ESPECIAL UNPLUGGEDS- Directos desenchufados imprescindibles (3ª Parte):

 

11.- BRUCE SPRINGSTEEN IN CONCERT (MTV PLUGGED) (1993):

Curioso caso el del unPLUGGED del Boss grabado el 22 de septiembre de 1992 en los Warner Hollywood Studios y publicado el año siguiente en todo el mundo a excepción de los EEUU que tuvieron que esperar hasta 1997. El segundo disco en directo del rockero, como indica su título, no se trata de un disco meramente desenchufado aunque siguió los patrones de la serie en concierto íntimo y variaciones del repertorio. Tanto que el disco se basa fundamentalmente en los álbumes "Lucky Town" y "Human Touch" de 1992 en una etapa en la que se había alejado de la E Street Band para emprender carrera en solitario. Sin embargo aparecen los clásicos "Kansas City" o "Darkness On The Edge To Town" y la potencia y pasión marca de la casa.

12.- PAUL MC CARTNEY- Unplugged (The Official  Bootleg):

El 25 de enero de 1991 Paul Mc Cartney quien gozaba de su segunda juventud tras el éxito de "Flowers In The Dirt" (1989) y la vuelta a los escenarios decidió grabar su particular Unplugged en los Limehouse Studios en los que se desenchufó completamente poniendo micros en cada uno de los instrumentos para captar bien su sonido. El disco lo conforman piezas de rock clásico como el "Be Bop A Lula" de Gene Vincent o el soul "Ain' t No sunshine" de Billy Withers, junto otras beatleras como "We Can' t Work It Out" o "I' ve Just Seen A face" y una inédita "I Lost My Little Girl" que es la primera canción escrita por el músico con 14 años. El disco fue estrenado en mayo de este año con seis conciertos secretos por distintas ciudades europeas como el legendario de 8 de mayo de la sala Zeleste de Barcelona.

13.- THE CORRS - Unplugged (1999):

La banda integrada por los cuatro hermanos Corr grabaron en lo estudios Ardmore de Wicklow (Irlanda) un concierto en el que se arroparon por la Orquesta de Dublín. El Unplugged de los Corrs recoge temas propios de sus dos discos hasta ese momento ("Forgiven, Not Forgotten" de 1995 y "Talk On Corners" de 1997) junto a las magníficas versiones del "Little Wing" de Jimi Hendrix, el "Everybody Hurts" de R.E.M. o "Old Town" de sus compatriotas Thin Lizzy. Una cercana y bella actuación que cerró la mejor época de la banda que posteriormente derivaron hacia terrenos más comerciales.

14.- PEARL JAM- Unplugged (2020):

Registrado antes que la memorable aparición de Nirvana, los otros buques insignias del Grunge actuaron el 16 de marzo de 1992 en los estudios Kaufman Astoria de la Gran Manzana con un reducido repertorio basado en sus éxitos primerizos como "Jeremy", "Even Flow" o "Alive" sin músicos de acompañamiento. Sin embargo y a pesar del éxito de otras bandas en el formato el directo ha aparecido inédito hasta el Record Day Store de 2019 que lanzó una edición limitada en vinilo que posteriormente se abrió a la venta general en 2020. Un buen testimonio del gran estado de forma del quinteto a principios de los 90.

15.- MANDO DIAO- MTV Unplugged- Above And Beyond (2010):

La genial formación sueca redondeó su mejor etapa con este directo en acústico para la MTV que tuvo lugar el 2 de septiembre de 2010 en los estudios Union Film de Berlín y en el que aparecen invitados de la talla de con apariciones especiales de la talla de Ray Davies (con quien cantan "Victoria"), Klaus Voormann, Juliette Lewis y Lana Del Rey. Un disco que también tuvo su película y en la que repasan sus fogonazos "Long Before Rock' n Roll", "Sheepdog", "Down In The Past" "God Knows", entre otros, de un cancionero difícil de igualar.

REDD KROSS- Sala Upload (20/5/2026):

Poc temps havia passat des de la seva última visita a la Sala Apolo (6 de novembre de 2024), i, malgrat que en la gira no presentaven disc ni promocionaven res, no hi havia cap motiu per perdre'ns els Redd Kross. Sobretot en una sala tan petita com acollidora per al rock'n'roll com és la Sala Upload, situada al cor del Poble Espanyol. Però abans, amb la sala plena de gom a gom, calia veure què ens oferia aquesta banda nacional anomenada Geminiss, que és el projecte personal d'Olaia Bloom després del seu pas per altres formacions com Las Culebras o Los Ácidos. I tal com ella ens va dir, està formada per tres noies de Pamplona, Donostia i Bilbao. Amb una estètica glam i una bona posada en escena, ens va portar a trobar certs paral·lelismes amb Suzie Quatro i a celebrar el fet de veure noies donant canya a sobre de l'escenari en un món tan masculinitzat com el del rock. El repertori, molt ben acollit pel públic, va oferir les seves potents peces punk-rock, que van rubricar amb una versió en castellà dels Dictators, que realment van bordar.

Així de calents vam arribar al concert dels germans McDonald, que va arrancar amb aquesta energia abrasadora que sembla que no tenen intenció de perdre malgrat els anys que porten a sobre de l'escenari. Parlem de tipus que estan tocant des dels vuitanta i, així i tot, continuen donant-ho tot en els seus bolos, divertint l'espectador i encomanant la seva efervescència. Amb aquest estil complicat de catalogar i que beu de fonts tan diferents com les dels seus adorats Beatles o dels seus primers mentors Black Flag, és lògic que s'hagin convertit en una banda de culte capaç d'enamorar gent tan dispar com els amants del grunge, els seguidors del power-pop dels noranta, els vells rockers, o els seguidors de l'indie o del hard-rock més atemporal.

Molt aviat ens van fer vibrar amb gemmes com “Stay Away From Your Downtown”, del seu disc de retorn (“Researching The Blues” del 2012), del qual també van tocar “Uglier”, o aquella “Stunt Queen” del seu últim i homònim lliurament. Peces electritzants que van abordar amb un so dels amplis de la sala a tot drap i en les quals les guitarrades, els cops de martell a la bateria del també membre dels Melvins Dale Crover, i els gesticulacions de Steve i Jeff van encendre el públic. I sempre ens queda la sensació que el quartet hagi sortit d'un hospital psiquiàtric, ja des de la vestimenta blanca tacada de colors (que és el seu uniforme en els directes), fins a les cares d'alienats que fan quan interpreten les cançons o aquesta sensació de descontrol constant. Els Redd Kross van néixer per divertir-nos, encendre'ns i entretenir-nos, i no sembla que deixin de fer-ho veient els seus últims i sensacionals concerts, on el sentit de l'humor i la força escènica s'uneixen amb una musicalitat esplendorosa. Una musicalitat construïda a base de melodies i harmonies vocals que combinen amb el rock més dur i immediat possible.

Van sonar meravellosament “Lady In Front Row” o “Mess Around”, que vam escoltar con aquells acords tan beatleians, o la grunge “Candy Colored Catastrophe”, i també la irresistible “Neurotica”, rescatades dels seus discos dels noranta. Entremig, els salts de Steve i els seus acostaments a les primeres files del públic, els solos de Jason Shapiro que, en lloc d'empunyar una guitarra, sembla que empunyi una serra elèctrica en pla psicòpata. I Jeff, que amb tota la seva teatralitat es va amagar darrere d'un mocador de colors per cantar la mítica “Annie’s Gone”. 

I per als amants de les versions —segur que tenen molt en compte el disc "Teen Babes from Monsanto" de 1984 i reeditat recentment— van tocar una versió punk d'“It Won't Be Long” dels Beatles, i per als bisos una “Crazy Horses” de The Osmonds de la qual Jeff va dir que havia après a tocar amb 12 anys, i una “Deuce” dels Kiss que va posar el tancament.

Aquests tipus sembla que es resisteixen al pas del temps, com si les lleis de la ciència no anessin amb ells, ja que continuen sent capaços d'oferir autèntics desoris rockanrollers com if fossin adolescents, cosa que fan amb un carisma esplendorós i un catàleg de cançons envejable, que costa d'acceptar que no hagi assolit quotes d'èxit més altes. Millor, així ens els quedarem per a nosaltres.

Per Àlex Guimerà

Publicat en castellà a https://www.elgiradiscos.com/2026/05/redd-kross-gemeniss-la-diversion-como.html