MILLORS DISCOS DEL 2020- (II) Especial veterans:

En un any marcat pel Covid-19 i per les pèrdues de grans músics, hem pogut presenciar el nou miracle del gran Bob Dylan fet disc, però també com molts dels supervivnets s' han reivindicat amb interessants treballs malgrat l edat i els impediments. Potser no hem pogut gaudir de la música en directe, però els més grans ens han regalat molts bons moments per recordar-nos que el rock sempre hi serà.

BOB DYLAN- Rough And Rowdy Ways:

El 39è àlbum del de Minnessotta ens ha arribat després de tancar el cicle d' Standards i remprendre el camí de Tempest respecte al qual ha fet una passa endavant. Si bé el blues hi torna a ser-hi present amb temes impressionants com "False Prophet", "Crossing The Rubicon" o "Goodbye Jimmy Reed", el disc presenta una forma calmada de cantar del Bob i una instrumentació tant precisa com subtil que ens atrapa i embolcalla com ningú altre i ens transporta cap a llocs on mai ens havia dut. Parlem de joies inmortals com "I' ve Made Up My Mind To Give Myself On You" o "Key West (Philosofer Pirate)" que voldriem que mai acabés. Però no ens oblidem de "My Own Version Of You" i el seu to inquietant, la serenitat de "Mother Of Muses"  o el millor retrat de l actualitat (que ocupa el segon cd o la cara 4 del vinil) "Murder Most Foul". Difícil referir-se a la grandesa d' aquest disc i del seu autor, falten i sobren les paraules. Esperem gaudir-lo per molt temps.

Cançons preferides: I' ve Made Up My Mind To Give Myself On You, Key West (Philosofer Pirate), My Own Version Of You...

ACDC- Power Up!:

Sobrevivint a la dissolució de la formació i a la mort del Malcolm Young, els australians han vingut a salvar-nos aquest 2020 per recordar-nos quant necessitem el rock' n roll a les noves vides en un àlbum carregat dels ingredients de sempre - riffs potents, veu de Brian al límit i ritmes trepidants- i on les composicions estan més lluïdes que mai. Rock i blues de tota la vida sota una producció que fa que sonin actuals. Llarga vida al rock! 

Cançons preferides: Realize, Shot In The Dark, Demon Fire.

BILL FAY - Countless Branches:

Des que va tornar el 2013 amb el "Life Is People" la carrera d' aquest gran cantautor anglès sorgit als 70 no ha fet més que créixer. Ho confirma aquest treball que tanca la "trilogia de resurrecció"i on la guitarra acústica i el piano són suficients per acompanyar la seva sentida veu - en ocasions també per violins - en un pop de càmera ideal pels paladars més exquisits.

Cançons preferides: How Long How Long, Filled With Wonder Once Again, Love Will Remain.

BRUCE SPRINGSTEEN- Letter To You:

El segon miracle de l' any ha estat el nou disc del Boss. Després de l' irregular "Western Stars" el de New Jersey recupera a la seva E Street Band per produir un dels seus millors treballs en temps. Concebut durant el confinament i amb mirada clara cap a la degradació del sistema polític mundial i americà, les noves cançons sonen fresques, atemporals i amb la perfecte dosi de melancolia que adorna unes melodies més infalibles que mai. 

Cançons preferides: Letter To You, Ghosts, Song For Orphans.

PAUL MC CARTNEY- MC CARTNEY II:

Molts encara estem lamentant la cancel·lació del seu concert a Barcelona per culpa de la pandèmia, però el confinament ens ha compensat i ha fet que el bo del Paul recuperés peces que tenia a mitges, en fes de noves i les gravés en el seu estudi casolà per treure un nou treball que suposa la continuació McCartney I (1970) i McCartney II (1980) completant la trilogia. Uns discs que es basen en què són fets de cap a baix pel propi baixista que produeix i toca tots els instruments. De nou el mestre no falla ja que es tracta d' un recull de composicions pop molt ben arrodonides que demostren que la seva xistera no s' acaba mai.

Cançons preferides: Find My Way, Labatori Lili, When Winter Comes.

JOEY MOLLAND- Be True To Yourself:

L' únic supervivent dels reivindicables Badfinger va publicant un disc en solitari per dècada, arribant el de la nova aquest primer any en un disc on recupera les essències de la seva formació junt amb aromes beatleros on els sons McCartney i Harrison hi són presents, però també l' influència de la ELO y Jeff Lynne. Cançons pop lluminoses d' aquelles que s' enganxen. Un disc preciós que cap fan del millor pop clàssic s' hauria de deixar perdre. Molt recomanable.

Cançons preferides: Heaven, All I Want To do, Loving You.

NEIL YOUNG- Homegrown:

Per a l' època de quarentena el vell Neil Young ens va rescatar el seu disc perdut "Homegrown". El disc en qüestió havia de publicar-se entremig de "On The beach"(74)  y "Tonight' s The Night" (75) o el que és el mateix, enmig de la trilogia negre (junt amb "Time Fades Away") o l' època més fosca i inspirada del canadenc. El treball va composar-lo arrel d´una ruptura sentimental i el pudor a fer-se públic va fer que el guardés al calaix quasi cinquanta anys. Per sort aquest maleït 2020 ens l' ha rescatat i hem pogut gaudir del Neil Yooung més delicat i sentimental a base de pianos, guitarres acústiques, harmòniques i la veu propera. Un bon disc surgit de la porta del temps.

Cançons preferides: Seprarate Ways, Mexico, Vacancy. 

YUSUF/CAT STEVENS- Tea For The Tillerman2:

El cantautor abans conegut com a Cat Stevens i actualment com a Yusuf Islam sembla que darrerament vol reprendre els seus anys daurats (a principis dels setanta) on va inmortalitzar himnes per tota una generació. Per enguany ha fet una revisió i actualització del seu àlbum insgne (amb perdó de l' inmens "Teaser And The Firecat") "Tea For The Tillerman" prou reconegut per tots i on les magnètiques peçes "Wild World", "Father And Son" i companyia sonen renovades a base d' una meticulosa producció, efectes orquestrals i certa sensació de pèrdua de gravetat. Com si el genial cantautor les hagués deixat flotant a l' espai exterior.

Cançons preferides: Wild World, Sad Lisa, Father And Son,...

JOHN FOGERTY- Fogerty' s Factory:

Un altre dels discos de confinament ha estat el "Fogerty' s Factory" que el bo del John als seus 75 anys va gravar amb els seus tres fills del seu segón matrimoni després de fogejar-se al seu canal de Youtube repassant els èxits de la Creedence, de la seva carrera en solitari i alguna que altre versió. Un disc que sona força bé i on descobrim que el cantant encara conserva força bé la veu i que energia en té per estona. Tot queda en familia.

Cançons preferides: Lean On Me, Fortunate Son, Bad Moon Rising.

WILLIE NELSON- First Rose Of Spring:

Als seus 87 anys i després d' haver-ho donat tot, aquest home no sols és capaç d' editar un disc any rera any si no de fer-ho amb solvència. I és que el disc número...70! és un nou gran recull de peces country amb ànima. Per a l' ocasió tira de la seva vessant més romàntica, doncs darrera de la vermellosa portada (feta pel seu fill Micah) s' amaguen onze peces de gran calat sentimental, on res és impostat, cada nota suma i on la veu llueix com si el cantautor tingués 50 anys menys. Co-produït i co-escrit (hi ha versions també) per Buddy Cannon el disc navega entre els standards i les balades campestres de tota la vida. Una delicia vaja.

Cançons preferides: First Rose Of Spring, Blue Star, Don' t Let the Old Man In.

PRETENDERS- Hate For Sale:

Més de quaranta anys després del seu debut, la banda liderada per la carismàtica Chriissie Hydne (l' any entrant complirà els 70) ha tornat als seus orígens amb un intens disc en quan a so i a lletres amb el que protesten davant d' una realitat que es neguen a acceptar. Guitarrassos, línies de baix potents, bateries frenètiques i una cantant per la qui sembla qui no passa el temps.

Cançons preferides: Hate For Sale, The Buzz, Maybe Love In NYC.

MILLORS DISCOS DEL 2020:

Bon any a tothom..esperant deixar tots els mal moments del 2020 ben enderera.  I bon canvi de dècada - pels que consideren que es comença a l' any 1 - però abans toca fer balanç del que ens ha donat en l' aspecte musical l' any sortit. Doncs ha estat un any on hem tingut forces discos interessants, alguns dels quals us volem recomanar. Que sigui de gust!

THE LEMON TWIGS-  Songs For The General Public:

Després de la Òpera Rock "Go To School", els germans D’Addario han optat per treure un disc de cançons pop alliberades dels lligams del disc-concepte. Unes cançons plenes de llum, melodies, veus i instruments diversos tocats tots ells per aquests joves talentosos que miren cap a la dècada dels 70 i cap als sons de gent com Todd Rudgrent, Queen, Elton John o inclús els New York Dolls o la E Street Band. El resultat, un disc pop atemporal del que s' enganxen i t atrapen com cap altre. Són els Lemon Twigs, uns músics joves, creatius i inspirats, capaços de treure' s de la xistera un grapat de cançons pel públic general i pel públic més exigent.

Cançons preferides: Fight, The One, Hog,...

JONATHAN WILSON- Dixie Blur:

Després de transitar per sonoritats psicodèliques i d' acompanyar a Roger Waters en la seva darrera gira, el Jonathan va buscar consell al gran Steve Earle qui el va aconsellar anar cap a les arrels musicals del rock americà. Així i sota la producció de Pat Sansone (Wilco) "Dixie Blur" navega per textures musicals clàssiques americanes, en un country-folk que borda adornant-ho amb cors i la millor instrumentació: vents, pianos, slides, violins guitarres,... en el que ha estat un dels millors discs de l any i que alguns seguirem escoltant durant molt temps. 

Cançons preferides: So Alive, Enemies, Oh Girl,...

CORDOVAS- Destinity Hotel:

Malgrat que aquesta formació de cinc músics de Nashville ronda des de fa una dècada, no ha estat fins aquest any que han saltat a la fama. I ho han fet amb aquest mega-disc d' arrels on els sons clàssics country-rock han aparescut regats per les textures rockeres californianes amb allò que molts anomenen "Cosmic Country". Un disc plagat de grans melodies i millors arrenjaments que ha deixat bocabadats a tots els fans de l' Americana, de The Band, dels Eagles o dels Byrds època Gram Parsons. Es diu ràpid.

Cançons preferides: High Feeling, Destiny, Rain On The Rail

FOUNTAINS DC - A Hero' s Death:

Els de Dublin tornen amb aquest disc on l' energia juvenil, les guitarres poderoses i els teclats vuitanters marquen les pautes d' uns temes post-punk molt més obscurs que els del seu predecessor "Dogrel" de . Amb un Grian Chatten que busca a Ian Curtis com a referent al cantar, el disc no sols mira als Joy Division si no també als Sonic Youth i als Radiohead, mostrant alhora certa personalitat. Són els Fountains, de Dublin City esclar.

Cançons preferides: I Don' t Belong, A Lucid Dream,, A Hero' s Death.

ROOKIE- Rookie:

Excels debut d' aquesta formació de Chicago de nom simpàtic (i més essent debutants) que mira directe cap el rock clàssic, concretament cap als 70 (des dels Allman Brothers, a Big Star passant per America). I ja només des de la portada que ens remota cap aquella època daurada del rock, doncs el seu contingut són dotze temes regats pel millor power-pop, quan no balades delicioses, grans tornades, pianos, slides, veus harmonitzades, secció rítmica potent o guitarres afilades.  No sabem si quallaran entre la joventut i si tindran un llarg i pròsper recorregut, el que si sabem de ben segur és que han estat els debutants/rookies de l' any.

Cançons preferides:  Sunglasses, One Way Ticket, Miss United States.

EZRA FURMAN- Sex Educations (BSO):

El nou elepé de l' Ezra Furman és en realitat una compilació d' antics temes seus reinterpretats junt amb noves peçes que ha anat confeccionant per acompanyar a la serie juvenil britànica de Netflix "Sex Education", una serie que tracta sobre la sexualitat i sobre els conflictes adolescents. Per això el nostre queer preferit s' ha allunyat del punk dels "12 Nudes" per centrar-se més en el pop més directe i desenfadat donant forma aquest disc de 19 temes que segueix en l' immens nivell que ens té acostumats. De nou genial.

Cançons preferides: Love You So Bad, Every Feeling, I Can Change.

 

JASON ISBELL AND THE 400 UNIT- Reunions:

Un dels reis de l' Americana és en Jason Isbell, qui amb els seus 400 Unit va creixent disc a disc. I és que desde el lloable "The Nashville Sound" de 2017 el músic ha arrassat arreu del món des de l' ombra amb el tema "Maby It' s Time" que Bradley Cooper i Lady Gaga van interpretar a la pel·lícula "A Star Is Born".  Per enguany amb l' ajuda de la seva dona Amanda Shires i sota la producció de Dave Cobb les seves composicions guanyen en riquesa i en detalls sonors amb unes lletres que parlen de temes personals com són la parella o la paternitat. Per si fora poc, es permet el luxe de convidar a un gran com el David Crosby i en introduir sintes propis dels 80 per treure el que és un dels millors treballs discogràfics de l' any.


Cançons preferides: What’ve I Done to Help, Overseas, Letting You Go.

ROLLING BLACKOUTS COASTAL FEVER- Sideways To new Italy

El segon disc dels australians després del seu reconegut debut "Hope Downs" confirma que estem davant d' una de les formacions guitarreres de futur. Si bé la seva fórmula ja ens és coneguda, els temes estrenats tenen pegada, fons i ànima. Amb flaires dels primers REM o dels seus compatriotes Go Betweens, el disc neda entre el post-punk, la psicodèlia i el pop-rock dels 80 amb unes lletres que parlen d' un inconformisme amb la societat, quelcom que trobem tan a faltar en la música de les noves generacions com els seus guitarrassos. Necessaris.

Cançons preferides: The Second Of  The First, cars In Space, The Cool Change.

THE STROKES- The New Abnormal:

Gran retorn de Julian Casablancas, Albert Hammond Jr. i companyia després de set anys de silenci discogràfic. Amb "The New Abnormal" els novaiorquesos han relaxat les poderoses guitarres per oferir-nos un bon disc carregat de melodies fresques com les dels seus inicis, encertats arranjaments d' òrgans i sintes, una àura post-punk/art-rock i una certa melangia que els fa una banda única. La banda de la que ens vem enamorar farà ben aviat vint anys. Uns clàssics de l indie del nou mil·leni.

Cançons preferides: Adults Are Talking, Brooklyn Bridge To Chorus, Bad Decisions.

NAP EYES- Snapshot Of A Beginner:

Una de les formacions de culte de l' indie són aquests canadencs que amb el seu quart treball ens han deixat flipats a base del seu pop clàssic amb influències dels Smiths, Go-Betweens o Yo La Tengo, i per sobre de tot del Lou Reed i la Velvet més calmada. Veu dolça, guitarres tant lluïdes com atrevides i un cert romanticisme que sembla descol·locat en l' època en que vivim. Un disc pausat per degustar i paladejar com el bon vi. Guanya amb les escoltes.

Cançons preferides: Mark Zuckerberg, If You Were In Prison, When I Struck Out On My Own.

DROPKICK- The Scenic Route:

Una de les bandes a descobrir des de fa anys són els escocesos Dropkick qui sota l estela dels Teenage Fanclub aborden un power pop deliciós. Liderats per un genial Andrew Taylor, acaben de publicar "The Scenic Route", el disc 16è de la seva carrera de preciosa portada i cançons de perfecte melodia, carregades de guitarres poderoses i harmonies vocals. Molts records als TFC però també als Jayhawks, als REM més dolços i en especial a totes aquelles bandes sorgides de les fredes terres d' Escòcia. En mitja hora us tornaran a atrapar.

Cançons preferides: Feeling Never Goes Away, I' m Over You Goodbye, Matter Of Time.

NADA SURF- Never Not Together:

Fabulosos de nou els Nada Surf en el seu darrer treball on conjunten a la perfecció una maduresa instrumental y un treball de producció formidable amb el seu estil musical habitual de pop enèrgic, de melodies rodones i lluminositat. El resultat són aquestes 9 noves cançons elegants i coherents amb el seu llegat. I és que Matthew Caws, Daniel Lorca, Ira Elliott, i des de fa uns anyets el Doug Gillard, són uns clàssics de l indie americà, quelcom que s han currat disc a disc, cançó a cançó.

Cançons preferides: So Much Love, Come Get Me, Can' t Wait. 

CHUCK PROPHET- The Land That Time Forgot:

Ho tenia complicat després del meravellós "Buller Fuller Died For Your Sins" (2017), però el nostre profeta preferit ho ha tornat a fer. De nou amb bones composicions fetes junt amb el seu amic poeta Klipschutz (amb qui repeteix després de "Temple Beautiful" de 2012) i la seva recepta habitual musical, les guitarres sonen com sempre i la seva veu carismàtica ens contagia de la vitalitat d' aquest home a qui esperem que ben aviat torni a les nostres sales després de que el covid-19 ens privés de veure' l junt amb la Lucinda Williams. Americana en estat pur on no hi falten els referents culturals en les lletres (Johnny Thunders, Abraham Lincoln,...) i la seva ironia habitual.

Cançons preferides: Best Shirt On, Marathon, Paying My Respects To The Train.

THE JAYHAWKS- Xoxo:

De nou tenim a la llista de discos de l' any els gran Jayhawks. Tot i que per a la ocasió el disc ofereix una nova perspectiva de la banda ja que el bo del Gary Louris ha cedit protagonisme compositiu (i interpretatiu) als seus companys, que han demostrat estar a l' alçada oferint unes noves cançons que sonen fresques i eviten caure en la repetició. Però no ens enganyem, l' onzè àlbum dels de Minnesota du de nou harmonies vocals i guitarrassos a parts iguals i aquella vitalitat delicada marca de la casa. Un encert. 

Cançons preferides: Dogtown Days, Homecoming, Society Pages.

KEVIN MORBY- Sundowner:

Com un Bob Dylan de nova generació, el 2020 ha estat un bon any pel cantautor  ex baixista de The Woods. Amb el que fa el seu sisè treball en vuit anys ho clava amb unes cançons de to intimista que apareixen molt més despullades en quan a producció que les d' anteriors referències però que amaguen un univers rera seu. 

Cançons preferides: Valley, Campfire, Wander.

CLEM SNIDE- Forever Just Beyond:

La formació de l Eef Barzelay ja du més de 25 anys de trajectòria i amb aquest nou treball el seu líder dona per superada una mala dècada (divorci, ruina econòmica,...) amb l ajuda d' Scott Avett (composa, produeix i toca en el disc), amb unes noves onze cançons acústiques perfectament adornades amb veus i instruments barrocs i on els textes són més personals que mai. Country-Folk del millor

Cançons preferides: Don' t Bring No Ladder, Soul Charlie, The Ballad Of Eef Barzelay.

TAME IMPALA- The Slow Rush:

El quart disc dels australians s' endinsa més si això era possible en la psicodelia de darrera generació. Amb cançons treballadíssimes en quan a instrumentació i producció de la ma de l' alma matter de la formació, Kevin Parker. El disc juga amb les textures sonores i dona molt de pes als sintetitzadors, les bateries doblades, els samplers,... Un disc majúscul lisèrgic i modern.

Cançons preferides: On Track, Is It True, One More Our.

BRIAN FALLON-  Local Honey:

El qui fora líder dels The Gaslight Anthem ha publicat aquest passat any 2020 el seu tercer disc en solitari on es mostra molt més calmat i madur que en les anteriors entregues, i certament també menys èpic respecte a "Painkillers" de 2016 i menys marxós que "Sleepwalkers" de 2018 .  El to serè i força melancòlic, de les vuit noves peces que componen aquest treball de folk-pop-rock atemporal, es deixen escoltar la mar de bé. Perquè els cantautors sempre estaran amb nosaltres.

Cançons preferides: When You' re Ready, Lonely For You Only, Hard Feelings.

FIONA APPLE - Fetch The Bolt Cutter:

La cantautora nord-americana ronda des de mitjans dels noranta, moment on va assolir cert èxit comercial amb el seu disc debut "Tidal" (1996), però que va topar amb certa controvèrsia amb la industria musical. Des d' aleshores ha tret tant sols quatre àlbums més, culminant la seva carrera amb aquest "Fetch The Bolt Cutter" que ha estat molt aclamat al llarg d' aquest any acabat. Un disc pel que ha esperat 8 anys i on l' experimentació casolana - jocs de veus, sons de gats i gossos, percusions multiplicades,... -  tenen tant a dir com les seves lletres tan reivindicatives com intel·ligents. Jazz-pop deluxe que no ha necessitat grans alquímies d' estudi per ser una de les veus femenines del moment.

Cançons preferides: I Want You To Love Me, Fetch The Bolt Cutters, Under the Table. 

CHRIS STAPLETON- Starting Over:

Una de les preciositats de l' any ha estat aquest "Starting Over" , el que és el quart treball en solitari d' un barbut de Kentucky anomenat Chris Stapleton capaç de deleitar-nos amb un country-folk de tota la vida, però també amb pinzellades de rock sureny, blues i soul. Un disc carregat de bones melodies, sentimentalisme, reflexions, melancolia, autenticitat i intimitat, tot plegat tant necessari per aquest estrany any que acabem de deixar enrere.

Cançons preferides: Starting Over, Arkansas, Joy Of My Life.

BONUS TRACK:

BRIGHT EYES- Down In The Weeds:

Des de 2011 no publicaven treball, temps en què el seu líder Connor Oberst ha anat editant força treball en solitari. Finalment i després de greus problemes personals el d' Omaha ha decidit rescatar-se a través de la seva banda i reunir-se de nou amb Mike Mogis i Nate Walcott per treure un disc eclèctic que reuneix el millor de les etapes passades de la banda i que deixen un gran regust, sobre tot pel seu caràcter emotiu.

Cançons preferides: Just Once In A World, Tilt- A- Whirl, Calais To Dover.

DISCOS DE 2020: Bright Eyes- Down In The Weeds:

                            

Los Bright Eyes quedaron aparcados en 2011 tras la publicación de "People's Key", tiempo en el que su alma mater Connor Oberst ha ido publicando material en solitario, junto a los Mystic Valley Band y la caja "Studio Albums" de seis discos de la banda en 2016. Y desde ese año una travesía por el desierto, tiempo en el que ha padecido una enfermedad, se ha divorciado de su mujer Corina Figueroa Escamilla, ha visto fallecer a su hermano y ha tenido que aguantar las barbaridades del gobierno Trump; él, alguien quién tanto luchó contra la administración Bush.

Así que el de Omaha decidió volverse a reunir con Mike Mogis (guitarras) y Nate Walcott (teclados y vientos) para rescatarse a través de su banda más emblemática. Producido por el propio Mogis, en el disco colaboran ilustres de la talla de Flea (Red Hot Chilly Peppers) al bajo, y a John Teodore (Queens of the Stone Age) a la batería. Avanzado por el EP "Mariana Tech" y los singles "One And Done", "Forced Convalescence" y "Persona Non Grata", el álbum recoge todo el material y construye un disco bastante ecléctico respecto al rumbo de la banda. Con espacios sombríos, melancolía, folk clásico, pop o sonidos más experimentales que se mezclan a lo largo de sus casi 55 minutos de duración.


Lo primero que sorprende es el inicio con una presentadora (¿Corina?) que da entrada en castellano a la pieza jazzistica "Pageturners Rag", en la que una tompeta acompañada de un piano luchan contra los susurros ambientales. La trompeta curiosamente cerrará el larga duración en el vals "Comet Song", en medio de violines y un dulce piano.

                           

El nexo del álbum es quizás la emoción, una emoción que su cantante deja fluir en piezas como las templadas "One And Done", "Starwell Song" o "Hot Car In The Car", pero que también se deja ver en otras como en la creciente "Dance And Sing" o en los desgarros de "Just Once In The World". Las dudas existencialistas flotan en "Persona Non Grata" gracias a un solemne piano (y ¡gaitas!) y a una preciosa poesía, mientras que el country-pop más grato lo trae "Calais To Dover", una de las mejores piezas del álbum y con la que Connor se desahoga de su ruptura matrimonial. Otra de las favoritísimas es la pasional "Tilt-A Wirki", cantada cálidamente sobre una deliciosa mandolina.


Y es que uno es de los que siempre ha pensado que las virtudes y los talentos de Oberst (y de sus bandas) lucen especialmente cuando tira de energía pop-rock clásica y no tanto cuando se embarca en texturas experimentales más sosegadas. Con todo, el décimo álbum de los Bright Eyes se salda con un notable, un disco que mejora con las escuchas, que lleva de todo y con el que su principal autor exorciza sus fantasmas más recientes, avanzando a través de la banda que le dio a conocer, junto a sus compañeros más lejanos, junto a su música de siempre.

Por Alejandro Guimerà

Publicado en http://www.elgiradiscos.com/2020/09/bright-eyes-down-in-weeds-where-world.html

Discos de 2020: THE LEMON TWIGS- Songs For The General Public:

 

Una de las bandas emergentes a la que no deberíamos perder la pista son The Lemon Twigs, una pareja formada por los hermanos Michael y Brian D’Addario. Oriundos de Long Island, multinstrumentistas - tocan todos los instrumentos incluidos violines y vientos - y seguidores del pop-rock de los setenta. Tras autoditarse la maqueta "  What We Know" (2015), debutaron con el notable "Do Hollywood" (2016) al que le siguió el imponente "Go To School" (2018), una magistral ópera-rock sobre un chimpancé y en el que rescataban a una leyenda como Todd Rundgren para las voces.

Un artista al que el dueto debe mucho puesto que su música tira mucho de su pop preciosista, vitalismo y sus buenos arreglos instrumentales. Pero hay mucho más en los LT que el de Pensylvania, pues los influjos de otros nombres de los setenta parecen omnipresentes en toda su obra publicada hasta la fecha.

Este es el caso del nuevo " Songs For The General Public" en el que se han quitado las cadenas del formato ópera para recoger doce piezas independientes ideales para enganchar al público. Y vaya si lo logran, pues las melodías, las voces y los instrumentos lucen como nunca.

Ya de buena entrada nos sueltan un himno como es "Hell On Wheels" en dónde parecen emular la voz de Mick Jagger (intercalado con algún momento Dylan) antes de corear una vuelta que tardará en salir de nuestras cabezas.

Le sigue "Live In Favor Of Tomorrow" que es pura luz entre dinámicos pianos, mientras "No Holds You (Closer Than The One You Haven' t Met" nos acerca aún más a figuras de su década favorita como Elton John, Hall & Oates o Gilvert O' Sullivan . En la misma senda surge "The One", el que fue el primer e infalible single de adelanto.

Aunque a decir verdad,  "Fight"  y "Hog" son las dos maravillas de la colección. Auténticas piezas que nos vuelven a hacer creer en el poder la música. La primera nos atrapa en menos de tres minutos con su estribillo pluscuamperfecto y cierta épica juvenil ."Hog", en cambio, es puro melodrama glam, una bellísima balada de desamor con una interpretación tan estremecedora como tierna.

También glam, aunque más barroca y ensoñadora, es "Somebody Loving You", con una vuelta que firmarían los Queen más inspirados.

Los Twigs cambian de tercio en "Moon", que parece robada a unos primerizos  E Street Band,  en "Only A Fool" cuyos teclados y estructura free jazz (con algo de opereta) rememoran a los Yes más poperos  y en  "Leather Together", en la que evocan las almas de los New York Dolls más salvajes.

El colofón lo pone la tierna y acústica "Ashamed", que muta hacia pantanos loureedianos no libres de parafraseos y distorsiones de guitarra.

Fabuloso compendio de una música tan lejana como atemporal, pletórica de teclados, voces y vientos,  lucidos en inspiradas composiciones pop que a buen seguro van a saciar tanto al público general como al público más exigente.

Por Àlex Guimerà

Publicado en http://www.elgiradiscos.com/2020/09/the-lemon-twigs-songs-for-general-public.html

DISCOS DE 2020: CLEM SNIDE- Forever Just Beyond:

Clem Snide se ha convertido en el proyecto personal de Eef Barzelay. Si bien su loable segundo disco al margen de su banda “Loose Big” (2008) auguraba una carrera en solitario, el músico de origen israelí optó por la formación para ir volcando todo su talento personal. Lo que confirman los más de 25 años de recorrido de los Clem Snide – sin contar sus parones intermitentes - , que a pesar de que nunca han alcanzado la notoriedad deseada, siempre han venido ofreciendo cosas interesantes. Aunque algunos no nos acabó convenciendo su anterior entrega “Girls Come First” (15), disco con el que abrazaban a un folk rural algo simplista y con el que echamos algo de menos el salero y la credibilidad emotiva a la que nos tenían acostumbrados.

Y ahora, entrada la nueva década nos presentan este “Forever Just Beyond”, un trabajo rotundamente personal de Eef y en el que éste hace balance de la “montaña rusa en la que he vivido la última década”, periodo en el que ha sufrido un divorcio, se ha arruinado, ha perdido su casa, e incluso ha recibido una generosa donación de un fan español con el que pudo pagar a sus abogados.

                                     

Para lo nuevo, Barzelay ha aparcado a sus habituales compañeros de viaje - Brendan Fitzpatrick (bajo) y Ben Martin (batería) – a favor de un Scott Avett que ha tenido mucho protagonismo. El músico folk oriundo de Wyoming y fundador de los Avett Brothers, se lo llevó a su granja de North Caroline para componer junto a él un disco, en el que ha tocado y ha producido. También han participado en él, entre otros, el bajista de Band Of Horses Bill Reynolds, y los músicos de la banda de Avett, Mike Marsh (batería) y Joe Kwon (cello).


El resultado, un delicioso sonido que se aleja de los Clem Snide de álbumes más country-pop como pueden ser The Ghost Of Fashion" (2001) o el más reciente "The Meat Of Life" (2010), en unos temas de corte acústico, intimista y reflexivo adornados por una formidable instrumentación barroca.

                                 

La melancolía es el eje del disco en el que Eef canta tiernamente, y se muestra esperanzado, en otras ocasiones deprimido, cálido y siempre sincero. De ese poso surgen joyas como la melódica “Don’ t Bring No Ladder” de memorables arpegios, voces y ritmo de escobillas; la country soul “Sorry Charlie” cuyos vientos, violines, y pasión le entroncan con el Van Morrison más clásico; o la colosal “Ballad Of Eef Barzelay” de voces dobladas, emotiva carga y bella simplicidad.

Un recurso de voces que vuelve a clavar en la desesperada “Sorry Charlie”, en una “Easy” con protagonismo de los violines (¿a nadie le recuerda a Father John Misty?), y algo en The Stuff Of Us” que transpira la pureza folk.

                          
Mención aparte la que titula el álbum con toda su carga personal y con la que Eef reflexiona sobre sus experiencias recientes y valora las segundas oportunidades de la vida. “Forever Just Beyond” es esa segunda oportunidad, y ha llegado cargada de belleza, de sentimiento, pero sobre todo de sinceridad. Larga vida a la música hecha desde el corazón.

Alex Guimerà

Publicado en: http://www.elgiradiscos.com/

DISCOS DE 2020: NADA SURF- Never Not Together:

Desde que dieron el campanazo en mitad de los noventa con "High/Low" (96) y el single "Popular", parte de la crítica los encumbró como los salvadores del rock americano, mientras otra parte los consideraba el enésimo fenómeno "One Hit Wonder". Lo cierto es que desde entonces los Matthew Caws, Daniel Lorca e Ira Elliott han andado un largo e interesante recorrido. Y es que tras ocho discos, los de New York ya tienen un bagaje a sus espaldas a tener en cuenta, en los que han explorado los caminos del power pop de fornidas guitarras y redondas melodías y en los que han ido incorporado a su proyecto a Doug Gillard a la guitarra (Guided By Voices), y para la ocasión también a Louie Lima al piano y teclados.

                                 

Es precisamente el paso del trío o combo a banda de cinco uno de los elementos a destacar de su madurez artística y de un nuevo disco -grabado en los estudios Rockfield de Gales, publicado por Barsuk Records y producido por la propia banda y Ian Laugton (Ash, Supergrass)- en el que su parte instrumental ha ido apareciendo más elaborada, como también lo son las composiciones, reflejo de la experiencia que da el paso de los años. Si bien, la fuerza de la juventud no va siendo la misma, si lo es la pasión y la dulzura de su sonido.


Claros ejemplos de ello son los nuevos éxitos que dejan para la posteridad como la inicial "So Much Love" o "Ride In The Unknown", piezas eufóricas de melodías pluscuamperfectas regadas con un piano maravilloso adornando las cargas de guitarras. Si bien el disco les ha salido tan redondo que a uno le hubiera costado elegir los singles de adelanto, definitivamente han resultado ser el que lo abre y , la creciente balada de casi seis minutos "Looking For You" y "Something I Should Do", que es puro indie americano de los noventa, con distorsiones eléctricas y desenfreno pop (parafraseos conocidos de la casa).
                                 

Otras gemas son las guitarras rítmicas y el tono bucólico de "Come Get Me" o la más etérea "Live Learn & Forget", de coros lejanos, teclados irresistibles y tristeza dulzona. También las relajadas "Just Wait" (qué estribillo más irresistible) y "Crowded Star", de arpegio de cuerdas, ambas recordando a los Death Cab For Cutie. Y no olvidemos la tapada "Mathilda", que transita en distintos espacios sonoros, acústico, pop poderoso, pop ambiental... 

                                   

Una maravilla de álbum de estos tipos que si bien sus discos siempre nos traen cosas interesantes con este "Never Not Together" se muestran especialmente inspirados en lo que buen seguro será uno de los mejores discos del ejercicio.

Por Àlex Guimerà

Publicado en http://www.elgiradiscos.com/2020/03/nada-surf-never-not-together.html

DISCOS DE 2020: DROPKICK - The Scenic Route:

Curioso como desde las heladas tierras escocesas hayan surgido tantas y tantas bandas pop de voces y guitarras folk de sonido americano. Bandas que han sonado como si hubieran surgido de la America más profunda. Tenemos en mente muchos nombres, desde los Travis a los Belle And Sebastian, pero especialmente los reivindicables Cosmic Rought Riders, los más recientes Attic Lights y por encima de todos los seminales Teenage Fanclub claros herederos del legado de los Byrds y de los padres del Power Pop. Precisamente bajo ese mismo cielo navegan nuestros protagonistas Dropkick, una veterana banda scotish liderada por un genial Andrew Taylor que acaba de publicar "The Scenic Route" el que hace su 16º álbum. Si dieciséis llevan ya...

De nuevo repiten autoría en su portada con el artista plástico Alan Lennon aportando una imagen que luce melancólica como nunca y tras la cual descubrimos unos diez nuevos cortes deliciosos que serán del agrado de los paladares más exigentes. Canciones que fueron grabadas entre Mayo y Julio del año pasado en Edinburgh en directo y bajo una mínima producción con la finalidad de transmitir en los surcos del vinilo la espontaneidad y el disfrute de una veterana banda de amigos tocando juntos.

Y a buena fe que lo logran con un resultado que vuelve a dar a la diana gracias a los ingredientes marca de la casa con los que elaboran platos de pop poderoso como "Feeling Never Goes Away", que en sus menos de dos minutos de duración llegan nuevamente aliñados con unas guitarras fornidas y unas preciosas voces. Pero también nos encontramos con órganos letales enmarañados con guitarrazos ("Dissapearing" y "For Too Long") y mucha esencia de sus compadres TFC ("I' m Over You Goodbye"). Aunque en "A Matter Of Time" nos vengan los primeros REM en mente y en "Home Early" y la balada "Broken" los Jayhawks más dulces. Especial atención merecen "Catching On" con su estribillo perfecto y coros finales, las voces perfectas de "Tomorrow" y la sensibilidad minimalista de  "You' ll Always Be There".

No sabemos lo que tiene la vieja Escocia pero sus bandas de rock suelen sonar melancólicas, muy cercanas, y siempre con esa facilidad para las melodías pegadizas y sinceras. Hablamos de un cierto pop atemporal, como el de los Dropkick, que siempre logra atraparnos en una calidez que solo el refugio del frío es capaz de lograr.

Por Àlex Guimerà

Publicado en http://www.elgiradiscos.com/2020/03/dropkick-scenic-route.html