DISCOS DE 2026: THE CORAL- 388:

Una de les carreres més excitants del pop britànic i, alhora, més desapercebudes per al gran públic és la dels de Liverpool The Coral. Van arrancar com una mena de one-hit wonder gràcies a aquella meravella anomenada "Dreaming of You", però el cert és que la banda ha estat capaç de manufacturar grans discos en els quals ha anat experimentant amb tot tipus de sonoritats: des de la psicodèlia dels seixanta fins al folk, el soul, el sunshine pop, el surf o l'spaghetti western. Una amalgama de colors amb la qual han anat confeccionant una discografia tan meravellosa com infravalorada.

Sense anar més lluny, en aquesta dècada es van atrevir amb un disc conceptual sobre els pobles costaners britànics, "Coral Island" (2021), un àlbum plagat de melodies pop refrescants que va ser, sens dubte, un dels millors del seu any. Però dos anys després van llançar dos discos el mateix dia —"Sea of Mirrors" i "Holy Joe's Coral Island Medicine Show"—, en els quals les guitarres d'Ennio Morricone semblaven dibuixar unes cançons profundament cinematogràfiques.

I així arribem al seu tretzè àlbum, titulat "388", que ha caigut sense avís previ i amb una sonoritat altament sorprenent. El títol ret homenatge a les veteranes gravadores Tascam 388, utilitzades durant els anys vuitanta i també en la gravació d'aquest disc, que ha volgut fugir de la tecnologia de producció moderna i dels retocs artificials, en una clara mirada crítica cap a la IA.

El contingut de l'elapé també ens transporta al passat, concretament al rocksteady i al reggae, dos estils que els han provat de meravella. Ens trobem, per tant, davant d'un disc de gènere que trenca amb tota la paleta de colors dels seus treballs anteriors per abraçar aquesta meravellosa música sorgida a Jamaica i del ska, un estil que va anar evolucionant fins a enamorar tot el planeta, amb un arrelament especial al Regne Unit dels anys setanta i principis dels vuitanta, on els immigrants van trobar una veu amb la qual combatre els abusos policials i el racisme que patien als carrers. Aquest ambient que el director Steve McQueen va reflectir tan bé en el meravellós segon episodi de la sèrie "Small Axe", titulat "Lovers Rock".

L'efecte sorpresa d'aquest àlbum va ser doble, ja que el disc va aparèixer en format vinil en algunes botigues independents angleses, sense promoció ni disponibilitat prèvia a les plataformes de streaming. Com abans, vaja, tot i que tant les plataformes com els mitjans van trigar un poc més a rebre'l.

El primer que escoltem en posar l'agulla és una bateria continguda, uns vents i un baix que construeixen rítmicament "Let the Music Play", que és precisament el que fem: deixar-nos emportar per la música. La veu de James Skelly abraça els falsets i la delicadesa per demostrar una vegada més la seva enorme versatilitat. El viatge continua amb "Ride That Train", que s'obre con un òrgan i presenta també uns coros sensacionals.

Deliciosa és, per la seva banda, "Leave in the Past", digna dels millors Bob Marley & The Wailers: encomanadissa, carismàtica i carregada de sentiment. La connexió amb el soul arriba de la mà de "You and Me (And the Beautiful Sea)", cantada pràcticament a capella, i també amb "Here Comes the Tears", que ens recorda la primera època de la Tamla Motown. La guitarra juganera de "Shame" sosté una estrena impossible d'oblidar, mentre que a "Yellow Moon" la banda mira cap al misteri i l'oníric. Més etèria resulta "Sad Girl", que juga amb la melancolia gràcies a unes veus secundàries envolupants. Per al tancament de l'àlbum, pur rocksteady, aquesta música de transició entre el ska i el reggae, amb la hipnòtica "Spirit Catcher" i "Crossing the Sands", rematada per un formidable sol d'òrgan.

En aquests temps moderns, en els quals la immediatesa, el progrés i la competitivitat miren d'imposar-se, trobar un àlbum com "388", que reivindica la tornada a l'essencial, aturar-se i gaudir del moment sense més, s'agraeix enormement i fa que ens enamorem encara més d'una banda que sempre ha apostat per seguir el seu propi camí.

Per Àlex Guimerà i Galiana

Publicat en castellà a https://www.elgiradiscos.com/2026/07/the-coral-388.html

ESPECIAL UNPLUGGEDS- Directos desenchufados imprescindibles (3ª Parte):

 

11.- BRUCE SPRINGSTEEN IN CONCERT (MTV PLUGGED) (1993):

Curioso caso el del unPLUGGED del Boss grabado el 22 de septiembre de 1992 en los Warner Hollywood Studios y publicado el año siguiente en todo el mundo a excepción de los EEUU que tuvieron que esperar hasta 1997. El segundo disco en directo del rockero, como indica su título, no se trata de un disco meramente desenchufado aunque siguió los patrones de la serie en concierto íntimo y variaciones del repertorio. Tanto que el disco se basa fundamentalmente en los álbumes "Lucky Town" y "Human Touch" de 1992 en una etapa en la que se había alejado de la E Street Band para emprender carrera en solitario. Sin embargo aparecen los clásicos "Kansas City" o "Darkness On The Edge To Town" y la potencia y pasión marca de la casa.

12.- PAUL MC CARTNEY- Unplugged (The Official  Bootleg):

El 25 de enero de 1991 Paul Mc Cartney quien gozaba de su segunda juventud tras el éxito de "Flowers In The Dirt" (1989) y la vuelta a los escenarios decidió grabar su particular Unplugged en los Limehouse Studios en los que se desenchufó completamente poniendo micros en cada uno de los instrumentos para captar bien su sonido. El disco lo conforman piezas de rock clásico como el "Be Bop A Lula" de Gene Vincent o el soul "Ain' t No sunshine" de Billy Withers, junto otras beatleras como "We Can' t Work It Out" o "I' ve Just Seen A face" y una inédita "I Lost My Little Girl" que es la primera canción escrita por el músico con 14 años. El disco fue estrenado en mayo de este año con seis conciertos secretos por distintas ciudades europeas como el legendario de 8 de mayo de la sala Zeleste de Barcelona.

13.- THE CORRS - Unplugged (1999):

La banda integrada por los cuatro hermanos Corr grabaron en lo estudios Ardmore de Wicklow (Irlanda) un concierto en el que se arroparon por la Orquesta de Dublín. El Unplugged de los Corrs recoge temas propios de sus dos discos hasta ese momento ("Forgiven, Not Forgotten" de 1995 y "Talk On Corners" de 1997) junto a las magníficas versiones del "Little Wing" de Jimi Hendrix, el "Everybody Hurts" de R.E.M. o "Old Town" de sus compatriotas Thin Lizzy. Una cercana y bella actuación que cerró la mejor época de la banda que posteriormente derivaron hacia terrenos más comerciales.

14.- PEARL JAM- Unplugged (2020):

Registrado antes que la memorable aparición de Nirvana, los otros buques insignias del Grunge actuaron el 16 de marzo de 1992 en los estudios Kaufman Astoria de la Gran Manzana con un reducido repertorio basado en sus éxitos primerizos como "Jeremy", "Even Flow" o "Alive" sin músicos de acompañamiento. Sin embargo y a pesar del éxito de otras bandas en el formato el directo ha aparecido inédito hasta el Record Day Store de 2019 que lanzó una edición limitada en vinilo que posteriormente se abrió a la venta general en 2020. Un buen testimonio del gran estado de forma del quinteto a principios de los 90.

15.- MANDO DIAO- MTV Unplugged- Above And Beyond (2010):

La genial formación sueca redondeó su mejor etapa con este directo en acústico para la MTV que tuvo lugar el 2 de septiembre de 2010 en los estudios Union Film de Berlín y en el que aparecen invitados de la talla de con apariciones especiales de la talla de Ray Davies (con quien cantan "Victoria"), Klaus Voormann, Juliette Lewis y Lana Del Rey. Un disco que también tuvo su película y en la que repasan sus fogonazos "Long Before Rock' n Roll", "Sheepdog", "Down In The Past" "God Knows", entre otros, de un cancionero difícil de igualar.

DISCOS DE 2026: THE BLACK KEYS – Peaches!:

 

Tot i que l'any passat van publicar “No Rain, No Flowers”, no va ser un bon any per als integrants de The Black Keys. Primer perquè el disc va rebre males crítiques per falta de risc i autenticitat, i per tenir un so que no posseïa la cruesa dels seus millors treballs; però també van patir la cancel·lació dels concerts de la seva gira llatinoamericana per la prèvia pobra venda d'entrades. Per si no fos poc, la vida personal de Dan Auerbach es va veure afectada per la malaltia, la cura i la mort del seu pare. Va ser en aquest context turbulent que el propi músic va decidir trencar amb tot i tornar a les arrels de la música que ell i el seu company de fatigues, Patrick Carney, porten dins: el blues.

És precisament per això que els Black Keys són una banda a reivindicar, amb un valor incalculable en el panorama actual del rock, en haver expandit el blues-rock en el nou mil·leni, i especialment per haver-lo traslladat al —sovint— quadriculat món indie en paral·lel a una altra gran dupla com van ser els White Stripes. Amb, fins a la data, 13 àlbums publicats, i algunes obres mestres (penso sobretot en “Brothers” del 2010 i en “El Camino” del 2011), les seves cançons han manllevat moltíssim de la tradició del blues, regant-les d'una sonoritat i una producció molt actual i atractiva.

I aquí encaixa perfectament aquest “Peaches!”, amb portada a càrrec de Michael, germà d'en Patrick, per al qual el duet d'Akron va seleccionar de la seva col·lecció de vinils fins a 10 clàssics del blues que van gravar en directe juntament amb els seus col·laboradors habituals i convidats de pes com Jimbo Mathus o Kenny Brown, buscant reviure els concerts dels clubs de Chicago dels anys cinquanta i seixanta.

La tempesta sònica arrenca amb “Where There's Smoke, There's Fire”, de Willie Griffin —també versionada l'any passat per Paul Weller a “Find El Dorado”—, amb aquesta cadència rítmica incansable i aquesta sensació de descontrol de les guitarres. Els compassos i les escales es repeteixen a “Stop Arguing Over Me”, on apareixen les primeres notes d'òrgan. Tot i que destacaria més l'Hammond de “Who's Been Foolin' You” a càrrec de Jimbo, que resulta digne dels primers Deep Purple. I just quan trobàvem a faltar l'harmònica, apareix en la colpidora “It's A Dream”. El riff de guitarra de “Tomorrow Night” ens retrotreu a l'Eric Clapton dels seixanta, mentre que “You Got To Loose” és pur rhythm'n'blues salvatge.

Als setanta els Dr. Feelgood van renovar els vots amb el blues gràcies a peces com “She Does It Right”, que ara el duet ha volgut recuperar i portar al seu terreny. Especialment crua és “Fireman Ring The Bell” amb aquelles guitarres brutes i aquella veu que es lamenta amb frases com “Don't you let nobody tear my playpen down”. El tancament perfecte arriba de nit, amb molt de fum i whisky, en la trista “Nobody But You Baby”, que s'allarga fins passats els set minuts i ens deixa sotmesos davant del poder d'un gènere musical que continua sent el millor refugi per a aquells que encara creuen que una guitarra, una harmònica i una veu trencada en tenen prou per aturar el temps.

Per Àlex Guimerà

Publicado en castellano en https://www.elgiradiscos.com/2026/06/the-black-keys-peaches.html

REDD KROSS- Sala Upload (20/5/2026):

Poc temps havia passat des de la seva última visita a la Sala Apolo (6 de novembre de 2024), i, malgrat que en la gira no presentaven disc ni promocionaven res, no hi havia cap motiu per perdre'ns els Redd Kross. Sobretot en una sala tan petita com acollidora per al rock'n'roll com és la Sala Upload, situada al cor del Poble Espanyol. Però abans, amb la sala plena de gom a gom, calia veure què ens oferia aquesta banda nacional anomenada Geminiss, que és el projecte personal d'Olaia Bloom després del seu pas per altres formacions com Las Culebras o Los Ácidos. I tal com ella ens va dir, està formada per tres noies de Pamplona, Donostia i Bilbao. Amb una estètica glam i una bona posada en escena, ens va portar a trobar certs paral·lelismes amb Suzie Quatro i a celebrar el fet de veure noies donant canya a sobre de l'escenari en un món tan masculinitzat com el del rock. El repertori, molt ben acollit pel públic, va oferir les seves potents peces punk-rock, que van rubricar amb una versió en castellà dels Dictators, que realment van bordar.

Així de calents vam arribar al concert dels germans McDonald, que va arrancar amb aquesta energia abrasadora que sembla que no tenen intenció de perdre malgrat els anys que porten a sobre de l'escenari. Parlem de tipus que estan tocant des dels vuitanta i, així i tot, continuen donant-ho tot en els seus bolos, divertint l'espectador i encomanant la seva efervescència. Amb aquest estil complicat de catalogar i que beu de fonts tan diferents com les dels seus adorats Beatles o dels seus primers mentors Black Flag, és lògic que s'hagin convertit en una banda de culte capaç d'enamorar gent tan dispar com els amants del grunge, els seguidors del power-pop dels noranta, els vells rockers, o els seguidors de l'indie o del hard-rock més atemporal.

Molt aviat ens van fer vibrar amb gemmes com “Stay Away From Your Downtown”, del seu disc de retorn (“Researching The Blues” del 2012), del qual també van tocar “Uglier”, o aquella “Stunt Queen” del seu últim i homònim lliurament. Peces electritzants que van abordar amb un so dels amplis de la sala a tot drap i en les quals les guitarrades, els cops de martell a la bateria del també membre dels Melvins Dale Crover, i els gesticulacions de Steve i Jeff van encendre el públic. I sempre ens queda la sensació que el quartet hagi sortit d'un hospital psiquiàtric, ja des de la vestimenta blanca tacada de colors (que és el seu uniforme en els directes), fins a les cares d'alienats que fan quan interpreten les cançons o aquesta sensació de descontrol constant. Els Redd Kross van néixer per divertir-nos, encendre'ns i entretenir-nos, i no sembla que deixin de fer-ho veient els seus últims i sensacionals concerts, on el sentit de l'humor i la força escènica s'uneixen amb una musicalitat esplendorosa. Una musicalitat construïda a base de melodies i harmonies vocals que combinen amb el rock més dur i immediat possible.

Van sonar meravellosament “Lady In Front Row” o “Mess Around”, que vam escoltar con aquells acords tan beatleians, o la grunge “Candy Colored Catastrophe”, i també la irresistible “Neurotica”, rescatades dels seus discos dels noranta. Entremig, els salts de Steve i els seus acostaments a les primeres files del públic, els solos de Jason Shapiro que, en lloc d'empunyar una guitarra, sembla que empunyi una serra elèctrica en pla psicòpata. I Jeff, que amb tota la seva teatralitat es va amagar darrere d'un mocador de colors per cantar la mítica “Annie’s Gone”. 

I per als amants de les versions —segur que tenen molt en compte el disc "Teen Babes from Monsanto" de 1984 i reeditat recentment— van tocar una versió punk d'“It Won't Be Long” dels Beatles, i per als bisos una “Crazy Horses” de The Osmonds de la qual Jeff va dir que havia après a tocar amb 12 anys, i una “Deuce” dels Kiss que va posar el tancament.

Aquests tipus sembla que es resisteixen al pas del temps, com si les lleis de la ciència no anessin amb ells, ja que continuen sent capaços d'oferir autèntics desoris rockanrollers com if fossin adolescents, cosa que fan amb un carisma esplendorós i un catàleg de cançons envejable, que costa d'acceptar que no hagi assolit quotes d'èxit més altes. Millor, així ens els quedarem per a nosaltres.

Per Àlex Guimerà

Publicat en castellà a https://www.elgiradiscos.com/2026/05/redd-kross-gemeniss-la-diversion-como.html

ERIC CLAPTON- Palau Sant Jordi (10 de Maig de 2026)

No era fàcil competir contra el Clàssic del futbol espanyol i un nou títol de Lliga per al Barça a Barcelona. Però, de fet, les entrades s'havien venut a un ritme bastant ràpid des de feia mesos, a un preu mitjà de 120 euros, i l'expectació de veure el retorn a la ciutat de “Mà Lenta” després de més de 22 anys era màxima. Tot i que l'arribada del rocker va venir precedida pel seu “accidentat” pas per Madrid, on per culpa d'un insensat que li va llançar un vinil des del públic el concert va acabar sense bisos.

Com a preàmbul de l'esdeveniment, el gal·lès Andy Fairweather-Low & The Lowriders, que incloïa un contrabaix i una secció de vent, ens va oferir una espera amenitzada per un breu set de blues-soul que va incloure algunes versions com “Peter Gunn” de Henry Mancini juntament amb temes propis del músic, com la fabulosa “Hymn 4 My Soul”.

I pocs segons abans de tocar les 21 h als rellotges, va sortir humilment a l'escenari el guitar hero acompanyat d'una súper banda formada per Doyle Bramhall (guitarra), Nathan East (baix), Sonny Emory (bateria), Chris Stainton (teclats), Tim Carmon (orgue Hammond) i Sharon White i Katie Kissoon (coros). Amb aquesta formació la cosa no podia anar malament, com vam comprovar aviat en escoltar l'entrada amb una peça de Cream, “Badge”, que no és per a mi la més representativa de l'època de la súper banda –sí que ho serien d'altres com “Sunshine Of Your Love”, “Strange Brew” o “I Feel Free”–, però que va ser escrita pel mateix Clapton juntament amb el seu amic George Harrison.

Acto seguit, “Slowhand” va abordar els tremends acords de blues de “Key To The Highway”, a la qual va seguir la majestuosa “I'm Your Hoochie Coochie Man”, del gran Willie Dixon, transportant-nos a un garito qualsevol de Chicago. I és que el concert, per moments, va aconseguir crear el clima dels bolos íntims en sala, fent-nos oblidar que ens trobàvem en un Palau Sant Jordi amb milers de persones. El set elèctric el va acabar a mode de reggae amb aquella “I Shot The Sheriff” de Bob Marley que l'anglès va gravar el 1974 a Miami per al seu disc “461 Ocean Boulevard”.

La part acústica va arrancar de la millor manera impossible, con Clapton assegut sol amb la guitarra i sense acompanyament de la banda per demostrar-nos que el blues no necessita grans parafernàlies i que amb una guitarra, l'habilitat del fingerpicking i l'esperit adequat, es pot arribar a la seva essència. Com no podia ser d'altra manera, la peça triada va ser del mite Robert Johnson, “Kind Hearted Woman Blues”. La va seguir, aquesta vegada juntament amb la banda, amb una altra versió clàssica (en aquest cas de Jimmy Cox i popularitzada per Bessie Smith) com és “Nobody Knows You When You're Down and Out” i que es va incloure a “Layla and Other Assorted Love Songs”, de Derek and The Dominos. La cançó que dona títol a aquest àlbum també va aparèixer en aquest set, molt romàntica, etèria i una mica lànguida, però bonica i melancòlica alhora. Va ser un dels moments més aclamats pel públic, ja que “Layla” és una de les seves peces més icòniques. Recordem que l'Eric la va compondre el 1970 pensant en l'esposa del seu íntim amic George Harrison, Pattie Boyd, de qui estava perdudament enamorat.

La pinzellada country va arribar amb la balada “Golden Ring”, de l'àlbum “Backless” de 1978, amb els teclats fent les vegades d'acordió. I el moment esperat va arribar amb el fervor del públic amb una de les cançons més belles mai compostes, tot i que sorgida del dolor i la desgràcia. Parlem de “Tears In Heaven”, publicada com a BSO però popularitzada amb l'àlbum “Unplugged”. Tot i que, a dir veritat, va arribar una mica descafeïnada a causa de les limitacions vocals del músic, qui en els tons alts i potents va lluir bastant bé però en els baixos i càlids no va acabar de funcionar.

Per a la recta final, de nou Clapton abordant la seva Stratocaster per lluir-se al màxim amb el blues. Va ser en aquesta fase quan vam poder gaudir de la seva destresa a les sis cordes i del perquè a principis dels seixanta va aparèixer aquella pintada a Londres de “Clapton is God”. En aquesta fase els seus músics també es van lluir de valent en llargs solos de teclats, guitarra, bateria i fins i tot baix. Era la festa del blues que havíem vingut a gaudir, amb el fons de mur de maons, amb una aroma musical fumejant i nocturna, al so d'altres peces de Mr. Johnson (“Cross Road Blues” i “Little Queen Of Spades”) pintades per un dels reis del blues blanc. Finalment, “Cocaine” del seu amic JJ Cale va posar el colofó amb tot el públic ja completament entregat a la causa.

Afortunadament, la banda es va poder retirar sense cap contratemps, de manera que va tornar de nou amb força amb “Before You Accuse Me” de Bo Diddley, tancant un directe que tot just va arribar a l'hora i mitja de durada però que ens va deixar una gran boca pel fet d'haver gaudit d'un dels grans rockers de tots els temps, qui tot i no haver de demostrar res als seus 81 anys, continua donant mostres de grandesa i elegància.

Per Àlex Guimerà

Publicat en castellà a https://www.elgiradiscos.com/2026/05/eric-clapton-elegante-grandeza-atemporal.html

DISCOS DE 2026: VAN MORRISON- Somebody Tried To Sell Me A Bridge:

 

No s'està parlant prou del que està fent aquest home de 80 anys en la que se suposa que hauria de ser l'edat de la seva jubilació. Lluny d'apartar-se de la vida activa com a músic, ha continuat fent concerts arreu del món –tot i que en l'últim lustre només ha trepitjat tres vegades els nostres escenaris– i publicant discos. Com a dada significativa, tenim que en els últims deu anys ha publicat la barbaritat de 13 àlbums d'estudi, uns discos (alguns de dobles) que han mantingut un molt bon to, amb grans cançons i interpretacions del Lleó de Belfast. Sense anar més lluny, el passat mes de juny editava el que va ser un dels millors treballs de l'any 2025, el meravellós “Remembering Now”, que contenia 14 encertats talls de soul, d'aquells que calen ben endins i són capaços d'emocionar. Encara pràcticament sense temps de recuperar-nos, pocs mesos després ens arriba aquest nou discàs en què canvia de terç i ens endinsa cap a terrenys del rhythm and blues.

Un disc amb una portada taciturna on llueix un home vestit amb vestit i barret, maleta en mà, la silueta del qual deixa entreveure la figura del mateix diable. És l'esperit de la llegenda del blues, encarnada per Robert Johnson, qui segons les males llengües va vendre l'ànima a l'innombrable en una cruïlla de camins. Una llegenda, per cert, recuperada per la pel·lícula recentment oscaritzada “Los Pecadores” (Els Pecadors), la trama de la qual recupera els ambients de l'època dels pioners del blues als anys 30 al sud dels Estats Units, en una història que fa una metàfora entre els vampirs i l'apropiació cultural de l'home blanc. Gairebé cent anys després, és precisament un home blanc provinent de la freda Irlanda qui manté viva la flama del blues amb una vintena de cançons per a les quals s'ha servit de l'ajuda d'altres mestres octogenaris del gènere com Elvin Bishop, John Lee Hooker, Taj Mahal o Buddy Guy.

D'altres que participen en l'àlbum i repeteixen amb el mestre són: el guitarrista Anthony Paule, els teclistes i pianistes John Allair i Mitch Woods, el baixista David Hayes i els bateries Bobby Ruggerio i Larry Vann. Un arsenal immillorable per atacar les noves cançons. Al marge d'aquests companys de viatge, “Van The Man” fa una selecció formidable de clàssics del blues per nodrir l'àlbum. Així escoltem la seva particular interpretació de peces clàssiques de B.B. King, T-Bone Walker o el mateix Buddy Guy, a les quals afegeix únicament quatre noves composicions del seu puny i lletra, per conformar un paquet molt sòlid i coherent.

Amb tot plegat, tenim un viatge de fins a vuitanta minuts de pur delit sonor, en el qual conviuen la cruesa del blues de Chicago, el dinamisme del jump blues i l'elegància del so de Nova Orleans. Morrison obre foc amb una imponent "I’m Ready" al costat de Buddy Guy, marcant el pols d'un repertori on les versions no són simples calcs, sinó lectures viscerals. Així sorgeixen la hipnòtica cadència de "You Know I Love You" de B.B. King o el swing encomanadís de "Mean Old World" de T-Bone Walker. Tanmateix, el veritable tresor resideix en com les seves quatre composicions inèdites aconsegueixen mimetitzar-se davant els grans clàssics. La que dona títol al disc és un mig temps superb on Morrison exhibeix la seva ironia habitual i el seu orgull veterà, mentre que peces com "Monte Carlo Blues" o "Social Climbing Scene" demostren que la seva ploma continua tan vigorosa com la seva gola privilegiada. La química amb els seus convidats fa la resta: diàlegs de guitarres, pianos de taverna i una secció rítmica infal·lible que sosté l'elapé sense un sol segon de farcit.

D'aquí a unes setmanes el tornarem a tenir pel nostre país; molt possiblement tornarem a comprovar com pot arribar a ser d'esquerp i antipàtic, però segur que també ens deixarà clar com de bé es defensa encara liderant una banda de rock. Entremig potser haurà anunciat la publicació d'un nou disc que, atents i ansiosos, no ens voldrem perdre per res del món.

Per Àlex Guimerà i Galiana

Publicado en castellano en https://www.elgiradiscos.com/2026/06/van-morrison-somebody-tried-to-sell-me.html

ROCK' N BOOK (X):

Feliç Diada de Sant Jordi 2025! Un dia on la lectura té el seu protagonisme en forma de llibres. Com cada any, aquí us passem unes propostes de llibres sobre rock per regalar en el dia d' avui. Esperem que us agradin, són tots força recomanables. 

Rock Radikal Vasco: El invento de la Euskadi alegre y revoltosa- Juan Pardo Laguna.Amazon. 2018.

¡ Lo tengo en vinilo !: Una historia sobre la fidelidad y el amor... a un formato. Oscar Avedaño. Ed. NeoPerson Sounds. 2024.

                                                        

Arthur Lee: Esplendor y Decadencia de Love. Barney Hoskins. Editorial Contra. 2022.

Jaume Sisa, el comptador d'estrelles. Donat Putx. Editorial Empúries. 2015.

SOY OZZY: LAS MEMORIAS DE OZZY OSBOURNE. Ozzy Osbourne. Es Pop Ediciones. 2018.

SUEDE: Sala Razz (Barcelona) 25 de març de 2026:

 

Els fans del millor pop teníem encara ben recent el pas de Morrissey pe la península i les bones sensacions que va deixar en l’àmbit musical, deixant de banda el desplante als seguidors valencians que tanta polèmica va generar. Just després van arribar a les nostres sales un dels seus hereus naturals en el lideratge del pop britànic: els londinencs Suede.

Sabíem que en el seu concert de Madrid, Brett Anderson havia acabat molt just de veu. Tot i així, havien tirat endavant un setlist de 20 cançons, repassant els seus dos últims treballs juntament amb els seus èxits més destacats. Per al concert de València, van reduir el repertori a 17 temes, centrats en hits dels seus quatre primers àlbums, amb la inclusió de dues peces del recent “Antidepressants”.

Amb aquests dubtes encaràvem la primera de les dues visites de la banda a Barcelona aquest any —la segona tindrà lloc el 9 de juliol en el marc del Festival Cruïlla—. Així doncs, si tens la veu tocada i no pots oferir un concert complet, què fas? El cancel·les per recuperar-te i continuar la gira? Ells no són “Mozz”. L’ajornes? Complicat, amb una gira europea apretadíssima. El que finalment va passar el dia 25 és que vam assistir a una de les millors remuntades musicals —permeteu el símil esportiu— que un és capaç de recordar. Perquè Brett i els seus (en realitat, Brett al capdavant) van agafar el toro per les banyes i van oferir un concert memorable, dels que perduren durant molt de temps.

Des de les inicials “Turn Off Your Brain and Yell” i “Antidepressants”, el directe va estar carregat d’energia pura, entusiasme sincer i una vitalitat desbordant. Aquestes van ser, precisament, les grans virtuts del xou. Passarà temps fins que torni a assistir a un concert amb una intensitat semblant. El nivell de professionalitat, la entrega personal, la humilitat i el respecte al públic mostrats per Brett, units a la seva capacitat per mobilitzar i encendre l’audiència, són difícils de trobar. Després de llegir aquest últim any els seus llibres "Mañanas negras como el carbón" i "Tardes de persianas bajadas", on el cantant es despulla emocionalment, la seva actuació va aconseguir robar-me el cor encara més, si és possible.

Però anem al gra: a banda de Brett, el baixista Mat Osman, el bateria Simon Gilbert, el guitarrista Richard Oakes i el teclista Neil Codling fa que toquen junts des del 1996. I es nota, perquè el poder i la coordinació musical freguen l’excel·lència, des de la contundent base rítmica fins als solos electrizants de Richard o els teclats portentosos de Neil.

Ben aviat es van deixar sentir clàssics com “Trash”, que va fer saltar els dos mil espectadors que omplien la sala Razzmatazz (amb entrades exhaurides poc després de sortir a la venda), galvanitzats per un frontman que no deixava d’incitar el públic: saltava, ballava, llançava el micròfon enlaire o s’enfilava als amplificadors. Amb aquesta actitud va mantenir el pols durant tot el concert, demanant ajuda al públic mentre la veu li fallava i baixant fins a quatre vegades per cantar entre mòbils i braços alçats; recursos perfectes per sostenir l’efervescència del bolo.

Així van anar caient “Animal Nitrate”, mentre agitava el cable del micro com si fos un fuet; “Filmstar”, corejada amb fervor; una explosiva “Can’t Get Enough”; o la inesperada balada “Europe Is Our Playground”, single de "Sci-Fi Lullabies" (1998), aquell doble recopilatori de cares B publicat després de l’èxit de “Coming Up”, que demostrava l’enorme capacitat de la banda per compondre grans cançons. El mateix que han tornat a evidenciar en els seus recents i sorprenents àlbums "Antidepressants" (2025) i "Autofiction" (2022), amb temes com la potent “Personality Disorder”, l’emotiva “She Still Leads Me On” —dedicada a la mare del cantant— o la preciosa “June Rain”.

Per a la recta final, una cascada d’èxits: la melòdica “Everything Will Flow”, les primerenques “So Young” (amb el seu mític “let’s chase the dragooon”) i “Metal Mickey”, abans de tancar amb l’himne “Beautiful Ones”, que vam cantar a pocs metres del vocalista, de nou perdut entre la multitud. En els bisos, “Saturday Night” va posar el punt final, diluint-se entre les veus d’un públic que va empènyer el cantant a tancar el concert a dalt de tot.

Per Àlex Guimerà

Publicado en castellano en https://www.elgiradiscos.com/2026/03/suede-la-gran-remontada.html

SUZANNE VEGA- La Paloma (Barcelona) 28/03/2026:

Feia més de vint anys que no anava a La Paloma, la mítica sala de concerts i ball situada en ple barri del Raval de Barcelona. Fundada el 1903 (va tancar el 2007 i va reobrir fa tot just tres anys), té l’etiqueta de ser la discoteca més antiga d’Europa. És una cosa que es pot comprovar mirant les seves parets i làmpades, trepitjant el seu terra i respirant aquell entorn bucòlic en què a un li ve al cap allò que “temps passats sempre van ser millors”. Però som a l’any 2026 i, malgrat que són temps difícils per al món, encara ens queda aquest refugi inexpugnable que és la cultura.

La cita en qüestió era la visita de la gran Suzanne Vega, que venia a presentar el seu darrer disc de l’any passat, “Flying With Angels”, i a repassar el seu cançoner clàssic. Un pla immillorable per als amants de la millor cançó d’autor. Ara té 66 anys, però tots la recordem quan ho va petar amb el seu segon àlbum “Solitude Standing” (1987) amb només 28 anys, reviscolant la tradició dels anys seixanta i setanta dels cantautors en una època en què les estrelles del pop (Madonna, Prince o Michael Jackson) dominaven el panorama. Ella proposava un pop-folk carregat de poesia, melodies dolces i melangia. Van arribar els Grammy, la fama i les gires per tot el món, però mai no va deixar de ser fidel a si mateixa, als seus orígens i al seu art. Han passat els anys i la seva carrera ens ha regalat coherència i grans moments, i afortunadament la tenim en plena forma i capaç de continuar creant grans cançons.

Això ho sabia el públic de mitjana edat que omplia la sala per veure la diva novaiorquesa en plena acció. I la veritat és que no va decebre gens ni mica. Amb un format arriscat en què només s’acompanya del guitarrista irlandès Gerry Leonard —ull, que aquest també ha tocat amb Laurie Anderson i Rufus Wainwright, però sobretot té el mèrit de ser el guitarrista de referència de David Bowie en la seva última etapa— i puntualment de la jove violoncel·lista Stephanie Winters, el directe va funcionar molt bé i va crear un ambient que ens va transportar a una sala del mateix Greenwich Village.

Amb una entrada en què es va posar el barret de copa, la cantant i el seu escuder van abordar “Marlene On The Wall” del seu debut homònim, a la qual van seguir altres com l’experimental “99.9F°”, la preciosa balada “Gypsy” dedicada al seu primer amor d’estiu o aquella oda al pacifisme que és “The Queen And The Soldier”; peces llunyanes i clàssiques presentades de bon començament perquè “tot el públic es tragués l’ansietat abans de tocar les noves”. Unes noves que finalment van aparèixer: la peça que dona títol al seu darrer disc, que tracta sobre aquells àngels que ens ajuden i ens empenyen a tenir coratge davant les adversitats, i aquest mig temps titulat “Speaker’s Corner”, que defensa el dret a expressar-se i la diversitat, en uns temps difícils com els que vivim amb el dictatorial Donald Trump, a qui va voler retreure entre el fervor de l’audiència.

La gala va continuar elegant i misteriosa, amb Suzanne vestida amb un vestit jaqueta i una camisa de topos i alternant la seva guitarra acústica. Al seu costat, Gerry, amb el seu floc vermell i el seu look new wave, abordava la guitarra elèctrica amb grans solos i omplia els espais com si darrere hi hagués una banda. També la jove Steph, amb un estil molt vuitanter a l’estil Cindy Lauper, donava lliçons de violoncel.

Un va observar que el plantejament del concert es repartia entre una part inicial més íntima i, per dir-ho d’alguna manera, acústica, i una altra part central i final més aguerrida i rockera, potser electrizant. Entremig, uns parlaments de la diva que van donar aquell format de storyteller tan propi de la vida cultural alternativa de la Gran Poma. Amb molts moments defensant-se en castellà —ens va recordar que la va criar una àvia de Puerto Rico i que per això parla l’idioma—, va narrar les seves aventures adolescents, amoríos, la seva relació amb la música de Leonard Cohen, la seva amistat amb Lou Reed i la seva trobada i conversa amb el seu ídol Bob Dylan quan li va fer de telonera. La calma que desprenia, la proximitat i el sentit de l’humor omnipresent van fer de la vetllada un entorn màgic i especial.

Però tot el que és bo s’acaba, cosa que vam notar quan ens va regalar la sensacional “Luka” amb un primer vers cantat en castellà o quan van sonar els sàmplers de la famosíssima “Tom’s Diner”. Van ser el tancament abans del doble bis, en què es va atrevir amb una versió d’aquell retrat dels baixos fons del seu Nova York, “Walk On The Wild Side”, i quan va voler que sonés soroll a l’escenari amb “Blood Makes Noise”. El segon bis inicialment havia de ser una sola cançó, però per insistència dels fans va afegir una memorable “In Liverpool”; el tancament no podia ser cap altre que “Rosemary” (romaní en anglès), composta en terres granadines, amb la qual busca deixar-nos l’aroma i el record d’un concert un cop apagades les llums. Màgic!

Per Àlex Guimerà


Publicado en castellano en https://www.elgiradiscos.com/2026/03/suzanne-vega-un-pedacito-de-nueva-york.html

DISCOS DE 2026: KULA SHAKER - Wormslayer:

Situados en esa maravillosa “segunda división” del Brit Pop que injustamente no tuvo el éxito masivo que merecía, encontramos a nombres como The Auteurs, Gene, Boo Radleys o incluso otros algo más reconocidos como Ocean Colour Scene, Supergrass y nuestros protagonistas, Kula Shaker. En el caso de estos últimos siempre he pensado que si a los Oasis los comparaban con los Beatles, ellos aún merecían más dicha comparación ya que su propuesta pasaba por conectar el rock de los sesenta con la instrumentación y el espíritu hindú que trajo el bueno de George Harrison a la legendaria formación.

Con un imponente debut “K” cargado de sitars y una maravillosa y vibrante versión de “Hush” de los Depp Purple, la banda me dejó flipado allá en 1996. Sin embargo la formación no pudo gozar de las inercias del movimiento britpopero ya que cuando comenzaron a despuntar éste se encontraba en su recta final y solo les dio tiempo de publicar un “Peasants, Pigs & Astronauts” en 1999 antes de separarse. Si bien su líder Chrispian Mills formó ese artefacto tan formidable que eran The Jeevas, Kula Shaker volvieron a reunirse en 2007 y desde entonces han seguido publicando álbumes, girando y, sobre todo, siendo fieles a sus principios musicales. Aunque no fue hasta el anterior álbum de 2023, “Natural Magick”, cuando la formación clásica volvió reunir al teclista Jay Darlington, y eso es algo que, a mi modo de ver, se nota en positivo, pues las dos últimas entregas son lo mejor de la banda desde los dos álbumes de los noventa.

                                      

Es en este punto donde se sitúa este flamante “Wormslayer”, un álbum que profundiza en ese universo psicodélico, místico y atemporal que forma parte del ADN de los británicos y que nos trae la edad de oro del rock al nuevo milenio. De nuevo el arte de la portada es una de las señas de identidad de la banda, con referencias a la televisión de los años setenta y, cómo no, a la India. En el interior del libreto encontramos ilustraciones que remiten a un universo muy cercano al de Tolkien, reforzando ese aire fantástico y psicodélico que envuelve todo el proyecto.

Pero vayamos a la música, ya que solo poner la aguja nos encontramos con “Lucky Number”, el single más evidente del álbum: una canción festiva y pegadiza, construida para quedarse con la primera escucha. En “Good Money” aparecen ecos claros de “Lucy in the Sky with Diamonds”, con un aroma psicodélico muy marcado. La letra funciona como una sátira sobre el estrellato y la obsesión por la riqueza. “Charge of the Light Brigades” llega con un ritmo irresistible y un estribillo especialmente efectivo, de esos que invitan a corearlo mientras que con “Little Darling” bajan ligeramente las revoluciones con una pieza más sosegada, de producción pulcra y atmósfera ensoñadora.

                                 

Memorable es “Broke As Folk”, que se sostiene sobre una línea de bajo y unos teclados que parecen robados directamente de “Light My Fire” de The Doors. El estribillo estalla en color y armonías. Pura magia sixties. Cierra la cara "A" “Be Merciful” que nos mete de lleno en ambientes de la India: la bonita pieza desnuda e íntima, adornada con delicados punteos de guitarra, poco a poco, desemboca en una auténtica tormenta sónica.

La cara "B" arranca con la fábula del niño "Shaunie", en la que escuchamos unos coros que me recuerdan a los Who más armoniosos; la sigue "The Winged Boy", de lucida guitarra y que es pura psicodelia moderna para emparejarles con bandas como Temples o Tame Impala. Mas desenfadada es la desnuda "Day For Night", con Mills que parece que cante para el "White Album". Con el corte titular los Kula nos introducen en sus ritos, con un desarrollo instrumental que es una auténtica ceremonia rockera. El paquete se cierra con las reflexiones existencialistas de una "Dust Beneath Our Feet" que llega a sonar sunshine pop.

De nuevo Kula Shaker no se complica y continúa explorando su fórmula musical, sin dejar atrás la espiritualidad, los símbolos y el misticismo oriental con reflexiones sobre la vida terrenal. En esta ocasión, su propuesta funciona muy bien, quizás gracias a la madurez y a la experiencia de sus miembros, con este "Wormslayer" que, si bien no inventa nada, resulta del todo disfrutable. Esto es lo que significa tener personalidad y mantenerse fiel a los propios principios hasta el final.

Por Àlex Guimerà

Publicado en https://www.elgiradiscos.com/2026/03/kula-shaker-wormslayer.html