DISCOS EN DIRECTO DEL ROCK IMPRESCINDIBLES (VII):

ELVIS PRESLEY -  NBC-TV SPECIAL COMEBACK (1968):

      

Este disco fue grabado a finales de la década de los sesenta dentro de un especial televisivo programado para Navidad. En una década en la que el Rey se prodigó en el cine y en sus bandas sonoras, este disco fue el retorno del genio a sus mejores esencias. Grabado en los Western Recorders y los NCB Studios de Burbank (California) entre los días 20 a 29 de junio de 1968, Presley se saltó el veto de producción a grabar con público para ofrecer un puro directo rock' n roll en los que dio muestras de seguir siendo el más grande con interpretaciones colosales. Así para la cara A interpretó algunos de sus éxitos rockabilly de los cincuenta como "Hound Dog", "Heartbreak Hotel" o  "Jailhouse Rock" junto a las baladas imprescindibles de su cancionero "Can' t Help Falling In Love" y "Love Me Tender". Para la cara B piezas formidables de nueva cuña como "If I Can Dream" con Elvis dándolo todo, mientras que en la reedición de 1991 se rescató una "That' s Alright Mama" con la que retrocede a sus inicios.  Un maravilloso álbum con el que el de Tupelo aparcaba sus BSO para volver a su esencia como solista. Titánico.

THE BYRDS- LIVE AT THE FILMORE WEST (1968):

En 1969 los Byrds habían sufrido su enésima transformación. De la banda folk-pop que revolucionó la música a mitad de década con Gene Clark a la cabeza y "Mr. Tambourine Man" como estandarte, a la formación psicodélica liderada por Roger McGuinn y su rickembaker, a la formación country-rock que McGuinn armó fichando al genial Gram Parsons y con un Chris Hillman inspirado para dejar a todos pasmados con "Sweetheart of the Rodeo" (1968). Un año después, en febrero de 1996, y con la banda fragmentada los Byrds grabarían este directazo en el Fillmore West de San Francisco y que no saldría al mercado hasta febrero de 2000. Una joya en la que los Byrds recogen éxitos clásicos como "Turn Turn Turn" o "So You Want To Be A Rock' n Roll Star" y los juntan con las agrestes "The Christian Life", "You´re Still On My Mind" y, como no, la enésima revisión de la obra de Bob Dylan como es "Chrimes Of Freedom". Banjos, guitarras, pedal Steel y unas voces para disfrutar del directo de una de las mejores bandas de la historia.

LED ZEPPELIN- THE SONG REMAINS THE SAME (1978):

          

     Nadie discute que una de las grandes bazas de los Led Zeppelin era su directo y como confluían voz poderosa (Robert Plant), solos de guitarra (Jimy Page), línea de bajo letal (John Paul Jones) y batería frenética (John Bonham), creando una fuerza electrizante nunca vista antes. Por ello, el cuarteto quiso en 1973 grabar una película con ellos de protagonistas y con sus actuaciones en vivo en el Madison Square Garden (verano del 73) como hilo conductor. El metraje no se publicó hasta el 20 de octubre de 1976 y ofrecía intercalada interpretaciones en vivo pletóricas con material de sus primeros y homónimos discos (Led Zeppelin I a IV) o época dorada, tales como la que titula el álbum, "Rock n Roll", "Whole Lotta Love" o la epopeya de "Starway To Heaven". Solos de más de diez minutos y desarrollo rockero para enmarcar.

      

    ACDC- IF YOU WANT BLOOD YOU' VE GOT IT (1978):

1      
     

 N  No podían faltar en esta sección los directos de ACDC, banda longeva donde las haya (con permiso de los Stones, claro). Si bien el ACDC Live de 1992 recoge su repertorio clásico de la era Brian Johnson, el álbum que mejor plasma los directos gamberros y electrizantes de la era Bon Scott es este "If You Want Blood" grabado en el teatro Apolo de Glasgow - recordemos que la familia de los Young provenía de Escocia - el 30 de abril de 1978 y publicado a final de año. Si bien no aparecen los temas de "Highway To Hell"(1979) el directo ofrece otros cañonazos blues y hard rock como "Whole Lotta Rosie" o la que lo titula, y existe una edición especial que añade piezas legendarias como "Dog Eat Dog". Riffs y desgarros vocales a doquier.

AC/DC - BLACK ICE TOUR - CRÓNICA DEL CONCIERTO - Estadi Olímpic Lluís Companys ( Bcn ) 07 / Junio / 2009 -

CRÒNICA D’UNA SUPERVIVENT

Dia: 7 de juny, 2009. Hora: 18:00h. Birres per cap: unes 3 o 4.

Era un diumenge calurós, ennuvolat, i ens vem ajuntar a les portes de l’estadi fent la primera llauna de rigor gentilesa dels perriflautes. Què innocents semblavem mentre veiem passar els rius de gent, ignorant el caos que estavem a punt de viure. Haviem fet una bona colla: l’amic caminant, una servidora, i els tres bloggers Juanjo, Àlex i Raúl. Curiosament qui redacta l’article és, com no, la becaria, però ja discutirem sobre l’augment de sou quan ens tornem a trobar…

Les hores prèvies al concert van ser mogudes i divertides. Ens vem colar de manera subtil a la cua kilomètrica i vam entrar de seguida. He vist ambients de metal però mai havia experimentat la febre AC/DC i em va sorpèndre. Poso la mà al foc si afirmo que el 99% del públic portava unes cerveses de més, ho demostra que el 30% duguéssin unes horripilants banyes de llumetes al cap i almenys un 15% dels heavys anéssin caient al terra de manera intermitent. La prova tàctil està en la foto que ens va fer un espontani torrat, alhora lerdo i amable, mentre viatjavem entre la parada de frankfurts dubtosos i l’escalinata que duia al bany.

Sobre els teloners no hi ha gaire a comentar, els primers eren un grup de Barcelona dels qui no recordo el nom, i els segons, The Answer, tocaven rock clàssic amb un vocalista que imitava burdament al ja de per sí ridícul Rober Plant i que, a més, ens va tenir una bona estona engrescats en una discussió: però és una tia o no és una tia?

Llavors va arribar la hora de la veritat. Escalant posicions a base de colzes ens vem col·locar aprop de la taula de so, a mig camí entre el centre del camp i l’escenari. A mi em semblava una zona fora de perill, el Juanjo va ser l’únic que ens va advertir la hecatombe.

Quan van tancar els llums ens van deleitar amb un video poc subtil que mostrava els dibuixos d’unes ties impressionants xarrupant una cua de diable. Em pregunto si van haver de treure a alguna feminista de l’estadi amb ambulància. Tothom cridava i, de sobte, va començar Rock ‘N Roll Train. Uau. I no ho dic per la cançó.

En aquells moments el nostre grup, tan unit, es va desmuntar com si ens haguéssin fet un strike amb una bola de bolos, vam ser empassats per la multitud. Jo no tocava de peus a terra arrossegada per la massa de cossos. Ni tan sols sentia la música, vaig intuïr que sonava Back in Black. Durant uns instants vaig recuperar al company Àlex i em vaig arrapar a ell, però el reencontre va durar poc perquè en un obrir i tancar d’ulls s’havia convertit en un negre de dos metres que no coneixia de res.

Reconec que m’estava partint la caixa amb el caos, però necessitava sortir d’allà. Lluitant com si estigués en una guerra vaig aconseguir retirar-me uns metres i, per fi, vaig tenir estabilitat. Sobre l’escenari hi havia una locomotora de tren a tamany real.

La gent estava com boja i tothom saltava els clàssics a l’uníson. En ser una música de festa i tan senzillament rítmica em sentia dins un ritual saltimbanqui africà. Vaig disfrutar com una criatura. Sóc partidaria de concerts verges d’espectacle, m’agrada concentrar-me en la música, però realment l’atrezzo tenia gràcia i, de fet, és tan mític que s’ha convertit en llegenda. El so era molt més fort i potent del que imaginava en un estadi tan gran i dispers.

No va faltar la campana de Hells Bells, el Brian Johnson s’hi va penjar amb els seus 62 tacos. Tampoc va faltar la nina inflable de Whole Lotta Rosie, que, amb un tamany extra-gran, cavalcava sexualment i amb gràcia sobre la locomotora. Pels qui estavem lluny s’agraïa la llarga passarel·la, l’incansable Angus Young la va patejar diverses vegades. També es va pujar sobre una plataforma per deleitar-nos amb un dels seus preciats solos, per sort estavem aprop i el vem veure força bé.

Vull destacar que en algunes cançons com The Jack els càmares es dedicaven a enfocar noies del públic (no precíssament les lletges) que havien tingut la sort o la desgràcia de posar-se sobre els hombros del company. Com a dona no se amb quins ulls valorar aquest fet, a mi em semblava ridícul però reconec que a les filmades els agradava bastant, per tant no dic res més.

La calda anava in creixendo i, per això, el foc de Higway to hell gairebé va suposar una catarsi, per sort no va caure cap espurna al públic perquè, amb tant d’alcohol, l’estadi s’hagués convertit en un gran cóctel molotov. I al final, com no, For those about to Rock, que va aparèixer disparant els canons i va tancar una nit memorable que hagués sigut perfecte si hagués sonat, almenys, una sola cançó del Ballbreaker.

Sense ni adonar-me els tios havien aporrejat els instruments més de dues hores. Quan vaig aconseguir desenganxar-me de les cinc o sis persones amb qui havia format un vincle de plastilina vaig anar a recobrar, com una bona Wendy, als meus nens perduts. A cual més destrossat i deshidratat… si és que som uns viejunos. La tornada, per variar, desorganitzada, ja no hi havia servei de metro i no cal citar la jungla interminable i caòtica del pàrquing.

Els meus contactes que tenien la sort de repetir concert em van assegurar que l’espectacle no havia variat ni un pèl respecte al Sant Jordi, però s’ho havien passat igual de bé. No ho dubto. Els AC/DC s’han de veure, almenys, una vegada a la vida. I què voleu que us digui, millor enganxar-los ara que d’aquí a deu anys.

Per la meva part no oblidaré aquesta experiència mai. Podré explicar-la als meus nets: “ei, nens, jo vaig sobreviure un concert d’AC/DC, vaig veure a l’Angus fer un strip-tease… però tranquils, que no va ensenyar el cul…”

Salut!!

Pat