A priori, el nou disc de Pulp era un dels grans al·licients del present curs musical, sobretot pels anys que feia que no publicaven material nou. La banda de Jarvis Cocker es va separar després de publicar We Love Life l’any 2001 i no es va tornar a reunir fins als concerts del 2011, en primera instància, i posteriorment el 2022. Pel camí van passar moltes coses. La pitjor de totes, la mort del seu baixista Steve Mackey, que no va formar part de l’última reunió i a qui està dedicat el nou àlbum. La millor, potser, és el fet que, al llarg dels anys, el carismàtic Jarvis no ha perdut la seva condició de llegenda del indie pop. Ho ha demostrat amb la publicació de material interessant en solitari, com Jarv...is (2006), Further Complications (2009) o l’afrancesat àlbum Chansons d’Ennui Tip-Top (2021). També cal destacar el seu cameo a la saga de Harry Potter, en forma de banda (els seus Weird Sisters actuen a El Calze de Foc, 2005).
A més, hem tingut temps de llegir la seva autobiografia Bon Pop, Mal Pop, però tot ens ha semblat poc per a una banda que tant ens va impressionar als noranta, quan la majoria els vam descobrir, tot i que ja portaven una dècada en actiu. Va ser amb la seqüència Intro (1993), His 'n' Hers (1994) i, sobretot, amb l’icònic Different Class (1995), que va donar pas al notable This Is Hardcore (1998), digne successor d’aquella obra magna. Cançons com “Babies”, “Razzmatazz”, “Common People”, “Disco 2000” o “Help the Aged” van regar la dècada als Discman, a les ràdios i a les pistes de ball, per acabar sent rescatades a les reunions esmentades de la banda com a exercici de nostàlgia.
Per això, cal plantar-se i reflexionar sobre què poden —o haurien de— oferir els de Sheffield en plena era post-Brexit, de la intel·ligència artificial, del reggaeton, del segon mandat de Donald Trump i de l’escalfament global. Els seus fans ja passen dels quaranta (com a mínim), i la gran majoria ja no trepitgen les discoteques. Han passat 25 anys, i el món ha canviat completament.
És per això que m’atreveixo a afirmar que More encaixa força bé en el seu temps i, de fet, enllaça amb bastanta naturalitat amb el punt on la banda ho va deixar en aquell llunyà 2001. Tot i que es tracta d’un disc madur, que guanya amb les escoltes, no és un treball que es digereixi a la primera: fins i tot té algun tram feixuc i, per moments, li manca certa espontaneïtat i frescor característiques dels millors moments del grup. Però si un escolta amb atenció el notable We Love Life, hi percebrà aquestes ganes d’experimentar i buscar nous camins que fugen de l’estribillo fàcil i enganxós. I això és exactament el que trobem aquí, amb 25 anys més d’experiència a l’esquena.
.jpg)
Gravat l’any passat als estudis Orbb (Londres) sota la supervisió i producció del productor de moda James Ford —habitual dels Arctic Monkeys i responsable de rejovenir els últims treballs de Blur, Pet Shop Boys i Depeche Mode, a més d’haver catapultat bandes com Fontaines D.C. o The Last Dinner Party—, la feina d’estudi s’escolta clarament en la pulcritud i el detall de les onze noves cançons (dotze a l’edició japonesa), compostes per Jarvis i companyia. Hi col·laboren un vell amic i membre del grup, Richard Hawley (a la guitarra), així com el polifacètic Chilly Gonzales.
D’entrada, ens trobem amb la que és, segurament, la millor cançó de l’àlbum i la més digna hereva del llegat de Pulp: parlem del senzill de presentació Spike Island, una peça de melodia enganxosa en què el dramatisme vocal de Jarvis s’entrellaça amb ritmes electrònics. Encara que, si parlem de dramatisme, res millor que una cançó de desig de l’antihéroi com Tina, amb les seves pujades i baixades i aquelles modulacions de veu que Jarvis domina tan bé. Com si haguessin reservat les millors peces per al començament, arriben els estribillos de Grown Ups, on reflexionen sobre la maduresa, sostinguts per una excel·lent base rítmica de violins, especialment lúcids a la barroca Partial Eclipse.
Farmer’s Market té aquests aires de musical; My Sex presenta groove mentre els murmuris de Cocker narren una lletra entre l’absurd i l’humorístic. Got to Have Love és una versió 2.0 del seu F.E.E.L.I.N.G. C.A.L.L.E.D. L.O.V.E., amb un gest directe al tornar a lletrejar la paraula “love”. Background Noise podria passar per una peça de Nick Cave, i A Sunset és una bonica oda al capvespre de la vida que reflecteix el caràcter melancòlic d’aquestes noves cançons. Per cert, pareu atenció a l’inici de la cançó i us vindran ganes de beure Coca-Cola.
És More un disc dolent? En absolut. Esperàvem més del retorn de Pulp? Potser sí, si ho mirem des de la nostàlgia, convençuts que els temps passats sempre van ser millors. Però la veritat és que, tot i no contenir grans èxits pop, és una obra arriscada que fuig del camí fàcil, per donar una nova volta de rosca a la carrera d’aquesta meravellosa formació, sense que per això perdin la seva identitat.
No hay comentarios:
Publicar un comentario