Ho tinc molt clar: Wilco és una de les grans bandes contemporànies de rock. Una formació que ha marcat (i continua marcant) tota una època, no només per haver creat l’Alt-Country, sinó per haver aportat molt més al gènere durant els darrers trenta anys, transcendint aquesta etiqueta. Una tasca realitzada amb discos icònics com Yankee Hotel Foxtrot, amb el qual van obrir el mil·lenni rocker a cops d’indie, i també amb sorpreses recents com l’excel·lent Cousin, de l’any passat, on van introduir instruments orientals per manufacturar un LP molt interessant. Descobriments que no impedeixen que encara hi hagi alguns nostàlgics que insisteixin a recordar que els millors dies dels de Chicago ja han quedat enrere.
.jpg)
Per tot plegat, no hi ha dubte que la proposta que l’Alma Festival de Barcelona ens va oferir el passat 26 de juny era una de les millors d’aquest estiu barceloní, cosa que es va confirmar amb la bona afluència de públic a l’esdeveniment, que una vegada més va intentar traslladar la sofisticació del Festival de Pedralbes al recinte de Montjuïc. Ho diem sobretot per la seva zona Village, amb l’oferta gastronòmica a càrrec de food trucks, i per aquell escenari refrescant amb els madrilenys Gold Lake animant la vetllada. La banda, liderada per Lua Ríos a la veu i Carlos Del Amo a la guitarra, forjada a Nova York, va ser un entrant musical molt saborós abans del plat principal que ens esperava, amb aquell so americà i cristal·lí que, per moments, recordava al dream pop de Beach House.
Una mica més avall i una mica més tard, puntuals a les 22:00, el sextet de Chicago apareixia en un escenari coronat per un rètol amb el nom “WILCO”, que evocava el que The Who van utilitzar a la portada del disc en directe del seu concert a l’Illa de Wight. Wilco és una banda enorme de músics. Des dels seus assajos a The Loft fins als escenaris que trepitgen arreu del món, sempre demostren compenetració, versatilitat, talent i capacitat d’improvisació a través d’un repertori inigualable. El seu cançoner és imbatible, però la manera com desenvolupen algunes de les seves peces —amb improvisacions que naveguen entre el jazz i les jam sessions— ens remet a l’esperit musical dels immensos Grateful Dead.
Al timó, un Jeff Tweedy cantant de forma formidable amb la seva veu trencada, però també tocant les seves guitarres acústiques (en va canviar diverses durant el concert) o elèctriques. Amb aquestes últimes va arribar a demostrar el seu virtuosisme amb sonoritats esquinçadores i solos intensos. Simpàtic, tot i que poc xerraire, no vam entendre per què duia jaqueta de màniga llarga amb la calor que feia. Al seu costat, Nels Cline. Encara que ja ho sabíem, és un guitarrista sense rival: polifacètic i capaç d’executar els solos més impossibles. Va ser una de les ales de la banda, situat en aquest cas al costat esquerre, i també va demostrar ser un as amb la slide guitar. Al costat dret, vam trobar un altre gran: Pat Sansone, que alternava guitarres i teclats per omplir aquells efectes instrumentals tan complexos que recreen a l’estudi. La banda la completaven John Stirratt, responsable d’una colpidora línia de baix; l’enèrgic bateria Glenn Kotche, i un discret Mikael Jorgensen als teclats i piano.
El concert va recórrer molts dels grans èxits de la banda. Ens van delectar amb la “lennoniana” If I Ever Was a Child; una Via Chicago on una bateria atronadora s’intercalava en la dolça melodia; la bonica One Wing del seu àlbum homònim; una lluminosa Hummingbird, la rítmica Heavy Metal Drummer i les noves Evicted, Annihilation i Meant to Be, aquesta última amb tota l’èpica sonora. Per a Jesus, Etc., en Jeff ens va convidar a cantar-la amb ell; Impossible Germany va portar un llarg i al·lucinant solo de Nels, i amb Box Full of Letters ens van recordar els orígens de la formació. Déu n’hi do també amb Spiders (Kidsmoke). Aquella oda de més de deu minuts en què la cadència immòbil del baix serveix de base per a un viatge elèctric impressionant de les guitarres. De tall velvetià i experimental, és una peça colpidora que va suposar una rúbrica perfecta al primer set del concert.
Per als bisos, el sextet va abandonar fugaçment l’escenari per tornar amb el cronòmetre a la mà —i quadrar amb les agulles del rellotge a les dotze en punt, per allò dels permisos municipals i el soroll veïnal— amb una de les peces més esperades: la immensa California Stars, que van publicar amb Billy Bragg a Mermaid Avenue (1997). Li va seguir el piano saltironejant de Walken per acabar amb la stoniana I Got You (At the End of the Century), un poderós rock que ens vam endur cap a casa juntament amb la imatge de la banda celebrant l’encontre, amb en Tweedy alçant els punys i recordant-nos que ell és, sens dubte, un dels nostres.
Per Àlex Guimerà
No hay comentarios:
Publicar un comentario