DISCOS DE 2026: WEEZER (Gold Album):

Quins paios! Són únics en la seva espècie, no només perquè fan el que volen i són imprevisibles sinó per la gran capacitat de publicar música. I és que Weezer acaben de publicar el disc d'estudi que fa el número vint de la seva carrera —per als puritans, setze més els quatre SZNZ o més coneguts com els discos de les quatre estacions—, la qual cosa per a una banda fundada el 1992 i per tant amb només 33 o 34 anys de carrera ens dóna una mitjana d'un disc cada any i mig més o menys, cosa que resulta una barbaritat. I què hi trobem entre tants discos? Doncs indiscutibles obres mestres del power pop i de l'indie dels noranta com són els seus tres primers —"Blue Album", "Pinkerton" i "Green Album"—, però també autèntics adefanys de pop pastitx ("Ratitude"), exercicis erràtics de pop electrònic ("Pacific Daydream") o paquets avorrits i intranscendents salvant un senzill d'èxit ("Make Believe"). Entremig hi ha alguns àlbums notables com són els meus favorits "Everything Will Be Alright In The End", on van recuperar el to inicial de la seva carrera, o "OK Human", amb el qual van encertar en arriscar-se amb el pop de cambra juntament amb una orquestra.

Però entre aquesta muntanya russa discogràfica, a més, els californians han publicat fins a sis discos homònims amb una portada de color i en els quals han intentat mantenir el seu esperit power pop. Interessants (a més dels arxifamosos verd i blau) són el "White Album", el "Black Album" i fins i tot el "Teal Album", aquest últim amb versions de pop de radiofórmula dels vuitanta. Per a aquest any, han pintat l'homònim de daurat, color que vist el resultat els ha provat de meravella ja que el quartet ha ofert la seva millor versió.

Va ser entre l'octubre i el gener passats quan la banda va gravar les noves cançons a l'antiga (en directe) als estudis Putnam Hill a Los Angeles (Califòrnia), unes pistes a les quals va acabar de donar forma el productor Kenny Beats (Idles, Geese,...), qui va voler obtenir un so cru però també amb la participació de Klas Åhlund (Weekend, Iggy Pop,...), qui va treballar per mantenir l'esperit pop "marca de la casa". El resultat és un àlbum que si bé no arriba als cims dels noranta es presenta potent i clàssic per al delit dels fans de la banda. El mateix Rivers Cuomo a "CEO" reflexiona sobre l'èxit i el que els altres esperen d'un en un plagi intencionat d' "Undone" amb el qual acaben recordant els mateixos Pavement. És precisament la formació de Stephen Malkmus la que em ve al cap en molts dels passatges d'aquest "disc daurat", i és que en els seus poc més de trenta minuts de durada o al llarg dels seus deu talls, que és el mateix, es percep cert lo-fi o manera de fer i espontaneïtat típica dels de Stockton, que a dir veritat els queda de faula.

La molt enèrgica "Say Yes" obre el foc de forma melòdica i guitarrera en el que segurament serà un hit present en els seus concerts d'ara endavant. Una altra que té números per a això és aquesta oda a la resurrecció "Shine Again" amb tota la seva èpica o el meravellós mig temps "Up In The Clouds", que té una de les seves millors tornades ever. Menció a part de la presència d'una de les bandes emergents meves favorites d'aquesta casa com són els Wednesday a "We Might As Well Be Strangers", amb qui canten sobre una parella que s'acaba distanciant. Amb "Nowhere" ens colen una balada de guitarrades en la qual ironitzen sobre algú que està perdut emocionalment, mentre que amb "The Show Must Go On" ens conviden a superar les adversitats a base de power pop. Per acabar, la meva creixent "The LA Sound", en la qual homenatgen l'escena musical de Los Angeles.

Si sou fans de Weezer, el disc farà les vostres millors delícies. Si en canvi ho heu estat en el passat però els heu perdut la pista a propòsit després d'alguna decepció, us convido que us hi acosteu de nou ja que us tornaran a convèncer. I si simplement us agrada el rock americà i les guitarres potents, el disc us enganxarà i serà el responsable que vulgueu endinsar-vos en l'univers d'una de les bandes més fascinants i icòniques de les últimes quatre dècades. Or de molts quilats.

Per Àlex Guimerà

Publicat en castellà a https://www.elgiradiscos.com/2026/09/weezer-weezer-gold-album.html

DISCOS DE 2026: TEMPLES - Bliss:

Temples van irrompre amb força fa més de deu anys amb el genial "Sun Structures" (2014), un àlbum del qual han fet disc de remescles, edició especial i gira de desè aniversari. Una mena d'allargament del xiclet del disc que els va situar en el panorama de la música indie. No obstant això, cal reivindicar la banda més enllà del seu debut, ja que han aconseguit filar una carrera plena d'encerts, intel·ligent i certament coherent.

James Bagshaw ha liderat —i mantingut intacta amb l'excepció del bateria Sam Toms— una formació que ja d'inici no es va voler estancar per virar cap al rock psicodèlic de sintetitzadors ("Volcano", 2017); recuperar el protagonisme i l'espontaneïtat de les guitarres ("Hot Motion", 2019) i acabar donant protagonisme a una producció dirigida pel fill de l'artista, Sean Lennon ("Exotico", 2023). El resultat global és un pòquer molt interessant d'àlbums carregats de bones melodies, matisos sonors i una emotivitat d'aquelles que arriben. A més, i tot i tenir la seva fidel legió de seguidors, mai han traspassat el llindar que separa el món indie del món mainstream com altres bandes de la seva generació (em vénen al cap els Tame Impala, per exemple), per seguir el seu propi camí.

Un camí que ara els porta cap a un nou punt d'inflexió en la seva discografia amb el nou "Bliss", amb el qual obren les portes de ple cap a les textures electròniques i cap a la música de ball dels 90 sense perdre de vista la psicodèlia. A diferència del seu àlbum anterior, on van viatjar als EUA, per al nou material han recuperat la dinàmica de treball independent i analògica dels seus primers treballs, en els quals han intercanviat idees i maquetes per posteriorment posar-les en comú amb el seu propi equip tècnic (com un vell sampler que va adquirir en James).

Als puristes de la psicodèlia els aconsello que no es resisteixin i es deixin atrapar de ple per aquest àlbum des de la melodia aràbiga de "Jet Stream Heart", una peça encomanadissa destinada a fer el cop de l'estiu als festivals de música. També amb aquesta mena de cor gregorià que obre "Revelations", on els ecos africans aquesta vegada es barregen amb samplers dance i fins i tot d'italo-disco. O amb "Megalizh", amb la qual descobriran una línia de baix que marca un tempo interromput per un riff samplejat i per aquesta afinada veu de Bagshaw que s'imposa deliciosament al llarg de tot l'àlbum. Unes quatre cordes que de la mateixa manera indiquen el camí a "Glimmer", una altra suculenta peça plena de flow que beu de la new wave més experimental. Tot i que ningú es perdi les caixes de ritmes, els reverbs i les distorsions dance de "Vendetta", ja que presenten una bogeria evasiva de 4 minuts i mig no apta per als més rockers. Per a aquells que vulguin seguir ballant, no deixin passar "Horizon" amb els seus teclats synth-pop i les seves bateries sincopades. I per si algú no havia perdut el cap encara, "Waiting on the Echoes" amb els seus fabulosos teclats i jocs de veus. Per acabar, què millor que relaxar-se con "Fantasy Realm", que ens submergeix en una atmosfera somiadora.

Per Àlex Guimerà

Publicat en castellà a https://www.elgiradiscos.com/2026/09/temples-bliss.html

És cert que els de Kettering han abandonat del tot l'enfocament purament guitarrer de les seves entregues anteriors, i que ho han fet per indagar de ple en la cultura rave, l'electro-pop i l'electrònica dels noranta, però també és cert que ens han deixat clar que mantenen intacte el seu inconfusible ADN melòdic que és el que, al cap i a la fi, dona personalitat a una banda i la distingeix de les altres.