MÚSICOS PRODUCIENDO A OTROS MÚSICOS (i):

A principio de la era del pop, el productor era una figura que los músicos veían como sus enemigos, pues al margen de darles prisa y urgencia en el estudio a menudo les limitaban la creatividad y para muchos no hacían más que entorpecer sus grabaciones.

La cosa cambió a partir de Phil Spector y su factoría Philles Records en dónde demostró las mil y unas posibilidades que daban los estudios y abrió un mundo a los efectos y a las grabaciones, con su "Wall Of Sound".A partir de él poco a poco las estrellas del pop se fueron involucrando detrás de los mandos para completar sus obras haciendo maravillas. Así Brian Wilson creó "Pet Sounds" y Paul McCartney (con ayuda de George Martin) "Sgt. Peppers Lonely Hearts Club Band". Con ellos creció la fama de los productores reconociendo a grandes nombres del pasado como Sam Phillips (Sun Records), Leiber & Stoller o Ahmet Ertegün (Atlantic Records) apareciendo nombres como Jack Nitzche o Quincy Jones que acabarían teniendo el estatus de estrellas.

Por ello, poco a poco los propios músicos fueron quienes se comenzaron a involucrar cada vez más en la elaboración del disco en estudio, pero también empezaron a trabajar produciendo a sus colegas de otras bandas o proyectos ajenos.


En este sentido vayamos a repasar algunos de los discos más legendarios que fueron producidos por otros músicos:

TRANSFORMER / LOU REED (1972)-  Productor DAVID BOWIE: También Mick Ronson:

Tras su marcha de la Velvet Undergorund Lou Reed había publicado un homónimo disco de debut en solitario que pasó sin pena ni gloria. Para su continuación y para darle cierto aire glam contó con la producción de su amigo David Bowie (estrella creciente por entonces) y de su guitarrista Mick Ronson, quienes hicieron una maravilla en el estudio elevando las maravillosas composiciones de Lou al infinito. La contundencia en la instrumentación, los coros, la emotividad y un largo etcétera ayudaron a que este disco acabara siendo uno de los mejores de la historia.

THIS YEAR'S MODEL/ELVIS COSTELLO & THE ATRACTIONS (1978)- Productor NICK LOWE:

Para su segundo disco, Elvis Costello repitió como productor a Nick Lowe, miembro de la banda de los setenta de Pub Rock Brinsley Schwarz, quien además ese año iba a publicar su álbum de debut. Bajo los mandos Lowe llevó luminosidad, alma pop y energía a este disco que catapultó al rockero de las gafas como dueño y señor de la Nueva Ola británica.

REMAIN THE LIGHT/TALKIN HEADS (1980): Productor BRIAN ENO:

Uno de los grandes discos de la New Wave vino a cargo de los Talking Heads y a cargo de la producción del ex miembro de Roxy Music Brian Eno. Eno, quien tras la huida de su banda se dedicó a explorar en instrumentación, sonidos ambientales o la electrónica  ayudó a David Byrne y a los suyos a empaquetar los ritmos africanos, los guitarrazos imprevisibles, las voces salvajes y a dejarnos este discazo para la posteridad.

DOLLY PARTON: LA SEVA VIDA A TRAVÉS DE LES SEVES CANÇONS:

En un estiu molt dur amb pèrdues de noms per a la música espanyola i mundial, l'últim cop ens va arribar la setmana passada amb la pèrdua d'una de les llegendes de la música country més icòniques com és Dolly Parton. Carismàtica i poderosa dona, va ser artífex de moltes victòries per a la classe treballadora i per al feminisme, demostrant que una dona podia ser una de les compositores més prolífiques i de més èxit de tots els temps i fent gala d'una personalitat i independència artística i humana que la van fer única. Per recordar-la fem un petit repàs a la seva vida i a la seva carrera a través de deu de les seves cançons.

Just Because I'm A Woman (1967): 

Una de les primeres composicions de Dolly Parton va ser aquest mig temps amb el qual va deixar petjada de la seva personalitat. I és que la cançó va sorgir de l'enfadament del seu marit Carl Thomas Dean quan se va assabentar que ella havia tingut una relació abans d'estar junts. Això la va portar a voler denunciar la doble vara de mesurar que hi havia a l'època sobre com s'entenia la vida sexual i amorosa d'una dona respecte a la d'un home. Aquesta frase letal "els meus errors no són pitjors que els teus només perquè sigui una dona" ho diu tot. Una formidable reivindicació feminista o de com les dones haurien de ser tractades, respectades i valorades. Ja des dels seus inicis Dolly va ser la millor valedora dels drets de les dones, cosa que sempre va tenir molt present al llarg de la seva carrera.

A Coat Of Many Colours (1971): 

Aquesta cançó és un símbol en si mateixa. I ho és perquè va néixer del record d'infantesa de Dolly quan la seva mare li va cosir un abric fet de retalls d'altres peces de vestir. La Reina del Country es va criar en una família pobra de 12 fills que vivia en una cabana de dues habitacions a les muntanyes de Tennessee. Afortunadament, a l'edat de nou anys va començar a cantar, a anar a les ràdios i a concursos fins que mica en mica les seves impressionants dotats vocals van captar l'atenció d'una indústria musical que acabaria produint-li el primer dels 58 discos d'estudi que publicaria en vida, "Hello, I'M Dolly" (1967). Tanmateix, no seria fins al 1969 quan, anant de gira en autobús, va compondre aquesta meravellosa "A Coat Of Many Colours" que acabaria publicant-se el 1971 i titulant un dels millors elapés de la seva carrera. Un tendre homenatge als seus orígens i a la pobresa.

Jolene (1973): 

El 1973 Dolly ja gaudia d'una gran popularitat entre el públic seguidor del Country gràcies a les seves aparicions al programa "Porter Wagoner Show" i als seus duets amb ell. Però això no era suficient per a la nova estrella, ja que veia com s'estava encasellant en la figura de cantant "consort", quan ella tenia l'ambició d'anar per lliure, ser compositora i triomfar a la televisió per ella mateixa. Bàsicament volia ser l'única amo del seu destí, ja que per aleshores la seva carrera estava en mans del mateix Porter Wagoner. Abans va decidir compondre el que seria el seu primer número u i per a molts la seva millor cançó de tots els temps, "Jolene". Una peça country que tracta sobre la lluita entre dues dones i sobre la gelosia d'una dona casada a qui una altra dona li treu el marit. Pel que sembla, la cantant es va inspirar en una empleada del banc pèl-roja que coquetejava amb el seu marit, donant lloc a la lletra d'una cançó que va donar títol a un disc amb el qual arribaria el seu veritable enlairament com a artista. Per cert, Dolly i Carl Thomas es van casar el 1966 i van romandre junts fins a la mort d'aquest l'any passat.

I Will Always Love You (1973): 

Composta la mateixa tarda i gravada en la mateixa sessió de "Jolene", Parton es va treure de la barretina la balada "I Will Always Love You". Una cançó que, quan es va publicar, va cridar l'atenció del mateix Elvis Presley, qui la volia gravar, cosa que finalment no va succeir per culpa del maleït Coronel Parker, que va voler imposar que la seva compositora els cedís la meitat dels drets d'autor de l'obra. Tanmateix, aquesta acabaria arrasant a tot el planeta molt més tard, el 1992, cantada per Whitney Houston com a part de la banda sonora de la pel·lícula romàntica "El Escorta". Malgrat que en la memòria col·lectiva s'ha identificat com una balada romàntica, en realitat va ser composta com un agraïment personal de Dolly al seu mentor Wagoner abans que els seus camins se separessin.

Here You Come Again (1977): 

"Here You Come Again" va ser el seu salt definitiu al pop, aconseguint un èxit majoritari que anteriorment es limitava als circuits country. Buscant un so nou i modern per a l'artista, la seva discogràfica va voler que gravés aquesta peça pop de Barry Mann i Cynthia Weil —autors de "You've Lost That Lovin' Feelin'" de The Righteous Brothers—, a la qual cosa ella va accedir sempre que pogués controlar la gravació i la producció. El resultat va suposar un enorme èxit entre el públic consumidor de la música popular i l'obtenció del seu primer premi Grammy, alhora que aconseguia el capdamunt de les llistes de vendes del moment.

9 to 5 (1980): 

Una de les grans facetes al marge de la música de Dolly Parton va ser el cinema. Tanmateix, no va emprendre la carrera d'actriu fins al 1980, quan va protagonitzar juntament amb Jane Fonda i Lily Tomlin la comèdia "9 to 5" (traduïda al català com "Com eliminar el teu cap"), una pel·lícula i una banda sonora que van tenir un gran èxit de vendes i taquilla en una Amèrica que va saber apreciar en un film lleuger la seva càrrega crítica contra el sistema laboral i el mascleisme. La cançó que dóna títol al llargmetratge va ser nominada als premis Oscar i es va convertir en un símbol de les lluites dels sindicats. De nou Dolly encertant de ple i iniciant una carrera al cinema que compta amb moltes pel·lícules i importants col·laboracions amb actors i actrius de la talla de Sylvester Stallone, Shirley MacLaine, Sally Field, Burt Reynolds o Julia Roberts.

Islands In The Stream (1983): 

És curiós que un dels temes més reconeixibles de l'estrella del Country no fos compost per ella i no es gravés per a un disc seu. I és que "Islands In The Stream" va ser escrita pels Bee Gees per ser gravada en duet juntament amb Kenny Rogers en un disc d'aquest últim. Malgrat que la peça originalment va ser escrita en mode rhythm and blues per a Diana Ross, va ser reelaborada com a balada Country per al duet de cantants. El resultat va ser un contundent número u a les llistes d'èxits i la confirmació de tots dos artistes com a autèntics líders d'un gènere, el Country, que als vuitanta va gaudir d'una enorme popularitat als EUA. Sobra dir que tota la carrera de Dolly va estar plena de col·laboracions amb músics importants, d'entre els quals destaquen els discos "Trio" (1987 i 1999) amb les grans Linda Ronstadt i Emmylou Harris o "Honky Tonk Angels" (1993) amb altres primeres espases com Loretta Lynn i Tammy Wynette, però també en discos de Willie Nelson o de la seva fillola Miley Cyrus. Fora del seu gènere trobem el disc "Rockstar" de 2023, publicat just després d'haver estat inclosa al Saló de la Fama del Rock and Roll, amb col·laboracions amb Elton John, Sting, Joan Jett, Paul McCartney, Ringo o Linda Perry de "4 Non Blondes", entre molts d'altres.


Tennessee Homesick Blues (1984): 

Llançada com a banda sonora de la pel·lícula "Rhinestone", aquesta cançó va gaudir de popularitat en el seu moment recordant novament els orígens de la seva autora. Com ja va fer a la formidable "My Tennessee Mountain Home" (1973) o en moltes altres que la van seguir, la mirada es dirigia cap a la seva Tennessee natal, de la qual sempre va estar molt orgullosa i compromesa amb la seva pobresa. Amb un ritme i una lluminositat especials, Dolly hi expressa la seva enyorança de la seva terra a causa de l'absència per culpa de la seva carrera. D'altres d'aquella època van seguir el seu rastre, com "Appalachian Memories" (1983), en la qual va retre homenatge a les famílies treballadores de les mines de la regió dels Apalatxes —que a Tennessee a més és l'origen de la música country—, o la nadala "A Smoky Mountain Christmas" (1986), amb la qual va evocar els paisatges muntanyosos de l'estat.


Family (1991): 

Preciosa balada que dedica a la família, parlant de la seva complexitat, de les seves disputes i secrets amb aquesta frase que tan bé la va saber definir: "trieus els teus amants, trieus els teus amics, però no la família en la qual estàs; bona, dolenta o indiferent, continua sent la família". Dolly mai va donar l'esquena a la seva família, dedicant cançons als seus pares Avie Lee i Robert Lee, als quals admirava pels seus esforços, però també sabent envoltar-se sempre dels seus germans, a qui mai va deixar de protegir i cuidar, involucrant-los en els seus projectes i treballs al llarg de tota la seva carrera. Dolly no va tenir fills, però va acollir els seus més de 14 meus nebots com si fos la seva mare, guanyant-se el sobrenom d'"aunt granny".


The Grass Is Blue (1999): 

En una dècada dels noranta en què semblava que la indústria musical la volia apartar, Dolly de nou va saber navegar contra vent i marea tornant cap a les seves arrels i cap a les de la música country, anant a les muntanyes dels Apalatxes per crear un àlbum titulat com la cançó en la qual tornava al bluegrass, amb instruments acústics, ritmes accelerats i absència de bateries. El tema en qüestió tracta sobre una superació amorosa i sobre l'autoengany, amb frases com "el cel és verd, els arbres vermells i l'herba blava". El món canviava a les portes del nou mil·lenni, però Dolly recuperava el seu tron amb un àlbum amb el qual va guanyar un altre Grammy.

BONUS TRACK: CANÇONS OCULTES:

The Bridge (1968): 

La capacitat compositiva de la diva va quedar palesa des dels seus inicis amb gemmes com aquesta. Una cançó misteriosa i inquietant amb una dèbil i testimonial instrumentació on la seva veu apassionada ens relata una història de desamor melancòlic en la qual ens deixa entreveure un fatal desenllaç. I és que la capacitat narrativa va ser sempre un dels punts forts de Parton quan escrivia cançons, en un llegat en què ens ha parlat d'amor, empoderament, pobresa i lluita de classes en un sens fi de personatges.

A Better Place To Live (1971): 

Dins de l'àlbum "A Coat Of Many Colours" trobem aquesta meravella de tornada engatxosa i lletra esperançadora. I és que la cançó que tanca el llegendari disc és un himne a la germanor, a la pau i al poder dels petits gestos. Una cançó que bevia del folk de la dècada anterior, però que la gran Dolly va saber portar cap als terrenys musicals camperols, amb uns vents i violins sensacionals.

My Place in History (2046): 

La llista de les seves millors cançons resulta incompleta per ara, ja que el 2015 Dolly va gravar en estricte secret una cançó titulada "My Place in History" que va deixar custodiada sota clau dins d'una caixa de fusta de castanyer americà juntament amb un reproductor físic de música. Per escoltar-la haurem d'esperar fins al 19 de gener de 2046, data del centenari del seu naixement. Pel que sembla, durant els últims anys la mateixa cantant es va mostrar penedida de l'experiment, afirmat que la cançó era molt bona i que li hauria anat genial afegir-la en algun dels seus discos recents.

Per Àlex Guimerà

Publicat en castellà a https://www.elgiradiscos.com/2026/08/dolly-parton-su-vida-traves-de-diez.html

DISCOS DE 2026: Castle Park por GRAHAM COXON:

 Graham Coxon és un d'aquests músics que mereix ser reivindicat. El seu pes en la carrera de Blur resulta tan important com el de Damon Albarn. Si bé aquest últim era la capçalera visible i imatge, el carisma, un enorme lletrista i un geni musical que va acabar venent milions de discos amb el seu altre projecte Gorillaz. Tanmateix, a en Graham cal reconèixer-li grans dots per a la melodia i un talent innat per abordar les guitarres rítmiques i per donar-los textures post-punk o noise, portant a liderar els autors de "Parklife" cap a la seva fugida del Britpop en la cerca d'altres territoris més experimentals que en aquella època cobrien els gloriosos Pavement. Va ser d'aquesta manera com van donar forma als interessants "Blur" (1997) i "13" (1999) i com la seva absència va quedar palesa al fluix "Think Tank" (2003). Afortunadament, el seu retorn a la banda ha permès la resurrecció del projecte amb concerts llegendaris com el que va tenir lloc a Wembley el juliol de 2023 -que va donar lloc a un documental i a un àlbum en directe-, i a la publicació del seu, fins a la data, últim treball: el notable "The Ballad of Darren" (2023).

Però la vida del guitarrista ha anat més enllà de la seva presència a la formació que va rivalitzar amb Oasis a mitjans dels noranta, i és que Coxon ha publicat fins a vuit discos d'estudi (alguns mentre estava amb Blur) i diversos discos instrumentals i la banda sonora de la sèrie "The End of the F***ing World", sense comptar el seu projecte avantguardista The Waeve amb qui va ser la seva parella Rose Elinor Dougall. Una trajectòria que ha passat bastant desapercebuda però que conté meravelles ocultes com "Happiness In Magazines" (2004) i "Love Travels At Illegal Speed" (2006), carregats de fúria punk. Entremig, el 2011, va tenir temps per compondre i gravar les cançons que conformen aquest "Castle Park", on va decidir aparcar les guitarres aguerrides que han dominat al llarg de la seva carrera en solitari, i que tot i ser un paquet sensacional mai fins a la data els havia desempolsat per oferir-los al públic.

Afortunadament aquest any ha arribat l'hora i podem gaudir d'un treball de pop britànic atemporal en què aflora la seva desbordant sensibilitat melòdica i s'emparella amb recents gemmes del pop britànic d'autor com "Ieuan Da" / "Iechyd Da" (2024) de Bill Ryder-Jones -per cert, en Graham ha col·laborat recentment amb l'ex de The Coral- o "The Fantasy Life Of Poetry & Crime" (2022) de Peter Doherty. El viatge arrenca amb aromes a The Jam a "Billy Says" per canviar radicalment de terç a "Alright", un tall lluminós que ens recorda els mestres del pop britànic Pete Dello i Ray Davies. La nostàlgia seixantera apareix amb la versió de "When You Find Out" de les llegendes del power pop The Nerves, tot i que la dirigeix més aviat cap al beat clàssic de The Hollies, Herman's Hermits o The Searchers. Per a "Isn't It Funny" ens envolta d'una atmosfera misteriosa que recorda a The Coral (una altra coincidència amb els de Liverpool). L'equador de l'àlbum el marca "There's a Little House", una delícia que recupera els ritmes juganers de "Coffee & TV" juntament amb una memorable veu femenina i un solo de guitarra marca de la casa.

La segona meitat de l'àlbum s'obre amb la calma acústica de "Easy", una peça que demostra l'enorme capacitat de Coxon per a les balades i els meandres de mitjos temps. Sense abandonar la guitarra acústica, "Dripping Soul" s'endinsa en terrenys més foscos amb ritmes propis de Scott Walker (o The Last Shadow Puppets, que és el mateix) però també amb guitarres mig flamenques. Després d'aquesta, la duresa/dolçor sixtie de "Forget Today", una balada amb bateries destensades, arranjaments de vent i un Hammond de fons. Per al tram final, el barroquisme i el folk d'orfebreria a la instrumental "Mélodie pour Christine" i la íntima "All The Rage", que sembla haver estat escrita expressament per ser cantada en falset pel mateix Damon Albarn.

Sense desmerèixer els treballs anteriors del portador de les ulleres més cèlebres del britpop, m'atreviria a afirmar que "Castle Park" és l'àlbum més brillant de la seva discografia en solitari. A més, marca el punt de partida per on hauria de discórrer la seva carrera en el futur: potser ha arribat l'hora de rebaixar la ràbia i l'electricitat per explotar al màxim les seves capacitats melòdiques. No us el perdeu.

Per Àlex Guimerà

Publicat en castellà a https://www.elgiradiscos.com/2026/07/graham-coxon-castle-park.html

ZZ TOP AL POBLE ESPAÑOL (19 de juliol de 2026):

Una de les bandes que ha mantingut intacta la seva formació malgrat el pas del temps ha estat ZZ Top. Des de 1969, Billy Gibbons, Dusty Hill i Frank Beard van anar aguantant dècada rere dècada junts i sense canvis fins a la mort de Dusty el 2021. I el que podia —i per a alguns devia— haver estat el final del combo, es va reconduir incorporant al lloc de baixista el roadie de la banda, Elwood Francis. Gràcies a aquesta reinvenció, la maquinària del blues rock no ha deixat de girar. Mostra d'això ha estat el seu recent pas pel nostre país (amb parades a Pamplona, Barcelona, Madrid i València), on no ens vam voler perdre la seva cita al Poble Espanyol de Barcelona, en plena febre col·lectiva per la final del Mundial. Què cal dir, però, que des de setembre de l'any passat, en Frank també es troba fora de la banda recuperant-se de les seves complicacions físiques, per la qual cosa en la gira ve sent substituït per un jove Michael Monahan que, després de veure el concert, cal dir que aporta energia i frescor al so de la banda. Però, com és evident, sense dues de les tres potes de la cadira, els actuals ZZ Top són més aviat la banda de Billy Gibbons en solitario, que s'aprofita de la marca per continuar omplint els seus concerts.

Amb una estètica d'escenari també rejovenida a base de grafits i skates penjant, el trio teixà va saltar a la palestra al so d'udols de llops. La descarrega elèctrica va començar amb "Got Me Under Pressure", una trilla de brillantina i ultraguitarreig que va deixar clar que els anys no pesen als dits de Billy Gibbons. Sense donar treva, van recórrer al soul clàssic amb "I Thank You" (versió de Sam & Dave), encadenada a la perfecció amb la primera gran dupla de la nit: "Waitin' for the Bus" i "Jesus Just Left Chicago", del legendari disc "Tres Hombres" (1973), on van regalar aquelles coreografies sincronitzades tan marca de la casa, deslligant la bogeria en una Barcelona entregada des de l'inici de la vetllada.

Gibbons, mestre de cerimònies incombustible, es va ficar el públic a la meitat de la gola amb els seus constants efectes de guitarra i saludant en el seu particular castellà: "Tenemos este grupo en su casa para ustedes", idioma que va fer servir també per presentar el seu nou escuder al baix, Elwood Francis, referint-s'hi com "el gringo peligroso". Ens hauria agradat molt que hagués tingut algun record a mode d'homenatge al malgrat Dusty i també al convalescent Frank.

Però no ens queixem, que el directe de les barbes més famoses del rock va complir a la perfecció, malgrat que ens van colar alguna veu pregravada pel mig. Amb Francis mantenint el pols rítmic al llarg de tot el concert —va començar amb el mític baix de 17 cordes— i Gibbons sempre molt entregat, el concert va oferir el que es podia esperar: molt de blues poderós i rock sudista "made in Mississippi". Des de la trilla bluesy de "I'm Bad, I'm Nationwide", als acords densos i la veu ronca de Gibbons a "I Gotsta Get Paid", al blues pantanós de "My Head's in Mississippi" amb un crit de "¡Barcelooona!", fins a una excelsa "Brown Paper Bag" rescatada del repertori en solitari de Billy i la sempre canyera "Cheap Sunglasses". Fins que va arribar un dels moments cims del bolo amb "Just Got Paid" i el seu tremend desenvolupament instrumental en què Gibbons es va lluir amb el tub slide i les distorsions de guitarra.

Per al tram final vam viatjar de nou cap al 1983 de la mà del llegendari àlbum "Eliminator" a través de "Sharp Dressed Man", amb els seus riffs ballables i el ja mític xulisme de Gibbons girant la seva guitarra per mostrar la paraula "Cerveza" pintada al revers, i amb la meva èpica "Legs", que van tocar amb aquelles tremendes guitarres forrades de pell rosa que són història viva de la MTV.

Després de tancar el set, les ovacions i el retorn de la banda amb noves jaquetes de lluentons, i una tornada al principi de la seva història amb l'hipnòtic blues "Brown Sugar", on Gibbons va intercalar acords amb els càntics del públic. Va seguir el boogie suat "Tube Snake Boogie" i el rock and roll implacable de "Thunderbird", malgrat els falsos intents d'abandonar l'escenari. Un final que sí que va arribar amb un dels acords més llegendaris de la història del rock. Parlem de l'inmortal "La Grange", que va sonar atronadora i que es va allargar entre desenvolupaments instrumentals, bromes i unes boles de sabó que van caure a l'escenari abans de acomiadar entre agraïments una banda que ens ha donat moltíssim al llarg dels anys i que es resisteix a desaparèixer.

Per Àlex Guimerà

Publicat  en castellà a https://www.elgiradiscos.com/2026/07/zz-top-la-efectiva-vieja-receta.html

DISCOS DE 2026: THE CORAL- 388:

Una de les carreres més excitants del pop britànic i, alhora, més desapercebudes per al gran públic és la dels de Liverpool The Coral. Van arrancar com una mena de one-hit wonder gràcies a aquella meravella anomenada "Dreaming of You", però el cert és que la banda ha estat capaç de manufacturar grans discos en els quals ha anat experimentant amb tot tipus de sonoritats: des de la psicodèlia dels seixanta fins al folk, el soul, el sunshine pop, el surf o l'spaghetti western. Una amalgama de colors amb la qual han anat confeccionant una discografia tan meravellosa com infravalorada.

Sense anar més lluny, en aquesta dècada es van atrevir amb un disc conceptual sobre els pobles costaners britànics, "Coral Island" (2021), un àlbum plagat de melodies pop refrescants que va ser, sens dubte, un dels millors del seu any. Però dos anys després van llançar dos discos el mateix dia —"Sea of Mirrors" i "Holy Joe's Coral Island Medicine Show"—, en els quals les guitarres d'Ennio Morricone semblaven dibuixar unes cançons profundament cinematogràfiques.

I així arribem al seu tretzè àlbum, titulat "388", que ha caigut sense avís previ i amb una sonoritat altament sorprenent. El títol ret homenatge a les veteranes gravadores Tascam 388, utilitzades durant els anys vuitanta i també en la gravació d'aquest disc, que ha volgut fugir de la tecnologia de producció moderna i dels retocs artificials, en una clara mirada crítica cap a la IA.

El contingut de l'elapé també ens transporta al passat, concretament al rocksteady i al reggae, dos estils que els han provat de meravella. Ens trobem, per tant, davant d'un disc de gènere que trenca amb tota la paleta de colors dels seus treballs anteriors per abraçar aquesta meravellosa música sorgida a Jamaica i del ska, un estil que va anar evolucionant fins a enamorar tot el planeta, amb un arrelament especial al Regne Unit dels anys setanta i principis dels vuitanta, on els immigrants van trobar una veu amb la qual combatre els abusos policials i el racisme que patien als carrers. Aquest ambient que el director Steve McQueen va reflectir tan bé en el meravellós segon episodi de la sèrie "Small Axe", titulat "Lovers Rock".

L'efecte sorpresa d'aquest àlbum va ser doble, ja que el disc va aparèixer en format vinil en algunes botigues independents angleses, sense promoció ni disponibilitat prèvia a les plataformes de streaming. Com abans, vaja, tot i que tant les plataformes com els mitjans van trigar un poc més a rebre'l.

El primer que escoltem en posar l'agulla és una bateria continguda, uns vents i un baix que construeixen rítmicament "Let the Music Play", que és precisament el que fem: deixar-nos emportar per la música. La veu de James Skelly abraça els falsets i la delicadesa per demostrar una vegada més la seva enorme versatilitat. El viatge continua amb "Ride That Train", que s'obre con un òrgan i presenta també uns coros sensacionals.

Deliciosa és, per la seva banda, "Leave in the Past", digna dels millors Bob Marley & The Wailers: encomanadissa, carismàtica i carregada de sentiment. La connexió amb el soul arriba de la mà de "You and Me (And the Beautiful Sea)", cantada pràcticament a capella, i també amb "Here Comes the Tears", que ens recorda la primera època de la Tamla Motown. La guitarra juganera de "Shame" sosté una estrena impossible d'oblidar, mentre que a "Yellow Moon" la banda mira cap al misteri i l'oníric. Més etèria resulta "Sad Girl", que juga amb la melancolia gràcies a unes veus secundàries envolupants. Per al tancament de l'àlbum, pur rocksteady, aquesta música de transició entre el ska i el reggae, amb la hipnòtica "Spirit Catcher" i "Crossing the Sands", rematada per un formidable sol d'òrgan.

En aquests temps moderns, en els quals la immediatesa, el progrés i la competitivitat miren d'imposar-se, trobar un àlbum com "388", que reivindica la tornada a l'essencial, aturar-se i gaudir del moment sense més, s'agraeix enormement i fa que ens enamorem encara més d'una banda que sempre ha apostat per seguir el seu propi camí.

Per Àlex Guimerà i Galiana

Publicat en castellà a https://www.elgiradiscos.com/2026/07/the-coral-388.html

ESPECIAL UNPLUGGEDS- Directos desenchufados imprescindibles (3ª Parte):

 

11.- BRUCE SPRINGSTEEN IN CONCERT (MTV PLUGGED) (1993):

Curioso caso el del unPLUGGED del Boss grabado el 22 de septiembre de 1992 en los Warner Hollywood Studios y publicado el año siguiente en todo el mundo a excepción de los EEUU que tuvieron que esperar hasta 1997. El segundo disco en directo del rockero, como indica su título, no se trata de un disco meramente desenchufado aunque siguió los patrones de la serie en concierto íntimo y variaciones del repertorio. Tanto que el disco se basa fundamentalmente en los álbumes "Lucky Town" y "Human Touch" de 1992 en una etapa en la que se había alejado de la E Street Band para emprender carrera en solitario. Sin embargo aparecen los clásicos "Kansas City" o "Darkness On The Edge To Town" y la potencia y pasión marca de la casa.

12.- PAUL MC CARTNEY- Unplugged (The Official  Bootleg):

El 25 de enero de 1991 Paul Mc Cartney quien gozaba de su segunda juventud tras el éxito de "Flowers In The Dirt" (1989) y la vuelta a los escenarios decidió grabar su particular Unplugged en los Limehouse Studios en los que se desenchufó completamente poniendo micros en cada uno de los instrumentos para captar bien su sonido. El disco lo conforman piezas de rock clásico como el "Be Bop A Lula" de Gene Vincent o el soul "Ain' t No sunshine" de Billy Withers, junto otras beatleras como "We Can' t Work It Out" o "I' ve Just Seen A face" y una inédita "I Lost My Little Girl" que es la primera canción escrita por el músico con 14 años. El disco fue estrenado en mayo de este año con seis conciertos secretos por distintas ciudades europeas como el legendario de 8 de mayo de la sala Zeleste de Barcelona.

13.- THE CORRS - Unplugged (1999):

La banda integrada por los cuatro hermanos Corr grabaron en lo estudios Ardmore de Wicklow (Irlanda) un concierto en el que se arroparon por la Orquesta de Dublín. El Unplugged de los Corrs recoge temas propios de sus dos discos hasta ese momento ("Forgiven, Not Forgotten" de 1995 y "Talk On Corners" de 1997) junto a las magníficas versiones del "Little Wing" de Jimi Hendrix, el "Everybody Hurts" de R.E.M. o "Old Town" de sus compatriotas Thin Lizzy. Una cercana y bella actuación que cerró la mejor época de la banda que posteriormente derivaron hacia terrenos más comerciales.

14.- PEARL JAM- Unplugged (2020):

Registrado antes que la memorable aparición de Nirvana, los otros buques insignias del Grunge actuaron el 16 de marzo de 1992 en los estudios Kaufman Astoria de la Gran Manzana con un reducido repertorio basado en sus éxitos primerizos como "Jeremy", "Even Flow" o "Alive" sin músicos de acompañamiento. Sin embargo y a pesar del éxito de otras bandas en el formato el directo ha aparecido inédito hasta el Record Day Store de 2019 que lanzó una edición limitada en vinilo que posteriormente se abrió a la venta general en 2020. Un buen testimonio del gran estado de forma del quinteto a principios de los 90.

15.- MANDO DIAO- MTV Unplugged- Above And Beyond (2010):

La genial formación sueca redondeó su mejor etapa con este directo en acústico para la MTV que tuvo lugar el 2 de septiembre de 2010 en los estudios Union Film de Berlín y en el que aparecen invitados de la talla de con apariciones especiales de la talla de Ray Davies (con quien cantan "Victoria"), Klaus Voormann, Juliette Lewis y Lana Del Rey. Un disco que también tuvo su película y en la que repasan sus fogonazos "Long Before Rock' n Roll", "Sheepdog", "Down In The Past" "God Knows", entre otros, de un cancionero difícil de igualar.

DISCOS DE 2026: THE BLACK KEYS – Peaches!:

 

Tot i que l'any passat van publicar “No Rain, No Flowers”, no va ser un bon any per als integrants de The Black Keys. Primer perquè el disc va rebre males crítiques per falta de risc i autenticitat, i per tenir un so que no posseïa la cruesa dels seus millors treballs; però també van patir la cancel·lació dels concerts de la seva gira llatinoamericana per la prèvia pobra venda d'entrades. Per si no fos poc, la vida personal de Dan Auerbach es va veure afectada per la malaltia, la cura i la mort del seu pare. Va ser en aquest context turbulent que el propi músic va decidir trencar amb tot i tornar a les arrels de la música que ell i el seu company de fatigues, Patrick Carney, porten dins: el blues.

És precisament per això que els Black Keys són una banda a reivindicar, amb un valor incalculable en el panorama actual del rock, en haver expandit el blues-rock en el nou mil·leni, i especialment per haver-lo traslladat al —sovint— quadriculat món indie en paral·lel a una altra gran dupla com van ser els White Stripes. Amb, fins a la data, 13 àlbums publicats, i algunes obres mestres (penso sobretot en “Brothers” del 2010 i en “El Camino” del 2011), les seves cançons han manllevat moltíssim de la tradició del blues, regant-les d'una sonoritat i una producció molt actual i atractiva.

I aquí encaixa perfectament aquest “Peaches!”, amb portada a càrrec de Michael, germà d'en Patrick, per al qual el duet d'Akron va seleccionar de la seva col·lecció de vinils fins a 10 clàssics del blues que van gravar en directe juntament amb els seus col·laboradors habituals i convidats de pes com Jimbo Mathus o Kenny Brown, buscant reviure els concerts dels clubs de Chicago dels anys cinquanta i seixanta.

La tempesta sònica arrenca amb “Where There's Smoke, There's Fire”, de Willie Griffin —també versionada l'any passat per Paul Weller a “Find El Dorado”—, amb aquesta cadència rítmica incansable i aquesta sensació de descontrol de les guitarres. Els compassos i les escales es repeteixen a “Stop Arguing Over Me”, on apareixen les primeres notes d'òrgan. Tot i que destacaria més l'Hammond de “Who's Been Foolin' You” a càrrec de Jimbo, que resulta digne dels primers Deep Purple. I just quan trobàvem a faltar l'harmònica, apareix en la colpidora “It's A Dream”. El riff de guitarra de “Tomorrow Night” ens retrotreu a l'Eric Clapton dels seixanta, mentre que “You Got To Loose” és pur rhythm'n'blues salvatge.

Als setanta els Dr. Feelgood van renovar els vots amb el blues gràcies a peces com “She Does It Right”, que ara el duet ha volgut recuperar i portar al seu terreny. Especialment crua és “Fireman Ring The Bell” amb aquelles guitarres brutes i aquella veu que es lamenta amb frases com “Don't you let nobody tear my playpen down”. El tancament perfecte arriba de nit, amb molt de fum i whisky, en la trista “Nobody But You Baby”, que s'allarga fins passats els set minuts i ens deixa sotmesos davant del poder d'un gènere musical que continua sent el millor refugi per a aquells que encara creuen que una guitarra, una harmònica i una veu trencada en tenen prou per aturar el temps.

Per Àlex Guimerà

Publicado en castellano en https://www.elgiradiscos.com/2026/06/the-black-keys-peaches.html

REDD KROSS- Sala Upload (20/5/2026):

Poc temps havia passat des de la seva última visita a la Sala Apolo (6 de novembre de 2024), i, malgrat que en la gira no presentaven disc ni promocionaven res, no hi havia cap motiu per perdre'ns els Redd Kross. Sobretot en una sala tan petita com acollidora per al rock'n'roll com és la Sala Upload, situada al cor del Poble Espanyol. Però abans, amb la sala plena de gom a gom, calia veure què ens oferia aquesta banda nacional anomenada Geminiss, que és el projecte personal d'Olaia Bloom després del seu pas per altres formacions com Las Culebras o Los Ácidos. I tal com ella ens va dir, està formada per tres noies de Pamplona, Donostia i Bilbao. Amb una estètica glam i una bona posada en escena, ens va portar a trobar certs paral·lelismes amb Suzie Quatro i a celebrar el fet de veure noies donant canya a sobre de l'escenari en un món tan masculinitzat com el del rock. El repertori, molt ben acollit pel públic, va oferir les seves potents peces punk-rock, que van rubricar amb una versió en castellà dels Dictators, que realment van bordar.

Així de calents vam arribar al concert dels germans McDonald, que va arrancar amb aquesta energia abrasadora que sembla que no tenen intenció de perdre malgrat els anys que porten a sobre de l'escenari. Parlem de tipus que estan tocant des dels vuitanta i, així i tot, continuen donant-ho tot en els seus bolos, divertint l'espectador i encomanant la seva efervescència. Amb aquest estil complicat de catalogar i que beu de fonts tan diferents com les dels seus adorats Beatles o dels seus primers mentors Black Flag, és lògic que s'hagin convertit en una banda de culte capaç d'enamorar gent tan dispar com els amants del grunge, els seguidors del power-pop dels noranta, els vells rockers, o els seguidors de l'indie o del hard-rock més atemporal.

Molt aviat ens van fer vibrar amb gemmes com “Stay Away From Your Downtown”, del seu disc de retorn (“Researching The Blues” del 2012), del qual també van tocar “Uglier”, o aquella “Stunt Queen” del seu últim i homònim lliurament. Peces electritzants que van abordar amb un so dels amplis de la sala a tot drap i en les quals les guitarrades, els cops de martell a la bateria del també membre dels Melvins Dale Crover, i els gesticulacions de Steve i Jeff van encendre el públic. I sempre ens queda la sensació que el quartet hagi sortit d'un hospital psiquiàtric, ja des de la vestimenta blanca tacada de colors (que és el seu uniforme en els directes), fins a les cares d'alienats que fan quan interpreten les cançons o aquesta sensació de descontrol constant. Els Redd Kross van néixer per divertir-nos, encendre'ns i entretenir-nos, i no sembla que deixin de fer-ho veient els seus últims i sensacionals concerts, on el sentit de l'humor i la força escènica s'uneixen amb una musicalitat esplendorosa. Una musicalitat construïda a base de melodies i harmonies vocals que combinen amb el rock més dur i immediat possible.

Van sonar meravellosament “Lady In Front Row” o “Mess Around”, que vam escoltar con aquells acords tan beatleians, o la grunge “Candy Colored Catastrophe”, i també la irresistible “Neurotica”, rescatades dels seus discos dels noranta. Entremig, els salts de Steve i els seus acostaments a les primeres files del públic, els solos de Jason Shapiro que, en lloc d'empunyar una guitarra, sembla que empunyi una serra elèctrica en pla psicòpata. I Jeff, que amb tota la seva teatralitat es va amagar darrere d'un mocador de colors per cantar la mítica “Annie’s Gone”. 

I per als amants de les versions —segur que tenen molt en compte el disc "Teen Babes from Monsanto" de 1984 i reeditat recentment— van tocar una versió punk d'“It Won't Be Long” dels Beatles, i per als bisos una “Crazy Horses” de The Osmonds de la qual Jeff va dir que havia après a tocar amb 12 anys, i una “Deuce” dels Kiss que va posar el tancament.

Aquests tipus sembla que es resisteixen al pas del temps, com si les lleis de la ciència no anessin amb ells, ja que continuen sent capaços d'oferir autèntics desoris rockanrollers com if fossin adolescents, cosa que fan amb un carisma esplendorós i un catàleg de cançons envejable, que costa d'acceptar que no hagi assolit quotes d'èxit més altes. Millor, així ens els quedarem per a nosaltres.

Per Àlex Guimerà

Publicat en castellà a https://www.elgiradiscos.com/2026/05/redd-kross-gemeniss-la-diversion-como.html

ERIC CLAPTON- Palau Sant Jordi (10 de Maig de 2026)

No era fàcil competir contra el Clàssic del futbol espanyol i un nou títol de Lliga per al Barça a Barcelona. Però, de fet, les entrades s'havien venut a un ritme bastant ràpid des de feia mesos, a un preu mitjà de 120 euros, i l'expectació de veure el retorn a la ciutat de “Mà Lenta” després de més de 22 anys era màxima. Tot i que l'arribada del rocker va venir precedida pel seu “accidentat” pas per Madrid, on per culpa d'un insensat que li va llançar un vinil des del públic el concert va acabar sense bisos.

Com a preàmbul de l'esdeveniment, el gal·lès Andy Fairweather-Low & The Lowriders, que incloïa un contrabaix i una secció de vent, ens va oferir una espera amenitzada per un breu set de blues-soul que va incloure algunes versions com “Peter Gunn” de Henry Mancini juntament amb temes propis del músic, com la fabulosa “Hymn 4 My Soul”.

I pocs segons abans de tocar les 21 h als rellotges, va sortir humilment a l'escenari el guitar hero acompanyat d'una súper banda formada per Doyle Bramhall (guitarra), Nathan East (baix), Sonny Emory (bateria), Chris Stainton (teclats), Tim Carmon (orgue Hammond) i Sharon White i Katie Kissoon (coros). Amb aquesta formació la cosa no podia anar malament, com vam comprovar aviat en escoltar l'entrada amb una peça de Cream, “Badge”, que no és per a mi la més representativa de l'època de la súper banda –sí que ho serien d'altres com “Sunshine Of Your Love”, “Strange Brew” o “I Feel Free”–, però que va ser escrita pel mateix Clapton juntament amb el seu amic George Harrison.

Acto seguit, “Slowhand” va abordar els tremends acords de blues de “Key To The Highway”, a la qual va seguir la majestuosa “I'm Your Hoochie Coochie Man”, del gran Willie Dixon, transportant-nos a un garito qualsevol de Chicago. I és que el concert, per moments, va aconseguir crear el clima dels bolos íntims en sala, fent-nos oblidar que ens trobàvem en un Palau Sant Jordi amb milers de persones. El set elèctric el va acabar a mode de reggae amb aquella “I Shot The Sheriff” de Bob Marley que l'anglès va gravar el 1974 a Miami per al seu disc “461 Ocean Boulevard”.

La part acústica va arrancar de la millor manera impossible, con Clapton assegut sol amb la guitarra i sense acompanyament de la banda per demostrar-nos que el blues no necessita grans parafernàlies i que amb una guitarra, l'habilitat del fingerpicking i l'esperit adequat, es pot arribar a la seva essència. Com no podia ser d'altra manera, la peça triada va ser del mite Robert Johnson, “Kind Hearted Woman Blues”. La va seguir, aquesta vegada juntament amb la banda, amb una altra versió clàssica (en aquest cas de Jimmy Cox i popularitzada per Bessie Smith) com és “Nobody Knows You When You're Down and Out” i que es va incloure a “Layla and Other Assorted Love Songs”, de Derek and The Dominos. La cançó que dona títol a aquest àlbum també va aparèixer en aquest set, molt romàntica, etèria i una mica lànguida, però bonica i melancòlica alhora. Va ser un dels moments més aclamats pel públic, ja que “Layla” és una de les seves peces més icòniques. Recordem que l'Eric la va compondre el 1970 pensant en l'esposa del seu íntim amic George Harrison, Pattie Boyd, de qui estava perdudament enamorat.

La pinzellada country va arribar amb la balada “Golden Ring”, de l'àlbum “Backless” de 1978, amb els teclats fent les vegades d'acordió. I el moment esperat va arribar amb el fervor del públic amb una de les cançons més belles mai compostes, tot i que sorgida del dolor i la desgràcia. Parlem de “Tears In Heaven”, publicada com a BSO però popularitzada amb l'àlbum “Unplugged”. Tot i que, a dir veritat, va arribar una mica descafeïnada a causa de les limitacions vocals del músic, qui en els tons alts i potents va lluir bastant bé però en els baixos i càlids no va acabar de funcionar.

Per a la recta final, de nou Clapton abordant la seva Stratocaster per lluir-se al màxim amb el blues. Va ser en aquesta fase quan vam poder gaudir de la seva destresa a les sis cordes i del perquè a principis dels seixanta va aparèixer aquella pintada a Londres de “Clapton is God”. En aquesta fase els seus músics també es van lluir de valent en llargs solos de teclats, guitarra, bateria i fins i tot baix. Era la festa del blues que havíem vingut a gaudir, amb el fons de mur de maons, amb una aroma musical fumejant i nocturna, al so d'altres peces de Mr. Johnson (“Cross Road Blues” i “Little Queen Of Spades”) pintades per un dels reis del blues blanc. Finalment, “Cocaine” del seu amic JJ Cale va posar el colofó amb tot el públic ja completament entregat a la causa.

Afortunadament, la banda es va poder retirar sense cap contratemps, de manera que va tornar de nou amb força amb “Before You Accuse Me” de Bo Diddley, tancant un directe que tot just va arribar a l'hora i mitja de durada però que ens va deixar una gran boca pel fet d'haver gaudit d'un dels grans rockers de tots els temps, qui tot i no haver de demostrar res als seus 81 anys, continua donant mostres de grandesa i elegància.

Per Àlex Guimerà

Publicat en castellà a https://www.elgiradiscos.com/2026/05/eric-clapton-elegante-grandeza-atemporal.html

DISCOS DE 2026: VAN MORRISON- Somebody Tried To Sell Me A Bridge:

 

No s'està parlant prou del que està fent aquest home de 80 anys en la que se suposa que hauria de ser l'edat de la seva jubilació. Lluny d'apartar-se de la vida activa com a músic, ha continuat fent concerts arreu del món –tot i que en l'últim lustre només ha trepitjat tres vegades els nostres escenaris– i publicant discos. Com a dada significativa, tenim que en els últims deu anys ha publicat la barbaritat de 13 àlbums d'estudi, uns discos (alguns de dobles) que han mantingut un molt bon to, amb grans cançons i interpretacions del Lleó de Belfast. Sense anar més lluny, el passat mes de juny editava el que va ser un dels millors treballs de l'any 2025, el meravellós “Remembering Now”, que contenia 14 encertats talls de soul, d'aquells que calen ben endins i són capaços d'emocionar. Encara pràcticament sense temps de recuperar-nos, pocs mesos després ens arriba aquest nou discàs en què canvia de terç i ens endinsa cap a terrenys del rhythm and blues.

Un disc amb una portada taciturna on llueix un home vestit amb vestit i barret, maleta en mà, la silueta del qual deixa entreveure la figura del mateix diable. És l'esperit de la llegenda del blues, encarnada per Robert Johnson, qui segons les males llengües va vendre l'ànima a l'innombrable en una cruïlla de camins. Una llegenda, per cert, recuperada per la pel·lícula recentment oscaritzada “Los Pecadores” (Els Pecadors), la trama de la qual recupera els ambients de l'època dels pioners del blues als anys 30 al sud dels Estats Units, en una història que fa una metàfora entre els vampirs i l'apropiació cultural de l'home blanc. Gairebé cent anys després, és precisament un home blanc provinent de la freda Irlanda qui manté viva la flama del blues amb una vintena de cançons per a les quals s'ha servit de l'ajuda d'altres mestres octogenaris del gènere com Elvin Bishop, John Lee Hooker, Taj Mahal o Buddy Guy.

D'altres que participen en l'àlbum i repeteixen amb el mestre són: el guitarrista Anthony Paule, els teclistes i pianistes John Allair i Mitch Woods, el baixista David Hayes i els bateries Bobby Ruggerio i Larry Vann. Un arsenal immillorable per atacar les noves cançons. Al marge d'aquests companys de viatge, “Van The Man” fa una selecció formidable de clàssics del blues per nodrir l'àlbum. Així escoltem la seva particular interpretació de peces clàssiques de B.B. King, T-Bone Walker o el mateix Buddy Guy, a les quals afegeix únicament quatre noves composicions del seu puny i lletra, per conformar un paquet molt sòlid i coherent.

Amb tot plegat, tenim un viatge de fins a vuitanta minuts de pur delit sonor, en el qual conviuen la cruesa del blues de Chicago, el dinamisme del jump blues i l'elegància del so de Nova Orleans. Morrison obre foc amb una imponent "I’m Ready" al costat de Buddy Guy, marcant el pols d'un repertori on les versions no són simples calcs, sinó lectures viscerals. Així sorgeixen la hipnòtica cadència de "You Know I Love You" de B.B. King o el swing encomanadís de "Mean Old World" de T-Bone Walker. Tanmateix, el veritable tresor resideix en com les seves quatre composicions inèdites aconsegueixen mimetitzar-se davant els grans clàssics. La que dona títol al disc és un mig temps superb on Morrison exhibeix la seva ironia habitual i el seu orgull veterà, mentre que peces com "Monte Carlo Blues" o "Social Climbing Scene" demostren que la seva ploma continua tan vigorosa com la seva gola privilegiada. La química amb els seus convidats fa la resta: diàlegs de guitarres, pianos de taverna i una secció rítmica infal·lible que sosté l'elapé sense un sol segon de farcit.

D'aquí a unes setmanes el tornarem a tenir pel nostre país; molt possiblement tornarem a comprovar com pot arribar a ser d'esquerp i antipàtic, però segur que també ens deixarà clar com de bé es defensa encara liderant una banda de rock. Entremig potser haurà anunciat la publicació d'un nou disc que, atents i ansiosos, no ens voldrem perdre per res del món.

Per Àlex Guimerà i Galiana

Publicado en castellano en https://www.elgiradiscos.com/2026/06/van-morrison-somebody-tried-to-sell-me.html