Quan un voreja aquesta perillosa franja dels cinquanta se n'adona que alguns dels discos o bandes que va descobrir només assolir la majoria d'edat compleixen ja trenta anys. És el cas de Belle and Sebastian i del seu segon àlbum, “If You're Feeling Sinister” (1996), al qual estan retent homenatge en la seva gira actual interpretant-lo íntegrament. Afortunadament els hem tingut per aquí: fa uns dies al BBK Live de Bilbao, el dijous passat a Las Noches del Botánico de Madrid i, un dia després, al Festival Barts, celebrat a l'emblemàtic recinte del Poble Espanyol de Barcelona. I això no ho és tot, ja que, després de la Ciutat Comtal, el seu pas per Múrcia i València ha confirmat la predilecció de la banda per les nostres ciutats.
Amb la interpretació íntegra de l'àlbum era impossible no transportar-se a l'adolescència o a la primera joventut, a aquell moment en què vam descobrir aquesta peculiar banda escocesa amb nom de conte infantil que ofereix un pop pseudointelectual, delicat i diferent, allunyat de les estridències de moltes bandes de l'època per centrar-se en el terreny personal i el sentimental, on els arranjaments instrumentals i la melancolia dibuixaven unes melodies irresistibles. La formació ha sobreviscut a la marxa d'alguns dels seus membres fonamentals, com Isobel Campbell o Stuart David, al pas del temps i als canvis en la indústria discogràfica. Han seguit publicant grans discos, reinventant-se musicalment i regalant-nos uns concerts als quals no hem deixat d'anar-hi, sabent que acabaríem amb un somriure d'orella a orella.
Luny de caure en un mer exercici de nostàlgia, Stuart Murdoch i els seus van demostrar en la càlida nit del passat divendres 17 de juliol que les deu cançons homenatjades conserven intacta la seva capacitat per emocionar. Això va ser el que vam poder sentir des dels primers compassos de "The Stars of Track and Field" o quan va treure el cap el piano de "Seeing Other People", tot i que, a dir veritat, no va ser fins a la meva enganxosa "Me and the Major" quan el públic va començar a ballar amb ganes.
Sobre l'escenari, un Stuart abillat amb el seu característic barret, xerraire i bromista, es va atrevir fins i tot amb alguns parlaments en català (es nota que és escocès i té aquesta sensibilitat); un divertit i encorbatat Stevie Jackson va demostrar que és perfectament compatible ser un freak i una rock star; mentre que la violinista i multiinstrumentista Sarah Martin va desplegar el seu enorme talent amb absoluta discreció. Juntament amb ells, fins a sis músics més van abordar tot tipus d'instruments: trompeta, bateria, teclats, baix, guitarres, percussions, flautes, harmòniques, melòdica...
Amb "The Fox in the Snow" van arribar les imatges a les pantalles d'una guineu sota la neu i un silenci reverencial per part del públic, davant del qual Stuart va mostrar el seu costat més sensible. Encara que tots esperàvem amb ganes la meravellosa "Get Me Away From Here, I'm Dying", una de les grans cançons de la banda, que va ser rebuda amb un enorme entusiasme, tampoc es va quedar enrere "Judy and the Dream of Horses", la peça que tanca el disc: una oda adolescent amb aquell impuls i aquell so de trompeta tan èpic que va culminar amb Stuart enfundant-se una màscara de cavall per posar el toc més desenfadat a l'espectacle.
Després d'aquest primer bloc va arribar una segona part del concert en què la banda va oferir una selecció de cançons de diferents etapes de la seva carrera, especialment centrades en els seus primers anys i en l'època de començaments de mil·lenni. Entre tema i tema, Stuart va fer broma amb les samarretes d'alguns assistents, com una del seu ídol i compatriota Edwyn Collins —del qual va interpretar un breu fragment—, una de The Stone Roses o una de Stereolab, que segons ell, apareix sempre al mateix lloc en tots els seus concerts. Murdoch exercia de perfecte mestre de cerimònies amb aquella habitual barreja de timidesa, humor britànic i proximitat que genera una sensació d'intimitat que molt poques bandes aconsegueixen transmetre des d'un escenari.
Una vegada més, la banda va deixar palesa el seu formidable nivell instrumental. Cada músic troba el seu espai de forma completament natural, mentre podíem escoltar la Sarah o en Stevie cantant o aportant harmonies vocals. Però, per sobre de tot, continuen meravellant aquells subtils arranjaments musicals que ja es poden apreciar als discos i que aconsegueixen traslladar al directe amb una naturalitat que sembla impossible.
Ja en aquesta segona part va sonar una de les seves millors cançons de sempre: "Another Sunny Day", amb aquella melodia pop absolutament perfecta. La va seguir "Chickfactor", que en Stevie va cantar i va dedicar a la seva esposa (dedicatòria que en Stuart va fer extensiva, poc després, a totes les esposes, inclosa la seva), demostrant a més les seves habilitats amb l'harmònica. Durant "Piazza, New York Catcher", en Stuart es va asseure a la vora de l'escenari per, acte seguit, baixar a cantar entre el públic. Una altra que va sonar formidable va ser l'enèrgica "Sukie in the Graveyard".
I per al desenllaç va arribar l'esperada "The Boy with the Arab Strap", acompanyada de la ja tradicional invasió de l'escenari per part del públic, que va ballar entre els músics mentre en Stuart marcava el ritme des dels teclats. Això sí que és una "Casita", i no la de certs reggaetoners: aquí no cal ser famós ni guapo; tots hi tenen cabuda, alts i baixos, grassos i prims, rossos i morens... Aquest és l'esperit de Belle and Sebastian, una cosa que també es reflectia a les pantalles, on anaven apareixent fotografies dels seus seguidors al ritme de la música.
Sense expulsar els aficionats de l'escenari, "I Want the World to Stop" va posar el punt final al repertori principal. Com a bis va arribar la meravellosa "Sleep the Clock Around", deixant, això sí, moltes altres belles cançons per a una propera ocasió. Esperem poder tornar a ser-hi per tenir l'oportunitat d'escoltar-les.
Per Àlex Guimerà
Publicat en castellà a https://www.elgiradiscos.com/2026/07/belle-and-sebastian-el-calido-encanto.html
No hay comentarios:
Publicar un comentario