Sempre és un privilegi gaudir dels directes de Pau Vallvé. Sobre tot si no l' has pogut veure en aquesta gira, i si la data escollida -el passat dia 2 de febrer de 2024- es tractava del seu darrer concert d'un tour que ja havia trepitjat Barcelona l'any passat (a l'abril a la Sala Apolo i al juliol al Festival Cruïlla) amb un “Sold Out” anunciat feia setmanes. Un final de gira que suposava la presentació del seu darrer treball del 2022 titulat " : )" i l'última oportunitat de veure'l amb la seva actual banda. Doncs és conegut que el cantautor català no deixa de reinventar-se canviant de banda de suport per a cada projecte que fa, cosa que ja havia anticipat a xarxes que farà després d'aquest concert de la Sala Razz, amb preparació de nou àlbum i nova formació.
Per a qui no el conegui, Pau Vallvé és un veterà pencaire de l'indie pop-rock que va per lliure ja que ha sabut desmarcar-se de la resta i sobre tot de les imposicions del mercat discogràfic gràcies al fet que s'autoprodueix, s'autoedita i autodistribueix els seus discos, uns treballs que sempre arriben carregats de formidables arranjaments, millors melodies i unes lletres on la poesia es barreja amb l'emoció.
Candidat als premis Gaudí i Goya de cinema 2024 per la seva banda sonora de la pel·lícula 'Hermano Caballo'", el seu darrer elepé d'estudi confirmava l'estat de gràcia assumit a la "Vida és Ara" (2020) i la maduresa compositiva dels seus cançons en un treball en què la malencolia "marca de la casa" queda una mica relegada en pro de l'optimisme, el "bonrotllisme" i aquest sentiment d'haver deixat enrere la pandèmia.
SI bé un té especial predilecció pel seu desgarrador doble LP "Cavall hivern primavera i tornar" (2017) on la visceralitat i el drama tibaven el carro.
Amb tot, divendres passat ens vam plantar en una Sala Razz que un mai no l'havia vist tan plena, ni quan vaig veure a gent com en Morrissey, en Paul Weller o Suede. Composta per una audiència molt rejovenida, cosa que cada cop és més habitual en els directes del músic , i que es trobava expectant per comprovar com sonarien aquestes dues bateries situades damunt l'escenari. Cosa que no vam trigar gaire estona a descobrir quan els cinc músics amb el protagonista de la vetllada van abordar la inicial “Buguenvil·lies”. Recolzat per aquestes dues bateries, una percussionista i en Jordi Casadesús al baix i als teclats, el so potent on els ritmes en són protagonistes es completava amb una posada en escena envolcallant on els llums es projectaven damunt el teló de fons.
Mostra d'aquesta pujada de nivell assolida per a en Pau, qui sembla ampliar adeptes en cada pas que fa, creixent en aforaments, repercussió i fama. Encara que mai no ho ha tingut fàcil, aliè a les discogràfiques, promocions i a les imposicions del "bussiness", ell ha estat un artesà de l'indie rock pop, prenent per a si mateix cadascuna de les decisions de la seva carrera. Una carrera que l'ha dut a la Sala Razz, lloc com ell ens va recordar, havien tocat els seus idolatrats Radiohead i on ell havia somiat actuar algún dia quan era un jove més entre el públic.
Motius per a aquest èxit en són els temes com les noves cançons que presentava, encarnades amb “Aquest cop si”, que parla de com apostar per una parella, “Això ja està”, d'aires de la música brasilera, o “Bernar sopar” amb aquell piano tan delicat. Però el directe no només va transitar per “:)”, sinó que va repassar la seva nodrida discografia. A destacar la ballable “Què va, què va”, una “Diuen, diuen, diuen” que convida a passar de les opinions alienes i a seguir el propi camí i “Un sol radiant” que va dedicar a aquells que se la demanen intensament i que tracta de superar els problemes de salut mental. Altres que vam poder escoltar van ser la emocional “Que vingui l’hivern”, la “radioheadera” “Benvingut als Pirineus” i la preciosa cançó de desamor “Els amics dels cirerers”.
Amb els seus habituals parlaments, i el seu particular sentit de l'humor, el directe va fluir cap a una recta final que va derivar als preceptius bisos contra els quals va fer un graciós al·legat, i en què vam poder gaudir de la divertida “Avui l'únic que vull” , amb la seva habitual trompeta vocal, la llunyana “Protagonistes” amb els seus cors i la naïf i optimista “Tots som molt millors”, corejada a l'uníson pel respectable com moltes d' altres.
Per a qui mai no hagi escoltat els seus discos, que busqui i gaudeixi de les seves cançons, per a qui no l'hagi vist mai en directe, que no dubti a acostar-se a qualsevol dels concerts que esperem ens ofereixi en la seva futura etapa, sigui en el format que sigui . Pau mai decep, per això som molts els que repetim, i per això els seus seguidors van pujant a cada nou disc que treu.
Per Àlex Guimerà
Publicada en castellà a https://www.elgiradiscos.com/2024/02/pau-vallve-cuestion-de-personalidad.html
No hay comentarios:
Publicar un comentario