De vegades, els concerts transcendeixen la música. És el cas del que vam viure en el primer dels concerts que Lucinda Williams va oferir la setmana passada a casa nostra, concretament el que va tenir lloc a la Sala Apolo de Barcelona. Un recital que va ser tota una lliçó d’emotivitat, resiliència i honestedat d’aquesta artista que, si no existís, caldria inventar. Als seus 72 anys, encara està molt marcada físicament per l’ictus que l’any 2020 li va afectar el costat esquerre del cos. Fràgil en aparença, immensa en personalitat i actitud. I és aquí on ens va guanyar: per la seva capacitat de tocar-nos l’ànima a través de cada vers de les cançons que va cantar, de cada discurs que va fer i de cadascun dels seus gestos.
Però abans parlem dels seus companys de cartell (que no pas teloners), la banda texana Reckless Kelly, un grupàs d’aquells que un desitjaria trobar-se en un bar de carretera durant un road trip per la Ruta 66. Un quintet veterà que, malgrat portar en actiu des de finals dels noranta, mai abans havia trepitjat els nostres escenaris, i que esperem tornar a veure en el futur. Amb un so nítid i veus empastades, la mandolina de vuit cordes i el violí li donen un toc extra a un repertori que juga a la lliga de Steve Earle, John Hiatt, Drive-By Truckers o The Jayhawks, per dir-ne alguns així ràpidament.
Els d’Austin (Texas) ens van deixar bocabadats amb temassos rock-country com "Ragged As The Road", "Nobody’s Girl" o la gloriosa "Crazy Eddie’s Last Hurrah"; el seu acostament a la música irlandesa a "Seven Nights In Eire"; la balada polsegosa "Wicked Twisted Road" o el bluegrass "Wild Western Windblown Band". I, per si no n’hi hagués prou, es van atrevir a versionar el gran Alejandro Escovedo en la part final amb una "Castanets" poderosa i roquera.
Després d’una breu i necessària pausa, a les nou en punt feia entrada la cantautora de Louisiana, assistida pel seu roadie i una llanterna, just abans d’obrir un directe que va repassar bona part de la seva trajectòria. Des de l’inici amb "Can’t Let Go", la versió de Randy Weeks inclosa en el seu disc més reconegut, Car Wheels On a Gravel Road, del qual també van sonar-ne la que dóna nom a l’àlbum —potser massa aviat al repertori—, la balada "Drunken Angel" i una "Joy" que va incorporar un gest cap a Led Zeppelin afegint el riff de "Heartbreaker". Altres clàssics que també van desfilar van ser "Out Of Touch", "Fruits of My Labor", "Pineola" o "Honey Bee", totes elles amb aquella barreja de malenconia i bellesa dolorosa que només Williams sap transmetre. No hi va haver espai per altres clàssics esperats de la Lu, coses de tenir un cançoner tan excels.
Tot i que ha renunciat a tocar la seva habitual Gibson acústica —prefereix centrar-se ara exclusivament en la interpretació vocal—, Lucinda conserva notablement la seva característica veu rogallosa, dolça i trencada en el punt just. Per recordar les lletres es va recolzar en un teleprompter, va beure aigua sovint i puntualment va ruixar-se la gola amb esprai per combatre la sequedat. Però això sí, mai no va perdre el control emocional del seu repertori. Al seu darrere, una autèntica banda de luxe va sostenir amb mestria cada tema: l’elegant Douglas Pettibone (guitarra) i l’ex-Black Crowes Marc Ford van brillar a les sis cordes; el baixista David Sutton, amb el seu inseparable barret, va aportar solidesa i groove, i el veterà però juvenil Brady Blade (bateria) va marcar el pols amb energia i solvència. Un grup perfectament conjuntat que acompanya i potencia l’actual Lucinda perquè es pugui centrar a interpretar aquestes meravelles del seu repertori i aquelles versions tan ben triades.
.jpg)
No van faltar els moments de conversa íntima amb el públic. La Lu va voler dedicar un record emotiu al seu xicot difunt, el poeta Frank Stanford, o als seus amics Bruce Springsteen i la seva esposa Patti Scialfa, que van participar en dues cançons del seu notable Stories from a Rock’n’Roll Heart (2023), un disc amb un paper destacat en aquesta gira. També ens va deixar clar que a Barcelona “hi ha massa turistes” i, com a nord-americana, ens va demanar disculpes per les polítiques actuals del seu país. Tranquil·la i pausada, amb gestos i comentaris humils, propers i agraïts, va captivar el públic.
Les sorpreses de la nit van arribar amb una intensa versió de "While My Guitar Gently Weeps" dels Beatles, on la banda va desplegar un vol instrumental sublim. I als bisos, el seu homenatge a Bob Marley amb "So Much Trouble in the World" (tindrà el rastafari el seu Lu’s Jukebox en el futur?) i el clímax final amb l’incendiari "Rockin’ in the Free World" de Neil Young, amb el qual va buscar la comunió amb el públic. Una cançó que diu molt sobre la situació política internacional actual.
Lucinda Williams no va necessitar lluir-se ni fer grans exhibicions per commoure. Ens va guanyar pel lloc més sensible: l’emoció. I a la Sala Apolo, la seva vulnerabilitat va ser la seva major fortalesa, per demostrar-nos que, malgrat l’ictus, el tornado, els seus problemes amb l’alcohol, els desamors i les pèrdues, ella segueix dempeus, cantant-nos des del fons del seu cor.
Per Àlex Guimerà
Publicado en castellano en https://www.elgiradiscos.com/2025/06/lucinda-williams-reckless-kelly-la.html
No hay comentarios:
Publicar un comentario