Tres setmanes després d´ haver coincidit al Festival de cinema musical In-Edit amb l´ ànima de Creation Records – parlo de l´ incombustible Allan Mc Gee -, els qui al meu entendre van ser el seu millor descobriment, Teenage Fanclub, tornaven novament a la nostre ciutat després d´ haver-nos ofert un concert gratuït a les festes de la Mercè de 2008 al desaparegut Espacio Movistar.Havíem quedat convocats a una hora força inusual, dos quarts abans de mitja nit, a la Sala Apolo, però abans vàrem haver de bescanviar l´ abonament per la pulsera acreditativa així com anar amunt i avall per les seves sales i passar per un grapat de segurates. Tot sigui per gaudir d´ un bon concert de rock.
I així va ser, doncs el quintet de power –pop de Glasgow en poc més d´ una hora ens van oferir un vibrant recull d´ alguns dels seus millors temes presentant-ne alguns dels nous del seu darrer disc d´ enguany anomenat “Shadows”.
El concert va començar com acostumen, amb “Start Again”, per seguir amb les recents “Sometimes I Don't Need To Believe In Anything” i “The Past” i no va caldre grans presentacions ni grans discursos ni frases o salutacions tòpiques ja que l´ afabilitat, espontaneïtat i comoditat amb la que se ´ls veia damunt de l´ escenari eren suficients per a poder comprovar com grup i públic havien traçat llaços de complicitat mitjançant una música que a dia d´ avui ja comença a ser llegendària. Una música que manté uns arguments intactes i un resultat infal·lible: rock atemporal de senzilla però eficaç base rítmica i bella melodia de tornada contagiosa, veus harmòniques casades a la perfecció i, poderoses guitarres amb ecos de shoegazing – aquella distorsió guitarrera que va marcar les pautes de l´ indie i més concretament del noise des de mitjans dels vuitanta-. Què més podem demanar? Es nota que duen massa temps fent el mateix i fent-ho brillantment, en ocasions em recorden als meus estimats The Byrds, en d´altres l´època daurada del pop independent dels vuitanta. A aquelles les van seguir algunes meravelles com “Don´t Look Back” o les flamants novetats que ja són clàssics “Baby Lee” i “ When I Still Have Thee”. I el cinquet no s´ aturava, repassant èxits propis com la marxosa “It's All in My Mind”, la sentida “Star Sign”, l´ himne “About You”, la més recent “I Need Direction” o la balada melosa “Your Love Is the Place Where I Come From”.I com que havia transcorregut quasi una hora de rellotge i estàvem dins d´ un festival amb la rigidesa horària que comporta, arriba la traca final, que va transcórrer entre el riff de l´ aclamada “Sparky´s Dream” fins a l´ apoteòsic i canyero final de “Everything Flows”, peça que potser no la inclouríem entre les millors però que és una immillorable mostra dels seus inicis amb la seva força i genialitat, d´ un grup que sense haver arribat a les grans masses arrassa entre els seus devots.
Per Àlex Guimerà
No hay comentarios:
Publicar un comentario