En un Sant Jordi Club a petar, davant l´ expectació de prop més de 3.000 persones, moltes de les quals sobrepassaven la seixantena, i de famosos de la talla de Loquillo o Carlos Segarra, el passat 14 de juliol vaig veure un espectacle musical que se´m presenta difícil d´igualar i impossible de millorar.
Vaig comprar al darrer moment l´entrada amb l´impuls i la certesa d´estar davant d´ una ocasió única, de poder veure un mite vivent, un dels grans de la història del rock, líder i compositor d´ una de les bandes imprescindibles dels 60-70 i intèrpret prodigiós. Parlo, com no de John Fogerty, de la Creedence Clearwater Revival, qui mai havia trepitjat un escenari al nostre país.
Fins arribats a principis de la dècada en que estem vivint el de Berkeley no havia pogut tocar els temes de la CCR després de durs litigis pels seus drets. Des d´ençà l´ artista ha viscut del gloriós catàleg de cançons - la gran majoria creades per ell i la resta rescatades del cançoner tradicional nord americà- que van copsar durant sis anys les llistes d´ èxits tot trasbalsant un panorama musical que navegava enmig de noves tendències i al que ell va fer retornar a la música d´ arrels i al rock, soul i blues més genuí.
Sabent que el repertori estaria basat principalment en les cançons del mític grup, desconeixia en quin estat es trobaria el cantant-guitarrista, doncs els seus 64 anys per força havien de pesar i imaginava que com d´altres músics de la seva quinta es recolzaria d´ una bona banda que fessin resasaltar les seves virtuts.
Però res més lluny de la realitat, ja que el que finalment vaig poder veure va ser a un Fogerty en plena forma, actiu, virtuós amb la guitarra, de veu poderosa i ben conservada, també carismàtic, simpàtic i altament comunicatiu amb el respectable (per posar un però, potser van faltar algunes paraules en català o castellà) . Però anem per pams.
A escassos 15 minuts abans de les 10 del vespre, i després d´ algun que altre contratemps en la posada en escena, van aparèixer en primer lloc els membres de la banda i després ell de manera força discreta i humil, amb un vestit tradicional sureny americà. La banda, a la qual va anar presentant entre cançó i cançó estava formada per sis músics talentosos, alguns multiinstrumentalistes, on les poderoses guitarres van ser l´eix central de tot l´enrenou.
L´inici va superar qualsevol expectativa que m´hagués pogut formar, i bé que ens ho va advertir amb la inequívoca declaració d´intencions “Let´s Rock Tonite!”, arrencant amb set temes de la Creadence Clearwater Revival, un darrere l´altre, a tota pastilla com sonaven 40 anys enrera: Up Around The Bend , Green River, Sweet Hitch-Hiker, Who’ll Stop The Rain?, Lookin´Out My Backdoor, Run Throuh The Jungle i Born On The Bayou. Buff !
Per sort pels nostres peus i llagrimals arribava la treva a l´auditori amb Big Train (From Memphis) rescatat del seu disc Centerfield de 1985 deixant protagonisme al violinista que tocava al més pur estil country. A aquesta la van succeir tres cançons més del Fogerty en solitari, Workin´On A Building cançó tradicional nordamericana, la recent Don´t You Wish It Was Tru, i Joy Of My Life dedicada a una tal Judy a qui va atribuir haver posat l´arc de Sant Martí a la seva vida i afirmant que aquesta era la primera cançó d amor escrita per ell.
Acte seguit, va tornar cap a la CCR i guitarra acústica en mà va tocar una emocionant Have you ever seen the rain?, en harmonia amb el respectable ja del tot entregat que va corejar l´estrofa enmig d´un dels grans moments del directe, sense cap mena de dubte. Després van venir d´altres com amb Keep On Chooglin´, Cotton Fields, I Put A Spell On You, Down On The Corner o I Heard It Thru The Grapevine extesa com en la seva versió original.
Per desgràcia tot el que comença s´acaba, i el Concert (amb majúscules) no podia ser l´excepció i va haver d´ arribar al seu final, i ho va fer amb un Fortunate Son que va sonar més ràpida del necessari i potser la pitjor interpretació de la nit de la CCR. Abans, però havia repassat altres èxits seus sense el seu germà i companyia com el clàssic de Hank Williams Jambalaya. Ja duiem al voltant d´una hora i mitja de fortes emocions.
Després dels tradicionals “oeee oeee oeeee” que reclamen els bisos, aquests van arribar de manera atronadora, començant amb la millor cançó que té en solitari, l´himne generacional Rockin' All Over the World, corejat per tots els que allí ens trobàvem, per després donar pas a la darrera peça de la nit, la inmortal Proud Mary, que segurament no és la millor de la Creedence però si un referent d´una època, d´un sentiment i d´una manera de fer i escoltar música. Una manera que vem poder viure i mai podrem oblidar en aquella memorable nit de juliol a Barcelona.
Vaig comprar al darrer moment l´entrada amb l´impuls i la certesa d´estar davant d´ una ocasió única, de poder veure un mite vivent, un dels grans de la història del rock, líder i compositor d´ una de les bandes imprescindibles dels 60-70 i intèrpret prodigiós. Parlo, com no de John Fogerty, de la Creedence Clearwater Revival, qui mai havia trepitjat un escenari al nostre país.
Fins arribats a principis de la dècada en que estem vivint el de Berkeley no havia pogut tocar els temes de la CCR després de durs litigis pels seus drets. Des d´ençà l´ artista ha viscut del gloriós catàleg de cançons - la gran majoria creades per ell i la resta rescatades del cançoner tradicional nord americà- que van copsar durant sis anys les llistes d´ èxits tot trasbalsant un panorama musical que navegava enmig de noves tendències i al que ell va fer retornar a la música d´ arrels i al rock, soul i blues més genuí.
Sabent que el repertori estaria basat principalment en les cançons del mític grup, desconeixia en quin estat es trobaria el cantant-guitarrista, doncs els seus 64 anys per força havien de pesar i imaginava que com d´altres músics de la seva quinta es recolzaria d´ una bona banda que fessin resasaltar les seves virtuts.
Però res més lluny de la realitat, ja que el que finalment vaig poder veure va ser a un Fogerty en plena forma, actiu, virtuós amb la guitarra, de veu poderosa i ben conservada, també carismàtic, simpàtic i altament comunicatiu amb el respectable (per posar un però, potser van faltar algunes paraules en català o castellà) . Però anem per pams.
A escassos 15 minuts abans de les 10 del vespre, i després d´ algun que altre contratemps en la posada en escena, van aparèixer en primer lloc els membres de la banda i després ell de manera força discreta i humil, amb un vestit tradicional sureny americà. La banda, a la qual va anar presentant entre cançó i cançó estava formada per sis músics talentosos, alguns multiinstrumentalistes, on les poderoses guitarres van ser l´eix central de tot l´enrenou.
L´inici va superar qualsevol expectativa que m´hagués pogut formar, i bé que ens ho va advertir amb la inequívoca declaració d´intencions “Let´s Rock Tonite!”, arrencant amb set temes de la Creadence Clearwater Revival, un darrere l´altre, a tota pastilla com sonaven 40 anys enrera: Up Around The Bend , Green River, Sweet Hitch-Hiker, Who’ll Stop The Rain?, Lookin´Out My Backdoor, Run Throuh The Jungle i Born On The Bayou. Buff !
Per sort pels nostres peus i llagrimals arribava la treva a l´auditori amb Big Train (From Memphis) rescatat del seu disc Centerfield de 1985 deixant protagonisme al violinista que tocava al més pur estil country. A aquesta la van succeir tres cançons més del Fogerty en solitari, Workin´On A Building cançó tradicional nordamericana, la recent Don´t You Wish It Was Tru, i Joy Of My Life dedicada a una tal Judy a qui va atribuir haver posat l´arc de Sant Martí a la seva vida i afirmant que aquesta era la primera cançó d amor escrita per ell.
Acte seguit, va tornar cap a la CCR i guitarra acústica en mà va tocar una emocionant Have you ever seen the rain?, en harmonia amb el respectable ja del tot entregat que va corejar l´estrofa enmig d´un dels grans moments del directe, sense cap mena de dubte. Després van venir d´altres com amb Keep On Chooglin´, Cotton Fields, I Put A Spell On You, Down On The Corner o I Heard It Thru The Grapevine extesa com en la seva versió original.
Per desgràcia tot el que comença s´acaba, i el Concert (amb majúscules) no podia ser l´excepció i va haver d´ arribar al seu final, i ho va fer amb un Fortunate Son que va sonar més ràpida del necessari i potser la pitjor interpretació de la nit de la CCR. Abans, però havia repassat altres èxits seus sense el seu germà i companyia com el clàssic de Hank Williams Jambalaya. Ja duiem al voltant d´una hora i mitja de fortes emocions.
Després dels tradicionals “oeee oeee oeeee” que reclamen els bisos, aquests van arribar de manera atronadora, començant amb la millor cançó que té en solitari, l´himne generacional Rockin' All Over the World, corejat per tots els que allí ens trobàvem, per després donar pas a la darrera peça de la nit, la inmortal Proud Mary, que segurament no és la millor de la Creedence però si un referent d´una època, d´un sentiment i d´una manera de fer i escoltar música. Una manera que vem poder viure i mai podrem oblidar en aquella memorable nit de juliol a Barcelona.
Per Àlex Guimerà
Totes les cròniques que he llegit dels concerts que ha fet allà diuen que va ser impressionant... no m'aguante de l'enveja.
ResponderEliminarQuina enveja! i mira que la eli em va dir que no sabia si anar-hi o que fer! si hagués llegit la teva crònica abans no m'ho hauria pensat! jajaja
ResponderEliminarBona crònica! Es nota que ho vas gaudir!
Ostres em moro de l'enveja, de veritat, debia de ser espectacular, imperdonable que no hi anés. I genial cronica, m'ha agradat molt, les meves felicitacions! Quina pena que no toques "Bad moon rising", però, no?
ResponderEliminar