La 16a edició del Festival Cruïlla ha confirmat un esdeveniment que va néixer a Mataró i que s'ha consolidat al llarg dels anys com un dels grans festivals de l'Estat, però que ha sabut diferenciar-se amb una identitat definida per fugir de les etiquetes i creuar estils, propostes i sensibilitats musicals. No en va, al llarg dels quatre dies que ha durat aquesta edició hi han desfilat més de 72.000 assistents, la majoria locals, la qual cosa contrasta amb el Primavera Sound, un festival que atreu molts estrangers.
Per a l'ocasió, la jornada inaugural de dimecres va oferir un cartell més destinat al públic jove en contrast amb la segona jornada de dijous, que va estar més enfocada a l'indie dels noranta, per la qual cosa es va omplir d'un públic més matur que va gaudir davant uns escenaris del recinte del Fòrum als quals porta anant des de fa més de vint anys, ja sigui al Primavera Sound, a l'extint Summercase o al mateix Cruïlla, que ha acabat per ser el seu festival favorit. Per a les jornades de divendres i dissabte, el Cruïlla ens tenia reservats noms llegendaris com David Byrne o Black Crowes, que es van barrejar amb propostes com Jovanotti, Two Door Cinema Club, The Hives o els locals Els Pets, La Ludwig Band o Rigoberta Bandini. Per alguna cosa els mateixos organitzadors han reconegut l'actual edició com la que ha reunit un millor cartell. Però tornem a dijous, una jornada marcada per les altes temperatures i per les maleïdes coincidències a la programació.
STANDSTILL (Escenari Estrella):
En prou feines havien obert el recinte, els primers assistents es van anar acumulant davant la banda barcelonina Standstill, que venia a oferir les cançons de “Viva la guerra” (2006), un disc que acaba de complir els vint anys. Vestits de negre, la formació va demostrar les seves capacitats instrumentals i la seva cohesió a dalt de l'escenari en peces com “1 2 3 sombra” o “Por qué me llamas a estas horas?”. Guitarres, teclats, redoblaments de bateria, cors i la imponent veu d'Enric Montefusco al capdavant per celebrar el retorn d'una de les nostres grans bandes d'indie rock. Molt aclamada va ser “Cuando”, sobre la qual l'Enric va comentar que havia tingut un gran i inesperat èxit a Mèxic, avantsala d'aquell vers “me voy a inventar un plan” del seu gran èxit, “Adelante Bonaparte (I)”, del seu homònim disc conceptual que va tancar deliciosament un directe programat massa d'hora, però del qual la banda no s'esperava tants assistents. Per si no n'hi hagués prou, ens van anunciar que tenen un disc gravat que sortirà aquesta tardor i que es titularà “La fábrica”, amb novel·la gràfica inclosa.
MISHIMA (Escenari Occident):
La primera aparició al festival dels també locals Mishima va fer que haguéssim de renunciar a la potent Maika Makovski, però l'elecció va valer la pena. Ja d'inici, amb la banda tocant una peça instrumental i el carismàtic David Carabén abordant els teclats, va demostrar com el rodatge d'aquesta banda els ha portat a tenir un so compacte i ben definit en aquesta proposta tan indie que els diferencia de la resta del panorama del pop cantat en català. El segon a bord, un Dani Vega poderós a la guitarra i hàbil a la mandolina, va remar perquè fluïssin clàssics com “Tornaràs a tremolar”, “Guspira, estel o carícia” o “Un lloc que no recordi”, amb els frasejos de la veu greu d'un simpàtic Carabén que va reconèixer entre el públic molts dels fans que els han seguit des dels seus inicis, allà pel 2003. Fantàstica l'oda a l'alcohòlic “L'última ressaca” amb el seu desenvolupament final i, sobretot, la que va tancar el set, “Tot torna a començar”, amb aquest ritme tan “Be My Baby” de les Ronettes. Mishima són uns clàssics del pop català i per fi se'ls va fer justícia amb la seva participació al festival.
GARBAGE (Escenari Estrella):
Repetint participació, la formació nord-americana continua atreient als seus concerts gràcies als seus dos primers àlbums, els potents “Garbage” (1995) i “Version 2.0” (1998), tot i que el primer que vam escoltar va ser la banda sonora de Twin Peaks, amb la qual els músics es van anar col·locant als seus llocs per començar amb el seu últim treball, “Let All That We Imagine Be Light”, de l'any passat, amb el pop elèctric/pop treient el cap per les pantalles. Tanmateix, la cosa va arrencar de ple quan van sonar les marxoses “I Think I'm Paranoid” i “Stupid Girl”, amb una Shirley Manson liderando el cotarro. Guitarres poderoses, ambients sinistres i pinzellades d'electrònica per a una banda que també va interpretar “Cherry Lips (Go Baby Go)” o una versió de “Lovesong” de The Cure que van bordar bastant, i per a la recta final, les trillades de “When I Grow Up”, “Push It” o la memorable “Only Happy When It Rains”. Poderosos i dinàmics.
SUEDE (Escenari Occident):
A penes sense alè, i havent de renunciar a uns dels nostres favorits com són Sidonie (mala programació de bandes), vam anar al peu de l'escenari d'uns Suede que repetien presència a la ciutat després del seu pas al març per la sala Razz. Amb els seus dos formidables últims àlbums com a excusa, el xou va començar amb el post-punk de “Disintegrate”, amb la lletra de la cançó transcrita a les pantalles. Astut truc per intentar que l'audiència connecti amb les cançons recents, cosa que va tenir lloc amb la potent “Personality Disorder”, la ballable “Dancing With The Europeans” o la cançó que Brett Anderson va dedicar a la seva mare, “She Still Leads Me On”.
Però l'hora i quart programada es va centrar sobretot en el repertori clàssic de la banda; parlem dels seus discos dels noranta “Suede” (1994), “Dog Man Star” (1995), “Coming Up” (1997) i, tot i que menor, “Head Music” (1999). Va ser d'aquesta manera com vam bojar saltant amb unes primerenques “Trash” (alerta, en poc temps vam passar de garbage a trash), “Animal Nitrate” o “The Drowners”, vam moure l'esquelet amb “Filmstar” i “Can't Get Enough” o ens vam emocionar amb “Everything Will Flow”, tot i que potser va sobrar la versió acústica de “She's In Fashion”. De nou, Brett Anderson va demostrar que és una bèstia escènica, agitant la multitud, saltant, baixant entre el públic o llançant el micròfon, si bé els límits horaris van fer que no es pogués recrear bé. Els moments per a les balades van ser per a “Two Of Us” (malauradament l'única del “Dog Man Star” que va sonar) i la recent “June Rain”, amb en Brett ajagut a terra i llançant tot el dramatisme davant dels nostres ulls. La recta final no va deixar treva amb “So Young”, la punk “Metal Mickey” i els lalalàs de “Beautiful Ones”. Els reis del pop britànic dels noranta van tornar a regnar.
PIXIES (Escenari Estrella):
Quina meravella de banda, la de Boston. És cert que els seus millors dies ja han passat, i que els seus quatre primers discos no han estat superats pels seus treballs després de la reunificació (amb Kim Deal fora). Però el cert és que continuen manufacturant grans cançons i oferint sensacionals concerts com el que va tancar el dijous.
El quartet format per Black Francis (o Frank Black, segons prefereixin), Joey Santiago, David Lovering i la recent incorporació Emma Richardson no necessiten més que els seus instruments i la seva destresa per catapultar un cançoner inabastable per a la immensa majoria de bandes de l'indie rock. Impertèrrits a dalt de l'escenari i concentrats en les seves tasques, la banda va encendre al llarg d'una hora i mitja un públic nostàlgic del rock alternatiu dels noranta, en què manaven les guitarres, les bateries i els crits. I què dir d'aquestes estructures de les cançons que tant van marcar les bandes meves alternatives dels noranta i sense les quals no sé si haurien pogut aconseguir l'èxit els Nirvana de Kurt Cobain. Parlo d'aquestes alternances d'acústiques i elèctriques, de zones baixes amb estrondeigs i pujades desgarbades, que combinen melodia i fúria amb pocs acords de diferència. I això és el que vam poder gaudir de ple, des dels ritmes d'acústica de “Nimrod's Son” amb aquell fraseig “you are the son of a motherfucker”, a la melodia pop de la recent (és del 2013, o sigui que això és relatiu) “Greens & Blue”, l'himne saltarí “Here Comes Your Man”, els divertiments en castellà “Vamos” o “Isla de la Encantá”, el baix hipnòtic de “Gouge Away”, dues versions de “Wave Of Mutilation” (la descafeïnada per al final), gemmes ocultes del “Doolittle” (“Crackity Jones”, “Mr. Grieves”, “Hey”) o els riffs estripats de “Bone Machine”. També hi va haver temps per a les versions amb la meva meravellosa “Winterlong” de Neil Young o l'aguerida “Head On” dels Jesus & Mary Chain.
El quartet impassible, sense dir ni una paraula, cançó a cançó, no els calia dir res. En Frank tocant l'acústica amb la tècnica del ventilador i demostrant que té el veuàs intacte; en Joey darrere la gorra demostrant que és un autèntic guitar hero; en David aporrinant la bateria en ocasions agafant les baquetes en mode jazz, però sempre contundent. I l'Emma clavant les notes des del baix i aportant la seva veu, complint el paper que primer va fer la líder dels Breeders i fins fa poc va fer Paz Lenchantin. I, com no, tots engreixats van acabar regalant autèntiques trillades amb “Debaser” i “Where Is My Mind”, autèntics himnes d'aquesta generació que no es va voler perdre la llegendària banda de Boston aquesta nit calorosa de juliol.
Per Àlex Guimerà
Publicat en castellà a https://www.elgiradiscos.com/2026/07/festival-cruilla-himnos.html
.jpeg)
.jpeg)
