No era fàcil competir contra el Clàssic del futbol espanyol i un nou títol de Lliga per al Barça a Barcelona. Però, de fet, les entrades s'havien venut a un ritme bastant ràpid des de feia mesos, a un preu mitjà de 120 euros, i l'expectació de veure el retorn a la ciutat de “Mà Lenta” després de més de 22 anys era màxima. Tot i que l'arribada del rocker va venir precedida pel seu “accidentat” pas per Madrid, on per culpa d'un insensat que li va llançar un vinil des del públic el concert va acabar sense bisos.
Com a preàmbul de l'esdeveniment, el gal·lès Andy Fairweather-Low & The Lowriders, que incloïa un contrabaix i una secció de vent, ens va oferir una espera amenitzada per un breu set de blues-soul que va incloure algunes versions com “Peter Gunn” de Henry Mancini juntament amb temes propis del músic, com la fabulosa “Hymn 4 My Soul”.
I pocs segons abans de tocar les 21 h als rellotges, va sortir humilment a l'escenari el guitar hero acompanyat d'una súper banda formada per Doyle Bramhall (guitarra), Nathan East (baix), Sonny Emory (bateria), Chris Stainton (teclats), Tim Carmon (orgue Hammond) i Sharon White i Katie Kissoon (coros). Amb aquesta formació la cosa no podia anar malament, com vam comprovar aviat en escoltar l'entrada amb una peça de Cream, “Badge”, que no és per a mi la més representativa de l'època de la súper banda –sí que ho serien d'altres com “Sunshine Of Your Love”, “Strange Brew” o “I Feel Free”–, però que va ser escrita pel mateix Clapton juntament amb el seu amic George Harrison.
Acto seguit, “Slowhand” va abordar els tremends acords de blues de “Key To The Highway”, a la qual va seguir la majestuosa “I'm Your Hoochie Coochie Man”, del gran Willie Dixon, transportant-nos a un garito qualsevol de Chicago. I és que el concert, per moments, va aconseguir crear el clima dels bolos íntims en sala, fent-nos oblidar que ens trobàvem en un Palau Sant Jordi amb milers de persones. El set elèctric el va acabar a mode de reggae amb aquella “I Shot The Sheriff” de Bob Marley que l'anglès va gravar el 1974 a Miami per al seu disc “461 Ocean Boulevard”.
La part acústica va arrancar de la millor manera impossible, con Clapton assegut sol amb la guitarra i sense acompanyament de la banda per demostrar-nos que el blues no necessita grans parafernàlies i que amb una guitarra, l'habilitat del fingerpicking i l'esperit adequat, es pot arribar a la seva essència. Com no podia ser d'altra manera, la peça triada va ser del mite Robert Johnson, “Kind Hearted Woman Blues”. La va seguir, aquesta vegada juntament amb la banda, amb una altra versió clàssica (en aquest cas de Jimmy Cox i popularitzada per Bessie Smith) com és “Nobody Knows You When You're Down and Out” i que es va incloure a “Layla and Other Assorted Love Songs”, de Derek and The Dominos. La cançó que dona títol a aquest àlbum també va aparèixer en aquest set, molt romàntica, etèria i una mica lànguida, però bonica i melancòlica alhora. Va ser un dels moments més aclamats pel públic, ja que “Layla” és una de les seves peces més icòniques. Recordem que l'Eric la va compondre el 1970 pensant en l'esposa del seu íntim amic George Harrison, Pattie Boyd, de qui estava perdudament enamorat.
La pinzellada country va arribar amb la balada “Golden Ring”, de l'àlbum “Backless” de 1978, amb els teclats fent les vegades d'acordió. I el moment esperat va arribar amb el fervor del públic amb una de les cançons més belles mai compostes, tot i que sorgida del dolor i la desgràcia. Parlem de “Tears In Heaven”, publicada com a BSO però popularitzada amb l'àlbum “Unplugged”. Tot i que, a dir veritat, va arribar una mica descafeïnada a causa de les limitacions vocals del músic, qui en els tons alts i potents va lluir bastant bé però en els baixos i càlids no va acabar de funcionar.
Per a la recta final, de nou Clapton abordant la seva Stratocaster per lluir-se al màxim amb el blues. Va ser en aquesta fase quan vam poder gaudir de la seva destresa a les sis cordes i del perquè a principis dels seixanta va aparèixer aquella pintada a Londres de “Clapton is God”. En aquesta fase els seus músics també es van lluir de valent en llargs solos de teclats, guitarra, bateria i fins i tot baix. Era la festa del blues que havíem vingut a gaudir, amb el fons de mur de maons, amb una aroma musical fumejant i nocturna, al so d'altres peces de Mr. Johnson (“Cross Road Blues” i “Little Queen Of Spades”) pintades per un dels reis del blues blanc. Finalment, “Cocaine” del seu amic JJ Cale va posar el colofó amb tot el públic ja completament entregat a la causa.
Afortunadament, la banda es va poder retirar sense cap contratemps, de manera que va tornar de nou amb força amb “Before You Accuse Me” de Bo Diddley, tancant un directe que tot just va arribar a l'hora i mitja de durada però que ens va deixar una gran boca pel fet d'haver gaudit d'un dels grans rockers de tots els temps, qui tot i no haver de demostrar res als seus 81 anys, continua donant mostres de grandesa i elegància.
Per Àlex Guimerà
Publicat en castellà a https://www.elgiradiscos.com/2026/05/eric-clapton-elegante-grandeza-atemporal.html
