lunes, 28 de junio de 2010

BOB DYLAN al Poble Espanyol (Barcelona) 24/6/10

Geni i figura fins a la tomba. Així és Bob Dylan i així ens l´ hem de prendre, no concebo altre manera de fer-ho. Amb aquest tarannà ha escrit algunes de les pàgines més importants de la història de la música contemporània i el llistat d ´ himnes que han sorgit de la seva inquieta ment resulta incalculable. La seva llegenda s´ ha forjat a base de talent a dojo, constant autoreinvenció i sobre tot un enorme inconformisme artístic i social. I amb aquests elements va passant els anys, composant noves cançons, gravant nous discos amb certa asiduitat, i actuant en directe en la seva infinita gira “Never Ending Tour” que va iniciar al 1988 i que per fortuna l´ ha dut ja unes quantes vegades al nostre país. En directe, no cal dir-ho, segueix fidel a la seva personalitat camaleònica, d´ artista en constant evolució, redefinint els seus temes per no caure en l´ estancament i realitzant-se com a músic sense ser víctima dels paranys del mainstream.
Així va arribar a Barcelona el passat dia 24, l´ escenari escollit de nou va ser el Poble Espanyol, sembla ser que per ser a l´ aire lliure i perquè l´ acústica és de bon grat del de Minnesota, i ja van tres .Vora d´ uns 5.000 espectadors, lluna plena i un Montjuic a petar de fons, en el dia de Sant Joan, resulta un immillorable entorn.
Amb tot, la banda apareixia a les tres quarts de deu, en Bob el darrer de tots, vestit com si fos un policia del Canadà i lluint un barret de color blanc que podria passar perfectament per cordovès. Com sempre no va saludar ni va fer cap mostra d´ agraïment al llarg del concert. Dubto si és perquè és un esquerp o bé per la seva timidesa.
De seguida vaig poder adonar-me de com cascada i ronca té la veu, després de tanta gira i tanta mala vida acumulada a les seves esquenes, realment costava entendre el que cantava. L´ inici va ser molt prometedor, una força fidedigne “Rainy Day Women #12 & 35” del Blonde On Blonde em sembla una gran elecció per entrar, va sonar pletòrica i triumfal, amb un Dylan als teclats que va abandonar per atacar la guitarra (elèctrica), la veritable eina de la seva poesia. Va seguir-la tocant quan va sonar la hispànica “Señor” de l´Stret Legal del 78 i la també setantera “Watching de River Flow “, allargades pel potent arsenal de músics que acompanyava a l´ autor de “Subterranian Homesick Blues”. Els vells rockers mai moren.
El segon clàssic de la nit, “Just Like A Woman”, una mica desfigurada però immediatament corejada pel respectable va donar entrada als temes de nova factoria del Time Out Of Mind del 97 (“Cold Irons Bound” i “Love Sick”), del Love And Theft del 2001 (“High Water” i “Honest With Me”) i del Modern Times del 2006 (la jazzística “Spirit Of The Water” i la rockanrolera “Thunder On The Mountain”) amb autèntiques exhibicions d´ harmònica, guitarra i arpa. Es notava com disfruta tocant. Entre mig va intercalar una versió del clàssic “Girl Of The North Country” altre cop amb l´arpa i “Tanglet In Blue” del Blood On The Tracks.
El final abans dels bisos, a l´igual que l´inici per mi va ser de lo millor, amb el blues “Ballad Of A Thin Man” en que va recrear el clima misteriós i vengatiu en que va composar-la. Boníssima.
Els bisos van venir de la ma d´un “Like A Rolling Stone” un pel distorsionada i melòdicament “corregida” pel públic que la cantava entregat al seu creador, “Joline” del seu darrer disc i després de presentar als membres del seu grup una oculta “Blowin´In The Wind” que va deixar a la meitat del públic sense reconèixer-la i l´ altre meitat del tot desconcertat. El que hem dit, geni i figura.
I d´ aquesta manera van acabar dues hores clavades de rellotge de bona música refrescades per la meravellosa nit d´ estiu que ens acompanyava.
Si em paro a pensar quin va ser el meu sentiment després de veure a Bob Dylan diré que va valdre la pena, doncs ell és un referent per la música i per mi en especial, i va oferir un autèntic recital de rock´n roll del millor, on les cançons van sonar potents amb una gran banda d´ acompanyament. No obstant no seria sincer si obviés que en acabar va invadir-me una mena de frustració, frustració per no haver pogut gaudir dels seus himnes de la manera en que els va concebre i de la manera en que m´ han arribat al llarg dels anys, ni de poder-ne gaudir de molts més, doncs en té tants... Una mena de frustració per no haver-me pogut emocionar com ho he fet amb els seus discos i també pel fet que ell no m´ hagués pogut transmetre res més que la seva forta personalitat. En acabar em poso a imaginar en com hagués estat un concert molt més comercial amb “Blowin In The Wind”, “The Times They´re A-Changing”, “When the Ship Comes In” o “Mr. Tambourine Man” en format acústic i ell amb l´ harmònica penjada, o “Like A Rolling Stone” més fidel a la original, o joies de la talla “Shelter From The Storm”, “All Along The Watchtower”, “Hurricane”, “Knocking On The Heaven´s Door”, “Forever Young” o “I Want You” (per dir algunes poques) caient una rera altre als meus oïdes en cascada pres del deliri...
En fi, a aquestes alçades de la pel·lícula queixar-se o exigir alguna cosa a un concert de Bob Dylan suposaria que n´ ho he entès res de res i que no he acceptat com i qui és el personatge en qüestió, ja ho sabia abans d´ anar-hi i ho sé ara un cop que ja ha passat. Un geni sempre serà un geni. De totes maneres per somiar que no quedi.



MEMBRES DE LA BANDA: Stu Kimball (guitarra), Charlie Sexton (guitarra), Donnie Herron (banjo, pedal steel, lap steel), Tony Garnier (baix) i George Recile (bateria).

SETLIST:
1. Rainy Day Women #12 & 35 2. Señor (Tales Of Yankee Power) 3. Watching The River Flor 4. Just Like A Woman 5. High Water (For Charley Patton) 6. Tangled Up In Blue 7. Honest With Me 8. Girl Of The North Country 9. Cold Irons Bound 10. Love Sick 11. Highway 61 Revisited 12. Spirit On The Water 13. Thunder On The Mountain 14. Ballad Of A Thin Man

BISOS: 15 . Like A Rolling Stone 16. Jolene 17. Blowin' In The Wind



Per Àlex Guimerà

No hay comentarios:

Publicar un comentario