REDD KROSS- Sala Upload (20/5/2026):

Poc temps havia passat des de la seva última visita a la Sala Apolo (6 de novembre de 2024), i, malgrat que en la gira no presentaven disc ni promocionaven res, no hi havia cap motiu per perdre'ns els Redd Kross. Sobretot en una sala tan petita com acollidora per al rock'n'roll com és la Sala Upload, situada al cor del Poble Espanyol. Però abans, amb la sala plena de gom a gom, calia veure què ens oferia aquesta banda nacional anomenada Geminiss, que és el projecte personal d'Olaia Bloom després del seu pas per altres formacions com Las Culebras o Los Ácidos. I tal com ella ens va dir, està formada per tres noies de Pamplona, Donostia i Bilbao. Amb una estètica glam i una bona posada en escena, ens va portar a trobar certs paral·lelismes amb Suzie Quatro i a celebrar el fet de veure noies donant canya a sobre de l'escenari en un món tan masculinitzat com el del rock. El repertori, molt ben acollit pel públic, va oferir les seves potents peces punk-rock, que van rubricar amb una versió en castellà dels Dictators, que realment van bordar.

Així de calents vam arribar al concert dels germans McDonald, que va arrancar amb aquesta energia abrasadora que sembla que no tenen intenció de perdre malgrat els anys que porten a sobre de l'escenari. Parlem de tipus que estan tocant des dels vuitanta i, així i tot, continuen donant-ho tot en els seus bolos, divertint l'espectador i encomanant la seva efervescència. Amb aquest estil complicat de catalogar i que beu de fonts tan diferents com les dels seus adorats Beatles o dels seus primers mentors Black Flag, és lògic que s'hagin convertit en una banda de culte capaç d'enamorar gent tan dispar com els amants del grunge, els seguidors del power-pop dels noranta, els vells rockers, o els seguidors de l'indie o del hard-rock més atemporal.

Molt aviat ens van fer vibrar amb gemmes com “Stay Away From Your Downtown”, del seu disc de retorn (“Researching The Blues” del 2012), del qual també van tocar “Uglier”, o aquella “Stunt Queen” del seu últim i homònim lliurament. Peces electritzants que van abordar amb un so dels amplis de la sala a tot drap i en les quals les guitarrades, els cops de martell a la bateria del també membre dels Melvins Dale Crover, i els gesticulacions de Steve i Jeff van encendre el públic. I sempre ens queda la sensació que el quartet hagi sortit d'un hospital psiquiàtric, ja des de la vestimenta blanca tacada de colors (que és el seu uniforme en els directes), fins a les cares d'alienats que fan quan interpreten les cançons o aquesta sensació de descontrol constant. Els Redd Kross van néixer per divertir-nos, encendre'ns i entretenir-nos, i no sembla que deixin de fer-ho veient els seus últims i sensacionals concerts, on el sentit de l'humor i la força escènica s'uneixen amb una musicalitat esplendorosa. Una musicalitat construïda a base de melodies i harmonies vocals que combinen amb el rock més dur i immediat possible.

Van sonar meravellosament “Lady In Front Row” o “Mess Around”, que vam escoltar con aquells acords tan beatleians, o la grunge “Candy Colored Catastrophe”, i també la irresistible “Neurotica”, rescatades dels seus discos dels noranta. Entremig, els salts de Steve i els seus acostaments a les primeres files del públic, els solos de Jason Shapiro que, en lloc d'empunyar una guitarra, sembla que empunyi una serra elèctrica en pla psicòpata. I Jeff, que amb tota la seva teatralitat es va amagar darrere d'un mocador de colors per cantar la mítica “Annie’s Gone”. 

I per als amants de les versions —segur que tenen molt en compte el disc "Teen Babes from Monsanto" de 1984 i reeditat recentment— van tocar una versió punk d'“It Won't Be Long” dels Beatles, i per als bisos una “Crazy Horses” de The Osmonds de la qual Jeff va dir que havia après a tocar amb 12 anys, i una “Deuce” dels Kiss que va posar el tancament.

Aquests tipus sembla que es resisteixen al pas del temps, com si les lleis de la ciència no anessin amb ells, ja que continuen sent capaços d'oferir autèntics desoris rockanrollers com if fossin adolescents, cosa que fan amb un carisma esplendorós i un catàleg de cançons envejable, que costa d'acceptar que no hagi assolit quotes d'èxit més altes. Millor, així ens els quedarem per a nosaltres.

Per Àlex Guimerà

Publicat en castellà a https://www.elgiradiscos.com/2026/05/redd-kross-gemeniss-la-diversion-como.html

ERIC CLAPTON- Palau Sant Jordi (10 de Maig de 2026)

No era fàcil competir contra el Clàssic del futbol espanyol i un nou títol de Lliga per al Barça a Barcelona. Però, de fet, les entrades s'havien venut a un ritme bastant ràpid des de feia mesos, a un preu mitjà de 120 euros, i l'expectació de veure el retorn a la ciutat de “Mà Lenta” després de més de 22 anys era màxima. Tot i que l'arribada del rocker va venir precedida pel seu “accidentat” pas per Madrid, on per culpa d'un insensat que li va llançar un vinil des del públic el concert va acabar sense bisos.

Com a preàmbul de l'esdeveniment, el gal·lès Andy Fairweather-Low & The Lowriders, que incloïa un contrabaix i una secció de vent, ens va oferir una espera amenitzada per un breu set de blues-soul que va incloure algunes versions com “Peter Gunn” de Henry Mancini juntament amb temes propis del músic, com la fabulosa “Hymn 4 My Soul”.

I pocs segons abans de tocar les 21 h als rellotges, va sortir humilment a l'escenari el guitar hero acompanyat d'una súper banda formada per Doyle Bramhall (guitarra), Nathan East (baix), Sonny Emory (bateria), Chris Stainton (teclats), Tim Carmon (orgue Hammond) i Sharon White i Katie Kissoon (coros). Amb aquesta formació la cosa no podia anar malament, com vam comprovar aviat en escoltar l'entrada amb una peça de Cream, “Badge”, que no és per a mi la més representativa de l'època de la súper banda –sí que ho serien d'altres com “Sunshine Of Your Love”, “Strange Brew” o “I Feel Free”–, però que va ser escrita pel mateix Clapton juntament amb el seu amic George Harrison.

Acto seguit, “Slowhand” va abordar els tremends acords de blues de “Key To The Highway”, a la qual va seguir la majestuosa “I'm Your Hoochie Coochie Man”, del gran Willie Dixon, transportant-nos a un garito qualsevol de Chicago. I és que el concert, per moments, va aconseguir crear el clima dels bolos íntims en sala, fent-nos oblidar que ens trobàvem en un Palau Sant Jordi amb milers de persones. El set elèctric el va acabar a mode de reggae amb aquella “I Shot The Sheriff” de Bob Marley que l'anglès va gravar el 1974 a Miami per al seu disc “461 Ocean Boulevard”.

La part acústica va arrancar de la millor manera impossible, con Clapton assegut sol amb la guitarra i sense acompanyament de la banda per demostrar-nos que el blues no necessita grans parafernàlies i que amb una guitarra, l'habilitat del fingerpicking i l'esperit adequat, es pot arribar a la seva essència. Com no podia ser d'altra manera, la peça triada va ser del mite Robert Johnson, “Kind Hearted Woman Blues”. La va seguir, aquesta vegada juntament amb la banda, amb una altra versió clàssica (en aquest cas de Jimmy Cox i popularitzada per Bessie Smith) com és “Nobody Knows You When You're Down and Out” i que es va incloure a “Layla and Other Assorted Love Songs”, de Derek and The Dominos. La cançó que dona títol a aquest àlbum també va aparèixer en aquest set, molt romàntica, etèria i una mica lànguida, però bonica i melancòlica alhora. Va ser un dels moments més aclamats pel públic, ja que “Layla” és una de les seves peces més icòniques. Recordem que l'Eric la va compondre el 1970 pensant en l'esposa del seu íntim amic George Harrison, Pattie Boyd, de qui estava perdudament enamorat.

La pinzellada country va arribar amb la balada “Golden Ring”, de l'àlbum “Backless” de 1978, amb els teclats fent les vegades d'acordió. I el moment esperat va arribar amb el fervor del públic amb una de les cançons més belles mai compostes, tot i que sorgida del dolor i la desgràcia. Parlem de “Tears In Heaven”, publicada com a BSO però popularitzada amb l'àlbum “Unplugged”. Tot i que, a dir veritat, va arribar una mica descafeïnada a causa de les limitacions vocals del músic, qui en els tons alts i potents va lluir bastant bé però en els baixos i càlids no va acabar de funcionar.

Per a la recta final, de nou Clapton abordant la seva Stratocaster per lluir-se al màxim amb el blues. Va ser en aquesta fase quan vam poder gaudir de la seva destresa a les sis cordes i del perquè a principis dels seixanta va aparèixer aquella pintada a Londres de “Clapton is God”. En aquesta fase els seus músics també es van lluir de valent en llargs solos de teclats, guitarra, bateria i fins i tot baix. Era la festa del blues que havíem vingut a gaudir, amb el fons de mur de maons, amb una aroma musical fumejant i nocturna, al so d'altres peces de Mr. Johnson (“Cross Road Blues” i “Little Queen Of Spades”) pintades per un dels reis del blues blanc. Finalment, “Cocaine” del seu amic JJ Cale va posar el colofó amb tot el públic ja completament entregat a la causa.

Afortunadament, la banda es va poder retirar sense cap contratemps, de manera que va tornar de nou amb força amb “Before You Accuse Me” de Bo Diddley, tancant un directe que tot just va arribar a l'hora i mitja de durada però que ens va deixar una gran boca pel fet d'haver gaudit d'un dels grans rockers de tots els temps, qui tot i no haver de demostrar res als seus 81 anys, continua donant mostres de grandesa i elegància.

Per Àlex Guimerà

Publicat en castellà a https://www.elgiradiscos.com/2026/05/eric-clapton-elegante-grandeza-atemporal.html

ROCK' N BOOK (X):

Feliç Diada de Sant Jordi 2025! Un dia on la lectura té el seu protagonisme en forma de llibres. Com cada any, aquí us passem unes propostes de llibres sobre rock per regalar en el dia d' avui. Esperem que us agradin, són tots força recomanables. 

Rock Radikal Vasco: El invento de la Euskadi alegre y revoltosa- Juan Pardo Laguna.Amazon. 2018.

¡ Lo tengo en vinilo !: Una historia sobre la fidelidad y el amor... a un formato. Oscar Avedaño. Ed. NeoPerson Sounds. 2024.

                                                        

Arthur Lee: Esplendor y Decadencia de Love. Barney Hoskins. Editorial Contra. 2022.

Jaume Sisa, el comptador d'estrelles. Donat Putx. Editorial Empúries. 2015.

SOY OZZY: LAS MEMORIAS DE OZZY OSBOURNE. Ozzy Osbourne. Es Pop Ediciones. 2018.

SUEDE: Sala Razz (Barcelona) 25 de març de 2026:

 

Els fans del millor pop teníem encara ben recent el pas de Morrissey pe la península i les bones sensacions que va deixar en l’àmbit musical, deixant de banda el desplante als seguidors valencians que tanta polèmica va generar. Just després van arribar a les nostres sales un dels seus hereus naturals en el lideratge del pop britànic: els londinencs Suede.

Sabíem que en el seu concert de Madrid, Brett Anderson havia acabat molt just de veu. Tot i així, havien tirat endavant un setlist de 20 cançons, repassant els seus dos últims treballs juntament amb els seus èxits més destacats. Per al concert de València, van reduir el repertori a 17 temes, centrats en hits dels seus quatre primers àlbums, amb la inclusió de dues peces del recent “Antidepressants”.

Amb aquests dubtes encaràvem la primera de les dues visites de la banda a Barcelona aquest any —la segona tindrà lloc el 9 de juliol en el marc del Festival Cruïlla—. Així doncs, si tens la veu tocada i no pots oferir un concert complet, què fas? El cancel·les per recuperar-te i continuar la gira? Ells no són “Mozz”. L’ajornes? Complicat, amb una gira europea apretadíssima. El que finalment va passar el dia 25 és que vam assistir a una de les millors remuntades musicals —permeteu el símil esportiu— que un és capaç de recordar. Perquè Brett i els seus (en realitat, Brett al capdavant) van agafar el toro per les banyes i van oferir un concert memorable, dels que perduren durant molt de temps.

Des de les inicials “Turn Off Your Brain and Yell” i “Antidepressants”, el directe va estar carregat d’energia pura, entusiasme sincer i una vitalitat desbordant. Aquestes van ser, precisament, les grans virtuts del xou. Passarà temps fins que torni a assistir a un concert amb una intensitat semblant. El nivell de professionalitat, la entrega personal, la humilitat i el respecte al públic mostrats per Brett, units a la seva capacitat per mobilitzar i encendre l’audiència, són difícils de trobar. Després de llegir aquest últim any els seus llibres "Mañanas negras como el carbón" i "Tardes de persianas bajadas", on el cantant es despulla emocionalment, la seva actuació va aconseguir robar-me el cor encara més, si és possible.

Però anem al gra: a banda de Brett, el baixista Mat Osman, el bateria Simon Gilbert, el guitarrista Richard Oakes i el teclista Neil Codling fa que toquen junts des del 1996. I es nota, perquè el poder i la coordinació musical freguen l’excel·lència, des de la contundent base rítmica fins als solos electrizants de Richard o els teclats portentosos de Neil.

Ben aviat es van deixar sentir clàssics com “Trash”, que va fer saltar els dos mil espectadors que omplien la sala Razzmatazz (amb entrades exhaurides poc després de sortir a la venda), galvanitzats per un frontman que no deixava d’incitar el públic: saltava, ballava, llançava el micròfon enlaire o s’enfilava als amplificadors. Amb aquesta actitud va mantenir el pols durant tot el concert, demanant ajuda al públic mentre la veu li fallava i baixant fins a quatre vegades per cantar entre mòbils i braços alçats; recursos perfectes per sostenir l’efervescència del bolo.

Així van anar caient “Animal Nitrate”, mentre agitava el cable del micro com si fos un fuet; “Filmstar”, corejada amb fervor; una explosiva “Can’t Get Enough”; o la inesperada balada “Europe Is Our Playground”, single de "Sci-Fi Lullabies" (1998), aquell doble recopilatori de cares B publicat després de l’èxit de “Coming Up”, que demostrava l’enorme capacitat de la banda per compondre grans cançons. El mateix que han tornat a evidenciar en els seus recents i sorprenents àlbums "Antidepressants" (2025) i "Autofiction" (2022), amb temes com la potent “Personality Disorder”, l’emotiva “She Still Leads Me On” —dedicada a la mare del cantant— o la preciosa “June Rain”.

Per a la recta final, una cascada d’èxits: la melòdica “Everything Will Flow”, les primerenques “So Young” (amb el seu mític “let’s chase the dragooon”) i “Metal Mickey”, abans de tancar amb l’himne “Beautiful Ones”, que vam cantar a pocs metres del vocalista, de nou perdut entre la multitud. En els bisos, “Saturday Night” va posar el punt final, diluint-se entre les veus d’un públic que va empènyer el cantant a tancar el concert a dalt de tot.

Per Àlex Guimerà

Publicado en castellano en https://www.elgiradiscos.com/2026/03/suede-la-gran-remontada.html

SUZANNE VEGA- La Paloma (Barcelona) 28/03/2026:

Feia més de vint anys que no anava a La Paloma, la mítica sala de concerts i ball situada en ple barri del Raval de Barcelona. Fundada el 1903 (va tancar el 2007 i va reobrir fa tot just tres anys), té l’etiqueta de ser la discoteca més antiga d’Europa. És una cosa que es pot comprovar mirant les seves parets i làmpades, trepitjant el seu terra i respirant aquell entorn bucòlic en què a un li ve al cap allò que “temps passats sempre van ser millors”. Però som a l’any 2026 i, malgrat que són temps difícils per al món, encara ens queda aquest refugi inexpugnable que és la cultura.

La cita en qüestió era la visita de la gran Suzanne Vega, que venia a presentar el seu darrer disc de l’any passat, “Flying With Angels”, i a repassar el seu cançoner clàssic. Un pla immillorable per als amants de la millor cançó d’autor. Ara té 66 anys, però tots la recordem quan ho va petar amb el seu segon àlbum “Solitude Standing” (1987) amb només 28 anys, reviscolant la tradició dels anys seixanta i setanta dels cantautors en una època en què les estrelles del pop (Madonna, Prince o Michael Jackson) dominaven el panorama. Ella proposava un pop-folk carregat de poesia, melodies dolces i melangia. Van arribar els Grammy, la fama i les gires per tot el món, però mai no va deixar de ser fidel a si mateixa, als seus orígens i al seu art. Han passat els anys i la seva carrera ens ha regalat coherència i grans moments, i afortunadament la tenim en plena forma i capaç de continuar creant grans cançons.

Això ho sabia el públic de mitjana edat que omplia la sala per veure la diva novaiorquesa en plena acció. I la veritat és que no va decebre gens ni mica. Amb un format arriscat en què només s’acompanya del guitarrista irlandès Gerry Leonard —ull, que aquest també ha tocat amb Laurie Anderson i Rufus Wainwright, però sobretot té el mèrit de ser el guitarrista de referència de David Bowie en la seva última etapa— i puntualment de la jove violoncel·lista Stephanie Winters, el directe va funcionar molt bé i va crear un ambient que ens va transportar a una sala del mateix Greenwich Village.

Amb una entrada en què es va posar el barret de copa, la cantant i el seu escuder van abordar “Marlene On The Wall” del seu debut homònim, a la qual van seguir altres com l’experimental “99.9F°”, la preciosa balada “Gypsy” dedicada al seu primer amor d’estiu o aquella oda al pacifisme que és “The Queen And The Soldier”; peces llunyanes i clàssiques presentades de bon començament perquè “tot el públic es tragués l’ansietat abans de tocar les noves”. Unes noves que finalment van aparèixer: la peça que dona títol al seu darrer disc, que tracta sobre aquells àngels que ens ajuden i ens empenyen a tenir coratge davant les adversitats, i aquest mig temps titulat “Speaker’s Corner”, que defensa el dret a expressar-se i la diversitat, en uns temps difícils com els que vivim amb el dictatorial Donald Trump, a qui va voler retreure entre el fervor de l’audiència.

La gala va continuar elegant i misteriosa, amb Suzanne vestida amb un vestit jaqueta i una camisa de topos i alternant la seva guitarra acústica. Al seu costat, Gerry, amb el seu floc vermell i el seu look new wave, abordava la guitarra elèctrica amb grans solos i omplia els espais com si darrere hi hagués una banda. També la jove Steph, amb un estil molt vuitanter a l’estil Cindy Lauper, donava lliçons de violoncel.

Un va observar que el plantejament del concert es repartia entre una part inicial més íntima i, per dir-ho d’alguna manera, acústica, i una altra part central i final més aguerrida i rockera, potser electrizant. Entremig, uns parlaments de la diva que van donar aquell format de storyteller tan propi de la vida cultural alternativa de la Gran Poma. Amb molts moments defensant-se en castellà —ens va recordar que la va criar una àvia de Puerto Rico i que per això parla l’idioma—, va narrar les seves aventures adolescents, amoríos, la seva relació amb la música de Leonard Cohen, la seva amistat amb Lou Reed i la seva trobada i conversa amb el seu ídol Bob Dylan quan li va fer de telonera. La calma que desprenia, la proximitat i el sentit de l’humor omnipresent van fer de la vetllada un entorn màgic i especial.

Però tot el que és bo s’acaba, cosa que vam notar quan ens va regalar la sensacional “Luka” amb un primer vers cantat en castellà o quan van sonar els sàmplers de la famosíssima “Tom’s Diner”. Van ser el tancament abans del doble bis, en què es va atrevir amb una versió d’aquell retrat dels baixos fons del seu Nova York, “Walk On The Wild Side”, i quan va voler que sonés soroll a l’escenari amb “Blood Makes Noise”. El segon bis inicialment havia de ser una sola cançó, però per insistència dels fans va afegir una memorable “In Liverpool”; el tancament no podia ser cap altre que “Rosemary” (romaní en anglès), composta en terres granadines, amb la qual busca deixar-nos l’aroma i el record d’un concert un cop apagades les llums. Màgic!

Per Àlex Guimerà


Publicado en castellano en https://www.elgiradiscos.com/2026/03/suzanne-vega-un-pedacito-de-nueva-york.html

DISCOS DE 2026: KULA SHAKER - Wormslayer:

Situados en esa maravillosa “segunda división” del Brit Pop que injustamente no tuvo el éxito masivo que merecía, encontramos a nombres como The Auteurs, Gene, Boo Radleys o incluso otros algo más reconocidos como Ocean Colour Scene, Supergrass y nuestros protagonistas, Kula Shaker. En el caso de estos últimos siempre he pensado que si a los Oasis los comparaban con los Beatles, ellos aún merecían más dicha comparación ya que su propuesta pasaba por conectar el rock de los sesenta con la instrumentación y el espíritu hindú que trajo el bueno de George Harrison a la legendaria formación.

Con un imponente debut “K” cargado de sitars y una maravillosa y vibrante versión de “Hush” de los Depp Purple, la banda me dejó flipado allá en 1996. Sin embargo la formación no pudo gozar de las inercias del movimiento britpopero ya que cuando comenzaron a despuntar éste se encontraba en su recta final y solo les dio tiempo de publicar un “Peasants, Pigs & Astronauts” en 1999 antes de separarse. Si bien su líder Chrispian Mills formó ese artefacto tan formidable que eran The Jeevas, Kula Shaker volvieron a reunirse en 2007 y desde entonces han seguido publicando álbumes, girando y, sobre todo, siendo fieles a sus principios musicales. Aunque no fue hasta el anterior álbum de 2023, “Natural Magick”, cuando la formación clásica volvió reunir al teclista Jay Darlington, y eso es algo que, a mi modo de ver, se nota en positivo, pues las dos últimas entregas son lo mejor de la banda desde los dos álbumes de los noventa.

                                      

Es en este punto donde se sitúa este flamante “Wormslayer”, un álbum que profundiza en ese universo psicodélico, místico y atemporal que forma parte del ADN de los británicos y que nos trae la edad de oro del rock al nuevo milenio. De nuevo el arte de la portada es una de las señas de identidad de la banda, con referencias a la televisión de los años setenta y, cómo no, a la India. En el interior del libreto encontramos ilustraciones que remiten a un universo muy cercano al de Tolkien, reforzando ese aire fantástico y psicodélico que envuelve todo el proyecto.

Pero vayamos a la música, ya que solo poner la aguja nos encontramos con “Lucky Number”, el single más evidente del álbum: una canción festiva y pegadiza, construida para quedarse con la primera escucha. En “Good Money” aparecen ecos claros de “Lucy in the Sky with Diamonds”, con un aroma psicodélico muy marcado. La letra funciona como una sátira sobre el estrellato y la obsesión por la riqueza. “Charge of the Light Brigades” llega con un ritmo irresistible y un estribillo especialmente efectivo, de esos que invitan a corearlo mientras que con “Little Darling” bajan ligeramente las revoluciones con una pieza más sosegada, de producción pulcra y atmósfera ensoñadora.

                                 

Memorable es “Broke As Folk”, que se sostiene sobre una línea de bajo y unos teclados que parecen robados directamente de “Light My Fire” de The Doors. El estribillo estalla en color y armonías. Pura magia sixties. Cierra la cara "A" “Be Merciful” que nos mete de lleno en ambientes de la India: la bonita pieza desnuda e íntima, adornada con delicados punteos de guitarra, poco a poco, desemboca en una auténtica tormenta sónica.

La cara "B" arranca con la fábula del niño "Shaunie", en la que escuchamos unos coros que me recuerdan a los Who más armoniosos; la sigue "The Winged Boy", de lucida guitarra y que es pura psicodelia moderna para emparejarles con bandas como Temples o Tame Impala. Mas desenfadada es la desnuda "Day For Night", con Mills que parece que cante para el "White Album". Con el corte titular los Kula nos introducen en sus ritos, con un desarrollo instrumental que es una auténtica ceremonia rockera. El paquete se cierra con las reflexiones existencialistas de una "Dust Beneath Our Feet" que llega a sonar sunshine pop.

De nuevo Kula Shaker no se complica y continúa explorando su fórmula musical, sin dejar atrás la espiritualidad, los símbolos y el misticismo oriental con reflexiones sobre la vida terrenal. En esta ocasión, su propuesta funciona muy bien, quizás gracias a la madurez y a la experiencia de sus miembros, con este "Wormslayer" que, si bien no inventa nada, resulta del todo disfrutable. Esto es lo que significa tener personalidad y mantenerse fiel a los propios principios hasta el final.

Por Àlex Guimerà

Publicado en https://www.elgiradiscos.com/2026/03/kula-shaker-wormslayer.html

PREMIOS OSCARS Y ROCK:

Los Premios Oscar son seguramente los premios cinematográficos más famosos y prestigiosos del mundo. Infinitas historias han sucedido tras su alfombra roja a lo largo de los tiempos. Grandes directores, actores icónicos, personajes ilustres, escritores, artistas, políticos,... muchos han pasado (y protagonizado) sus galas y enormes películas han sido premiadas y reconocidas. ¿Pero cuál ha sido el papel del rock en dichos premios y galas?

Pues, lo ha tenido, aunque de modo indirecto y quizás algo residual, grandes nombres han pasado por sus galas, pues la música es uno de los elementos o una de las patas que sostiene el séptimo arte, y las bandas sonoras y canciones han tenido sus premios y momentos de protagonismo.  Y ello cuando osados directores han encomendado la parte musical a determinados rockeros o estrellas del rock. Si bien les ha ido costando su entrada, con el tiempo han ido entrando en la carrera por la estatuilla de oro.

Uno de los grandes nombres de los premios Oscar en el apartado musical es sin duda uno de los mejores compositores de nuestros días, hablamos de Randy Newman, capaz de aunar melodía y letra como nadie, y poseedor de una carrera prolífica e inigualable. No en vano, directores de renombre o producciones titánicas le han requerido para sus películas, siendo nominado hasta 22 veces. Si bien únicamente ha logrado dos estatuillas, fuera quedaron canciones como  la icónica "You' ve Got A Friend On Me" de Toy Story (1996), ganando por la misma saga de películas de animación en su tercera entrega por la canción "We Belong Together" en 2011. Antes, en el año 2002, se había estrenado por "I Did'nt Have You" de Monsters Inc". 

Otro compositor que podemos catalogar en el mundo del rock o de la música popular del siglo pasado es el bueno de Burt Bacharach, lo que queda confirmado con la gente con quien ha trabajado: Elvis Csotello, Tom Jones, Dusty Springfield, Rod Stewart o Stevie Wonder. Por no hablar la de rockeros que han versionado sus temas, para lo cual no nos quedaría espacio si los nombráramos. Al igual que Randy, era un creador de canciones muy ingenioso, lo que  llamó la atención de muchos directores para los que ha trabajado y consiguió muchos reconocimientos y premios. A destacar el Oscar que recibió en 1996 por la canción "Raindrops Keep Fallin' on My Head" de la película "'Dos hombres y un destino", por la que se llevó también el premio a la Banda Sonora Original (luego repetiría en 1981 junto a Chris Cross con "Arthur Theme").

Justo un año después, en 1970, el premio al Oscar a la mejor Banda Sonora Original Coreada (el premio a la mejor BSO fue ese año para "Love Story") fue a parar, para nada más y nada menos los Beatles por las canciones del documental "Let It Be" estrenado aquel año. El cuarteto se había separado, pero su éxito alcanzó la élite cinematográfica con dicho premio que recogió Quincy Jones ya que ningún Beatle se pasó por la gala.

Un año después el gran Isaac Hayes de la Stax ganaría el premio a la mejor canción por "Theme For Shaft" de la película policíaca racializada "Shaft". Una maravilla de canción y banda sonora del genio de Tenesse que revolucionó el sonido de la black music.

En los años siguientes tenemos también otros premios Oscar para la música pop para la mejor canción: "Last Dance" de 1978 que cantó Donna Summer, los dos Oscars de Barbara Streisand en 1973 y en 1978, la canción "Up Where We Belong" que Jack Nitzche compuso para que cantara Joe Cooker para la BSO de "Oficial y Caballero" (1982).

Pero no fue hasta 1984 que un ilustre de la música popular recogiera un premio a la mejor Canción Original cuando Stevie Wonder lo hizo con la popular "I Just Call To Say I Love You" de la Banda Sonora Original de  "La Mujer de Rojo". Justo un año después hubo doblete. Por un lado Prince ganó el premio con la famosísima  BSO "Purple Rain" y por otro lado Lionel Ritchie se hizo con el premio a la Mejor canción con "Say You , Say Me" de la película "White Nights". . Eran los ochenta y las cosas estaban cambiando, lo que queda demostrado con el Oscar que David Byrne de los Talkin Heads ganó en 1987 a la Mejor Banda Sonora Original de la película“ El último emperador ”, junto con Ryuichi Sakamoto y Cong Su.

Años más tarde, Bruce Springsteen lo clavaría con su "Streets of Philadelphia" canción que compuso para la película dramática sobre el SIDA "Philadelphia" y para la que logró la estatuilla en 1993. Le siguió el año siguiente Elton John con "Can you feel the love tonight?" canción de la película de animación de Disney  "El Rey León, 1994".  El pianista repetiría en 2020 con "I’m Gonna Love Me Again" que compuso para su propio biopic musical "Rocketman".

Otro ilustre galardonado con un Oscar a la mejor canción fue Phill Collins  en el año 2.000 con "You'll be in my heart" de la película de Disney de dibujos animados "Tarzán".

Aunque nos quedamos con la canción de Bob Dylan "Things Have Changed" que escribió para la película  (Wonder Boys, 2001).

Actualmente ya es habitual que artistas de la música popular ganen premios, como John Legend, Adele, Sam Smith o Lady Gaga, sin duda nos quedamos con las canciones que hemos ido recordando que muestran que el rock y el cine son géneros que maridan a las mil maravillas. 

MUSAS DEL ROCK. GRANDES MUJERES QUE INSPIRARON GRANDES CANCIONES (III) :

A menudo sin quererlo, personas anónimas acaban alcanzando la popularidad sin quererlo. Son los casos de personas que cuya personalidad o belleza han sido vistos como especiales en ojos de creadores.  Para celebrar el Día Internacional de la Mujer qué mejor modo que hacer un homenaje a mujeres que desde el anonimato fueron musas de creadores y que han permanecido en canciones para la posteridad, aunque para ello hayan tenido que pagar un precio por el dolor y el sufrimiento. Son auténticas mujeres heroicas que han tenido que luchar en sus vidas de forma admirable. Allí va algunos ejemplos.

Donna Ludwig: "DONNA"- RITCHIE VALENS:

Ritchie Valens (Ricardo Valenzuela) falleció en el accidente de avión en Iowa de 3 de febrero de 1959 junto a Buddy Holly y Big Bopper. Apenas tenía 17 años y pasaría a la posteridad gracias a "La Bamba" y a ser pionero del rock latino. No obstante, a pesar de su juventud tuvo tiempo de crear una bonita balada de amor titulada "Donna", que dedicó a su novia Donna Ludwig quien tenía su misma edad y estudiaba en su Instituto James Monroe (LA). Tras la muerte del rockero poco se sabe de la vida de Donna, si que tuvo relación posterior con la familia Valenzuela y que llegó a estar casada por tres veces, aún vive en Sacramento y tiene dos hijas.

Al parecer la pareja comenzó su relación en 1957 y la canción fue interpretada por teléfono por el propio Ritchie a Donna antes de ser grabada, lo que refleja perfectamente el famoso biopic del músico "La Bamba" (1987).

La canción fue publicada en 1958 como cara A de un sencillo que llevaba "La Bamba" en la cara B y que fue la continuación de "C' Mon Let' s Go/ Framed", dando muestras del talento y la progresión que tenía este rockero cuya historia de amor y vida tuvo tan fatídico final.

Marianne Ihlen: "SO LONG, MARIANNE" - LEONARD COHEN: 

A principios de los años 60 Leonard Cohen era un poeta y escritor bastante desconocido que decidió irse a vivir a la isla griega de Hydra, dónde entró en contacto con una intelectualidad entre los que conoció a Marianne Ihlen, entonces tenía el apellido Jensen por su marido. La noruega tenía un hijo y se encontraba en camino a divorciarse, lo que no impidió que el canadiense se enamorara prendidamente de ella calificándola como la "mujer más bella que he conocido nunca". Ambos comenzaron una relación conviviendo en la casa de Cohen de Hydra que duraría hasta siete años. Tras la separación el poeta compuso la canción "So Long Marianne" que incluiría en su disco de debut "Songs Of Leonard Cohen" (1967) y que sería uno de sus grandes éxitos de siempre.

Marianne, tuvo un segundo y largo matrimonio en Noruega que duró hasta su muerte el 28 de julio de 2016. Antes, el propio Leonard le mandó una carta de adiós en la que le decía que él la seguiría, lo que se confirmó el 7 de noviembre de aquel año cuando el cantautor murió en su casa de Los Angeles. 

Para quienes quieran más detalles de la historia entre Leonard y Marianne que no se pierdan
"Marianne & Leonard: Words of Love" (2019), un documental que profundiza en la relación entre ambos. 

Sara Lownds  : "SARA"- BOB DYLAN:

Cuando se relaciona amorosamente a Bob Dylan siempre hablamos de Joan Baez. Sin embargo, su primera mujer Sara Lownds fue el gran amor del Premio Nobel en sus nutridas décadas de los sesenta y setenta. Nacida como Shirley Marlin Noznisk - adoptó su apellido de su primer y fugaz matrimonio (1959-1961) - tenía ascendencia Polaca y judía fue modelo y actriz de profesión.

Su relación con el de Minnesota se inició en 1964 cuando se conocieron ene l Greenwich Village, viviendo ambos en el Hotel Chelsea (New York) para acabar casándose de forma clandestina en 1965. Su matrimonio duró hasta 1972 y dio cinco hijos (incluyendo al famoso Jacob), además de María la hija de aquella de su primer matrimonio que adoptó Dylan. La familia vivió en Woodstock y durante muchos años alejados de la vida pública, pero las continuas infidelidades y comportamientos extravagantes de él precipitaron el final de una relación que arrojó disputas, acusaciones cruzadas y un dolor y culpabilidad por parte de Dylan que supo plasmar en sus discos "Desire" (1976) y sobre todo "Blood On The Tracks" (1975). Del primero es esta preciosa canción con el nombre de ella a quien dedica y en la que cita " Sad Eyed Lady of the Lowlands" otra gema del genio incluida en el imprescindible "Blonde On Blone" y que seguramente va dedicada e inspirada en esta mujer que tuvo un papel muy difícil en su vida.

Deborah Curtis: "LOVE WILL TEAR US APART"- JOY DIVISION:

Otra heroína anónima del rock fue Deborah Woodruffe. Nacida en Liverpool, conoció a Curtis en 1972 con apenas 16 años con quien comenzó un noviazgo que acabaría en boda en agosto de 1975 contando ambos con 18 y 19 años respectivamente. Años más tarde en 1979 nació su primogénita y única hija Natalie. Fueron años complicados para la pareja ya que los trabajos apenas les permitían mantenerse, la banda (Joy Division) no despegaba, lo que generaba frustración en el solista. Tampoco ayudaban los problemas de depresión de Ian y su epilepsia, cuando además él conoció a la periodista belga Annik Honoré, quien alejó definitivamente a la pareja.

Los hechos desencadenaron en un final fatal el 18 de mayo de 1980 cuando Ian decidió quitarse la vida colgándose en su casa.

Era el final trágico del cantante y poeta, que unos meses antes había escrito "Love Will Tears Us Apart" dedicada a Deborah y al final de su relación.

En 1995 la propia Deborah quiso contar su historia en "La Vida de Ian Curtis y Joy Division: Touching From a Distance", unas memorias que repasaban la corta vida de su marido y su banda.

ELLIOTT MURPHY & Band- Sala El SIglo (Sant Cugat del Vallès) 14 de febrer de 2026:

Com de gratificant és la sensació de poder veure un dels teus herois musicals al teu poble (ara ciutat) natal. De fet, fa uns anys (el 13 de gener de 2007, segons indica l’entrada que conservo) ja l’havia vist a l’Auditori de Sant Cugat en un homenatge a Leonard Cohen que ens va portar noms de la talla de Suzanne Vega, Jackson Browne o el mateix John Cale. I entre ells, una dupla enèrgica formada per Eliott Murphy i Olivier Durand va abordar “Diamonds in the Mine”. En aquella època el cantautor de Long Island ja es trobava en aquell segon acte de la seva vida que tan brillantment va reflectir Jorge Arenillas en el seu documental de 2015 “The Second Act of Elliott Murphy”. Un segon acte en què ha sabut reinventar-se, formar una família i envoltar-se de músics interessants per desplegar allò que millor sap fer (amb perdó de la seva faceta d’escriptor): fer música.

Han passat gairebé 20 anys des de llavors i Elliott gaudeix de bona salut i continua establert a París, cosa que ens permet poder gaudir dels seus directes amb certa regularitat al nostre país i en poblacions i sales impensables. Com aquella meravella anomenada “El Siglo”, adornada amb milers de llibres a les seves parets. No se m’acut un entorn millor per gaudir d’un bon concert.

Puntuals a les vuit i amb l’aforament ple a vessar, el roquer septuagenari apareixia davant nostre junt amb el seu inseparable Olivier, el percussionista Alan Fatras i la violinista Melissa Cox. Una formació que és una extensió de la fórmula que tan bé li ha funcionat al llarg dels últims anys. Al duet de guitarres amb el seu amic francès s’hi afegeixen una percussió de caixa, tambor i plats i un violí, per oferir novament aquelles guitarres perfectament compactes juntament amb uns suports instrumentals molt encertats, cosa que dona un so que recorda la fórmula “Unplugged” que tants èxits va donar a la MTV fa unes dècades.

Amb un inici a càrrec de la clàssica “Last Of The Rock Stars” del seu debut “Aquashow” (1973), tocada només amb les guitarres i de manera calmada, van començar gairebé dues hores d’espectacle, bones cançons i simpatia d’uns músics plens d’humilitat i elegància. Cal tenir en compte que la gira, que passarà per diferents ciutats espanyoles, té com a excusa la promoció del seu últim àlbum “Infinity”, de l’any passat, per la qual cosa van sonar temes nous com “Granny Takes A Trip”, “Baby Boomers Lament” o aquella “The Miracle Zone” que no és al disc sinó en un EP acabat d’estrenar i que dona títol al tour.

Però el primer gran moment de la nit va arribar amb els ritmes de “Green River”, que van encendre tots els assistents; després vindrien altres grans moments com la cabaretera “Deco Dance” d’aquell discàs que és “Night Lights” (1976) o la “dylaniana” “Destiny”. Grans moments en què no van faltar els trepidants cops d’Alan (colpejant la caixa i els plats amb les mans), els pizzicati i els rasgueigs del violí de Melissa, i sobretot els solos del virtuós Olivier amb aquella guitarra acústica amb la qual omple els concerts de manera tan poderosa.

Per la seva banda, Eliott no va deixar de capitanejar el xou amb un somriure que no va deixar de lluir, la seva veu encara fresca (especialment en els tons greus) i els seus ritmes a la guitarra. Fins i tot va tenir temps de comentar-nos que “era avi”, va bromejar amb l’edat del públic i ens va explicar quan la seva mare Josephine va parlar per telèfon amb el seu ídol Lou Reed (a qui va dedicar una cançó) explicant-li que ell n’era un gran fan, a la qual cosa el mateix Lou va respondre: “que no ho és tothom?”. Una supèrbia del desaparegut roquer que és clar que Eliott no té, ja que es nota que busca la proximitat amb els seus seguidors tant quan és damunt de l’escenari com quan està pacientment signant discos al lloc de marxandatge.

És aquesta amabilitat de la qual fa una sana apologia a la formidable “A Touch Of Kindness”, que va tocar a la recta final, amb aquella melodia de guitarra tan hipnòtica i amb un desenvolupament final que ens va portar cap als esperats bisos. Just abans ens havia delectat amb una de les seves millors peces de sempre, “You Never Know What You’re in For”, aquell retrat dels carrers bruts de Nova York que va començar de manera pausada per acabar amb la banda a tot gas. I què dir d’aquella poètica “On Elvis Presley’s Birthday”, cantada amb el vestit de rapsode.

Després dels aplaudiments, Eliott ens va oferir una versió lànguida de “Just Story From America”, per a la qual va recordar que el Gran Somni Americà per a ell es va convertir en el Gran Malson Americà als anys setanta. La va seguir la magnífica i enganxosa “Come On Louann”, amb tothom allà corejant a ple pulmó, i ja que estava llançat i s’ho estava passant d’allò més bé, van arribar dos clàssics més del seu cançoner com a regal: “Drive All Night”, amb el violí fent les funcions del teclat, i una “Rock Ballad” el tornada de la qual va arribar una mica desdibuixada. Magnífic colofó d’un concert que ens va portar a casa tot allò que més estimem de la música, de la mà d’un tipus únic en la seva espècie.

Per Àlex Guimerà

Publicat en castellà a https://www.elgiradiscos.com/2026/02/elliott-murphy-band-el-rapsoda-amable.html

JEFF TWEEDY- Sala Paral·lel 62 (Barcelona) 12 de Febrer:

Sempre que hi ha una gira d’un músic o banda internacional pel nostre país que m’interessa, em costa molt estar desconnectat de les xarxes socials per evitar caure en el perill de l’spoiler i, sobretot, per evitar arribar al concert condicionat. Tot passa per no llegir les cròniques dels concerts de les altres ciutats, tot i que em resulten inevitables les valoracions d’alguns contactes meus que ja han pogut gaudir del directe esperat. Just això va ser el que em va passar amb la gira espanyola de Jeff Tweedy, que va finalitzar a Barcelona el passat dijous 12 de febrer, a la qual vaig arribar després de llegir múltiples elogis dels seus concerts a la Corunya, Sant Sebastià i Madrid, cosa que no vaig voler que predeterminés la meva assistència a la cita de presentació del seu sorprenent triple àlbum “Twilight Override” a la Sala Paral·lel 62 de Barcelona.

Encara amb el record recent del concert de juny de l’any passat de Wilco al Poble Espanyol, en què Tweedy va capitanejar la seva llegendària banda per desplegar els seus grans èxits i demostrar el seu poder instrumental, en aquesta ocasió la presència del músic de Chicago era en sala i amb una formació d’acompanyament que inclou els seus fills Spencer Tweedy (bateria) i Sammy Tweedy (veus, teclats i sintetitzadors), juntament amb tres noms de la nova escena de Chicago com són Sima Cunningham (baix i veus), Macie Stewart (violí i veus) i Liam Kazar (guitarra), cinc vintanyers amb molt talent i professionalitat als quals Jeff anomena els seus “nois”, i als quals, vist el resultat, dirigeix a la perfecció deixant-los els seus propis espais de desenvolupament.

Però abans de tot vam poder gaudir d’un breu set a càrrec de la mateixa Sima Cunningham, qui sola amb la guitarra elèctrica a la mà va desplegar la seva imponent veu per exhibir les cançons del que és fins ara el seu únic treball, “High Roller” (2024), evocant cert magnetisme propi de noms com Jeff Buckley o Laura Nyro. Temes com “Nothing” van omplir la sala sense cap suport, a excepció del moment en què va compartir escenari amb la seva companya Macie en un bonic joc de veus i guitarres.

Interessant aperitiu del que veuríem durant les dues hores següents: fins a vint-i-cinc cançons a càrrec d’un sextet que es va mostrar compacte i plusquamperfecte, donant la sensació de ser una banda que fa anys que toquen junts, quan la realitat ens revela que és la banda del projecte personal de Jeff. Un projecte, per cert, que està creixent moltíssim fins al punt que l’any passat va eclipsar la seva formació de referència. I és que el triple disc “Twilight Override” i les seves 30 cançons porten de tot i bo, aprofundint en un univers sonor personal que el líder de Wilco ens ha anat regalant al llarg dels anys i que continua sorprenent-nos i atrapant-nos encara avui.

Aquest va ser precisament l’eix d’un concert que, igual que el de Madrid, es va centrar en el seu últim treball i en les seves cançons en solitari, a diferència dels concerts de Donosti i la Corunya, en què va aparèixer sol sense banda i en què majoritàriament va desplegar els seus èxits amb Wilco, amb presència dels seus altres projectes. Però, a dir veritat, va donar igual que la banda no interpretés els èxits de la que és sens dubte una de les millors formacions dels darrers trenta anys, perquè amb les noves peces el concert va enlairar-se molt amunt.

Amb un inici a càrrec de quatre temes que coincideixen amb els quatre primers del nou àlbum, el concert ens va endinsar de ple en aquella intimitat que aconsegueix evadir-nos de tota realitat. Parlem de la delicada i mística “One Tinny Flower”, dels cors meravellosos de “Caught Up In The Past”, de la taciturna “Parking Lot” i d’aquell mig temps country tan fenomenal anomenat “Forever Never Ends”. Altres del “TO” que van sonar van ser “Stray Cats In Spain”, segons Jeff basada en un fet real, o la reivindicativa “Feel Free”. Preciosa em va semblar l’acústica “Having Been Is No Way To Be”, del disc “Warm” (2018), del qual, si no fallen els meus càlculs, va ser l’única que va sonar. Del seu anterior “Love Is The King” (2020) es van deixar veure la folkie que dona títol al disc i la popie “Gwendolyn”, amb aquella guitarra rítmica tan enlluernadora.

Tot plegat ens va fer transitar de moments vibrants amb solos de guitarra del frontman cap a instants més eteris o fràgils en què els instruments ens portaven enlaire, o altres en què les descàrregues electrificants van resultar autèntiques bogeries. Són les pujades i baixades d’aquest univers de cançons que aquest tipus de 58 anys no deixa mai de compondre. Com aquell divertit homenatge a un dels grans genis del rock de tots els temps titulat “Lou Reed was My Babysitter”, el tornada del qual diu “rock 'n' roll is dead, but the dead don't die”, acompanyat d’uns udols que van ser el clímax final del set abans d’uns bisos que ens van portar Tweedy sol amb la guitarra per abordar la mateixa “Twilight Override” i una sorprenent “Spanish Bombs”, dels Clash, que va ser la versió que va tocar en aquest concert.

Molts recordaran el passat 12 de febrer com la jornada de les restriccions de mobilitat a Catalunya davant l’amenaça de forts vents; el dia en què els nens no van anar a l’escola, en què moltes empreses van imposar el teletreball i en què la ventada va deixar arbres caiguts, semàfors arrencats i milers de desperfectes. Jo, en canvi, el recordaré com la nit en què aquest geni arribat de la “Windy City” va desfermar a Barcelona un altre vendaval ben diferent: un carregat d’emocions, electricitat, sensibilitat i passió. Colossal.

Per Àlex Guimerà

Publicat en castellà a https://www.elgiradiscos.com/2026/02/un-vendaval-llamado-jeff-tweedy.html