Feia més de vint anys que no anava a La Paloma, la mítica sala de concerts i ball situada en ple barri del Raval de Barcelona. Fundada el 1903 (va tancar el 2007 i va reobrir fa tot just tres anys), té l’etiqueta de ser la discoteca més antiga d’Europa. És una cosa que es pot comprovar mirant les seves parets i làmpades, trepitjant el seu terra i respirant aquell entorn bucòlic en què a un li ve al cap allò que “temps passats sempre van ser millors”. Però som a l’any 2026 i, malgrat que són temps difícils per al món, encara ens queda aquest refugi inexpugnable que és la cultura.
La cita en qüestió era la visita de la gran Suzanne Vega, que venia a presentar el seu darrer disc de l’any passat, “Flying With Angels”, i a repassar el seu cançoner clàssic. Un pla immillorable per als amants de la millor cançó d’autor. Ara té 66 anys, però tots la recordem quan ho va petar amb el seu segon àlbum “Solitude Standing” (1987) amb només 28 anys, reviscolant la tradició dels anys seixanta i setanta dels cantautors en una època en què les estrelles del pop (Madonna, Prince o Michael Jackson) dominaven el panorama. Ella proposava un pop-folk carregat de poesia, melodies dolces i melangia. Van arribar els Grammy, la fama i les gires per tot el món, però mai no va deixar de ser fidel a si mateixa, als seus orígens i al seu art. Han passat els anys i la seva carrera ens ha regalat coherència i grans moments, i afortunadament la tenim en plena forma i capaç de continuar creant grans cançons.
Això ho sabia el públic de mitjana edat que omplia la sala per veure la diva novaiorquesa en plena acció. I la veritat és que no va decebre gens ni mica. Amb un format arriscat en què només s’acompanya del guitarrista irlandès Gerry Leonard —ull, que aquest també ha tocat amb Laurie Anderson i Rufus Wainwright, però sobretot té el mèrit de ser el guitarrista de referència de David Bowie en la seva última etapa— i puntualment de la jove violoncel·lista Stephanie Winters, el directe va funcionar molt bé i va crear un ambient que ens va transportar a una sala del mateix Greenwich Village.
Amb una entrada en què es va posar el barret de copa, la cantant i el seu escuder van abordar “Marlene On The Wall” del seu debut homònim, a la qual van seguir altres com l’experimental “99.9F°”, la preciosa balada “Gypsy” dedicada al seu primer amor d’estiu o aquella oda al pacifisme que és “The Queen And The Soldier”; peces llunyanes i clàssiques presentades de bon començament perquè “tot el públic es tragués l’ansietat abans de tocar les noves”. Unes noves que finalment van aparèixer: la peça que dona títol al seu darrer disc, que tracta sobre aquells àngels que ens ajuden i ens empenyen a tenir coratge davant les adversitats, i aquest mig temps titulat “Speaker’s Corner”, que defensa el dret a expressar-se i la diversitat, en uns temps difícils com els que vivim amb el dictatorial Donald Trump, a qui va voler retreure entre el fervor de l’audiència.
La gala va continuar elegant i misteriosa, amb Suzanne vestida amb un vestit jaqueta i una camisa de topos i alternant la seva guitarra acústica. Al seu costat, Gerry, amb el seu floc vermell i el seu look new wave, abordava la guitarra elèctrica amb grans solos i omplia els espais com si darrere hi hagués una banda. També la jove Steph, amb un estil molt vuitanter a l’estil Cindy Lauper, donava lliçons de violoncel.
Un va observar que el plantejament del concert es repartia entre una part inicial més íntima i, per dir-ho d’alguna manera, acústica, i una altra part central i final més aguerrida i rockera, potser electrizant. Entremig, uns parlaments de la diva que van donar aquell format de storyteller tan propi de la vida cultural alternativa de la Gran Poma. Amb molts moments defensant-se en castellà —ens va recordar que la va criar una àvia de Puerto Rico i que per això parla l’idioma—, va narrar les seves aventures adolescents, amoríos, la seva relació amb la música de Leonard Cohen, la seva amistat amb Lou Reed i la seva trobada i conversa amb el seu ídol Bob Dylan quan li va fer de telonera. La calma que desprenia, la proximitat i el sentit de l’humor omnipresent van fer de la vetllada un entorn màgic i especial.
Però tot el que és bo s’acaba, cosa que vam notar quan ens va regalar la sensacional “Luka” amb un primer vers cantat en castellà o quan van sonar els sàmplers de la famosíssima “Tom’s Diner”. Van ser el tancament abans del doble bis, en què es va atrevir amb una versió d’aquell retrat dels baixos fons del seu Nova York, “Walk On The Wild Side”, i quan va voler que sonés soroll a l’escenari amb “Blood Makes Noise”. El segon bis inicialment havia de ser una sola cançó, però per insistència dels fans va afegir una memorable “In Liverpool”; el tancament no podia ser cap altre que “Rosemary” (romaní en anglès), composta en terres granadines, amb la qual busca deixar-nos l’aroma i el record d’un concert un cop apagades les llums. Màgic!
Publicado en castellano en https://www.elgiradiscos.com/2026/03/suzanne-vega-un-pedacito-de-nueva-york.html
No hay comentarios:
Publicar un comentario