SLY LIVES! EL LEGADO DE UN GENIO (Questlove, 2025):

Para poner al lector en antecedentes: el director de este documental es Questlove (sobrenombre de Ahmir Thompson), el batería y líder de la banda norteamericana de hip-hop The Roots. Con “Sly Lives! El legado de un genio” confirma su exitoso debut tras las cámaras de “Summer Of Soul (...O cuando la revolución no pudo ser televisada)” (2021), un film con el que obtuvo el Oscar al mejor documental, un Grammy, un Sundance y un puñado de reconocimientos mas. Y la verdad es que el largometraje fue justo merecedor de tantos premios, ya no sólo por el testimonio que nos daba del festival de Harlem, sino por cómo lograba tocarnos el corazón a través de la música de genios negros inmortales como Stevie Wonder, Nina Simone, Mahalia Jackson, Gladys Night o Sly and The Family Stone. Y precisamente tomando el testigo de ese gran genio, convertido en banda, ahora nos sumerge en su carrera con esta película de 112 minutos de duración.

Alternando entrevistas de archivo del propio Sly Stone junto con testimonios actuales de los músicos y miembros de la familia Stone, pero también de otros músicos de renombre como André 3000 (Outkast), Nile Rogers (Chic) o el gran George Clinton (Parliament-Funkadelic), las reflexiones, los recuerdos y las emociones son el eje de un documental cuyo planteamiento se centra en el clásico esquema al que muchos músicos acaban sucumbiendo, y del que Sly Stone no logró escapar: el ascenso de un talento hacia el éxito y el descenso en espirales autodestructivas, para la ocasión por culpa de las drogas. Pero ante todo nos quedamos con el convencimiento de que Sly Stone ha sido un genio, un visionario musical y un músico capaz de inspirar a otros genios como pueden ser los mismísimos Prince o Miles Davis. O como etiqueta Questlove, Sly ha sido “un genio negro” con todo lo que ello conlleva, con las dificultades que supone para los afroamericanos asimilar el éxito en los EEUU. Especialmente en el momento en el que le llegó la hora al bueno de Sly, con un país metido de lleno en la Guerra del Vietnam, mientras en sus calles lidiaba con las luchas por los derechos civiles y los abusos contra los de su raza.

                                

Pero primero el director nos lleva hacia sus orígenes en Texas, antes de que su familia se mudara a California, lugar donde el pequeño Sly se sumergió en la música a través del coro de su iglesia, y ya de adolescente montando su primera banda de Doo-Wop. Con la fiebre del rock and roll descubrimos cómo de muy joven fue un reconocido DJ en una radio local de San Francisco para después saltar a la producción musical trabajando con solvencia para gente tan dispar como la banda pop The Beau Brummels, el soulman Bobby Freeman o Grace Slick , antes de que se uniera a los Jefferson Airplane. Esta capacidad de adaptarse a distintos estilos, su prodigioso talento para la música y para los instrumentos, hizo que finalmente fundara los Sly and The Family Stone junto con su hermano Freddie, Gregg Errico (batería), Cynthia Robinson (trompeta) y Larry Graham (bajo), quienes van apareciendo y narrando una historia al lado de imágenes de archivo de actuaciones de la banda. Una formación imponente que fue capaz de desarrollar varios géneros como el Soul, el Funk, la psicodelia e incluso el Jazz eléctrico, todo ello impulsado por la genialidad de su líder y factótum Sly. Pero el éxito chocó con las dificultades y prejuicios raciales y sobre todo con la lacra de las drogas, lo que le llevó a deambular encima de los escenarios, con plantones a sus fans y la paulatina pérdida de sus capacidades creativas.

                                       

Es a grandes trazos el resumen de un interesante documental que recomendamos que no os perdáis, en el que se traza el retrato conmovedor de la carrera de uno de los grandes artistas de los años setenta, quien tuvo que luchar con todas las dificultades que supone ser un genio negro en su país y con sus problemas personales, pero que a pesar de todo nos ha dejado un legado musical imbatible que ahora nos llega a las pantallas no falto de reflexión social y personal.

Por Àlex Guimerà

Publicado en https://www.elgiradiscos.com/2025/04/sly-lives-el-legado-de-un-genio-de.html

DISCOS DE 2025: PULP - More:

                                  

A priori, el nou disc de Pulp era un dels grans al·licients del present curs musical, sobretot pels anys que feia que no publicaven material nou. La banda de Jarvis Cocker es va separar després de publicar We Love Life l’any 2001 i no es va tornar a reunir fins als concerts del 2011, en primera instància, i posteriorment el 2022. Pel camí van passar moltes coses. La pitjor de totes, la mort del seu baixista Steve Mackey, que no va formar part de l’última reunió i a qui està dedicat el nou àlbum. La millor, potser, és el fet que, al llarg dels anys, el carismàtic Jarvis no ha perdut la seva condició de llegenda del indie pop. Ho ha demostrat amb la publicació de material interessant en solitari, com Jarv...is (2006), Further Complications (2009) o l’afrancesat àlbum Chansons d’Ennui Tip-Top (2021). També cal destacar el seu cameo a la saga de Harry Potter, en forma de banda (els seus Weird Sisters actuen a El Calze de Foc, 2005).

A més, hem tingut temps de llegir la seva autobiografia Bon Pop, Mal Pop, però tot ens ha semblat poc per a una banda que tant ens va impressionar als noranta, quan la majoria els vam descobrir, tot i que ja portaven una dècada en actiu. Va ser amb la seqüència Intro (1993), His 'n' Hers (1994) i, sobretot, amb l’icònic Different Class (1995), que va donar pas al notable This Is Hardcore (1998), digne successor d’aquella obra magna. Cançons com “Babies”, “Razzmatazz”, “Common People”, “Disco 2000” o “Help the Aged” van regar la dècada als Discman, a les ràdios i a les pistes de ball, per acabar sent rescatades a les reunions esmentades de la banda com a exercici de nostàlgia.

Per això, cal plantar-se i reflexionar sobre què poden —o haurien de— oferir els de Sheffield en plena era post-Brexit, de la intel·ligència artificial, del reggaeton, del segon mandat de Donald Trump i de l’escalfament global. Els seus fans ja passen dels quaranta (com a mínim), i la gran majoria ja no trepitgen les discoteques. Han passat 25 anys, i el món ha canviat completament.

És per això que m’atreveixo a afirmar que More encaixa força bé en el seu temps i, de fet, enllaça amb bastanta naturalitat amb el punt on la banda ho va deixar en aquell llunyà 2001. Tot i que es tracta d’un disc madur, que guanya amb les escoltes, no és un treball que es digereixi a la primera: fins i tot té algun tram feixuc i, per moments, li manca certa espontaneïtat i frescor característiques dels millors moments del grup. Però si un escolta amb atenció el notable We Love Life, hi percebrà aquestes ganes d’experimentar i buscar nous camins que fugen de l’estribillo fàcil i enganxós. I això és exactament el que trobem aquí, amb 25 anys més d’experiència a l’esquena.

Gravat l’any passat als estudis Orbb (Londres) sota la supervisió i producció del productor de moda James Ford —habitual dels Arctic Monkeys i responsable de rejovenir els últims treballs de Blur, Pet Shop Boys i Depeche Mode, a més d’haver catapultat bandes com Fontaines D.C. o The Last Dinner Party—, la feina d’estudi s’escolta clarament en la pulcritud i el detall de les onze noves cançons (dotze a l’edició japonesa), compostes per Jarvis i companyia. Hi col·laboren un vell amic i membre del grup, Richard Hawley (a la guitarra), així com el polifacètic Chilly Gonzales.

D’entrada, ens trobem amb la que és, segurament, la millor cançó de l’àlbum i la més digna hereva del llegat de Pulp: parlem del senzill de presentació Spike Island, una peça de melodia enganxosa en què el dramatisme vocal de Jarvis s’entrellaça amb ritmes electrònics. Encara que, si parlem de dramatisme, res millor que una cançó de desig de l’antihéroi com Tina, amb les seves pujades i baixades i aquelles modulacions de veu que Jarvis domina tan bé. Com si haguessin reservat les millors peces per al començament, arriben els estribillos de Grown Ups, on reflexionen sobre la maduresa, sostinguts per una excel·lent base rítmica de violins, especialment lúcids a la barroca Partial Eclipse.

Farmer’s Market té aquests aires de musical; My Sex presenta groove mentre els murmuris de Cocker narren una lletra entre l’absurd i l’humorístic. Got to Have Love és una versió 2.0 del seu F.E.E.L.I.N.G. C.A.L.L.E.D. L.O.V.E., amb un gest directe al tornar a lletrejar la paraula “love”. Background Noise podria passar per una peça de Nick Cave, i A Sunset és una bonica oda al capvespre de la vida que reflecteix el caràcter melancòlic d’aquestes noves cançons. Per cert, pareu atenció a l’inici de la cançó i us vindran ganes de beure Coca-Cola.

És More un disc dolent? En absolut. Esperàvem més del retorn de Pulp? Potser sí, si ho mirem des de la nostàlgia, convençuts que els temps passats sempre van ser millors. Però la veritat és que, tot i no contenir grans èxits pop, és una obra arriscada que fuig del camí fàcil, per donar una nova volta de rosca a la carrera d’aquesta meravellosa formació, sense que per això perdin la seva identitat.

Per Àlex Guimerà

Publicado en castellan en  https://www.elgiradiscos.com/2025/07/pulp-more.html

WEEZER- Sala Razz (9/7/25):

Fa uns mesos, Weezer penjaven el cartell de “sold out” poques hores després de posar les entrades a la venda. Era la venda telemàtica de les entrades pel concert del seu retorn a Barcelona, ciutat que no trepitjaven des de l’any 2002, quan van actuar com a teloners dels Cranberries i dels nostres Dover. Anys abans, el 1996, ja havien passat pel “Pop Festival” amb un cartell indie on van compartir escenari amb noms com The Posies, Sexy Sadie o Los Planetas. Quins temps! Ha hagut de passar gairebé un quart de segle perquè la banda californiana tornés a la Ciutat Comtal, i ho van fer encertant de ple: a la sala més emblemàtica de la ciutat per a l’indie, la Razzmatazz.

Apretats entre el públic, la seva legió de fans vinguts dels noranta es disposava a prendre posicions abans de l’aparició del quintet anglès Bad Nerves que, per a qui no els conegui, és una banda força punk que es presentava amb el seu cantant vestit amb una samarreta dels amics d’aquesta casa, Biznaga (bonic detall), per oferir un set curt però molt enèrgic i suat.

                                                 

Hores abans, mentre els fans feien cua al carrer Almogàvers per entrar a la que anys enrere era la Sala Zeleste, Rivers Cuomo sortia amb l’acústica a la mà per tocar un fragment de la cara B Susanne de manera sorpresa, com a reconeixement als seguidors barcelonins als quals havien fet esperar tant. I amb aquesta actitud i motivació —d’agradar, de convèncer i de rematar— va sortir junt amb els seus companys per menjar-se l’escenari poc abans de les nou amb una inicial Anonymous, l’única que van tocar d’aquell disc infravalorat dins de la seva excel·lent discografia: Everything Will Be Alright in the End (2014). Després d’aquesta, el fervor definitiu va arribar amb la mítica Hash Pipe, del disc verd, amb la qual el públic va enlairar-se per mantenir-se al màxim durant tota la vetllada.

                                           

La veritat és que va ser un autèntic concertàs de principi a fi, intens i dinàmic, amb la banda sonant potent, harmonitzada i compacta. Els membres originals —Rivers Cuomo com a cap visible a la veu principal i guitarra, Brian Bell a la guitarra i teclats, i Patrick Wilson a la bateria— estaven acompanyats pel baixista Scott Shriner, amb ells des de 2001. Al darrere, una pantalla projectava videoclips amb imatges 3D apocalíptiques o del grup actuant en altres concerts.

Tot i els seus 55 anys, Rivers no ha perdut la seva essència de nerd, encara que darrere d’aquell aspecte escanyolit, amb les ulleres de pasta, la samarreta de ratlles i les Converse All Star, s’hi amaga una autèntica estrella del rock, capaç de cantar registres complicats, tocar solos potents i dominar l’audiència. Ell és l’ànima d’aquesta meravellosa banda única en la seva espècie, amb com a principal argument unes cançons de guitarres potents, melodies dolces i aparentment vitalistes, però sempre amb un toc de melancolia. I d’aquestes en vam escoltar moltes, ja que van tocar sencer el Blue Album, a més d’alguns dels seus molts èxits, en un directe que va ser tan intens com pocs que s’hagin vist per aquestes terres.

                                            

Del disc blau vam gaudir de les memorables My Name Is Jonas, Undone, Surf Wax America, In The Garage o Holiday, celebrant el seu 30è aniversari, però també vam saltar i vibrar amb altres com Why Bother o aquella Island In The Sun, amb la qual es van fer famosos al nostre país gràcies (o per culpa) d’un anunci de televisió d’una companyia telefònica. Amb Pink Triangle, Cuomo ens va fer amb les mans el símbol de Weezer i el del triangle, i amb Beverly Hills van incloure “Barcelona” a la lletra, però jo em quedo amb l’himne que és The Good Life, encara que no la van tocar sencera. El final va arribar amb Only in Dreams, aquella joia de vuit minuts amb el baix marcant el pols i les guitarres navegant entre tempestes elèctriques, abans de tornar als bisos amb dos dels grans èxits del seu debut: Say It Ain’t So i Buddy Holly, aquella meravella de power pop que homenatjava a la seva lletra el geni de Lubbock amb un videoclip inoblidable inspirat en les sitcoms antigues americanes.

                                   

Un final amb què tothom va saltar, corejar i gaudir, després del qual el quartet va celebrar, situat a primera línia de l’escenari, la comunió amb els seus fans en aquest retrobament tan esperat. Sorprès per la resposta del públic barceloní, en Rivers es va atrevir a prometre tornar “cada estiu”. A veure si és veritat, perquè segur que no ens els perdrem. Valen molt la pena.

Per Àlex Guimerà

Publicado en castellano en https://www.elgiradiscos.com/2025/07/weezer-el-intenso-poder-de-las-melodias.html

BAJISTAS MUJERES:

Decía Kim deal que durante mucho tiempo ella había sido sólo "la chica de la banda". Lamentablemente el machismo y el patriarcado siempre ha estado presente en el rock y en sus bandas, si no sólo hay que ver cómo las mujeres han tenido históricamente un papel ciertamente secundario en sus formaciones, con notables excepciones, reservando su participación normalmente al de cantante. Aunque afortunadamente no siempre ha sido así siendo el bajo uno de los instrumentos en el que se ha prodigado más el género femenino, regalándonos grandes y poderosas bajistas que han brillado con luz propia por su estilazo, virtuosismo al tocar el instrumento y carisma, rompiendo unos esterotipos a los que aún hoy en día nos encontramos constantemente. Por que las barreras absurdas están para romperlas, aquí unos ejemplos de formidables bajistas que por si solas o junto a sus bandas han ido levantando (y muchas levantan aún) el rock hacia la normalidad deseada.

KIM DEAL (SONIC YOUTH):

¿Qué seria del sonido de los Sonic Youth sin la línia de bajo? Pues poca cosa seguramente, ya que las improvisaciones de las guitarras de Lee Ranaldo y Thurson Moore han navegado siempre bajo las olas del bajo de la gran Kim Gordon, quien en ocasiones también ha atacado las seis cuerdas. Un bajo que marcó todo el indie americano de los noventa en una banda tan única como sónica. 

KIM GORDON (PIXIES - THE BREEDERS):

La otra Kim imprescindible del rock alternativo és Kim Gordon. Líder de los maravillosos Pixies junto a Black Francis en dónde tiraba de la sección rítmica, aportaba coros, fraseos vocales y otras piruetas musicales. Fuera de ellos tras su primera separación en 1993 (en la vuelta de los Pixies estuvo sólo en una gira con ellos) fundó junto a su hermana gemela The Breeders, dónde abandonó el bajo por la guitarra y voz, logrando un éxito gracias sobre todo con "Last Splash".

LAURA BALLANCE (SUPERCHUNK):

Otra banda icónica del rock independiente americano de los noventa que también tenía a una bajista. Son los Superchunk y lo suyo era el power pop con discazos como "Foolish" (1994) o "Here' s To Shooting Up" (2001), quienes han seguido publicando discos a lo largo de las siguientes décadas con Laura al mando de los ritmos más trepidantes.

SUZI QUATRO:

Pionera como rockera pues en los años 70 fue una de las primeras rock-star femeninas empuñando salvajemente un instrumento, en este caso el bajo. Ataviada con un traje de cuero y con la melena al viento, su imagen de mujer empoderada mostró un camino que ha sido caminado por muchas otras (aún pocas) mujeres. Enorme vocalista y autora de discos explosivos como su debut "Suzi Quatro" (1973), también ha sido actriz y locutora de radio.  Pionera. 

TINA WEYMOUTH (TALKING HEADS):

Siempre que pensamos en la New Wave pensamos en los Talking Heads, como también pensamos en la fusión de los ritmos, unos ritmos que dependen fundamentalmente del bajo. Y para la banda de David Byrne su responsable no era otra que Tina Weymouth, fundadora de las "Cabezas Parlantes" y fiel a la banda hasta su disolución en los años 90. También compositora, teclista, guitarrista y cantante, Tina inundó los ochenta con sus marchosos golpes de cuerda, mientras que su compañero David se llevaba todos los honores. 

SEAN YSAULT (WHITE ZOMBIE):

En el Metal también hay importantes presencias femeninas en los bajos. Ejemplo de ello es esta mujer de pelo rizado que abandonó los teclados para abordar el bajo en la banda de Rob Zombie con quien lograría un éxito masivo en los EEUU. Tras abandonar aquella banda, demostró su talento en otros proyectos musicales, pero también en el terreno del diseño. Contundente y trepidante bajista para una banda de Hard Rock. 

 KIRA ROESSLER (BLACK FLAG):

El punk también nos ha arrojado bajistas como esta desaliñada chica de Connecticut que formó parte del hardcore de los Black Flag a lo largo de cinco álbumes en los que pudo demostrar su presencia en los escenarios, mala leche y habilidad. Tras los BF y un periplo en otras formaciones menores, se consolidó como guionista de cine, en dónde aún sigue. Como curiosidad, estuvo casada con el bajista de los Stooges  de los años 2003 a 2013 Mike Watt. Seguro que Mike aprendió mucho junto a ella.

 D' ARCY WRETZKY (SMASHING PUMPKINS):

Fundadora junto a Billy Corgan y James Iha de los Smashing Pumpkins, D' Arcy es responsable de los ritmos ensoñadores de piezas inmortales como "1979" o "Tonight Tonight". Con su estilo siniestro vistiendo ropa negra y maquillaje tremebundo, sus problemas con las drogas le alejaron de la banda en la que en 1999 fue sustituida dejando con ella atrás la época dorada del rock americano.

JULIANA HATFIELD (LEMONHEADS):

Otra bajista "made in USA 90´s" es Juliana Hatfield, quien tras formar parte de los Black Babies fue reclutada por Evan Dando para formar parte de los Lemonheads en su época dorada con participación en los discos "It' s A Shame About Ray" (1992) y "Come ON Feel The Lemonheads" (1993). Suya es la línia de bajo de la versión archifamosa de "Mrs. Robinson" que llenó las ondas de las radios de esos años y venideros. 

CAROL KAYE (WRECKING CREW)

Si hay una mujer pionera en el instrumento de la guitarra bajo ésta es la legendaria Carol Kaye. Formada en el Jazz, la descubrió el buen ojo de Phil Spector quién la reclutó para las grabaciones de estudio, lugar en el que ésta mujer era infalible y en dónde llegó a participar en más de diez mil sesiones a lo largo de más de cuarenta años. Colaborando con nombres como el propio Spector, Brian Wilson, Quincy Jones, John Williams o la Motown. Suyo es el bajo de piezas legendarias de Frank Sinatra, Ray Charles, Beach Boys, Monkees, Doors, Simon & Garfunkel, Tina Turner, Joe Cocker, y un larguísimo etcétera que da muestra del talento monstruoso de ésta mujer nunca reconocida debidamente.  

ESPERANZA SPALDING:

Las nuevas generaciones de rockeras nos han dado nombres como Esperanza, quién al mando de las cuatro cuerdas (eléctricas o en contrabajo) ha desarrollado todo su talento musical en un rock-jazz-soul en dónde la fusión de estilos y rítmicos han encontrado su preciosa voz para este pedazo de artista que no debemos perdernos.

CAIT O' RIORDAN (THE POGUES):

Nacida en Lagos (Nigeria) pero criada en Inglaterra, Cait O' Riordan formó parte de la banda irlandesa The Pogues a la que dio sonido del bajo en los años dorados de 1983 a 1986 , para luego formar parte de la banda de Elvis Costello con quién además mantuvo una relación de pareja por 18 años. Ruda y enérgica, su manera de tocar fue fundamental al definir el sonido celta-folk punk de los Pogues, quienes han sido banda sonora de toda una generación.

BRITTA PHILLIPS (LUNA):

Que nadie se engañe, pues tras esa belleza nórdica se esconde una gran músico que ha sido bajista de Luna desde 2001 año en el que reemplazó al bajista original Justin Harwood. Pareja de Dean Wareham en la vida privada, con él ha formado el dúo Dean & Britta publicando discos, así como también tiene un disco en solitario. Desde su incorporación ha girado con la banda formando parte del potente directo, pero también ha sido bajista de apoyo de los proyectos personales de Dean, y ha colaborado en muchos proyectos de otros músicos. 

MADNESS - Festival Alma (Poble Espanyol) 4/7/25:

Les últimes visites de Madness a Barcelona han estat en festivals: Cruïlla, Vida, Pedralbes i ara l’Alma. És lògic, tenint en compte que la seva proposta és molt festiva i plena de diversió constant. Des de finals dels anys setanta, i sobretot durant els primers vuitanta, els londinencs han convertit la seva música en una autèntica expressió de disbauxa i alegria. Des dels seus videoclips divertits, passant pels seus ritmes i melodies desenfadades, les seves lletres entremaliades —encara que molt socials i crítiques— fins als seus directes efervescents.

Responsables de la globalització de la música ska, la seva trajectòria s’allarga ja gairebé cinquanta anys sense que hagin perdut ni una mica d’aquella espurna innata. Això era el que esperàvem, i exactament això és el que vam tenir el passat 4 de juliol al Poble Espanyol. Puntuals a l’escenari, i sense limitacions per al públic dret del “Golden Circle”, els deu membres de la banda van aparèixer amb jovialitat per arrencar amb una de les seves millors peces: One Step Beyond, del seu disc de debut. Als crits de Suggs —“Hey you! Don’t watch that, watch this! This is the heavy, heavy monster sound!”— li van seguir aquells ritmes irresistibles per ballar, que van encendre un públic (més tímid del que s’esperava) en uns balloteigs que anirien creixent al llarg de la vetllada.

De la banda, en destaca el seu cantant i líder, Graham “Suggs” McPherson, carismàtic rere les seves ulleres de sol i amb un elegant vestit, que va mostrar la seva habitual simpatia amb bromes sobre les Spice Girls, desitjant-nos “un bon Nadal”, parlant de l’alegria de veure diferents generacions de fans entre el públic, interactuant amb un jove seguidor anomenat “Pau” o “Raúl” (com el futbolista, va dir), convidant-nos a aplaudir o interpretant teatralment les lletres de les seves cançons. Al seu costat, el divertidíssim Lee Thompson no només es va dedicar a fer solos impossibles amb el saxòfon, sinó també a tocar altres instruments de percussió (alguns força estrambòtics) i, sobretot, a fer de clown de l’espectacle amb els seus gestos, disfresses (es va encaputxar amb una màscara de lluita lliure mexicana) o quan, amb un barret de policeman, va ser apallissat pels seus companys de la secció de vent.

També cal destacar la brutal línia de baix de Mark Bedford, la guitarra precisa de Chris Foreman, la bateria de Daniel Woodgate i els imprescindibles teclats de Mike Barson. Tots ells acompanyats per una potent secció de vent i una percussió de suport. Tots van ser responsables que, a l’inici del concert, sonessin meravelles pop com My Girl o Embarrassment. I és que el concert va tirar de molts dels èxits dels primers Madness, obviant les cançons més recents que han publicat, amb alguna excepció. Així és com van sonar clàssics com Grey Day, la instrumental Return of the Los Palmas 7, els cors de Wings of a Dove o la popera Lovestruck.

Entremig també hi va haver moments per a les versions, com una aparentment improvisada Help dels Beatles, a cappella, o aquella The Harder They Come de Jimmy Cliff, que ens recorda l’origen caribeny de la música ska, acompanyada d’imatges cinematogràfiques del mateix músic jamaicà a les pantalles. Unes pantalles que també van tenir protagonisme, dinamitzant el concert amb paraules, ambients i colors. Com les imatges de Prince Buster, a qui van retre homenatge amb la formidable The Prince (autèntic pare de l’ska i autor de diversos èxits de la banda), un altre dels seus clàssics més antics.

                   

I, com no podia ser d’una altra manera, també van sonar els imprescindibles en la recta final: la monumental House of Fun —la cançó amb què un va descobrir la banda de petit veient  la sèrie "Els Joves" (The Young Ones de la BBC)—, la celebradíssima Baggy Trousers, amb un fan envaint l’escenari, la famosíssima Our House, amb vídeos de cases de fons, i l’himne a l’amor It Must Be Love, amb imatges acolorides molt beatlianes, amb la qual van abandonar breument l’escenari.

Després del descans, va arribar la peça que dona nom a la banda, amb la qual van començar uns pogos sans, que es van intensificar amb els sons de vaixell que anunciaven la final Night Boat to Cairo. Un divertidíssim colofó per a un directe formidable que, tot i ser intens i dinàmic, se’ns va fer curt amb només una hora i mitja. Així i tot, sempre és un plaer veure aquests tipus que ens recorden que la millor part de la música és poder celebrar-la en grup, al ritme de la diversió, la suor i el ball.

Per Àlex Guimerà

Publicado en castellano en  https://www.elgiradiscos.com/2025/07/festival-alma-poble-espanyol-barcelona.html

WILCO: Festival Alma (Poble Espanyol) 27/06/2025:

Ho tinc molt clar: Wilco és una de les grans bandes contemporànies de rock. Una formació que ha marcat (i continua marcant) tota una època, no només per haver creat l’Alt-Country, sinó per haver aportat molt més al gènere durant els darrers trenta anys, transcendint aquesta etiqueta. Una tasca realitzada amb discos icònics com Yankee Hotel Foxtrot, amb el qual van obrir el mil·lenni rocker a cops d’indie, i també amb sorpreses recents com l’excel·lent Cousin, de l’any passat, on van introduir instruments orientals per manufacturar un LP molt interessant. Descobriments que no impedeixen que encara hi hagi alguns nostàlgics que insisteixin a recordar que els millors dies dels de Chicago ja han quedat enrere.

Per tot plegat, no hi ha dubte que la proposta que l’Alma Festival de Barcelona ens va oferir el passat 26 de juny era una de les millors d’aquest estiu barceloní, cosa que es va confirmar amb la bona afluència de públic a l’esdeveniment, que una vegada més va intentar traslladar la sofisticació del Festival de Pedralbes al recinte de Montjuïc. Ho diem sobretot per la seva zona Village, amb l’oferta gastronòmica a càrrec de food trucks, i per aquell escenari refrescant amb els madrilenys Gold Lake animant la vetllada. La banda, liderada per Lua Ríos a la veu i Carlos Del Amo a la guitarra, forjada a Nova York, va ser un entrant musical molt saborós abans del plat principal que ens esperava, amb aquell so americà i cristal·lí que, per moments, recordava al dream pop de Beach House.

Una mica més avall i una mica més tard, puntuals a les 22:00, el sextet de Chicago apareixia en un escenari coronat per un rètol amb el nom “WILCO”, que evocava el que The Who van utilitzar a la portada del disc en directe del seu concert a l’Illa de Wight. Wilco és una banda enorme de músics. Des dels seus assajos a The Loft fins als escenaris que trepitgen arreu del món, sempre demostren compenetració, versatilitat, talent i capacitat d’improvisació a través d’un repertori inigualable. El seu cançoner és imbatible, però la manera com desenvolupen algunes de les seves peces —amb improvisacions que naveguen entre el jazz i les jam sessions— ens remet a l’esperit musical dels immensos Grateful Dead.

Al timó, un Jeff Tweedy cantant de forma formidable amb la seva veu trencada, però també tocant les seves guitarres acústiques (en va canviar diverses durant el concert) o elèctriques. Amb aquestes últimes va arribar a demostrar el seu virtuosisme amb sonoritats esquinçadores i solos intensos. Simpàtic, tot i que poc xerraire, no vam entendre per què duia jaqueta de màniga llarga amb la calor que feia. Al seu costat, Nels Cline. Encara que ja ho sabíem, és un guitarrista sense rival: polifacètic i capaç d’executar els solos més impossibles. Va ser una de les ales de la banda, situat en aquest cas al costat esquerre, i també va demostrar ser un as amb la slide guitar. Al costat dret, vam trobar un altre gran: Pat Sansone, que alternava guitarres i teclats per omplir aquells efectes instrumentals tan complexos que recreen a l’estudi. La banda la completaven John Stirratt, responsable d’una colpidora línia de baix; l’enèrgic bateria Glenn Kotche, i un discret Mikael Jorgensen als teclats i piano.

El concert va recórrer molts dels grans èxits de la banda. Ens van delectar amb la “lennoniana” If I Ever Was a Child; una Via Chicago on una bateria atronadora s’intercalava en la dolça melodia; la bonica One Wing del seu àlbum homònim; una lluminosa Hummingbird, la rítmica Heavy Metal Drummer i les noves Evicted, Annihilation i Meant to Be, aquesta última amb tota l’èpica sonora. Per a Jesus, Etc., en Jeff ens va convidar a cantar-la amb ell; Impossible Germany va portar un llarg i al·lucinant solo de Nels, i amb Box Full of Letters ens van recordar els orígens de la formació. Déu n’hi do també amb Spiders (Kidsmoke). Aquella oda de més de deu minuts en què la cadència immòbil del baix serveix de base per a un viatge elèctric impressionant de les guitarres. De tall velvetià i experimental, és una peça colpidora que va suposar una rúbrica perfecta al primer set del concert.

Per als bisos, el sextet va abandonar fugaçment l’escenari per tornar amb el cronòmetre a la mà —i quadrar amb les agulles del rellotge a les dotze en punt, per allò dels permisos municipals i el soroll veïnal— amb una de les peces més esperades: la immensa California Stars, que van publicar amb Billy Bragg a Mermaid Avenue (1997). Li va seguir el piano saltironejant de Walken per acabar amb la stoniana I Got You (At the End of the Century), un poderós rock que ens vam endur cap a casa juntament amb la imatge de la banda celebrant l’encontre, amb en Tweedy alçant els punys i recordant-nos que ell és, sens dubte, un dels nostres.

Per Àlex Guimerà

Publicado en castellano en https://www.elgiradiscos.com/2025/06/wilco-uno-de-los-nuestros.html

DISCOS DE 2025: COUNTING CROWS- Butter Miracle:

La última referencia de Counting Crows en formato Long Play es de 2014, cuando publicaron "Somewhere Under Wonderland", un álbum interesante que contaba con píldoras rock como “Scarecrow”, “John Appleseed’ s Lament” o “Earthquake Driver” y que injustamente pasó bastante desapercibido. Han transcurrido los años y la formación de Berkeley ha seguido dando conciertos sin parar por todo el planeta (a excepción del paréntesis del COVID), como su paso por nuestras salas en 2015 y 2022. Si bien su único lanzamiento discográfico tuvo lugar en 2021, cuando editaron el EP "Bitter Miracle. Suit One", con cuatro nuevas canciones. Un ejercicio que auguraba un plan de continuidad con alguna o algunas entregas futuras a modo de "suits". Algo que nunca existió como tal, aunque ahora parece que han querido cerrar el proyecto incluyendo aquellas composiciones como cara B de su nuevo trabajo, "Butter Miracle, The Complete Sweets!" (ojo al juego de palabras Suit-Sweets), que se completa con cinco nuevas canciones para formar este larga duración de regreso que trae una amarillenta y divertida portada.

Sea como sea, el nuevo compendio hay que analizarlo como unidad, como su octavo álbum, que como todos los anteriores trae el pop-rock y la voz de Adam Duritz como eje central. Para la producción repite un habitual de la banda, desde 2008, como es Brian Deck (Modest Mouse, Iron & Wine).

Desde los primeros acordes de la guitarra de "With Love, From A-Z" intuimos que la cosa tiene buen destino, se trata de una pieza de cuidada instrumentación y corte marcadamente influenciada por el primer Bruce Springsteen . Lo mismo sucede en el claro sencillo comercial del paquete, "Spaceman In Tulsa", una canción que se eleva por su estribillo pegadizo. "Boxcars" arranca con esos riffs salvajes para despegar en un power pop que les sienta de fábula. "Virgina Through The Rain" es su enésima e infalible balada al piano, mientras que con "Under Aurora" se reafirman como maestros de los mediotiempos.

                                   

La cara B del álbum, o las cuatro piezas de la "suit one" que ya conocíamos, llegan enlazadas una con otra formando esa sensación de unidad buscada. Arrancando con la sentida "The Tall Grass" , le sigue "Elevator Blues", ambas piezas capitaneadas por el piano y evocando el pop de Elton John de hace cincuenta años. Más atronadoras y orquestales son "Angel 14th Street", esta cargada con un saxo letal, y "Boby & The Rat-Kings" de nuevo con el aurea del "Boss" presente.

A pesar de que "Butter Miracle, The Complete Sweets!" es una especie de regreso improvisado acaba siendo un regreso inspirado y coherente, donde los Counting Crows logran ensamblar pasado y presente en un trabajo que, sin revolucionar su sonido, reafirma su identidad con frescura y oficio.

Por Àlex Guimerà 

Publicado en https://www.elgiradiscos.com/2025/05/counting-crows-butter-miracle-complete.html

LUCINDA WILLIAMS- Sala Apolo (19/06/2025):

 

De vegades, els concerts transcendeixen la música. És el cas del que vam viure en el primer dels concerts que Lucinda Williams va oferir la setmana passada a casa nostra, concretament el que va tenir lloc a la Sala Apolo de Barcelona. Un recital que va ser tota una lliçó d’emotivitat, resiliència i honestedat d’aquesta artista que, si no existís, caldria inventar. Als seus 72 anys, encara està molt marcada físicament per l’ictus que l’any 2020 li va afectar el costat esquerre del cos. Fràgil en aparença, immensa en personalitat i actitud. I és aquí on ens va guanyar: per la seva capacitat de tocar-nos l’ànima a través de cada vers de les cançons que va cantar, de cada discurs que va fer i de cadascun dels seus gestos.

Però abans parlem dels seus companys de cartell (que no pas teloners), la banda texana Reckless Kelly, un grupàs d’aquells que un desitjaria trobar-se en un bar de carretera durant un road trip per la Ruta 66. Un quintet veterà que, malgrat portar en actiu des de finals dels noranta, mai abans havia trepitjat els nostres escenaris, i que esperem tornar a veure en el futur. Amb un so nítid i veus empastades, la mandolina de vuit cordes i el violí li donen un toc extra a un repertori que juga a la lliga de Steve Earle, John Hiatt, Drive-By Truckers o The Jayhawks, per dir-ne alguns així ràpidament.

                                     

Els d’Austin (Texas) ens van deixar bocabadats amb temassos rock-country com "Ragged As The Road", "Nobody’s Girl" o la gloriosa "Crazy Eddie’s Last Hurrah"; el seu acostament a la música irlandesa a "Seven Nights In Eire"; la balada polsegosa "Wicked Twisted Road" o el bluegrass "Wild Western Windblown Band". I, per si no n’hi hagués prou, es van atrevir a versionar el gran Alejandro Escovedo en la part final amb una "Castanets" poderosa i roquera.

Després d’una breu i necessària pausa, a les nou en punt feia entrada la cantautora de Louisiana, assistida pel seu roadie i una llanterna, just abans d’obrir un directe que va repassar bona part de la seva trajectòria. Des de l’inici amb "Can’t Let Go", la versió de Randy Weeks inclosa en el seu disc més reconegut, Car Wheels On a Gravel Road, del qual també van sonar-ne la que dóna nom a l’àlbum —potser massa aviat al repertori—, la balada "Drunken Angel" i una "Joy" que va incorporar un gest cap a Led Zeppelin afegint el riff de "Heartbreaker". Altres clàssics que també van desfilar van ser "Out Of Touch", "Fruits of My Labor", "Pineola" o "Honey Bee", totes elles amb aquella barreja de malenconia i bellesa dolorosa que només Williams sap transmetre. No hi va haver espai per altres clàssics esperats de la Lu, coses de tenir un cançoner tan excels.

Tot i que ha renunciat a tocar la seva habitual Gibson acústica —prefereix centrar-se ara exclusivament en la interpretació vocal—, Lucinda conserva notablement la seva característica veu rogallosa, dolça i trencada en el punt just. Per recordar les lletres es va recolzar en un teleprompter, va beure aigua sovint i puntualment va ruixar-se la gola amb esprai per combatre la sequedat. Però això sí, mai no va perdre el control emocional del seu repertori. Al seu darrere, una autèntica banda de luxe va sostenir amb mestria cada tema: l’elegant Douglas Pettibone (guitarra) i l’ex-Black Crowes Marc Ford van brillar a les sis cordes; el baixista David Sutton, amb el seu inseparable barret, va aportar solidesa i groove, i el veterà però juvenil Brady Blade (bateria) va marcar el pols amb energia i solvència. Un grup perfectament conjuntat que acompanya i potencia l’actual Lucinda perquè es pugui centrar a interpretar aquestes meravelles del seu repertori i aquelles versions tan ben triades.

No van faltar els moments de conversa íntima amb el públic. La Lu va voler dedicar un record emotiu al seu xicot difunt, el poeta Frank Stanford, o als seus amics Bruce Springsteen i la seva esposa Patti Scialfa, que van participar en dues cançons del seu notable Stories from a Rock’n’Roll Heart (2023), un disc amb un paper destacat en aquesta gira. També ens va deixar clar que a Barcelona “hi ha massa turistes” i, com a nord-americana, ens va demanar disculpes per les polítiques actuals del seu país. Tranquil·la i pausada, amb gestos i comentaris humils, propers i agraïts, va captivar el públic.

Les sorpreses de la nit van arribar amb una intensa versió de "While My Guitar Gently Weeps" dels Beatles, on la banda va desplegar un vol instrumental sublim. I als bisos, el seu homenatge a Bob Marley amb "So Much Trouble in the World" (tindrà el rastafari el seu Lu’s Jukebox en el futur?) i el clímax final amb l’incendiari "Rockin’ in the Free World" de Neil Young, amb el qual va buscar la comunió amb el públic. Una cançó que diu molt sobre la situació política internacional actual.

Lucinda Williams no va necessitar lluir-se ni fer grans exhibicions per commoure. Ens va guanyar pel lloc més sensible: l’emoció. I a la Sala Apolo, la seva vulnerabilitat va ser la seva major fortalesa, per demostrar-nos que, malgrat l’ictus, el tornado, els seus problemes amb l’alcohol, els desamors i les pèrdues, ella segueix dempeus, cantant-nos des del fons del seu cor.

Per Àlex Guimerà

Publicado en castellano en https://www.elgiradiscos.com/2025/06/lucinda-williams-reckless-kelly-la.html

ESPECIAL UNPLUGGEDS- Directos desenchufados imprescindibles (2ª Parte):

 

Como nos apetece de vez en cuando desenchufar las guitarras y bajos y volver a escuchar los éxitos de nuestras bandas y rockeros favoritos en acústico. Afortunadamente desde finales de los ochenta el controvertido canal de televisión MTV nos ha ido regalando unas formidables entregas que desde aquí queremos seguir repasando. No os los perdáis:

6.- ALICE IN CHAINS- Unplugged (1996):

Tras el éxito póstumo del directo desenchufado de Kurt Cobain y Nirvana, la MTV propició que el 10 de abril de 1996 se volvieran a reunir la banda de grunge (también de Seattle) Alice In Chains tras un periodo de inactividad de dos años. Así, la banda se reunió en el Magestic Theatre para abordar con sus acústicas éxitos como "Would?", "Down In A Hole" o "Rooster" mostrando sus dotes instrumentales y pasión para entregar uno de los hitos de los MTV Unplugged que afortunadamente tuvo su edición en disco y en video ese mismo año.

Curiosamente y siguiendo a la maldición del formato este directo fue una de las últimas apariciones encima de un escenario de su vocalista y líder Layne Staley, quien aquejado de una adicción de las drogas abandonó la banda y tras un largo aislamiento y deterioro falleció en 2002. Afortunadamente este tenemos este sensacional documento musical como testigo de su talento.

7.- KISS- Unplugged (1996):

Grabado en los estudios de Sony de Nueva York el 9 de agosto de 1995 y publicado un año después, este concierto muestra otra cara (nunca mejor dicho) de una de las bandas más megalómanas jamás habidas. Desprendidos de sus maquillajes, plataformas y vestuarios excéntricos, así como de los fuegos artificiales, efectos visuales y electricidad, los neoiorquinos agarraron sus instrumentos y demostraron su grandeza musical a base de técnica instrumental. Para el directo Paul Stanley y Gene Simmons recuperaron a los miembros originales Peter Criss y Ace Freheley para atacar himnos como "Rock' n Roll All Nite"  o "Beth"  junto a caras B como "Domino" o "Nothing To Loose" y la stoniana "2.000 man". Magníficos y carsimáticos aún sin pintarse.

8.- BRYAN ADAMS- Unplugged (1997):

Uno de los mayores ventas de los MTV Unpluggeds fue sin duda este del canadiense que grabó en el Hammerstein Balroom de Manhattan el 26 de septiembre de 1997. Arropado por una banda de hasta siete músicos más una orquestra de cuerda, Bryan luce su rasgada voz como nunca en este directo enérgico en el que suenan de maravilla las infalibles "Summer Of 69", "Cuts Like A Knife", "Can' t Stop This Thing We Started" o "Heaven", aunque la canciones que quedan para el recuerdo son "I' m Ready" con unos violines emocionantes y una pletórica "Back To You" estrenada para el evento. Porqué lo comercial no debe estar reñido con la calidad.

9.- NEIL YOUNG- Unplugged (1993):

Otro canadiense que también se apuntó al carro fue Neil Young, quien a lo largo de su trayectoria ya se había desenchufado muy a menudo para demostrar sus dotes en pequeño formato a la guitarra y harmónica. En una década en la que recuperó fuelle  - gracias sobre todo al monstruoso "Ragged Glory" (1989) - y apadrinó al grunge, Neil publicó este directo grabado en los estudios Universal de Los Angeles y en el que repasa sus nuevas piezas como "Unknown Legend" o "From Hank To Hendrix" del flamante álbum "Harvest Moon" (1992) junto con algunos de sus clásicos como "Pocahontas", "Like A Hurricane", "The Needle And The Damage Done" o  "Helpless" de su otrora banda CSNY. 

10.- OASIS- Unplugged 1996:

En plena efervescencia de los MTV unplugged de los 90 el Brit Pop no podía quedarse sin su cuota de protagonismo. Para ello emplazaron a uno de los buques insignias del movimiento, los mancunianos Oasis, para que interpretaran su repertorio en el londinense Royal Festival Hall el 23 de agosto de 1996. La banda que recientemente había arrasado en las listas con su segundo trabajo "(What' s The Story?) Morning Glory" protagonizaban demasiado las portadas de los tabloides con las salidas de tono de los hermanos Gallagher. Así fue como Liam se presentó en los ensayos ebrio y tuvo que tomar las riendas a nivel vocal su hermano Noel, repitiendo el día del directo por una supuesta afonía del solista. En el directo podemos ver cómo el hermano pequeño sigue la actuación desde una sala con mal aspecto, fumando y tras las gafas de sol. No obstante, el concierto lució fenomenal dejando patente las aptitudes de Noel a las voces y a la acústica con sus éxitos del momento pero también con piezas menos desconocidas y formidables como "Listen Up", "Talk Tonight" o "Round Are Way". Por desgracia hasta el momento jamás se ha publicado en formato físico original, aunque Liam finalmente en 2019 grabó su particular concierto en dicho formato.

DISCOS DE 2025: BRIAN D' ADDARIO - Till The Morning:

¿De dónde surge toda esta creatividad de Brian D' Addario? No es normal que con 28 años ya haya publicado hasta seis álbumes y un EP con Lemon Twigs junto a su hermano menor Michael. Pero más sorprendente es ver la enorme calidad del material. Canciones de maravillosos estribillos, cambios de estilo, múltiples referencias y una producción mayestática. Los dos anteriores años la banda no sólo se sacaron de la chistera "Everything Harmony" (2023) y "A Dream Is All We Know" (2024), sino que se patearon medio mundo ofreciendo ese impactante directo que tienen. Entonces surge una segunda pregunta: ¿De dónde sacan el tiempo? Las respuestas a ambas cuestiones planteadas resultan fáciles de responder: estamos ante un par de genios generacionales. Y esto, es un motivo de celebración para los seguidores de la música pop analógica, a quienes únicamente nos queda que tener que prestar atención a lo que nos deparen este par de musicazos oriundos de Long Island.

Ante eso, "Till The Morning" aparece publicado sólo bajo el nombre de Brian y no con el de la banda, cuando en realidad Michael sigue colaborando en él junto a su hermano, aportando instrumentos y coros. Si bien, es quizás el carácter personal tanto musical como de las letras lo que hizo que optaran por lanzar este trabajo en forma de debut en solitario de Brian D' Addario. Sea lo que sea es una grata noticia para los fans de la banda pues, sin apenas tiempo de recuperarnos, descubrimos un nuevo aspecto sonoro de los Twigs que rompe con la línea anterior. Descubrimos una faceta más cercana, relajada, delicada, menos grandilocuente y enérgica, y se me permite, más personal y centrada en el plano individual.

                                       

Quizás el peor ejemplo de ello, y la que más encajaría con las dos últimas entregas de la banda, es la que titula el disco. Se trata de una pieza pop luminosa, digna del mejor Sunshine Pop californiano clásico: The Association, Millenium, Yellow Balloon,.. y todas esas bandas maravillosas que a pesar de estar a la sombra de The Mama' s & The Papa's y los Beach Boys siempre merecen ser reivindicadas. También tenemos folk-country alegre digno de los Monkees ("Nothing On My Mind") o el atraco a los Byrds que Brian hace en "This Summer".

Pero que nadie se confunda, porqué el álbum tiene un tono mayoritariamente intimista, lo que confirman las desnudas "Song For Everyone" y "What You Are Beautiful", donde la voz luce como nunca. También la balada a lo Gram Parsons "One Day I' m Coming Home", con esos slides de pop cósmico, "Only To Ease My Mind" en el que Brian se emparenta con Simon & Garfunkel, la tierna y frágil "Company" que parece surgida de un musical y la barroca "Unless Tears" que nos trae de vuelta a los Left Banke. Para el cierre, sigue con la tónica con una alargada y creciente balada al piano ("Spirit Without A Home").

                                            

En definitiva, con "Till The Morning" el hermano mayor de los D' Addario no solo enriquece el universo sonoro de los Lemon Twigs, sino que reafirma lo que ya intuíamos: que estamos ante una fuente inagotable de talento cuya creatividad parece no tener techo.

Por Àlex Guimerà

Publicado en https://www.elgiradiscos.com/2025/05/brian-daddario-till-morning.html