DISCOS DE 2026: KULA SHAKER - Wormslayer:

Situados en esa maravillosa “segunda división” del Brit Pop que injustamente no tuvo el éxito masivo que merecía, encontramos a nombres como The Auteurs, Gene, Boo Radleys o incluso otros algo más reconocidos como Ocean Colour Scene, Supergrass y nuestros protagonistas, Kula Shaker. En el caso de estos últimos siempre he pensado que si a los Oasis los comparaban con los Beatles, ellos aún merecían más dicha comparación ya que su propuesta pasaba por conectar el rock de los sesenta con la instrumentación y el espíritu hindú que trajo el bueno de George Harrison a la legendaria formación.

Con un imponente debut “K” cargado de sitars y una maravillosa y vibrante versión de “Hush” de los Depp Purple, la banda me dejó flipado allá en 1996. Sin embargo la formación no pudo gozar de las inercias del movimiento britpopero ya que cuando comenzaron a despuntar éste se encontraba en su recta final y solo les dio tiempo de publicar un “Peasants, Pigs & Astronauts” en 1999 antes de separarse. Si bien su líder Chrispian Mills formó ese artefacto tan formidable que eran The Jeevas, Kula Shaker volvieron a reunirse en 2007 y desde entonces han seguido publicando álbumes, girando y, sobre todo, siendo fieles a sus principios musicales. Aunque no fue hasta el anterior álbum de 2023, “Natural Magick”, cuando la formación clásica volvió reunir al teclista Jay Darlington, y eso es algo que, a mi modo de ver, se nota en positivo, pues las dos últimas entregas son lo mejor de la banda desde los dos álbumes de los noventa.

                                      

Es en este punto donde se sitúa este flamante “Wormslayer”, un álbum que profundiza en ese universo psicodélico, místico y atemporal que forma parte del ADN de los británicos y que nos trae la edad de oro del rock al nuevo milenio. De nuevo el arte de la portada es una de las señas de identidad de la banda, con referencias a la televisión de los años setenta y, cómo no, a la India. En el interior del libreto encontramos ilustraciones que remiten a un universo muy cercano al de Tolkien, reforzando ese aire fantástico y psicodélico que envuelve todo el proyecto.

Pero vayamos a la música, ya que solo poner la aguja nos encontramos con “Lucky Number”, el single más evidente del álbum: una canción festiva y pegadiza, construida para quedarse con la primera escucha. En “Good Money” aparecen ecos claros de “Lucy in the Sky with Diamonds”, con un aroma psicodélico muy marcado. La letra funciona como una sátira sobre el estrellato y la obsesión por la riqueza. “Charge of the Light Brigades” llega con un ritmo irresistible y un estribillo especialmente efectivo, de esos que invitan a corearlo mientras que con “Little Darling” bajan ligeramente las revoluciones con una pieza más sosegada, de producción pulcra y atmósfera ensoñadora.

                                 

Memorable es “Broke As Folk”, que se sostiene sobre una línea de bajo y unos teclados que parecen robados directamente de “Light My Fire” de The Doors. El estribillo estalla en color y armonías. Pura magia sixties. Cierra la cara "A" “Be Merciful” que nos mete de lleno en ambientes de la India: la bonita pieza desnuda e íntima, adornada con delicados punteos de guitarra, poco a poco, desemboca en una auténtica tormenta sónica.

La cara "B" arranca con la fábula del niño "Shaunie", en la que escuchamos unos coros que me recuerdan a los Who más armoniosos; la sigue "The Winged Boy", de lucida guitarra y que es pura psicodelia moderna para emparejarles con bandas como Temples o Tame Impala. Mas desenfadada es la desnuda "Day For Night", con Mills que parece que cante para el "White Album". Con el corte titular los Kula nos introducen en sus ritos, con un desarrollo instrumental que es una auténtica ceremonia rockera. El paquete se cierra con las reflexiones existencialistas de una "Dust Beneath Our Feet" que llega a sonar sunshine pop.

De nuevo Kula Shaker no se complica y continúa explorando su fórmula musical, sin dejar atrás la espiritualidad, los símbolos y el misticismo oriental con reflexiones sobre la vida terrenal. En esta ocasión, su propuesta funciona muy bien, quizás gracias a la madurez y a la experiencia de sus miembros, con este "Wormslayer" que, si bien no inventa nada, resulta del todo disfrutable. Esto es lo que significa tener personalidad y mantenerse fiel a los propios principios hasta el final.

Por Àlex Guimerà

Publicado en https://www.elgiradiscos.com/2026/03/kula-shaker-wormslayer.html

PREMIOS OSCARS Y ROCK:

Los Premios Oscar son seguramente los premios cinematográficos más famosos y prestigiosos del mundo. Infinitas historias han sucedido tras su alfombra roja a lo largo de los tiempos. Grandes directores, actores icónicos, personajes ilustres, escritores, artistas, políticos,... muchos han pasado (y protagonizado) sus galas y enormes películas han sido premiadas y reconocidas. ¿Pero cuál ha sido el papel del rock en dichos premios y galas?

Pues, lo ha tenido, aunque de modo indirecto y quizás algo residual, grandes nombres han pasado por sus galas, pues la música es uno de los elementos o una de las patas que sostiene el séptimo arte, y las bandas sonoras y canciones han tenido sus premios y momentos de protagonismo.  Y ello cuando osados directores han encomendado la parte musical a determinados rockeros o estrellas del rock. Si bien les ha ido costando su entrada, con el tiempo han ido entrando en la carrera por la estatuilla de oro.

Uno de los grandes nombres de los premios Oscar en el apartado musical es sin duda uno de los mejores compositores de nuestros días, hablamos de Randy Newman, capaz de aunar melodía y letra como nadie, y poseedor de una carrera prolífica e inigualable. No en vano, directores de renombre o producciones titánicas le han requerido para sus películas, siendo nominado hasta 22 veces. Si bien únicamente ha logrado dos estatuillas, fuera quedaron canciones como  la icónica "You' ve Got A Friend On Me" de Toy Story (1996), ganando por la misma saga de películas de animación en su tercera entrega por la canción "We Belong Together" en 2011. Antes, en el año 2002, se había estrenado por "I Did'nt Have You" de Monsters Inc". 

Otro compositor que podemos catalogar en el mundo del rock o de la música popular del siglo pasado es el bueno de Burt Bacharach, lo que queda confirmado con la gente con quien ha trabajado: Elvis Csotello, Tom Jones, Dusty Springfield, Rod Stewart o Stevie Wonder. Por no hablar la de rockeros que han versionado sus temas, para lo cual no nos quedaría espacio si los nombráramos. Al igual que Randy, era un creador de canciones muy ingenioso, lo que  llamó la atención de muchos directores para los que ha trabajado y consiguió muchos reconocimientos y premios. A destacar el Oscar que recibió en 1996 por la canción "Raindrops Keep Fallin' on My Head" de la película "'Dos hombres y un destino", por la que se llevó también el premio a la Banda Sonora Original (luego repetiría en 1981 junto a Chris Cross con "Arthur Theme").

Justo un año después, en 1970, el premio al Oscar a la mejor Banda Sonora Original Coreada (el premio a la mejor BSO fue ese año para "Love Story") fue a parar, para nada más y nada menos los Beatles por las canciones del documental "Let It Be" estrenado aquel año. El cuarteto se había separado, pero su éxito alcanzó la élite cinematográfica con dicho premio que recogió Quincy Jones ya que ningún Beatle se pasó por la gala.

Un año después el gran Isaac Hayes de la Stax ganaría el premio a la mejor canción por "Theme For Shaft" de la película policíaca racializada "Shaft". Una maravilla de canción y banda sonora del genio de Tenesse que revolucionó el sonido de la black music.

En los años siguientes tenemos también otros premios Oscar para la música pop para la mejor canción: "Last Dance" de 1978 que cantó Donna Summer, los dos Oscars de Barbara Streisand en 1973 y en 1978, la canción "Up Where We Belong" que Jack Nitzche compuso para que cantara Joe Cooker para la BSO de "Oficial y Caballero" (1982).

Pero no fue hasta 1984 que un ilustre de la música popular recogiera un premio a la mejor Canción Original cuando Stevie Wonder lo hizo con la popular "I Just Call To Say I Love You" de la Banda Sonora Original de  "La Mujer de Rojo". Justo un año después hubo doblete. Por un lado Prince ganó el premio con la famosísima  BSO "Purple Rain" y por otro lado Lionel Ritchie se hizo con el premio a la Mejor canción con "Say You , Say Me" de la película "White Nights". . Eran los ochenta y las cosas estaban cambiando, lo que queda demostrado con el Oscar que David Byrne de los Talkin Heads ganó en 1987 a la Mejor Banda Sonora Original de la película“ El último emperador ”, junto con Ryuichi Sakamoto y Cong Su.

Años más tarde, Bruce Springsteen lo clavaría con su "Streets of Philadelphia" canción que compuso para la película dramática sobre el SIDA "Philadelphia" y para la que logró la estatuilla en 1993. Le siguió el año siguiente Elton John con "Can you feel the love tonight?" canción de la película de animación de Disney  "El Rey León, 1994".  El pianista repetiría en 2020 con "I’m Gonna Love Me Again" que compuso para su propio biopic musical "Rocketman".

Otro ilustre galardonado con un Oscar a la mejor canción fue Phill Collins  en el año 2.000 con "You'll be in my heart" de la película de Disney de dibujos animados "Tarzán".

Aunque nos quedamos con la canción de Bob Dylan "Things Have Changed" que escribió para la película  (Wonder Boys, 2001).

Actualmente ya es habitual que artistas de la música popular ganen premios, como John Legend, Adele, Sam Smith o Lady Gaga, sin duda nos quedamos con las canciones que hemos ido recordando que muestran que el rock y el cine son géneros que maridan a las mil maravillas. 

MUSAS DEL ROCK. GRANDES MUJERES QUE INSPIRARON GRANDES CANCIONES (III) :

A menudo sin quererlo, personas anónimas acaban alcanzando la popularidad sin quererlo. Son los casos de personas que cuya personalidad o belleza han sido vistos como especiales en ojos de creadores.  Para celebrar el Día Internacional de la Mujer qué mejor modo que hacer un homenaje a mujeres que desde el anonimato fueron musas de creadores y que han permanecido en canciones para la posteridad, aunque para ello hayan tenido que pagar un precio por el dolor y el sufrimiento. Son auténticas mujeres heroicas que han tenido que luchar en sus vidas de forma admirable. Allí va algunos ejemplos.

Donna Ludwig: "DONNA"- RITCHIE VALENS:

Ritchie Valens (Ricardo Valenzuela) falleció en el accidente de avión en Iowa de 3 de febrero de 1959 junto a Buddy Holly y Big Bopper. Apenas tenía 17 años y pasaría a la posteridad gracias a "La Bamba" y a ser pionero del rock latino. No obstante, a pesar de su juventud tuvo tiempo de crear una bonita balada de amor titulada "Donna", que dedicó a su novia Donna Ludwig quien tenía su misma edad y estudiaba en su Instituto James Monroe (LA). Tras la muerte del rockero poco se sabe de la vida de Donna, si que tuvo relación posterior con la familia Valenzuela y que llegó a estar casada por tres veces, aún vive en Sacramento y tiene dos hijas.

Al parecer la pareja comenzó su relación en 1957 y la canción fue interpretada por teléfono por el propio Ritchie a Donna antes de ser grabada, lo que refleja perfectamente el famoso biopic del músico "La Bamba" (1987).

La canción fue publicada en 1958 como cara A de un sencillo que llevaba "La Bamba" en la cara B y que fue la continuación de "C' Mon Let' s Go/ Framed", dando muestras del talento y la progresión que tenía este rockero cuya historia de amor y vida tuvo tan fatídico final.

Marianne Ihlen: "SO LONG, MARIANNE" - LEONARD COHEN: 

A principios de los años 60 Leonard Cohen era un poeta y escritor bastante desconocido que decidió irse a vivir a la isla griega de Hydra, dónde entró en contacto con una intelectualidad entre los que conoció a Marianne Ihlen, entonces tenía el apellido Jensen por su marido. La noruega tenía un hijo y se encontraba en camino a divorciarse, lo que no impidió que el canadiense se enamorara prendidamente de ella calificándola como la "mujer más bella que he conocido nunca". Ambos comenzaron una relación conviviendo en la casa de Cohen de Hydra que duraría hasta siete años. Tras la separación el poeta compuso la canción "So Long Marianne" que incluiría en su disco de debut "Songs Of Leonard Cohen" (1967) y que sería uno de sus grandes éxitos de siempre.

Marianne, tuvo un segundo y largo matrimonio en Noruega que duró hasta su muerte el 28 de julio de 2016. Antes, el propio Leonard le mandó una carta de adiós en la que le decía que él la seguiría, lo que se confirmó el 7 de noviembre de aquel año cuando el cantautor murió en su casa de Los Angeles. 

Para quienes quieran más detalles de la historia entre Leonard y Marianne que no se pierdan
"Marianne & Leonard: Words of Love" (2019), un documental que profundiza en la relación entre ambos. 

Sara Lownds  : "SARA"- BOB DYLAN:

Cuando se relaciona amorosamente a Bob Dylan siempre hablamos de Joan Baez. Sin embargo, su primera mujer Sara Lownds fue el gran amor del Premio Nobel en sus nutridas décadas de los sesenta y setenta. Nacida como Shirley Marlin Noznisk - adoptó su apellido de su primer y fugaz matrimonio (1959-1961) - tenía ascendencia Polaca y judía fue modelo y actriz de profesión.

Su relación con el de Minnesota se inició en 1964 cuando se conocieron ene l Greenwich Village, viviendo ambos en el Hotel Chelsea (New York) para acabar casándose de forma clandestina en 1965. Su matrimonio duró hasta 1972 y dio cinco hijos (incluyendo al famoso Jacob), además de María la hija de aquella de su primer matrimonio que adoptó Dylan. La familia vivió en Woodstock y durante muchos años alejados de la vida pública, pero las continuas infidelidades y comportamientos extravagantes de él precipitaron el final de una relación que arrojó disputas, acusaciones cruzadas y un dolor y culpabilidad por parte de Dylan que supo plasmar en sus discos "Desire" (1976) y sobre todo "Blood On The Tracks" (1975). Del primero es esta preciosa canción con el nombre de ella a quien dedica y en la que cita " Sad Eyed Lady of the Lowlands" otra gema del genio incluida en el imprescindible "Blonde On Blone" y que seguramente va dedicada e inspirada en esta mujer que tuvo un papel muy difícil en su vida.

Deborah Curtis: "LOVE WILL TEAR US APART"- JOY DIVISION:

Otra heroína anónima del rock fue Deborah Woodruffe. Nacida en Liverpool, conoció a Curtis en 1972 con apenas 16 años con quien comenzó un noviazgo que acabaría en boda en agosto de 1975 contando ambos con 18 y 19 años respectivamente. Años más tarde en 1979 nació su primogénita y única hija Natalie. Fueron años complicados para la pareja ya que los trabajos apenas les permitían mantenerse, la banda (Joy Division) no despegaba, lo que generaba frustración en el solista. Tampoco ayudaban los problemas de depresión de Ian y su epilepsia, cuando además él conoció a la periodista belga Annik Honoré, quien alejó definitivamente a la pareja.

Los hechos desencadenaron en un final fatal el 18 de mayo de 1980 cuando Ian decidió quitarse la vida colgándose en su casa.

Era el final trágico del cantante y poeta, que unos meses antes había escrito "Love Will Tears Us Apart" dedicada a Deborah y al final de su relación.

En 1995 la propia Deborah quiso contar su historia en "La Vida de Ian Curtis y Joy Division: Touching From a Distance", unas memorias que repasaban la corta vida de su marido y su banda.

ELLIOTT MURPHY & Band- Sala El SIglo (Sant Cugat del Vallès) 14 de febrer de 2026:

Com de gratificant és la sensació de poder veure un dels teus herois musicals al teu poble (ara ciutat) natal. De fet, fa uns anys (el 13 de gener de 2007, segons indica l’entrada que conservo) ja l’havia vist a l’Auditori de Sant Cugat en un homenatge a Leonard Cohen que ens va portar noms de la talla de Suzanne Vega, Jackson Browne o el mateix John Cale. I entre ells, una dupla enèrgica formada per Eliott Murphy i Olivier Durand va abordar “Diamonds in the Mine”. En aquella època el cantautor de Long Island ja es trobava en aquell segon acte de la seva vida que tan brillantment va reflectir Jorge Arenillas en el seu documental de 2015 “The Second Act of Elliott Murphy”. Un segon acte en què ha sabut reinventar-se, formar una família i envoltar-se de músics interessants per desplegar allò que millor sap fer (amb perdó de la seva faceta d’escriptor): fer música.

Han passat gairebé 20 anys des de llavors i Elliott gaudeix de bona salut i continua establert a París, cosa que ens permet poder gaudir dels seus directes amb certa regularitat al nostre país i en poblacions i sales impensables. Com aquella meravella anomenada “El Siglo”, adornada amb milers de llibres a les seves parets. No se m’acut un entorn millor per gaudir d’un bon concert.

Puntuals a les vuit i amb l’aforament ple a vessar, el roquer septuagenari apareixia davant nostre junt amb el seu inseparable Olivier, el percussionista Alan Fatras i la violinista Melissa Cox. Una formació que és una extensió de la fórmula que tan bé li ha funcionat al llarg dels últims anys. Al duet de guitarres amb el seu amic francès s’hi afegeixen una percussió de caixa, tambor i plats i un violí, per oferir novament aquelles guitarres perfectament compactes juntament amb uns suports instrumentals molt encertats, cosa que dona un so que recorda la fórmula “Unplugged” que tants èxits va donar a la MTV fa unes dècades.

Amb un inici a càrrec de la clàssica “Last Of The Rock Stars” del seu debut “Aquashow” (1973), tocada només amb les guitarres i de manera calmada, van començar gairebé dues hores d’espectacle, bones cançons i simpatia d’uns músics plens d’humilitat i elegància. Cal tenir en compte que la gira, que passarà per diferents ciutats espanyoles, té com a excusa la promoció del seu últim àlbum “Infinity”, de l’any passat, per la qual cosa van sonar temes nous com “Granny Takes A Trip”, “Baby Boomers Lament” o aquella “The Miracle Zone” que no és al disc sinó en un EP acabat d’estrenar i que dona títol al tour.

Però el primer gran moment de la nit va arribar amb els ritmes de “Green River”, que van encendre tots els assistents; després vindrien altres grans moments com la cabaretera “Deco Dance” d’aquell discàs que és “Night Lights” (1976) o la “dylaniana” “Destiny”. Grans moments en què no van faltar els trepidants cops d’Alan (colpejant la caixa i els plats amb les mans), els pizzicati i els rasgueigs del violí de Melissa, i sobretot els solos del virtuós Olivier amb aquella guitarra acústica amb la qual omple els concerts de manera tan poderosa.

Per la seva banda, Eliott no va deixar de capitanejar el xou amb un somriure que no va deixar de lluir, la seva veu encara fresca (especialment en els tons greus) i els seus ritmes a la guitarra. Fins i tot va tenir temps de comentar-nos que “era avi”, va bromejar amb l’edat del públic i ens va explicar quan la seva mare Josephine va parlar per telèfon amb el seu ídol Lou Reed (a qui va dedicar una cançó) explicant-li que ell n’era un gran fan, a la qual cosa el mateix Lou va respondre: “que no ho és tothom?”. Una supèrbia del desaparegut roquer que és clar que Eliott no té, ja que es nota que busca la proximitat amb els seus seguidors tant quan és damunt de l’escenari com quan està pacientment signant discos al lloc de marxandatge.

És aquesta amabilitat de la qual fa una sana apologia a la formidable “A Touch Of Kindness”, que va tocar a la recta final, amb aquella melodia de guitarra tan hipnòtica i amb un desenvolupament final que ens va portar cap als esperats bisos. Just abans ens havia delectat amb una de les seves millors peces de sempre, “You Never Know What You’re in For”, aquell retrat dels carrers bruts de Nova York que va començar de manera pausada per acabar amb la banda a tot gas. I què dir d’aquella poètica “On Elvis Presley’s Birthday”, cantada amb el vestit de rapsode.

Després dels aplaudiments, Eliott ens va oferir una versió lànguida de “Just Story From America”, per a la qual va recordar que el Gran Somni Americà per a ell es va convertir en el Gran Malson Americà als anys setanta. La va seguir la magnífica i enganxosa “Come On Louann”, amb tothom allà corejant a ple pulmó, i ja que estava llançat i s’ho estava passant d’allò més bé, van arribar dos clàssics més del seu cançoner com a regal: “Drive All Night”, amb el violí fent les funcions del teclat, i una “Rock Ballad” el tornada de la qual va arribar una mica desdibuixada. Magnífic colofó d’un concert que ens va portar a casa tot allò que més estimem de la música, de la mà d’un tipus únic en la seva espècie.

Per Àlex Guimerà

Publicat en castellà a https://www.elgiradiscos.com/2026/02/elliott-murphy-band-el-rapsoda-amable.html

JEFF TWEEDY- Sala Paral·lel 62 (Barcelona) 12 de Febrer:

Sempre que hi ha una gira d’un músic o banda internacional pel nostre país que m’interessa, em costa molt estar desconnectat de les xarxes socials per evitar caure en el perill de l’spoiler i, sobretot, per evitar arribar al concert condicionat. Tot passa per no llegir les cròniques dels concerts de les altres ciutats, tot i que em resulten inevitables les valoracions d’alguns contactes meus que ja han pogut gaudir del directe esperat. Just això va ser el que em va passar amb la gira espanyola de Jeff Tweedy, que va finalitzar a Barcelona el passat dijous 12 de febrer, a la qual vaig arribar després de llegir múltiples elogis dels seus concerts a la Corunya, Sant Sebastià i Madrid, cosa que no vaig voler que predeterminés la meva assistència a la cita de presentació del seu sorprenent triple àlbum “Twilight Override” a la Sala Paral·lel 62 de Barcelona.

Encara amb el record recent del concert de juny de l’any passat de Wilco al Poble Espanyol, en què Tweedy va capitanejar la seva llegendària banda per desplegar els seus grans èxits i demostrar el seu poder instrumental, en aquesta ocasió la presència del músic de Chicago era en sala i amb una formació d’acompanyament que inclou els seus fills Spencer Tweedy (bateria) i Sammy Tweedy (veus, teclats i sintetitzadors), juntament amb tres noms de la nova escena de Chicago com són Sima Cunningham (baix i veus), Macie Stewart (violí i veus) i Liam Kazar (guitarra), cinc vintanyers amb molt talent i professionalitat als quals Jeff anomena els seus “nois”, i als quals, vist el resultat, dirigeix a la perfecció deixant-los els seus propis espais de desenvolupament.

Però abans de tot vam poder gaudir d’un breu set a càrrec de la mateixa Sima Cunningham, qui sola amb la guitarra elèctrica a la mà va desplegar la seva imponent veu per exhibir les cançons del que és fins ara el seu únic treball, “High Roller” (2024), evocant cert magnetisme propi de noms com Jeff Buckley o Laura Nyro. Temes com “Nothing” van omplir la sala sense cap suport, a excepció del moment en què va compartir escenari amb la seva companya Macie en un bonic joc de veus i guitarres.

Interessant aperitiu del que veuríem durant les dues hores següents: fins a vint-i-cinc cançons a càrrec d’un sextet que es va mostrar compacte i plusquamperfecte, donant la sensació de ser una banda que fa anys que toquen junts, quan la realitat ens revela que és la banda del projecte personal de Jeff. Un projecte, per cert, que està creixent moltíssim fins al punt que l’any passat va eclipsar la seva formació de referència. I és que el triple disc “Twilight Override” i les seves 30 cançons porten de tot i bo, aprofundint en un univers sonor personal que el líder de Wilco ens ha anat regalant al llarg dels anys i que continua sorprenent-nos i atrapant-nos encara avui.

Aquest va ser precisament l’eix d’un concert que, igual que el de Madrid, es va centrar en el seu últim treball i en les seves cançons en solitari, a diferència dels concerts de Donosti i la Corunya, en què va aparèixer sol sense banda i en què majoritàriament va desplegar els seus èxits amb Wilco, amb presència dels seus altres projectes. Però, a dir veritat, va donar igual que la banda no interpretés els èxits de la que és sens dubte una de les millors formacions dels darrers trenta anys, perquè amb les noves peces el concert va enlairar-se molt amunt.

Amb un inici a càrrec de quatre temes que coincideixen amb els quatre primers del nou àlbum, el concert ens va endinsar de ple en aquella intimitat que aconsegueix evadir-nos de tota realitat. Parlem de la delicada i mística “One Tinny Flower”, dels cors meravellosos de “Caught Up In The Past”, de la taciturna “Parking Lot” i d’aquell mig temps country tan fenomenal anomenat “Forever Never Ends”. Altres del “TO” que van sonar van ser “Stray Cats In Spain”, segons Jeff basada en un fet real, o la reivindicativa “Feel Free”. Preciosa em va semblar l’acústica “Having Been Is No Way To Be”, del disc “Warm” (2018), del qual, si no fallen els meus càlculs, va ser l’única que va sonar. Del seu anterior “Love Is The King” (2020) es van deixar veure la folkie que dona títol al disc i la popie “Gwendolyn”, amb aquella guitarra rítmica tan enlluernadora.

Tot plegat ens va fer transitar de moments vibrants amb solos de guitarra del frontman cap a instants més eteris o fràgils en què els instruments ens portaven enlaire, o altres en què les descàrregues electrificants van resultar autèntiques bogeries. Són les pujades i baixades d’aquest univers de cançons que aquest tipus de 58 anys no deixa mai de compondre. Com aquell divertit homenatge a un dels grans genis del rock de tots els temps titulat “Lou Reed was My Babysitter”, el tornada del qual diu “rock 'n' roll is dead, but the dead don't die”, acompanyat d’uns udols que van ser el clímax final del set abans d’uns bisos que ens van portar Tweedy sol amb la guitarra per abordar la mateixa “Twilight Override” i una sorprenent “Spanish Bombs”, dels Clash, que va ser la versió que va tocar en aquest concert.

Molts recordaran el passat 12 de febrer com la jornada de les restriccions de mobilitat a Catalunya davant l’amenaça de forts vents; el dia en què els nens no van anar a l’escola, en què moltes empreses van imposar el teletreball i en què la ventada va deixar arbres caiguts, semàfors arrencats i milers de desperfectes. Jo, en canvi, el recordaré com la nit en què aquest geni arribat de la “Windy City” va desfermar a Barcelona un altre vendaval ben diferent: un carregat d’emocions, electricitat, sensibilitat i passió. Colossal.

Per Àlex Guimerà

Publicat en castellà a https://www.elgiradiscos.com/2026/02/un-vendaval-llamado-jeff-tweedy.html

LED ZEPPELIN- Live EP:

Los aficionados a los Led Zeppelin, tienen que agradecer que el bueno de Jimmy Page parece empeñado los últimos años en seguir dejando bien lustroso el legado de su banda. Y es que, si bien en los años 90 se remasterizaron los nueve álbumes del legendario cuarteto, entre junio de 2014 y julio de 2015 esos elepés se volvieron a publicar en una nueva versión Deluxe después de que el guitarrista los hubiera pulido aún más, añadiendo material extra. El proyecto supuso un trabajo muy meticuloso de Page quien se basó en “limpiar y no cambiar” el sonido original de los álbumes. A finales del pasado 2025, y coincidiendo con el cincuenta aniversario de "Physical Graffitti", nos llegaba la publicación de este "Live EP" formado por cuatro canciones en vivo rescatadas de los conciertos históricos Earl’s Court de 1975 ("In My Time Of Dying" y "Trampled Under Foot") y Knebworth de 1979 ("Sick Again" y "Kashmir"). Los cuatro temas, evidentemente, pertenecen al disco que cumple años.

A pesar de tener solamente cuatro cortes, el EP es prácticamente un álbum ya que su duración total casi alcanza los 35 minutos, debido a los desarrollos instrumentales de las interpretaciones en directo. Unas grabaciones que hasta la fecha estaban inéditas en formato audio (CD, vinilo, digital) ya que únicamente se habían incluido en pantalla en el box set "Led Zeppelin DVD" de 2003.

El EP amplía el material discográfico en directo de la banda que arrancó precisamente justo después de estrenar "Physical Grafitti" con ese proyecto genial que fue "The Song Remains The Same" (1976), con su película-concierto y la banda sonora en donde no aparecía ningún tema de su álbum predecesor. Pero los Zep no se quedaron aquí y en el nuevo milenio publicaron dos conciertos mastodónticos como "How The West Was Born" (2003) y "Celebration Day" (2012), este último grabado en la reunión de 2007 en el O2 Arena de Londres e incluyendo la interpretación de tres de las cuatro piezas del flamante EP.

Por ello, oficialmente es la primera vez que tenemos en disco canciones del "Physical Grafitti" rescatadas antes de que el repentino fallecimiento de John Bonham provocara la disolución de los pioneros del Hard Rock. En concreto, y como hemos dicho, dos de los cortes llegan de la gira europea de presentación del disco de 1975, de aquellos conciertos que tuvieron lugar entre el 17 y 24 de mayo en Earl’s Court Exhibition Centre de Londres. La inicial "In My Time Of Dying", que respeta la duración de más de once minutos de la original, viene marcada por la oscuridad y por esa guitarra arenosa tan Jimi Hendrix para mezclar como nunca el Blues tradicional con el Hard Rock. Mas groovie es "Trampled Under Foot" que a lo largo de sus nueve minutos nos ofrece rock duro pero con ritmos funkys.

Para la segunda cara del EP, hacemos un salto cronológico y nos situamos en agosto de 1979 cuando el cuarteto ofrecieron los últimos conciertos de su historia en el Reino Unido, en Knebworth Park de Londres ante 120.000 espectadores. Por entonces la banda llegaba en un momento un poco complicado, con varios accidentes de coche en los que se encontraba involucrado Robert Plant que lo dejaron un tiempo en silla de ruedas y con el fallecimiento del hijo del vocalista debido a una infección estomacal en julio de 1977. Por eso, los conciertos de 1979 rompían una temporada de dos años de dudas sobre la continuidad de la banda y sin giras que, escuchando las grabaciones, no parece que les afectara en lo más mínimo a nivel artístico. Pues "Sick Again" aparece en el EP salvaje, desgarradora y enérgica, mientras que el himno "Kashmir" luce como nunca monumental con sus violines, aunque hay que decir que no hay constancia de que en aquel concierto tuvieran músicos de apoyo o un conjunto completo de cuerdas en el escenario, por lo que se pudieron emplear cuerdas pregrabadas o sintetizadas, mientras que los coros y efectos de teclado de John Paul Jones recreaban texturas adicionales.

El EP es muy disfrutable y quizás se nos hace corto ya que podían haber rescatado y remozado algo más de material y hacer un larga duración en directo de esa interesante etapa final de la formación. No obstante nos conformamos con el resultado del trabajazo de Plant puliendo unas canciones en las que los instrumentos suenan muy limpios y equilibrados transportándonos al momento en que fueron tocados. Un consejo para los mas fans, haceros con una copia en formato CD o vinilo (si tenéis un buen equipo) ya que el resultado del sonido de las plataformas pierde bastante respecto a la edición física. Y aquí es donde está precisamente el disfrute de esta golosina que el capricho de Page ha querido ponernos ante nuestros oídos. Por todo, no podemos decir otra cosa que el EP resulta un producto muy recomendable con el que poder revivir la fuerza y potencia en escena de los dioses del rock.

Por Àlex Guimerà

Publicado en https://www.elgiradiscos.com/2025/10/led-zeppelin-live-ep.html

MILLORS DISCOS DE 2025 (II)- ESPECIAL VETERANS:

 Bona entrada d' any a tothom! Aquest 2025 ha estat un bon any en quan a discos i també en quan a discos dels seniors o d' aquells que es troben en edat d' estar jubilats. Vells rockers que passen de la retirada i ens demostren que l' experiència és un grau aportant saviesa en uns treballs que sonen de meravella. Us passem els que més ens han agradat.

VAN MORRISON- Remembering Now:

SOUL - Podíem esperar-nos un disc nou del Lleó de Belfast per aquest 2025, de fet ens té mal acostumats a treure pràcticament un disc per any. Però, ens podíem esperar que el nou treball fos tant bo? Inspirat especialment, aquest "Remembering Now" ens du el millor soul celta de l' Irlandès, amb una secció de vents impecable, uns ritmes hipnòtics i passió a cada nota. Sembla mentida que als 80 anys (els va complir a l' agost) l' autor de "Moondance" no només segueixi de gira si no que tingui encara energia i capacitat per regalar-nos moments musicals tan memorables. No us el perdeu.

Cançons preferides: Down To Joy, Cutting Corners, Once In A Life Feelings,...

RINGO STARR- Look Up:

COUNTRY - Que un Beatle publiqui discos sempre és una gran noticia, però que en Ringo torni als LPs després d' encadenar 5 EPs n' és doble noticia. Doncs els Eps se' ns feien curts ja que el baterista encara es troba lúcid i a segueix rodejant-se de talent com sempre ha fet. Per aquest 2025 un disc matiner (del 10 de gener) on arriba acompanyat de joves cantautors com Molly Tuttle, Billy Strings o les fabuloses Larkin Poe. Onze noves peces de bon country rock (d' aquí el barret a la portada) que sorprendran als qui encara es pensen que en Ringo era el comparsa dels Fab Four i que poc pot oferir. Fabulós! 

Cançons preferides: Time On My Hands, I Live For Your Love, Thankful.

NEIL YOUNG: Oceanside, Countryside:

ROCK - Neil Young va tenir una dècada de producció impressionant als anys 70, amb àlbums llegendaris com After The Gold Rush i Harvest, entre altres. A més, va gravar diversos discos que mai van veure la llum, com Oceanside Countryside, enregistrat el 1977, però que es va quedar inèdit fins fa poc. Aquest disc sorgeix com a recopilació de cançons acústiques de Florida i Nashville, amb temes com "Sail Away" i "Pocahontas". Tot i que algunes d'aquestes cançons van ser utilitzades en altres àlbums, el projecte original s' ha publicat de forma independent.

Cançons preferides: Human Highway, Sail Away, Pocahontas.

NEIL YOUNG-  Talkin to the Trees:

ROCK - Pocs mesos després de rescatar material vell, i de publicar la banda sonora pel documental de la seva esposa Darryl Hannah sota el títol "Coastal", el Neil ens ha publicat noves cançons sota el títol "Talkin To The Trees". Un treball enregistrat amb la seva banda d' acompanyament "The Chrome Hearts" que són en realitat els ja habituals Promise Of The Real. El resultat un enèrgic i poderós treball on el canadenc rescata els seus millors arguments musicals engreixant encara més la seva llegenda.

Cançons preferides: Family Life, Let' s Roll Again, Talkin To The Trees.

SUZANNE VEGA- Flying With Angels:

FOLK- POP - La mítica Suzanne Vega ja ha complert els 66 anys i ho ha celebrat publicant aquest Flying with Angels, el seu primer treball amb temes nous des de 2014. De nou trobem un àlbum treballat i introspectiu que combina folk, pop i poesia. Hem hagut d' esperar uns anys, però l' espera ha valgut la pena ja que de nou la cantautora de New York ens ofereix una obra madura plena d' històries que de ben segur han connectat amb molts oients.

Cançons preferides: Speaker' s Corner, Chambermaid, Rats.

ROBERT FOSTER- Strawberries:

POP - Desrpés de "The Candle And The Flame" amb el que Robert Foster feia una catarsi personal amb la malaltia de la seva dona, arriba aquest "Strawberries" més desenfadat. El tercer treball del ex Go Betweens en cinc anys ens du unes cançons molt ben produides i de nou el sentimentalisme habitual del músic australià que per a l' ocasió tira de la qüotidianeitat. Un altre que hauria d' estar jubilat fa temps però que afortunadament segueix al peu del canó i força inspirat.

Cançons preferides: Tell It Back To Me, Strawberries, Such A Name. 

BRUCE SPRINGSTEEN- Tracks II: The Lost Albums /Lost & Foun

ROCK - Sembla mentida la de material i material que tenia acumulat el Boss. Com si no li costés composar i gravar el Bruce ha publicat aquest 2025 una caixa de set discos - només apte pels meu adinerats - amb material inèdit que formava part de diferents projectes mai realitzats però també cançons descartades de diferents discos ("Streets Of Philadelphia", "The Ghost Of Tom Joad" i "Western Stars") totes compreses entre el periode de 1983 i 2011. De tot ha tret un recopilatori  anomenat "Los & Found" més accessible amb 20 de les 85 cançons que formen la capsa recopilatòria.

BRYAN FERRY /AMELIA BARRATT- Loose Talks:

POP EXPERIMENTAL - Just abans de complir els vuitanta, el qui fora cantant principal dels Roxy Music ha publicat un nou disc després d' onze anys del darrer "Avonmore". Per a l' ocasió s' ha ajuntat amb l' artista Amelia Barratt qui recita sobre una música que el propi Bryan ha compost a partir d' esboços de cançons recuperats dels anys setanta. Un treball força arriscat i vangurdista que coincideix amb l' enèssim recopilatori del músic i que ens mostra que malgrat l' edat el nostre Dandy preferit del pop encara li queden força inquietuts artístiques.

Cançons preferides: Florist, Orchestra, Loose Talks.

ALICE COOPER - The Revenge Of Alice Cooper:

HARD ROCK - La llegenda del rock ha tornat amb aquest disc on recupera després de 50 anys la seva banda original per oferir el seu rock teatral, macabre i d' ambients que el van fer triomfar als anys setanta. A més, hi col·labora en Robby Krieger dels Doors. Un disc ideal per rememorar la època daurada del rock de la mà d´un dels personatges més icònics i talentosos de la seva història.

Cançons preferides: "Black Mamba", "Wild Ones" , "Blood on the Sun".

BUDDY GUY - Aint' t Done With The Blues:

BLUES - Aquest disc del Buddy Guy ens mostra que, als 89 anys, el mestre del blues continua en plena forma. Combina blues elèctric i acústic amb gran emotivitat, recordant les seves arrels i vivències. Cada tema reflecteix la passió i la sinceritat  "marca de la casa", fent d’aquest àlbum un testimoni viu de la força i de la vigència del blues.

Cançons preferides: "Dry Stick", "How Blues Is That", "I Don't Forget"

BONUS TRACK:

MAVIS STAPLES- Sad And Beautiful World:

SOUL - Mavis Staples és una de les poques llegendes del soul dels seixanta que encara publica nous discos, mantenint intacta la seva veu i autenticitat. Des dels Staples Singers fins a la seva carrera en solitari, ha combinat música, activisme i una evolució constant amb col·laboradors de primer nivell. El nou disc ha apostat per una producció sòbria i un soul clàssic, amb versions reinterpretades des d’una mirada actual. Unes cançons que transmeten missatges de pau, resistència i esperança, amb moments d’una gran emotivitat i elegància sonora. Amb 86 anys, Staples emociona més que mai i demostra que el seu art continua sent profundament viu i necessari.

Cançons preferides: Chicago, Anthem, Satisfied Mind.

MILLORS DISCOS DE 2025 (I):

Quina millor manera d' encetar l' any que repassant els millors treballs de l' any anterior. O al menys els que més ens han agradat, que de gustos n' hi ha de tots els colors. Per això us proposem un petit viatge a través de 25 discos que esperem que n' hi hagi molts de desconeguts i pogueu descobri-los. Ah! I que tingueu un feliç 2025!

CAR SEAT HEADREST- The Scholars:

OPERA INDIE ROCK- L' any 2020 Will Toledo va estar al llit afectat pel covid durant 6 mesos. Un cop s' ha recuperat ha tornat a per totes amb la seva formació enregistrant aquest disc monumental amb el que ha trencat les pautes, s' ha saltat els minutatges de les cançons, els esterotips de gèneres i qualsevol altre norma preestablerta per construir.  "The Scholars" és un discàs amb esperit d' òpera rock i una producció d' acabats brillants que val per tots els discos del curs i que d' aquí uns anys de ben segur serà una referència. Intens, emocional, sarcàstic, dinàmic, pulit, innovador i mil adjectius més per lloar aquest treball que no hem deixat d escoltar des que va sortir a la llum.

  

Cançons preferides: CCF (I' m Gonna Stay With You), Gethsemane, Reality,...

SUEDE- Antidepressants:

POST-PUNK: Mare meva quin discarro s' han tret els Suede i això que la darrera referència era potent ja. Possiblement aquest nou és el seu millor disc des de l' època daurada dels 90 amb els seus tres primers treballs. I és que amb aquest "Antidepressants" han demostrat tenir inspiració, espontaneitat, energia i força amb el que és un disc espontani, gens repetitiu ni previsible i que tira de post-rock amb guitarres afilades, secció rítmica poderosa i una veu vibrant del Brett Anderson. Letals.

Cançons preferides: Dancing With The Europeans, Trance State, June Rain.

GARRETT T. CABS - Life Is Strange:

AMERICANA - Un dels millors treballs d' Americana de l' exercici el protagonitza aquest jove de Sant Antonio (Texas) que ja du set àlbums des que va debutar fa deu anys. Amb "Life Is Strange" tanca un triologia on ha cantat sobre temes personals i on s' ha rodejat d' altres bons músics. Les noves cançons atrapen com mai amb una versió actualitzada i modernitzada dels sons d' arrel de l' Amèrica profunda. Simplement és un disc deliciós. 

Cançons preferides: Time Ain't Nuthin,  Endless Hole, Toxic Serenity.

THE DIVINE COMEDY - Rainy Sunday Afternoon:

POP - Després d' endinsar-se sense gran èxit amb les tesxtures electròniques el bo d' en Neil Hannon torna amb la versió més encertada del seu pop barroc. Amb una orquestració molt cuidada, veus treballades i unes harmonies de nou brillants, el disc despega com pocs, lluminós, clàssic i radiant, en un dels grans treballs pop d' aquest 2025.

Cançons preferides: I Want You, All The Pretty Lights, Invisible Threat.

KINGFISHR - Halcyon:

FOLK/POP : Aquest trio de Dublín després d' anys de fogerar-se tocant en sales i festivals, han debutat amb aquest llarga duració ple de grans cançons (el disc té 16 talls) amb els que demostren una versatilitat abordant balades folk, pop comercial, indie, .... amb el banjo com a tret instrumental diferencial, una veu poderosa i unes melodies infalibles. A sobre com a bons irlandesos cuiden la poesia de les seves lletres. No sabem si arribaran gaire lluny i si seran ídols de grans estadis, però de moment han fet el primer pas demostrant el seu gran talent. Estarem molt atents a ells.

Cançons preferides: Band On The Moon, Gloria, Caroline, ....

MS. EZRA FURMAN- Goodbye Small Head:

INDIE POP- Un altre dels anti-herois de l' indie preferits és l' Ezra Furman, qui un cop conclosa la seva transició de gènere sembla més inspirat que mai amb el seu setè disc en solitari i on les peçes del seu particular puzzle d' estils (punk, pop, grunge, glam...) semblen encaixar més que mai. Amb cançons fresces i contagioses i la seva particular poesia, "Goodbye Small Head" és potser el seu treball més rodó.

Cançons preferides: Submission, Veil Song, I Need the Angel.

THE MURDER CAPITAL- Blindness:

ROCK - The Murder Capital semblen estar a punt de fer aquest salt amb el seu tercer disc, Blindness, amb el que abandonen el so post-punk per adoptar un estil més rocker i grunge. Amb aquest disc, la banda irlandesa aconsegueix una maduresa artística destacada i una sonoritat que els consolida com una de les bandes més interessants del moment.

Cançons preferides: "That Feeling", "Death Of A Giant","Love Of Country".

LARKIN POE: Bloom:

SOUTHERN ROCK- Larkin Poe, formades per les germanes Rebecca i Megan Lovell, han consolidat el seu lloc en el rock sureny amb un talent musical innat que les va portar a guanyar un Grammy el 2024. El seu vuitè àlbum, Bloom, mostra una gran versatilitat, combinant rock, blues i tocs de pop de manera subtil, mantenint la seva identitat com a banda. Destaca el single "Bluephoria" amb riffs poderosos i balades emocionants com "Little Bit" i "You Are The River". Les germanes Lovell superen expectatives, demostrant maduresa i un so únic que continua captivant els fans.

Cançons preferides: "Bluephoria", "Little Bit", "You Are The River".

DEAN WAREHAM- That' s The Price Of Loving Me:

POP - Pel quart disc en solitari del líder i ànima dels icònics Galaxie 500 i Luna ha recuperat al productor Kramer i certa reminiscència a la formació adolescent que amb aquell van catapultar. Cançons plàcides, tranquiles i reflexives, instrumentació acurada i aquell cantar suau del Dean que a diferència amb els Galaxie 500 ara s' apropa al micro per sonar més càlid. Un disc proper i madur d' un dels grans genis del pop i del rock novaiorquès de les darreres dècades.


Cançons preferides: You Were the Ones I Had to Betray, We're Not Finished Yet, Bourgeois Manqué.

BIG THIEF - Double Infinity:

INDIE POP - "Double Infinity"confirma a Big Thief com una banda clau del moment.  Malgrat la sortida del baixista fundador i el pes de l' èxit del seu anteior treball, el trio s’ha reinventat amb un disc gravat gairebé en directe, obert a la improvisació i amb col·laboradors de luxe. El resultat són unes cançons fresques alhora que íntimes i emotives, cantades per una Adrianne Lenker excepcional, que aporta intensitat, bellesa i espontaneïtat per consolidar definitivament el grup entre els grans de l’actualitat.

Cançons preferides: Incomprensible, Words, Los Angeles.

MANIC STREET PREACHERS- Critical Thinking:

ROCK - El febrer passat es van complir trenta anys de la desaparició de Richey Edwards, membre dels Manic Street Preachers. La banda, que va continuar com a trio, va aconseguir l'èxit massiu amb discos com Everything Must Go i This Is My Truth Tell Me Yours. Des de llavors, han publicat fins a quinze àlbums, amb Critical Thinking com el més recent. Aquest disc manté la seva fórmula característica de pop energètic i lletres reivindicatives, amb cançons destacades com "Decline & Fall" i "Hiding In Plain Sight". Els Manics segueixen oferint la seva visió crítica del món amb la seva música inconfusible.

Cançons preferides: Decline & Fall, Hiding In Plain Sight, My Brave Friend.

WEDNESDAY - Bleeds:

ALT- COUNTRY - Wednesday, banda d’Asheville, presenta el seu sisè àlbum Bleeds, marcat per ruptures personals i un so més madur. El disc combina rock alternatiu noventero amb tocs de country rock, amb cançons sinceres i melodies treballades. Temes com “Reality TV Argument Bleeds” i “The Way Love Goes” reflecteixen el desig i el dolor de les experiències vitals dels membres. Amb composicions inspirades i arranjaments cuidats, el disc consolida Wednesday com una de les grans referències del indie nord-americà actual.

Cançons preferides: “Elderberry Wine”, "Reality TV Argument Bleeds”, "The Way Love Goes".

LAMBRINI GIRLS- Who Let The Dogs Out:

PUNK - Lambrini Girls és un jove combo punk de Brighton, format per Phoebe Lunny i Lilly Maceria (i la miesteriosa Banksy, que arriben amb força amb el seu debut Who Let the Dogs Out. Les seves cançons combinen actitud rebel i crítiques contundents al masclisme, a l' especulació i cap a d' altres injustícies socials. Amb una energia desbordant i una sonoritat punxant, la banda es posiciona com una de les noves veus del punk femení, seguint l’estela de grups com Fontaines D.C. i Idles. El seu disc és un autèntic atac sonor que deixarà empremta.

Cançons preferides: Company Culture, Big Dig Energy, Love.

THE LOFT- Everything Changes Everything Stays The Same:

BRIT POP - Per qui no els conegueu, The Loft és una banda britànica que, tot i formar-se el 1980, no han publicat el seu primer disc fins aquest 2025, 45 anys després! Van desaparèixer quan estaven a punt de triomfar, tot i haver estat descoberts per Allan McGee de Creation Records. Amb el temps, es van convertir en una banda de culte amb només alguns singles i recopilatoris. Ara tornen amb un àlbum de pop melancòlic i atemporal, ple de melodies brillants i lletres reflexives. Aquesta nova obra mostra la seva maduresa i reafirma que el seu talent es troba intacte per triomfar.

Cançons preferides: "Feel Good Now", "Ten Years", "The Elephant".

BRIAN D' ADDARIO- Till The Morning:

FOLK POP - Desconeixem el perquè el debut en solitari de Brian D’Addario no ha sortit com a disc dels Lemon Twigs, ja que la participació d' en Michael és força present. Segurament per tractar-se de peces descartades i perquè mostren una faceta més íntima i serena, allunyada del glam teatral i del pop energètic de la banda. Amb influències del folk i de la música barroca, les composicions són delicades, plenes d’harmonies i arranjaments detallats. D’Addario demostra una nova faceta molt més madura i sensible, que ens fa adonar que aquest parell de germans tenen moltes coses a dir.

Cançons preferides: Till The Morning, Nothing On My Mind, Flash In The Pain. 

MY RAINING STARS- Momentum:

BRIT POP - My Raining Stars és una banda liderada pel francès Thierry Haliniak, però influenciada pel pop britànic dels 80 i 90. Tot i debutar tardanament el 2008, no va consolidar la seva trajectòria fins al 2020 amb un EP i l’àlbum 89 Memories, d’estètica propera a Belle & Sebastian. El seu so combina l’elegància melòdica de Johnny Marr amb tocs shoegaze a l’estil Slowdive. Ara, amb Casper Iskov, en Thierry presenta un disc ple de nostàlgia, guitarres lluminoses i melodies romàntiques i etèries. Si t' agranen bandes com Ride, The Auteurs o The House of Love, aquest és el teu disc.

Cançons preferides: For Good, Better Life, Stop The Time.

MATT BERNINGER - Get Sunk:

INDIE - Dos anys després de publicar dos dicsos en un any amb The National, i un any després del formidable directe "Rome", el seu vocalista i líder Matt Berninger reempren la seva carrera en solitari per treure el seu segon treball. Un disc que no inventa la pólvora però on les melodies pop marca de la casa tornen a lluir, aquest cop amb la seva veu relaxada i sense la bateria habitual de la seva formació. Un disc que obre espais i fuig de la rigidesa de la banda però que son a pur indie pop deluxe.

Cançons preferides: Inland Ocean, Bonned Of Pins, Breaking Into Acting.

THE MARCUS KING BAND-  Darling Blue:

COUNTRY - Marcus King torna a gravar amb la seva banda en un disc que aposta sobretot pel country-rock, sense renunciar al soul ni al rock sudista. El so és més orgànic i clàssic que al seu anterior treball pel qual s' ha ajudat de la producció d’Eddie Spear i col·laboracions destacades. Les noves cançons combinen melodies íntimes, arranjaments cuidats i una clara influència de la tradició nord-americana. Es tracta d' un disc madur i variat que confirma al Marcus King com a una de les grans veus joves de la música d’arrel actual.

Cançons prefereides: "Here Today",  "Dirt", "Carry Me Home".

JEFF TWEDDY- Twilight Overide:

FOLK- ROCK - Jeff Tweedy es consolida com un creador incansable tant amb Wilco com en la seva creixent carrera en solitari, que ha culminat enguany amb aquest ambiciós triple disc de 30 cançons. El treball, gravat amb els seus fills i col·laboradors habituals, mostra un univers acústic ric i variat, ple de reflexions madures i històries personals. Lluny de ser excessiu, el projecte confirma el seu talent i la necessitat vital de crear que té, situant-lo entre els grans autors del rock contemporani.

Cançons preferides: "Forever Never Ends", "Out In The Dark", "Lou Reed Was My Babysitter".

FRANZ FERDINAND- The Human Fear:

INDIE- Han tardat set anys en publicar un nou treball, però com es diu en ocasions, l' espera ha pagat la pena, doncs els escossesos han tornat amb un treball notable on no abandonen la seva fòrmula Art-Pop amb les habituals melodies implacables, ritmes de ball i la carismàtica veu d' Alex Kapranos. Però per a l' ocasió sonen més profunds i treballats en estudi, en un disc on (com indica el títol) parlen de les pors humanes. 

Cançons preferides: Audacious, Black Eyelashes, Bar Lonely.