Crónica Festivales: LORCA ROCK 2009 ( I ).

DEATH N’ ROUTE

PART I: VIATGE I FESTIVAL

El sol ens queia a sobre amb una llum cegadora, el meu company conduïa i jo mirava per la finestra d’aquell cotxe llogat. Sonava Kyuss a tota pastilla, i entre les muntanyes àrides, els camps groguencs i els núvols càlids semblava realment que haguéssim arribat al desert de Sky Valley. Però res més lluny, en realitat estavem baixant cap a Múrcia en una bogeria de gasolina i asfalt.

En aquells moments vaig reflexionar sobre com havia arribat a fer un pelegrinatge de tals dimensions. La meva tradició sempre havia estat tranquilo-grungera, farcida de rock dur clàssic derivat de Black Sabbath. Suposo que l’abans i després es va donar un any enrera quan vaig escoltar, per primer cop Keep on rotting in the free world de Carcass: la meva entrada a l’escena death. Per una cançó com aquesta ja valia la pena baixar al Lorca Rock.

Val a dir que el cartell no m’era del tot atraient, com a becaria (o enviada especial, segons últimes informacions) desconec grups com Obituary o Marduk, a més Sepultura mai m’han cridat l’atenció. Però les ganes de veure els dos caps de llista constituïen un motiu suficient.

Només arribar al poble ja vàrem sentir un “boom boom” de fons impressionant, els pobres veïns devien flipar. Vem trobar el recinte de seguida guiats pel so de la guerra i pel rastre de soldats melenuts carregats de cervesa.

Puc afirmar que la organització no estava malament del tot. Una carretera separava la zona de concerts de l’espai per acampar, i el fet que no estiguessin junts permetia descansar els timpans de tant en tant. Les dutxes eren a l’aire lliure, presentables, i estaven plenes de grenyuts ensabonats, cosa que m’alegrava la vista. A més en els banys (eren guarrosos, son banys de festival...) només hi havia cua al de tios... tot un miracle.

Després de muntar el campament base vem anar a Obituary. Eren les sis de la tarda i el sol picava els ulls com una serp. Em sentia fatigada i vaig marxar sola cap a la tenda a estirar-me sobre el matalàs inflable, cosa que em va permetre conèixer bé l’ambient del festival. A la ombra i relaxada em vaig entretenir a observar la gent i a sentir les seves converses. Hi havia de tot, desde crits guturals intermitents fins a discussions sobre sabiduria metal, passant per intents de ligoteo fallits i crits espontanis de la talla de: “Chanquete ha muerto!” o “Viva la Pantoja!”. Els veïns de camping, a més, em van acollir com si ens coneguéssim de tota la vida, em vaig sentir molt còmode tot i patir de timidesa crònica.

Al cap d’una estona el meu company va tornar encantadíssim amb Obituary, tret d’uns problemes de so que havien tallat el concert en dos, em va comentar que tots els clàssics havien sonat molt bé.

Després de sopar a la tenda acompanyats pel ritme llunyà de Voivod es va fer l’hora de treure l’artilleria pesada: vem anar cap a Sepultura.

El primer que em va sorpèndre és que no fossin caps de cartell. El concert va ser correcte, però entre el públic es podia copsar que els canvis de la formació (canvis de fa més de deu anys!) encara estan presents. Sense l’espina dorsal dels inicis del grup, o sigui els germans Cavalera, la gent es va dedicar, bàsicament, a saltar només les cançons velles com Roots Bloody Roots.

Estic segura que anys enrera els concerts de Sepultura tenien un altre sabor. El regust que me’n va quedar a mi, però, va ser el d’un monstre de fang: el vocalista. He deduït que, en marxar el Max, la resta del grup no va buscar un nou cantant: segur que van fer algun tipus de màgia negre brasilera i van construïr un golem de dos metres.

Quan el so dels tam tams es va aturar vaig aprofitar per fer el que seria l’últim descans de tots. El proper grup que pujaria a l’escenari era Arch Enemy i jo estava preparada per començar realment el meu èxtasi musical. En aquells moments no ho sabia, però a partir de llavors tot va anar in creixendo.

Part II comming soon.

Salut!

Pat