domingo, 17 de abril de 2011

ROCK´N BOOK (I)

Aquí us deixem cinc recomanacions de llibres sobre rock per regalar en aquesta setmana de St. Jordi (també setmana del llibre) o bé per llegir en aquests dies de festa de Setmana Santa:
1) ELVIS ULTIMO TREN A MEMPHIS La construcción de un mito (VOL.I) AMORES QUE MATAN La destrucción del hombre (VOL. II) / Peter Guralnick
2) UN MARAVILLOSO PRESENTE / Pattie Boyd - Penny Junor



3)DISCOS OCULTOS 350 obras maestras por descubrir/Juan Vitoria


4) COSAS QUE LOS NIETOS DEBERIAN SABER /Mark Oliver Everett



5) BOB DYLAN Revisited -13 Canciones adaptadas al cómic / VVAA

domingo, 3 de abril de 2011

EL MUR AL PALAU SANT JORDI: ROGER WATERS– THE WALL LIVE 29-3-11:


Sembla mentida que en plena era del 3D el millor espectacle visual musical que podem trobar vingui de la mà d´ un vell rocker de 67 anys. També em sobta que després de 31 anys de la publicació d´ un àlbum aquest segueixi tant fresc i actual com el primer dia. I això ho dic arrel que Roger Waters i la seva particular alquímia estiguéssin els passats dies 29 i 30 de març a Barcelona oferint un prodigiós número d´ entreteniment que s´ em presenta impossible de superar. En el meu cas, vaig poder gaudir del primer dels dos concerts de la Ciutat Comtal –el del dimarts dia 29 - i ho vaig fer fruit d´ una sèrie de circumstàncies en les què els estels es van alinear a favor meu. Segurament estava escrit en algun lloc que hi havia d´ anar. Agraeixo al meu destí (però per damunt de tot als meus amics per haver-me convidat!) el haver pogut ser testimoni de tal meravellós entreteniment que és i ha sigut al llarg dels anys “The Wall Life”.


Dic al llarg dels anys perquè després de publicar el disc conceptual “The Wall” a finals de l´ any 1979, la formació d´ aleshores de Pink Floyd liderada per Roger Waters va idear un muntatge per reproduir l´ elepé en viu que incloïa projeccions d´ animacions creades per Gerald Scarfe , marionetes dels personatges, màscares, disfresses i un mur que era destruït al final dels directes. L´ espectacle va dur-se a terme en poques ciutats entre 1980 i 1981 (Nova York, Los Angeles, Dormund i Londres) ja que degut a la seva insostenibilitat econòmica atesos els elevats costos de producció, van fer que els londinencs desistissin de perllongar la gira.

Anys més tard (concretament el juliol de 1990), Roger Waters, el qual ja havia abandonat la banda, va organitzar un fantàstic concert benèfic a la recent unificada Berlín on es va comprovar com la ficció que havia sorgit de la seva ment encaixava més que mai a la realitat. Feia pocs mesos en aquella mateixa ciutat un mur s´ havia enderrocat i amb ell moltes més coses. Aquest directe està a totes les videoteques dels fans de Pink Floyd i des de l´ any passat s´ ha recuperat de nou per dur-lo al llarg de tot el planeta.

Al marge del directe, el propi disc “The Wall” és tot un referent en la història del rock. Creat com a una espècie d´ òpera rock fou concebut a mode de crítica al•legòrica a la societat capitalista alienant, als ismes (nazisme, capitalisme, fanatismes,...) i especialment als efectes que tots ells poden causar en l´ individu com a tal. Una epopeia pacifista i humanitzadora que molt ens hauria de fer pensar, més en els temps que corren amb la crisi econòmica i de valors. El mur és per damunt de tot, un símbol de l´ aïllament entre el subjecte i una societat que està completament corrompuda .

L´any 1982 el director de cine Allan Parker (també de la gloriosa The Commitments) va recollir l´ argument, la música i les animacions dels concerts per produir un film que plasmava tot el concepte que Waters havia inventat amb un Bob Geldoff que es mostraria fabulós en la interpretació.

Amb tals antecedents em vaig trobar al Palau Sant Jordi a dos quarts de deu davant d´ un escenari que presentava blocs del mur i amagava forces misteris a excepció del Setlist, el qual tots coneixíem a la perfecció. Més de cinc minuts després de l´ hora prevista començava un espectacle on la màgia i el virtuosisme tecnològic tenia molt a dir...


Per anar fent boca un començament simplement colossal: amb un soroll d´ helicòpters, llums, ambient de caos, soldats a l´ escenari desfilant,.... fins a que un joc de focs artificials va invadir l´ escenari i un avió va xocar contra la part dreta del que hi havia de mur. Autèntica tridimensió per l´ espectador, talment com si un es trobés al ben mig de l´ esmentada pel•lícula de Parker. O potser en algun passatge de la inspiradora“1984” de George Orwell. I tot just érem a l´ inici.

Acte seguit les primeres notes d´ “In The Flesh” es deixaven caure, el disc ja havia arrencat a tota pastilla i no hi havia marxa enrere.

La banda, formada per 11 músics més l´ ex Pink Floyd, anava tocant les cançons darrere d´ un creixent mur i sota una pantalla circular (a l´ estil del “Pulse”) en els quals s´ emetien jocs d´ imatges i llums. El so pulcre i depurat es filtrava a tots els racons de l´ estadi.

Un dels moments àlgids de la vetllada va venir amb “Another Brick In The Wall (Part 2)”, la peça més reconeguda de l´ obra, que es presentava amb un cor infantil de nens, l´ inflable gegant del maligne-manipulador professor i amb tota l´ audiència entregada al que és un dels himnes més aclamats dels anys vuitanta.

Mentrestant el mur s´ anava construint, poc a poc però sense pausa.


La balada “Mother” va ser tocada per un solitari Waters, que va abandonar el baix per l´ acústica per fer el que ell va denominar l´"experiment" de ser acompanyat per la guitarra que ell mateix va gravar a L. A. l´ any 1981. La visió del jove Waters projectada en el mur i en la pantalla circular junt amb l´ actual va simplement emocionant. El talent no envelleix. Mentres, la sobre protectora i controladora mare gegant presenciava l´ estampa i l´ enèsima frase lapidària quedava dibuixada sobre el mur per cloure el fragment: The Big Mother Is Watching You” (joc de paraules amb el “Big Brother” del citat “1984”). I enllaçada amb aquesta un altre dels meus temes preferits, “Godbye Blue Sky” amb un impecable joc de veus. Seguidament la part canyera i guitarrera del disc arrencada amb “Empty Spaces” i closa amb la tercera part de “Another Brick On The Wall”. La banda s´ anava perdent entre totxanes.

I abans de l´ Intermission, mentre el mur s´ acabava de construir, la delicada “Goodbye Cruel World”. Fins aleshores el concert havia ofert de tot. Amb una sonoritat envolvent i d´ última generació (dubto que cap artista o músic dugui tanta precisió de so), jocs de llums memorables, video-muntatges fascinants, i múltiples missatges en forma d´ inscripcions al mur - el meu preferit la resposta a la pregunta del popular baixista “Should We Trust in Goberment?”: No Fucking Way! (hauriem de confiar en el Govern? No fotem!)- . El record constant a assassinats en conflictes bèlics, va tenir especial atenció a l´ intermedi on famosos i anònims morts en guerres eren homenatjats en el mur (Ghandi, Lorca,...).


El segon set va arrencar després d´ un intermedi un pèl llarg pel meu gust i amb una “Hey You” cantada des de l´ altre part del mur i sense veure ´ s el grup en la més mínima part. Massa poc per tanta cançó. A “Is There Anybody Out There?” s´ entreveien els músics entre petits forats del mur i a “Nobody Home” del mur es va desplegar una sala d´ estar en què Waters cantava apoltronat en una còmode butaca.

I per fi peça esperada per molts, “Confortably Numb”, per la que Roger va traspassar el mur per cantar les primeres estrofes abans que apareguéssin per la part de dalt del mur Robbie Wycoff interpretant la tornada amb la seva veu potent i el guitarrista Dave Kilminster clavant el solo de Gilmour i aconseguint emocionar a tot aquell que respirava per allí. El segon set anava avançant. Després vindrien moltes coses més. Com les simbologies eròtiques i l´ eterna lluita de l´ eros contra el tànatos, la mirada cap al sofriment infantil a través d´ imatges captivadores i els anuncis de “Proyecto Hombre”. Als projectors uns avions bombarders llançaven a mode de bombes símbols com el dòlar, signes religiosos, el petroli,... I un senglar – zeppelin sobrevolant els nostres caps amb missatges pintats en el seu cos, homenatge al “pig” pinkfloydià. I també Waters i els seus situant-se a la part del davant del mur, engalanats amb els trajos de l´ exèrcit dels martells seguien interpretant el disc amb troços com “The Show must Go On” i “Run Like Hell”. Roger, exercint de líder de l´ escena, feia mítings amb el megàfon i inclòs es va prendre la llicència d´ ametrallar el respectable. De impressió!



I ja a les acaballes, vàrem arribar al moment en que el creador d´ aquella bogeria posava veu als personatges de dibuixos de la peli a "The Trial" mentre aquests es projectaven en el mur. En un moment determinat el protagonista Pink era sentenciat a sortir de l´ aïllament i enderrocar el mur. Aleshores va ser quan tot va trontollar. I el mur va caure...


Després de més de dues hores de concert, si descomptem el descans, el grup amb alguns instruments a la mà (Waters amb la trompeta) va interpretar "The Tide Is running" i l´afegida "Outside The Wall" posant la rúbrica a una vetllada que sempre quedarà al record dels privilegiats que com jo vàrem poder gaudir d´un dels directes musicals (per no dir el que més) més especials que s´han projectat mai en la societat del show bussiness. I tot i que la frase soni contradictòria amb el missatge que el Roger ens volia transmetre, només queda afegir que l´humil testimoni que ha relatat tant entranyable concert espera amb totes les ànsies del món que el mur mai és deixi de construir.

Per Àlex Guimerà

SETLIST: SET 1: In the Flesh? The Thin Ice Another Brick in the Wall Part 1 The Happiest Days of Our Lives Another Brick in the Wall Part 3 Mother Goodbye Blue Sky Empty Spaces Young Lust One of My Turns Don't Leave Me Now Another Brick in the Wall Part 3 Goodbye Cruel World SET 2: Hey You Is There Anybody Out There? Nobody Home Vera Bring the Boys Back Home Comfortably Numb The Show Must Go On In the Flesh Run Like Hell Waiting for the Worms Stop The Trial The Tide Is Running Outside the Wall

sábado, 26 de marzo de 2011

THE SIMPSONS ROCK´ N ROUTE (I)


El 17 de desembre de 1989 s´ emetia el primer dels 464 episodis de la sèrie d´ animació “ The Simpsons” i des d´ aleshores han estat emetent-se ininterrumpudament a les televisions de tot el planeta fins a dia d´ avui. El seu creador, Matt Groening, junt amb un brillant equip de guionistes han estat capaços de crear a través dels seus personatges i les seves peripècies un univers particular que ha sabut reflectir amb un intel•ligent sentit de l´ humor i de manera crítica la realitat del món actual. Per això en els seus capítols han passat personatges famosos “simpsonitzats” d´ entre els quals no s´ han escapat algunes estrelles del rock amb o sense la seva música. Val a dir que aquestes incurisons ens han deixat ben clar que tant Homer i els seus com també els seus creadors són autèntics rockers. A continuació farem un repàs visual d´ alguns dels que més ens han agradat.
Per començar alguns clàssics...

THE ROLLING STONES



THE WHO

Homer ocupant el lloc de Keith Moon



Homer Guitar Hero

QUEEN



God Save Homer

JIMI HENDRIX ( Al mític concert de Woodstock)



ELVIS PRESLEY
El Rey també està simpsonitzat

Foto del Sr. Burns amb el Rey als setanta.

JAMES BROWN


LITTLE RICHARD


BUDDY HOLLY



DAVID CROSBY (de THE BYRDS y Crosby, Stills & Nash)

RAMONES

En un episodi Ramones van cantar Happy Birthday to You al Sr. Burns

SEX PISTOLS


Aquí el Bart es converteix en Johnny Rotten.

STING
Als Simpsons Sting també és un activista combatent


ELTON JOHN

Sir Elton John tocant per l´Apu

I per acabar, la imatge del personatge a qui va donar veu l´autèntic Johnny Cash. Una guineu que era una espècie de consciència de Homer en un dels seus "viatges astrals"



continuarà...

sábado, 19 de marzo de 2011

GRANDES DISCOS: Black Sabath (1970) por BLACK SABATH:

En diciembre de 1969 en el festival de Porsmouth y en pleno concierto de los Rolling "majestades satánicas" Stones un joven de raza negra fue vilmente asesinado por uno de los miembros de los Hell´s Angels que eran quienes se encargaban de velar por la seguridad del evento. Con esta tragedia la década del amor y de la paz ponía su punto final.
En enero de 1970 una nueva banda de semblante y nombre controvertido publicaban su primer single "Evil Woman". Con el recién estrenado decenio se daba pistoletazo de salida a una nueva era que rechazaba de manera radical todo lo anterior.
Por entonces los Black Sabath -nombre adoptado por una película de terror de serie B- acababan de firmar un contrato con la industria Phillips Records a través de su filial Vertigo e inmediatamente se metieron en el estudio para grabar el que iba a ser su disco de presentación.
Para llegar hasta aquí, Tonny Lommi (guitarra) y Bill Ward (batería) compañeros de escuela tuvieron que reclutar a Geezer Buttler (bajo) y a Ozzy Osbourne (solista) y patearse todos los antros de su Birthminham natal hasta que se hicieron con un nombre entre la juventud inglesa.
Como ya hicieron en su día los Kinks, los Who y sobre todo los Cream, el nuevo cuarteto subieron a todo trapo el volumen de sus amplificadores con la clara intención de poner al límite sus instrumentos. La batería también tenía que ser violenta como nunca. Influenciados por el blues de los mencionados Cream, Hendrix o pioneros de la talla de Howin´Wolf o Muddy Waters, empezaron a perfilar una estructura musical propia que iba a romper con todo: ritmos contundentes, guitarras complejas y a veces distorsionadas, eternos solos y grandes dosis de furia, energía y virtuosismo.
La temática de sus canciones también quería ser reaccionaria con lo que hasta entonces se había estilado ya que lejos de los ideales hippies se fijaron en el lado oscuro de la vida: el ocultismo, la muerte, lo sanguinario y en todo aquello capaz de crear temor en el oyente. La idea surgió con la propia canción "Black Sabath" y suponía trasladar al rock las emociones que causaban en el espectador el cine de terror. Se trataba de estimular a sus fans y en última instancia plasmarles la crudeza de una realidad que chocaba con el falso mundo de flores en el que parecía que muchos se encontraban viviendo. Para sus indumentarias el grupo optó por el predominio del negro, el cuero y las largas melenas.


El debut de "Black Sabath" se presentaba con una portada visualmente significativa y con ediciones distintas para Europa y Norteamérica (en la que no se incluía el single "Evil Woman" y se añadían "Basically", "Wasp", "Wicked World" y "A Bit Of Finger").
Aunque en ambos lados del charco, y a modo de maldita premonición, lo primero que aparecía al poner el vinilo en el tocadiscos era el sonido de una tenebrosa lluvia y el redoblar de unas campanas de la muerte. El latido de estas terminaba por mutar en una inquietante guitarra que daba paso a un soberbio y acelerado final. Era "Black Sabath" del disco Black Sabath del grupo Black Sabath.
Pero también había mucho mas en el disco. Como el blues de “The Wizzard”, con la carismática harmónica de Ozzy que no era capaz de eclipsar su voz maléfica ni la afilada guitarra de Lommy. O la presencia de Cream y sus enseñanzas en “N. I. B”. Y "Sleeping Village" y "Warning" que son en realidad partes de una misma e casi inacabable canción,. De apertura baladera a tono de guitarra acústica es todo un festival de solos de guitarras electricas que cobran vida por si mismas.
Y solo para el viejo continente "Evil Woman" con su estribillo facilón, su marcado ritmo del bajo y un memeorable riff, mas a la onda del rock que había estado triunfando hasta aquel momento.
En poco tiempo sacaron "Paranoid" y "Master Of Reality" sus otros dos trabajos esenciales y los que los catapultaron a un desmedido estrellato que quizás nunca han acabado de asimilar.
Muchos han atribuido a los Sabath y en especial a esta obra la paternidad de la música "Heavy Metal" - con perdón de los Deep Purple y de los Led Zeppelin - pues quizás en ellos se encuentra mucho del verdadero espíritu de un género cuya diversificación y seguimiento parecen casi infinitos. Lo cierto es que, a pesar de que su cabeza visible Ozzy Osbourne se haya perdido en las drogas o en lamentables derroteros de exhibicionismo comercial dentro de realitys shows para la MTV, o que sus miembros se hallen desunidos e inmersos en continuos pleitos sobre los derechos sobre el nombre de la banda; su influjo aun se deja sentir cuarenta años después. Y no sólo porque sus miembros aún sigan en activo dando fuertes coletazos sino por la herencia de sus inicios en los que tuvieron la grata virtud de ser pioneros en descubrir un filón para el rock que difícilmente tardará en agotarse.
Por Àlex Guimerà



Black Sabath
What is this that stands before me?
Figure in black which points at me
Turn around quick, and start to run
Find out I'm the chosen one
Oh nooo!

Big black shape with eyes of fire
Telling people their desire
Satan's sitting there, he's smiling
Watches those flames get higher and higher
Oh no, no, please God help me!

Is it the end, my friend?
Satan's coming 'round the bend
people running 'cause they're scared
The people better go and beware!
No, no, please, no!

viernes, 25 de febrero de 2011

GRANDES DISCOS: Do You Believe In Magic (1965) por THE LOVIN´ SPOONFUL:

El Greenwitch Village de New York fue a principios de los sesenta un importante foco de reunión para la música folk que por entonces se encontraba en pleno auge. Allí es dónde un joven Bob Dylan dio sus primeros pasos y dónde un mas maduro Fred Neil (autor de Everybody´s Talkin´) era considerado ya toda una leyenda. Otro habitual del lugar fue John Sebastian, hijo de un virtuoso de la harmónica clásica, quien se iba fogueando de pub en pub del que había sido su barrio natal aunque al mismo tiempo no paraba de estudiar la música americana mas arcaica.
Según parece el músico se reunió con a sus amigos Mama Cass, Denny Dogerthy y el canadiense Zal Yanovsky en casa de aquella para ver la primera de las actuaciones de los Beatles en el Show de Ed Sullivan, tras la cual quedaron tan impactados que decidieron formar su propia banda a la que acabarían llamando “The Mugwumps”. La nueva sociedad, no duraría mucho aunque sorprendentemente tuvo una mas que fructífera ruptura ya que de ella surgieron dos bandas que a día de hoy aún se antojan del todo imprescindibles. Por un lado Cass y Dogerthy se mudaron de costa para formar a los archiconocidos “The Mama´s And The Papa´s”, mientras que sus hasta entonces compañeros y guitarristas se quedaron en la Gran Manzana para unirse al bajista Steve Boone y al baterista Joe Butler en lo que serían “The Lovin Spoonful”.
Con una estética beatnick, los Spoonful fueron alumnos aventajados de los Byrds ya que supieron aunar lo mejor de las emergentes bandas británicas con el sonido tradicional americano especialmente blues pero también folk, “jug-band”, country, y en ocasiones incluso añadiendo elementos del sonido Motown, lo que hicieron desde una sencillez y frescura muy personal dando como resultado adorables y alegres canciones pop que enseguida coparon las ondas de las radios de todo el país. Sin grandes denuncias sociales ni profundas revelaciones, este nuevo hibrido del folk y del rock de los Spoonful se caracterizaba además por sus ligeras letras de escasas pretensiones y sus espontáneos estribillos, algo complicado de conseguir y que no debe dejar de desmerecer el enorme talento y capacidad creativa de la formación.
Tras su fichaje por el sello discográfico “Kama Sutra” los éxitos no se hicieron esperar de la mano de un tema impagable, la triunfal “Do You Relieve In Magic?”. Este hit sin parangón fue antesala de un LP homónimo y punto de partida de una serie de éxitos que se sucedieron a lo largo de la segunda mitad de la década, aunque quizás sea este primer larga duración el mas completo y brillante de cuantos hicieron. Producido por Eric Jackobsen, “Do You Relieve In Magic” se grabó en Nueva York entre los meses de junio y septiembre de 1965 llegando a las tiendas en noviembre del mismo año. Paradójicamente y siendo Sebastian cantautor y compositor, únicamente cinco de las doce canciones que conforman este disco están escritas de su puño y letra, siendo el resto cinco temas tradicionales americanos, a las que añadieron dos versiones.
La canción que da título al disco es también la que lo abre. Simple y sin fisuras, es un himno atemporal y un eufórico canto optimista al enamoramiento juvenil pero sobre todo al poder (¿la mágia?) que tiene la música. Para interpretarla Sebastian se acompañaba del autoharp, un curioso instrumento rescatado del bluegrass, en una imagen que ha quedado asociada por siempre a los neoyorkinos.
Pero el disco es mucho mas que esta canción, sino no hace falta mas que escuchar la humorística “Did You Ever Have to Make up Your Mind?" con sus tintes rag-time o la inocente pasión de la melosa “Younger Girl”, de tenue guitarra acústica y aterciopelada voz de su autor. O la rock´n rollera “On The Road Again” que evoca a los Beatles del periodo post-Hamburgo como si estos hubieran surgido del Tío Sam. Y como olvidarse de los pausados blues “Sportin´Life” y “Night Owl Blues”, esta a modo de jam instrumental que se deja para el final con un despliegue de solos de harmónica y guitarra que demuestran el virtuosismo que tenían. O el country, que también hace acto de presencia mediante la espléndida “Blues In The Bottle” con su juego de voces, como también lo hace el Soul de Smokey Robinson con “You Baby” o el Ghospel a través de la exultante “Fishing Blues”.

Después de este “Do You Believe In Magic?” el cuarteto grabaron cuatro álbumes de estudio mas y publicaron un grandes éxitos que alcanzó el número 3 del US Billboard, pero es que además se atrevieron haciendo las bandas sonoras para las respectivas películas de dos jóvenes cineastas conciudadanos suyos además de futuras leyendas del celuloide como son Woddy Allen y Francis Ford Coppola.
A pesar de que la banda apenas duró cinco años en su formación original, pues su líder decidió abandonarlos para emprender una carrera en solitario, ese breve periodo fue del todo suficiente para dejar una huella imborrable, lo que les ha llevado a ser consideradas con unanimidad como una de las principales formaciones de su década, no en vano el año 2000 entraron en el selecto club del Rock And Roll Hall Of Fame. Entre sus principales méritos habría que destacar quizás la sencillez e inmediatez de sus composiciones, su enorme originalidad, carisma y gancho con el añadido de la independencia de saber triunfar desde la costa Este en un momento en que todo el meollo se encontraba en la soleada e inspirada California. Y es que, los “Lovin´Spoonful” fueron, sin lugar a dudas, el grupo que mejor representaron el sonido hippie desde la gran ciudad.

Por Àlex Guimerà

Do You Believe In MagicDo you believe in magic in a young girl's heart
How the music can free her, whenever it starts
And it's magic, if the music is groovy
It makes you feel happy like an old-time movie
I'll tell you about the magic, and it'll free your soul
But it's like trying to tell a stranger 'bout rock and roll
If you believe in magic don't bother to choose
If it's jug band music or rhythm and blues
Just go and listen it'll start with a smile
It won't wipe off your face no matter how hard you try
Your feet start tapping and you can't seem to find
How you got there, so just blow your mind
If you believe in magic, come along with me
We'll dance until morning 'til there's just you and me
And maybe, if the music is right
I'll meet you tomorrow, sort of late at night
And we'll go dancing, baby, then you'll see
How the magic's in the music and the music's in me
Yeah, do you believe in magic
Yeah, believe in the magic of a young girl's soul
Believe in the magic of rock and roll
Believe in the magic that can set you free
Ohh, talking 'bout magic
Do you believe like I believe
Do you believe in magic
Do you believe like I believe
Do you believe, believer
Do you believe like I believe
Do you believe in magic

lunes, 7 de febrero de 2011

GARY MOORE (Belfast 4-4-52 – Estepona 6-2-11)

Los días vienen y se van
Hay solo una cosa que yo sé
Yo aún tengo los blues para ti
(Still Got The Blues 1990)

viernes, 4 de febrero de 2011

GRANDES DISCOS: Closer (1980) por JOY DIVISION:

Cuando la mirada de una generación se encuentra cargada de angustia y de tristeza, parece normal que busque desesperadamente a mártires a los que poder idolatrar e identificarse. Si además estos aparecen con una leyenda fatal y un disco rock póstumo bajo sus brazos, el éxito puede estar mas que asegurado.
Y de ello trata la historia de Ian Curtis y de su banda, una historia cargada de desazón vital, tragedia y dramatismo, expresadas mediante un nuevo modo de entender la música popular, en el decadente trasfondo de la Manchester de finales de los setenta.
Todo empezó cuando en 1976, Bernard Sumner, Peter Hook y Terry Mason (su plaza de batería la acabaría ocupando Steve Morris) compañeros de instituto decidieron formar una banda a la que incorporarían a Curtis tras poner un anuncio. Al parecer, el día que se conocieron se encontraban todos ellos en la sala Electric Circus viendo un concierto de los Sex Pistols ante un público de poco mas de cuarenta personas entre las cuales se encontraban no solo su futuro mánager y mentor de la Factory Records (a la vez que lo sería de la famosa sala de baile “La Hacienda”) Tonny Wilson, sino futuras estrellas como Morrisey de los Smiths o el pelirrojo Mike Hucknall de los Simply Red, además de miembros de los Buzzcocks o de los Fall. Ese concierto ha sido catalogado por muchos como el inicio del post-punk.
En esos días Ian Curtis no era mas que un adolescente de apariencia normal, altamente interesado en el arte, la poesía y la música – de rockeros como Lou Reed, Jim Morrison, David Bowie, hasta los grupos electrónicos alemanes de nueva gestación como Neu, Fast o Kraftwerk -. Parecía el frontman idóneo: dotado de una grave voz y de una gran capacidad para escribir letras de canciones de contenido trágico, abandonaba toda su timidez cada vez que se subía a un escenario para abordarlo mediante histriónicos bailes inspirados en las convulsiones de la epilepsia que padecía y que tanto le traumatizaba en su día a día.
El grupo, nacido como “Stiff Kitens,” había cambiado su nombre por el de Joy Division, o División del Entretenimiento denominación referida a la sección de mujeres judías esclavas sexuales de los soldados nazis que aparecía en el libro de Karol Cielinsky “The House Of Dolls”, lo que junto a las vestimentas nacionalsocialistas de los mancunianos planteban la duda sobre si detrás de ello se escondían verdaderas convicciones o simplemente se trataba de una burda postura y actitud provocadora a la onda de sus tiempos.


Con “Closer” Joy Division grabaron su segundo larga duración de estudio tras el “Unknow Pleasures” de 1977. En el nuevo álbum, producido por Martin Hannet (quien justo después gravaría un single con U2), abandonaron el sonido enérgico de inspiración punk para adoptar nuevas sonoridades electrónicas. Para ello se suavizó la guitarra que empezó a explorar nuevos pasajes y distorsiones, lo que junto al teclado daba como resultado esos climas oscuros que se escuchan en las canciones. Por otro lado la melodía se dejó en manos del bajo, mientras que el ritmo de batería tomaba como referencia a los sintetizadores vanguardistas.
Y es precisamente al compás de un sensacional redoble tribal lo que primero se oye al poner el disco, en una estremecedora “Atrocity Exhibition” en la que Curtis vocea de modo agonizante “This Is The Way, Steeep Insiiide” como si nos estuviera invitando a adentrarnos en su mundo.
A pesar de que en “Closer” relajaron los tempos encontramos algunas piezas desatadas como la creciente y emocional “Colony”, la cambiante “Twenty For Tours” o “A Means To An End” con un bajo y una batería al compás que crean un ritmo pop muy utilizado diez años después. Estas son el contrapunto de otras mas lentas como la existencial “The Eternal” con un teclado mas clásico pero con ambientes sombríos de fondo. O la tenebrosa “Heart And Soul” en la que Curtis muestra un nuevo registro vocal mas templado y algo reverberado, cuando recita al son de la percusión de Morris, como si de un fantasma de ultratumba se tratara.
Aunque de todos mi corte preferido es “Isolation”, y no solo por la melodía del órgano con su ritmo contagioso, sino sobre todo porqué es en ella dónde Curtis alcanza mayor transparencia en sus sentimientos cantando a su madre, al sinsentido de la vida, al aislamiento, al miedo y al auto rechazo, y a cómo se evade a través de los placeres terrenales. Simplemente la encuentro espeluznante.
Otra que va a la zaga también es “Passover”, muy pegadiza pero a la vez transmite abatimiento.
Y que decir de “Decades” con el órgano y los sintetizadotes de protagonista, evocando a su admirado “Radio-Activity” de 1975. Su tonada es abrumadora lo que junto al grito desesperado de “Where Have You Been?” dan con el final perfecto para un disco tan deprimente y siniestro.
Con todo, nos encontramos en mayo de 1980, “Closer” ya se ha gravado pero aún no ha sido publicado, por entonces la banda tenía programada una gira en tierras norteamericanas con el objetivo de ganarse un mercado siempre tan complicado para los grupos británicos pero la tuvieron que cancelar cuando encontraron a Ian Curtis ahorcado en su domicilio, habiendo dejado una nota de suicidio a su esposa Deborah y al parecer después de escuchar The Idiot de Iggy Pop y visionar una película del desalentador cineasta alemán Werner Herzog. El disco finalmente apareció al mercado tras la fatalidad con una portada que ya estaba hecha y que podía verse como todo un presagio, pues se trataba de la foto de un mausoleo. Desgraciadamente la creciente enfermedad, los conflictos internos y el carácter depresivo e inestable del joven Ian de 23 años le abocaron a una precoz muerte que dejó huérfanos al resto de una banda que rápidamente sabría reinventarse con gran astucia en el nuevo proyecto de “New Order”, cuyos éxitos no tardaron en llegar con un himno generacional como "Blue Monday".
Con tan sólo dos discos publicados, algunos singles de éxito y poco mas de tres años de trayectoria, la fama de Joy Division fue creciendo como la espuma ayudado quizás por el morbo necrófilo de su fatal desenlace, y a partir de entonces pasaron a ser uno de los pilares del pop venidero de la década entrante, aún sin tener una elevada repercusión popular captaron la atención de minorías selectas que reconocieron su esencia y supieron continuar los caminos trazados por Ian y los suyos. Unos caminos que aún a día de hoy continúan sobreviviendo.

Por Àlex Guimerà

Isolation

In fear every day, every evening,
He calls her aloud from above,
Carefully watched for a reason,
Painstaking devotion and love,
Surrendered to self preservation,
From others who care for themselves.
A blindness that touches perfection,
But hurts just like anything else.
Isolation, isolation, isolation.
Mother I tried please believe me,
I'm doing the best that I can.
I'm ashamed of the things I've been put through,
I'm ashamed of the person I am.
Isolation, isolation, isolation.
But if you could just see the beauty,
These things I could never describe,
These pleasures a wayward distraction,
This is my one lucky prize.
Isolation, isolation, isolation...

viernes, 14 de enero de 2011

VIAJE A MEMPHIS (PARTE 2)



Después de la visita a Graceland cualquier visita se antojaba pequeña. Pero me equivocaba. Nuestro tercer día en Memphis se antojaba también espectacular: visitar el Mississippi, el Fed-Ex Forum donde juegan los Grizzlies, el BBKing Blues Club, la fábrica de Guitarras Gibson, el Rock’n’soul Museum, la Beale Street (o el nacimiento del rock’n’roll, blues, soul) y, sobre todo, los estudios de la Sun Records donde Elvis empezó su carrera musical y donde nació en rock’n’roll.

Lo mejor para descubrir la ciudad de Memphis en utilizar el trolley, que es un tranvía antiguo que recorre la ciudad. Desde el mismo pudimos comprobar, en primera línea, el famoso Mississippi. Grande y majestuoso.



Después de ver la ciudad de Memphis en el Trolley (aconsejable dado el alto índice de criminalidad de la ciudad), acto seguido nos dirigimos a Beale Street, donde nos tomamos un cafelito al son de la música que en la misma calle ya se escuchaba. Y lo primero que nos encontramos es con la Elvis Presley Plaza. Brutal. El problema fue que era temprano (eso de las 10 de la mañana) y no había casi nadie. Pero bueno, casi todas las tiendas estaban abiertas.



Y, sobre todo, allí estaba el BBKing Blues Club donde el mismísimo hace, a veces, su aparición.


A la posmediación de la calle, a la derecha se encuentra el soul museum, la fábrica de guitarras gibson y el Fed-Ex Forum.



Bonitas las visitas a estos dos primeros. Al Fed-Ex no pudimos acceder porque la temporada estaba finalizada y los Grizzlies museo de títulos no tiene (jeje). Pese a ello siempre serán mi equipo NBA (go memphis go). Aún así la tienda de merchandising está muy bien (y alguna camisetita cayó).


Pero bueno lo que más me emocionaba de la mañana tenía que llegar. Era visitar, nada más y nada menos que la Sun Records. Cerca de la hora de la primera visita guiada, nos dirigimos a la misma (a unos quince minutos andado desde Beale Street).

Y allí estábamos, delante de los estudios en los que un día un jovencito Elvis aparcó su camión para grabar un disco a su madre, y así regalárselo en su cumpleaños.

El acceso está absolutamente ambientado como museo. La entrada es un barecito donde te puedes tomar una coke escuchando música de la Sun de fondo, y con el merchandising oficial de la Sun Records (como no)

Una vez compramos las entradas, nos tomamos un refresco hasta que empezó la vista guiada.

Os recomiendo imperiosamente la visita a la Sun Records. Todavía guarda ese olor a naftalina antigua que la hace recordar los gloriosos 50’s americanos.

La misma tiene dos partes: una primera que engloba un museo con material, fotos, discos, máquinas de grabación, acetatos, todo ello comentado por la guía con ciertas sorpresas sonoras y visuales que hay que ver y sentir.

Y una segunda que consiste en visitar el estudio físico de la Sun, en el cual todavía se graban discos. Se conserva todo: la mesa en la que trabaja Marion Keisker, secretaria de Sam Philips; los instrumentos que se utilizaban, la sala de cante y la de grabación. Fantástico e inolvidable.



Tienes la sensación de que Elvis va a entrar por la puerta y se va a poner a grabar. Lo bueno es que te dejan hacer fotos de todo y hasta tocando los instrumentos. La guitarra incial de Johnny Cash, el piano de Jerry Lee Lewis, el Micro de Elvis,...



Yo, como no podía ser de otro modo, cogí el micro con el que el Rey cantó sus primeros temas en la Sun (una reproducción del original, eso es lo que dicen!!!).

Y como no podía acabar de otra forma, de cabeza al merchandising. Allí había de todo. Y compre de todo. Para mí y para amigos que comparten mi pasión. Visitar la Sun Records es algo fantástico e inolvidable.

Una vez acabamos la visita nos dimos cuenta (mi mujer y yo) que habíamos visitado las dos cunas de más importantes del rock’n’roll: Graceland y la Sun Records. Y eso no tenía precio. Pero el día no podía acabar ahí y lo fundimos a comer y escuchar buena música callejera en Beale Street. Lo demás, es privado. Jeje!!

Este viaje inolvidable siempre ha sido mi sueño. Por lo que no podría acabar el mismo sin darle las gracias a la persona que más quiero. Resulta ñoño. Si. Pero tener a tu lado a una persona que te entienda y que comparta tus gustos y tu pasión no tiene precio. Este reportaje va por ti. You’ll always on my mind.

by rocker3103

domingo, 2 de enero de 2011

GRANS DISCOS DEL 2010

Continuant amb el breu recull que vàrem iniciar l´ any passat per aquestes dates sobre els discos més destacats d´ aleshores, passem de nou a repassar els discos pop-rock que ens han semblat més destacables d´ aquest exercici finalitzat, intentant que siguin de bon gust pels pocs lectors que aquí ens reunim, tot i que de ben segur que trobareu a faltar discos o d´ altres que hi són no els hauríeu pas posat, doncs de criteris i gustos n´ hi ha tants com persones puguin haver. De totes maneres esperem que us pugui ser útil, o com a mínim, entretingut. Bon any 2011 a tots, per cert!




1.-THE ARCADE FIRE- Suburbs:
El tercer disc dels canadencs confirma que estem davant d´ una de les formacions del moment. Amb un directe potentíssim, han anat captant adeptes progressivament però sense que això els suposés una pèrdua de qualitat o caure en la repetició. Mostra d´ això és “Suburbs” en què els Arcade depuren la seva sonoritat i exploren nous camins, mantenint la frescor i la vitalitat amb la que ens tenien acostumats. Un disc rodó per tornar a creure en el pop.
Cançons Preferides: Half Light I, Wasted Hours, Sprawl II (Mountains Beyond Mountains).




2.- EELS- Tomorrow Morning:
Un cop ha arrasat el món editorial amb la seva particular autobiografia, Mr. E ha tornat més prolífic i inspirat que mai, amb una gira mundial i amb tres discos brillants: “Hombre Lobo” (2009), “End Times” i aquest darrer (ambdós de 2010). En “Tomorrow Morning” Mark Oliver Everett mostra el seu cantó més intimista en un llarg duració en que imperen les dolces melodies i la tràgica poesia.
Cançons preferides: What I Have To Offer, That´s Not Her Way, I Like The Way This Is Going.





3.- BEACH HOUSE- Teen Dream:
Havent publicat dos discos que van passar sense pena ni glòria els de Baltimore ens han deixar glaçats amb aquest recull de temes preciosistes regits per una acurada instrumentació i sota la carismàtica veu de Victoria Legrand. Melangia pop a dojo per recordar d´ aquest acabat 2010.
Cançons Preferides: Zebra, Used To Be, Norway.


4.- ROCKY ERICKSON WITH OKKERVIL RIVER- True Love Cast Out All Evil:
Un dels grups més en boga del nou country-rock rescaten a una vella llegenda dels 60 (líder dels imprescindibles 13enn Floor Elevators) que es mostra pletòric en un disc senzill i tendre que aporta per damunt de tot sinceritat. Erickson despulla la seva ànima en dotze emotives peces que transiten entre rock, folk, country i alguna pinzellada psicodèlica de denominació d´ origen. Meravellós.
Cançons Preferides: Goodbye Sweet Dreams, Bring Back The Past, Forever.


5.- THE NATIONAL- High Violet :
Greu veu, coros, arrenjaments treballats, pinzellades electròniques, melodies èpiques, foscor, emoció, autenticitat,... què més es pot demanar a un disc? I és que The National l´ han tornat a clavar des del seu darrer i aclamat treball The Boxer repetint fórmula inclús diria que millorant-la, el que fa que siguin més accessibles al gran públic amb el que ja és un dels grans discos pop de la dècada entrant.
Cançons preferides: Terrible Love, Afraid Of Everyone, Bloodbuzz Ohio.

6.- MGMT: Congratulations:
Després de l´ huracà mediàtic que va suposar l´ “Oracular Spectacular” (2008) el duet de Brooklyn van decidir abandonar el camí fàcil de l´ èxit per cercar noves vies i evitar caure en la repetició. Per això van canviar de costa i de productor amb un resultat més guitarrer i que evoca la psicodèlia seixantera californiana. Ara bé, val a dir que la influència Bowieniana encara hi és present. Bon disc d´una banda creixent.
Cançons Preferides: It´s Working, Song For Dan Treacy, Someone´s Missing.


7.- THE DRUMS- The Drums:
Des de els xiulets de “Let´s Go Surfin´” s´ intueix un disc pop fresc, desenfadat, trencador i demostrant que un Hype pot no ser previsible o repetitiu. A part d´ aquest disc l´ any passat ja van treure un bon EP (Summertime) . En tots ells trobem reminiscències dels Beach Boys, Zombies, Joy Division i Smiths, per mencionar-ne alguns. Un disc rodó que ho deixa tot a l´ aire havent d´ esperar i veure com evolucionen a la prova del segon disc, amb l´esperança que no es tracti d´ un altre bluff.
Cançons Preferides: Best Friend, Let´s Go Surfin, Forever And Ever Amen.




8.- TEENAGE FANCLUB: Shadows:
El títol no fa justícia a un treball ple de llum on els escocèssos no reinventen res sinó que tiren per dret amb la seva proposta de sempre: poderoses guitarres, harmonies vocals perfectament acoblades i una melodia arrodonida. Un grapat de bones cançons d´ una banda que sembla no tenir data de caducitat.
Cançons Preferides: Baby Lee, Dark Clouds, When I Still Have Thee.




9.- SOFT PACK- Soft Pack:
Amb un primer disc publicat sota el controvertit nom de “Muslims”, els de San Diego tornen amb aquest homònim disc power-pop de so directe i sense pretensions amb influències clares de bandes com Buzzckocks, Iggy Pop & The Stooges i inclosos els primers Strokes. No és que amb aquest àlbum inventin res de nou, però hem de reconèixer que la seva proposta és sincera i sobre tot sensacional.
Cançons Preferides: Answer To Yourself, Pull Out, More Or Less.



10.- THE BLACK KEYS-Brothers:
O com l´ Indie s´ apropa al Soul. Amb una carrera consolidada de quasi deu anys i cinc discs al mercat Dan Auerback i Patrick Carney, o el que és el mateix Black Keys, presenten aquest fabulós “Brothers” en que es vesteixen d´ etiqueta en 15 píndoles Soul –en ocasions són Blues- en què actualitzen i posen al dia el gènere. Un disc madur, elegant i ple de sensualitat que els allunya definitivament de les comparacions amb The White Stripes.
Cançons preferides: Everlasting Light, Sinister Kid, Unknow Brother.

Per Àlex Guimerà


BONUS TRACKS:



11.- SPOON- Transference:
Amb una carrera musical llarguíssima i envejable, Spoon, arriben al 2010 amb una feina potent, tot i que "Transference" és d'una producció més bruta, no tan neta com en alguns talls dels seus dos últims discs. Temes carregats de força com "Is love forever?" i "Got Nuffin" que alcen la seva veu com si estiguessin corejant una protesta davant d'una concentració. Magnífics!
Cançons preferides: 'Is love forever?', 'The mystery zone', 'Got Nuffin', i 'I saw the light'.

Per Jordi Boldú


12.- NADA SURF- If I Had A Hi-Fi:
Curiós títol per l'últim disc dels novaiorquesos Nada Surf. Un recull de versions arriscat que es resumeix en un àlbum brillant de temes dispars entre ells. Dotze versions de bandes com Depeche Mode, Spoon, Bill Fox, Mecromina, etc., que d'alguna forma els han inspirat. Fan d'aquest homenatge no tan sols una simple còpia de cançons sino una recreació d'ells mateixos. Sense mutilar cap èxit han sabut transmetre la seva sensibilitat i el seu segell com a grup.
Cançons preferides: 'You were so warm', 'Electrocution', 'Agony of Lafitte', 'Bright Side' i 'Enjoy the silence'.

Per Jordi Boldú



13.- BAND OF HORSES- Infinite Arms:
Majúscul! Un dels meus discos més esperats i he de dir que encoratjava cert temor, però ha estat una por fugaç després d'escoltar-lo. Com en d´ altres ocasions ens recrea moments màgics i còsmics amb cançons extraordinàries que amaguen alguna cosa. Repetiré que la sortida de Mat Brooke no ha posat a Bren Bridwell en cap situació complicada ja que ha sabut portar les regnes d'aquests colossals cavalls cap a camins superbs. Ha estat bo per a tots dos perquè s'han duplicat i podem gaudir també d'un altre gran grup com Grand Archives.
Cançons preferides: On my way back home, Compliments, Laredo, Evening Kitchen.

Per Jordi Boldú



Veure més a http://paralistillos.blogspot.com/







14.- TWO DOOR CINEMA CLUB- Tourist History:
Ritme, aquesta és la paraula que definiria el treball d'aquests "nens", ho notem des de la primera cançó de l´ àlbum fins a la última. En directe encara guanyen més i fan que el públic s' entregui des de les primeres notes i no pari de saltar durant tot el concert. Hi trobarem dues cançons realment genials com poden ser "Undercover Martin" i "Something Good Can Work".

Per Francesc Arbonés.



ALTRES DISCOS RECOMANATS:



15.- Midlake- The Courage Of Others.
16.- The Coral – Butterfly House.
17.- Edwyn Collins- Losing Sleep.
18.- The Morning Benders- Big Echo.
19.- Elton John /Leon Russell – The Union.
20.-John Grant- Queen Of Dennmark.
21.- Here We Go Magic- Pigeons.
22.- Best Coast- Crazy For You.
23.- Surfer Blood- Astro Coast.
24.- Belle And Sebastian- Write About Love.
25.- Woods- At Echo Lake.