" EN BUSCA DEL TORNADO "
Em fan mal parts del cos que ni tan sols coneixia. Quatre dies després començo així la meva crònica del pedazo concert que em vaig cascar el dijous passat i que venia farcit amb un cartell de clàssics imperdibles: Testament, Megadeth i Judas Priest.
Hola, sóc la Pat, novata musical, currículum de concerts escàs, i enviada especial per part del Sr. Juanjo. Vaja, allò que se’n diu una becària.
El dia 19 a les 19 sortiem d’un metro arrebossat de cuir i xapes per trobar el moviment habitual d’avant-farra a Badalona, o sigui bars petats de puretes. Després de l’entrepà de rigor per cobrir unes calories que acabarien als peus vem entrar a l’estadi quan els Testament començaven.No coneixia aquest grup, n’havia sentit un disc sense prestar-li atenció. Em van sorpendre en positiu amb un heavy clàssic contundent i animós que rebentava les parets i precalentava l’ambient. El cantant és una màquina humana i es notaven els anys d’experiència sobre l’escenari. Vaig flipar amb el baixista però això no te cap rigor científic perquè sempre flipo amb els baixistes.
Estavem al mig i el so era molt bo, l’únic inconvenient van ser dos heviatas encocats que van acabar caient sobre meu en una espècie de coreografia macabra, per sort en vaig sortir il•lesa. Pel que vaig saber (sóc becària, què més voleu?) els Testament van tocar bastants clàssics del seu repertori i poques cançons noves. La nota que li posaria és un puta mare.
L’escenari estava ben organitzat i el canvi entre uns i altres fou ràpid. Mentre tothom perseguia als venedors de birra nosaltres vem treure l’artilleria col•locant-nos endavant. L’ambient era tranquil i entre grenyes i litrones de plàstic van aparèixer Megadeth.
Encara tinc la pell de gallina. Els vaig veure fa un any i van estar igual de genials. Això si, se’m va fer molt curt. Van començar amb Sleepwalker, de l’últim disc (que m’encanta) i la resta de concert van ser clàssics. Entre Symphony of destruction, Hangar 18 i Sweating Bullets (que mai havia sentit en directe) se’m van posar els muscles del coll com al Hulk.
Allà on estavem el so no era tan bo. Al principi el doble bombo petava molt i la veu ni es sentia, per sort ho van arreglar. Però en aquell estadi és millor situar-se enrere, ho asseguro. Entre els Megadeth no es respira l’ambient d’amistat dels Testament, però el Dave val per si sol. I a la fi van desaparèixer sense tocar Tornado of souls deixant-me orfe. La nota que poso és un orgasme (amb el tornado hagués pujat a orgasme múltiple).
De nou l’estadi es va convertir en un bar gegant i vem aprofitar per tornar al mig a ritme de Black Sabbath (bona elecció).
Llavors van arribar Judas Priest, un grup que m’encanta i mai havia tingut ocasió de veure. Va començar a sortir fum pertot arreu mentre uns focus vermells ens enlluernaven. L’escenari teatral tenia la bateria tres metres amunt, unes plataformes a dreta i esquerra i una porta enmig, com si fos un castell medieval. Obrint amb Prophecy el tio va aparèixer per un lateral amb una túnica platejada i cantant “I am Nostradamus...” (estribillo que no em trec del cap) amb la seva veu potent i saludant com el Papa.
Vaia tela de concert, majestuós i genial, el tio és la polla (és que no li trobo altre qualificatiu), ho omple tot. Els altres també eren la canya, sobretot el bateria quan feia malabars amb les baquetes. La segona cançó va ser Metal Gods, una passada, i després van estar tocant tot el repertori mític mentre el Halford entrava i sortia del seu laberint de portes i ascensors. Vull destacar que enmig del concert van interpretar una cançó nova de les tranquiles i en dirècte sonava molt millor que al disc, gairebé doom.
Tot i que estan viejunos val a dir que es mantenen, però al Halford li va fallar la veu en els últims temes. Ho intentaven dissimular amb efectes d’eco però quedava molt cutre. Cap al final amb el Painkiller el meu cos no donava de si, ja portavem quatre hores saltant i la meva profecia Nostradàmica augurava mal muscular pels propers dies. Després de l’aparició estelar de la Harley i de tenir al darrera un clon del cantant (era igual, ulleres, chupa... quina partida de cul) vem veure les últimes cançons a les grades. La meva nota pels Priest és un pedazo de brutal.
El mini festival va valer la pena, vaig acabar feta xixina però m’alegro de poder guardar aquesta experiència en el calaix dels bons records.
Companys i companyes, la becària es despedeix de vosaltres amb una abraçada. Ara és moment de tornar al món real, aquell tan perillós i avorrit, fins que arribi el proper concert on podré sentir-me “safe in the eye of the tornado”.
Salut!
Pat
Boníssima la becària! A veure si la ftxeu, m'agrada el seu estil.
ResponderEliminar