Els fans del millor pop teníem encara ben recent el pas de Morrissey pe la península i les bones sensacions que va deixar en l’àmbit musical, deixant de banda el desplante als seguidors valencians que tanta polèmica va generar. Just després van arribar a les nostres sales un dels seus hereus naturals en el lideratge del pop britànic: els londinencs Suede.
Sabíem que en el seu concert de Madrid, Brett Anderson havia acabat molt just de veu. Tot i així, havien tirat endavant un setlist de 20 cançons, repassant els seus dos últims treballs juntament amb els seus èxits més destacats. Per al concert de València, van reduir el repertori a 17 temes, centrats en hits dels seus quatre primers àlbums, amb la inclusió de dues peces del recent “Antidepressants”.
Amb aquests dubtes encaràvem la primera de les dues visites de la banda a Barcelona aquest any —la segona tindrà lloc el 9 de juliol en el marc del Festival Cruïlla—. Així doncs, si tens la veu tocada i no pots oferir un concert complet, què fas? El cancel·les per recuperar-te i continuar la gira? Ells no són “Mozz”. L’ajornes? Complicat, amb una gira europea apretadíssima. El que finalment va passar el dia 25 és que vam assistir a una de les millors remuntades musicals —permeteu el símil esportiu— que un és capaç de recordar. Perquè Brett i els seus (en realitat, Brett al capdavant) van agafar el toro per les banyes i van oferir un concert memorable, dels que perduren durant molt de temps.
Des de les inicials “Turn Off Your Brain and Yell” i “Antidepressants”, el directe va estar carregat d’energia pura, entusiasme sincer i una vitalitat desbordant. Aquestes van ser, precisament, les grans virtuts del xou. Passarà temps fins que torni a assistir a un concert amb una intensitat semblant. El nivell de professionalitat, la entrega personal, la humilitat i el respecte al públic mostrats per Brett, units a la seva capacitat per mobilitzar i encendre l’audiència, són difícils de trobar. Després de llegir aquest últim any els seus llibres "Mañanas negras como el carbón" i "Tardes de persianas bajadas", on el cantant es despulla emocionalment, la seva actuació va aconseguir robar-me el cor encara més, si és possible.
Però anem al gra: a banda de Brett, el baixista Mat Osman, el bateria Simon Gilbert, el guitarrista Richard Oakes i el teclista Neil Codling fa que toquen junts des del 1996. I es nota, perquè el poder i la coordinació musical freguen l’excel·lència, des de la contundent base rítmica fins als solos electrizants de Richard o els teclats portentosos de Neil.
Ben aviat es van deixar sentir clàssics com “Trash”, que va fer saltar els dos mil espectadors que omplien la sala Razzmatazz (amb entrades exhaurides poc després de sortir a la venda), galvanitzats per un frontman que no deixava d’incitar el públic: saltava, ballava, llançava el micròfon enlaire o s’enfilava als amplificadors. Amb aquesta actitud va mantenir el pols durant tot el concert, demanant ajuda al públic mentre la veu li fallava i baixant fins a quatre vegades per cantar entre mòbils i braços alçats; recursos perfectes per sostenir l’efervescència del bolo.
Així van anar caient “Animal Nitrate”, mentre agitava el cable del micro com si fos un fuet; “Filmstar”, corejada amb fervor; una explosiva “Can’t Get Enough”; o la inesperada balada “Europe Is Our Playground”, single de "Sci-Fi Lullabies" (1998), aquell doble recopilatori de cares B publicat després de l’èxit de “Coming Up”, que demostrava l’enorme capacitat de la banda per compondre grans cançons. El mateix que han tornat a evidenciar en els seus recents i sorprenents àlbums "Antidepressants" (2025) i "Autofiction" (2022), amb temes com la potent “Personality Disorder”, l’emotiva “She Still Leads Me On” —dedicada a la mare del cantant— o la preciosa “June Rain”.
Per a la recta final, una cascada d’èxits: la melòdica “Everything Will Flow”, les primerenques “So Young” (amb el seu mític “let’s chase the dragooon”) i “Metal Mickey”, abans de tancar amb l’himne “Beautiful Ones”, que vam cantar a pocs metres del vocalista, de nou perdut entre la multitud. En els bisos, “Saturday Night” va posar el punt final, diluint-se entre les veus d’un públic que va empènyer el cantant a tancar el concert a dalt de tot.
Per Àlex Guimerà
Publicado en castellano en https://www.elgiradiscos.com/2026/03/suede-la-gran-remontada.html
No hay comentarios:
Publicar un comentario