MILLORS DISCOS DE 2017 (II) ESPECIAL VETERANS:

No, no ens hem oblidat dels nostres grans. Doncs aquest any també han tingut el seu paper en forma de publicació d' interessants treballs on aixamplen la seva llegenda. Un any marcat per la desaparició de grans noms, com en Chuck Berry o en Tom Petty, anem a repassar el que ens ha deparat el curs, versió seniors, esclar:


CHUCK BERRY- Chuck:




Una de les grates noticies d' enguany havia d' estar el retorn discogràfic del fundador del rock'n roll Chuck Berry que després de 38 anys (el "Rock It!" és de 1979)  publicava nou treball. Per desgràcia la noticia no va ser tant bona ja que el gran Chuck ens va deixar a principis d' any, deixant-nos un buit irreparable. Per al nostre consol, el disc (postum) ha deixat palesa la seva emprempta i autenticitat. Un disc ple de pur rock' n roll del millor: riffs frenètics, ritmes trepidants i lletres marca de la casa... ah i una reinvenció del "Johnny B Goode" en clau femenina. També hi trobem força blues que mostra d' on prove el gènere. Descansi en pau geni figura.

Cançons preferides: Wonderful Woman, Big Boys, Lady B Goode. 





RAY DAVIES- Americana:



Si un músic s' ha erigit com a veu del Regne Unit per mèrits propis aquest ha estat el líder dels Kinks. Les seves sonoritats britàniques i les lletres crítiques amb la societat de les illes han marcat època en el pop de les illes. Ara, trencant amb tots els estigmes ha decidit mirar cap a la música nordamericana per publicar aquests excels disc recolzat per uns asos del gènere com són els Jayhawks de Gary Louris. El resultat 15 peçes de rock americà fresques i no faltes de meoldia i vitalitat. A la ona d' aquest crack anomenat Sir Ray Davies.

Cançons preferides: Americana, Poetry, The Great Highway,...






CHRIS HILLMAN- Bidin' My Time:




El geni tapat dels meravellosos The Byrds (y dels Flying Burrito Brothers) en les seves diferents etapes ha publicat el que és sense dubte un dels grans treballs de la secció veterana del rock. Recuperant ingredients de les seves formacions de la mà del Country-Rock deluxe, en Chris demostra estar pletòric vocalment, dotant als temes d' una instrumentació i frescura molt actual. Rock clàssic per el nou mil·leni.

Cançons preferides: Bells Of Rhimney, Here She Comes Again, Wildflowers.






BOB DYLAN- Triplicate:




No pot faltar en Robert Zimmerman a aquesta llista de discos de veterans. Doncs els darrers dos anys amb "Fallen Angels" y "Shadows In The Night" el mestre dels mestres s' ha anat endinsant en el Gran Cançoner Americà fent versions de clàssics standards que enguany ha tingut forma de tríple àlbum. Una bogeria de producció discogràfica que ens mostra un Dylan més reflexiu que ha homanetjat com a ningú els clàssics de la música americana.

Cançons preferides: Stardust, I Could Have Told You, My One And Only Love.






NEIL YOUNG- Hitchhicker:





Hi ha algún any on el canadenc no publiqui material inèdit? Pel 2017 el regal han estat una sèrie de cançons recuperades de la seva època daurada i d' explendor compositiva (mitjans dels setanta), amb versions acústiques  i despullades de peçes que els seus fans ens hem cansat d' escoltar electrificades com són "Pocahontas" o "Powderfinger" junt amb d' altres inèdites i d' editades però menys reconegudes de discos menors com són "Decade" (77) o "Hawks & Doves" (80). No ens cansarem mai d' escoltar-lo.

Cançons preferides: Pocahontas, Powderfinger, Hitchhicker.







THE BEACH BOYS- Sunshine Tomorrow:

Mentre segueixen fent gires desdoblats el Brian Wilson homenatjant el Pet Sounds i el Mike Love rememorant els èxits de la banda, els Beach Boys han tret aquest troç de recopilatori format a partir de descarts de les grabacions dels "Smiley Smile" i "Wild Honey" i d' un directe inèdit "Lei' d In Hawaii". Una col·lecció florejada del millor pop lluminós (Sunshine Pop) dels seixanta sorgits de la inesgotable creativitat d' aquest geni  tant particular que és Brian Wilson i plasmats amb precioses armonies vocals i instrumentació acurada. L' enèsima meravella de l' univers dels "nois de la platja".

Cançons preferides: I Was Made To Love Her, Country Air, Mama Says,....







GREGG ALLMAN- Southern Blood:





Un altre dels grans noms que ens ha deixat enguany ha estat el Gregg Allman, vocalista, teclista i supervivent dels llegendaris The Allman Brothers i un dels arquitectes del rock sureny. La fortuna ha deparat que la seva marxa ens deixés un exels àlbum ple de bones cançons on el blues, el soul i el rock d' arrels tenen protagonisme i flueixen de la mà d' una exel·lent producció i arrenjaments. Un més que digne cant del cisne.

Cançons preferides: My Only True Friend, Black Muddy River, Willin'.





ROGER WATERS- Is This The Life We Really Want?

L' ex Pink Floyd també duia temps sense publicar disc en solitari, doncs el nou " Is This The Life We Really Want?" és el primer en 24 anys des del "Amused to Death" (1992). Aparcades les revisions dels èxits de la seva antiga banda i els concerts multitudinaris, en Roger ha tornat a la seva vessant creativa  amb un disc que recorda molt en forma i fons al "The Wall" (1980 ) i que ha estat produït per Nigel Grodich (Radiohead), dotant-lo d' un clima acústic molt actual. En plena forma.

Cançons preferides: Deja Vu, Picture That, Part Of Me Died.





PAUL WELLER- A Kind Revolution:

El Modfather sembla que no se li acabin les cançons de la xistera. Doncs per aquest 2017 ha editat aquest "A Kind Revolution" on mira directe cap a la música negre i la repassa amb el seu rock britànic clàssic amb una producció molt actual. Rhythm ' n blues, jazz, funky i soul i un univers que fa molt de temps va oferint-nos aquest geni anglès.

Cançons preferides: Woo Sé Mama, Long Long Road, Satellite Kid.







CHARLIE WATTS- Charlie Watts Meets the Danish Radio Big Band:



El més discret dels Rolling Stones va aparacar les ampuloses gires de la seva banda per satisfer amb aquest disc la que és la seva veritable passió: el Jazz. Gravades en directe amb la "Danish Radio Big Band" les set peçes que el formen inclouen dues versions de "les Sanàniques Magestats" com són "You Can’t Always Get What You Want" y "Paint It Black" on els instruments clàssics jazzístics brillen com mai. Molt interessant i agradable.

Cançons preferides: You Can’t Always Get What You Want, Paint It Black.

RINGO STARR- Give More Love:




Malgrat l' edat el Beatle divertit segueix a la seva. Treu disc cada 2 o 3 anys i segueix anant de gira amb la seva All Starr Band on incorpora músics d' altres formacions clàssiques. Amb una producció fabulosa a base de pianos, guitarres i la seva reconeixible bateria, "Give More Love" ens ofereix rock clàssic amb tornades alegres i contagioses, i la seva impagable veu nasal i carisma omnipresent.

Cançons preferides: We' re On The Road Again, Standing Still, Shake It Up. 

DISCOS 2017: Chris Hillman/Bidin' My Time:

En un mundo ideal, Chris Hillman debería de estar en los principales altares de la música y cada movimiento que hiciera tendría que ser seguido con fervor. Fundador de una de las bandas que más ha dado al rock en sus orígenes, los Byrds, luego se asoció con Gram Parsons en los Flying Burrito Brothers para resucitar un género que por entonces sonaba vetusto como era el country, sacándole punta en los ochenta con la Desert Rose Band, además de formar parte de los referentes Manassas de Stephen Stills.

                                

Con tal bagaje y con cierta aura de genio a la sombra, Hillman ha envejecido con sus proyectos, sus colaboraciones y sin dejar de divertirse con la música. Para este ya avanzado 2017 nos arroja el que a buen seguro será uno de los grandes discos del ejercicio, al menos en su género o para la categoría de veteranos. Producido por Tom Petty, el larga duración además se revela como un homenaje póstumo a su leyenda, pues la frescura de su sonido es más patente que nunca, con acertados arreglos instrumentales que hacen lucir aún más unas inspiradas interpretaciones y unas composiciones difícilmente de igualar. Además, el disco cuenta con participaciones de súper lujo como las de los cofundadores de los Byrds David Crosby y Roger McGuinn - ¿seguimos soñando con una reunión? - o el propio Petty y el "Heartbreaker" Mike Campbell. Pistas de lo letal que va a ser resultado. 

                                              

El plástico lo abre una versión de "The Bells of Rhymney" de Peter Seeger, que ya formó parte del espectacular debut de los Byrds "Mr. Tambourine Man" (1965). Para la ocasión suena más relajada, acústica, con memorables arpegios de guitarra que se cruzan con un piano melódico, unas voces pulidas y pasionales (Crosby inclusive), y toda la melancolía marca de la casa. Según el propio Hillman es la mejor canción que su legendaria banda jamás grabó. Otra de los Byrds que cae es la inédita "Here She Comes Again", coescrita por el propio Hillman junto a McGuinn, y que hasta la fecha únicamente había sido incluida en disco en un directo grabado en Australia en 1967. Para celebrar la recuperada ocasión, tenemos de nuevo a Hillman al bajo, instrumento que tocaba con aquellos y que había aparcado desde hacía 30 años. El resultado una pieza pop tan actual como pegadiza. Otra coescrita junto a McGuinn que "roba" es la pieza bluegrass "New Old John Robertson" del "The Notorius Byrd Brothers" de 1968, que trata de un amable viejo que vivía en el pequeño pueblo de Chris. Pero hay más rescates, como "She Don’t Care About Time", escrita por el otro fundador y cantante solista de los Byrds, el desaparecido y genial Gene Clark, un tema que fue la cara b del exitoso single "Turn! Turn! Turn!", con una guitarra solista memorable como antaño. 

Fuera de su universo recupera "Walk Right Back" de Sony Curtis y popularizada por los reivindicables Everly Brothers, con una guitarra rítmica calcada al "Harvest Moon" de Neil Young y buscando la dulzura taciturna de la original. Luego tenemos cuatro gemas originales (coescritas junto a Steve Hill) que van a la par de las covers, como la que da nombre al paquete que es una pieza country-pop llena de slides, mandolinas, y pianos fabulosos; y el elenco de baladas del disco: "Different Rivers", "Restless" y "Given All I Can See", esta última desnuda, sentida y algo barroca para desprender belleza por sus poros, con crecendos y una interpretación memorable del bueno de Chris. Gloriosa pieza country es "When I Get A Little Money", escrita por un amigo de la familia llamado Nathan Barrow. Para el final, toma prestada del productor deluxe "Wildflowers" (del disco homónimo de 1994), diferenciándola de la original con una armónica que marca el ritmo y unos excelsos violines. Fabuloso autoregalo de Hillman, quien mira hacia atrás para recuperar algunas de sus canciones favoritas, luego se junta con sus amigotes para pasarlo en grande tocando y lo remata asistiéndose de un monstruo como Tom Petty, quien da cera a un resultado de por sí soberbio.

Por Àlex Guimerà

Publicado en http://www.elgiradiscos.com/2017/11/chris-hillman-bidin-my-time.html