DISCOS DE 2025: PULP - More:

                                  

A priori, el nou disc de Pulp era un dels grans al·licients del present curs musical, sobretot pels anys que feia que no publicaven material nou. La banda de Jarvis Cocker es va separar després de publicar We Love Life l’any 2001 i no es va tornar a reunir fins als concerts del 2011, en primera instància, i posteriorment el 2022. Pel camí van passar moltes coses. La pitjor de totes, la mort del seu baixista Steve Mackey, que no va formar part de l’última reunió i a qui està dedicat el nou àlbum. La millor, potser, és el fet que, al llarg dels anys, el carismàtic Jarvis no ha perdut la seva condició de llegenda del indie pop. Ho ha demostrat amb la publicació de material interessant en solitari, com Jarv...is (2006), Further Complications (2009) o l’afrancesat àlbum Chansons d’Ennui Tip-Top (2021). També cal destacar el seu cameo a la saga de Harry Potter, en forma de banda (els seus Weird Sisters actuen a El Calze de Foc, 2005).

A més, hem tingut temps de llegir la seva autobiografia Bon Pop, Mal Pop, però tot ens ha semblat poc per a una banda que tant ens va impressionar als noranta, quan la majoria els vam descobrir, tot i que ja portaven una dècada en actiu. Va ser amb la seqüència Intro (1993), His 'n' Hers (1994) i, sobretot, amb l’icònic Different Class (1995), que va donar pas al notable This Is Hardcore (1998), digne successor d’aquella obra magna. Cançons com “Babies”, “Razzmatazz”, “Common People”, “Disco 2000” o “Help the Aged” van regar la dècada als Discman, a les ràdios i a les pistes de ball, per acabar sent rescatades a les reunions esmentades de la banda com a exercici de nostàlgia.

Per això, cal plantar-se i reflexionar sobre què poden —o haurien de— oferir els de Sheffield en plena era post-Brexit, de la intel·ligència artificial, del reggaeton, del segon mandat de Donald Trump i de l’escalfament global. Els seus fans ja passen dels quaranta (com a mínim), i la gran majoria ja no trepitgen les discoteques. Han passat 25 anys, i el món ha canviat completament.

És per això que m’atreveixo a afirmar que More encaixa força bé en el seu temps i, de fet, enllaça amb bastanta naturalitat amb el punt on la banda ho va deixar en aquell llunyà 2001. Tot i que es tracta d’un disc madur, que guanya amb les escoltes, no és un treball que es digereixi a la primera: fins i tot té algun tram feixuc i, per moments, li manca certa espontaneïtat i frescor característiques dels millors moments del grup. Però si un escolta amb atenció el notable We Love Life, hi percebrà aquestes ganes d’experimentar i buscar nous camins que fugen de l’estribillo fàcil i enganxós. I això és exactament el que trobem aquí, amb 25 anys més d’experiència a l’esquena.

Gravat l’any passat als estudis Orbb (Londres) sota la supervisió i producció del productor de moda James Ford —habitual dels Arctic Monkeys i responsable de rejovenir els últims treballs de Blur, Pet Shop Boys i Depeche Mode, a més d’haver catapultat bandes com Fontaines D.C. o The Last Dinner Party—, la feina d’estudi s’escolta clarament en la pulcritud i el detall de les onze noves cançons (dotze a l’edició japonesa), compostes per Jarvis i companyia. Hi col·laboren un vell amic i membre del grup, Richard Hawley (a la guitarra), així com el polifacètic Chilly Gonzales.

D’entrada, ens trobem amb la que és, segurament, la millor cançó de l’àlbum i la més digna hereva del llegat de Pulp: parlem del senzill de presentació Spike Island, una peça de melodia enganxosa en què el dramatisme vocal de Jarvis s’entrellaça amb ritmes electrònics. Encara que, si parlem de dramatisme, res millor que una cançó de desig de l’antihéroi com Tina, amb les seves pujades i baixades i aquelles modulacions de veu que Jarvis domina tan bé. Com si haguessin reservat les millors peces per al començament, arriben els estribillos de Grown Ups, on reflexionen sobre la maduresa, sostinguts per una excel·lent base rítmica de violins, especialment lúcids a la barroca Partial Eclipse.

Farmer’s Market té aquests aires de musical; My Sex presenta groove mentre els murmuris de Cocker narren una lletra entre l’absurd i l’humorístic. Got to Have Love és una versió 2.0 del seu F.E.E.L.I.N.G. C.A.L.L.E.D. L.O.V.E., amb un gest directe al tornar a lletrejar la paraula “love”. Background Noise podria passar per una peça de Nick Cave, i A Sunset és una bonica oda al capvespre de la vida que reflecteix el caràcter melancòlic d’aquestes noves cançons. Per cert, pareu atenció a l’inici de la cançó i us vindran ganes de beure Coca-Cola.

És More un disc dolent? En absolut. Esperàvem més del retorn de Pulp? Potser sí, si ho mirem des de la nostàlgia, convençuts que els temps passats sempre van ser millors. Però la veritat és que, tot i no contenir grans èxits pop, és una obra arriscada que fuig del camí fàcil, per donar una nova volta de rosca a la carrera d’aquesta meravellosa formació, sense que per això perdin la seva identitat.

Per Àlex Guimerà

Publicado en castellan en  https://www.elgiradiscos.com/2025/07/pulp-more.html

WEEZER- Sala Razz (9/7/25):

Fa uns mesos, Weezer penjaven el cartell de “sold out” poques hores després de posar les entrades a la venda. Era la venda telemàtica de les entrades pel concert del seu retorn a Barcelona, ciutat que no trepitjaven des de l’any 2002, quan van actuar com a teloners dels Cranberries i dels nostres Dover. Anys abans, el 1996, ja havien passat pel “Pop Festival” amb un cartell indie on van compartir escenari amb noms com The Posies, Sexy Sadie o Los Planetas. Quins temps! Ha hagut de passar gairebé un quart de segle perquè la banda californiana tornés a la Ciutat Comtal, i ho van fer encertant de ple: a la sala més emblemàtica de la ciutat per a l’indie, la Razzmatazz.

Apretats entre el públic, la seva legió de fans vinguts dels noranta es disposava a prendre posicions abans de l’aparició del quintet anglès Bad Nerves que, per a qui no els conegui, és una banda força punk que es presentava amb el seu cantant vestit amb una samarreta dels amics d’aquesta casa, Biznaga (bonic detall), per oferir un set curt però molt enèrgic i suat.

                                                 

Hores abans, mentre els fans feien cua al carrer Almogàvers per entrar a la que anys enrere era la Sala Zeleste, Rivers Cuomo sortia amb l’acústica a la mà per tocar un fragment de la cara B Susanne de manera sorpresa, com a reconeixement als seguidors barcelonins als quals havien fet esperar tant. I amb aquesta actitud i motivació —d’agradar, de convèncer i de rematar— va sortir junt amb els seus companys per menjar-se l’escenari poc abans de les nou amb una inicial Anonymous, l’única que van tocar d’aquell disc infravalorat dins de la seva excel·lent discografia: Everything Will Be Alright in the End (2014). Després d’aquesta, el fervor definitiu va arribar amb la mítica Hash Pipe, del disc verd, amb la qual el públic va enlairar-se per mantenir-se al màxim durant tota la vetllada.

                                           

La veritat és que va ser un autèntic concertàs de principi a fi, intens i dinàmic, amb la banda sonant potent, harmonitzada i compacta. Els membres originals —Rivers Cuomo com a cap visible a la veu principal i guitarra, Brian Bell a la guitarra i teclats, i Patrick Wilson a la bateria— estaven acompanyats pel baixista Scott Shriner, amb ells des de 2001. Al darrere, una pantalla projectava videoclips amb imatges 3D apocalíptiques o del grup actuant en altres concerts.

Tot i els seus 55 anys, Rivers no ha perdut la seva essència de nerd, encara que darrere d’aquell aspecte escanyolit, amb les ulleres de pasta, la samarreta de ratlles i les Converse All Star, s’hi amaga una autèntica estrella del rock, capaç de cantar registres complicats, tocar solos potents i dominar l’audiència. Ell és l’ànima d’aquesta meravellosa banda única en la seva espècie, amb com a principal argument unes cançons de guitarres potents, melodies dolces i aparentment vitalistes, però sempre amb un toc de melancolia. I d’aquestes en vam escoltar moltes, ja que van tocar sencer el Blue Album, a més d’alguns dels seus molts èxits, en un directe que va ser tan intens com pocs que s’hagin vist per aquestes terres.

                                            

Del disc blau vam gaudir de les memorables My Name Is Jonas, Undone, Surf Wax America, In The Garage o Holiday, celebrant el seu 30è aniversari, però també vam saltar i vibrar amb altres com Why Bother o aquella Island In The Sun, amb la qual es van fer famosos al nostre país gràcies (o per culpa) d’un anunci de televisió d’una companyia telefònica. Amb Pink Triangle, Cuomo ens va fer amb les mans el símbol de Weezer i el del triangle, i amb Beverly Hills van incloure “Barcelona” a la lletra, però jo em quedo amb l’himne que és The Good Life, encara que no la van tocar sencera. El final va arribar amb Only in Dreams, aquella joia de vuit minuts amb el baix marcant el pols i les guitarres navegant entre tempestes elèctriques, abans de tornar als bisos amb dos dels grans èxits del seu debut: Say It Ain’t So i Buddy Holly, aquella meravella de power pop que homenatjava a la seva lletra el geni de Lubbock amb un videoclip inoblidable inspirat en les sitcoms antigues americanes.

                                   

Un final amb què tothom va saltar, corejar i gaudir, després del qual el quartet va celebrar, situat a primera línia de l’escenari, la comunió amb els seus fans en aquest retrobament tan esperat. Sorprès per la resposta del públic barceloní, en Rivers es va atrevir a prometre tornar “cada estiu”. A veure si és veritat, perquè segur que no ens els perdrem. Valen molt la pena.

Per Àlex Guimerà

Publicado en castellano en https://www.elgiradiscos.com/2025/07/weezer-el-intenso-poder-de-las-melodias.html

BAJISTAS MUJERES:

Decía Kim deal que durante mucho tiempo ella había sido sólo "la chica de la banda". Lamentablemente el machismo y el patriarcado siempre ha estado presente en el rock y en sus bandas, si no sólo hay que ver cómo las mujeres han tenido históricamente un papel ciertamente secundario en sus formaciones, con notables excepciones, reservando su participación normalmente al de cantante. Aunque afortunadamente no siempre ha sido así siendo el bajo uno de los instrumentos en el que se ha prodigado más el género femenino, regalándonos grandes y poderosas bajistas que han brillado con luz propia por su estilazo, virtuosismo al tocar el instrumento y carisma, rompiendo unos esterotipos a los que aún hoy en día nos encontramos constantemente. Por que las barreras absurdas están para romperlas, aquí unos ejemplos de formidables bajistas que por si solas o junto a sus bandas han ido levantando (y muchas levantan aún) el rock hacia la normalidad deseada.

KIM DEAL (SONIC YOUTH):

¿Qué seria del sonido de los Sonic Youth sin la línia de bajo? Pues poca cosa seguramente, ya que las improvisaciones de las guitarras de Lee Ranaldo y Thurson Moore han navegado siempre bajo las olas del bajo de la gran Kim Gordon, quien en ocasiones también ha atacado las seis cuerdas. Un bajo que marcó todo el indie americano de los noventa en una banda tan única como sónica. 

KIM GORDON (PIXIES - THE BREEDERS):

La otra Kim imprescindible del rock alternativo és Kim Gordon. Líder de los maravillosos Pixies junto a Black Francis en dónde tiraba de la sección rítmica, aportaba coros, fraseos vocales y otras piruetas musicales. Fuera de ellos tras su primera separación en 1993 (en la vuelta de los Pixies estuvo sólo en una gira con ellos) fundó junto a su hermana gemela The Breeders, dónde abandonó el bajo por la guitarra y voz, logrando un éxito gracias sobre todo con "Last Splash".

LAURA BALLANCE (SUPERCHUNK):

Otra banda icónica del rock independiente americano de los noventa que también tenía a una bajista. Son los Superchunk y lo suyo era el power pop con discazos como "Foolish" (1994) o "Here' s To Shooting Up" (2001), quienes han seguido publicando discos a lo largo de las siguientes décadas con Laura al mando de los ritmos más trepidantes.

SUZI QUATRO:

Pionera como rockera pues en los años 70 fue una de las primeras rock-star femeninas empuñando salvajemente un instrumento, en este caso el bajo. Ataviada con un traje de cuero y con la melena al viento, su imagen de mujer empoderada mostró un camino que ha sido caminado por muchas otras (aún pocas) mujeres. Enorme vocalista y autora de discos explosivos como su debut "Suzi Quatro" (1973), también ha sido actriz y locutora de radio.  Pionera. 

TINA WEYMOUTH (TALKING HEADS):

Siempre que pensamos en la New Wave pensamos en los Talking Heads, como también pensamos en la fusión de los ritmos, unos ritmos que dependen fundamentalmente del bajo. Y para la banda de David Byrne su responsable no era otra que Tina Weymouth, fundadora de las "Cabezas Parlantes" y fiel a la banda hasta su disolución en los años 90. También compositora, teclista, guitarrista y cantante, Tina inundó los ochenta con sus marchosos golpes de cuerda, mientras que su compañero David se llevaba todos los honores. 

SEAN YSAULT (WHITE ZOMBIE):

En el Metal también hay importantes presencias femeninas en los bajos. Ejemplo de ello es esta mujer de pelo rizado que abandonó los teclados para abordar el bajo en la banda de Rob Zombie con quien lograría un éxito masivo en los EEUU. Tras abandonar aquella banda, demostró su talento en otros proyectos musicales, pero también en el terreno del diseño. Contundente y trepidante bajista para una banda de Hard Rock. 

 KIRA ROESSLER (BLACK FLAG):

El punk también nos ha arrojado bajistas como esta desaliñada chica de Connecticut que formó parte del hardcore de los Black Flag a lo largo de cinco álbumes en los que pudo demostrar su presencia en los escenarios, mala leche y habilidad. Tras los BF y un periplo en otras formaciones menores, se consolidó como guionista de cine, en dónde aún sigue. Como curiosidad, estuvo casada con el bajista de los Stooges  de los años 2003 a 2013 Mike Watt. Seguro que Mike aprendió mucho junto a ella.

 D' ARCY WRETZKY (SMASHING PUMPKINS):

Fundadora junto a Billy Corgan y James Iha de los Smashing Pumpkins, D' Arcy es responsable de los ritmos ensoñadores de piezas inmortales como "1979" o "Tonight Tonight". Con su estilo siniestro vistiendo ropa negra y maquillaje tremebundo, sus problemas con las drogas le alejaron de la banda en la que en 1999 fue sustituida dejando con ella atrás la época dorada del rock americano.

JULIANA HATFIELD (LEMONHEADS):

Otra bajista "made in USA 90´s" es Juliana Hatfield, quien tras formar parte de los Black Babies fue reclutada por Evan Dando para formar parte de los Lemonheads en su época dorada con participación en los discos "It' s A Shame About Ray" (1992) y "Come ON Feel The Lemonheads" (1993). Suya es la línia de bajo de la versión archifamosa de "Mrs. Robinson" que llenó las ondas de las radios de esos años y venideros. 

CAROL KAYE (WRECKING CREW)

Si hay una mujer pionera en el instrumento de la guitarra bajo ésta es la legendaria Carol Kaye. Formada en el Jazz, la descubrió el buen ojo de Phil Spector quién la reclutó para las grabaciones de estudio, lugar en el que ésta mujer era infalible y en dónde llegó a participar en más de diez mil sesiones a lo largo de más de cuarenta años. Colaborando con nombres como el propio Spector, Brian Wilson, Quincy Jones, John Williams o la Motown. Suyo es el bajo de piezas legendarias de Frank Sinatra, Ray Charles, Beach Boys, Monkees, Doors, Simon & Garfunkel, Tina Turner, Joe Cocker, y un larguísimo etcétera que da muestra del talento monstruoso de ésta mujer nunca reconocida debidamente.  

ESPERANZA SPALDING:

Las nuevas generaciones de rockeras nos han dado nombres como Esperanza, quién al mando de las cuatro cuerdas (eléctricas o en contrabajo) ha desarrollado todo su talento musical en un rock-jazz-soul en dónde la fusión de estilos y rítmicos han encontrado su preciosa voz para este pedazo de artista que no debemos perdernos.

CAIT O' RIORDAN (THE POGUES):

Nacida en Lagos (Nigeria) pero criada en Inglaterra, Cait O' Riordan formó parte de la banda irlandesa The Pogues a la que dio sonido del bajo en los años dorados de 1983 a 1986 , para luego formar parte de la banda de Elvis Costello con quién además mantuvo una relación de pareja por 18 años. Ruda y enérgica, su manera de tocar fue fundamental al definir el sonido celta-folk punk de los Pogues, quienes han sido banda sonora de toda una generación.

BRITTA PHILLIPS (LUNA):

Que nadie se engañe, pues tras esa belleza nórdica se esconde una gran músico que ha sido bajista de Luna desde 2001 año en el que reemplazó al bajista original Justin Harwood. Pareja de Dean Wareham en la vida privada, con él ha formado el dúo Dean & Britta publicando discos, así como también tiene un disco en solitario. Desde su incorporación ha girado con la banda formando parte del potente directo, pero también ha sido bajista de apoyo de los proyectos personales de Dean, y ha colaborado en muchos proyectos de otros músicos. 

MADNESS - Festival Alma (Poble Espanyol) 4/7/25:

Les últimes visites de Madness a Barcelona han estat en festivals: Cruïlla, Vida, Pedralbes i ara l’Alma. És lògic, tenint en compte que la seva proposta és molt festiva i plena de diversió constant. Des de finals dels anys setanta, i sobretot durant els primers vuitanta, els londinencs han convertit la seva música en una autèntica expressió de disbauxa i alegria. Des dels seus videoclips divertits, passant pels seus ritmes i melodies desenfadades, les seves lletres entremaliades —encara que molt socials i crítiques— fins als seus directes efervescents.

Responsables de la globalització de la música ska, la seva trajectòria s’allarga ja gairebé cinquanta anys sense que hagin perdut ni una mica d’aquella espurna innata. Això era el que esperàvem, i exactament això és el que vam tenir el passat 4 de juliol al Poble Espanyol. Puntuals a l’escenari, i sense limitacions per al públic dret del “Golden Circle”, els deu membres de la banda van aparèixer amb jovialitat per arrencar amb una de les seves millors peces: One Step Beyond, del seu disc de debut. Als crits de Suggs —“Hey you! Don’t watch that, watch this! This is the heavy, heavy monster sound!”— li van seguir aquells ritmes irresistibles per ballar, que van encendre un públic (més tímid del que s’esperava) en uns balloteigs que anirien creixent al llarg de la vetllada.

De la banda, en destaca el seu cantant i líder, Graham “Suggs” McPherson, carismàtic rere les seves ulleres de sol i amb un elegant vestit, que va mostrar la seva habitual simpatia amb bromes sobre les Spice Girls, desitjant-nos “un bon Nadal”, parlant de l’alegria de veure diferents generacions de fans entre el públic, interactuant amb un jove seguidor anomenat “Pau” o “Raúl” (com el futbolista, va dir), convidant-nos a aplaudir o interpretant teatralment les lletres de les seves cançons. Al seu costat, el divertidíssim Lee Thompson no només es va dedicar a fer solos impossibles amb el saxòfon, sinó també a tocar altres instruments de percussió (alguns força estrambòtics) i, sobretot, a fer de clown de l’espectacle amb els seus gestos, disfresses (es va encaputxar amb una màscara de lluita lliure mexicana) o quan, amb un barret de policeman, va ser apallissat pels seus companys de la secció de vent.

També cal destacar la brutal línia de baix de Mark Bedford, la guitarra precisa de Chris Foreman, la bateria de Daniel Woodgate i els imprescindibles teclats de Mike Barson. Tots ells acompanyats per una potent secció de vent i una percussió de suport. Tots van ser responsables que, a l’inici del concert, sonessin meravelles pop com My Girl o Embarrassment. I és que el concert va tirar de molts dels èxits dels primers Madness, obviant les cançons més recents que han publicat, amb alguna excepció. Així és com van sonar clàssics com Grey Day, la instrumental Return of the Los Palmas 7, els cors de Wings of a Dove o la popera Lovestruck.

Entremig també hi va haver moments per a les versions, com una aparentment improvisada Help dels Beatles, a cappella, o aquella The Harder They Come de Jimmy Cliff, que ens recorda l’origen caribeny de la música ska, acompanyada d’imatges cinematogràfiques del mateix músic jamaicà a les pantalles. Unes pantalles que també van tenir protagonisme, dinamitzant el concert amb paraules, ambients i colors. Com les imatges de Prince Buster, a qui van retre homenatge amb la formidable The Prince (autèntic pare de l’ska i autor de diversos èxits de la banda), un altre dels seus clàssics més antics.

                   

I, com no podia ser d’una altra manera, també van sonar els imprescindibles en la recta final: la monumental House of Fun —la cançó amb què un va descobrir la banda de petit veient  la sèrie "Els Joves" (The Young Ones de la BBC)—, la celebradíssima Baggy Trousers, amb un fan envaint l’escenari, la famosíssima Our House, amb vídeos de cases de fons, i l’himne a l’amor It Must Be Love, amb imatges acolorides molt beatlianes, amb la qual van abandonar breument l’escenari.

Després del descans, va arribar la peça que dona nom a la banda, amb la qual van començar uns pogos sans, que es van intensificar amb els sons de vaixell que anunciaven la final Night Boat to Cairo. Un divertidíssim colofó per a un directe formidable que, tot i ser intens i dinàmic, se’ns va fer curt amb només una hora i mitja. Així i tot, sempre és un plaer veure aquests tipus que ens recorden que la millor part de la música és poder celebrar-la en grup, al ritme de la diversió, la suor i el ball.

Per Àlex Guimerà

Publicado en castellano en  https://www.elgiradiscos.com/2025/07/festival-alma-poble-espanyol-barcelona.html

WILCO: Festival Alma (Poble Espanyol) 27/06/2025:

Ho tinc molt clar: Wilco és una de les grans bandes contemporànies de rock. Una formació que ha marcat (i continua marcant) tota una època, no només per haver creat l’Alt-Country, sinó per haver aportat molt més al gènere durant els darrers trenta anys, transcendint aquesta etiqueta. Una tasca realitzada amb discos icònics com Yankee Hotel Foxtrot, amb el qual van obrir el mil·lenni rocker a cops d’indie, i també amb sorpreses recents com l’excel·lent Cousin, de l’any passat, on van introduir instruments orientals per manufacturar un LP molt interessant. Descobriments que no impedeixen que encara hi hagi alguns nostàlgics que insisteixin a recordar que els millors dies dels de Chicago ja han quedat enrere.

Per tot plegat, no hi ha dubte que la proposta que l’Alma Festival de Barcelona ens va oferir el passat 26 de juny era una de les millors d’aquest estiu barceloní, cosa que es va confirmar amb la bona afluència de públic a l’esdeveniment, que una vegada més va intentar traslladar la sofisticació del Festival de Pedralbes al recinte de Montjuïc. Ho diem sobretot per la seva zona Village, amb l’oferta gastronòmica a càrrec de food trucks, i per aquell escenari refrescant amb els madrilenys Gold Lake animant la vetllada. La banda, liderada per Lua Ríos a la veu i Carlos Del Amo a la guitarra, forjada a Nova York, va ser un entrant musical molt saborós abans del plat principal que ens esperava, amb aquell so americà i cristal·lí que, per moments, recordava al dream pop de Beach House.

Una mica més avall i una mica més tard, puntuals a les 22:00, el sextet de Chicago apareixia en un escenari coronat per un rètol amb el nom “WILCO”, que evocava el que The Who van utilitzar a la portada del disc en directe del seu concert a l’Illa de Wight. Wilco és una banda enorme de músics. Des dels seus assajos a The Loft fins als escenaris que trepitgen arreu del món, sempre demostren compenetració, versatilitat, talent i capacitat d’improvisació a través d’un repertori inigualable. El seu cançoner és imbatible, però la manera com desenvolupen algunes de les seves peces —amb improvisacions que naveguen entre el jazz i les jam sessions— ens remet a l’esperit musical dels immensos Grateful Dead.

Al timó, un Jeff Tweedy cantant de forma formidable amb la seva veu trencada, però també tocant les seves guitarres acústiques (en va canviar diverses durant el concert) o elèctriques. Amb aquestes últimes va arribar a demostrar el seu virtuosisme amb sonoritats esquinçadores i solos intensos. Simpàtic, tot i que poc xerraire, no vam entendre per què duia jaqueta de màniga llarga amb la calor que feia. Al seu costat, Nels Cline. Encara que ja ho sabíem, és un guitarrista sense rival: polifacètic i capaç d’executar els solos més impossibles. Va ser una de les ales de la banda, situat en aquest cas al costat esquerre, i també va demostrar ser un as amb la slide guitar. Al costat dret, vam trobar un altre gran: Pat Sansone, que alternava guitarres i teclats per omplir aquells efectes instrumentals tan complexos que recreen a l’estudi. La banda la completaven John Stirratt, responsable d’una colpidora línia de baix; l’enèrgic bateria Glenn Kotche, i un discret Mikael Jorgensen als teclats i piano.

El concert va recórrer molts dels grans èxits de la banda. Ens van delectar amb la “lennoniana” If I Ever Was a Child; una Via Chicago on una bateria atronadora s’intercalava en la dolça melodia; la bonica One Wing del seu àlbum homònim; una lluminosa Hummingbird, la rítmica Heavy Metal Drummer i les noves Evicted, Annihilation i Meant to Be, aquesta última amb tota l’èpica sonora. Per a Jesus, Etc., en Jeff ens va convidar a cantar-la amb ell; Impossible Germany va portar un llarg i al·lucinant solo de Nels, i amb Box Full of Letters ens van recordar els orígens de la formació. Déu n’hi do també amb Spiders (Kidsmoke). Aquella oda de més de deu minuts en què la cadència immòbil del baix serveix de base per a un viatge elèctric impressionant de les guitarres. De tall velvetià i experimental, és una peça colpidora que va suposar una rúbrica perfecta al primer set del concert.

Per als bisos, el sextet va abandonar fugaçment l’escenari per tornar amb el cronòmetre a la mà —i quadrar amb les agulles del rellotge a les dotze en punt, per allò dels permisos municipals i el soroll veïnal— amb una de les peces més esperades: la immensa California Stars, que van publicar amb Billy Bragg a Mermaid Avenue (1997). Li va seguir el piano saltironejant de Walken per acabar amb la stoniana I Got You (At the End of the Century), un poderós rock que ens vam endur cap a casa juntament amb la imatge de la banda celebrant l’encontre, amb en Tweedy alçant els punys i recordant-nos que ell és, sens dubte, un dels nostres.

Per Àlex Guimerà

Publicado en castellano en https://www.elgiradiscos.com/2025/06/wilco-uno-de-los-nuestros.html