Els fans del millor pop teníem encara ben recent el pas de Morrissey pe la península i les bones sensacions que va deixar en l’àmbit musical, deixant de banda el desplante als seguidors valencians que tanta polèmica va generar. Just després van arribar a les nostres sales un dels seus hereus naturals en el lideratge del pop britànic: els londinencs Suede.
Sabíem que en el seu concert de Madrid, Brett Anderson havia acabat molt just de veu. Tot i així, havien tirat endavant un setlist de 20 cançons, repassant els seus dos últims treballs juntament amb els seus èxits més destacats. Per al concert de València, van reduir el repertori a 17 temes, centrats en hits dels seus quatre primers àlbums, amb la inclusió de dues peces del recent “Antidepressants”.
Amb aquests dubtes encaràvem la primera de les dues visites de la banda a Barcelona aquest any —la segona tindrà lloc el 9 de juliol en el marc del Festival Cruïlla—. Així doncs, si tens la veu tocada i no pots oferir un concert complet, què fas? El cancel·les per recuperar-te i continuar la gira? Ells no són “Mozz”. L’ajornes? Complicat, amb una gira europea apretadíssima. El que finalment va passar el dia 25 és que vam assistir a una de les millors remuntades musicals —permeteu el símil esportiu— que un és capaç de recordar. Perquè Brett i els seus (en realitat, Brett al capdavant) van agafar el toro per les banyes i van oferir un concert memorable, dels que perduren durant molt de temps.
Des de les inicials “Turn Off Your Brain and Yell” i “Antidepressants”, el directe va estar carregat d’energia pura, entusiasme sincer i una vitalitat desbordant. Aquestes van ser, precisament, les grans virtuts del xou. Passarà temps fins que torni a assistir a un concert amb una intensitat semblant. El nivell de professionalitat, la entrega personal, la humilitat i el respecte al públic mostrats per Brett, units a la seva capacitat per mobilitzar i encendre l’audiència, són difícils de trobar. Després de llegir aquest últim any els seus llibres "Mañanas negras como el carbón" i "Tardes de persianas bajadas", on el cantant es despulla emocionalment, la seva actuació va aconseguir robar-me el cor encara més, si és possible.
Però anem al gra: a banda de Brett, el baixista Mat Osman, el bateria Simon Gilbert, el guitarrista Richard Oakes i el teclista Neil Codling fa que toquen junts des del 1996. I es nota, perquè el poder i la coordinació musical freguen l’excel·lència, des de la contundent base rítmica fins als solos electrizants de Richard o els teclats portentosos de Neil.
Ben aviat es van deixar sentir clàssics com “Trash”, que va fer saltar els dos mil espectadors que omplien la sala Razzmatazz (amb entrades exhaurides poc després de sortir a la venda), galvanitzats per un frontman que no deixava d’incitar el públic: saltava, ballava, llançava el micròfon enlaire o s’enfilava als amplificadors. Amb aquesta actitud va mantenir el pols durant tot el concert, demanant ajuda al públic mentre la veu li fallava i baixant fins a quatre vegades per cantar entre mòbils i braços alçats; recursos perfectes per sostenir l’efervescència del bolo.
Així van anar caient “Animal Nitrate”, mentre agitava el cable del micro com si fos un fuet; “Filmstar”, corejada amb fervor; una explosiva “Can’t Get Enough”; o la inesperada balada “Europe Is Our Playground”, single de "Sci-Fi Lullabies" (1998), aquell doble recopilatori de cares B publicat després de l’èxit de “Coming Up”, que demostrava l’enorme capacitat de la banda per compondre grans cançons. El mateix que han tornat a evidenciar en els seus recents i sorprenents àlbums "Antidepressants" (2025) i "Autofiction" (2022), amb temes com la potent “Personality Disorder”, l’emotiva “She Still Leads Me On” —dedicada a la mare del cantant— o la preciosa “June Rain”.
Per a la recta final, una cascada d’èxits: la melòdica “Everything Will Flow”, les primerenques “So Young” (amb el seu mític “let’s chase the dragooon”) i “Metal Mickey”, abans de tancar amb l’himne “Beautiful Ones”, que vam cantar a pocs metres del vocalista, de nou perdut entre la multitud. En els bisos, “Saturday Night” va posar el punt final, diluint-se entre les veus d’un públic que va empènyer el cantant a tancar el concert a dalt de tot.
Per Àlex Guimerà
Publicado en castellano en https://www.elgiradiscos.com/2026/03/suede-la-gran-remontada.html
Feia més de vint anys que no anava a La Paloma, la mítica sala de concerts i ball situada en ple barri del Raval de Barcelona. Fundada el 1903 (va tancar el 2007 i va reobrir fa tot just tres anys), té l’etiqueta de ser la discoteca més antiga d’Europa. És una cosa que es pot comprovar mirant les seves parets i làmpades, trepitjant el seu terra i respirant aquell entorn bucòlic en què a un li ve al cap allò que “temps passats sempre van ser millors”. Però som a l’any 2026 i, malgrat que són temps difícils per al món, encara ens queda aquest refugi inexpugnable que és la cultura.
La cita en qüestió era la visita de la gran Suzanne Vega, que venia a presentar el seu darrer disc de l’any passat, “Flying With Angels”, i a repassar el seu cançoner clàssic. Un pla immillorable per als amants de la millor cançó d’autor. Ara té 66 anys, però tots la recordem quan ho va petar amb el seu segon àlbum “Solitude Standing” (1987) amb només 28 anys, reviscolant la tradició dels anys seixanta i setanta dels cantautors en una època en què les estrelles del pop (Madonna, Prince o Michael Jackson) dominaven el panorama. Ella proposava un pop-folk carregat de poesia, melodies dolces i melangia. Van arribar els Grammy, la fama i les gires per tot el món, però mai no va deixar de ser fidel a si mateixa, als seus orígens i al seu art. Han passat els anys i la seva carrera ens ha regalat coherència i grans moments, i afortunadament la tenim en plena forma i capaç de continuar creant grans cançons.
Això ho sabia el públic de mitjana edat que omplia la sala per veure la diva novaiorquesa en plena acció. I la veritat és que no va decebre gens ni mica. Amb un format arriscat en què només s’acompanya del guitarrista irlandès Gerry Leonard —ull, que aquest també ha tocat amb Laurie Anderson i Rufus Wainwright, però sobretot té el mèrit de ser el guitarrista de referència de David Bowie en la seva última etapa— i puntualment de la jove violoncel·lista Stephanie Winters, el directe va funcionar molt bé i va crear un ambient que ens va transportar a una sala del mateix Greenwich Village.
Amb una entrada en què es va posar el barret de copa, la cantant i el seu escuder van abordar “Marlene On The Wall” del seu debut homònim, a la qual van seguir altres com l’experimental “99.9F°”, la preciosa balada “Gypsy” dedicada al seu primer amor d’estiu o aquella oda al pacifisme que és “The Queen And The Soldier”; peces llunyanes i clàssiques presentades de bon començament perquè “tot el públic es tragués l’ansietat abans de tocar les noves”. Unes noves que finalment van aparèixer: la peça que dona títol al seu darrer disc, que tracta sobre aquells àngels que ens ajuden i ens empenyen a tenir coratge davant les adversitats, i aquest mig temps titulat “Speaker’s Corner”, que defensa el dret a expressar-se i la diversitat, en uns temps difícils com els que vivim amb el dictatorial Donald Trump, a qui va voler retreure entre el fervor de l’audiència.
La gala va continuar elegant i misteriosa, amb Suzanne vestida amb un vestit jaqueta i una camisa de topos i alternant la seva guitarra acústica. Al seu costat, Gerry, amb el seu floc vermell i el seu look new wave, abordava la guitarra elèctrica amb grans solos i omplia els espais com si darrere hi hagués una banda. També la jove Steph, amb un estil molt vuitanter a l’estil Cindy Lauper, donava lliçons de violoncel.
Un va observar que el plantejament del concert es repartia entre una part inicial més íntima i, per dir-ho d’alguna manera, acústica, i una altra part central i final més aguerrida i rockera, potser electrizant. Entremig, uns parlaments de la diva que van donar aquell format de storyteller tan propi de la vida cultural alternativa de la Gran Poma. Amb molts moments defensant-se en castellà —ens va recordar que la va criar una àvia de Puerto Rico i que per això parla l’idioma—, va narrar les seves aventures adolescents, amoríos, la seva relació amb la música de Leonard Cohen, la seva amistat amb Lou Reed i la seva trobada i conversa amb el seu ídol Bob Dylan quan li va fer de telonera. La calma que desprenia, la proximitat i el sentit de l’humor omnipresent van fer de la vetllada un entorn màgic i especial.
Però tot el que és bo s’acaba, cosa que vam notar quan ens va regalar la sensacional “Luka” amb un primer vers cantat en castellà o quan van sonar els sàmplers de la famosíssima “Tom’s Diner”. Van ser el tancament abans del doble bis, en què es va atrevir amb una versió d’aquell retrat dels baixos fons del seu Nova York, “Walk On The Wild Side”, i quan va voler que sonés soroll a l’escenari amb “Blood Makes Noise”. El segon bis inicialment havia de ser una sola cançó, però per insistència dels fans va afegir una memorable “In Liverpool”; el tancament no podia ser cap altre que “Rosemary” (romaní en anglès), composta en terres granadines, amb la qual busca deixar-nos l’aroma i el record d’un concert un cop apagades les llums. Màgic!
A menudo sin quererlo, personas anónimas acaban alcanzando la popularidad sin quererlo. Son los casos de personas que cuya personalidad o belleza han sido vistos como especiales en ojos de creadores. Para celebrar el Día Internacional de la Mujer qué mejor modo que hacer un homenaje a mujeres que desde el anonimato fueron musas de creadores y que han permanecido en canciones para la posteridad, aunque para ello hayan tenido que pagar un precio por el dolor y el sufrimiento. Son auténticas mujeres heroicas que han tenido que luchar en sus vidas de forma admirable. Allí va algunos ejemplos.
Marianne Ihlen: "SO LONG, MARIANNE" - LEONARD COHEN:
.jpg)
Com de gratificant és la sensació de poder veure un dels teus herois musicals al teu poble (ara ciutat) natal. De fet, fa uns anys (el 13 de gener de 2007, segons indica l’entrada que conservo) ja l’havia vist a l’Auditori de Sant Cugat en un homenatge a Leonard Cohen que ens va portar noms de la talla de Suzanne Vega, Jackson Browne o el mateix John Cale. I entre ells, una dupla enèrgica formada per Eliott Murphy i Olivier Durand va abordar “Diamonds in the Mine”. En aquella època el cantautor de Long Island ja es trobava en aquell segon acte de la seva vida que tan brillantment va reflectir Jorge Arenillas en el seu documental de 2015 “The Second Act of Elliott Murphy”. Un segon acte en què ha sabut reinventar-se, formar una família i envoltar-se de músics interessants per desplegar allò que millor sap fer (amb perdó de la seva faceta d’escriptor): fer música.
Han passat gairebé 20 anys des de llavors i Elliott gaudeix de bona salut i continua establert a París, cosa que ens permet poder gaudir dels seus directes amb certa regularitat al nostre país i en poblacions i sales impensables. Com aquella meravella anomenada “El Siglo”, adornada amb milers de llibres a les seves parets. No se m’acut un entorn millor per gaudir d’un bon concert.
Puntuals a les vuit i amb l’aforament ple a vessar, el roquer septuagenari apareixia davant nostre junt amb el seu inseparable Olivier, el percussionista Alan Fatras i la violinista Melissa Cox. Una formació que és una extensió de la fórmula que tan bé li ha funcionat al llarg dels últims anys. Al duet de guitarres amb el seu amic francès s’hi afegeixen una percussió de caixa, tambor i plats i un violí, per oferir novament aquelles guitarres perfectament compactes juntament amb uns suports instrumentals molt encertats, cosa que dona un so que recorda la fórmula “Unplugged” que tants èxits va donar a la MTV fa unes dècades.
Amb un inici a càrrec de la clàssica “Last Of The Rock Stars” del seu debut “Aquashow” (1973), tocada només amb les guitarres i de manera calmada, van començar gairebé dues hores d’espectacle, bones cançons i simpatia d’uns músics plens d’humilitat i elegància. Cal tenir en compte que la gira, que passarà per diferents ciutats espanyoles, té com a excusa la promoció del seu últim àlbum “Infinity”, de l’any passat, per la qual cosa van sonar temes nous com “Granny Takes A Trip”, “Baby Boomers Lament” o aquella “The Miracle Zone” que no és al disc sinó en un EP acabat d’estrenar i que dona títol al tour.
Però el primer gran moment de la nit va arribar amb els ritmes de “Green River”, que van encendre tots els assistents; després vindrien altres grans moments com la cabaretera “Deco Dance” d’aquell discàs que és “Night Lights” (1976) o la “dylaniana” “Destiny”. Grans moments en què no van faltar els trepidants cops d’Alan (colpejant la caixa i els plats amb les mans), els pizzicati i els rasgueigs del violí de Melissa, i sobretot els solos del virtuós Olivier amb aquella guitarra acústica amb la qual omple els concerts de manera tan poderosa.
Per la seva banda, Eliott no va deixar de capitanejar el xou amb un somriure que no va deixar de lluir, la seva veu encara fresca (especialment en els tons greus) i els seus ritmes a la guitarra. Fins i tot va tenir temps de comentar-nos que “era avi”, va bromejar amb l’edat del públic i ens va explicar quan la seva mare Josephine va parlar per telèfon amb el seu ídol Lou Reed (a qui va dedicar una cançó) explicant-li que ell n’era un gran fan, a la qual cosa el mateix Lou va respondre: “que no ho és tothom?”. Una supèrbia del desaparegut roquer que és clar que Eliott no té, ja que es nota que busca la proximitat amb els seus seguidors tant quan és damunt de l’escenari com quan està pacientment signant discos al lloc de marxandatge.
És aquesta amabilitat de la qual fa una sana apologia a la formidable “A Touch Of Kindness”, que va tocar a la recta final, amb aquella melodia de guitarra tan hipnòtica i amb un desenvolupament final que ens va portar cap als esperats bisos. Just abans ens havia delectat amb una de les seves millors peces de sempre, “You Never Know What You’re in For”, aquell retrat dels carrers bruts de Nova York que va començar de manera pausada per acabar amb la banda a tot gas. I què dir d’aquella poètica “On Elvis Presley’s Birthday”, cantada amb el vestit de rapsode.
Després dels aplaudiments, Eliott ens va oferir una versió lànguida de “Just Story From America”, per a la qual va recordar que el Gran Somni Americà per a ell es va convertir en el Gran Malson Americà als anys setanta. La va seguir la magnífica i enganxosa “Come On Louann”, amb tothom allà corejant a ple pulmó, i ja que estava llançat i s’ho estava passant d’allò més bé, van arribar dos clàssics més del seu cançoner com a regal: “Drive All Night”, amb el violí fent les funcions del teclat, i una “Rock Ballad” el tornada de la qual va arribar una mica desdibuixada. Magnífic colofó d’un concert que ens va portar a casa tot allò que més estimem de la música, de la mà d’un tipus únic en la seva espècie.
Per Àlex Guimerà
Publicat en castellà a https://www.elgiradiscos.com/2026/02/elliott-murphy-band-el-rapsoda-amable.html
Sempre que hi ha una gira d’un músic o banda internacional pel nostre país que m’interessa, em costa molt estar desconnectat de les xarxes socials per evitar caure en el perill de l’spoiler i, sobretot, per evitar arribar al concert condicionat. Tot passa per no llegir les cròniques dels concerts de les altres ciutats, tot i que em resulten inevitables les valoracions d’alguns contactes meus que ja han pogut gaudir del directe esperat. Just això va ser el que em va passar amb la gira espanyola de Jeff Tweedy, que va finalitzar a Barcelona el passat dijous 12 de febrer, a la qual vaig arribar després de llegir múltiples elogis dels seus concerts a la Corunya, Sant Sebastià i Madrid, cosa que no vaig voler que predeterminés la meva assistència a la cita de presentació del seu sorprenent triple àlbum “Twilight Override” a la Sala Paral·lel 62 de Barcelona.
Encara amb el record recent del concert de juny de l’any passat de Wilco al Poble Espanyol, en què Tweedy va capitanejar la seva llegendària banda per desplegar els seus grans èxits i demostrar el seu poder instrumental, en aquesta ocasió la presència del músic de Chicago era en sala i amb una formació d’acompanyament que inclou els seus fills Spencer Tweedy (bateria) i Sammy Tweedy (veus, teclats i sintetitzadors), juntament amb tres noms de la nova escena de Chicago com són Sima Cunningham (baix i veus), Macie Stewart (violí i veus) i Liam Kazar (guitarra), cinc vintanyers amb molt talent i professionalitat als quals Jeff anomena els seus “nois”, i als quals, vist el resultat, dirigeix a la perfecció deixant-los els seus propis espais de desenvolupament.
Però abans de tot vam poder gaudir d’un breu set a càrrec de la mateixa Sima Cunningham, qui sola amb la guitarra elèctrica a la mà va desplegar la seva imponent veu per exhibir les cançons del que és fins ara el seu únic treball, “High Roller” (2024), evocant cert magnetisme propi de noms com Jeff Buckley o Laura Nyro. Temes com “Nothing” van omplir la sala sense cap suport, a excepció del moment en què va compartir escenari amb la seva companya Macie en un bonic joc de veus i guitarres.
.jpeg)
Interessant aperitiu del que veuríem durant les dues hores següents: fins a vint-i-cinc cançons a càrrec d’un sextet que es va mostrar compacte i plusquamperfecte, donant la sensació de ser una banda que fa anys que toquen junts, quan la realitat ens revela que és la banda del projecte personal de Jeff. Un projecte, per cert, que està creixent moltíssim fins al punt que l’any passat va eclipsar la seva formació de referència. I és que el triple disc “Twilight Override” i les seves 30 cançons porten de tot i bo, aprofundint en un univers sonor personal que el líder de Wilco ens ha anat regalant al llarg dels anys i que continua sorprenent-nos i atrapant-nos encara avui.
Aquest va ser precisament l’eix d’un concert que, igual que el de Madrid, es va centrar en el seu últim treball i en les seves cançons en solitari, a diferència dels concerts de Donosti i la Corunya, en què va aparèixer sol sense banda i en què majoritàriament va desplegar els seus èxits amb Wilco, amb presència dels seus altres projectes. Però, a dir veritat, va donar igual que la banda no interpretés els èxits de la que és sens dubte una de les millors formacions dels darrers trenta anys, perquè amb les noves peces el concert va enlairar-se molt amunt.
.jpeg)
Amb un inici a càrrec de quatre temes que coincideixen amb els quatre primers del nou àlbum, el concert ens va endinsar de ple en aquella intimitat que aconsegueix evadir-nos de tota realitat. Parlem de la delicada i mística “One Tinny Flower”, dels cors meravellosos de “Caught Up In The Past”, de la taciturna “Parking Lot” i d’aquell mig temps country tan fenomenal anomenat “Forever Never Ends”. Altres del “TO” que van sonar van ser “Stray Cats In Spain”, segons Jeff basada en un fet real, o la reivindicativa “Feel Free”. Preciosa em va semblar l’acústica “Having Been Is No Way To Be”, del disc “Warm” (2018), del qual, si no fallen els meus càlculs, va ser l’única que va sonar. Del seu anterior “Love Is The King” (2020) es van deixar veure la folkie que dona títol al disc i la popie “Gwendolyn”, amb aquella guitarra rítmica tan enlluernadora.
.jpeg)
Tot plegat ens va fer transitar de moments vibrants amb solos de guitarra del frontman cap a instants més eteris o fràgils en què els instruments ens portaven enlaire, o altres en què les descàrregues electrificants van resultar autèntiques bogeries. Són les pujades i baixades d’aquest univers de cançons que aquest tipus de 58 anys no deixa mai de compondre. Com aquell divertit homenatge a un dels grans genis del rock de tots els temps titulat “Lou Reed was My Babysitter”, el tornada del qual diu “rock 'n' roll is dead, but the dead don't die”, acompanyat d’uns udols que van ser el clímax final del set abans d’uns bisos que ens van portar Tweedy sol amb la guitarra per abordar la mateixa “Twilight Override” i una sorprenent “Spanish Bombs”, dels Clash, que va ser la versió que va tocar en aquest concert.
.jpeg)
Molts recordaran el passat 12 de febrer com la jornada de les restriccions de mobilitat a Catalunya davant l’amenaça de forts vents; el dia en què els nens no van anar a l’escola, en què moltes empreses van imposar el teletreball i en què la ventada va deixar arbres caiguts, semàfors arrencats i milers de desperfectes. Jo, en canvi, el recordaré com la nit en què aquest geni arribat de la “Windy City” va desfermar a Barcelona un altre vendaval ben diferent: un carregat d’emocions, electricitat, sensibilitat i passió. Colossal.
Per Àlex Guimerà
Publicat en castellà a https://www.elgiradiscos.com/2026/02/un-vendaval-llamado-jeff-tweedy.html
.jpeg)
Bona entrada d' any a tothom! Aquest 2025 ha estat un bon any en quan a discos i també en quan a discos dels seniors o d' aquells que es troben en edat d' estar jubilats. Vells rockers que passen de la retirada i ens demostren que l' experiència és un grau aportant saviesa en uns treballs que sonen de meravella. Us passem els que més ens han agradat.
VAN MORRISON- Remembering Now:
SOUL - Podíem esperar-nos un disc nou del Lleó de Belfast per aquest 2025, de fet ens té mal acostumats a treure pràcticament un disc per any. Però, ens podíem esperar que el nou treball fos tant bo? Inspirat especialment, aquest "Remembering Now" ens du el millor soul celta de l' Irlandès, amb una secció de vents impecable, uns ritmes hipnòtics i passió a cada nota. Sembla mentida que als 80 anys (els va complir a l' agost) l' autor de "Moondance" no només segueixi de gira si no que tingui encara energia i capacitat per regalar-nos moments musicals tan memorables. No us el perdeu.
Cançons preferides: Down To Joy, Cutting Corners, Once In A Life Feelings,...
RINGO STARR- Look Up:
COUNTRY - Que un Beatle publiqui discos sempre és una gran noticia, però que en Ringo torni als LPs després d' encadenar 5 EPs n' és doble noticia. Doncs els Eps se' ns feien curts ja que el baterista encara es troba lúcid i a segueix rodejant-se de talent com sempre ha fet. Per aquest 2025 un disc matiner (del 10 de gener) on arriba acompanyat de joves cantautors com Molly Tuttle, Billy Strings o les fabuloses Larkin Poe. Onze noves peces de bon country rock (d' aquí el barret a la portada) que sorprendran als qui encara es pensen que en Ringo era el comparsa dels Fab Four i que poc pot oferir. Fabulós!
Cançons preferides: Time On My Hands, I Live For Your Love, Thankful.
NEIL YOUNG: Oceanside, Countryside:
ROCK - Neil Young va tenir una dècada de producció impressionant als anys 70, amb àlbums llegendaris com After The Gold Rush i Harvest, entre altres. A més, va gravar diversos discos que mai van veure la llum, com Oceanside Countryside, enregistrat el 1977, però que es va quedar inèdit fins fa poc. Aquest disc sorgeix com a recopilació de cançons acústiques de Florida i Nashville, amb temes com "Sail Away" i "Pocahontas". Tot i que algunes d'aquestes cançons van ser utilitzades en altres àlbums, el projecte original s' ha publicat de forma independent.
Cançons preferides: Human Highway, Sail Away, Pocahontas.
