Les últimes visites de Madness a Barcelona han estat en festivals: Cruïlla, Vida, Pedralbes i ara l’Alma. És lògic, tenint en compte que la seva proposta és molt festiva i plena de diversió constant. Des de finals dels anys setanta, i sobretot durant els primers vuitanta, els londinencs han convertit la seva música en una autèntica expressió de disbauxa i alegria. Des dels seus videoclips divertits, passant pels seus ritmes i melodies desenfadades, les seves lletres entremaliades —encara que molt socials i crítiques— fins als seus directes efervescents.
Responsables de la globalització de la música ska, la seva trajectòria s’allarga ja gairebé cinquanta anys sense que hagin perdut ni una mica d’aquella espurna innata. Això era el que esperàvem, i exactament això és el que vam tenir el passat 4 de juliol al Poble Espanyol. Puntuals a l’escenari, i sense limitacions per al públic dret del “Golden Circle”, els deu membres de la banda van aparèixer amb jovialitat per arrencar amb una de les seves millors peces: One Step Beyond, del seu disc de debut. Als crits de Suggs —“Hey you! Don’t watch that, watch this! This is the heavy, heavy monster sound!”— li van seguir aquells ritmes irresistibles per ballar, que van encendre un públic (més tímid del que s’esperava) en uns balloteigs que anirien creixent al llarg de la vetllada.
De la banda, en destaca el seu cantant i líder, Graham “Suggs” McPherson, carismàtic rere les seves ulleres de sol i amb un elegant vestit, que va mostrar la seva habitual simpatia amb bromes sobre les Spice Girls, desitjant-nos “un bon Nadal”, parlant de l’alegria de veure diferents generacions de fans entre el públic, interactuant amb un jove seguidor anomenat “Pau” o “Raúl” (com el futbolista, va dir), convidant-nos a aplaudir o interpretant teatralment les lletres de les seves cançons. Al seu costat, el divertidíssim Lee Thompson no només es va dedicar a fer solos impossibles amb el saxòfon, sinó també a tocar altres instruments de percussió (alguns força estrambòtics) i, sobretot, a fer de clown de l’espectacle amb els seus gestos, disfresses (es va encaputxar amb una màscara de lluita lliure mexicana) o quan, amb un barret de policeman, va ser apallissat pels seus companys de la secció de vent.
També cal destacar la brutal línia de baix de Mark Bedford, la guitarra precisa de Chris Foreman, la bateria de Daniel Woodgate i els imprescindibles teclats de Mike Barson. Tots ells acompanyats per una potent secció de vent i una percussió de suport. Tots van ser responsables que, a l’inici del concert, sonessin meravelles pop com My Girl o Embarrassment. I és que el concert va tirar de molts dels èxits dels primers Madness, obviant les cançons més recents que han publicat, amb alguna excepció. Així és com van sonar clàssics com Grey Day, la instrumental Return of the Los Palmas 7, els cors de Wings of a Dove o la popera Lovestruck.
Entremig també hi va haver moments per a les versions, com una aparentment improvisada Help dels Beatles, a cappella, o aquella The Harder They Come de Jimmy Cliff, que ens recorda l’origen caribeny de la música ska, acompanyada d’imatges cinematogràfiques del mateix músic jamaicà a les pantalles. Unes pantalles que també van tenir protagonisme, dinamitzant el concert amb paraules, ambients i colors. Com les imatges de Prince Buster, a qui van retre homenatge amb la formidable The Prince (autèntic pare de l’ska i autor de diversos èxits de la banda), un altre dels seus clàssics més antics.
I, com no podia ser d’una altra manera, també van sonar els imprescindibles en la recta final: la monumental House of Fun —la cançó amb què un va descobrir la banda de petit veient la sèrie "Els Joves" (The Young Ones de la BBC)—, la celebradíssima Baggy Trousers, amb un fan envaint l’escenari, la famosíssima Our House, amb vídeos de cases de fons, i l’himne a l’amor It Must Be Love, amb imatges acolorides molt beatlianes, amb la qual van abandonar breument l’escenari.
Després del descans, va arribar la peça que dona nom a la banda, amb la qual van començar uns pogos sans, que es van intensificar amb els sons de vaixell que anunciaven la final Night Boat to Cairo. Un divertidíssim colofó per a un directe formidable que, tot i ser intens i dinàmic, se’ns va fer curt amb només una hora i mitja. Així i tot, sempre és un plaer veure aquests tipus que ens recorden que la millor part de la música és poder celebrar-la en grup, al ritme de la diversió, la suor i el ball.
No hay comentarios:
Publicar un comentario