Temples van irrompre amb força fa més de deu anys amb el genial "Sun Structures" (2014), un àlbum del qual han fet disc de remescles, edició especial i gira de desè aniversari. Una mena d'allargament del xiclet del disc que els va situar en el panorama de la música indie. No obstant això, cal reivindicar la banda més enllà del seu debut, ja que han aconseguit filar una carrera plena d'encerts, intel·ligent i certament coherent.
James Bagshaw ha liderat —i mantingut intacta amb l'excepció del bateria Sam Toms— una formació que ja d'inici no es va voler estancar per virar cap al rock psicodèlic de sintetitzadors ("Volcano", 2017); recuperar el protagonisme i l'espontaneïtat de les guitarres ("Hot Motion", 2019) i acabar donant protagonisme a una producció dirigida pel fill de l'artista, Sean Lennon ("Exotico", 2023). El resultat global és un pòquer molt interessant d'àlbums carregats de bones melodies, matisos sonors i una emotivitat d'aquelles que arriben. A més, i tot i tenir la seva fidel legió de seguidors, mai han traspassat el llindar que separa el món indie del món mainstream com altres bandes de la seva generació (em vénen al cap els Tame Impala, per exemple), per seguir el seu propi camí.
Un camí que ara els porta cap a un nou punt d'inflexió en la seva discografia amb el nou "Bliss", amb el qual obren les portes de ple cap a les textures electròniques i cap a la música de ball dels 90 sense perdre de vista la psicodèlia. A diferència del seu àlbum anterior, on van viatjar als EUA, per al nou material han recuperat la dinàmica de treball independent i analògica dels seus primers treballs, en els quals han intercanviat idees i maquetes per posteriorment posar-les en comú amb el seu propi equip tècnic (com un vell sampler que va adquirir en James).
Als puristes de la psicodèlia els aconsello que no es resisteixin i es deixin atrapar de ple per aquest àlbum des de la melodia aràbiga de "Jet Stream Heart", una peça encomanadissa destinada a fer el cop de l'estiu als festivals de música. També amb aquesta mena de cor gregorià que obre "Revelations", on els ecos africans aquesta vegada es barregen amb samplers dance i fins i tot d'italo-disco. O amb "Megalizh", amb la qual descobriran una línia de baix que marca un tempo interromput per un riff samplejat i per aquesta afinada veu de Bagshaw que s'imposa deliciosament al llarg de tot l'àlbum. Unes quatre cordes que de la mateixa manera indiquen el camí a "Glimmer", una altra suculenta peça plena de flow que beu de la new wave més experimental. Tot i que ningú es perdi les caixes de ritmes, els reverbs i les distorsions dance de "Vendetta", ja que presenten una bogeria evasiva de 4 minuts i mig no apta per als més rockers. Per a aquells que vulguin seguir ballant, no deixin passar "Horizon" amb els seus teclats synth-pop i les seves bateries sincopades. I per si algú no havia perdut el cap encara, "Waiting on the Echoes" amb els seus fabulosos teclats i jocs de veus. Per acabar, què millor que relaxar-se con "Fantasy Realm", que ens submergeix en una atmosfera somiadora.
Per Àlex Guimerà
Publicat en castellà a https://www.elgiradiscos.com/2026/09/temples-bliss.html
És cert que els de Kettering han abandonat del tot l'enfocament purament guitarrer de les seves entregues anteriors, i que ho han fet per indagar de ple en la cultura rave, l'electro-pop i l'electrònica dels noranta, però també és cert que ens han deixat clar que mantenen intacte el seu inconfusible ADN melòdic que és el que, al cap i a la fi, dona personalitat a una banda i la distingeix de les altres.
