferides: Blue Eyed Exe, Greens And Blues, Another Toe In The Ocean.


22.- EELS - THE CAUTIONARY TALES OF MARK OLIVER EVERETT: 


En el seu nou disc, el Mark Oliver Everett es treu les caretes de "EELS" i "Mr. E" i inclou el seu nom real en el títol. Com si fos una espècie de catarsi (l'enèsima), el bard de Virgínia presenta 13 noves cançons on repeteix recursos propis amb una habilitat que fa que no ens cansem de les seves creacions, aquest cop des de la desolació, el minimalisme, la intimitat i la relaxació. Perquè proliferació i repetició poden ser compatibles amb la qualitat.

Cançons preferides: Where I' m From, A Swallow In The Sun, Mistakes Of My Youth.


23.- REAL STATE- ATLAS:



Com si es tractés d' un encreuament entre "Galaxie 500" i "Belle & Sebastian" en un dia plujós  (però de bon rotllo), Els RS han creat una fòrmula infalible basada en la veu susurrant de  Martin Courtney i la delicada i hipnòtica guitarra de Matt Mondanile. Amb aquest "Atlas" han manufacturat el seu millor treball en els més de cinc anys que duen entre nosaltres, amb 10 mapes intimistes i melancòlics  fets sense complicacions i molt discretament.

Cançons preferides: Primitive, Talking Backwards,  How Might I Live. 


24.-  THE WHIGS- MODERN CREATION:



Són de la prodigiosa Athems ( ciutat de R.E.M. i dels B-52) i duen més de deu anys junts i 5 àlbums, aquest darrer amb el que ho claven a base d' una barreja dels sons més durs del rock ( punk, garage,hard rock i power pop) als que inclouen efectes fuzz i distorsions guitarreres, i algún teclat retro. Un altre grup de pur rock a reivindicar.    

Cançons preferides: You Should Be Able To Feel It, Hit Me, Modern Creation.

25.- THE BLACK KEYS- TURN BLUE:




Després dels exitosos "Brothers" i "El camino" va arribar aquest "Turn Blue"enmig d' una enorme expectació i generant forces crítiques. En qualsevol cas es tracte d' un treball  preparat a consciència per Dan Auerbach i Patrick Carney durant dos anys. Enregistrat en tres estudis diferents sota la batuta del seu productor Danger Mouse, potser és cert que els ha minvat la immediatesa lúcida dels precedents però si que han millorat en tracte instrumental, arrenjaments i introducció de més recursos sonors electrònics. Un disc que manté el tipus a la vegada que aconsegueix que no soni a repetitiu, tot sense perdre gens la identitat blues dels seus autors. Rock' n roll del nou mil·leni.

Cançons preferides: Weight Of Love, Fever, Gotta Get Away.