DEATH N’ ROUTE
PART II: ARCH ENEMY
En acabar Sepultura ens vem situar endavant. L’avantatge de ser un micro-festival és que, estiguessis on estiguessis, podies veure bé els músics (la meva miopía ho va agraïr, sobretot després de mirar, unes setmanes enrera, quatre píxels de carn anomenats Metallica).
Arch Enemy és un grup curiós de death perquè te guitarra melòdica i a més hi canta una noia, cosa que amplia el tipus de públic, sobretot el femení.
La colla de Michael Amott va aparèixer amb retard per culpa dels roadies, i a sobre el so era bastant fluix. Què nassos, deixant enrera el llenguatge periodístic, allò sonava com el cul. La bateria passava per sobre de tot, el baix era inexistent, les guitarres només se sentien durant els solos i la veu semblava llunyana.
Van arrancar amb Blood on your hands i per fi va aparèixer l’Angela Gossow amb la seva veu increïblement brutal i la seva dura posada en escena. Entre cançó i cançó jo aturava la meva màquina animal per mirar al voltant, encara que sembli una tonteria em va agradar molt estar tan rodejada de noies.
No deu ser gens fàcil escalar posicions dins l’escena metal sient dona, no és fàcil en cap àmbit però el heavy sol encarar-se a públic masculí. Per això no m’agrada la frase: “Arch Enemy era molt millor abans que entrés l’Angela” (l’he sentit mil vegades), gairebé sempre és un comentari musical però trobo que ella ha sabut fer-se un lloc i que, música a part, la tia canta de puta mare.
Cal recordar que ella va entrar al grup el 2001 quan aquest ja comptava amb tres albums. Com era d’esperar en el concert es van sentir, majoritàriament, cançons dels dos últims discos, com per exemple My apocalypse o Nemesis del Doomsday Machine o I will live again del Rise of the tyrant. A mig directe van fer una pausa per solventar els problemes de so i, per fi, vaig poder disfrutar en condicions.
Val a dir, però, que no vaig arribar a l’èxtasi absolut. M’explico. El grup m’agrada però no presto atenció als trossos farcits de solos massa melòdics i ochentosos que em trenquen la dinàmica bèstia. En concert, doncs, el “parón” és més notable. Que consti, però, que em vaig desfer en suor tot corejant We will rise.
Quan van acabar, tots ells van saludar al públic, gest no gaire habitual.
Llavors ens vem preparar perquè el meu company tenia una cita. Temps enrera havia tocat en diversos grups death a Colònia, i en una d’aquelles petites formacions hi cantava l’Angela. Feia vuit anys que no es veien i havien quedat al backstage.
A l’entrada de la zona “prohibida” hi havia una parella que ens van atendre d’una manera culte i simpàtica: “Koñe, aquí no podéi está, joé! Ke no se pué entrá”. Vem intentar explicar-nos: “eh, que conocemos a la cantante de Arch Enemy, hemos quedado con ella”, però no hi havia manera: “ke conocéi a quién? Ke no entrái y punto!”. Per sort tot es va arreglar quan va aparèixer l’organitzador del festival, ell sabia que veniem.
De seguida va sortir l’Angela amb una tassa de tè i ens va saludar amb efusivitat. Ens vem asseure amb ella en una taula i, malauradament, no vaig poder participar gaire en la conversa alemana. Tot i ser baixa d’estatura és una dona molt guapa, sembla una nina de porcelana. Xerra depressa i te moltes coses a explicar, se la veu organitzadora, forta i amb carácter, dubto molt que algú li dongui ordres.
Vull fer una menció a la seva veu real: quan no canta te un to molt baix i sexy que ja voldria jo, quina enveja! La pobre estava encostipada i li vaig preguntar com se’n sortia per cantar, em va dir que això no és problema de cara als concerts. Ens va comentar, a més, que els Arch Enemy estan regravant les cançons antigues amb la seva veu, ho anoto com a exclusiva pel blog.
De sobte van aparèixer dues noies joves i maques (algun tio les devia colar) per fer-se una foto amb l’Angela, i aquesta va posar amb amabilitat. Després els hi va dir: “aneu amb compte quan sortiu, això està ple d’homes...”. Ella, rodejada de tios sempre, deu saber de què parla.
Era genial l’ambient en el backstage, encara hi pululaven els de Sepultura i els d’Obituary, i el Michael Amott va passar per darrera nostre diverses vegades. Què voleu que us digui, em sentia de puta mare. La conversa va durar un quart d’hora i després ens vem despedir.
Llavors, abans d’abandonar la zona vip, vaig veure a Déu. Allà estava, a escassos metres: el gran Bill Steer, el guitarrista collonut de Carcass. Durant uns segons, paralitzada, em vaig plantejar la possibilitat de llençar anys de vergonya per la borda i apropar-me a donar-li la mà.
Però no em vaig atrevir. El meu cos fràgil no hagués pogut suportar tal tensió, una tensió que vaig descarregar en el següent concert. I és que jo pensava que tot havia sigut perfecte, però encara estava a punt d’assistir a un dels millors directes de la meva vida.
Com deia Michael Ende: aquesta és una altra història i ha de ser explicada en un altre moment. Part III comming soon.
Salut!
Pat
No hay comentarios:
Publicar un comentario