Fa uns mesos, Weezer penjaven el cartell de “sold out” poques hores després de posar les entrades a la venda. Era la venda telemàtica de les entrades pel concert del seu retorn a Barcelona, ciutat que no trepitjaven des de l’any 2002, quan van actuar com a teloners dels Cranberries i dels nostres Dover. Anys abans, el 1996, ja havien passat pel “Pop Festival” amb un cartell indie on van compartir escenari amb noms com The Posies, Sexy Sadie o Los Planetas. Quins temps! Ha hagut de passar gairebé un quart de segle perquè la banda californiana tornés a la Ciutat Comtal, i ho van fer encertant de ple: a la sala més emblemàtica de la ciutat per a l’indie, la Razzmatazz.
Apretats entre el públic, la seva legió de fans vinguts dels noranta es disposava a prendre posicions abans de l’aparició del quintet anglès Bad Nerves que, per a qui no els conegui, és una banda força punk que es presentava amb el seu cantant vestit amb una samarreta dels amics d’aquesta casa, Biznaga (bonic detall), per oferir un set curt però molt enèrgic i suat.
Hores abans, mentre els fans feien cua al carrer Almogàvers per entrar a la que anys enrere era la Sala Zeleste, Rivers Cuomo sortia amb l’acústica a la mà per tocar un fragment de la cara B Susanne de manera sorpresa, com a reconeixement als seguidors barcelonins als quals havien fet esperar tant. I amb aquesta actitud i motivació —d’agradar, de convèncer i de rematar— va sortir junt amb els seus companys per menjar-se l’escenari poc abans de les nou amb una inicial Anonymous, l’única que van tocar d’aquell disc infravalorat dins de la seva excel·lent discografia: Everything Will Be Alright in the End (2014). Després d’aquesta, el fervor definitiu va arribar amb la mítica Hash Pipe, del disc verd, amb la qual el públic va enlairar-se per mantenir-se al màxim durant tota la vetllada.
La veritat és que va ser un autèntic concertàs de principi a fi, intens i dinàmic, amb la banda sonant potent, harmonitzada i compacta. Els membres originals —Rivers Cuomo com a cap visible a la veu principal i guitarra, Brian Bell a la guitarra i teclats, i Patrick Wilson a la bateria— estaven acompanyats pel baixista Scott Shriner, amb ells des de 2001. Al darrere, una pantalla projectava videoclips amb imatges 3D apocalíptiques o del grup actuant en altres concerts.
Tot i els seus 55 anys, Rivers no ha perdut la seva essència de nerd, encara que darrere d’aquell aspecte escanyolit, amb les ulleres de pasta, la samarreta de ratlles i les Converse All Star, s’hi amaga una autèntica estrella del rock, capaç de cantar registres complicats, tocar solos potents i dominar l’audiència. Ell és l’ànima d’aquesta meravellosa banda única en la seva espècie, amb com a principal argument unes cançons de guitarres potents, melodies dolces i aparentment vitalistes, però sempre amb un toc de melancolia. I d’aquestes en vam escoltar moltes, ja que van tocar sencer el Blue Album, a més d’alguns dels seus molts èxits, en un directe que va ser tan intens com pocs que s’hagin vist per aquestes terres.
Del disc blau vam gaudir de les memorables My Name Is Jonas, Undone, Surf Wax America, In The Garage o Holiday, celebrant el seu 30è aniversari, però també vam saltar i vibrar amb altres com Why Bother o aquella Island In The Sun, amb la qual es van fer famosos al nostre país gràcies (o per culpa) d’un anunci de televisió d’una companyia telefònica. Amb Pink Triangle, Cuomo ens va fer amb les mans el símbol de Weezer i el del triangle, i amb Beverly Hills van incloure “Barcelona” a la lletra, però jo em quedo amb l’himne que és The Good Life, encara que no la van tocar sencera. El final va arribar amb Only in Dreams, aquella joia de vuit minuts amb el baix marcant el pols i les guitarres navegant entre tempestes elèctriques, abans de tornar als bisos amb dos dels grans èxits del seu debut: Say It Ain’t So i Buddy Holly, aquella meravella de power pop que homenatjava a la seva lletra el geni de Lubbock amb un videoclip inoblidable inspirat en les sitcoms antigues americanes.
Un final amb què tothom va saltar, corejar i gaudir, després del qual el quartet va celebrar, situat a primera línia de l’escenari, la comunió amb els seus fans en aquest retrobament tan esperat. Sorprès per la resposta del públic barceloní, en Rivers es va atrevir a prometre tornar “cada estiu”. A veure si és veritat, perquè segur que no ens els perdrem. Valen molt la pena.
Per Àlex Guimerà
No hay comentarios:
Publicar un comentario